divendres, 27 de setembre del 2019

SANT JOAN BAPTISTA DE PUIGBALADOR. CAPCIR. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CAPCIR

Puigbalador  és un poble (63 h. 1982/ 1 460 msnm.) situat a l’esquerra de l’Aude, a la confluència amb el riu de Galba, on ha estat construïda la presa del pantà de Puigbalador, que alimenta centrals elèctriques ja en territori llenguadocià. Esdevingué en cert moment cap de la sotsvegueria del Capcir. Prop del poble hi ha unes importants pedreres d’ònix, que han estat utilitzades a la casa de la vila de Perpinyà i al Palais de Chaillot de París.



D’aquesta església de Sant Joan Baptista de Puigbalador, actual parròquia, no se’n té cap referència fins el segle XIV, si bé és possible que existís amb anterioritat, arran de la construcció del castell de Puigbalador pel rei Alfons I de Catalunya- Aragó, poc abans del 1192. Les ruïnes del qual dominen el poble, fou fet construir  amb el nom inicial de Mont-real , dins la política de fortificació de la frontera, i confiat a Ponç de Lillet el 1192.  El 1353 es documenta per primer cop, quan s’hi reuní el consell general del terme del castell de Puigbalador.

Sant Joan Baptista de Puigbalador en aquest moment no passava d’esser, sembla, una capella de la parròquia de Sant Martí de Riutort. L’any 1357, però en altre document parla del límit o terme de Sant Salvador de Puigbalador, la qual cosa fa pensar que l’església tenia el caràcter parroquial.. La parròquia de Puigbalador acabà absorbint la de Sant Martí de Riutort.

L’actual edifici, al poble és del 1826, que és l’any que figura gravat a la llinda de la porta d’entrada. En aquesta data l’església ja havia adquirit l’advocació actual. Podria ser que la primitiva església fos situada al cim del turó del castell

L'església de Sant Joan Baptista és un edifici de tradició romànica, tot i que posterior a l'època d'aquest estil, d'una sola nau, amb campanar de paret de dues obertures i la porta al frontis de ponent. Té capelles laterals, una a cada banda de la nau.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 10 de setembre del 2019

NOTA 10 SETEMBRE 2019

AMICS,

Per funcionar correctament les màquines necessiten ser ajustades i afinades; els humans també.

Per tant malgrat els dies de descans del mes passat aquesta setmana necessito fer un “resset” físic i mental.

Volem escapar-nos a cercar noves esglésies i nous paratges per poder publicar-ho més endavant.

Aleshores fins el dilluns 16, dia què si no passa res en contra tornàrem a ser amb vosaltres.

Una abraçada cordial.

M. Rosa i Miquel
Berga, 07/09/2019

dissabte, 7 de setembre del 2019

SANT ROMÀ DE RAL. CAPCIR. CATALUNYA NORD

 PETJADES PEL CAPCIR

Ral (en francès Réal) és un municipi (46 h. 2009/1509 msnm.) estès a la part baixa de la vall, des dels vessants sud-occidentals del massís de Madres del pic de l’Ós (2 341 m alt al coll de Censà, límit amb el Conflent) fins al curs de l’Aude, límit occidental del terme, que en aquest indret forma el pantà de Puigbalador.

És un poble agrupat situat a banda i banda del Rec de Torrentell, just a ponent de la confluència en aquest rec del Rec de la Faguera.


L'església de Sant Romà de Real, amb el cementiri al seu costat nord, és a poca distància al nord del nucli de població, una vintena de metres més enlairada.

Sant Romà de Ral apareix esmentada a la documentació conservada se l'esmenta per primera vegada el 893, i poc després el 908, i reapareix periòdicament, com el 1266 i en anys posteriors. Més endavant, fou engrandida, i l'església actual respon principalment a les reformes acabades el 1744, data que s'esculpí a la nova porta d'entrada. El 1851 s'afegí una sagristia al temple.

De la primera etapa constructiva, romànica, possiblement del segle XI, se'n conserva encara una decoració amb bandes llombardes a la façana meridional, amb un grup de sis arcades i un altre de cinc, i una petita finestra absidal.

La nau única amb coberta de volta de canó, amb la reforma del segle XVIII passà a tenir la capçalera plana i va perdre l'absis original. És separada de la nau principal per un arc. També se li afegí una capella lateral al nord i, més endavant, la sagristia al sud.

La portalada, rematada per un arc semicircular fet de granit, és a la façana oest i reemplaça l'entrada original, orientada al sud (com tantes altres esglésies amb porta al migdia) i cegada quan fou substituïda.

La façana nord sembla totalment refeta en la reconstrucció del 1744, moment en què se li deurien afegir contraforts per donar-li solidesa. El majestuós campanar d'espadanya per dessobre de l'entrada, es compon de dues grans obertures paral·leles que contenen les campanes, i està rematat per una petita creu. Les dues campanes, del 1807 i dedicades als patrons santa Maximina i sant Romà, foren obra de la foneria de Mill Guillaume.


L'església conserva una pila baptismal del segle XI, pintures al fresc del XVI i les restes d'un retaule barroc. Atribuït al mestre Joan Jaume Mélair, de Carcassona,  i datat cap als finals del segle XVII el retaule mostra al centre la Mare amb l'Infant, flanquejada per estàtues de santa Maximina i sant Romà. En el cementiri veí es pot observar una creu en ferro forjat datada del 1790

Sant Romà de Real va ser declarat Monument històric de França  el 23 de novembre del 1982.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 5 de setembre del 2019

SANT MARTÍ D’ESCARÓ. CONFLENT CATALUNYA NORD

 PETJADES PEL CONFLENT

Escaró és un municipi (98 h. 2009/ 881 msnm.) que compren la vall Marçana a la dreta del Tet. El nom oficial del municipi, Escaro Aytua, fa referència a l'antic poble independent d'Aitua, que el 1822 va ser annexat a Escaró.


El terme, molt accidentat, és boscat en el seu sector meridional, al vessant dels puigs de les Tres Estelles (2 099 m alt) i de la Segalissa (1 808 m). Prop del coll de la Llosa i prop del poble d'Aituà, hi ha un important grup de mines de ferro —un dels principals de la zona del Canigó— que han estat explotades fins el 1963, amb especial intensitat els darrers anys. També hi ha mines de fluorita, localitzades al NE d’Escaró i que hom explota des del 1958. 

El poble surt esmentat ja el 876, és dividit en dos nuclis, Escaró d’Avall i Escaró d’Amunt, situats al vessant oriental del coll de la Llosa, prop del torrent de l’Orri, a mig camí dels quals hi havia l’església parroquial de Sant Martí, romànica.


La primitiva parròquia de Sant Martí d’Escaró, avui desapareguda, era situada al Veïnat d’Amunt. Aquesta església és esmentada per primera vegada l’any 981, en què fou confirmada per un precepte del rei Lotari al monestir de Sant Genis de Fontanes. Al principi del segle XI apareix a mans dels comtes de Cerdanya. El comte Guifré II bescanvià amb el bisbe d’Elna l’església de Sant Martí d’Escaró per la de Santa Maria de Cornellà de Conflent l’any 1025.

L’edifici romànic es conservà aproximadament fins el 1930, en què com a conseqüència de l’explotació dels jaciments de ferro resultà destruïda. Després d'un llarg plet contra la societat minera Anzin, entre el 1952 i el 1954 es construí l'església actual, en una nova localització més baixa, el disseny copia l’estil romànic de l’anterior,  i aprofitant les seves  pedres. De l'església vella, en queden algunes restes, molt minses, en el seu emplaçament original.


La planta és rectangular, i la tanca un absis semicircular, amb dues capelles laterals inscrites en els murs, cosa que li dóna un aspecte de creuer en trèvol. Corona l'edifici un campanar d'espadanya. Pretén ser una imitació de l'església original.

Part del mobiliari original se salvà, també. S'hi poden admirar dues marededéus assegudes policromes, del segle XIII, una estàtua de sant Martí muntant a cavall (s. XIV) i panells provinents de retaules del segle XVII dedicats a la Mare de Déu i a sant Joan Baptista. També es va conservar l'antiga pila baptismal i una rodella de campanetes, una mena d'instrument musical conservat únicament a Catalunya, que està pendent de ser restaurada.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 3 de setembre del 2019

SANTA MARIA DE SORNIÀ. LA FENOLLEDA. CATALUNYA NORD

PETJADES PER LA FENOLLEDA

Sornià (en occità és Sornhan i en francès, Sournia) és una vila i municipi de la comarca de la Fenolleda, al departament dels Pirineus Orientals. Era la capital del cantó de Sornià, actualment suprimit.


La vila (276 h.1982/540 msnm) és situada a l’esquerra de l’Adasig i és  formada per dos nuclis o barris, la Vila (on hi ha l'antic castell i parròquia) i el Puig (Lo Puch, esmentat el 1750), mig km aigua amunt del riu.  L'antic castell de Sornià, al mig de la vila, fou bastit en una bona part als segles XVI i XVII, però, venut al municipi al començament del segle XX, fou lamentablement destruït: al seu interior se'n feren habitatges) i resta, en mal estat, només la carcassa.

Des del 950, la butlla papal d'Agapit II a favor de Cuixà confirmava a aquesta monestir la possessió d'un alou in Sorniano. Aquest alou el comte Sunifred II de Cerdanya l’augmentà, en el seu testament del 956, pel llegat d'allò que posseïa in Tabernulas et Sauriniano, amb les seves pertinences. La butlla de Sergi IV de 1011, detallava també les possessions de l'abadia a la vall de Sornià, és a dir la villa dita Valleta, en tota integritat, amb els seus límits i llocs adjacents, amb l'església de Sant Miquel, l'església de Sant Pere situada a Tavernulas amb el seu alou, altres alous al mateix lloc, igualment l'església de la Santa Felicitat situada in Castellione, amb els seus alous, i encara un alou in Uxones (Echós).

Encara el 1020 el testament sacramental del comte Barnat Tallaferro de Besalú contenia un llegat a favor de Cuixà del seu alou de Tavèrnoles, a la vall de Sornià. Al segle XII el vescomte de Fenollet i els membres de la família senyorial de Sornià, vassalls seus, afavoriren la implantació de l'orde dels templers a Sornià: donació de drets a Corbós el 1141 pel vescomte Udalgar; béns a Sornià i delmes a Corbós per Arnau de Sornià (1142); l'honor de Santa Eugènia d'Echós (Santa Eugenia de Uxonis) el 1188 per Hug de Sornià, que es féu templer. El 1438/39 la senyoria de Sornià es trobava en mans de Pere Ramon de Montesquiu, consenyor de Bellestar, Caladroer i Tornafòrt, i al segle XVII eren els Casteràs els senyors de Sornià.

L'església parroquial de Santa Maria és un edifici del segle XVII.


En aquesta sortida també fotografiàvem el pont d’Adasig o de Desix en el territori de Trevilhac. Aquest pont permetia travessar el riu Adasig, poc més avall de la confluència amb el torrent de Ferrera. Devia permetre la comunicació entre Sornià  amb el castell de Rocaverd  i el lloc de Sequèra.


El pont té una longitud de 32,5 m. i està format per tres arcs : un gran arc central de mig punt. Un altre arc força gran al costat est i un arc més petit i molt rebaixat al costat oest. En aquest cas és difícil assegurar que fos construït en època romànica. Possiblement és podria datar cap el segle XII o més aviat el XIII, amb relació a l’arc central. Els dos laterals foren fets o reformats posteriorment.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau