divendres, 30 de març del 2018

SANT GENÍS D’ORÍS. OSONA

TERRES D’OSONA

El terme municipal d’¡Orís ocupa el sector septentrional del Plana i de la comarca d'Osona, puix que termeneja amb Sant Quirze de Besora des del puig dels Tres Batlles al coll de les Gargantes, sobre la vall de Bosquetell. El llogaret de Can Branques (143 h el 2005)que  dista uns 3 km del centre històric, és on hi ha el centre administratiu del municipi.


El poble de Sant Genís d’Orís (60 h el 2005), de població disseminada, és centrat per l’església, la rectoria i un grup de cases. A pocs metres sota l’església i el cementiri hi ha el gran mas de la Coma, un casal quadrat de quatre vents, existent ja al segle XIII, que és un dels masos més importants del terme.


L’església parroquial de Sant Genís d’Orís fou construïda entre el 1791 i el 1799. És una església de tipus barroc neoclassicista, construïda a l’estil dels Moretó de Vic. Té una nau, amb capelles laterals i cimbori, i un esvelt campanar, construït a partir del 1814.


Aquesta església en va substituir una d’anterior, documentada des del 943, que es trobava al puig o serradell que s’aixeca darrere Can Marçal, al peu del castell. Només en resta un petit mur i d’altres restes. 

El castell d’Orís, situat dalt d’un turó a 751 m, tot i el seu estat de deterioració, és encara un dels més visitats i coneguts de la comarca.

La rectoria, construïda en bona part de tàpia, ha estat renovada amb pedres nobles, fogons, aigüeres, finestrals i antics armaris del mas Serinyà, una antiga vila rural, que es troba al peu de la cinglera de Sant Salvador de Bellver o d’Orís, a ponent del municipi.

El 1936 va perdre tots els antics retaules i imatges, llevat de la imatge gòtica de Santa Maria de Gràcia, a la qual mossèn Jacint Verdaguer dedicà uns goigs. És una petita talla d’alabastre del segle XIV que es venera en un altar lateral, a la dreta de l’entrada.

Sant Genís d'Orís és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 28 de març del 2018

MARE DE DÉU DE LES NEUS. ESPINAVELL. MOLLÓ. RIPOLLÈS

TERRES DEL RIPOLLÈS

Espinavell (Espinabell) és un poble (43 h.2009) situat a la vall de Camprodon, escalonat en un vessant a l’esquerra del Ritort, a la capçalera de la vall de Molló. Vora el riu hi ha l’antiga farga d’Espinavell.


L’església d’Espinavell és una de les esglésies sota l’advocació de la Verge de les Neus més antiga de Catalunya. Malgrat la primera impressió sembli ser una església romànica, la veritat és que l'església es va construir en acabar-se el segle XVII, en un estil molt rústic i popular. El bisbe de Girona n’autoritza l’aixecament el 8 de març de 1682. Trenta anys més tard, el 1713, s’anomena “capella de les Neus” i li foren donades unes ordinacions. Aleshores eren temps d’esplendor de la contrada.


L’interior de l’edifici va ésser decorat amb falses voltes de maó, tot arrebossat i potser decorat. De tot això no queda res degut a una recent restauració. Igualment passa en les dues capelles laterals, avui dia desaparegudes, que s'han convertit en dos espais dins de l'església sense cap funció.


Es tracta d'una església amb planta de creu llatina, amb capelles laterals i absis semicircular en la part central de la nau. Hi ha un arc en el que descansen els cabirons de la teulada, formada per bigues de fusta i teules àrabs, de tipologia a dues vessants.


Té adossat un campanar quadrat amb grans obertures per les campanes i teulada a quatre vessants. Hi queden restes d'una esfera de rellotge, la maquinària del qual ha desaparegut. La façana és arrebossada i sobre la part dreta hi ha una meridiana solar.

Actualment hi ha obres de reparació sembla ser de la teulada.

Mare de Déu de les Neus de Molló és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 23 de març del 2018

SANT FELIU DE TORELLÓ. OSONA

TERRES D’OSONA

La vila de Torelló degué la seva antiga importància a la capitalitat del terme del castell de Torelló, el qual pertanyia inicialment a la casa comtal i reial. Aquesta l’infeudà als Besora (segle XI), als Montcada (1086-1309), als Vilademany (1324) i als Milany (1347), i finalment fou adquirit l’any 1351, amb el beneplàcit reial, pels Cabrera, els quals el posseïren, amb alguns segrests per part del rei, fins a la fi de les senyories jurisdiccionals.


El temple primitiu de Sant Feliu de Torelló possiblement de l’any 881 tenia una nau amb volta de canó i sembla ser que tres absis. La nau estava orientada a llevant i tenia un cloquer de merlets. Actualment no hi queda cap vestigi.

L’any 1480 es fa reformar a causa dels danys del terratrèmol i les lluites entre els nyerros i els cadells.

Entre 1530 i 1531 s’allarga la nau per ponent i es construí un nou arc al centre per assegurar la volta. Posteriorment sofrí més modificacions i és construïren diferents capelles.

L’any 1672 prengué la forma actual, precedida de dues torres a cada banda de la façana i amb un esvelt campanar. El 1688 en fou beneïda la nau central, però la façana i el campanar es construïren entre el 1704 i el 1713, si bé posteriorment encara s’hi edificà, sobretot a la façana.

La façana està orientada a l’oest i presenta una part central coronada per un frontó triangular. L’accés a l’atri es fa per tres arcs de mig punt. El central és de majors dimensions. Sobre seu hi ha un òcul de vuit costats que té un vitrall policrom de la Verge.

El 1936 fou destruït l’antic retaule barroc de Pau Costa, obrat entre el 1706 i el 1710, i altres retaules i imatges.


Durant la Guerra Civil  el temple sofrí una gran desfiguració al reutilitzar-se com mercat, garatge de cotxes i menjador pels refugiats. Això comporta la destrucció i la crema dels retaules barrocs, de l’orgue i del cor. Acabada la guerra comença la lenta recuperació de l’edifici.


Una posterior restauració mostra la traça de l’arquitecte Josep M. Pericas com en el presbiteri, l’altar major, cobert per un baldaquí projectat pel voltants de 1953. L’any 1948 ja havia dissenyat la pica baptismal i una de beneitera. Destaquen també l'Últim Sopar de 1941, de l'absis central de la parròquia, fet per Lluís Masriera i Rosés.


En un altar lateral es venera el cos del màrtir sant Fortià, un dels sants innocents que hauria estat sacrificat per Herodes i transportat a Torelló el 1298, segons una tradició local. És un sant de devoció molt arrelada en el Torelló històric i molt viu en l’onomàstica antiga i actual.
L’any 2001 ha tornat a ser restaurada.

Sant Feliu de Torelló és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 21 de març del 2018

SANTUARI DE ROCAPREVERA. TORELLÓ. OSONA

TERRES D’OSONA

En el nostre interès de conèixer les diferents poblacions de Catalunya majoritàriament de la part nord de les províncies de Barcelona, Lleida i Girona visitàvem la vila de Torelló. La nostra preferència només té per motiu la proximitat al nostre lloc de residència. A més ens portava en aquesta ocasió ser el lloc de naixement del meu besavi, que portava el nom de Fortià, patronímic popular de Torelló.


Van anar primer al Santuari de Rocaprevera situat al Puig de les Tres Creus. Un indret marià que exerceix de magnífic mirador de Torelló. Fèiem fotografies i admiraven l’entorn, havia una trobada de nens i nenes dels col·legis, quan vam trobar-nos amb el Ramon Solà. En Ramon és un dels membres de la Comissió Interparroquial per al Santuari que vetlla per la seva conservació i per les diferents activitats que és fan al temple. Va ser un encontre agradable, amistós i obert, ens va permetre conèixer l’església i visitar el seu interior. En la nostra curta coneixença vam saber que també omple els seu temps en altres tasques socials.


