SANT ESTEVE. GRANOLLERS DE LA PLANA. GURB. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Gurb al lloc de Granollers en un petit puig en el qual hi hagué una fortalesa, residència dels castlans de Gurb, abans de traslladar-se a Mont-ral. Molt aviat assumí funcions parroquials. El domini de l’església motivà llargues i violentes disputes entre els senyors del castell de Gurb i el monestir de Ripoll amb els bisbes de Vic.

El lloc de Granollers es troba documentat a partir del 949, quan Galí i la seva muller Xisabe vengueren a Guadamir, levita, una peça de terra situada al castell de Gurb, a la vila de Granollers, en el Castellar. Abans, vers l’any 905, sembla que un particular havia fet diverses donacions d’aquest lloc al monestir de Ripoll. 

L’església i les seves funcions parroquials es documenten el 960, quan Ansemar i la seva muller Arielda donaren a Sant Pere de Vic la quarta part d’una peça de terra situada al terme de Gurb, a la parròquia de Sant Esteve, a la vila de Granollers. Aquesta església fou venuda el 972 quan el comte Borrell de Barcelona i la seva muller Ledgarda vengueren al seu fidel Ansulf, vicari comtal del castell de Gurb, el seu alou, format per l’església de Sant Esteve que es trobava al puig de Granollers i que Ansulf tenia per feu comtal i per feu del castell de Gurb, els quals li venien en propi alou amb l’església, delmes, primícies, termes i adjacències que pertanyien a l’església. Malgrat aquesta venda tan clara, els bisbes de Vic pretengueren posseir el domini de l’església de Sant Esteve com de la resta de parròquies del castell de Gurb. 

Els drets de la família Gurb-Queralt, senyors del castell de Gurb, foren traspassats al monestir de Santa Maria de Ripoll quan el 1080 Guillem Bernat de Queralt donà a aquest monestir, amb motiu de professar-hi com a monjo un fill seu anomenat Pere, la meitat de l’església de Sant Esteve de Granollers amb la meitat dels alous que allí hi tenia. 

El domini del monestir de Ripoll sobre l’església de Sant Esteve de Granollers no fou pacífic; començà el bisbe de Vic que l’impedí de possessionar-se’n; el monestir hagué d’acudir al papa Urbà II, el qual l’any 1096 li confirmà la possessió, tot i que encara hagué d’esperar uns anys, fins que el 1103 el bisbe de Vic, Arnau de Malla, donà i confirmà al monestir l’església de Sant Esteve de Granollers amb la seva capellania i totes les pertinències, mentre es reservava els drets que hi tenia l’ardiaca. 

Degueren ser aquests drets els que crearen un nou conflicte que requerí la intervenció del papa, així el 1167 el papa Alexandre III escriví dues butlles al bisbe de Vic, Pere Redorta, en les quals es queixava de la usurpació que el bisbe feia de l’església de Granollers, que pertanyia al monestir, i el comminava a restituir-la, donant-li el termini de quaranta dies per apel·lar contra aquesta ordre. 

No sabem què succeí després d’aquest requeriment papal. En canvi es coneixen bé els conflictes que els bisbes de Vic tingueren amb els senyors del castell de Gurb en defensa dels drets episcopals que retenien en aquesta parròquia, que descrivim extensament en la part històrica de l’església de Sant Andreu de Gurb. En síntesi comença amb la cessió de les parròquies del castell de Gurb abans del 993 pel bisbe Fruia al canonge Bonfill, de la família dels senyors del castell de Gurb, després passaren a un nebot d’aquest, Berenguer, clergue i després bisbe d’Elna. 

Aleshores començà un llarg conflicte amb l’excomunió dels senyors de Gurb que no es volien desprendre del domini de les esglésies; en el cas de Sant Esteve de Granollers als drets episcopals s’uniren els que havien adquirit al comte Borrell. El conflicte s’arranjà vers l’any 1035 amb una concòrdia entre el bisbe Oliba i Bernat Sendred de Gurb, mitjançant la qual la família recuperava la parròquia de Sant Esteve de Granollers. 

Posteriorment rebrotà encara més violent el conflicte que finí el 1080 amb la intervenció del comte de Barcelona, Ramon Berenguer II, Cap d’Estopes, persistint, no obstant això, la família Gurb-Queralt en el domini de la parròquia de Sant Esteve de Granollers. Aquest mateix any la família cedia els drets que havia adquirit al comte Borrell sobre el monestir de Ripoll, com hem esmentat abans. 

Aquesta situació perdurà fins el 1165 quan en una nova concòrdia la família Gurb-Queralt ja només retenia la meitat del delme de la parròquia que a més estava empenyorat. Segurament que la família del castell ja no tingué més drets en la parròquia de Sant Esteve de Granollers i els bisbes vigatans exerciren el domini conjuntament amb el monestir de Ripoll, cosa que donà lloc a alguns conflictes sobre les delimitacions dels respectius dominis. 

La primitiva església de Sant Esteve fou substituïda per una altra de nova que correspon a l’edificació romànica que en part ha pervingut fins avui. El nou temple fou consagrat el 1088 pel bisbe Berenguer Sunifred de Lluçà a precs de Bernat Bernat de Gurb, feudatari del castell de Gurb (era fill de Bernat Sendred de Gurb), Ponç losfred i el seu germà Bernat i Arnau Sunifred. El bisbe concedí a la parròquia un cementiri de trenta passes al voltant del temple i descriví els termes parroquials i confirmà les primícies i les oblacions que li donessin els fidels. 

L'edifici romànic d'una nau, coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals, i absis semicircular s'ha vist molt transformat per les modificacions i afegits de que va ser objecte posteriorment. És possible que la capçalera fos originalment trilobulada i que les absidioles laterals fossin substituïdes per les capelles actuals. L'absis central presenta a l'interior decoració de cinc nínxols semicirculars oberts al gruix del mur, tipologia que correspon a esglésies de capçalera trilobulada. A l'exterior mostra decoració d'arcuacions entre lesenes que emmarquen finestres cegades, sota un fris de dents de serra. 

A la part superior dels murs de tramuntana i de migdia perviuen trams d'ornamentació de tipus llombard entre les construccions modernes. L'absis té tres finestres de doble esqueixada que es corresponen a amb tres finestres més petites situades al nivell del sòl. Aquestes últimes corresponen a una cripta, que fa de sagristia, que té la mateixa planta de l'absis i a la qual s'hi accedeix per una escala ran de mur dins del mateix absis. 

Vers el segle XVII l’edifici sofrí algunes reformes com la construcció d’un campanar de torre i la façana del mur de ponent; potser la capella del Roser també sigui d’aquesta època (any 1608?), si no és anterior, sota la qual hi ha el panteó de la família Abadal del Pradell, on hi ha enterrat l'historiador català Ramon d'Abadal i de Vinyals. 

Més moderna és l’erecció de la capella del Santíssim (any 1887). En una època incerta la cripta fou convertida en sagristia. Totes aquestes modificacions han desfigurat l'estructura original. Tot l'interior ha estat reformat en estil neoclàssic i l'absis mostra pintures murals modernes. 

L'accés es manté per la façana de migjorn però la portalada ha estat substituïda per una de neoclàssica. La façana de ponent també ha sofert transformacions i té adossat el campanar de torre de planta quadrada barroc coronat per una balustrada.

Al Museu Episcopal de Vic es conserven dos petits fragment de la pintura mural del segle XIII que decorava l'absis. Una d’elles, decorava una fornícula de l’absis i que presenta el bust d’un sant nimbat. És una peça popular molt tardana, del final del segle XIII. L’altre és un fragment de decoració mural que presenta l’escena de la Fugida a Egipte. És una composició molt tardana en la qual són apreciables totes les característiques del gòtic lineal. 

Sant Esteve de Granollers de la Plana és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica i Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT ISIDOR. LA PERA. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

El poble de la Pera és situat a la part més baixa i al centre de la vall, enlairat en un pujol de forma arrodonida. El conjunt de la població, amb cases esglaonades als vessants del turó i la silueta del campanar gòtic dominant la part superior, conserva el traçat urbà d’origen medieval, amb carrerons estrets i costeruts, alguns dels quals estan coberts amb volta. Les cases, de dues i tres plantes, conserven sovint ràfecs de teulada decorats i altres elements antics (segles XV-XIX).

En un precepte del rei Lotari de l'any 982 l'alou de la Pera i la seva església de Sant Isidor són confirmats com a possessió del monestir de Ripoll. L'any 1058 l'església fou restituïda al bisbe de Girona per la comtessa Ermessemda. L’any 1159 Sant Isidor de la Pera fou una de les esglésies que Arnau de Llers -que posseïa importants dominis a la rodalia- hagué de restituir a la Seu de Girona. El 1278 el bisbe Pere de Castellnou llegà un calze a aquesta parroquial, els drets de la qual li pertanyen per compra.

S'hi veneren, a més del patró, els sants Germà, Just, Paulí i Sisi -"els quatre sants màrtirs" o "els sants de la Pera"-, suposadament fills de la població, martiritzats en temps de Dioclecia; se 'n havien guardat relíquies; es tracta de personatges llegendaris.

Sobre les restes d’un temple anterior del segle X s’alça  l'església actual es daguer bastir des de la segona meitat del segle XVI, quan fou concebuda, i principalment tot al llarg del XVII. Ho demostren, la inscripció de la llinda de la portada: ECCE TEMAT DEVM O PORTET HEB. /IHS/1600. (ja força malmesa); la data de la clau de volta del cor: 1688 i la que figura a la cúpula superior del campanar: 1699. 

Sant Isidor de la Pera és una església d'una nau, absis poligonal i capelles laterals. És d'estil gòtic tardà, amb elements renaixentistes. L'interior és d'estructura gòtica; volta de creueria i arcs apuntats, amb escultura a les claus i a les impostes. A la volta del cor hi resten pintures murals de tema vegetal. Els finestrals són d’arc apuntat i de doble biaix. 

El frontis, a ponent, és renaixentista: portada rectangular amb prominent frontó i emmarcada per dues columnes exemptes; una rosassa; una galeria d'arquets de mig punt corre a la part superior (dóna al terrabastall). Els murs laterals recolzen en contraforts.

El campanar es degué acabar a la fi del s. XVII i deu ésser concebut a la meitat del s. XVI. Aquest cloquer está dins el conjunt de campanars tardo-gòtics a l´entorn de Girona. Situat al costat septentrional de la nau de l'església de Sant Isidor i d'estil gòtic. Té planta quadrangular i opac que pren forma octogonal i posseeix vuit obertures per les campanes. Són arcades apuntades, emmarcades per motllures. El coronament superior és pla, de terrassa amb balustrada i amb els vuit pinacles amb els quals acaben les pilastres angulars de la torre. També destaquen diverses gàrgoles i una escala de pedra. 

Sant Isidor de la Pera és un edifici religiós de la Pera inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT JULIÀ I SANTA BASILISSA. ORDIS. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

El poble d’Ordis forma un nucli agrupat de carrers estrets. Els edificis tenen estructures dels segles XVI-XVIII, però sovint han estat alterats. S'hi veuen algunes obertures decorades i llindes amb inscripcions i dates d’aquesta època. 

Al terme d’Ordis tenia possessions el monestir de Sant Esteve de Banyoles, segons la butlla del papa Benet VIII de l’any 1017. En ésser reformada la canònica de la seu de Girona l’any 1019 pel bisbe Pere de Carcassona amb l’ajut de la seva germana, la comtessa Ermessenda, l’església d’Ordis apareix anomenada com una de les seves possessions. 

L’any 1154, Ramon de Cistella, Guerau de Santaeulàlia i llurs germans reconeixien tenir pel bisbe la meitat del terme de la parròquia de Sant Julià d’Ordis. El mateix any Arnau de Malpàs definia a la seu de Girona, al bisbe Berenguer i al canonge Guillem de Terrades l’altra meitat del delme de Sant Julià d’Ordis. L’església apareix en les Rationes decimarum del 1279 i el 1280, i com a parroquial en els nomenclàtors del segle XIV i d’època posterior. Com altres temples amb la mateixa dedicació en època tardana és esmentada sota l’advocació dels màrtirs Julià i Basilissa. 

El temple actual de Sant Julià d’Ordis és un edifici d’una nau amb capelles laterals, creuer i absis semicircular que conserva elements constructius romànics dels segles XII i XIII, però que fou molt reformada durant el segle XVIII. 

A la façana de ponent es conserva l’aparell romànic de carreuada i, malgrat l’obra de fortificació que sobrepujà els murs de l’antiga nau en època tardana, encara s’acusen els vessants de la primitiva testera. 

L’actual portalada, en aquest frontis, és obra del segle XVIII; és de forma rectangular i és decorada amb ressalts i dos pinacles coronats amb boles sobre la llinda. Aquesta porta, muntada de manera maldestra, és de pedra calcària d’un color gris clar que contrasta amb el color torrat dels carreus de pedra sorrenca del mur romànic. Al centre del mur encara és visible la finestra de doble esqueixada, d’època romànica, actualment tapiada, de la qual foren destruïts els arcs per construir-hi un ull de bou de rajols, posterior a la portada.

A l’exterior de l’edifici els murs laterals de la nau romànica presenten escassos fragments visibles a causa dels afegits posteriors. Aquestes construccions tardanes corresponen al campanar, una torre de planta quadrada amb un cos superior inacabat que s’adossa a l’angle nord-est de l’església, obra del segle XVIII, i a les dues capelles laterals, dels segles XVI i XVII, bastides una a cada costat de la nau entre les cantonades amb el frontis i l’antic creuer.

Tanmateix, a migdia, entre el frontis i la capella lateral, s’ha conservat un tram del mur romànic inalterat, en el qual és visible una finestra de doble biaix i arcs de mig punt monolítics. 

En la construcció de les capelles laterals foren reutilitzats els carreus procedents de l’aparell romànic. Foren col·locats sense gaire cura, la qual cosa diferencia el parament d’aquestes capelles del que hi ha als cossos del fals creuer romànic, que es disposen, també a manera de capelles laterals. Aquest antic creuer presenta un parament idèntic al de la nau romànica i a l’ala de migdia hi ha una finestra de doble biaix, amb arcs de mig punt monolítics, que ha estat tapiada. 

L’absis semicircular i l’actual creuer, substituïren al segle XVIII l’antiga capçalera romànica.

L’interior del temple és totalment cobert d’arrebossat i encalcinat, llevat dels cossos o les capelles que formaven l’antic creuer i les capelles laterals, que han estat netejades de la calç que amagava llurs paraments. La volta de la nau és apuntada i seguida. Les capelles que formaven el fals creuer romànic tenen voltes de carreuada apuntades. 

En resum, doncs, de l’església romànica encara s’aguanten la nau, coberta amb volta apuntada, i les dues capelles laterals de l’extrem de llevant, a manera de creuer. 

L’aparell romànic de l’església de Sant Julià d’Ordis és de carreus ben escairats que s’afileren de manera regular. Es tracta d’un tipus d’aparell que lliga perfectament amb es altres elements romànics i que permet classificar aquest monument com una obra dels segles XII i XIII.

Sant Julià i Santa Basilissa és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

SANT NICOLAU. ORDIS. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

L’església de Sant Nicolau es troba al veïnat del mateix nom, format per masies escampades al sector meridional del terme municipal d’Ordis,  prop del marge dret de l’Àlguema. 

Hom no coneix notícies històriques concretes sobre la capella de Sant Nicolau, actualment sufragània de la parroquial de Sant Julià d’Ordis.  Segons alguns estudis podia haver estat l’antiga església parroquial d’Ordis, però no es poden confirmar ja que els dos edificis tenen construccions coetànies. 

Sant Nicolau d’Ordis  és una església romànica  del segle XII. L’edifici és d'una nau amb absis semicircular. Aquesta nau és coberta amb una volta apuntada i seguida, mentre que la volta absidal pren la forma ametllada i comunica amb la nau per un plec apuntat que marca la gradació de nivells, no gaire acusada. Al paviment, dos graons assenyalen també la divisió entre els dos espais interiors.

L’interior de l’església ha estat cobert d’arrebossat; a l’absis hi ha una imitació moderna de carreuada. 

La portalada romànica és de dos arcs en degradació, llinda i timpà monolític. És una portada d’una gran simplicitat que s’inscriu dins una tipologia molt corrent en el romànic tardà del nord-est català. Aquesta portalada actual va estar tapiada durant molt de temps, i es va fer una entrada a la façana principal, però els anys noranta els treballs de restauració van fer que aquesta porta moderna es tapiés, i tornés a ser l'entrada principal. 

La il·luminació d’aquest temple s’aconseguí per mitjà de tres finestres de doble biaix i arcs de mig punt, les quals s’obren al centre del frontis, al mur de migdia i al fons de l’absis. 

Damunt de la testera trobem un campanar, del qual només en queden tres pilastres. Una cornisa incurvada corona exteriorment els murs laterals de la nau i el de l’absis. 

L’aparell és visible als paraments exteriors. És fet amb carreus de pedra sorrenca ben tallats i ajustats, que s’afileren amb regularitat, col·locats a trencajunts. La teulada ha estat renovada. 

Sant Nicolau d'Ordis és una església romànica inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica i IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT ESTEVE. CANELLES. NAVATA. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

Canelles és un petit poble situat a l’esquerra del Fluvià. 

L'església de Sant Esteve de Canelles apareix documentada des del segle IX, any 855, com a possessió del monestir de Santa Maria de la Grassa. Sembla ser que aquest domini va durar fins el segle XIV. En el segle X, el bisbe Guiu de Girona li atorgà la condició de parròquia, que va perdre en el segle XVII.

L'edifici actual és, en les seves estructures originals, un temple romànic dels segles XII- XIII, encara que molt modificat en èpoques posteriors. La façana i el campanar daten del segle XVIII, època en què segurament també va ser bastida la sagristia (a la llinda d'una finestra apareix la data de 1774). 

Sant Esteve de Canelles és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular i coberta de teula a dues vessants. El parament de la façana principal es trobava amagat per una capa de calç, que es va treure en la restauració que es va fer de l'església el 1992.

La porta d'accés es troba situada al centre; és d'arc de mig punt amb motllura guardapols superior. Al damunt de la porta hi ha una petita finestra d'arc de mig punt, amb motllura guardapols i ampit sobresortint. És remarcable la utilització decorativa del maó a la façana (motllures i coronament esglaonat). En la porta, encara es poden veure alguns fragments de la forja romànica. Són peces de factura tosca i mides reduïdes, en forma de cintes i volutes. 

Al parament de la banda de migdia hi ha afegits la sagristia i el campanar, de construcció molt posterior a la de la resta de l'església. L'absis té una petita obertura d'arc de mig punt. A l'interior, la nau té volta de canó al tram més pròxim als peus i apuntada a la banda de llevant propera al presbiteri. 

Sant Esteve de Canelles és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons pral. IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE (PARROQUIAL). NAVATA. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

La vila de Navata és situada en una plana a la partió d’aigües entre el Manol i la riera d’Àlguema. El nucli més vell és a ponent de l’església parroquial, i forma un conjunt d’arquitectura popular, amb cases de dues o tres plantes, amb un gran nombre de llindes amb inscripcions i emblemes dels oficis (segles XVII i XVIII) i alguna casa pairal d’aquesta època. La vila havia estat envoltada per muralles, de les quals resten escassos vestigis al nord de l’església, als carrers Gran, dels Calderers i de la Muralla.

El temple parroquial de Navata, construït en substitució de l'anterior església romànica, és troba al centre del poble: Va ser bastit durant el segle XVII. La primera pedra va ser col·locada el 22 de desembre del 1638, i la inauguració es va fer el 2 d’abril del 1642. 

La façana va ser començada el 1682 i l'any següent ja s'estava treballant al campanar. La façana barroca és obra del segle XVIII, segons consta a la inscripció de la llinda, i va ser encastada a l'original. 

Sant Pere de Navata és un edifici de grans dimensions, d'una nau amb capelles laterals, absis de planta poligonal a l'interior, volta de creueria amb arcs torals rebaixats i coberta de teula a dues vessants. En el presbiteri hi ha restes de pintures murals. 

La façana, orientada a ponent, presenta una portalada rectangular amb frontó partit per la part superior i decorada amb motllures i esferes en relleu; dins l'espai del frontó hi ha una fornícula amb la imatge de Sant Pere esculpida en pedra. A la llinda hi ha l'emblema del sant titular, la mitra i les claus, en baix relleu, i la data incisa del 1746. La façana es completa amb una senzilla rosassa. 

A la banda nord s'eleva el campanar, de base quadrada, cos superior vuitavat, obertures d'arc ogival i acabat en terrassa.  

De la fortificació que es va realitzar al temple es conserven les petites espitlleres situades entre les obertures d'arc de mig punt  sobreedificat a la part superior de l'absis i dels paraments laterals. 

S'han fet treballs de restauració de les pintures murals que decoren l'interior de l’església parroquial. Aquesta obra va restar oculta durant dècades, darrera dels retaules que s'hi van sobreposar a final del segle XVIII i que, malauradament, van ser destruïts el 1936. 

Sant Pere és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPAC i informació municipal 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE (ESGLÉSIA VELLA). NAVATA. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

La primera notícia documental que tenim de l’església, es l’any 1019, quan el bisbe Pere de Carcassona donà la parròquia amb totes les seves pertinences a la canònica de la seu de Girona.

L'edifici actual no és el primer, doncs, sinó que és romànic, dels segles XII-XIII. És un temple d'una sola nau, de planta rectangular, amb volta lleugerament apuntada, orientada a sol ixent, absis semicircular i coberta de teula a dues vessants. El mur de migdia té tres finestres de mig punt, que il·luminen l'interior. 

L'absis té una finestra d'arc de mig punt, i al parament lateral de migdia hi ha tres finestres, també d'arc de mig punt. 

La porta situada a la façana de l’església de Sant Pere de Navata concentra tots els elements esculpits de l’edifici, en contrast amb la llisor del mur i malgrat el seu desplegament ornamental moderat. Situada, a ponent, és allindanada, amb timpà semicircular i cinc arquivoltes d'arc de mig punt decorades i amb motllura guardapols exterior. Les quatre columnes situades a banda i banda de la porta tenen també decoració, les dues immediates a l'entrada són de tipus salomònic i als capitells hi ha relleus amb temes vegetals i animals. Al timpà hi ha esculpit l'"Agnus Dei".

 
A la part central de la façana hi ha una obertura d'arc de mig punt, i a la part superior, un petit campanar de cadireta d'un sol arc, afegit posteriorment. 

La porta d'accés conserva l'antiga ferramenta romànica. L’atapeïda composició que dibuixa la ferramenta és simètrica, fora del costat dret que presenta una variant condicionada pel forrellat. Cada batent de la porta és ornamentat amb cinc jocs que segueixen, tots, unes mateixes formes i mides, a part el superior, que és molt més estret. 

Al mur del presbiteri hi ha vestigis de pintures murals romàniques, probablement del segle XII i del mateix cicle que les d'Osormort. 

En procedeix la imatge de la Mare de Déu de Navata, conservada al Museu Nacional d'Art de Catalunya, feta d'alabastre de Beuda, gòtica, policromada; Maria, lleugerament inclinada, dempeus, sosté l'Infant amb la mà esquerra, amb un estil que fa pensar que fou esculpida a la primera meitat del segle XIV. 

Procedent de l’església de Sant Pere de Navata, va ser trobada una lipsanoteca de fusta. 

Al paviment hi ha una inscripció funerària del 1629 dedicada a Pere Puig últim rector de Navata abans que es construís l'església nova. 

Sant Pere de Navata o Sant Pere de Can Miró és una església situada al petit veïnat de Can Miró inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPAC i Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA. SERRA DE DARÓ. BAIX EMPORDÀ

PASSEJANT PEL BAIX EMPORDA 

El poble de Serra de Daró, és emplaçat a l’esquerra del Daró, damunt d’un turonet. el suficient elevat per evitar les freqüents pujades del cabal del riu en èpoques de pluja. De fet, fins a la segona meitat del segle passat aquest riu tenia un curs molt més allunyat, cap al sud, i buidava les seves aigües a l'estany d'Ullastret, actualment dessecat. Les cases s’agrupen entorn de l’església parroquial, sense cap disposició urbanística clara, ocupant un espai força extens. 

L’any 959 consta que el magnat Riculf tenia propietats “in villa que vocant Serra”. L’any 1017 en una butlla del papa Benet VIII era confirmat un alou de Serra al monestir de Banyoles.

L’església de Santa Maria ja existia l’any 1123, data de l’acta de consagració de l’església de Sant Iscle d’Empordà, on és consignat que pel cantó de llevant del seu terme limitava amb el de la parròquia de la Serra. La parròquia de Santa Maria de Serra també és esmentada l’any 1198. L’edificació actual no conserva cap rastre d’edificis anteriors.

Fou reconstruïda vers el 1881, any que figura a la façana. El bisbe de Girona, Tomàs Sivilla la beneí el primer de juny de 1884. És un gran edifici amb capelles laterals i absis poligonal. No té un estil gaire definit però posseeix detalls neoclàssics,. El campanar es troba situat a la banda dreta.

La façana presenta una portalada d'inspiració clàssica, rectangular, amb brancals-pilastra, entaulament amb inscripcions i frontó triangular amb un petit òcul central. El conjunt es completa amb dues obertures rectangulars a la planta baixa i quatre de circulars a la part superior, una d'elles més gran i centrada, a més d'una fornícula buida damunt la porta d'accés. L'acabament de la façana és amb arquets llombards estilitzats. 

La torre-campanar del segle XVII o XVIII és l’únic que resta d’època anterior. El campanar és de planta quadrada, amb quatre obertures d'arc apuntat a la part superior. La seva coberta apiramidada no sobrepassa l’alçada que té la teulada del temple. 

Santa Maria és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica, IPAC, Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau 

SANT GENÍS. MONELLS. CRUILLES, MONELLS I SANT SADURNÍ DE L’HEURA. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

Monells és situat a banda i banda del Rissec. Es formà al voltant de l’antic castell de Monells , actualment arruïnat, esmentat ja el 922. Pertanyé a Simó de Palau, i passà al comtat d’Empúries i, posteriorment, per compra, al Millars. El 1485 el castell fou ocupat per les forces dels remences. A la fi del segle XVII era lloc reial. El poble havia estat fortificat i hi ha restes de les muralles. Modernament ha estat restaurat; és notable la plaça porticada on se celebrava el mercat. Formà un municipi independent fins l’any 1973 quan van unir el terme municipal amb Cruïlles i Sant Sadurní de l'Heura.  

L'església de Monells apareix esmentada documentalment des del segle XI, en l'acta de dotació de la Canònica de Girona del 1019, tot i que l'edifici actual és el resultat de diverses etapes constructives: la nau i l'absis daten del segle XIV; se sap que la capçalera ja era feta l'any 1309, i que la nau és posterior, possiblement d'uns anys després.

La capella del Roser és dels segles XVI-XVII i la resta segurament va ser bastida entre aquestes dates i el segle XVIII. La façana és de la fi del segle XVIII, segons indiquen les inscripcions del 1785 i 1788 a l'òcul i a la base del campanar, respectivament. 

L'any 1962 la Diputació de Girona va restaurar l'edifici. Durant les obres va aparèixer la lipsanoteca col·locada a l'altar el 1310 i que en l'actualitat es conserva al Museu de Girona.

L'església de Sant Genís de Monells, es troba situada al barri de la Riera. És un edifici de grans dimensions, d'una nau amb capelles laterals capçalera poligonal i teulada a dues vessants. Té la façana dividida verticalment en tres cossos, al central dels quals hi ha la porta, de gran interès arquitectònic, on es troba situada la porta d'accés, d'inspiració clàssica; presenta una obertura d'arc escarser, entaulament i frontó circular, que apareix tallat i els costats laterals del qual s'avancen com si s'obrissin per mostrar la porta i la fornícula amb la imatge. 

Al centre e la façana hi ha un òcul amb motllures, on apareix inscrita en relleu la data del 1785. Un cap d'angelet separa aquest conjunt de l'òcul ovalat superior que té decoració en relleu. El coronament és sinuós, amb cornisa motllurada i boles de coronament . 

El campanar s'eleva en el cos esquerre de la façana; és de grans dimensions, de base quadrada i cos vuitavat, amb obertures d'arc de mig punt i la inscripció del 1788 a l'angle. 

Sant Genís de Monells és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons :IPAC

Forografia: M. Rosa Planell Grau