CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ
Surp
és un poble de la vall d’Àssua (29 h.2009/1.040 msnm.) situat en un replà del
vessant meridional del pic de Matanegra, que domina la vila de Rialb. És enlairat
a la dreta de la Noguera Pallaresa i a l'esquerra del Torrent de
Sant Antoni.
Surp
està situat en un coster, amb les cases esglaonades i força agrupades. Entre
elles formen tres carrers i una placeta, però amb un aspecte indubtablement
d'antiga vila closa.
L’antic
terme municipal comprenia els pobles de Caregue, Escàs i Rodés, l’antic
monestir d'Oveix, el santuari de la Muntanya i l’església romànica de Sant
Quirze de Surp. Fou municipi independent fins el 1969, en què s’annexà al de
Rialb de Noguera.
L'església
de Sant Iscle i Santa Victòria i el cementiri parroquial són a
l'extrem meridional, al lloc més baix, del poble.
El
primer esment del lloc de Surp és de l’any 1102, quan l’abat Ponç de Gerri
cedia una vinya a Isarn de Caregue, en canvi de la meitat del fruit i del
delme. Vers el 1112, en el testament de la comtessa Eslonça consta la deixa
d’una vinya i un home in Suro a favor del monestir de Gerri.
Possiblement aquestes donacions formaven part dels masos in Surb que
el papa Alexandre III confirmà al monestir de Gerri l’any 1164.
L’església
parroquial de Sant Iscle fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de
Tarragona els anys 1314 i 1315, i era integrada al deganat de Montenartró,
mentre que en la visita pastoral del 1575 pertanyia a l’oficialat de Sort. En
la visita pastoral del 1758 s’hi fa constar que l’església era en bon estat, si
bé “los suelos y pabimentos estan con notabilissima desigualdad”. Actualment
depèn de la parròquia de Rialb.
L’església
de Sant Quirze i Sant Victòria és un edifici d’una sola nau, coberta amb una
estructura d’embigat de fusta, actualment oculta per un cel ras de llates de
fusta, que adopta un perfil poligonal, i capçada a llevant per un absis
semicircular, obert a la nau mitjançant un arc presbiteral.
L’estructura
de la nau s’ha vist alterada per la construcció d’una capella afegida al mur
nord, on s’han obert dos arcosolis, un dels quals conté la trona i l’escala
d’accés. El mur sud també és força alterat per l’afegiment d’un cos de
construcció, de la mateixa llargada, que conté la sagristia, una capella, i un
espai originàriament destinat a baptisteri que s’obre a la nau a través de la
porta original del temple, situada a la façana sud, prop de l’angle sud-oest, i
resolta en un arc de mig punt. Les úniques finestres conservades se situen a
l’absis; la central és de doble esqueixada, i la situada vers el sud, on la
llinda exterior és retallada en arc, és d’una sola esqueixada.
La
porta actual, sense caràcter especial, s’obre a la façana de ponent i respon
als processos de reforma de l’edifici. Al costat d’aquesta porta, a la mateixa
façana de ponent i seguint l’angle nord-oest, es dreça un campanar de torre,
amb les façanes compostes per una alta socolada i dos nivells d’obertures, que
es delimiten amb un fris d’arcuacions llombardes, tot ell molt alterat tret de
la part de la façana de llevant, que es conserva sencera.
La
part alta del campanar, on cal suposar que se situava un segon fris
d’arcuacions, ha estat molt alterada per la construcció de la coberta actual,
que rebaixa el nivell del ràfec i destrueix qualsevol vestigi del coronament
original. Les obertures de cada cara eren formades per finestres geminades,
totes molt alterades tret de la del primer pis de la façana de llevant, que es
conserva sencera malgrat estar paredada. Cal assenyalar que les cantonades del
campanar són reforçades per unes àmplies lesenes cantoneres, que no tenen cap
relació amb la divisió horitzontal de la composició del campanar, sinó que
arrenquen des del sòcol fins al coronament superior.
Les
façanes de l’església són mancades d’ornamentació, i només l’absis presenta els
tradicionals motius llombards de les arcuacions en sèries de dues, entre lesenes,
que destaquen en el parament, perquè han estat realitzats amb peces de pedra
tosca. La resta de paraments són fets amb un aparell de carreu ben tallat i
ordenat en filades uniformes i regulars, conformant un conjunt que posa en
evidència les formes evolucionades de l’arquitectura llombarda, ja de la
plenitud de l’estil, a cavall del canvi del segle XI al XII.
Al
seu interior es conserven dues piques beneiteres que semblem ser de l’època de
la construcció de l’edifici. Les pintures murals del seu interior es conserven
repartides entre el Museu Diocesà d'Urgell, el MNAC, i el Toledo
Museum of Art a Ohio (EUA).
Durant
cert període de temps aquestes pintures foren amagades rere un retaule barroc.
Actualment unes reproduccions dels fragments que es conserven ocupa el seu lloc
en l’interior de l’absis romànic.
La
seva autoria i moment de creació és incert. Alguns estudis les relacionen amb
el mestre del Judici Final que pintà parts de le esglésies de Santa Maria i
Sant Climent de Taüll, al segle XII, tot i que probablement foren pintades per
un grup d’artistes-pintors influenciats per l’obra d’aquest mestre.
Allò
que no sembla pas dubtós és que les pintures de Surp s’ajusten molt bé a altres
realitzacions de l’Alt Pallars (Sorpe, Ginestarre, etc.) i que caracteritzen
una segona o tercera generació de pintors pirinencs, potser de procedència
local però ja molt llunyans dels pintors importants de la primera meitat del
segle. Amb alguna notable excepció (com el magnífic mestre de la nau de Sorpe),
la majoria d’ells tenen característiques molt semblants: una certa manca de
traça en el dibuix i en la composició (varietat cromàtica) sense assumir, però,
la brillant combinació de colors de la generació anterior. Tots ells van actuar
en la segona meitat del segle XII. En aquesta època cal col·locar les pintures
de l’absis de Surp.
Sant
Iscle i Santa Victòria de Surp és una església romànica catalogada com a Bé
Cultural d’Interès Local.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia;
M. Rosa Planell Grau
En
l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell, entre les parròquies
de la Vall de Cardós, hi consta el lloc de Labroso. En un document
del 1087, en què el comte Artau II de Pallars Sobirà donava a Santa Maria de la
Seu la vila de Lleret, entre els límits d’aquesta s’esmenta el lloc de Ladroso.
Posteriorment la vila figura en l’acta de consagració de Sant Martí de Cardós,
del 1146, a la qual aportava anualment un modi de blat.
