Montferrer és un poble (226 h. 1982/ 820 msnm) és
establert al caire d’un cingle, vora l’antic castell de la Roca de
Montferrer, al voltant de l’església parroquial. El terme comunal de
Montferrer, està situat a la zona occidental de la comarca del Vallespir,
a l'Alt Vallespir. És íntegrament a l'esquerra del Tec, en els contraforts
sud-orientals del Canigó, amb la Soca com a punt més enlairat.
El nom primigeni del poble i terme
era el de Mollet, com consta en tots els documents fins al segle XIII: Molledo (927,
938); més endavant apareix Montferrer, en textos de 1369 i 1378, per exemple.
Tanmateix, el nom de Mollet pervisqué: el 1752 encara es parla de S.
Maria de Mollet, rectoria de Montferrer.
Montferrer és esmentat des del 927,
amb el nom de Mollet (Molledo), en la venda que fan Teobald i la seva
muller Requenanda de tot el seu heretatge a Mollet, en concret a Sobrequers,
a Emma, abadessa de Sant Joan de Ripoll i filla de Guifré el Pilós.
El segle X apareix documentat en altres vegades: en una concessió l’any 938
del bisbe d'Elna Guadall d'un alou al prevere Sunifred, de Santa
Maria de Mollet, i en esments a terres que hi posseïa el monestir de Sant
Andreu de Sureda.
Al darrer terç del segle XI consta
el cavaller Guillem Bernat, fill d'Arsenda, com a senyor de Montferrer: jura
fidelitat al comte de Besalú Bernat III pels castells que té al
Vallespir, entre els quals cita el de Montferrer (ja no Mollet,
malgrat que aquest nom es manté per a la parròquia, en documents de la mateixa
època.
Fins al segle XIV aquesta senyoria
es manté dins del Vescomtat de Castellnou, però Berenguer de Castellnou,
fill de Dalmau III de Castellnou, la vengué a Berenguer d'Oms, qui la revengué
poc després al banquer de Perpinyà Perpenyà Blan. Aquest la cedí al seu nebot
Pere Blan, a qui l'hi confirmà Joan I el Caçador. A darreries del segle XV
el senyoriu passava el 1498 a Joan de Banyuls, senyor de Nyer.
El 1675, el senyor de Montferrer,
Carles de Banyuls, passà a Barcelona després del Tractat dels Pirineus, i
el rei de França transforma aquest senyoriu en marquesat, i, en
recompensa a serveis prestats a Josep d'Ardena i de Darnius, senyor de les
Illes, la filla d'aquest, Tomasina d'Ardena, aconseguí aquest marquesat.
Tomasina d'Ardena era, precisament, la muller de Carles de Banyuls, per la qual
cosa esdevingué marquès de Montferrer. Tanmateix, a la seva mort, Tomasina
maridà amb Pierre d'Hervault, i li cedí el marquesat en el seu testament del
1693.
A finals del segle XVIII, però, Montferrer
havia retornat als Banyuls. Ramon de Banyuls, marquès de Montferrer, fugí a
Barcelona a ran de la Revolució Francesa el 1791, i, tot i que
retornà el 1807, perdé el senyoriu.
El temple actual és una
rehabilitació romànica del segle XII aprofitant un edifici
anterior del segle X, força ben conservada. Santa Maria de Montferrer és una església
romànica d’una sola nau, amb un absis a llevant una mica més baix que a nau i
de planta semicircular. Dues capelles a l’extrem oriental de la nau, situades a
banda i banda, formen un creuer poc desenvolupat.
La nau es coberta amb una volta
apuntada, que malgrat la seva gran llargada només és reforçada per un arc
toral. La volta de l’absis, poc més baixa que la nau, és de forma ametllada i acaba en un doble plec apuntat en
degradació, a manera d’arc triomfal. Les dues capelles transsepte tenen uns
trams curts de volta lleugerament apuntada.
La porta d’entrada , situada a la
façana de migdia, té quatre arquivoltes de mig punt en degradació, sense cap
tipus d’ornamentació, amb la llinda i el timpà llisos i presenta al costats
dobles columnes i amb capitells de marbre esculpits. L’arc més extern de la
portalada és extradossat per un guardapols de pla i cavet.
Al costat de tramuntana es dreça una
torra campanar romànica. El campanar té finestres geminades als dos pisos.
A l’interior de l’església, dins una fornícula, hi ha emplaçada una pica baptismal monolítica de granit. No seria gens improbable que fos coetània de l’església. L'església també conserva una creu relicari (lignum crucis) de finals del segle XVI o començaments del XVII, i un copó de finals del XVIII, béns inventariats pel Ministeri de Cultura francès.
A més, hom pot contemplar-hi també
un sarcòfag el segle XIV dedicat a Dalmau de Castellnou i a
la seva esposa Beatriu i el fill d'ambdós, Pere; algunes altres peces
d'orfebreria i el retaule de l'altar major (del segle XVIII).
Va ser declarada monument
històric de França l’any 1922.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada