dissabte, 16 de desembre del 2017

NADAL 2017/ ANY NOU 2018

Que les campanes toquin joioses per les festes nadalenques!!!


Amics seguidors com cada any vull donar-me un respir per les festes  més sonades de l’any.

El meu modest desig seria que la Pau i l’Amor fossin possibles a tot el Món.

També que no haguessin ni tants rics ni tan pobres i que ens respectéssim els uns als altres.

Tornaré a publicar el dia 9 de gener, si no hi ha res en contra.

L’home proposa i el temps i les circumstàncies disposen.

BON NADAL I PRÒSPER ANY NOU

M. Rosa i Miquel

divendres, 15 de desembre del 2017

SANT MARTÍ D’ARRÓ. ES BORDES. VAL D’ARAN

PETJADES PER LA VAL D’ARAN

Curiosament en la meva recerca trobo a més del nom d’Arró, també els d’Arrú, Ro i Ror que suposo són en part noms antics o propis de l’aranès.


Arró és un poble (28 h. 2009) situat damunt la riba dreta de la Garona. La seva altitud sobre el nivell del mar es aproximadament uns 900 m. 

L'església, originàriament romànica, ha sofert diverses transformacions al llarg de la seva existència. Consta d'una sola nau en volta de canó fins a l'alçada del presbiteri, on un arc toral marca el límit entre les dues zones. La zona presbiteral és coberta per una volta de creueria. Respecte als absis, foren eliminats en el seu moment a favor de la construcció d'una sagristia, al segle XVIII. A la meitat del tram s'obren dues capelles a banda i banda, de construcció posterior a l'església.

Podem dir que els elements arquitectònics que romanen de l'època romànica es limiten al tram de la nau en volta de canó i a les restes del que, possiblement, era la primitiva porta d'accés al temple; els vestigis que es conserven d'aquesta obertura consisteixen en indicis d'un arc de mig punt per la part exterior ocultat parcialment per la torre campanar, i en el seu negatiu per la part interior on es pot observar un espai semiesfèric que possiblement albergaria un timpà.

Els afegits posteriors correspondrien a la construcció de les dues capelles laterals (segles XVI-XVII), a les que s'hauria d'afegir una altra actualment tapiada on s'han localitzat recentment restes de pintures que es poden datar entre els segles XVI i XVII. Just en l'espai que ocupa aquesta capella paredada, situada a la banda de migdia, és possible que s'hi trobés ubicat l'antic campanar.


La pila baptismal de forma circular sense decoració i realitzada en pedra, presenta una tapa de fusta amb tanca. Va ser reutilitzada per a un altre propòsit.
]
Davant del pòrtic hi ha un empedrat amb una disposició geomètrica radial, fets amb petites pedretes arrodonides. Podria tractar-se del paviment original del moment de la construcció del temple en el segle XII i potser refet en el segle XVII quan es va modificar l'església.

El campanar, del segle XVII, és de planta quadrada a l’oest i octagonal la part superior. En un dels murs laterals hi ha una inscripció “Turris svpra montem sa indissolvbili bitvmine fut data vallo” datada el 1784.

A la capella major hi ha el retaule de Sant Martí, d'estil barroc popular, realitzat al segle XVII


A l’interior de l’església hi ha algunes talles policromades i una creu processional d’argent.

Sant Martí d'Arró és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Garu

dimecres, 13 de desembre del 2017

SANT PERE DE SAVASSONA. TAVÈRNOLES. OSONA

TERRES D’OSONA

L’església de Sant Pere de Savassona es troba situada dins l’antic terme del castell de Savassona. Fou considerada com a parròquia als seus inicis, però posteriorment passà a ser sufragània de Sant Esteve de Tavèrnoles. El castell, a 611 m alt., situat estratègicament és encara habitat. Existia el 890 i estigué sota l’alt domini dels vescomtes d’Osona, però regit per una família de cavallers que esdevingueren senyors de la baronia de Savassona.


La primera referència de l’església de Sant Pere és de l’any 1035, quan Ramon, fill de Guillem, donà a Ramon, sacerdot, fill de Laudegaril, l’alou que tenia a la roca anomenada Savassona juntament amb l’ermita de Sant Feliu.

L’any 1060, es feu una deixa per a la seva obra i la dedicació. És possible que aquest mateix any finalitzessin les obres de construcció del temple. L’any 1078 el bisbe de Vic, Berenguer Sunifred de Lluçà, la infeudà a Ramon Folc, vescomte de Cardona. L’any 1086 el bisbe Berenguer la infeudà novament al vescomte Folc i a la seva vídua, la vescomtessa Ermesenda.

