Son és un poble (42 h. 2009/1393
msnm.) situat
en un replà dels vessants orientals del Teso de Son, dominant la confluència de
la vall de la Noguera amb la de Bonaigua. El lloc, esmentat el 839, formà part
de la vall d'Àneu. Fou municipi independent fins el 1970, que, juntament amb el
de Sorpe i de Gil, fou unit al de València d’Àneu, amb el nom oficial d' Alt
Àneu.
L’acta de consagració de la
Seu d’Urgell cita la parròquia de Sonne (Son):
«Anabiensis [...] cum eius parrochias [...] sive Sonne». Aquesta població ha
tingut fins a meitat del segle xx, tres esglésies romàniques. El
problema és saber quina d’aquestes era el temple citat a l’acta de consagració.
Per la seva continuïtat pensem que el conjunt de Sant Just i Sant Pastor seria
el temple citat a la dita acta. A l’entorn de l’església de Sant Just i Sant
Pastor, parròquia de Son fins l’actualitat, pensem que va existir una força de
la qual n’és el testimoniatge la torre convertida en comunidor. A més aquest
conjunt té el notable campanar romànic de l’església, signe inequívoc, pensem,
de què es tractava d’un conjunt d’un alt valor polític i religiós.
Aquesta possible força té un domini visual complert sobre els pobles del seu entorn, molt més important que el mateix castell de València d’Àneu. Hi ha una mancomunitat de propietats de quatre pobles (Esterri, Son, Sorpe i València) que ens fa pensar en l’existència d’un alou comtal. No podem oblidar que València d’Àneu i Esterri han estat les capitals en els segles medievals i moderns de la vall d’Àneu, quedant en part postergats els pobles de Son i Sorpe per la seva situació orogràfica.
El primer esment concret de la
parròquia, però, és de 1076, en què un tal Eiz Gastó i Joan Gastó fan donació d’els
alous de Son donen a la Catedral de la Seu d’Urgell.
L’any 1553 es documenten disset
focs, que seran cinquanta el 1595. Aquest extraordinari augment, en una
trentena d’anys, ens faria dubtar del seu valor demogràfic si Pascual Madoz, a
inicis del segle XiX, no ratifiqués aquesta informació quan escriví que hi
havia seixanta cases i seixanta focs.
L’església de Sant Just i Sant
Pastor de Son és un edifici profusament modificat en el decurs de la seva
història. Originàriament fou una construcció d’una sola nau, capçada a llevant
per un absis semicircular, precedit d’un profund arc presbiteral. En època
moderna s’obriren capelles als costats de l’església i es degué refer la
coberta primitiva d’embigat de fusta, substituint-la per l’actual volta de
creueria.
La nau està capçada per un absis amb
arcuacions i lesenes pròpies de la decoració llombarda. Està il·luminat per
tres finestres de doble esqueixada fetes amb dos blocs monolítics de pedra
tosca, formant un arc de mig punt.
La porta, al sud, situada sota un
porxo, és d’arc de mig punt amb dovelles fins a l’inici de l’arc i no presenta
cap característica remarcable. A ponent, una finestra d’esqueixada recta i arc
semicircular és l’únic punt de llum original, juntament amb les finestres de
l’absis.
L'element més destacat és sens dubte
l'esvelt campanar quadrat de cinc pisos amb una escala interior. Exteriorment
presenta un sòcol molt alt que arriba gairebé a l’alçada de la coberta de l’església,
en el qual només s’obre una finestra de mig punt de doble esqueixada i dovelles
fins a l’inici de l’arc. Per damunt consta de quatre nivells de finestres
separats per arcuacions llombardes amb lesenes als costats. Les
finestres del primer pis són d'esqueixada recta, les del segon geminades, i la
resta triforades. Les columnes de les finestres estan separades per columnes de
fus cilíndric llis amb capitells mensuliformes. El campanar està
rematat amb una teulada de pissarra i una agulla força alta.
A l’interior podem observar-hi un
retaule gòtic de Pere Espallargues del segle XV, que consta de 23 peces que
representen diverses escenes: la Mare de Déu i el nen, l'Anunciació, la Visitació,
la Nativitat, l'Epifania i el martiri dels Sants Just i Pastor,
entre altres representacions sacres. També
s'han conservat tres piques, una de baptismal semiesfèrica i decorada amb
motius vegetals i un animal, i dues d'oli.
A l'exterior, a més del porxo davant
la portalada, i ha un molt interessant comunidor de planta de
ferradura amb un bonic penell de ferro forjat que
representa un pastoret.
La restauració es va executar entre
el període comprés de juliol 2014 a febrer 2015. Va abordar determinats
aspectes de l’exterior i tot l’interior. A l’exterior, el drenatge de la zona
de la capçalera; el repàs de coberta i el repàs dels rejuntats de carreus de
les façanes nord-est i nord. A l’interior, es va dur a terme el reforç
estructural del cor; la rehabilitació dels paraments verticals i sostres de la
nau i capelles, amb sanejament, neteja, consolidació i pintat a la calç; la
restauració dels paviments de fusta de la nau i del cor, de còdols de l’absis i
de pedra de les capelles laterals; les noves instal·lacions i nova
il·luminació; la restauració dels elements de mobiliari existent i objectes
diversos ubicats a les capelles; el nou altar i ambó; la conservació i
restauració de les pintures murals dels dos arcs triomfals de l’absis i de les
pintures murals del cor i laterals de l’absis descobertes i la restauració de
les 6 piques de pedra.
Sant Just
i Sant Pastor de Son és
una església romànica que l’any 1998 va ser declarada Bé
Cultural d'Interès Nacional.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada