dimecres, 23 de desembre del 2020

BON NADAL I ANY NOU

 

Apreciats amics. 

Primer de tot, Bon Nadal i fortes benaurances pel 2021 

Aquests darrers dies, tota una sèrie de petits problemes tècnics han obstalitzat les meves connexions. Alguns d’ells encara perduren. 

Això, les properes festes i la incertesa d’aquesta pandèmia que fa molts dies ens acompanya m’ha decidit, encara més que altres anys, a estar durant un petit lapsus de temps sense publicar res, en: 

ESCRIT AL BERGUEDÀ

INDRETS D’ESCRIT AL BERGUEDÀ 

Espero el proper dia 12 de gener del 2021 tornar a ser amb vosaltres. 

M. Rosa Planell Grau i Miquel Pujol Mur us desitgem, de tot cor, unes Bones Festes de Nadal i Any Nou amb força salut, malgrat que confinats.

 

dijous, 17 de desembre del 2020

SANTUARI DE PUIG- L’AGULLA. SANT JULIÀ DE VILATORTA. OSONA

 TERRES D’OSONA

Al cim de Montagut o Puig-l'agulla (810 m d'altitud) hi havia hagut un petit pedronet amb la imatge de la Mare de Déu que, segons conta la llegenda, fou trobada per Ramon Ferrer i uns lleons, llegenda documentada des del segle XV.

L'ermita fou devastada per les tropes franceses l'any 1654 i anys més tard es feren actes de desgravi per tota la Plana. Pel març de 1661 el rector de la parròquia de Vilalleons s'adreçà al senyor del mas la Sala per a demanar-li que concedís un terreny per a edificar-hi la capella. Li ho concedí i el 1673 la capella era beneïda. 

Al segle següent els fidels devots de la Verge es proposen de refer-lo. El bisbe Fra Bartomeu Sarmentero i Joan Llopart de Malla en foren els principals impulsors, així que l'any 1775, un any després d'iniciades les obres, s'inaugura el nou temple amb una festa molt solemne. 

L'any 1883 es construeix el cambril, essent bisbe el Dr. Morgades i mestre d'obres en J. A. Toner. 

El campanar es va bastir l'any 1897. El responsable fou el mestre d'obres de Sant Julià, Joan Riera. Més tard fou malmès per un llamp i es va reconstruir. La guerra del 1936 també perjudicà la capella i li féu perdre algun dels antics retaules. 

La portalada del temple correspon a la reforma obrada al segle XVIII, com indica el portal datat del 1775. El portal de ferro és fruit d'una reforma posterior i el trobem datat el 1851 i el 1973.

Segons ens consta en el llibre de Fortià Solà, la imatge de la Verge ve a substituir-ne una d'anterior, la qual fou malmesa per un llamp. Els escuts de pedra són fets pel mestre Josep Moretó, pertanyen al bisbe Sarmentero, el de l'esquerra; i a la casa de Sentmenat, el de la dreta, que duu també la insígnia heràldica de les cases Clariana, Munter, Seva, Boixadors..., segurament totes les cases que varen participar en les despeses ocasionades per la reforma del temple. 

Josep Moretó, autor dels escuts, que devia pertànyer a la llarga família dels Moretó, mestres d'obres i escultors que treballaven a Vic; però al no tenir el segon cognom no sabem de quin dels mestres d'obres es tractava. 

Es tracta d'una capella amb una nau única orientada de llevant a ponent. La nau està dividida en quatre trams. Als peus hi ha el cor, al següent tram s'obren dues capelles laterals cobertes amb volta de canó, i al tercer tram s'obre una capella amb coberta de mitja esfera. Al centre de la nau hi ha una cúpula amb dues entrades de llum pels laterals. Al tram següent hi ha l'altar i unes escales que donen accés al cambril de la Verge, situada a sota d'un baldaquí.

La imatge de la Verge de Puiglagulla és una rèplica del segle XX de la que hi havia. A la capella esquerra hi ha l'altar del Sant Crucifix, amb pintures del segle XX i el crucifix del segle XVIII com també el retaule de Sant Miquel dels Sants del segle XIX. A la capella dreta trobem un retaule de Sant Segimon del segle XVII, un retaule de Sant Ramón Nonat del segle XIX-XX. 

Exteriorment l'absis és peraltat i presenta decoracions d'estuc a l'arrencada de la volta. El portal és rectangular i està emmarcat per pedra picada i diverses decoracions, entre les quals hi ha una fornícula amb la Verge. A sobre hi ha un òcul amb vitralls. A la part esquerra de la façana (Nord-oest), s'eleva un campanar de torre amb quatre finestres d'arc de mig punt, resseguides per un trencaaigües. El ràfec és decorat i la teulada, a quatre vessants, és vidriada. 

La portalada de l'ermita és un portal d'arc carpanell molt rebaixat amb porta de vidre i ferro forjat. El portal és emmarcat per una forma rectangular amb unes pilastres llises adossades al mateix marc. Al damunt hi ha un trencaaigües amb motllures damunt el qual descansen uns lleons d'embalum exempt i perfectament simètrics i a la paret hi ha dos baixos relleus encastats al mur, els quals presenten decoracions florals. Al centre de la llinda del portal s'hi obre una fornícula que abriga una imatge de la Verge, d'embalum rodó i feta en pedra blanca. 

Als extrems de l'emmarcament del portal hi ha dos escuts, el de l'esquerre està rodejat per unes formes soguejades i al mig hi ha dotze cercles que sobresurten. El de la dreta és d'estructura més complexa, presenta diversos registres però hi trobem també els elements característics d'aquest temple de la parròquia de Vila-lleons: els lleons. 

Tots els elements esmentats són de pedra picada de color grisós, llevat dels lleons exempts que són de ceràmica vidriada de color marró. 

Al costat hi ha un gran hostal. És lloc de molta devoció a la comarca. El 1975 ha estat restaurat i modernitzat. 

El santuari de Puig-l'Agulla és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 15 de desembre del 2020

SANTA MARIA DE VILALLEONS. SANT JOAN DE VILATORTA. OSONA

 TERRES D’OSONA 

El terme municipal de Vilalleons s'estén per l’extrem sud-oriental de la plana de Vic, des de Puig-l’agulla fins als límits amb Santa Eugènia de Berga i Sant Julià, amb un terreny essencialment pla, on s’aixequen importants masies. Formava part integrant del terme del castell de Taradell.


El lloc de Vilalleons es troba documentat l’any 927, quan Duran i la seva muller Rosa vengueren a Contrad i la seva muller Alúdia la vuitena part d’una peça de terra situada al terme de Taradell, a la vila de Vilalleons. 

Les funcions parroquials consten a partir del 1007, quan Enyec i la seva muller Richel vengueren a Sunifred i a la seva muller Martina una peça de terra amb el seu bosc, situada a la parròquia de Santa Maria de Vilalleons. Igualment en la llista de parròquies datable entre els anys 1025 i 1050 consta com a parròquia amb el nom de Villa Leonis i segueix figurant en les llistes posteriors. 

L’església primitiva fou substituïda per una altra de romànica la qual ha perdurat, amb modificacions, fins avui dia. El nou edifici potser fou consagrat el 1083 pel bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, però l’acta que ens ha pervingut, conté tantes incongruències i anacronismes que fa pensar que es tracta d’un document fals, o, almenys, amb moltes interpolacions.

L’església de Santa Maria de Vilalleons és un magnífic edifici d’una nau coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals i capçada a llevant per un absis semicircular, el qual s’obre a la nau mitjançant una simple plec que estableix la degradació d’amplada i alçada dels dos àmbits. 

El cantó de ponent fou alterat, poc després de la construcció de l’església, amb l’erecció d’un cos d’edifici que allargava la nau i constituïa un campanar de torre, perfectament diferenciat exteriorment dels murs de la nau original. 

El segle XVI (1530) foren afegides a la nau dues capelles quadrangulars, cobertes amb una volta de nervis, properes a l’absis, als murs de tramuntana i de migjorn sense que en el seu estat actual es pugui afirmar amb certesa si substituïren o no dues absidioles, amb la qual cosa l’església hauria tingut una capçalera trevolada. Punt que es podria confirmar amb una exploració arqueològica. 

El portal original és obert al mur de migjorn i serveix de comunicació amb la rectoria; fou substituït ja el segle XII per un nou portal obert en el cos de ponent, i del qual queden, com ja hem dit, les restes de dues arquivoltes. 

A l’absis s’obren tres finestres de doble esqueixada. Aquest absis és decorat exteriorment per un fris d’arcuacions i finestres cegues, en sèries de cinc, dividides per lesenes i rematat per un fris continu de dents de serra, situat sota la barbacana de lloses de pedra, les quals marquen l’inici de la teulada.

El fris d’arcuacions, finestres cegues i dents de serra, que ornamenten l’absis, es repeteix a la part alta dels murs de tramuntana i de migjorn, bé que sense lesenes, fins arribar al campanar de ponent, on la decoració s’interromp. 