L’església de Sant Pere té una estètica semblant a les de les rodalies, que devien ser construïdes pels mateixos mestres, com Sant Feliuet, Sant Esteve de Tavèrnoles, Santa Margarida d'Ardola, Casserres, etc.

Al segle XVI, perdé les funcions parroquials i passà a ser sufragània de Sant Esteve de Tavèrnoles fins a l’actualitat, a excepció d’uns anys al segle XIX en que recuperà la seva independència. Al segle XVII, l’església fou objecte d’obres de reforma i ampliació, amb el sobre aixecament de la teulada i la construcció d’un portal nou a la façana de ponent, tancant el de migdia. Durant la guerra civil (1936-1939), es perderen alguns retaules de l’interior de l’església.

És un edifici de planta de nau única coberta amb volta de canó reforçada per dos arcs torals. L'absis és semicircular i decorat amb cinc nínxols semicirculars, oberts al gruix del mur, en tres de les quals s'obren finestres de doble esqueixada. Al mur de tramuntana s'obre una petita absidiola llisa i, a banda i banda de la nau, hi ha dues capelles de planta quadrada.


Exteriorment presenta decoració d'arcuacions entre lesenes en tot el volt. Inicialment es trobaven a sota el voladís però d'ençà de l'alçament de la nau (segle XVII) queden a mig mur.

La façana de ponent també presenta decoració d'arcuacions seguint el pendent de la teulada, té un òcul central i un portal dovellat d'època posterior que substituí el de migdia actualment cegat. El capcer és decorat per un campanar d'espadanya amb dues obertures d'arc de mig punt. L'absis també té decoracions llombardes amb arquets en sèries de quatre. És construïda amb maçoneria, pedra vista i coberta amb lloses de pedra.


La història de la pica baptismal, va lligada a la de l'església, ja que va ser construïda vers l'any 1069.

Sant Pere de Savassona és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 8 de desembre del 2017

SANT ESTEVE DE TAVÈRNOLES. OSONA

TERRES D’OSONA

Tavèrnoles és un municipi format per les antigues parròquies de Sant Pere i Savassona. Fa la divisòria entre ambdues entitats la serra que va dels Munts, al castell de Savassona i al turó de Sant Feliuet, des d'on baixa a tocar la punta d'una gran marrada del Ter.


El topònim està documentat al segle x com Tavernulas, provinent del llatí tabernulas, «petites tavernes» en referència a les parades en la via romana d'Ausa a Bàrcino coneguda com a Strata Francisca. 

En els fogatges dels segles XV i XVI consta Tavèrnoles en la vegueria de Vic. En els primers censos del segle XIX es va registrar com Tabérnolas. El 1933 es va recuperar el nom tradicional, canvi anul·lat el 1939 durant el franquisme fins al 1983.

El poble de Tavèrnoles (537 m.) es troba al pendent de ponent de la serra de Savassona. És format un conjunt de cases antigues, hostals i cases d’estiueig

Al poble cal destacar l’església de Sant Esteve de Tavèrnoles, un dels monuments romànics més ben acabats de la Plana de Vic. Destaquen els detalls d’ornamentació llombarda, sobretot a l’absis i a la banda exterior de migdia, on s’obria la porta antiga i on hi ha el campanar de torre.


Una antiga església documentada l'any 981 amb funcions parroquials, era dins del terme del castell de Savassona.

L’actual fou construïda pels vescomtes d'Osona cap el 1069-70 en un dels seus feus i fou infeudada l’any1078 per Berenguer Sunifred de Lluçà, bisbe de Vic al vescomte Ramon Folc, vescomte de Cardona. Va tenir com a sufragània l’església del monestir de Sant Pere de Casserres.

L’equip de mestres que l’edifica podria ser el mateix que féu la majoria d’esglésies romàniques dels antics dominis de la casa vescomtal d’Osona – Cardona. Una acta apòcrifa pretén que l’església hauria estat consagrada el 1083.

El vescomte Ramon Folc en morir, en mans dels sarraïns, l'any 1086 la lliurà junt amb l'església de Sant Pere a la canònica vigatana.

Com la majoria d'esglésies de la comarca en època barroca fou ampliada i transformada, així, com indica la inscripció, vers el 1728 fou sobre-aixecada, s'hi construïren capelles laterals i s’obrí el portal de ponent. Aquest portal és de forma rectangular però es troba emmarcat per unes formes sinuoses. A sobre té un òcul i el capcer és acabat de forma triangular. Damunt el portal hi ha la següent inscripció: 1728 STEPHANUS VIDIT COELOS APERTOS VIDiT; E INTROVIT HOMO CVCOL. El mur de migdia conserva la porta d'arc de mig punt tapiada.

La banda nord conserva una capella lateral tardana, però la de la banda de migdia i la sagristia foren suprimides en el curs de la darrera restauració. Malgrat totes aquestes modificacions encara es pot admirar la bellesa romànica del temple.

L’església de sant Esteve de Tavèrnoles és un edifici d’una sola nau, amb dos arcs torals i un absis amb tres finestretes de doble obertura. Tot l’exterior del temple té, sota el ràfec de la teulada, un fris de finestretes cegues.


Prop de l'absis, s'hi adossa un esvelt campanar de torre de planta quadrada que sobresurt dos pisos de la nau i conserva quatre finestres geminades, amb columna de capitell mensuliforme, a cada pis i arquets, lesenes cantoneres i fris dents de serra, decoracions típiques del romànic llombard. Corona el conjunt una coberta piramidal.


Davant de la porta hi ha uns làpides funeràries. La primera, pertany al sepulcre de Miquel Galles, rector de la parròquia de Tavèrnoles, mort el 20 d'agost de 1839. La segona correspon a Jacinto Verdaguer, que va morir l'any 1868. Es tracta segurament de Jacint Verdaguer i Ordeix, oncle i padrí del poeta de Folgueroles. Les altres dues làpides corresponen als habitants de les cases veïnes.

Sant Esteve de Tavèrnoles és una església amb elements romànics i barrocs inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 6 de desembre del 2017

SANT PERE DE L’ESQUERDA. MASIES DE RODA. OSONA

TERRES D’OSONA

A partir del segle X, concretament el 20 de setembre de l'any 927, es té constància documental d'una primitiva església preromànica dedicada a Sant Pere i emplaçada a la fortificació de l'Esquerda. Aquesta circumstància ocasionà que bona part dels pergamins concernents a la Roda ciutat, sobretot des del segle XI, s'hi referissin amb el nom de Sant Pere de Roda. El poblat alt-medieval s'organitzà al voltant de l'església i comptava amb un petit nucli de cases.



A més dels habitatges, també destacava la necròpolis de tombes antropomòrfiques excavades a la roca i localitzades al voltant de l'església, a la zona de la sagrera. Les més ben conservades es troben a la franja nord del jaciment medieval; al cantó de migdia, en canvi, molts enterraments eren fets en caixes de llosetes.

Des de la segona meitat del segle XI fins a mitjan del XIII, la població agrupada al poblat medieval de l'Esquerda va anar creixent i desenvolupant-se a l'entorn de l'església parroquial de Sant Pere de Roda, protegida per les antigues muralles ibèriques novament reconstruïdes.


Les tombes d'aquest període es troben en estrats superiors als de les sepultures antropomorfes de l'etapa anterior, aprofitant sovint les seves lloses de coberta per a nous enterraments. Són tombes fetes de lloses amb forma de caixa i sense cap mena d'aixovar.

El dinamisme poblacional de la vila va originar la construcció d'una nova església en substitució de l'anterior preromànica, que havia quedat petita.


La nova església de Sant Pere de l'Esquerda, de tipologia romànica i estil llombard, s'erigí al mateix lloc que la primera, s'engrandí l'espai i s'aprofitaren els fonaments d'antics murs. De l’antiga església en resta la base de l’absis semicircular i part de l’altar. La porta de la paret sud donava a un campanar. Segons la documentació disponible, és probable que s'acabés de construir i es consagrés entorn el 1042. Des del 1044 es convertí en la parròquia de bona part del terme de la primitiva vila de Roda emplaçada a dalt de la península de l'Esquerda.


Posteriorment el poble va traslladar-se a terres més planeres constituint el poble de Roda de Ter on va construir-se un nou temple. De l’antiga església de Sant Pere actualment només hi resten part dels murs i les tombes automòrfiques.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

divendres, 1 de desembre del 2017

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DEL MONT. ALBANYÀ. AL EMPORDÀ

PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ

La Mare de Déu del Mont és un santuari marià del bisbat de Girona, sobre el pic culminant de la serra del Mont (també és coneguda com el Mont o, popularment, la Mare de Déu del Mont), a l'extrem meridional de l'antic municipi de Bassegoda, actualment agregat al d'Albanyà. La seva Mare de Déu és considerada la patrona de l'Empordà i del Bisbat de Girona.


La imatge de la Mare de Déu que ha donat nom al santuari i, per extensió, a la muntanya és, en origen, una marededéu trobada, que ja era venerada, almenys des de 1222. L'evidència documental d'aquesta veneració i de l'existència de clergues per servir-la ha fet suposar erròniament l'existència primitiva, sobre el cim de la muntanya, d'un santuari previ a l'actual, quan el document es refereix al culte efectuat dintre del monestir de Sant Llorenç del Mont. 

Fou a principis del segle XIV, entre 1311 i 1318, que l'abat Bernat va fer construir un santuari per a la imatge fora del monestir, al punt més elevat de la muntanya. L'èxit de la iniciativa, amb gran atracció de pelegrins, provocà una disputa amb el bisbe de Girona, Guillem de Vilamarí, que senyorejava el monestir, per controlar-lo. El bisbe interposà un plet, que acabà el 1319 amb un conveni entre les parts, segons el qual l'abat en mantindria l'administració i el bisbe el dret de visitació i la jurisdicció, i a més rebria un cens anual 10 lliures de cera.


El 1461, en la vigília de la Guerra Civil Catalana, el bisbe hi va intentar prohibir el culte per considerar-lo un lloc on es reunien elements remences i anti-feudals. El 1577 l'abat nomenà dos seglars com a administradors, amb facultats molt àmplies, que s'organitzaren en la confraria de sant Joan Baptista. Aquesta confraria és el precedent de la comissió per a la reconstrucció del santuari, creada el 1962 i transformada en Patronat del Santuari de la Mare de Déu del Mont el 1969, i de l'encara més recent Associació Amics del Mont.

L’any 1592 els abats de Sant Llorenç del Mont, molt minvat, van ser substituïts per priors, i va ser agregat el monestir al de Sant Pere de Besalú. L’any 1833 el capellà custodi fou nomenat pel bisbe i, un cop suprimits tots dos monestirs el 1835, es féu càrrec també de la parròquia rural de Sant Llorenç de Sous instal·lada entre les ruïnes del monestir del Mont.


A l'inici de la Guerra Civil (1936-1939) el Santuari va ser assaltat, van calar foc al temple i van estimbar la imatge de la Mare de Déu daltabaix del cambril. El 1940 el rector de Beuda i capellà del Santuari va deixar escrit això: 1940. Reconciliada l'església, el dia 8 s'hi celebrava l'aplec. No hi ha la imatge de la Verge, que queda substituïda per un quadre, rústicament pintat. Hi assisteixen uns 300 devots. El sermó és de desgreuge a la Verge i, a la vegada, una invitació a la restauració del Santuari. 1941. Sense ni un cèntim es comencen les obres necessàries per tal de poder acollir els romeus... S'aconsegueix que siguin retornats alguns mobles que alguns veïns retenien injustament. Finalment, el dia 6 de juliol la Verge, restaurada per encàrrec de Josep Maria de Falgàs, retornava a la seva casa pairal acompanyada d'una gernació que no baixaria de 5.000 persones. Calgué celebrar la missa, que fou solemne, a l'aire lliure. Arran de la supressió del monestir de Sant Llorenç del Mont, s’ha havia traslladat també el retaule renaixentista de la Mare de Déu, obra de Pere Mates, a l'església del santuari. També fou destruït i només se'n conserven descripcions antigues.

Entre 1949 i 1957 s'hi establí una comunitat de caputxins, que no prosperà per les difícils comunicacions que encara hi havia, abans de la construcció de la carretera.


Entre 1962 i 1964 el patronat del santuari emprengué obres de consolidació i restauració, especialment a l'església. A partir de 1997, el bisbat de Girona, l'Ajuntament d'Albanyà i la Generalitat de Catalunya han renovat totalment l'hostatgeria i el restaurant.

Des d'antic el santuari ha atret pelegrins i romeus, sobretot de les contrades del voltant. Molts pobles de l'Empordà, la Garrotxa i el Pla de l'Estany hi organitzen anualment romiatges.

L'església és d'una sola nau, d'estil romànic tardà, de principis del segle XIV, construïda amb carreus molt ben escairats i afilerats i coberta amb volta de canó apuntada. L'absis semicircular fou pràcticament eliminat en el segle XVIII per a construir el cambril per a la Mare de Déu que presideix l'església; se'n veuen vestigis dins les dependències de l'hostatgeria.

La façana, a ponent, és de gran sobrietat, dividida en dos cossos per una cornisa, que segueix també els laterals de l'església, per fora i per dintre. A la façana, el cos inferior té, al centre, la porta, a la qual s'accedeix per unes escales; té tres arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà, originàriament esculpit. El cos superior està presidit per una alta i estreta finestra de mig punt de doble esqueixada, oberta sobre la porta. Davant de la façana i adossat al seu extrem NO hi ha un campanar, de planta lleugerament rectangular i obertures úniques a cada cara, de mig punt i apuntades.

El timpà de la porta de l'església estava decorat amb una escena del Judici Final de tradició romànica, de la qual es conservava un fragment lateral in situ amb la representació d'un arcàngel advocat dels fidels, que ha estat traslladat a l'interior del temple, que també posseeix una reixa de forja gòtica del segle XVI.

El cambril barroc de la Mare de Déu, del segle XVIII, simula, en la façana a l'església, un retaule amb dues columnes corínties a costat i costat, que emmarquen la imatge, i amb la representació de l'Esperit Sant a l'extrem superior.

A l'església es conserva la làpida sepulcral de l'abat de Sant Llorenç del Mont Francesc Albanell (1530).

Un altre element, aquest arquitectònic, són les arcades situades davant de la façana de l'església. Pertanyen a un antic recinte porxat amb embigat de fusta i fogons, que usaven els romeus o excursionistes que es volien coure el menjar. L'any 1921 va ser destruït per un incendi.

L'hostatgeria i rectoria, construïda darrere l'església i adossada a aquesta, és un edifici dels segles XVII i XVIII. S'hi conserva, molt restaurada, la cambra que ocupà Verdaguer amb el mobiliari de l'època. A l'est, davant d'aquest edifici, hi ha l'estació repetidora.

Al costat del santuari, on ara hi ha l'aparcament, hi havia la Santa Cova on, segons la tradició, fou trobada la marededéu. Es va ensorrar l'any 1971 quan s'acabaven les obres de l'aparcament i de la carretera.

La imatge de la Mare de Déu del Mont és una talla gòtica, del segle XIV, d'uns 80 cm d'alçada, feta en alabastre de Beuda. És una marededéu sedent, sobre una roca, amb el Nen a la falda.. La imatge original, després d'un intent de robatori el 1990, es conserva al Museu d'Art de Girona.

El santuari conserva una altra imatge mariana, la de la Mare de Déu de les Agulles, també gòtica, del segle XIV, tallada en pedra calcària. Representa Maria dempeus, amb el Nen carregat al braç esquerre i un món a la mà dreta. El nom li prové de les agulles que portava el seu vestit, que eren constantment canviades per altres de noves pels devots, els quals les empraven per a guarir ferides per l'ús d'agulles. Inicialment, es venerava a la Santa Cova.

El 2008 s'hi inaugurà un monument dedicat a Jacint Verdaguer, en commemoració del 175è aniversari de l'inici de la Renaixença catalana. És una escultura de bronze, obra de Joan Ferrés, que representa el poeta assegut, d'esquena al Canigó i en actitud d'escriure, col·locada a l'esplanada de davant del santuari, al N. Aquest monument s'afegeix a un monòlit commemoratiu del centenari de Canigó instal·lat el 1986.


Posteriorment, tal com s'explica en la cronologia i en el capítol "Història" al seu web oficial, el 2011 es complia el VII centenari de la construcció del Santuari de la Mare de Déu del Mont dalt del cim. Per tal motiu, amb l'impuls del Rector custodi, Mn. Enric Sala, aquell estiu s'inaugurava el grup escultòric 7 monjos, obra de l'artista garrotxina Duaita Prats (Tau), en homenatge als 700 anys d'existència del recinte i als qui havien estat els seus fundadors.

L'escultura, feta en bronze sobre peanya de pedra, està instal·lada al repla superior de la façana de sol ixent i dóna la benvinguda als visitants. Representa els set monjos que van ser els darrers habitants del Monestir de sant Llorenç de Sous, el 1332, abans de l'esfondrament  de la nau de l'església a causa dels terratrèmols dels anys 1427-1428. L'obra va ser beneïda pel bisbe Francesc Pardo enmig de nombrosos fidels que van compartir la celebració, i simbolitza, en si mateixa, els valors del Santuari: peregrinació, acolliment, pervivència, unió, tradició i modernitat.


La principal tradició del santuari és la referent a la troballa de la Mare de Déu. Segons aquesta tradició, un pastor que conduïa un ramat de bous per la muntanya a fixar-se que un dels seus animals tossava amb insistència en un indret concret. Encuriosit, hi va retirar unes pedres i va descobrir una cova on hi havia una Mare de Déu, que seria traslladada al monestir i més tard al novell santuari. 

Verdaguer va transmetre també una llegenda sobre la fundació del santuari de la Mare de Déu del Mont. Conta que l'abat de Sant Llorenç del Mont va rebre instruccions en somnis per a la construcció d'un santuari per a la imatge, ja tan venerada al monestir, en una altura. Va decidir construir-lo al pla de Solls, entre el monestir i l'actual santuari, però l'endemà del primer dia de feina es van trobar les eines al cim de la muntanya. Els obrers van tornar a treballar al mateix lloc, i es va repetir el fet, fins que van abandonar el primer projecte i van construir el santuari allà on el volia la Mare de Déu.



El Santuari de la Mare de Déu del Mont és un monument catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 29 de novembre del 2017

SANT LLORENÇ DE SOUS. ALBANYÀ ALT EMPORDÀ

PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ

Ens sorprenien, per la seva magnitud, les restes actualment consolidades de l’abadia benedictina de Sant Llorenç de Sous, antigament del Mont. Són situades al poble de Sous, en un planell de la muntanya (855 m.) de la Mare de Déu del Mont.


La primera referència documental que tenim de sant Llorenç de Sous, de l'any 871,  es troba en un diploma del monarca carolingi Carles el Calb (823-877), en el qual es fa referència que existeix una petita cel·la a la muntanya del Mont que depèn del monestir de sant Aniol d'Aguja.

Una cel·la monàstica que deuria consistir en una esglesiola o ermita i una habitació on viuria el monjo encarregat del seu manteniment. Aquesta dependència es va mantenir fins l'any 922 quan el monestir de sant Aniol és abandonat per la seva comunitat, la qual semblaria que es va instal·lar a Sous. De fet les intervencions arqueològiques han permès constatar l'existència d'una petita esglesiola just sota l'actual absidiola sud, que cal relacionar amb aquesta etapa.

Després d'un període en què estigué vinculat a la seu episcopal gironina, el monestir es constituí com a comunitat independent a partir de l'any 1003, sota la regla de sant Benet. Durant aquesta nova etapa va gaudir de la protecció dels comtes de Besalú, primer, i del Casal de Barcelona després, que li feren nombroses donacions. Gràcies a això la comunitat va assolir una bona situació econòmica, que li va permetre engegar una primera ampliació de les seves dependències, que cal datar a la primera meitat del segle XI.

En una primer fase es va construir una gran església d'estil romànic i planta basilical, amb tres naus coronades amb absis semicirculars i cobertes amb voltes de pedra. Poc temps després també es va bastir un porxo rectangular als peus de la basílica, al qual s'hi accedia per una porta oberta al mur meridional. De la mateixa època és una dependència rectangular de 80 metres quadrats, que deuria servir com a habitació dels monjos.


 Ja entrat el segle XIII es va iniciar una segona ampliació, que va acabar donant al conjunt monàstic la seva actual fesomia. Aquesta obra va suposar la construcció d'un claustre de planta quadrangular en l'espai abans ocupat per un pati que separava l'habitació dels monjos de l'església. Alhora es van amplair les estructures que envoltaven en nou claustre, amb noves edificacions al costats de llevant i de ponent. Així és que entre el segle XIII i la primera meitat del XIV el monestir de sant Llorenç va assolir el seu moment de màxima expansió i prosperitat.


El segle XIV marca un punt d'inflexió en la història del monestir, atès que és quan comença la seva decadència. La comunitat, que mai havia estat massa nombrosa, va passar de set membres el 1332 a tres el 1432, i a dos el 1438. Les causes d'aquesta decadència cal emmarcar-les en la profunda crisi que va patir Catalunya a l'època baix-medieval, a causa d'inacabables guerres, de la epidèmia de la pesta i, finalment, dels terratrèmols dels anys 1427 i 1428, que van afectar molt el monestir, tant que el 1432 es va esfondrar la volta de l'església. La reduïda comunitat monàstica es va veure incapaç de reconstruir el conjunt, i es va veure limitada a adequar una part de l'església per celebrar-hi els oficis religiosos i la seva pròpia habitació. El 1580 només hi vivia un sacerdot i no hi havia culte. Durant el segle següent es va restablir el culte per als habitants de la contrada, però el conjunt seguia abandonat.


A partir d'aleshores, esdevingué una simple parròquia rural del poble de masies disperses de Sous. La ruïna de l'església, definitivament abandonada al segle XVIII, obligà a condicionar el nou temple parroquial de Sant Llorenç de Sous en el que havia estat la sala capitular del monestir, que fou consagrat el 1829. Des de mitjan segle XIX, les restes del monestir serviren d'estable d'animals i magatzem d'eines agrícoles. Un altre espai va ser desenrunat i va ser utilitzat com a cementiri municipal. El pati del claustre va acabar sent un hort. Aquesta situació es va mantenir fins a l'inici de la Guerra Civil el 1936, quan tot va ser abandonat.


L'any 1984 va ser el de l'inici de les obres de restauració de tot el conjunt de sant Llorenç de Sous. Es va començar amb camps de treball puntuals, amb feines de desbrossament, i es va començar la restauració la coberta de l'antiga parròquia de Sous. Posteriorment es van iniciar treballs de desenrunant i restauració de les restes arquitectòniques que els esmentats camps de treball posaven al descobert. A partir del 2001, mitjançant un conveni entre el Bisbat de Girona i la Diputació es van tornar a emprendre les tasques de restauració i consolidació, amb la clara voluntat d'adequar el conjunt i fer-lo accessible al públic. L'any 2002 es va finalitzar la intervenció a la zona de l'església romànica. Posteriorment es va intervenir al claustre per assegurar-ne el teular i permetre'n la visita. Finalment, el darrer projecte realitzat ha estat la intervenció de l'antiga rectoria amb la finalitat de recuperar l'antic dormitori dels monjos. De fet, tota aquesta àrea s'ha restaurat conservant l'antiga església parroquial i transformant l'antic dormitori comunitari en un espai polivalent.


Sant Llorenç del Sous és un monument declarat com a bé Cultural d’Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 24 de novembre del 2017

SANT ANDREU DE LA VOLA. SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA

TERRES D’OSONA 

Sant Andreu de la Vola és un poble (16 h. 2006) i antiga parròquia rural situada a la vall del riu Fornès, a l’angle entre les serres de Cabrera i de Curull.

L’indret amb el nom d’Avetola és conegut des del 923. La parròquia de Sant Andreu es formà des de molt antic per bé que les primeres notícies daten del 1031, moment en què fou renovada i dotada de nou. Era el centre religiós de l'antic terme de Curull, que s'annexionà amb la Vola a Masies de Torelló l'any 1920 per unir-se sis anys més tard a Sant Pere de Torelló.

El primer rector del qual es conserva memòria fou l’anomenat Pere, que exercí el seu ministeri de 1293 a 1306.

 
L'església, malgrat tenir orígens romànics, ha sofert tantes transformacions que no conserva cap element de l'antic estil. Al 1584 s'hi obrí un portal nou, després s’hi van crear capelles laterals, un campanar de 14 metros i una sagristia que s’acabà el 1774. Posteriorment el 1828 se’n va treballar la volta i el teulat, i el 1874 s’hi va afegir una capella del Santíssim. 

Església de tres naus, la central més elevada que les laterals. La capçalera, sense absis, és orientada a llevant, per on sobresurt un cos destinat a sagristia, decorat amb pintures.  

El mur de tramuntana del temple s'adossa al mas que fou la rectoria. La façana presenta el capcer triangular. A la part esquerra, adossat a l'església hi ha un campanar de torre amb els angles escairats a la part superior, però està força deteriorat i un sector és refet amb totxo.  

El portal de la façana és d'arc rebaixat i la dovella central és decorada amb una petxina i inscripcions. Al damunt s'obre un òcul.  

L'interior no conserva cap element d'interès tet de la imatge de Sant Andreu que ocupa un lloc preferent. 
 

Durant la Guerra Civil (1936-1939) sofrí la destrucció, com tantes esglésies, se’n cremaren els altars i els sants. També va enfonsar-se el sostre perquè s’hi van tirar al damunt les campanes. De seguida es va recuperar i es va reobrir el culte.
 
Actualment està molt abandonada a causa del despoblament que pateix la zona i només se celebra missa una vegada a l'any, per la festa major.  

