dijous, 13 de juny del 2024

SANT MARTÍ DE LLÉMENA. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GIRONÈS 

Sant Martí de Llémena és un petit nucli de població situat a la vall i riera de Llémena, que travessa el municipi. Està documentat al segle XI en llatí Lemine.  

L'església de Sant Martí de Llémena es troba esmentada en documents de l'any 1031 i 1065, quan havia pertangut al capítol de la catedral de Girona. L'any 1129, Berenguer Ramon n'empenyorà a la canònica de la seu la quarta part dels delmes. Pertanyia a l'ardiaconat i després a l'arxiprestat de Girona. 

És un edifici que en la forma actual data de l’any 1761, moment en què fou remodelat, aprofitant una bona part dels murs de l’església original, que fou capgirada, i s’obrí la porta a la façana de llevant, on, presumiblement, hi devia haver l’absis. 

Les parts conservades més visibles són la façana de ponent, en part colgada per terres (cosa que no permet saber si hi havia la porta), però on es veu una finestra paredada de notables dimensions i els dos vessants del pinyó de la coberta, i sobretot el campanar, una torre adossada a l’angle nord-est de l’església i sobrealçada en un pis, on encara s’identifiquen, però, les finestres de les façanes nord i sud i el ràfec format per un senzill cavet. 

L’aparell original és de carreus ben polits i escairats disposats molt uniformement, llevat de la façana oest del campanar on el parament és de petits carreus, ben escairats, però que no arriben a alterar la unitat constructiva d’un edifici datable entre els segles XII i XIII. 

Actualment és un edifici de planta rectangular, els murs exteriors són arrebossats i la coberta és de teula àrab a dos vessants. En un angle hi ha la torre campanar de planta rectangular, les parets són fetes amb carreus ben tallats i a la part superior hi ha una finestra amb arc de mig punt a cada façana. La torre clou amb una coberta piramidal de pedra. 

Adossat a la façana principal hi ha un porxo construït amb bigues de fusta que suporten una coberta de teula àrab a dos vessants. Aquest porxo descansa sobre dues columnes fetes amb peces cilíndriques de pedra, amb un basament de planta quadrada i el senzill capitell també de pedra. La porta d'accés a l'interior és emmarcada amb pedra motllurada.

En 1990-91 s’efectuà una intervenció en aquesta església a càrrec de la Generalitat de Catalunya, la Diputació i el bisbat de Girona i l’Ajuntament de Sant Martí de Llémena. Les obres consistiren en una restauració global del temple, durant la qual es referen les cobertes, el porxo i el campanar. També es dugué a terme una prospecció arqueològica que posà al descobert part d’un absis sota el porxo d’entrada, la qual cosa confirma la teoria d’un capgirament en l’orientació de l’església en època tardana. 

Davant la façana principal hi ha un recinte tancat pel cementiri. Al porxo d'accés a l'església hi ha tombes a terra. 

Sant Martí de Llémena és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

dimarts, 11 de juny del 2024

SANT ESTEVE DE LLÉMENA. SANT ANIOL DE FINESTRES. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

L’església de Sant Esteve de Llémena s’alça al cim d’un petit turó, situat a l’esquerra de la riera de Llémena. 

Malgrat que l’any 979, en el testament de Miró Bonfill, comte de Besalú i bisbe de Girona, apareix la “valle que dicunt lemena”, la constatació més antiga de l’existència de “Sancti Stephani de Lemana”, la proporciona l’evacuació,(Renúncia o cessió d’una propietat a favor d’altri) que van fer Guillem Ademar, la seva muller i el seu fill de les dominicatures i altres drets que tenien en aquesta església a favor de la mitra gironina, el 1156. 

Tanmateix, és a partir del començament del segle XIV, després de més d’un segle i mig sense cap dada, que apareixen una sèrie de documents, més o menys continuats, que permeten de reconstruir una part de la història de Sant Esteve de Llémena, entre els segles XIV i XVI. L’any 1319, el senyor del castell de Falgons, Galceran de Cartellà, prestà homenatge al bisbe de Girona pels delmes de les parròquies de Santa Maria de Granollers, Sant Pere de Llorà i Sant Esteve de Llémena, i també per les possessions que tenia a Sant Miquel de Campmajor. 

Els privilegis i remissions atorgats per la família d’Oms, barons de Santa Pau des del segle XV, als habitants de la parròquia de Llémena, entre d’altres, demostren que aquesta va continuar pertanyent a la baronia de Santa Pau durant una bona part de l’època moderna. 