Aquest campanar, integrat interiorment a l’església de la nau, conserva dues portes originals, a tramuntana i a migjorn, i una tercera, reformada l’any 1849, a ponent. La porta, oberta a tramuntana, és l’entrada actual a l’església, ja que és situada en millor relació amb el nucli del petit poble. La porta del costat de migjorn està aparedada i en part destruïda per l’escala d’accés al cor. 

Al final del segle XVI (1590) hom construí damunt l’absis un comunidor de planta quadrada i de dos pisos d’alçada, el qual dóna una silueta característica a l’església, la nau de la qual fou també sobrealçada, cosa que donà lloc a unes golfes entre les dues cobertes.

Els paraments presenten un aparell de carreuons ben tallats i escairats, de mida mitjana, disposats en filades uniformes i regulars, agafats amb morter de calç, amb les juntes ressaltades. Al campanar l’aparell esdevé de carreus ben tallats i polits, disposats ordenadament en filades. En els afegits posteriors l’aparell és de reble, només reforçat a les cantonades. 

Es tracta d’una edificació d’un gran interès i bellesa, tant de proporcions com de construcció, molt ben conservada. 

Santa Maria de Vilalleons és inclosa per J. Puig i Cadafalch en el grup d’esglésies d’una sola nau (i en la subdivisió d’esglésies parroquials de petits veïnats). Eduard Junyent coincideix amb Puig en remarcar que Santa Maria de Vilalleons dins la forma rudimentària de l’obra assoleix una gran perfecció, típica, això no obstant, de les darreries del segle XI. 

Aquesta característica de perfecció s’observa sobretot a l’exterior, el qual, malgrat els afegits soferts al llarg del temps, conserva tota la seva puresa en l’absis amb els resultats de quatre arcuacions entre lesenes per on discorre la galeria de finestres cegues, escampant-se cap els murs laterals.

També cal esmentar el motlluratge primitiu i el simplicíssim coronament dels absis, formats per dos plans, que també trobem a Sant Esteve de Tavèrnoles. 

De la desapareguda portada del segle XII romanen algunes dovelles d’arquivoltes, reaprofitades com a ressalt de la rosassa construïda el 1849 en l’actual façana occidental. Cal recordar que, anteriorment, s’havia fet quelcom semblant a la Seu de Vic, també en la rosassa. 

Les peces de la meitat superior repeteixen un tema vegetal, mentre que les de la inferior el presenten geomètric, encara que en algun cas no hi hagi correspondència entre peces veïnes. El primer tema consisteix en dues tiges ondulades en simetria de les quals broten palmetes de dos tipus al mig i a tots dos costats, d’acord amb el sentit longitudinal de les peces, donant lloc a un esquema i motius clarament derivats de conjunts propers com les respectives portades de Santa Eugènia de Berga i Sant Vicenç de Malla, o també la del monestir de Ripoll.

La relació amb centres osonencs i amb Ripoll es produeix també en el segon tema, encara que sigui molt usual en el romànic, i no sols en l’escultura: es tracta d’un entrellaçat a base de tres cintes amb solcs que s’entrecreuen en ziga zaga, tal com es veu en algunes restes de la catedral romànica de Vic o en un àbac del claustre de Ripoll. 

El conjunt, de qualitat acceptable, manifesta la influència dels principals centres osonencs, relacionats amb Ripoll, i cal situar-lo ben al final del segle XII. 

Conserva una notable col·lecció de cinc retaules barrocs dels segles XVII i XVIII. 

Santa Maria de Vilalleons és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 10 de desembre del 2020

MARE DE DÉU DE LA MERCÈ. CALLDETENES. OSONA

 TERRES D’OSONA 

El poble de Calldetenes és situat al sector de ponent del terme, just al límit amb els termes de Santa Eugènia de Berga i de Vic. Part del creixement urbà del poble s’ha produït dins el terme de Vic. Encara que el nom municipal sigui d’atribució moderna, el seu origen és molt remot, ja que la vila rural o gran propietat de Tenes consta des del 941 i el topònim de Call de Tenes és documentat ja el 1346.

 
El centre tradicional del poble és situat al voltant de la Plaça Gran i l’església parroquial. El temple fou erigit al segle XVIII per decisió del bisbe de Vic, Antonio Manuel de Hartalejo, i va dependre inicialment de la de Sant Martí de Riudeperes. 

El mateix bisbe, mercedari, que pertanyia a l’Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, en va dibuixar els plans i va pintar uns quadres que en guarnien el presbiteri. La nova església, dedicada pel bisbe a la Mare de Déu de la Mercè, es va inaugurar el 1778 i cent anys més tard s’erigia en parròquia independent.

L’església de la Mare de Deú de la Mercè és un edifici d’una sola nau i absis. La façana és orientada a llevant, presenta un portal d'entrada d'arc rebaixat, al damunt hi ha una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu de la Mercè. A la part superior del mur hi ha un òcul. 

La coberta és a dues vessants i és coronada per un campanar d'espadanya. A la part esquerra, adossat a l'església, hi ha un campanar vuitavat amb un rellotge a la part superior. 

L'espai interior es distribueix de la següent manera: el cor, quatre capelles laterals de petites dimensions i l'absis. L'interior és decorat amb pintures d'estil barroc neoclàssic. La façana és arrebossada deixant els angles els elements de relleu en pedra vista.

Situada a la capella lateral dreta de l’església hi ha una imatge del Sagrat Cor. Està situada damunt un altar decorat amb estuc. La imatge és de fusta. Està dempeus amb la mà dreta en actitud de beneir. En els plecs del vestit hi ha un predomini clar de la verticalitat que contribueix a donar un hieratisme a la figura, mentre que el rostre és expressiu. Els colors bàsics són el ocre i el marró. 

Església parroquial de la Mercè és una església amb elements barrocs i neoclàssics protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 8 de desembre del 2020

SANT MARTÍ DE BALLMOLL. LA TORRE DE CAPDELLA. PALLARS JUSSÀ

 CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

El primer esment concret d’aquesta església i de la seva parròquia, del 966, surt en la butlla del papa Joan XIII de confirmació de béns del monestir de Gerri, on figura l’església de Sant Martí in valle Stacionense. 

L’any 1105, en la memòria de béns perduts pel monestir de Gerri, es menciona “in valde Stacionensi ecclesiam beati Martini, quod vulgo dicito Baamol”. Església que el mateix any era restituïda al cenobi pel bisbe Ot d’Urgell. Tanmateix, Sant Martí de Ballmoll no apareix en la relació d’esglésies subjectes a Gerri confirmades en la butlla del papa Alexandre III, del 1164. 

En el testament de Pere de Perabruna, redactat entre el 1182 i el 1199, aquest llegà a Sant Martí de Bavamol la meitat de la vila de Sant Climent. Curiosament, en aquest document, Ignasi M. Puig i Ferreté estableix la relació d’aquesta església amb la vall de Cabdella, a l’igual que succeeix en un segon testament de Pere de Perabruna —es tracta del mateix personatge?— del 1204. 

El document més interessant a l’hora d’establir la correspondència de Ballmoll amb la Torre de Cabdella és la relació d’esglésies de l’ardiaconat de Tremp visitades pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona l’any 1314, on ji figura Sant Martí de Bahamol. A més de la seva identificació, aquest document permet establir també que al segle XIV, i possiblement des del segle XII, aquesta església no estava subjecta al monestir de Gerri i, per tant, no gaudia de l’exempció que era pròpia de les possessions del monestir. 

Finalment, la confirmació de la identificació de la vall d’Estaó amb la vall de Cabdella o Vall Fosca i la identificació de Ballmoll amb la Torre de Cabdella és aportada per la resposta de la vall de Cabdella al qüestionari tramès per Francisco de Zamora l’any 1790. L’any 1904, la Torre de Cabdella formava part de l’arxiprestat de Gerri. 

El petit edifici de la capella de Sant Martí té una imatge peculiar per la singularitat de l’edificació. Actualment és un edifici de planta rectangular, petit i desproporcionat per la seva gran alçada. Al mur de llevant d’aquest cos s’obre un absis semicircular, amb arcuacions llombardes a la façana exterior i per sota d’un fris de dent de serra; també hi ha oberta una finestra de doble biaix. 

La teulada és en pendent a un costat i tant a la petita nau com a l’absis les peces de la coberta són lloses de pedra del país. 

A la façana de ponent hi ha la porta actual d’accés; és de doble arc en degradació i a uns 50 cm per sobre de les dovelles de l’arc hi ha una petita cornisa de lloses planes. 

Els carreus dels murs són de talla regular i estan disposats en filades horitzontals. 

Al mur de tramuntana s’endevina una antiga porta, actualment tapiada. Tota aquesta obra, que en un principi fuig de les estructures conegudes de l’època, creiem que devia formar part d’una construcció inacabada o d’un edifici que es va enrunar en un moment imprecís, probablement a conseqüència d’alguna riuada, atesa la seva proximitat al Flamicell, ja que hom ha detectat a l’interior potents gruixos de sedimentacions fluvials.


S’ha pogut identificar, doncs, que aquest cos quadrangular que centra avui l’edifici és la base d’un campanar de torre romànic, i que seguia el model característic d’un sistema constructiu propi de tota la Catalunya Vella a mitjan segle XI. 

Actualment la lectura arquitectònica formal de les restes de l’edifici està molt simplificada, precisament per l’absència d’obres posteriors. Aquesta torre campanar s’ha conservat fins a l’alçada del primer pis, però escapçada pel teulat actual. Als murs de llevant, migdia i ponent hi ha les bandes o lesenes angulars típiques d’aquests campanars. És al mur de la cara nord on s’identifica tot el carregament de carreus i l’arrencada de volta del suposat mur lateral de la nau romànica avui inexistent, segurament capçada pel característic absis semicircular, si hom s’até als trets de la petita absidiola conservada i a les conegudes i freqüents esglésies amb aquestes característiques. 

Fins i tot, creiem que l’actual porta tapiada que hi ha en aquesta façana devia ser l’accés normal del campanar a la nau medieval. 

Amb tota seguretat l’estructura original d’aquest temple respondria a un edifici de nau de planta rectangular orientada correctament a llevant i amb absis semicircular, i un campanar de torre a la zona de la capçalera, a la dreta, i una petita absidiola lateral semicircular. 

Aquest conjunt es pot considerar, per les característiques constructives i les solucions ornamentals, una obra dins la tradició de les formes llombardes evolucionades.

Sant Martí de Ballmoll està catalogada com a Bé Cultural d'Interès Nacional 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 3 de desembre del 2020

SANT FELIU DE SARROCA DE BELLERA. PALLARS JUSSÀ

 CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ 

El poble de Sarroca de Bellera és damunt d'un penyal espadat a ran de riu, i està coronat per les poques restes que queden del castell de Sarroca de Bellera. Encara féu un paper defensiu el 1719, quan les tropes franceses envaïren la comarca des de la Vall d’Aran, però Madoz ja parla de ruïnes a mitjan segle XIX. Actualment vol construir-se un mirador, malgrat el dia que van estar era tancat i mancava acabar l’escala.

A redós del castell, i estenent-se pel seu costat nord aprofitant una petita plana que hi ha en aquell sector, es va generar el poble actual, que conserva algunes traces del seu antic format de poble clos, amb les cases tancant el recinte murat i almenys un portal d'accés, al costat septentrional. Es conserva una part dels passos sota porxos del recinte del mercadal del poble. 

En un extrem del nucli , a l'extrem oposat del castell,  a l'entrada actual del poble, hi ha l'església parroquial de Sant Feliu de Sarroca de Bellera. 

No hi ha notícies històriques referents a aquesta església anteriors al 1300. L’església parroquial de Sant Feliu de Sarroca apareix documentada l’any 1314, dins l’ardiaconat de Tremp, en la visita pastoral que efectuaren els delegats de l’arquebisbe de Tarragona al bisbat d’Urgell.

  L’any 1435 Pere de Castellvedre, rector de Sarroca de Bellera, signà com a testimoni la convocatòria d’un consell general de la vila de Gerri. 

L’any 1904 Sant Feliu era de l’arxiprestat de la Pobla de Segur i tenia com a sufragànies les esglésies de Vilella i Buira. Actualment depèn de la parròquia de la Pobleta de Bellvei.

L’església de Sant Feliu de Sarroca de Bellera, és un petit edifici molt simple, d'una nau principal amb capelles i sagristia laterals. 

És molt important el campanar d'origen medieval a la cantonada nord, amb la part superior reformada, amb rellotge i dues finestres amb campanes. L'accés és per un portal amb arc rebaixat a la façana de ponent. 

En aquesta església es conserva una imatge romànica tardana de la Mare de Déu amb el Nen, que encara avui dia és objecte de culte. Va ser restaurada i estudiada exhaustivament vers 1985-90. 

A la capella de la cara nord de la nau hi ha el Retaule de Sant Joan, de pintura sobre taula, del segle XVI. Pertany a l’època  de transició del gòtic al Renaixement

Sant Feliu de Sarroca de Bellera és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Diverses

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 1 de desembre del 2020

SANT MARTÍ DE LA TORRE DE CAPDELLA. PALLARS JUSSÀ

 CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ 

La Torre de Cabdella és un poble allargassat, possiblement a causa del camí ral que el travessava, situat a l'esquerra del Flamisell. Està situat en un coster; a la part plana s'estén un prat, actualment delimitat per la carretera nova -la variant que evita el pas pel poble- i la vella, on hi havia, fins al 1937 una sèrie d'edificacions que foren destruïdes per una sobtada creixença del Flamisell.

L'església parroquial és dedicada a sant Martí, i està situada a la part més alta del poble. Aparentment és un edifici modern, però el fet d'estar totalment arrebossat i pintat fa impossible apreciar si queden restes d'un edifici més antic. Té el cementiri al costat. 

Un quilòmetre al sud de la Torre de Cabdella, a la Borda del Teixidor i al peu del camí d'Astell hi ha l'ermita romànica de Sant Martí de Ballmoll. Segons escrit en certes informacions també com Sant Martí de la Torre de Capdella.


Edifici de planta rectangular, d'unasola nau amb capelles i sagristia als laterals. Un cancell adossat a la façana principal dóna amb tres portes a la porta d'accés central d'arc de mig punt. Un rosetó il·lumina el cor. 

El campanar es troba a sobre de la cantonada esquerra de la façana principal, té finestres espitllerades a l'accés i quatre cares amb quatre obertures a la part superior amb campanes.

 
Al donar la volta al edifici per l’estret pas entre l’església i el mur em sorprenia les parets de pedra i no ser com dir-li una espècie d’absis rectangular, que potser només  era la prolongació de la nau.  Feia la impressió d’un antic edifici aprofitat mitjançant una façana edificada de nou. 

Sant Martí de la Torre de Cabdella és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 26 de novembre del 2020

ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU. PONT DE SUERT. ALTA RIBAGORÇA.

 PETJADES PER L’ALTA RIBAGORÇA 

Sempre parlem d’esglésies romàniques o  gòtiques però en aquesta ocasió farem un salt de bastants segles i parlarem d’una obra moderna. Això a la porta d’entrada de la Vall de Boí.


El terme de La Pobla de Suert  s’estén majoritàriament, tret d’alguns petits enclavaments, a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana. Altament accidentat, pertany gairebé en la seva totalitat a la conca d’aquest riu i s’articula en diverses valls. 

S'anomena Església Nova perquè el 1955 va passar a ser l'església parroquial de la població, em substitució de l'Església Vella, que actualment serveix com a museu i custòdia la col·lecció d'art sacre de la Ribagorça.


És dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu (o Assumpció de Maria) i pertany al bisbat de Lleida. Constitueix un destacat exemple de la renovació de l'arquitectura religiosa a Catalunya cap a les dècades centrals del segle XX. També constitueix un destacat exemple de l'experimentació en l´ús del formigó en la construcció, camp en el que Eduardo Torroja Miret sobresurt de manera especial.

Va ser promoguda per l'empresa hidroelèctrica ENHER que va promoure moltes noves construccions per als seus treballadors a El Pont de Suert i va tenir un fort impacte econòmic a tota la Ribagorça. El projecte data de 1952. La construcció es va dur a terme entre 1953 i 1955. Va ser consagrada el 7 de setembre de 1955.


El projecte arquitectònic es deu a l'enginyer Eduardo Torroja Miret, que va comptar amb la col·laboració de l'arquitecte José Rodríguez Mijares. Les pintures interiors i la talla de la Verge de l'altar major són obra de la pintora Maria Röesset Mosquera i el relleu de la portada i la resta d'escultures, de Jacinto Higueras Cátedra.

 

En planta, l'edifici es resol amb una sola nau, rematada amb un absis. La nau es cobreix amb una volta apuntada de cinc trams, cada un resolt amb làmines que s'adapten a un arc apuntat. A l'espai entre els lòbuls triangulars s'allotgen llosetes de vidre que fan la funció de vitralls i deixen entrar la llum de l'exterior. A la base de cada tram hi ha un nínxol que fa la funció de capella lateral. 

La volumetria de la nau es complementa amb dos petits volums, situats a un dels costats: el Baptisteri i la Capella del Santíssim Sacrament. El baptisteri està cobert per una triple cúpula, oberta en el centre. La Capella del Santíssim Sacrament té forma de pinya o d'aglà, resolta amb una única cúpula amb amb nombroses obertures en forma d'estrella.

El conjunt es complementa amb un campanar exempt de 16 metres d'alçada, situat al costat de la porta principal. 

En la construcció d'aquesta església es van utilitzar, preferentment, dos tipus de materialsː maons per a les voltes i carreus de granit per als revestiments. També destaca l'ús de llosetes de vidre fent la funció de vitralls. 

L'Església Nova del Pont de Suert és una l'església protegida com a bé cultural d'interès local. 

Recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 24 de novembre del 2020

SANT FELIU DE LA POBLETA DE BELLVEI. LA TORRE DE CABDELLA. PALLARS JUSSÀ

 CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ 

La Pobleta de Bellvei es situada al fons de la vall del Flamisell i al peu de la carretera L-503, gairebé a l'extrem sud del terme municipal actual. Venint des de  Senterada el lloc de La Pobleta de Bellvei marca l’inici de la Vall Fosca.

El castro de Belvidin figura en una donació del comte de Pallars Arnau Mir als comtes de Barcelona vers 1057, donant origen romànic a la primitiva església sota l’advocació de Sant Joan i Sant  Tomàs. Abans del segle XIV Bellveí fou substituït per la vila nova de la Pobleta. Fou municipi independent fins el 1970. L’antic municipi comprenia, a més, els pobles d'Envall, Antist, Estavill, Castellestaó i el despoblat i antic terme de Serraspina. 

 Al Museu Diocesà d'Urgell es conserva un fragment d'un retaule gòtic tardà. 


Sant Feliu de La Pobleta de Bellvei  es  tracta d'una església moderna, que conserva algun element del temple medieval primitiu, però que ha sofert nombroses modificacions, de manera que la major part del temple actual pertany com a molt al segle XVII. L’edifici és integrat a la trama medieval del casc antic.

L'absis principal, orientat cap a llevant, presenta a l'exterior la forma de punt rodó, la planta del qual coincideix amb la característica dels absis romànics. Al nord s'obre la capella del Santíssim, amb un altre absis més modern.

La façana principal dóna a un carreró amb un arc de pas. Té la porta decorada per una arquivolta sobre impostes, amb rosetó per a il·luminació del cor. En la coberta, a dues vessants, sobresurt un "campanile" com a cimbori lateral. 

 A la cantonada de ponent s'adossa un campanar de base quadrada, vuitavat a la part superior, amb quatre obertures mig tapiades i coberta gairebé plana 

Sant Feliu de la Pobleta de Bellveí conserva diversos retaules d'època moderna i caràcter popular. Un d'ells, dedicat a santa Anna i a altres sants, així com una imatge de sant Jaume, procedeixen de l'església del veí poble d’Envall. 

Sant Feliu de la Pobleta de Bellvei és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons : Diverses

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 19 de novembre del 2020

SANT ESTEVE DE BRETUI. BAIX PALLARS. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ


 
Bretui és un poble del terme municipal de Baix Pallars.  Pertanyia a l'antic terme, suprimit el 1969, de Montcortès de Pallars. Està situat a ponent del Pla de Corts, al sector occidental del municipi, molt a prop del seu antic cap de Montcortès. 

El lloc de Bretui és esmentat per primera vegada en un document datat entre la fi del segle XI i el principi del segle XII, en el qual es fa inventari dels moltons que cobrava el monestir de Gerri en concepte de delme al pla de Corts. En aquest capbreu s’esmenta la vila de Bretui, amb vint-i-cinc masos. 

El 1128, Pere de Sersui deixà al monestir de Gerri un capmàs a Bretui, anomenat de Guillem Aventí, i encara el 1231 s’ampliaren les possessions de Gerri, amb la donació que en féu la comtessa Guillema de tot allò que tenia a la vila de Bretui, llevat dels drets d’opere et cavalcata. 

La comanda de Susterris, segons el capbreu del 1378, hi tenia establerts 6 homes i 6 masos. 

En la butlla del papa Alexandre III, del 1164, a favor del monestir de Gerri, apareix, com a possessió d’aquest, l’església de Sant Esteve de Bretui i quatre masos situats en aquest terme. 

Almenys a partir del segle XIX, aquesta església era sufragània de la parròquia de Montcortès. Actualment és un església annexa de la parròquia de la Pobleta de Bellvei.

Sant Esteve de Bretui està situada a la part central d’aquesta petita població. Construcció del segle XVIII d'una sola nau, coberta amb volta de canó i flanquejada de capelles laterals, capçalera a ponent i façana a llevant on s'obre la porta d'arc de mig punt que, per sobre, presenta un petit òcul. 

A l'angle Sud-est s'aixeca una esvelta torre campanar, rematada per un xapitell. Els murs exteriors són de pedra vista, sense desbastar, excepte la part alta del campanar, que és arrebossat. 

Sant Esteve de Bretui esta catalogada com a Bé Integrant del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Aquí en aquesta crònica vull rendir un homenatge a l’home de 97 anys que ens va acompanyar en la visita i ens va meravellar per la claredat de la seva ment i simpatia. Lamentem no recordar el seu nom. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons Catalunya Romànica i Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 17 de novembre del 2020

SANT MARTÍ DE MONTCORTÈS . BAIX PALLARS. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 



Montcortès és situat a la part central del Baix Pallars, al Pla de Corts, a prop i a llevant de l'Estany de Montcortès i de la Collada de Sant Antoni. És a l'esquerra del Barranc de les Morreres, a ponent del Serrat de la Fareta, al nord-est del Serrat del Campet i al nord-oest de la Roca del Moro. 

La vinculació del territori del pla de Corts al monestir de Gerri, que és documenta des de l’any 834, és plenament confirmada l’any 1076, en què el comte Artau I donà al monestir de Gerri el castell de Montcortès i les parròquies del pla de Corts, que malauradament no apareixen relacionades en el document. Tedball de Vallferrera, pel seu testament datat l’any 1120, deixava una gran part del seu patrimoni a Santa Maria de la Seu d’Urgell, menys els castells de Montcortès i Peramea. 

El 1128 s’ampliaren les possessions de Gerri a Monte Cortetano, amb la donació d’un mas que deixà en el seu testament Guillem Pere de Sersui, i l’any 1129, l’abat Guillem Bernat de Gerri cedí al sagristà Dalmau unes terres a Montcortès, possiblement les rebudes de Guillem Pere de Sersui. 

L’any 1149, amb motiu de la consagració de l’església del monestir de Gerri, Guillem Arnau de Perves li atorgà els drets i les dècimes que rebia del mas de Pere Aventí, situat a Montcortès. El 1180, l’abat Hug de Gerri feia una concòrdia amb Maria i el seu fill Martí Baró sobre el cens d’un alou a Montcortès. 

El 1247 el comte Roger II donava a la sagristia de Gerri diversos béns que rebia d’un capmàs de Montcortès, donació confirmada el 1290. Les possessions i els interessos que el monestir de Gerri tenia a la zona de Montcortès eren amplis i variats, com ho demostra la confirmació del 1312, en la qual és declara que el monestir era l’únic que tenia dret a pescar a l’estany de l’Àguila, a Montcortès; estany que ja li havia estat confirmat l’any 966 pel papa Joan XIII. 

El 1427, el lloc de Montcortès, entre altres del pla de Corts, apareixia com un dels indrets excomunicats i posats en entredit per l’abat de Gerri, a causa de l’embargament del mer i mixt imperi feta pel comte de Pallars, per manament reial. 

Si tenim àmplia constància dels interessos del monestir de Gerri en el lloc de Montcortès, no tenim gaires notícies de la seva església parroquial, que apareix esmentada el 1164 en la butlla del papa Alexandre III de confirmació dels béns del monestir, juntament amb les seves esglésies sufragànies de Sant Miquel de Calbera, Sant Romà de Benui i Sant Romà d’Aquaputida. 

L’any 1453, l’abat Pasqual de Cuberes proveí la parròquia de Sant Martí de Montcortès a favor d’Huguet Franci, com a possessió que era del monestir.

Al pla parroquial del 1904, Montcortès era una parròquia de l’arxiprestat de Gerri. Actualment està supeditada a la parròquia de la Pobleta de Bellvei.

L’actual església de Sant Martí és una construcció del segle XVIII. L’edifici és de reduïdes dimensions i d'una sola nau amb capçalera rectangular a l'est i porta d'arc de mig punt a la façana oest, per sobre de la qual s'obre un ull de bou. 

Al costat nord de la façana s'aixeca el campanar de secció octogonal que finalitza en un agut capitell. Els paraments exteriors són de pedra vista, sense desbastar i de dimensions reduïdes, excepte a la façana oest i el campanar, que presenten un arrebossat blanc. Cobreix la nau una volta de canó i, per sobre d'aquesta, deixant un espai intermedi amb galeria coberta a l'exterior, hi ha el teulat a dues aigües. 

L’església de Sant Martí de Montcortès està catalogada com a Bé Integrant del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons.: Catalunya Romànica i Viquipèdia

Fotografies: M. Rosa Planell Grau