Sant Andreu de la Vola és una església eclèctica protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

És popular a tota la comarca el Rector de la Vola, clergue francès de nom Pere Lafont, anomenat popularment mossèn Peyra, que regí la parròquia entre el 1592 i el 1612 i del qual hom conta encara acudits i facècies.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. rosa Planell Grau

dimecres, 22 de novembre del 2017

SANT MARTI SASSERRES. CABANELLES. ALT EMPORDÀ

PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

Sant Martí Sasserres és un poble (28 h. 2011) situat prop de la riba dreta del riu Manol, afluent del Muga i al peu dels vessants de la serra de la Mare de Déu del Mont. Es troba al camí de Sant Jaume. El nom significa Sant Martí de les serres o de les muntanyes.
 

El lloc es esmentat en un escrit datat del 872. Surt documentat posteriorment l’any 992, en diverses referències al comtat de Besalú. L'any 1031 el lloc i l'església de "Sancti Martini que dictum ad ipsa serra" eren al terme de Lledó, "in termini Latonense".

La senyoria feudal de la parròquia fou cedida al priorat de Lledó l'any 1204, per Dalmau de Creixell i la seva mare Berenguera. 

L'església de Sant Martí Sesserres és un edifici d'una nau, coberta amb volta de canó seguit, de perfil apuntat, sense arcs torals, i capçada a llevant per un absis semicircular, cobert amb volta ametllada, que s'obre a la nau per un simple plec, d'arc apuntat, que fa la gradació. 

Les voltes arrenquen d'una senzilla motllura aixamfranada, que també ressegueix a l'extradós les finestres de la nau. Exteriorment l'absis és ornamental amb un potent ràfec, sostingut per un fris de mènsules, amb boles, en una de les qual hi ha esculpit un cap humà.

Al mur de migjorn s'obren tres finestres de doble esqueixada, esveltes; una és més al fons de l'absis, i al mur de ponent damunt la porta se n'obre una altra, més ample, convertida posteriorment en un ull de bou, irregular i matusser. Sobre la façana de ponent, a la cantonada amb el mur de tramuntana fou bastit, també posteriorment, un campanar de torre, amb un pis de finestres i coberta piramidal; i al cantó de l'absis fou afegida la sagristia. 

Sobre la testera oriental de la nau hi havia una creu de pedra, de la qual resta només un fragment, poc menys de la meitat. 

L'aparell amb què fou construït l'edifici és molt uniforme i construït amb carreus en algunes zones molt desfigurats per l'erosió, ben tallats i polits, disposats en filades regulars. El temple és pot datar perfectament dins la segona meitat del segle XII, i mostra plenament les característiques de l'arquitectura del seu moment. 

A la façana de ponent, i seguint la mateixa estructura de l'aparell del mur, hi ha oberta la porta d'entrada a l'església. Tot i que té alguns elements alterats, com la llinda i el timpà, conserva perfectament l'estructura primitiva. Aquesta respon a un esquema senzill, bastant freqüent a l'Empordà.

Per l'obertura de la porta hom ha fet quatre plecs, partint de la superfície del mur. Els mutants d'aquests plecs són llisos i sense cap ornamentació. Damunt la porta hi ha una llinda monolítica, també llisa, amb una cornisa petita que divideix horitzontalment la porta i marca el punt d'arrencada dels arcs amb que es cobreix cada plec. Aquests arcs són de mig punt, fets amb dovelles, ben aparellades. Una filada de pedres baixes a manera de lloses, ben tallades i polides, cobreix exteriorment l'arc més extern, a manera d'arquivolta, el perfil de la qual, però, com en d'altres exemplars, no emergeix de la superfície del mur.  

 

La porta està folrada de ferro i duu la data de 1842. Als batents de fusta hi ha uns pocs elements de la ferramenta romànica o dins d'aquesta tradició: sis jocs de tires amb volutes als extrems i el forrellat en forma de T, amb un cos corbat i acabat en forma de cap d'animal. 

No cal pas dir que tant les tres creus del timpà com les de la llinda, pintades de color vermell, no tenen res a veure amb l'obra primitiva. Indiquen la pertinença al camí de Sant Jaume que passa just pel davant.
 


Ens trobem davant d'una obra simple però atractiva, en la que s'ha prescindit totalment de l'ornamentació escultòrica, segurament per les dificultats econòmiques de l'època. 

L'església de Sant Martí Sesserres és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau