dijous, 30 de juliol del 2020

SANT GABRIEL DE GRIONS. SANT FELIU DE BUIXALLEU. LA SELVA

PASSEJANT PER LA SELVA

El poble de Grions situat a l’esquerra de la riera d’Arbucies, formava part del terme jurisdiccional del castell de Montsoriu, i des del segle XIII passà a formar part de la batllia de n’Orri, dins el vescomtat i els dominis que tenia la família dels Cabrera.

Grions és un antic terme format per un conjunt de masies properes, centrat per l’església parroquial de Sant Gabriel, d’origen romànic . És esmentada l’any 1185 com una de les possessions del monestir de Breda. Aquest fet es confirmà en una butlla del 1246 del Papa Innocenci IV.

L’església parroquial del terme de Grions es troba sota l’advocació de sant Gabriel, i és una de les comptades i potser l’única església medieval catalana dedicada al sant arcàngel. L’any 1279 és esmentada com a “ecclesia de Geronibus”, i com a Sancti Gabrielis de Grionibus al segle XIV en l’arxiu catedralici.

Modificada i ampliada al llarg del temps, del primitiu edifici romànic no en queda cap vestigi.

L'església de Sant Gabriel de Grions és un edifici d’una sola nau. A la façana principal trobem la porta d'entrada amb un arc rebaixat molt pla, i a sobre hi ha un ull de bou. A cada costat de l'ull de bou hi ha una finestra amb arc ogival. El coronament de la façana principal recorda la forma d'un frontó clàssic.

El campanar, adossat a la part esquerra, té una estructura de planta quadrada amb coronament octogonal i quatre obertures en arc de mig punt, a manera de balconada.

La façana està arrebossada i pintada de color blanc, deixant visible una cadena cantonera de carreus.

Al costat de l'església hi ha la rectoria i el cementiri

Sant Gabriel   i també Santa Anna de Grions és una església neoclàssica protegida com a Bé Cultural d'Interès Local

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 28 de juliol del 2020

SANT SEGIMON DEL BOSC. SANT FELIU DE BUIXALLEU. LA SELVA


PASSEJANT PER LA SELVA

Segons una consueta d'Arbúcies, aquest santuari existia ja el 923 i depenia de la parròquia de Sant Quirze d'Arbúcies. Segons aquest document restaven unides les esglésies de Santa Maria de Lliors, Sant Pere Desplà, Sant Nazari, Sant Climent i Sant Iscle.



L'any 1244 Sant Segimon del Bosc consta com a ajuda de Sant Feliu de Buixalleu però amb demarcació pròpia , caràcter que va mantenir al llarg dels segles.

Sant Segimon del Bosc  és un edifici de planta rectangular i capçat per una absis semi circular.  La nau està coberta amb una volta de perfil rebaixat. 

El temple actual es va construir en 1508 sobre l'anterior edifici romànic, del que va mantenir la planta i part de l'absis.

La façana té una porta en arc de mig punt adovellada, i un campanar d’espadanya. Davant de la façana hi ha adossat un atri amb arcs de mig punt molt rebaixats. Els murs es troben reforçats als laterals per tres contraforts.


Els murs estan realitzats amb maçoneria i arrebossats.
Tot el conjunt fou restaurat l'any 1953.


Sant Segimon del Bosc és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M, Rosa Planell Grau

dijous, 23 de juliol del 2020

SANT JULIÀ D’UNARRE. LA GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

El poble d'Unarre és a la zona central-baixa del seu antic terme, a la vall del Riu d'Unarre. És a la dreta d'aquest riu, just en el lloc on hi conflueix el Barranc de la Fenera, que prové del nord-oest. Aquest barranc passa pel mig del poble just abans d'abocar-se en el riu.


Fou cap del municipi independent d'Unarre fins que el 1971 va ser fusionat amb Escaló i Jou en el nou municipi. El 1847 el municipi inicial d'Unarre fou ampliat amb l'afegitó dels ajuntaments, tots ells creats el 1812, de Burgo, Cerbi, Escalarre, Gavàs i Llavorre. Comprenia, a més el poble d’Aurós

Unarre té un aspecte molt característic; encimbellat en la confluència de diversos cursos d'aigua de muntanya, té tota l'aparença d'un poble que no ha canviat en els dos-cents darrers anys. El Pic de Ventolau és el cim més emblemàtic del poble.

El lloc d’Unarre formava part de la jurisdicció de la Vall d’Àneu, i gaudia de dels seus privilegis. Són força les notícies del lloc en època romànica. en lla donació de la vila de Burgo al monestir de Sant Miquel de Cuixà de l’any 1046, s’esmenta com un dels límits. La vila és esmentada l’any 1090, en que el comte Artau II li donà al monestir de Gerri de la Sal un apartat que hi tenia. La comtessa Eslonça en el seu testament deixà a Santa Maria d’Àneu, un home que tenia a Unarre. L’any 1203, Ramon de Castellvell rebia del monestir de Gerri, mentre visqués un mas. possiblement el mateix que l’any 1090 li havia donat el comte Artau.


 El 1373 era ardiaca d’Unarre Pere d’Estais. Aquesta és la primera notícia, si bé indirecta, de l’església de Sant Julià, inclosa dins el deganat de la Vall d’Àneu, i que per tant, gaudia de l’organització d’aquest. L’any 1553 tenia un conrector, que s’amplia a quatre l’any 1566, i cinc el 1723 i 1770, per reduir-se a un en el pla d’aquest any i a tres  en el pla de 1781. L’any 1821 només hi havia dos conrectors. En el llibre de visites del 1574, Unarre consta com a parròquia de l’oficialitat de la Vall d’Àneu. Actualment depèn de la parròquia de Esterri d’Àneu.

L’església de Sant Julià d'Unarre està situada dins del nucli de població, enlairada dalt d'un penyal a l'extrem nord-est del poble. L’edifici, probablement construït en l’emplaçament d’un anterior, és en un recinte que inclou el cementiri.


A tocar d’aquest recinte hi ha un dels dos comunidors que encara es conserven a les valls d’Àneu. La seva funció era conjurar el mal temps amb oracions i exorcisme.

Sant Julià d’Unarre és una església del segle XVIII, d’una sola nau, dividida en tres trams. La capçalera rectangular és orientada al sud-oest i té capelles laterals. A la façana, al nord-oest, es troba la porta, a la que s'accedeix pel recinte del cementiri. És d'arc apuntat, decorada amb una simple motllura i un guardapols que descansa sobre impostes. Sobre la porta hi ha una petita fornícula a l'interior de la qual es troba una estela amb una crucifixió romànica esculpida.


La coberta és de llicorella a dues vessants. El campanar és de torre quadrada rematada per un airós xapitell de pissarra, amb una coberta de les anomenades barret de bruixa, a vuit aigües.

Alt relleu de forma quadrangular amb la part superior semicircular. Al centre es troba la figura de Crist crucificat, clavat amb tres claus a una creu que te quasi les mateixes dimensions que la figura. Vestit únicament amb un faldellí, mostra el cap inclinat a la seva dreta. A banda i banda, sota els braços de la creu es troben dos àngels agenollats sobre motius florals. A la part superior, a dreta i esquerra apareixen dos caps humans, el de l'esquerra barbat.

A l'altar major trobem un retaule de Sant Julià del segle XVIII d'estil barroc en un bon estat de conservació. La major part de les figures són les originals i semblen fetes per algun taller local. Alguns dels retaules de les capelles laterals són també els originals del segle XVIII, encara que estan més o menys incomplets.


Tots plegats formen un important conjunt de barroc rural que conviu amb un seguit de pintures murals del finals del segle XIX o principis del XX. Aquest conjunt pictòric és força singular, tant per la interpretació de les escenes que representen com pel seu estil naïf.

Sant Julià d’Unarre està catalogada com a Bé integrant del patrimoni arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 21 de juliol del 2020

SANT MARTÍ DE BORÉN. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Borén és un poble situat a l’esquerra de la Noguera Pallaresa, aigua amunt de la presa de Borén, d’on surt el canal que duu l’aigua a la central d’Esterri d’Àneu. Borén fou un municipi independent fins al 1846, moment en què, juntament amb Isavarre, passà a formar part del municipi de l’antic terme de Sorpe.


L’esment més antic que coneixem del lloc de Borén data de l’any 908, en què l’abat de Gerri canvià amb el comte de Pallars, Ramon, l’església de Sant Pere del Burgal i altres béns.

L’any 1090, el comte Artau II donà, en “excusatum”, un home de Borén, Asner, al monestir de Gerri. Per aquest document sabem que Borén era vila comtal, dins el territori de la vall d’Àneu, i, per tant, sotmès als seus privilegis i a la seva peculiar organització eclesiàstica.

Entre el 1244 i el 1368, el lloc de Borén apareix vinculat al monestir de Gerri, juntament amb Alós Jussà i Isavarre. Així, el 1335, aquests llocs eren afavorits per l’abat Ramon amb l’afranquiment dels censos que pagaven al monestir, en canvi de 6 000 sous barcelonesos; i en el llibre de comptes de la cambreria de Gerri, del 1338, consten com a possessió del monestir vuit masos de la vila de Borén. En el pariatge del 1368, l’abat de Gerri cedí aquest lloc al comte de Pallars Sobirà.

L’església de Sant Martí de Borén  és situada en el nucli de població. Estava, des de temps antic, en possessió de les primícies de la vila, com apareix confirmat en les ordinacions de la vall d’Àneu, aprovades l’any 1398 pel comte Hug.

Dins l’organització del deganat de la vall d’Àneu, la parròquia de Borén tenia dues co-rectories l’any 1553, tres el 1566, i dues en el pla del 1781, xifra que es mantenia el 1821. En el llibre de visites del 1574, en què és fa una relació succinta de les parròquies de l’oficialat de vall d’Àneu, Espot i coma de Berrós, s’esmenten les parròquies de Dureu, Ysabarre i Sorpe, d’on hem de suposar que Dureu o Duren es refereix a Borén. Actualment la parròquia de Borén depèn de la parroquial d’Esterri d’Àneu.

L’església de Sant Martí de Borén és un edifici construït en estil barroc, possiblement al segle XVIII, que només conserva la porta de l’anterior edifici alt-medieval, situada a la façana de ponent, i emfasitzada per una arquivolta en degradació, sense que sigui visible cap altre element de l’edifici que precedí l’actual. El campanar és una torre de base quadrada, de vuit cares al cos superior i coberta piramidal, ja pertanyent a la construcció barroca.

La portada de Sant Martí de Borén, formada per dues arquivoltes sustentades per sengles columnes i un guardapols disposats en degradació, presenta diversos elements escultòrics. El guardapols mostra un seguit de rosetes compostes per sis pètals inscrits en un cercle. Aquest motiu, que es repeteix en grups de dos o tres a cadascuna de les deu dovelles i també a les impostes, sol trobar-se formant part de la decoració d’altres esglésies d’aquesta vall.

A l’interior de Sant Martí de Borén es conserven dues piques de pedra. Una d’elles, encastada al mur, és situada a l’entrada de l’església, a la dreta de la porta. Possiblement contenia els olis, tot i que no és pot rebutjar que fos una pica baptismal i que, en època moderna, fos utilitzada com a pica beneitera.

A l’interior d’una cambra que hi ha entrant a l’església a mà esquerra trobem la pica beneitera, o potser baptismal, amb unes dimensions no gaire grans; és una de les piques més reduïdes d’entre totes les d’estructura semiesfèrica conservades en aquesta vall. És interessant destacar la decoració de la cara externa del vas, La podem datar cap al segle XII o l’inici del segle XIII, tal com datem la major part de les piques d’aquesta contrada.

Sant Martí de Borén és una església catalogada com a Bé Integrant del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fons majoritàriament: Catalunya Romànica
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 16 de juliol del 2020

SANT SERNI D’ÀRREU. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Àrreu és un poble (4 h . 2009/1268.6 msnm) situat a la dreta de la Noguera Pallaresa, i a l'esquerra del Torrent de la Mata de Borén, que centra una petita vall en el mig de la qual es troba el poble d'Àrreu. El poble és als peus del contrafort sud-oriental de lo Faro i de la Serra de Sant Joan.


Com Alós d'Isil, fou un municipi independent fins al 1846, data en la qual s'uní a Isil. Fins al 1972 formaven part de l'antic terme d'Isil.

No hem trobat referències documentals que esmentin directament a aquesta església, o la vila d’Àrreu, en temps medievals. Sabem, però, que era plenament integrada a l’organització religiosa del deganat de la vall d’Àneu, i la seva parròquia tenia una co-rectoria l’any 1566, data que és manté en els diferents plans d’estructuració del deganat. L’any 1821 encara tenia una co-rectoria. En la relació de parròquies de l’oficialat de la vall d’Àneu, Espot i coma de Berrós, del 1574, consta, entre Estaís i Espot, la parròquia d’Areu, que encara que no ho puguem assegurar, tot sembla indicar que es correspongué amb Sant Serni d’Àrreu.

Actualment la vila d’Àrreu és quasi totalment abandonada i la seva església sense culte.

És un temple de nau única, sense absis. Té un campanar d'espadanya de dos ulls damunt de la façana de ponent i porta a migdia.

En el seu interior es conserven tres notables piques romàniques, una de baptismal, una altra de beneitera i una tercera que roman encastada a la paret. Aquesta darrera podria haver estat originalment un sarcòfag, però darrerament servia per a guardar-hi els sants olis.


La baptismal, de grans proporcions, es conserva actualment encastada a la paret, de tal manera que només són visibles dos terços del seu cos. El vas, sostingut per un peu cilíndric sense decoració, té una estructura semisfèrica.

La pica beneitera, encastada en un dels murs, és d’estructura semicilíndrica i presenta una decoració molt simple, consistent en un bordó amb decoració d’espiga i un altre totalment llis.


El tercer recipient, o pica de pedra d’estructura quadrangular sembla que devia contenir els sants olis, tot i que potser originàriament havia estat un sarcòfag o una ossera.

Tant la factura com l’acabat de les tres piques d’Àrreu són barroers i responen a un gust popular, lluny de qualsevol estil general o nacional i, per tant, estrany a les pautes de cada temps Resulta, doncs, força difícil establir una datació per a aquest conjunt, tot i que cal dir que no és incompatible amb els repertoris ornamentals de l’edat mitjana.
Pica


Sant Serni d'Àrreu, antiga església romànica del poble d'Àrreu, està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Font: Catalunya Romànica
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 14 de juliol del 2020

SANTA MARIA D’ESPOT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Anteriorment havíem visitat el poble Espot. Després de fotografiar l’esglèsia  de Santa Llogaia vam assabentar-nos de l'existència d'una antiga església sota l'advocació de Santa Maria. Segons vam dir-nos, al preguntar per l’indret on podia estar ens van informar que possiblement era rere uns arbres a l’altra riba del Escrita i que eren simplement unes ruïnes.


Aquest cop vam decidir visitar les restes de l’antiga parròquia. El arbres, les bardisses i els matolls han mig cobert el que podia haver estat l’edifici religiós, més en un anys tant plujós com aquest, almenys fins ara.

Les ruïnes de l’antiga església de Santa Maria d’Espot es troben al costat del camí vell d’Espot, al marge dret, a 1,5 km aïgues avall del riu d’Escrita.

Dins l’antic domini comtal de la vall d’Espot, documentat el 1066, en una convinença entre els comtes- el de Pallars Sobirà i el de Pallars Jussà- que es repartiren el territori del Pallars, s’hi formà el poble i la parròquia de Santa Maria d’Espot, dividida en dos nuclis. Les mencions, són tardanes pel fet que és integrada en el deganat d’Àneu, molt mancat de documentació. En les visites pastorals del 1574, consten en la seva parròquia els llocs del Solà i de l’Obac. Aquest darrer, en concret consta el 1304, any en què Bernat de Comenge, germà del comte Arnau Roger I, féu testament assegurant les seves deixes sobre les rendes que rebia a la vila d’Obach, situada a la vall d’Espot.

També seria temptador identificar aquest lloc amb l’anomenat d’Ordans, esmentat des del final del segle X, entre l’any 981 i el 985, en un retorn de béns fet pel comte Ramon al monestir de Gerri se la Sal. Més tard consta amb el nom de villa Ordao, entre les possessions cedides pel comte de Pallars Jussà al comte de Pallars Sobirà. Tot i què filològicament no és definitiu el pas ....

L’església era un edifici molt simple, possiblement coberta amb embigat de fusta. Coronada a llevant per un absis semicircular, del qual només es conserva  una part del perímetre, com també del mur sud en la seva alçada. L’aparell d’aquestes parts és fet de carreus petits de pedra granítica de riu, disposada en filades molt uniformes i regulars

Tot l’interior és en ruïnes i embardissat, fet que impedeix precisar cap característica, que sembla que corresponen a una obra rural del segle XII.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Font: Catalunya Romànica
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 2 de juliol del 2020

APRECIATS AMICS/AMIGUES I SEGUIDORS/ SEGUIDORES


Un lleuger ensurt, sense importància, després de tants dies de confinament,  ens ha decidit a fer una pausa.

Actualment, volem i hem de fer uns dies de descans. Recobrar els ànims i tornar a publicar escrits i visites de noves esglésies.

Aquest nostre país té llocs molt formosos que volem  tornar a veure i aprofitar-nos,  si el temps no ho disposa en contra, del nostre sol i el nostre  cel blau.

També per què no, del tarannà de la nostra gent i de la nostra gastronomia.

Us jurem que val la pena fer-ho.

Crec que aviat serem novament amb vosaltres, tal vegada si és compleixen els nostres propòsits el dia 13 de juliol. Segurament amb nous indrets visitats i noves idees.

Publicar també és una forma de viure.

Gràcies a tots i totes,

M. Rosa i Miquel