Els orígens del Santuari són del segle XIII. L'any 1284, el torellonenc mossèn Marc Roca va fer erigir un petit pedró/oratori dedicat a la Mare de Déu, prop de la font del Raig. Els primers documents certs que parlen de Rocaprevera són del 1402. El batlle Antoni Vinyes va deixar en testament la voluntat de convertir l'oratori en capella després del guarir-se de l'epidèmia de pesta del 1410 a Barcelona. El 18 de setembre de l'any 1429 es va finalitzar i inaugurar la nova capella en estil romànic. L’any 1443 s'hi va afegir un campanar d'espadanya.

Al segle XVIII es trobava en estat ruïnós i la capella va ser enderrocada i construïda per iniciativa popular. Les obres van durar entre 1780 i 1805. El 12 octubre de 1805 va ser inaugurada de nou.

Entre 1923 i 1924 van dictaminar-se greus deficiències en l'edifici l l'arquitecte Josep M. Pericas va proposar una nova reconstrucció. L'obra es va dur a terme entre 1923 i 1924.


Durant la Guerra Civil Espanyola el temple es va utilitzar com a corral de bestiar i es va destruir la imatge de la Mare de Déu, els retaules i la decoració. Després de la guerra es va restaurar l'edifici, finalitzant el campanar projectat per Pericas. 

El 15 de setembre de 1940, es va beneir i es va col·locar al seu cambril la nova imatge de la Verge de Rocaprevera, que porta l'Infant assentat a la seva banda dreta; aquesta és l’única semblança d’aquesta talla amb l’original. En fou creador l'artista barceloní Josep Maria Camps i Arnau, assessorat pel doctor Fortià Solà i per Josep Maria Pericas.

Actualment el Santuari, com molts altres llocs, pateixen per la manca d’educació i respecte, com el robatori de diners, estampes i goigs. També per la destrucció de bens eclesiàstics. S’han hagut de posar reixes i vidres fins el sostre per protegir l’entrada al temple.

Localment s'anomena Rocaprevera per deformació popular. Existeixen dues versions versemblants per explicar l'origen del nom Rocaprevera. El campanar del segle XV tenia la inscripció "Oratori fet en MCCLXXXIV a cost de mossèn març de Roca prevera". D'aquesta forma el nom es referiria al prevere Roca. Segons una altra interpretació, el nom prové de la roca on creixia l'arbre pebrer, significant «roca pebrera».


El Santuari és un temple de planta de creu amb capçalera semicircular i campanar adossat, de planta quadrada al primer nivell i circular al segon, amb obertures de mig punt. A la base de l'absis hi ha un recobriment de carreus de pedra ben tallats i polits, i està coronat per unes filades d'arcades amb vitralls i una sanefa imitant les dents de serra. Té un creuer amb cimbori, a l'exterior quadrat, cobert amb una teulada de ceràmica verda.


LLEGENDA DE LA TROBALLA DE LA VERGE DE ROCAPREVERA
El lloc on actualment s'aixeca el santuari havia estat molt abrupte i escabrós. Mossèn Marc Roca, sacerdot de Torelló, cada dia anava a passejar per aquells verals. Sempre se li presentava, just a l'indret més estret del camí, un boc molt negre, gros i cepat, que l'envestia amb tota la seva fúria, com si el volgués fer caure al precipici. Les oracions que el mossèn recitava, el salvaven. Ja podeu pensar i creure que aquell boc era el diable. Un dia que l'atac del diable fou més fort que de costum, i que l'home temia ben de debò de caure cingles avall, va encomanar-se a la Mare de Déu. El boc va fugir cames ajudeu-me i el sacerdot va trobar al seu costat una imatge de la Mare de Déu. Agraït perquè l'havia salvat, li aixecà una capelleta al mateix indret on havia estat trobada i, en record d'haver-la costejada ell, féu inscriure al damunt de la llinda de la porta: "Marc Roca, prevere". Amb el temps la inscripció va esborrar-se i la gent confongué el nom de Marc del sacerdot pel terme Mare i varen creure que volia dir Mare de Déu de Rocaprevera, i així l'anomenà la gent.


