dimecres, 30 de març del 2016

SANT CEBRIÀ DE SAORRA. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT 

Després de cercar dades de Sant Esteve de Saorra la nostra curiositat va ser conèixer l’església de Sant Cebrià del mateix terme i tornàvem a visitar de nou el poble. 

Al baixar el poble vers la plana i vora el riu l’església de Sant Esteve va restar sola en el coster. Aleshores l’antiga església de Sant Cebrià, que havia estat anteriorment la parroquial va recuperar la seva funció. 
Sant Cebrià de Saorra, és una església esmentada l’any 879 i que fou possessió del monestir d’Arles. Conserva unes pintures murals del segle XVII. 
No vaig trobar dades de l’església en Catalunya Romànica i les anteriors són de l’Enciclopèdia Catalana. 

Ja caminant en el poble vam demanar orientació de la seva situació. Sincerament vam portar-nos una decepció ja que el temple és situat en la cantonada sense sortida del carrer o placeta de Sant Cebrià.  

L’edifici exteriorment deu haver estat reconstruït i modificat en diverses ocasions. Vam donar una volta cercant la part exterior i és tan envoltat per les cases que no van poder fer cap més fotografia. 


Al tornar al cotxe admiraven de nou l’església de Sant Esteve de Saorra. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 28 de març del 2016

SANT ESTEVE DE SAORRA. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT 

Visitàvem Saorra i la seva església sota l’advocació de Sant Esteve (Sant Etienne) en francès.

Saorra ( nom oficial en francès Sahorre) és un municipi de Conflent (374 h.2009/15 km2) que comprèn la vall mitjana del riu de Saorra, afluent per la dreta de la Tet, que neix al vessant septentrional del pic de la Mort de l’Escolà, al massís de Costabona, i que s’uneix al seu col·lector aigua amunt de Vilafranca de Conflent (la vall de Saorra o de Fullà comprèn la vall d’aquest riu, aigua avall de les Gorges de Pi o de Bardiner, amb els municipis de Saorra i Fullà).
El terme, excepte la petita plana al·luvial del sector septentrional, és accidentat pels contraforts septentrionals del massís del Canigó: el puig de les Tres Estelles (2 099 m alt), al SW, i la cresta que uneix el coll de Jou i el puig de la Falguerosa (i que culmina a 1 268 m, a la torre de Goà, a l’E).  

El poble (351 h. 1982/ 677 m. alt) ha baixat vers la plana, vora el riu. La vella església parroquial (Sant Esteve) ha restat sola en un coster; és esmentada ja el 1163 i fou construïda sota el model de la de Cornellà de Conflent, especialment la decoració de l’absis.

La consulta etimològica al mitja habitual no m’ha donat, estranyament, cap definició i aleshores navegant un xic per internet he trobat la pàgina web de xtec.cat de la Generalitat de Catalunya que m’ha facilitat aquesta resposta.: Saorra, ant. savor(r)a segle x potser prové del llatí Saburra, sorra, grava. 

Una de les primeres mencions documentals del lloc de Saorra data de l’any 950, quan en la butlla de confirmació de béns atorgada pel papa Agapit II al monestir de Sant Miquel de Cuixà, li ratifica la possessió d’un alou. 

També a mitjan del segle X, l’any 949 el cenobi de Sant Pere de Camprodon hi adquirí un domini important gràcies a una donació de la comtessa Ava, confirmada posteriorment per una butlla del papa Benet VIII. 

Any 953, el comte Oliba Cabreta fa una nova donació amb motiu de la consagració de l’església de Sant Germà de Cuixà, feta pel bisbe d’Elna Riculf.

El temple de Sant Esteve és documentat l’any 1163 segons una butlla del papa Alexandre a favor del monestir de Sant Martí del Canigó. 

Substituí com a església parroquial, a Sant Cebrià de Saorra. Actualment la seva separació del nucli urbà ha tornat a fer canviar els papers. 

L’edifici de Sant Esteve és un bell edifici romànic d’una sola nau. coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular. 

L’aparell és fet de carreus de granit daurat, acuradament tallats, sobre tot a l’absis i a la part meridional on s’obre la porta amb llinda, arc de descarrega i timpà llis.
La nau és il·luminada mitjançant quatre finestres, una al centre de l’absisi, unes altres al mur sud; totes tres de doble esqueixada i una quarta al mur de ponent modernament refeta i engrandida. La finestra de l’absis és feta amb arcs de mig punt en gradació i decorada amb columnes de marbre i capitells esculpits. L’absis és coronat per una cornisa motllurada sota la qual hi ha un fris d’arquets cecs de tradició llombarda. Una de les particularitats és l’existència, des del seu origen, de dues capelles laterals semicirculars obertes en el gruix interior del murs nord i sud, de tal manera que no són visibles des de l’exterior.

El campanar, de planta quadrada, es adossat al mur de tramuntana de l’església amb el qual és comunica per mitjà d’una porta estreta. Desproveït d’obertures fins la meitat de l’obra, té finestres geminades amb arc de mig punt al primer pis i d’arc apuntat al segon. 

Dignes d’observar són els capitells de la finestra central de l’absis que presenten decoració esculpida.

Sant Esteve va ser declarada monument històric de França l’any 1911. S’ha fet esment de problemes d'estabilitat del subsòl a causa d'antigues explotacions mineres. L’any 1925 s’instal·là a la part superior del campanar un rellotge, per tant és va refer el coronament de la torre inclosa la teulada feta de lloses. També les cobertes de l’església forn refetes els anys 1930 i 1943. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 25 de març del 2016

SANT JAUME DE NYER. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT 

Nyer (169 h.2009) és un municipi del Conflent, a la dreta de la Tet, límit NW del terme, que en aquest indret passa encaixada en el congost de les Graus.
El municipi s’estén per la vall de Nyer, sector més baix de la vall de la riera de Mentet (que fins prop del poble de Nyer s’obre pas a través de les gorges de Nyer), i, al sud-oest, pel vessant de la dreta del sector mitjà de la vall de Carançà, fins al cim de la serra Gallinera (2 628 m alt).  

Bona part del terme, especialment al sud i a l’oest (bosc d’Entrevalls), és boscada. Les terres conreades s’estenen a la part septentrional del municipi i aprofiten, en part, l’aigua de la riera de Mentet a través del canal de Nyer, que pren l’aigua al sector meridional del terme, prop de l’antiga masia i terme de la Plana, i que rega també el terme de Soanyes. 

El poble (750 m. alt), esmentat ja el 871 com a possessió del monestir d’Eixalada, és al voltant de l’església parroquial, vora la riera de Mentet, aigua avall de les gorges de Nyer, la sortida de les quals era dominada pel castell de Nyer, restaurat al començament del s. XX, del qual eren senyors els Nyer. Una de les famílies que protagonitzaren les famoses bandositats dels nyerros i els cadells (nyerro).



A la consulta etimològica el diccionari CCVB ens dóna aquesta definició.: derivat de niu, o potser d'una forma llatina *nidariu derivada de nidu ‘niu’. 

El primer esment documentat conegut sobre aquesta església i parròquia es troba en la butlla del papa Alexandre III de l’any 1163, a favor del monestir de Sant Martí del Canigó, que tenia propietats dins el terme de la parròquia de Nyer. 

Segons F. Montsalvatje, l’any 1714 Consta que eren sufragànies de Sant Jaume de Nyer les properes esglésies de Sant Just i Sant Pastor d’En, Santa Fruitós de Marians i Santa Eugènia de Suanyes. 

Tomàs de Banyuls hi fundà el 1625 la confraria de la capella de la Verge. Quan morí, al 15 de maig del 1627, fou enterrat a l'església. 

L’església de Sant Jaume de Nyer està situada en el nucli urbà, a la part baixa del poble. És d'estil romànic, possiblement del segle XI, ampliada al segle XVII. Consta d'una única nau, acabada en un absis semi-circular, i d'unes petites capelles laterals, d'obra molt posterior. La coberta de la nau és de volta de canó reforçada per arcs torals de mig punt sobra pilars adossats, amb impostes. L’absis té volta de quart d'esfera i comunica amb la nau per un plec doble, de mig punt, amb funció d’arc presbiteral. El mur semicircular de l’absis és ornat, a la part superior per una sèrie de arcuacions entre lesenes.

La façana de ponent té una decoració complexa a la seva meitat superior i ha estat força alterada per modificacions posteriors. Aquest façana té un cos central més baix i estret amb coberta a dos vessants.  Per sobre són visibles els elements ornamentals. L’inferior horitzontal presenta dues series d’arcuacions molt grans entre les lesenes  angulars i una faixa central.  El frontó és resseguit pels dos vessants, per un fris d’arcuacions més petites. Al vèrtex de la façana una finestra trenca el seguit d’arcuacions. 

A la façana de ponent de la façana meridional hi ha el portal d'entrada, de marbre blanc amb tres arcs de mig punt en degradació, i decorat amb un fris en dents d'engranatge. Per les seves característiques es relaciona amb formes romàniques més evolucionades, ja d’entrat e segle XII. És ben probable que sigui el fruit d’una reforma d’aquest segle, dins el temple del segle XI. En aquesta portada de marbre hi ha alguns dibuixos que han estat gravats amb línies fines. 

El campanar, de torre quadrada situat al cantó de tramuntana, és més modern, segurament  del XIX. La seva restauració probablement descobriria molts elements amagats. La base fins a bona alçada. es mostra totalment opaca. A la part alta hi ha un pis que té una gran obertura, d’un sola rc de mig punt a cada façana. A sobre de cadascuna d’aquestes obertures hi ha un ull de bou. La torre és coronada per una sèrie de merlets, potser d’època tardana.

Els batents de la porta són moderns, però hi ha estat clavetejat un conjunt de peces de ferrament romànica o de tradició romànica. 

De la seva decoració interior en destaquen els retaules de Sant Cosme i Sant Damià, del segle XVI, el de Sant Roc, del XVII, i el de l'altar major, datat el 1722. 

També una marededéu del segle XIII (aquesta procedent de l'església d'En) i un altre del XVII. També es poden contemplar una Adoració dels Mags (1739) i un canelobre del segle XIV en ferro forjat.  

El 1965  va ser declarada monument històric de França.

Text i recull dades.: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 23 de març del 2016

SANT JULIÀ I SANTA BASILISSA DE JÚJOLS. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT 

Pujàvem per una asfaltada i força empinada pista que ens portava al poble de Jújols. La panoràmica del Canigó era formidable. No és d’estranyar la finestra simbòlica que a l’entrada del poble ens mostrava  la muntanya davant per davant nostre.



Jújols (48 h. 2009) és un municipi del Conflent, a la vall de la Tet, que s’estén a la riba esquerra del riu fins als contraforts meridionals del massís de Madres (Montcoronat, 2 172 m). El terme és drenat pels còrrecs de Burguera i de Fontfreda (aquest pren el nom de còrrec del Riel prop de Tuïr d’Évol). El poble (960 m alt) és al sud del terme, dalt d’un serrat. 

A la consulta etimològica el diccionari DCBV ens dóna aquesta definició: Etim.: del llatí Iuliŏlos, derivat del nom personal Iūlius. Està documentada aquella forma llatina en un text de l'any 1066: «Et in eadem valle Confluente, in villa Secundiano, et in villa Ortos, et in Iuliolos, et in Flaçano» (ap. Aebischer Topon. 44, nota).

El primer esment de Jújols és de l’any 950 en què el papa Agapit II confirmà a Sant Miquel de Cuixà els alous que tenia a Iullus.  

Més endavant surt repetidament esmentat. Formà part de la sajonia de Conflent. Ignorant el significat d’aquesta definició he consultat al Diccionari Català amb aquest resultat: Demarcació del saig. Oficial executor de les corts baronials o reials que tenia al seu càrrec fer les citacions, executar els embargaments i executar les penes a què eren condemnats els reus. 

Per tenir notícies de l ‘església parroquial de Jújols cal esperar fins a finals del segle XII. El 1189 Guillem Guadamir va vendre a Martí Guadamir  i els seus fills tota la seva part de l’heretat que posseïa a Jújols, al costat de l’església de Sant Julià. 

El 1570 la parròquia de Jújols consta unida a la de Canavelles i el 1577 el bisbe d’Elna l’uní a la comunitat de clergues de Vilafranca de Conflent , a causa de la manca de rendes. El 1630 es fundà a l’església la confraria del Roser.

L’a disposició espacial i sobretot els elements ornamentals situen clarament l’església de Jújols dins l’orbita de les formes de l’arquitectura llombarda, d’execució molt arcaica. Aquestes formes palesen l’inici de la implantació i l’extensió de l’estil al principi del segle XI.  

Tal vegada part de l’estructura podia haver estat construïda sobre una torre quadrada preexistent. Inicialment constava de nau única acabada en absis semi-circular, però en una reforma posterior se li afegí una segona nau al cantó sud, unida a la primera per grans arcs. D'aquesta mateixa època també seria el campanar d'espadanya que remata el temple.

El volum del temple és complica per l’afegitó de contraforts a la façana nord, que fou refeta aprimant el mur per tal d’ampliar l’espai interior. Les façanes són totalment mancades d’ornamentació, llevat de la façana absidal. on es desenvolupa una decoració sota el ràfec. formada per un fris continu d’arcuacions. En aquesta mateixa façana s’obren dues finestres de doble esqueixada. 

Digne d’atenció és la ferramenta que orna els batents de les portes de l’església. Aquests ferros forjats són romànics o de tradició romànica.  

Del mobiliari en destaquen una marededéu de fusta del segle XIII o XIV. Una estàtua dels sants patrons i els retaules barrocs del Roser (1630) i de sant Antoni de Pàdua (segle XVII).  

Sant Julià i Santa Basilissa, patrons de l'església i de la seva parròquia, foren una parella que renuncià a consumar el seu matrimoni per dedicar-se a la propagació del cristianisme, són objecte de veneració popular a la Catalunya del Nord. 

El conjunt ha estat restaurat en els darrers anys. És monument històric de França des del 1967. 



Malgrat ser un poble han força caiguda demogràfica segons dades s’hi observa molta vida i una bona quantitat de vehicles. Gran part de les cases del poble són albergs. Sortint del poble hi ha assenyalades forces rutes de muntanya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 21 de març del 2016

SANT ESTEVE D’ÉVOL. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

Visitàvem el poble d’Évol i sota les ruïnes del seu castell divisàvem la capella de Sant Etienne (segons un cartell exposat a Sant Andreu la traducció del bonic nom d’Etienne en català correspondria a Esteve).


No he trobat dades però aprofitaré les facilitades en el cartell informatiu. Malgrat la meva penosa i tal vegada inexacte traducció del francès, transcriure les que suposo són pertinents.

La capella de Sant Etienne no va ser construïda dins el castell. Està situada entre el castell i l’església parroquial de Sant Andreu d’Évol. 

Hi ha gravada damunt la porta la data de 1784. Segurament aquesta data no pertany a l’original capella. Més aviat és la de la reconstrucció, després de l’esfondrament al 1770, de la primitiva capella, que probablement sí era de l’època de la construcció del castell. 

La porta d’entrada mostra una formosa ferramenta d’estil català. 

Està sota l’advocació de Sant Etienne, protector dels vescomtes d’Évol i conté una estatueta del Sant que data del segle XVII. Es tractaria d’un exvot de Gaspar- Galceran, vescomte d’Évol vers el 1634.

La tradició diu que va ser gràcies a la intersecció d’aquest Sant que va aconseguir l’alliberació de la seva captivitat en terres de moros. 

I ja encuriosit vaig buscar en l’Enciclopèdia Catalana la confirmació de l’existència del citat vescomte i aquestes són les dades trobades: 

Gaspar Galceran de Castre Pinós de So i d’Aragó-Gurrea. 

Dit també Gaspar Galceran de Gurrea d’Aragó i Gaspar Galceran d’Aragó i Gurrea. 

Saragossa, 1584 — Saragossa, 1638 

Genealogista. Fill i hereu de Felip Galceran de Castre-Pinós de So, vescomte d’Évol. Vescomte d’Évol, primer comte de Guimerà (1599), senyor de les baronies de la Roca, Fréscano, Vicieu i Albero de los Moros. S'intitulà duc de Vilafermosa i de Luna, ducats que pledejava. Fou majordom del rei.  

Autor de Tablas demostrativas de los antiguos y modernos condes de Ribagorza i Sumario genealógico de la casa de Pinós, conegut com a Nobiliari del comte de Guimerà.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 18 de març del 2016

SANT CLIMENT DE TAÜLL. INTERIOR. VALL DE BOÍ. ALTA RIBAGORÇA.

PETJADES PER L'ALTA RIBAGORÇA.

Absis central de Sant Climent de Taüll. 
En el seu origen tota l'església va estar revestida amb decoració policromada, les parets de les naus, l'absis, i les columnes. S'han conservat a través dels segles les pintures de l'absis central, d'una de les absidioles i l'acta de consagració pintada en una de les columnes. Gran part d'aquestes pintures van ser traslladades a principis del segle XX al Museu Nacional d'Art de Catalunya per protegir-les i conservar-les adequadament, evitant una possible venda i exportació als Estats Units.  


Les de l'absis central van ser reproduïdes in situ, amb una còpia a principis dels anys 60 del segle XX. Aquesta còpia es va retirar el 2013 i es va realitzar un minuciós procés de restauració que va posar al descobert restes de pintures originals conservats in situ. Actualment a l'església podem veure una innovadora presentació, a través d'un vídeo mapping que recrea les pintures conservades al MNAC junt amb les pintures que resten a la mateixa església, així com la reproducció del conjunt pictòric complert tal com deuria ser l'any de la seva consagració, el 1123. 

Els artistes són anònims, però el mestre que va pintar l'absis central és reconegut al món artístic com el mestre de Taüll. Es distingeix com un pintor molt ben format que domina les tècniques i que coneix la iconografia que hi havia a l'ús a l'època. L'altre pintor continuador de l'obra a les absidioles és de menor categoria.  


Tota la closca de l'absis central (de 4 m. de diàmetre) estava recoberta de pintures murals que es conserven en el Museu Nacional d'Art de Catalunya. Representen el Pantocràtor posat en una màndorla perlada, assegut en una franja transversal que està decorada amb dibuixos vegetals. A l'altura de les seves espatlles estan dibuixades les lletres gregues Α i Ω, com a símbols del principi i el fi. El Crist en Majestat està en actitud de beneir amb la seva mà dreta, mentre que a l'esquerra sosté un llibre obert, el llibre de les escriptures, en el qual pot llegir-se: «Ego sum lux mundi», que significa: Jo sòc la llum del món. Es tracta d'una de les pintures romàniques més importants d'Europa.

Està vestit amb una túnica grisenca i embolicat amb un mantell blavós. Els seus peus nus descansen sobre una semiesfera, sortint de la màndorla. Al seu voltant es veuen quatre àngels que porten els atributs dels quatre evangelistes i dos serafins de sis ales, en les quals s'han dibuixat sis ulls. 

La zona inferior mostra un fons de to blavós sobre el qual estan dibuixades les figures de la Mare de Déu i cinc apòstols, sota arcs rebaixats que recolzen sobre capitells foliats. La Mare de Déu està vestida amb una túnica blanca i un mantell blau.
Per la seva excepcionalitat i força pictòrica, l’obra del Mestre de Taüll s’ha projectat a la modernitat i ha fascinat artistes de les avantguardes del segle XX, com ara Picasso o Francis Picabia. 

Les claus dels arcs.

A l'arc triomfal està representat l'Anyell amb el dibuix de la creu, en la cara del qual torna a repetir-se el símbol dels ulls (com a visió apocalíptica). A la clau de l'altre arc es veu representada la mà divina que beneeix sortint d'un cercle. En una altra clau es conserva la figura del patriarca Jacob i la de Llàtzer amb el seu gos, a la porta del ric avar Epuló. 

Data de fundació en una columna. 

Es conserva també un fragment escrit en una de les columnes, on apareix la data de consagració de l'església:

«Anno ábside incarnacione
Domini MCXXIII IIII idus decembris
Venit Raimundus episcopus Barbastre
Nsis et consacravit hanc ecclesiam in honore
Sancti Clementis Martiris et ponens reliquias
In altare sancti Cornelii Episcopi et Martiris
»
 

Frontal d'altar. 

Al Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva també el frontal d'un altar procedent de Sant Climent de Taüll, obra del segle XIII. Les seves escenes estan dedicades a la vida d'aquest sant; la narració es divideix en dues zones, superior i inferior. A la zona superior es pot veure el sant convertint Teodora (en contra de la voluntat del seu marit Sisini, cortesà de Nerva) i l'escena de la invenció de la font de la vida assenyalada per l'Anyell. A la zona inferior hi ha les escenes del judici de Climent davant de l'emperador Trajà i el martiri, així com el miracle de l'arca marmòria que emergeix amb el nen viu després d'haver estat bastant temps tancat. El marc i el fons de la decoració són en relleu, en estuc.

Talles de fusta policromades i altres objectes. 

Actualment es pot veure a l'interior de Sant Climent de Taüll la imatge restaurada del Crist Salvador coronat i en majestat (assegut en un tron). Aquesta talla, de  data aproximada al segle XIII, devia formar part d'un frontal d'altar romànic, semblant al de Santa Maria de Taüll, on hi ha una figura de característiques similars.

Una altra imatge conservada a Sant Climent de Taüll és una imatge de la Mare de Déu amb el Nen a la falda, obra del segle XIII, la procedència de la qual no és del tot segura.


Encara, una altra imatge policromada que es conserva actualment en aquesta església és un Crist crucificat molt semblant a la imatge procedent de Santa Maria de Taüll que es conserva en el Museu Nacional d'Art de Catalunya, amb la diferència que la creu que fa de suport en aquest cas sembla l'original. Tot duu a pensar que aquest Crist a la creu és el de Sant Joan de Boí que hom creia perdut.


També procedent de Sant Climent de Taüll és una lipsanoteca que es conserva el Museu Nacional d'Art de Catalunya, policromada, que deu correspondre al segle XI, i un banc de presbiteri amb tres seients amb cofre a la part inferior, compartimentat i amb respatller i dosser. Es tracta d'un moble bastant voluminós, que devia utilitzar-se adossat a les parets laterals, fet amb fusta de pi, obra del segle XII. També es conserva en el Museu Nacional d'Art de Catalunya. 

Com podeu veure visitar Sant Climent de Taüll és una lliçó de cultura, de catalanitat i d’art. Tal vegada en dóna una lliçó d’humilitat a l’admirar el que feien els nostres antecessors fa un miler d’anys.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 16 de març del 2016

SANT CLIMENT DE TAÜLL. VALL DE BOÍ. ALTA RIBAGORÇA.

PETJADES PER L'ALTA RIBAGORÇA.  

Quan cerco dades m’adono de la meva ignorància, m’ho demostren mil i un escrits publicats per diferents autors, sobre les esglésies que visitem i fotografiem. Però com no entra en  el nostre ànim donar lliçons a ningú ni aconseguir cap glòria, sinó solament mostrar llocs del nostre entorn català que considerem dignes de conèixer, continuarem amb les nostres cròniques. Ve, això és donat en trobar tantes dades en la recerca feta sobre Sant Climent de Taüll. Enfrontant unes amb les altres passo a fer aquesta ressenya.
Vam visitar altre cop el dia cinc de març l’església de Sant Climent de Taüll en la presentació del nou vídeomapping de les pintures del seu absis central i com sempre van fer moltes fotografies que ara aprofitarem per aquest treball. 

Com la resta d'esglésies de la Vall de Boí, la de Sant Climent de Taüll fou objecte de la venda i bescanvi l'any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia, als comtes de Pallars Jussà, Ramon IV i la seva dona Valença, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions.
La referència històrica més antiga d’aquesta església és del 1123, any que el bisbe de Roda, Ramon Guillem, consagrà l’església el 10 de desembre, tal com s’especifica en una inscripció  pintada en el fust d’una columna del temple. Malgrat tot, la seva primera construcció podria datar del segle X. Aquesta acte de consagració del 1123 segurament és vàlida per a datar la segona fase de l’edifici i les pintures murals del famós mestre de Taüll.  L’endemà de la consagració de Sant Climent, el mateix bisbe va consagrar la propera església de Santa Maria de Taüll. La concentració de tres esglésies a Taüll- Sant Climent, Santa Maria i Sant Martí– pot correspondre a l’intent del senyors d’Erill de crear un nucli monàstic  a la vall de Boí, que després no reeixí. Les esglésies de  Sant Climent i Santa Maria tinguérem funcions parroquials. 
A la Baixa Edat Mitjana, i pel fet de pertànyer al comte de Pallars, la Vall de Boí passà al bisbat d'Urgell, on gaudia d'un règim especial, ja que el conjunt de parròquies era regit per un conjunt de co-rectors, que arribaren a ser vuit en algunes èpoques. Aquests co-rectors havien de ser fills de la Vall de Boí; el santuari de Caldes de Boí exercia de centre coordinador de les parròquies de la vall. Així ho fa creure la vista papal de 1373, en què apareixen a Taüll dos vicaris, Arnau de Perarnau i Joan de Cóll. Els vicaris eren elegits anualment entre els co-rectors i s’encarregaven de la cura d’ànimes de la parròquia. Aquesta co-parroquialitat degué perdurar fins el segle XVIII.

L’església de Sant Climent va ser declarada monument històric-artístic l’any 1931. Fou restaurada el 1922 i al anys setanta. Aquest darrer cop hi foren descobertes uns altres pintures romàniques, conservades in situ. Les que trobaren a la primeria del segle, ornant l’absis central, l’absis nord i les parets del presbiteri. i les que decoraven part de l’absidiola de tramuntana, foren traslladades a Barcelona (ara al MNAC). 

A diferencia de les esglésies de Santa Maria de Taüll o de Sant Joan de Boí, l’església de Sant Climent no fou transformada radicalment durant el segle XVIII i ha conservat les seves formes originals, alterades només per la presència de mobiliari, con retaules o el cor de ponent, avui desmuntat, que no ha modificat la seva estructura. 
L’edifici és de planta basilical amb les tres naus separades per fileres de columnes cilíndriques cobertes amb embigat de fusta a dos aigües i llosa de pissarra a l'exterior, capçalera amb un absis i dues absidioles. El campanar, una torre de planta quadrada amb sis pisos d'alçada, se situa a la façana meridional cap a l'orient, molt a prop dels absis. Les naus convergeixen lleugerament cap a la capçalera. Els murs, construïts amb petits carreus de granit, ben tallats i afilerats, i escasses obertures. La porta d'entrada a l'església se situa a la façana de ponent. La construcció de la coberta és molt primitiva i rústega. Les bigues estan superposades i esteses de mur a mur sense atirantar, de manera que formen una armadura central des d'on es distribueixen les altres bigues que sostenen el sostre. 

Els murs meridional, oest i nord no tenen cap mena d'ornamentació i només es veuen interromputs pels vans de les portes. L'aparell, però, fet de carreus mitjans ben tallats i disposats en filades regulars, formen una decoració austera però bonica. 

En els absis s'aplica una decoració llombarda molt simple i harmoniosa. L'absis central està decorat per grups de quatre arcs cecs, dobles, separats per mitges columnes. Sobre ells corre un fris de dents de serra com el que s'ha vist en algunes de les columnes de l'interior. El tram central té una finestra i sobre els laterals hi ha sengles vans en forma d'ull de bou. Les absidioles també porten la mateixa decoració llombarda.  

La torre campanar és quadrada i està exempta, encara que edificada molt a prop del gruix de l'edifici, a l'angle del mur sud, al costat de la capçalera. És alta i esvelta, com totes les torres llombardes aixecades a la Vall de Boí. Correspon al grup de torres contemporànies de les italianes edificades el segle XII, que es van construir molt més elegants que les de l'etapa anterior. 

Consta de sis pisos i a les quatre cares de cada pis es repeteix la mateixa decoració i el mateix nombre de finestres. Al primer pis hi ha una sola finestra més els cinc arcs cecs. A la resta de pisos varia el nombre de finestres, separades per columnetes. Els seus capitells estan disposats perpendicularment al mur de la torre. 

Els tres últims pisos porten a manera d'imposta una decoració com la dels absis. Al fris superior hi ha incrustacions de ceràmica i amb un color diferent del de la pedra. A tots els pisos, però, es repeteix el mateix grup de cinc arcs cecs, i entre cada nivell es troba un fris de dents de serra. Completava la decoració exterior una decoració pictòrica, que està gairebé del tot desapareguda; en queden algunes restes a la cara nord del campanar, la menys afectada per la llum solar. 

Una curiositat, que alguns han interpretat de maneres diverses, és que aquest campanar, el de Sant Joan de Boí i el de Santa Eulàlia d'Erill la Vall estan perfectament alineats. 

Les tres naus estan separades per tres columnes, i no tenen finestres a l'exterior. Les columnes són cilíndriques, fetes de pedra amalgamada. Algunes surten directament des de la roca, mentre que d'altres s'assenten sobre una base molt simple. En la part superior estan adornades amb un collarí, típica decoració llombarda, sobretot d'exteriors. Aquestes columnes no tenen capitells i estan rematades amb àbacs molt senzills, sobre els quals s'assenten els arcs. Al capdamunt, s'eleva el mur, que té prou alçada per donar lloc als dos vessants de la teulada.

La capçalera està composta per un absis central i dos de laterals més petits (absidioles). En aquest cas s'ha fet servir la volta. En les arcuacions i finestres s'observa una feina de pedra tallada més acurada i de més qualitat. 

La seva planta de basílica perfecta amb tres naus contrasta amb el sostre de fusta, construcció ja passada de moda i substituïda a l'època per la volta de pedra. Això es podria considerar com un fet anacrònic. Per altra banda, la decoració llombarda de l'exterior situa l'església en una modernitat que s'havia estès ja per les regions italianes de Màntua i Verona.  

Deixo per una propera crònica la resta d’elements de la part interior fotografiada. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 14 de març del 2016

SANT CLIMENT DE TAÜLL. VÍDEOMAPPING. VALL DE BOÍ. ALTA RIBAGORÇA.

TERRES PER L'ALTA RIBAGORÇA.  

El passat dissabte 5 de març vam anar a Sant Climent de Taüll, gràcies a una invitació aconseguida per mitjà de l’Antonio Mora, a veure un vídeomapping educatiu de les pintures de l’església. 

L’església de Sant Climent de Taüll és una de les icones de l’art romànic i està declarada com Patrimoni Mundial de l’UNESCO, amb les demés esglésies romàniques de la Vall de Boí.


A partir de l’estudi de les pintures que es conserven en el Museu Nacional d’Art de Catalunya, de les restes pictòriques conservades en les parets de l’absis de l’església i de les senyals fetes en el moment de ser arrencades s’ha creat el vídeo que recrea les imatges de com devien ser les pintures que la decoraven l’any 1123. 

El públic omplia completament l’església.  Primerament van veure el vídeo que fins ara s’ha vist a les visites. A continuació el nou que completa i dóna una explicació més acurada i fidedigna de les pintures, dels seus colors i dels detalls de la seva realització.  

L’acte de presentació va comptar amb la presència del Vicari General del Bisbat d’Urgell, Mn. Josep M. Mauri, de l’Alcalde de la Vall de Boí, Il·lm. Sr. Joan Perelada; del Director general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni, Jusèp Boya; i del director d’Àrea de Negoci de CaixaBank a Pirineus Oest-Vall d’Aran, Jaume Ramon Casal. 

Després de les seves paraules van atorgar-se dues medalles a les  persones que han col·laborat i impulsat l’ambiciós projecte. A continuació van tornar a veure i admirar de nou els dos vídeos. 


El Departament de Cultura i l’Obra Social “la Caixa” han impulsat, en el marc del programa Romànic Obert, una versió educativa que explica el contingut del vídeomapping i permet al visitant comprendre, un cop visualitzat, els aspectes més importants del que s’hi ha volgut representar, amb l’objectiu d’aprofundir en la interpretació d’aquesta icona del patrimoni català i europeu.   

Unes paraules vam quedar-me gravades a la memòria demostrar l’autenticitat i representació del romànic de la Vall de Boí i fer recordar la presència de Catalunya en el món.  

Hem de donar les gràcies a Ignacio Fernàndez per la seva amabilitat i el seu guiatge durant la nostra estància a l’acte. També per les facilitats donades per escriure aquesta crònica.  

També recomanen a tothom que faci la visita a l’església la visió del document visual presentat en aquesta ocasió.

La Vall de Boí bé mereix el desplaçament per admirar les seves obres d’Art. La Cultura no ocupa mai espai en l’intel·lecte de les persones, i fins i tot, millora el seu enteniment vers elles mateixes i també vers els altres. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 11 de març del 2016

SANTA MARIA D’ORGANYÀ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Aquesta crònica és d’aquelles que malauradament  queden guardades en el bagul dels records.  Un dia, tal vegada com avui, et sorprèn fer la troballa i aleshores t’adones que els anys han passat. Vaig fer un petit escrit, dels meus primers, sobre Organyà i la vall de Cava publicat aleshores no sé ben bé on. Avui malgrat manquen fotos aprofito per recollir i publicar dades de l’església, antiga de segles, però molt modificada. Una de  les coses més importants d’aquesta església és l’haver trobat entre el seus arxius un dels primers documents, potser el primer, escrit en català.   

L'església de Santa Maria de l'antiga canònica es troba al mig de la població d'Organyà, voltada de carrers i la plaça, a excepció de la façana nord on s'hi adossen altres edificacions. 

A la consulta etimològica el DCVB en dóna aquesta definició.: del llatí Organiānu, derivat del nom personal Organius. 

La col·legiata de Santa Maria d'Organyà fou l'escenari de la prèdica de les Homilies i, molt probablement, el lloc on foren redactades.  En 1904 l'historiador J. Miret i Sans va descobrir en els arxius parroquials les conegudes Homilies d'Organyà. Durant molt temps han estat considerades com l'escrit més antic conservat, on apareix la llengua catalana. Va ser escrit a finals del segle XII o principis del XIII. Es tracta d'uns sermons o comentaris de textos litúrgics. Actualment només es conserven vuit fulls en la Biblioteca de Catalunya, encara que n’hi ha una còpia a l’església de Santa Maria.
 
 
En la meva recerca de dades trobo unes prou explicatives publicades en la pàgina web de l’ajuntament. Formen part d’un article de Albert Villaró, historiador i escriptor, publicat a LES FALDADES de Lo Banyut. Com aquest blog només recull dades per donar a conèixer la gran riquesa cultural del nostre país aprofito per copiar gran part de la seva publicació. 

L'edifici actual és el producte de gairebé deu segles d'obres, reformes i modificacions diverses, que han alterat profundament la fàbrica primitiva. Les dades documentals i l'anàlisi amb metodologia arqueològica de les estructures conservades permet esbossar amb prou claredat -a falta d'un estudi definitiu, que implicaria excavacions en extensió- les fases d'evolució de l'edifici. Els treballs realitzats l'any 1999 per l'arqueòleg Joan Eusebi Garcia Biosca han obert un camí engrescador i esperem que sense retorn. Per fer aquest articlet seguiré fil per randa les seves conclusions i interpretacions, que són el fruit d'un treball rigorós i metodològicament impecable. 

Primera fase: segles XI i XII.
El testament del comte Borrell, datat el 993, ens dóna la primera menció de l'església parroquial de Santa Maria d'Organyà. Segons consta en documents posteriors, aquesta primera església hauria estat construïda i dotada per Isarn Caboet durant el pontificat del bisbe Sal·la, tot just uns anys abans del testament de Borrell. Aquest primer temple es va fer petit de seguida. Així, els Caboet van promoure la construcció d'un edifici totalment nou, que fou consagrat pel bisbe Guillem Guifré el 1057. No hi ha restes d'aquesta primera església, que fou enderrocada fins als fonaments. El culte del nou temple probablement ja s'organitzava sota la forma d'una canònica. En aquest moment Santa Maria d'Organyà estava dirigida per un clergue de nom Adalbertí, en virtut d'un pacte entre els Caboet i el pare del clergue. 

El comportament escandalós d'Adalbertí va propiciar una re-fundació de la canònica el 1090. Aquest fet, al qual es va sumar un incendi, degué propiciar la renovació de l'edifici consagrat el 1057. Les obres principals haurien estat fetes durant els darrers anys del segle XI i les primeres dècades del XII. L'edifici resultant devia tenir només una nau, i una capçalera trevolada com les que trobem a Sant Serni de Cabó. L'espai del creuer devia estar cobert per un cimbori de planta octogonal, les restes del qual són encara visibles sota la coberta de l'edifici actual. El fragment d'absis decorat amb bandes llombardes que també podem veure avui forma part d'aquesta primera fase constructiva. 

Segona fase: segles XIII i XIV.
Durant aquests dos segles es va produir la primera gran reforma de l'edifici romànic, justificada per les necessitats d'espai de la puixant canònica. D'aquest moment és la façana principal, l'oest, i l'ampliació del temple amb la construcció d'una nova nau cap a migdia -que va comportar la destrucció de l'absis sud- i el creixement del temple cap a ponent. La nau central es va cobrir amb una volta apuntada, i el cimbori romànic va quedar anul·lat, tot i que tal vegada el van reconvertir en campanar. A la part central de la nova nau construïda al sud es va aixecar un claustre de reduïdes dimensions: a l'edifici de l'ajuntament es conserven restes de les decoracions de traceria de les arcades. Els dormitoris dels canonges estarien en un nivell superior a la nau sud. 

Tercera fase: segle XV.
Abans de l'extinció de la canònica, al segle XVI, encara es deurien produir algunes reformes importants a l'edifici, que van afectar sobretot el sector meridional. La nau sud, que fins llavors estava dividida en dos nivells, fou unificada i coberta amb una nova volta apuntada, feta amb pedra tosca i suportada sobre arcs torals. Es va obrir també un gran arc al primitiu mur sud de l'església, probablement amb la finalitat d'il·luminar millor el temple. 

Quarta fase. Dels segles XVI al XVIII.
El 1539, el papa Pau III va decretar l'annexió de la canònica d'Organyà a la mensa capitular d'Urgell. Aquest fet va comportar noves alteracions a l'edifici. Les innovacions litúrgiques que va imposar el concili de Trento es van traduir en la construcció del cor i del campanar. En aquesta fase l'església de Santa Maria es va ampliar cap al nord, amb la construcció de tres capelles obertes que formaren una nova nau. Dues llanternes, a banda i banda del creuer, van il·luminar l'interior. Al mateix temps, les dependències vinculades a la vida comunitària -el refetor, els dormitoris- van deixar de ser necessàries. Un dels espais canonicals, adossats al mur de migdia de l'església, es va convertir en la capella del Roser, que trobem documentada per primer cop l'any 1758. 

Cinquena fase. Segles XIX i XX.
La col·legiata es va suprimir definitivament el 1851. A partir d'aquest moment, l'església de Santa Maria només té la funció d'església parroquial. El 1911 es va produir una profunda reforma de l'edifici, amb l'enderroc de la capella del Roser i la resta de dependències de la canònica que ocupaven part del que avui és la plaça. També es va renovar el cor, tot substituint el que hi havia d'obra per l'actual de fusta. Una altra reforma estructural va consistir en l'anul·lació del gran arc que comunicava la nau central amb la sud, i que fou refet amb dues noves arcades per donar un aire més simètric a la construcció. 


En el Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva una majestat procedent d'aquest temple. Va ser dipositada pel rector d'Organyà en 1906 i adquirida definitivament pel museu dos anys més tard. Es tracta d'una majestat vestida i coronada de finals del segle XII. Com en d'altres talles de la zona, representa a un Crist, no en majestat, sinó com un Crist sofrent. 

Santa Maria d’Organyà va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional per acord del govern publicat al DOGC el 11-10-2006.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.