Malgrat s'ignoren dades històriques que facin referència al temple de Sant Esteve, però el fet que la nau central és de volta de canó apuntat suggereix un possible origen romànic. En un dels angles de la nau veiem la data 1623. A la llinda de la porta principal figura l'any 1750. 

Sant Esteve de Llémena és un edifici d’una sola nau amb capelles laterals, creuer que no es pronuncia a l’exterior i cúpula amb llanterna sostinguda damunt de trompes. La coberta és de teula àrab a dues vessants. 

Disposa de cinc altars a les capelles laterals. A l'esquerra de la nau hi ha els altars dedicats a Sant Isidre amb Sant Antoni i el Sant titular del temple, i un altre amb la Mare de Déu del Roser. Al creuer hi ha dos altars, un amb Sant Josep i el seu fill, i un altre amb el Sagrat Cor. A la dreta de la nau hi ha un altar desaparegut, i un altre de la Puríssima Concepció. Havia estat decorada amb motius geomètrics esgrafiats que cobrien tots els murs exteriors. Actualment els pocs que resten estan en molt malmesos i daten, segons consta en un dels angles de l'edifici, de 1763. 

La torre campanar, situada damunt la porta d'ingrés, és de teulat de punxa a quatre vessants. El portal d'entrada està emmarcat amb carreus de pedra picada, amb motius ornamentals i figures alades. Sobre la porta hi ha un nínxol amb la imatge del sant. Adossat a la façana principal hi ha un porxo amb coberta de teula àrab a dues vessants reconstruït fa pocs anys. 

L’edifici ha sobreviscut a la darrera Guerra Civil sense patir importants danys estructurals, però no el seu mobiliari litúrgic, prova d’això, és que un cop acabat el conflicte, les despeses de restauració s’adreçaren majoritàriament a recuperar aquest mobiliari, mentre que les quantitats invertides en la reparació de l’edifici foren ínfimes. 

Actualment, s’està duent a terme obres de conservació i restauració de les pintures murals, eliminant les capes de recobriment que les tapaven. 

L'Església de Sant Esteve de Llémena és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

dijous, 6 de juny del 2024

SANTA MARIA DE GRANOLLERS DE ROCACORBA. SANT MARTÍ DE LLÉMENA. GIRONÈS

 PASSEJANT PEL GIRONÈS 

Aquesta església parroquial es troba vora les restes de l’antic castell de Granollers, centre de la baronia homònima. L’any 1065 Guillem Guifré en el seu testament la donà a la canònica de Girona. En aquesta parròquia posseí algunes terres el monestir de Santa Maria d’Amer. 

Conjunt format per l'església, la galilea d'entrada i el cementiri, encaixonat al costat dret de l'església i, darrere, el Castell. 

L'església és d'una nau, de planta rectangular i absis poligonal. S'accedeix per una porta d'arc rebaixat que presenta una inscripció de simbologia cristiana al damunt. La porta està dins un marc de formes arrodonides on hi ha una data, 1785, i una inscripció: CHARITAS ME REEFICAVIT ANNO A NATIVITATE DOMINI 1785. 

Damunt la porta hi ha una escultura dedicada a la Mare de Déu i, més amunt, una rosassa treballada. Al costat esquerre de la façana hi ha el campanar de planta quadrada, format per dos cossos diferenciats per una cornisa recta. El cos inferior té finestres d'arc de mig punt a les façanes principal i posterior, tapiades. El segon cos les té també de punt rodó a cada cara. El campanar es clou amb un teulat a dues aigües i amb carener paral·lel a la façana principal. Les dues parts semblen d'èpoques diferents. Les façanes laterals són molt tancades, només tenen espitlleres a gran alçada.

Al costat dret de l'absis hi ha la sagristia. L'interior és d'una nau, abarrocada, amb capelles laterals. Hi ha una cornisa separant la part inferior de la volta. 

He trobat dues idees contraposades. En Viquipèdia l’anomena porxo i segons Conèixer Catalunya de l’amic Antonio Mora i altres versions escoltades diuen que és un comunidor. Particularment penso que ben podria ser un comunidor,  per la seva semblança amb el del santuari de Santa Maria de la Guàrdia a Sagàs. Berguedà.  

Construcció de planta quadrada situat a l'entrada del recinte de pati, on aboquen l'entrada a la rectoria i l'entrada a l'església. Té teulat a dues aigües i carener perpendicular a façana. La coberta és de cairats i llates, de rajoles encalades i rombes, i amb una encavallada de fusta que permet crear la gran porta d'accés a la peça. Presenta composició simètrica a la façana principal i a les laterals, dues finestres a cada costat i de punt rodó. La façana posterior té una porta d'arc de punt rodó, desplaçada de l'eix de simetria i guanyant uns esglaons. El terra és de terra cuita (toves), i al voltant, adossat a les parets laterals, un banc de pedra. L'arrebossat ha caigut. 

Santa Maria de Granollers de Rocacorba és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

dimarts, 4 de juny del 2024

SANT JAUME D’OLZINELLES. SANT FRUITÓS DE BAGES.

 TERRES DEL BAGES 

Assabentats, mitjançant una publicació rebuda d’Amics de l’Art Romànic del Bages de l’existència de aquesta església, van decidir conèixer-la. Millor dit en vam aventurar a aproximar-nos. Malgrat l’ampli estudi de Catalunya Romànica, actualment tant el mas com l’església estan en estat ruïnós.   

Aquesta església era situada dins l’antic terme de la ciutat de Manresa, a la zona de Camp de Bages i al lloc d’Olzinelles. Encara que trigà a tenir la categoria de parròquia, ha seguit conservant-la fins avui, bé que en un altre temple. Durant uns segles depengué de la canònica de Santa Maria de l’Estany. 

El lloc d’Olzinelles, una de les velles fites de la repoblació rural de la comarca, apareix documentat a partir de l’any 978, en una butlla del papa Benet VII al bisbe de Vic, Froia, quan en una delimitació del terme de la ciutat de Manresa apareix amb el nom d’Alsinelles. 

L’any 1022, en l’acta de consagració de Santa Maria de Manresa, es torna a dir que el seu terme va per Ulzinellas fins al riu Llobregat. Olzinelles era un predi on el segle X hom aixecà una església preromànica, de la qual, en renovar-se l’edifici el segle XII, només ha restat la capçalera i, encara, en part remodelada. Al llarg del segle XI noves notícies del fons de Sant Benet de Bages indiquen la persistència d’aquest nucli. 

L’església no és esmentada fins el 1086, quan Bernat Bernat empenyorà a Folc Amalric, a la seva muller Bonadona i a llur fill, Berenguer Folc, l’alou que tenia al territori de Sant Jaume d’Olzinelles, excepte el que ja havia donat al monestir de Santa Maria de l’Estany, amb la condició que podia redimir l’empenyorament quan volgués. Tot i que en aquest moment hom no dona detalls de l’alou, aquest era compost per la meitat de l’església, la sagrera i terres i vinyes. Com que l’empenyorament no es redimia, el 1121 la vídua de Berenguer Folc, Ermengarda, i llur fill, Bernat, donaren al monestir de Sant Benet de Bages la meitat de l’església de Sant Jaume d’Olzinelles, de la sagrera i de les terres i vinyes. 

Però, per altra banda, Bernat Bernat, al moment de la seva mort, donà a la canònica de l’Estany, a més de la meitat que ja havia donat, la penyora de l’altra meitat; no obstant, quan la canònica, que no en sabia res, volgué redimir la penyora, es trobà que ja la posseïa el monestir de Sant Benet. Calgué una intervenció arbitral a càrrec del prior de Sant Pere de Casserres, el qual concedí l’altra meitat a l’Estany. Així, en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de l’Estany del 1133 l’església de Sant Jaume d’Olzinelles figura com a propietat de la canònica. 

En la relació anterior al 1154 no consta que tingués categoria de parròquia; en canvi, en una altra del 1361 ja hi figura la parròquia d’Olzinelles, si bé el 1903 es traslladà a un temple construït al Pont de Cabrianes. L’abat de l’Estany, per tal de completar el seu domini de la parròquia, el 1420 comprà, a carta de gràcia, al rei Alfons IV la quadra d’Olzinelles en franc alou per 300 florins. El domini de la canònica de l’Estany sobre la parròquia finí el 1592 quan s’extingí la canònica regular de l’Estany; aleshores passà a domini episcopal. 

El 1685 tenia com a sufragània l’antiga parròquia de Sant Genís de la Vall dels Horts, situada vers Sant Fruitós de Bages, prop del Llobregat, ara pràcticament desapareguda. Ambdues parròquies foren servides per un sol rector, que no residia al lloc, potser per manca de rectoria.

L’any 1803 hom abandonà aquesta església en ésser construïda la nova, més propera al Pont de Cabrianes. 

A desgrat de l’abandó en què es troba, la visió que ofereix aquesta esglesiola des de llevant, acompanyada sempre d’una vella alzina, és realment captivadora. Els seus paraments són llisos i desproveïts d’ornamentacions, i les seves formes i estructura indiquen que es tracta d’una obra romànica bastida cap a la meitat del segle XII al mateix indret on abans s’havia alçat un temple preromànic. 

El seu pla en determina un edifici molt simple, format per una nau i un absis semicircular, que sorgeix al cantó de llevant. La nau és coberta amb volta de canó i l’absis amb volta d’un quart d’esfera. Un simple ressalt interposat entre aquests dos cossos fa la gradació i obre definitivament l’absis. Aquest, com la resta de paraments de l’edifici, no presenta cap decoració. La seva simplicitat i monotonia només són trencades per un finestral obert al centre de l’hemicicle i que presenta les característiques pròpies de l’època: doble esqueixada i acabat amb un arc de mig punt adovellat. 

La porta d’ingrés, de construcció moderna, se situa al mur de migjorn, bé que ocupa el mateix lloc que havia ocupat el portal primitiu, del qual encara és ben patent, sobre l’altre, el seu acabament, consistent en un arc de mig punt adovellat. A la part superior i a la banda dreta de la porta hi ha una obertura rectangular moderna. 

El mur de ponent és coronat per un campanar, tardà que s’aixeca desgavelladament mitjançant una paret de dues obertures i que no encaixa gens amb l’estructura del temple. Al mateix mur i sota el campanar hi ha una finestra quadrada que poc s’avé amb l’obra i que se suma a les reformes de què fou objecte l’edifici. Aquest mur s’uneix al mas que li fa costat per mitjà d’una arcada sobre la qual reposa un cos d’edifici modern. A més dels afegitons descrits, hom desfigurà aquesta església sobrealçant els murs de la nau, reestructurant el mur de ponent i enguixant els paraments interiors, on també va construir-hi un petit cor. 

A l’inici del mur de tramuntana encara es conserva, a manera de sagristia o capella, la capçalera o santuari preromànic del temple anterior. Es tracta d’un petit edifici de planta rectangular, cobert interiorment amb volta de pedra i revestit exteriorment amb una teulada de doble vessant. A l’interior, la coberta presenta una estructura irregular, puix que ha estat feta amb lloses disposades unes damunt les altres, talment com les de les barraques disseminades pels nostres camps. A la part superior i desplaçada un xic del centre hi ha una finestra monolítica d’una sola esqueixada, amb una obertura allargada i d’angles arrodonits. L’aparell és fet amb blocs de pedra desbastats a cops de martell i de mides diferents, que es disposen irregularment, sense formar filades. 


Actualment aquesta capçalera no es comunica amb la nau romànica, per tal com ha estat obturada amb un envà. Bé que al primer cop d’ull aquest santuari es presenta com una construcció preromànica, quan hom l’examina detingudament això es fa un xic més dubtós, ja que aquesta construcció, prescindint d’una evident remodelació del seu aparell, no és englobada per l’edifici romànic, sinó que, tal com demostren els punts de juntura d’ambdues edificacions, sembla més aviat que s’hi adapti, cosa que fa pensar en una possible refecció posterior a partir d’elements originals enderrocats sobre els fonaments subsistents que donen la planta actual. Les pedres són antigues i cal remarcar, sobretot, la finestra d’esqueixada senzilla per dintre i tallada en un únic bloc de pedra per fora de manera idèntica a les finestres de Santa Maria del Gran de Fals o de Santa Àgata de Clariana al Solsonès. Sigui com vulgui, bé que no podem precisar-ne exactament la intensitat, el fet és que aquest absis preromànic ha estat remodelat i l’estructura actual no es correspon exactament amb la primitiva. 

A desgrat de la deixadesa en què es troba (és utilitzat com a magatzem), l’edifici es manté sòlid i dempeus i el seu aspecte exterior és força atractívol. 

Sant Jaume d'Olzinelles és una església de construcció romànica de mitjan segle XII reconeguda com una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Catalunya Romànica