PASSEJANT PER
L’ALT EMPORDÀ
La Mare de Déu del Mont és
un santuari marià del bisbat de Girona, sobre el pic
culminant de la serra del Mont (també és coneguda com el Mont o,
popularment, la Mare de Déu del Mont), a l'extrem meridional de l'antic
municipi de Bassegoda, actualment agregat al d'Albanyà. La seva Mare de
Déu és considerada la patrona de l'Empordà i del Bisbat de Girona.
La imatge de la Mare de
Déu que ha donat nom al santuari i, per extensió, a la muntanya és, en
origen, una marededéu trobada, que ja era venerada, almenys des
de 1222. L'evidència documental d'aquesta veneració i de l'existència de
clergues per servir-la ha fet suposar erròniament l'existència primitiva, sobre
el cim de la muntanya, d'un santuari previ a l'actual, quan el document es
refereix al culte efectuat dintre del monestir de Sant Llorenç del Mont.
Fou a principis del segle XIV,
entre 1311 i 1318, que l'abat Bernat va fer construir un
santuari per a la imatge fora del monestir, al punt més elevat de la muntanya.
L'èxit de la iniciativa, amb gran atracció de pelegrins, provocà una disputa
amb el bisbe de Girona, Guillem de Vilamarí, que senyorejava el
monestir, per controlar-lo. El bisbe interposà un plet, que acabà
el 1319 amb un conveni entre les parts, segons el qual l'abat en
mantindria l'administració i el bisbe el dret de visitació i la jurisdicció, i
a més rebria un cens anual 10 lliures de cera.
El 1461, en la vigília de
la Guerra Civil Catalana, el bisbe hi va intentar prohibir el culte per
considerar-lo un lloc on es reunien
elements remences i anti-feudals. El 1577 l'abat
nomenà dos seglars com a administradors, amb facultats molt àmplies, que
s'organitzaren en la confraria de sant Joan Baptista. Aquesta confraria és el
precedent de la comissió per a la reconstrucció del santuari, creada
el 1962 i transformada en Patronat del Santuari de la Mare de Déu del
Mont el 1969, i de l'encara més recent Associació Amics del Mont.
L’any 1592 els abats
de Sant Llorenç del Mont, molt minvat, van ser substituïts per priors, i
va ser agregat el monestir al de Sant Pere de Besalú. L’any 1833 el
capellà custodi fou nomenat pel bisbe i, un cop suprimits tots dos monestirs
el 1835, es féu càrrec també de la parròquia rural de Sant Llorenç de
Sous instal·lada entre les ruïnes del monestir del Mont.
A l'inici de la Guerra Civil
(1936-1939) el Santuari va ser assaltat, van calar foc al temple i van estimbar
la imatge de la Mare de Déu daltabaix del cambril. El 1940 el rector de Beuda i
capellà del Santuari va deixar escrit això: 1940. Reconciliada l'església, el
dia 8 s'hi celebrava l'aplec. No hi ha la imatge de la Verge, que queda
substituïda per un quadre, rústicament pintat. Hi assisteixen uns 300 devots.
El sermó és de desgreuge a la Verge i, a la vegada, una invitació a la
restauració del Santuari. 1941. Sense ni un cèntim es comencen les obres
necessàries per tal de poder acollir els romeus... S'aconsegueix que siguin
retornats alguns mobles que alguns veïns retenien injustament. Finalment, el
dia 6 de juliol la Verge, restaurada per encàrrec de Josep Maria de Falgàs,
retornava a la seva casa pairal acompanyada d'una gernació que no baixaria de
5.000 persones. Calgué celebrar la missa, que fou solemne, a l'aire lliure. Arran
de la supressió del monestir de Sant Llorenç del Mont, s’ha havia
traslladat també el retaule renaixentista de la Mare de Déu, obra
de Pere Mates, a l'església del santuari. També fou destruït i només se'n
conserven descripcions antigues.
Entre 1949 i 1957 s'hi
establí una comunitat de caputxins, que no prosperà per les difícils
comunicacions que encara hi havia, abans de la construcció de la carretera.
Entre 1962 i 1964 el
patronat del santuari emprengué obres de consolidació i restauració, especialment
a l'església. A partir de 1997, el bisbat de Girona, l'Ajuntament
d'Albanyà i la Generalitat de Catalunya han renovat totalment l'hostatgeria i
el restaurant.
Des d'antic el santuari ha atret
pelegrins i romeus, sobretot de les contrades del voltant. Molts pobles de
l'Empordà, la Garrotxa i el Pla de l'Estany hi organitzen anualment romiatges.
L'església és d'una sola nau,
d'estil romànic tardà, de principis del segle XIV, construïda
amb carreus molt ben escairats i afilerats i coberta amb volta de
canó apuntada. L'absis semicircular fou pràcticament eliminat en
el segle XVIII per a construir el cambril per a la Mare de Déu que
presideix l'església; se'n veuen vestigis dins les dependències de
l'hostatgeria.
La façana, a ponent, és de gran
sobrietat, dividida en dos cossos per una cornisa, que segueix també els
laterals de l'església, per fora i per dintre. A la façana, el cos inferior té,
al centre, la porta, a la qual s'accedeix per unes escales; té tres arcs de mig
punt en gradació, llinda i timpà, originàriament esculpit. El
cos superior està presidit per una alta i estreta finestra de mig punt de doble
esqueixada, oberta sobre la porta. Davant de la façana i adossat al seu extrem
NO hi ha un campanar, de planta lleugerament rectangular i obertures
úniques a cada cara, de mig punt i apuntades.
El timpà de la porta de
l'església estava decorat amb una escena del Judici Final de
tradició romànica, de la qual es conservava un fragment lateral in situ
amb la representació d'un arcàngel advocat dels fidels, que ha estat traslladat
a l'interior del temple, que també posseeix una reixa de
forja gòtica del segle XVI.
El cambril barroc de la
Mare de Déu, del segle XVIII, simula, en la façana a l'església, un
retaule amb dues columnes corínties a costat i costat, que emmarquen la imatge,
i amb la representació de l'Esperit Sant a l'extrem superior.
A l'església es conserva la làpida
sepulcral de l'abat de Sant Llorenç del Mont Francesc Albanell
(1530).
Un altre element, aquest
arquitectònic, són les arcades situades davant de la façana de l'església.
Pertanyen a un antic recinte porxat amb embigat de fusta i fogons, que usaven
els romeus o excursionistes que es volien coure el menjar. L'any 1921 va ser
destruït per un incendi.
L'hostatgeria i rectoria, construïda
darrere l'església i adossada a aquesta, és un edifici dels segles
XVII i XVIII. S'hi conserva, molt restaurada, la cambra que
ocupà Verdaguer amb el mobiliari de l'època. A l'est, davant d'aquest
edifici, hi ha l'estació repetidora.
Al costat del santuari, on ara hi ha
l'aparcament, hi havia la Santa Cova on, segons la tradició, fou trobada la
marededéu. Es va ensorrar l'any 1971 quan s'acabaven les obres de
l'aparcament i de la carretera.
La imatge de la Mare de Déu del Mont
és una talla gòtica, del segle XIV, d'uns 80 cm d'alçada, feta
en alabastre de Beuda. És una marededéu sedent, sobre una roca,
amb el Nen a la falda.. La imatge original, després d'un intent de robatori
el 1990, es conserva al Museu d'Art de Girona.
El santuari conserva una altra
imatge mariana, la de la Mare de Déu de les Agulles, també gòtica,
del segle XIV, tallada en pedra calcària. Representa Maria dempeus, amb el
Nen carregat al braç esquerre i un món a la mà dreta. El nom li prové de les
agulles que portava el seu vestit, que eren constantment canviades per altres
de noves pels devots, els quals les empraven per a guarir ferides per l'ús
d'agulles. Inicialment, es venerava a la Santa Cova.
El 2008 s'hi inaugurà un
monument dedicat a Jacint Verdaguer, en commemoració del 175è aniversari
de l'inici de la Renaixença catalana. És una escultura de bronze, obra
de Joan Ferrés, que representa el poeta assegut, d'esquena
al Canigó i en actitud d'escriure, col·locada a l'esplanada de davant
del santuari, al N. Aquest monument s'afegeix a un monòlit commemoratiu del
centenari de Canigó instal·lat el 1986.
Posteriorment, tal com s'explica en
la cronologia i en el capítol "Història" al seu web oficial, el 2011
es complia el VII centenari de
la construcció del Santuari de la Mare de Déu del Mont dalt del cim. Per tal
motiu, amb l'impuls del Rector custodi, Mn. Enric Sala, aquell
estiu s'inaugurava el grup escultòric 7 monjos, obra de l'artista
garrotxina Duaita Prats (Tau), en homenatge als 700 anys
d'existència del recinte i als qui havien estat els seus fundadors.
L'escultura, feta en bronze sobre
peanya de pedra, està instal·lada al repla superior de la façana de sol ixent i
dóna la benvinguda als visitants. Representa els set monjos que van ser els
darrers habitants del Monestir de sant Llorenç de Sous, el 1332, abans de l'esfondrament
de la nau de l'església a causa dels
terratrèmols dels anys 1427-1428. L'obra va ser beneïda pel bisbe Francesc
Pardo enmig de nombrosos fidels que van compartir la celebració, i
simbolitza, en si mateixa, els valors del Santuari: peregrinació, acolliment,
pervivència, unió, tradició i modernitat.
La principal tradició del santuari
és la referent a la troballa de la Mare de Déu. Segons aquesta tradició, un
pastor que conduïa un ramat de bous per la muntanya a fixar-se que un dels seus
animals tossava amb insistència en un indret concret. Encuriosit, hi va retirar
unes pedres i va descobrir una cova on hi havia una Mare de Déu, que seria
traslladada al monestir i més tard al novell santuari.
Verdaguer va transmetre també
una llegenda sobre la fundació del santuari de la Mare de Déu del Mont. Conta
que l'abat de Sant Llorenç del Mont va rebre instruccions en somnis
per a la construcció d'un santuari per a la imatge, ja tan venerada al
monestir, en una altura. Va decidir construir-lo al pla de Solls, entre el
monestir i l'actual santuari, però l'endemà del primer dia de feina es van
trobar les eines al cim de la muntanya. Els obrers van tornar a treballar al
mateix lloc, i es va repetir el fet, fins que van abandonar el primer projecte
i van construir el santuari allà on el volia la Mare de Déu.
El Santuari de la Mare de Déu del
Mont és un monument catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