El Santuari de Rocaprevera està catalogat coma Bé Cultural d’Interès Local.

L'aplec de Rocaprevera se celebra el tercer diumenge de setembre, considerat com una segona festa major.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 16 de març del 2018

SANT ANDREU DE TONA. OSONA

TERRES D’OSONA

Després de visitar la església del castell de Tona i ja coneguda anteriorment la de Santa Maria del Barri vam voler visitar la nova de Sant Andreu.


Al segle XVIII es va iniciar un llarg procés per aconseguir la construcció d'una nova església i traslladar-hi la funció parroquial, que fins llavors tenia l'església de Sant Andreu del castell de Tona. La demanda per part dels habitants del nucli de població topà amb l'oposició dels pagesos de la part alta (Prat de la Barroca, Planell, Riumbau), que volien la continuïtat parroquial a l'església del castell. El 1746 s'abandonà el culte habitual al castell i es traslladà a Santa Maria del Barri.

L'1 de febrer de 1784, el Dr. Josep Rocafort llegà una gran quantitat de diners per la construcció de la nova església, si es començava a construir abans de sis anys. El 1790 la Reial Audiència n'autoritzava la construcció. Però els terrenys destinats a la nova parròquia eren propietats dels Riumbau i es negaren a vendre, malgrat que el 17 de febrer de 1794 es veieren obligats a la venda.

La pedra es treia de les parets del castell, en runes. La desmuntaven i la tiraven rost avall i l'atansaven al lloc de la construcció. El dia 21 de juny de 1802 es posà la primera pedra de la nova construcció. Durant la guerra del Francès, el 1809, es van cremar les bastides i les cintres de la nova construcció. El 1813-14 es reprengué la construcció. El 1815 s'acaba de construir el creuer i, ja en ús la nova església, es decidí aturar la construcció per pagar els deutes, acabant-se definitivament el 1829. El 1834 les obres es reprenen, aturant-se de nou el 1840, quedant per fer el campanar i la façana. La construcció del campanar es va continuar el 1897.

El 1911 ja devia estar acabat perquè hi ha notícies de la posada del rellotge i durant 1912 es parlava de la instal·lació de les campanes i d'un parallamps. Durant la Guerra Civil del 1936, es cremà l'església, que serà reconstruïda després de la guerra. El 1940 es presentaren el plànols definitius.

Per tant el primer edifici pertanyia a l’any 1814 i l’actual de l’any 1942. Obra de l'arquitecte Josep M. Pericas. De l'edifici anterior al 1936 només es conserva la façana i el campanar.

Església d'una sola nau rectangular amb deambulatori i presbiteri. La capçalera és recta, amb coberta d'arcs diafragmàtics semicirculars que descarreguen sobre unes columnes de capitells d'ordre jònic, de factura neoclàssica. Perpendicular als arcs hi ha un embigat de fusta que sosté la coberta. Als peus de la nau i sobre l'atri s'alça un cor. A les parets laterals i entre les columnes s'obren grans fornícules que encabeixen figures de Sants.


La façana principal deixa entreveure les traces d'una factura barroca de perfils ondulants, un gran semicercle acabat per formes còncaves, amb un gran rosetó al centre i la portada també d'estructura barroca malgrat que les formes siguin menys ondulants. L'església ha estat restaurada recentment, encara que els criteris de restauració han respectat les diferents tipologies estructurals que caracteritzen l'eclecticisme de l'edifici. Actualment està decorada amb uns esgrafiats que emmarquen la porta.

Adossada a l'església hi trobem una capella que repeteix la mateixa estructura, però de dimensions reduïdes. 

Portada. Porta d'arc escarser amb dues pilastres a banda i banda dels brancals, que sustenten un entaulament llis, amb motllures que diferencien l'arquitrau, el fris i la cornisa, que sosté dos medallons ovalats envoltats de fullatge amb motius religiosos al centre (palmes i pans). Coronant la porta hi ha una fornícula d'arc semicircular ornat amb fullatges als brancals, amb una figura de Sant Andreu amb la creu en aspa, col·locada de nou el 1972.

Campanar: De torre, format per una base de dos pisos i tres nivells a la torre. Els nivells estan separats per una cornisa formada per motllures de pedra arrodonides i acaba amb una balustrada de pedra que envolta la campana, sostinguda per una estructura de ferro. Les obertures són d'arc de mig punt amb carreus carejats i escairats als brancals, excepte una del primer pis que és un ull de bou i les de la base són quadrades. El parament és de pedra reforçat amb maó a les cantonades i arrebossat i emblanquinat als panys llisos de paret.

A destacar:  Les grans pintures murals del presbiteri, obra de l'artista local Felip Vall Verdaguer. L’any 1996 el mateix artista va restaurar les pintures murals de l'església de les quals és l'autor, ja que volia tornar a donar-els-hi el to vitalista que tenien l'any 1945 quan les va pintar.



Sant Andreu de Tona és una església amb elements neoclàssics, noucentistes i eclèctics inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Roa Planell Grau

dimecres, 14 de març del 2018

SANT ANDREU DEL CASTELL DE TONA. OSONA

TERRES D’OSONA

Sant Andreu es troba situada al Pla del Castell de Tona sobre el turó que presideix la vila. El culte religiós es va mantenir fins al segle XVIII, que es va traslladar a l'església de Santa Maria del Barri. Posteriorment a Sant Andreu dins de la vila.


L'església és documentada en l’acta de consagració en l'any 889. L’antic temple fou substituït totalment per un altre de romànic de factura llombarda al segle XI, modificat encara al segle XII, amb la construcció d’una volta de pedra que substituí l’original coberta de fusta

Actualment l’estructura romànica llombarda presenta fases i reformes gòtiques, renaixentistes i barroques.


El temple és d'una sola nau, coberta amb volta de canó, capçada per un absis semicircular amb tres finestres, una tapada pel campanar, pel que no s'aprecia en l'exterior. La capella de l'esquerra té una volta apuntada i en la de la dreta, la té de creueria amb el campanar al costat, de torre de planta rectangular.

En l'exterior, l'absis està decorat amb arcuacions cegues entre lesenes (propi de l’arquitectura llombarda); la mateixa decoració es repeteix en els murs del nord i del sud. En la part de l'oest les arcuacions s'adapten a la forma de la coberta de l'edifici. Té també en aquesta façana, centrada, una finestra en forma de creu.

La primitiva porta d'entrada, actualment tapiada, es troba al  mur sud.

Fase prehistòrica: L’església del segle IX ocupava, més o menys, l’espai de la nau romànica actual. En unes excavacions del 1943 se’n va descobrir la planta. Mesurava uns set metres de longitud. Tenia un petit atri amb baptisteri. L’absis era quadrat. Fora de l’església hi havia tombes automòrfiques excavades en la roca. Construït amb pedra i calç, aquest edifici preromànic devia tenir una coberta d’embigat de fusta.

Fase romànica: A la primera meitat del segle XI es va edificar l’església romànica, d’una sola nau i amb absis semicircular. Les parets exteriors van ser decorades amb arcs llombards i la coberta, probablement encara era fusta. Al segle XII es va reformar la nau i la volta de canó devia substituir l’embigat de fusta. Per això va caldre reforçar els murs.

Fase gòtica: Al segle XIII es va construir la capella lateral de la paret nord, de planta quadrada. La coberta és de volta apuntada. Probablement dedicada a Sant Valentí. Al segle XV es va edificar la capella lateral de la paret sud, de planta rectangular i coberta de volta de creueria. A la clau de volta hi ha un escut de Barcelona esculpit. A tocar aquesta nova edificació es va obrir una altra porta, al mateix mur, que ara és l'únic accés a l'església.

Fase moderna: Renaixentista i barroca. Finals segle XVII i principis XVIII al mur de ponent es van obrir una portalada renaixentista d’arc de mig punt, amb dues pilastres als costats i un frontó triangular, i un òcul. També en aquest període s'hi va afegir el campanar de torre d’estil barroc, de planta quadrada i cos superior octogonal a l'angle sud-est de l'edificació. El pis superior presenta grans obertures d'arc de mig punt. Està fet amb aparell de carreuons disposats irregularment i agafats amb morter.


Fase contemporània: Durant el segle XX es van realitzar diverses restauracions. Entre el 1965 i el  1970 es va restaurar l’absis, la nau i el mur de ponent, del qual es va eliminar la portalada i es va modificar la teulada. El 1988 la generalitat de Catalunya va fer una restauració integral respectuosa amb les diverses fases constructives del monument.

Les intervencions arqueològiques i de consolidació han permès conèixer millor la història i evolució del monument.

Sant Andreu del Castell de Tona és una església romànica catalogada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 9 de març del 2018

CASTELL DE TONA. OSONA.

TERRES D’OSONA

El castell i l'església de Sant Andreu es troben situats dalt del turó que domina la vila de Tona.. La part superior del turó  és un cim pla i extens. El castell està emplaçat a la punta nord-oriental. Es domina una extraordinària panoràmica vers el Montseny, Collsuspina i Muntanyola.


La primera notícia històrica del castell i de l'església de Sant Andreu situada al seu costat data de l'any 889; quan es va consagrar l'església pel bisbe Gotmar de Vic, el document fa explícit que l'església es trobava en el castell de Tona.

El domini eminent era en mans dels comtes de Barcelona i, com a tal, Ramon Berenguer III va infeudar el castell al comte Bernat de Besalú, casat amb la seva filla Ximena. Però la manca de fills del matrimoni va fer que el castell tornés a mans del casal de Barcelona.

No se sap ben bé quins van ser els feudataris del castell. En un document del 1073, es menciona Arnau de Tona com a vicari i batlle del castell de Tona. A partir del segle XII, els documents presenten la família dels Montcada com a senyors feudals del castell.

L'any 1202, el rei Pere el Catòlic proclama Guillem de Montcada senyor del feu de Tona.

Al final del mateix segle, el castell torna a mans directes del casal de Barcelona. A mitjan del segle XIV, quan es va crear el comtat d’Osona, Pere el Cerimoniós va cedir la jurisdicció del castell al vescomte Bernat III de Cabrera, però aquest noble va caure aviat en desgràcia i el castell passà de nou a la corona.

AI principi del segle XV, el rei Martí l’Humà va concedir un règim municipal als habitants del terme del castell, convertint-los així en ciutadans de Barcelona. L'any 1446, el conestable de Portugal va fer enderrocar el castell, ja que era un important bastió durant la guerra de remença, però els consellers de Vic s'hi van negar.

De l'antic castell de Tona resta actualment una torre de defensa assentada directament damunt la roca. Antigament era protegida per murs de defensa, es troba separada de la resta del pla per un fossat artificial. És difícil de precisar-ne la data de construcció, que no sembla, però, anterior al segle X.

És de base quadrada, construïda de pedra i calç amb la tècnica de l'encofrat. La planta baixa, coberta amb volta, és de gran alçada. La cobreix una volta de canó feta amb lloses posades en forma de plec de llibre. El sector superior, on hi ha algunes filades d'opus spicatum", està molt erosionat. No hi ha porta només un forat fet més tard per poder accedir a l’interior.

Al pis superior hi ha un terrat pavimentat amb llosetes. S’ha documentat una porta d’accés al pis superior, a la façana nord-est, s’hi pujava mitjançant una escala de fusta.

A banda i banda de la torre s’aprecien algunes estructures murals molt malmeses.

S'ha dit que potser es tractava d'una torre d'origen romà, ja que molt a la vora d'aquest indret passava una via romana que unia la Plana de Vic amb Barcelona. També alguna suposició apunta a un monument funerari.

L’any 2003 es vandur a terme treballs de consolidació

El Castell i l’església de Sant Andreu de Tona són catalogats com A Bé Cultural d’Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 7 de març del 2018

SANT MIQUEL DE VILAGELIU. TONA. OSONA

TERRES D’OSONA

La història de l’església de Sant Miquel de Vilageliu o Vilageriu, ambdós noms  es trobem en la seva nominació, va lligada amb la del mas del mateix nom situat a poca distància.


El casal de Vilageliu fou un dels primers nuclis de població, en llatí anomenat "Villa Gerille", consta junt amb l'església de Sant Miquel, a l'any 948. Fou una fortificació amb categoria de Domus.

El diccionari Alcover Moll ens dona aquesta definició etimològica .: del llatí villa Agarici (genitiu del nom personal germànic Agaric).

La capella existeix des d'abans del 948. el primer document que en fa esment és del 12 de març de 948 al fer testament el levita Guadanir, senyor de "Vil·la Gerille".

A principis del segle XI posseïa la vila el noble Rodulf, intitulat arxilevita per trobar-se al servei de l'església de Vic.

Entorn l'any 1080, en temps d'Hug Dalmau, es renovà l'església, fent-se la capçalera i la nau, i ja en segles posteriors es feren successives modificacions a càrrec dels cavallers de les famílies Oló, Castell i Santa Eugènia.


A despit d’algunes reformes obligades per a la consolidació de l’edifici, es manté amb una gran puresa de línies romàniques. Algun temps tingué consideració de parròquia, però sempre sotmesa a Tona. No té culte.

Església romànica d'una sola nau rectangular, acabada en absis semicircular. L'absis  de línies romàniques de gran puresa, està decorat per arcuacions llombardes. A destacar l'esveltesa de la construcció i els arcs torals de secció semicilíndrica adossats als murs de la nau i rectangulars a la volta.

La façana de ponent està coronada per un petit campanar d'espadanya d'un sol ull. L'estructura és de murs de pedra amb carreus vistos sense ornamentació tret del fris d'arcuacions llombardes de l’absis.

La coberta és amb volta de canó de pedra amb coberta de teules. Ha observar un detall força infreqüent: una finestra al mur de tramuntana.

L'última restauració data de l'any 1980 i es troba en perfecte estat. En aquesta obres va trobar-se un mil·liari de la via romana que es conserva al Museu Episcopal de Vic. 



L'església s'esmenta com Sant Miquel de Vilageliu en els mapes de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. És una obra religiosa inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 2 de març del 2018

SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA

TERRES D’OSONA

La vila de Sant Pere de Torelló (2 247 h. 2005/621 m. alt.), centre i capital de l’alta vall de Torelló, s’alça sobre un turonet, prop de la confluència del Riu Fornès amb el Ges. La vila, com una bona part del terme, té com a teló de fons per la part N. la serra de Bellmunt, antigament de Sarreganyada. Als vells carrers de la vila resten encara algunes cases que tenen a la llinda dates que van del segle XVI al XVIII. Sant Pere de Torelló rebé el títol de vila dels seus senyors jurisdiccionals, cap al 1690, i també el privilegi de tenir un consell de jurats i de renovar les ordinacions de l’antic gremi de paraires i de tenir un petit hospital.


Les primeres notícies sobre aquesta església daten del 1057 i el 1083. En el mateix emplaçament hi havia hagut una església romànica que comptava amb tres absis, cadascun d’ells amb el respectiu altar, el central era dedicat a Sant Pere, titular de la parròquia. No queda res de l’anterior construcció que precedí a l’actual. Al voltant de l'església sorgí un petit nucli de poblament o sagrera que gairebé desaparegué durant el segle XIV. Aquest fou l'origen del poble de St. Pere de Torelló.

En augmentar la població durant els segle XVI i XVII l'església es féu petita i es decidí construir-la de nou. Així, el 1727 s'inicia la nova construcció que s'inaugurà el 1764, seguint el model d’estil neoclàssic que usaven els Morató al construir la majoria d'esglésies parroquials de la comarca.

Durant els segle XIX i XX s'han fet diverses modificacions que no afectaren l'estructura general de l'edifici excepte l' ampliació que suposà la construcció entre 1803 i 1809 de la capella del Santíssim, on hi ha les tombes del frare agustinià Isidre Badrena, el Dr. Joan Josep Castanyer i Ribes (bisbe de Vic del 1857 al 1865) i del Dr. Pere Cases, fundador del convent de les carmelites de la caritat de Sant Pere de Torelló el 1849.

De l'exterior de l'església cal destacar la porta principal, una porta lateral, el campanar i el parament. El portal de l'església està format per una obertura recta, decorada amb motllures de pedra sobreposades al parament i amb un escut al centre que hauria estat decorat amb relleus, però que avui es troba molt malmès. Sobreposada a aquesta estructura, trobem un entaulament i un frontó entretallat sostingut per dues falses mènsules. La porta lateral és un portal recte amb dues pilastres als brancals, sobre seu hi descansa un entaulament i un frontó entretallat. El fris està decorat amb trams llisos i estriats, amb les claus de St. Pere treballades en baix relleu. El parament està format per carreus de pedra ben escairats, definint les cantonades i la base, i als panys de paret, carreus desiguals sense desbastar, disposats irregularment i units amb morter de calç. A sota la teulada, hi ha una doble sanefa de rajoles de terra vermella, tallades en forma circular.

L'església és d'una sola nau coberta amb volta. Consta de cinc trams els arcs torals dels qual descansen sobre unes pilastres de fust llis i capitells corintis encara que alguns tenen també un àngel en alt relleu. A les claus de volta hi ha cinc bustos en alt relleu representant (de la capçalera als peus) un bisbe i els quatre evangelistes. Per mitjà d'arcs de mig punt s'accedeix a les capelles laterals cobertes amb volta. Cadascuna té una fornícula on s'hi encabeix la figura exempta d'un sant o de la Verge.

L' absis és de capçalera poligonal i coberta de volta bufada. Als peus de la nau hi ha un atri sobre el que s'alça un cor en el que s'hi obre una finestra que il·lumina tota l'església.

Destaca una capella adossada a la part dreta de l'església que consta d'una sola nau, coberta per dos trams de volta d'arc de mig punt i entre ells una cúpula rebaixada sobre petxines sostinguda per quatre arcs de mig punt. La capçalera està separada de la nau per un arc triomfal de mig punt i coberta de volta bufada. 

El campanar està situat a la capçalera de l'església, al costat de l'absis i a l'altra banda de la sagristia. És un dels elements comuns en les esglésies que construïen els mestres de cases de la família Morató a la comarca d'Osona, però en època medieval era un element identificador de les esglésies romàniques de la comarca. El de Sant Pere de Torelló formava part del projecte de l'església i el 1864 s'hi afegí un rellotge a la part superior de la torre.


De planta quadrada, la base és reforçada a l'exterior amb petits contraforts correguts. Sobre ella s'hi aixequen quatre pisos, l'últim dels quals fou fet posteriorment. El primer i segon pis tenen finestres adintellades amb carreus de pedra i els altres dos finestres amb arcs de mig punt. Els murs, en origen totalment arrebossats, mostren carreus ben tallats i disposats regularment a les cantonades, mentre que als panys de paret són desiguals, estan disposats irregularment i units amb morter de calç. 

Ha estat i és un punt de referència per als santperencs, ja que es pot veure des de gairebé qualsevol punt del poble. Alhora, la gent s’ha acostumat a mirar l’hora i a viure el dia a dia segons el so de les campanes: els quarts, les hores, el toc a difunts o d’una celebració religiosa. Fins a principis del segle XX el campanar estava coronat per una teulada de fusta piramidal.


L’església va comptar, a partir de l’any 1788, amb un retaule d’estil barroc que presidia l’altar major. Realitzat als tallers de l’escultor vigatà Vicenç Real va ser destruït i cremat durant la Guerra Civil (1936-1939). Tanmateix se salvà la figura de Sant Pere que presidia el retaule i que actualment forma part del Museu Episcopal de Vic.

L'església parroquial de Sant Pere de Torelló és una obra barroca protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau