dijous, 30 de maig del 2019

SANTA MARIA DE MONTFERRER. VALLESPIR. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL VALLESPIR

Montferrer és un poble (226 h. 1982/ 820 msnm) és establert al caire d’un cingle, vora l’antic castell de la Roca de Montferrer, al voltant de l’església parroquial. El terme comunal de Montferrer, està situat a la zona occidental de la comarca del Vallespir, a l'Alt Vallespir. És íntegrament a l'esquerra del Tec, en els contraforts sud-orientals del Canigó, amb la Soca com a punt més enlairat.


El nom primigeni del poble i terme era el de Mollet, com consta en tots els documents fins al segle XIII: Molledo (927, 938); més endavant apareix Montferrer, en textos de 1369 i 1378, per exemple. Tanmateix, el nom de Mollet pervisqué: el 1752 encara es parla de S. Maria de Mollet, rectoria de Montferrer.


Montferrer és esmentat des del 927, amb el nom de Mollet (Molledo), en la venda que fan Teobald i la seva muller Requenanda de tot el seu heretatge a Mollet, en concret a Sobrequers, a Emma, abadessa de Sant Joan de Ripoll i filla de Guifré el Pilós. El segle X apareix documentat en altres vegades: en una concessió l’any 938 del bisbe d'Elna Guadall d'un alou al prevere Sunifred, de Santa Maria de Mollet, i en esments a terres que hi posseïa el monestir de Sant Andreu de Sureda.


Al darrer terç del segle XI consta el cavaller Guillem Bernat, fill d'Arsenda, com a senyor de Montferrer: jura fidelitat al comte de Besalú Bernat III pels castells que té al Vallespir, entre els quals cita el de Montferrer (ja no Mollet, malgrat que aquest nom es manté per a la parròquia, en documents de la mateixa època.


Fins al segle XIV aquesta senyoria es manté dins del Vescomtat de Castellnou, però Berenguer de Castellnou, fill de Dalmau III de Castellnou, la vengué a Berenguer d'Oms, qui la revengué poc després al banquer de Perpinyà Perpenyà Blan. Aquest la cedí al seu nebot Pere Blan, a qui l'hi confirmà Joan I el Caçador. A darreries del segle XV el senyoriu passava el 1498 a Joan de Banyuls, senyor de Nyer.


El 1675, el senyor de Montferrer, Carles de Banyuls, passà a Barcelona després del Tractat dels Pirineus, i el rei de França transforma aquest senyoriu en marquesat, i, en recompensa a serveis prestats a Josep d'Ardena i de Darnius, senyor de les Illes, la filla d'aquest, Tomasina d'Ardena, aconseguí aquest marquesat. Tomasina d'Ardena era, precisament, la muller de Carles de Banyuls, per la qual cosa esdevingué marquès de Montferrer. Tanmateix, a la seva mort, Tomasina maridà amb Pierre d'Hervault, i li cedí el marquesat en el seu testament del 1693.


 A finals del segle XVIII, però, Montferrer havia retornat als Banyuls. Ramon de Banyuls, marquès de Montferrer, fugí a Barcelona a ran de la Revolució Francesa el 1791, i, tot i que retornà el 1807, perdé el senyoriu.


El temple actual és una rehabilitació romànica del segle XII aprofitant un edifici anterior del segle X, força ben conservada. Santa Maria de Montferrer és una església romànica d’una sola nau, amb un absis a llevant una mica més baix que a nau i de planta semicircular. Dues capelles a l’extrem oriental de la nau, situades a banda i banda, formen un creuer poc desenvolupat.


La nau es coberta amb una volta apuntada, que malgrat la seva gran llargada només és reforçada per un arc toral. La volta de l’absis, poc més baixa que la nau, és de forma ametllada  i acaba en un doble plec apuntat en degradació, a manera d’arc triomfal. Les dues capelles transsepte tenen uns trams curts de volta lleugerament apuntada.


La porta d’entrada , situada a la façana de migdia, té quatre arquivoltes de mig punt en degradació, sense cap tipus d’ornamentació, amb la llinda i el timpà llisos i presenta al costats dobles columnes i amb capitells de marbre esculpits. L’arc més extern de la portalada és extradossat per un guardapols de pla i cavet.


Al costat de tramuntana es dreça una torra campanar romànica. El campanar té finestres geminades als dos pisos.


A l’interior de l’església, dins una fornícula, hi ha emplaçada una pica baptismal monolítica  de granit. No seria gens improbable que fos coetània de l’església. L'església també conserva una creu relicari (lignum crucis) de finals del segle XVI o començaments del XVII, i un copó de finals del XVIII, béns inventariats pel Ministeri de Cultura francès.


A més, hom pot contemplar-hi també un sarcòfag el segle XIV dedicat a Dalmau de Castellnou i a la seva esposa Beatriu i el fill d'ambdós, Pere; algunes altres peces d'orfebreria i el retaule de l'altar major (del segle XVIII).

Va ser declarada monument històric de França l’any 1922.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada