SANTA MARIA DEL PRIORAT. CASTELLFOLLIT DE RIUBREGÓS. ANOIA

PAS A PAS PER L’ANOIA

L'església de Santa Maria del Priorat es troba a la vall del riu Llobregós, prop del poble de Castellfollit, i al costat del cementiri municipal.  És situada al redós del serrat de Balaguer, al sector septentrional de la comarca , a frec de la Segarra.

L'església de Santa Maria de Castellfollit de Riubregós, és documentada —no sabem si es tracta del temple romànic o d’un d’anterior— a partir del testament d’Adalaidis o Adalès, filla del vescomte Ramon de Cardona i d’Engúncia, i muller de Guillem Mir.

A l’esmentat testament, de data 14 de juliol de 1078, consta que hi fa llegats a Santa Maria de Solsona, Sant Jaume de Calaf, Santa Maria “Fulliensis” , Sant Pere de Casserres, Sant Vicenç de Cardona i a Sant Mateu de Bages. Reedificada poc després, fou consagrada de nou el 22 de setembre de 1082 per Bernat Guillem, bisbe d'Urgell. El 1093 fou cedida pel noble Hug Dalmau, la seva muller Beatriu i el seu fill  al monestir de Sant Benet de Bages, perquè hi fundés un priorat. Per això, des del segle XII es denominà Santa Maria del Priorat.

No és coneix amb exactitud  l’edifici primitiu del priorat, però tot fa pensar que era el corresponent a les restes que es troben situades al peu del camí ral i sobre la façana nord de l’església romànica.

Durant els segles XII, XIII i XIV consten diferents  llegats i donacions que demostren que el priorat viu uns moments d’esplendor. El priorat decaigué a principis del segle XV. A partir del 1593 el papa Climent VIII emet una butlla  mitjançant la qual el monestir de Sant Benet de Bages passa a dependre del monestir de Montserrat, amb totes les seves pertinences. 

Cap al final del segle XVII, i sobretot al XVIII, el priorat assoleix una nova etapa d’esplendor. Com en l’època gòtica, aquest revifament es tradueix en una empenta constructora, fins a la seva exclaustració definitiva el 1835. Conservà el culte fins al 1916.

Després d’un període d’abandó, els anys 1931-32 l’entitat “Amics de l’Art Vell” va fer obres de consolidació. Però no ha estat restaurada definitivament fins al 1982-86, també a càrrec de la Generalitat de Catalunya i la Diputació.

Es tracta d'una església romànica que ha conegut diverses modificacions. És de planta de creu llatina, amb la nau coberta amb volta de canó apuntat i un presbiteri quadrat, decorat exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes sota un fris de dents de serra. A banda i banda del presbiteri s'afegiren posteriorment sengles cossos d'edificació (una capella gòtica, coberta amb volta de creueria, al costat nord, i l'antiga sagristia al costat sud), que ocupen el lloc d'unes primitives absidioles de planta circular, de les quals s'ha trobat el basament. Això fa que la capçalera original fos molt semblant a la de Sant Sebastià de Montmajor (Caldes de Montbui), documentada des del 1065.

A la intersecció de la nau amb el creuer s'alça un cimbori de planta circular, sobre el qual hi ha l'arrencada del que hauria estat el campanar. Al braç nord del creuer s'obren una porta d'estil romànic tardà, ara tapiada, i damunt seu, una finestra triforada, modificada en la restauració dels anys 1930.

A l'interior, dins dels murs de la nau, s'obriren en època gòtica dues capelles laterals d'arc apuntat, amb uns bells relleus escultòrics. A la façana de ponent, totalment llisa, s'obren un petit portal d'arc conopial i un ull de bou.

Un campanar d'espadanya de la mateixa amplada de la nau la remata. La façana de migdia, on hi ha el portal d'accés, que és protegit per un atri amb uns arcosolis a cada costat. Té adossat un cos d'edifici corresponent a l'antic priorat, del qual resten només unes arcades lleugerament apuntades i una planta baixa coberta amb volta.

A tocar de l'església, una casa de principis del segle XVIII que formava part del priorat, ha estat arranjada recentment per la Diputació de Barcelona.

L'edifici del priorat és el cos més modern, hi ha la data de 1740 a la porta principal. Té planta rectangular, fet de paredat comú i carreus a les zones angulars. Té soterrani, planta baixa dos pisos i golfes. La coberta és a dues aigües i de teula àrab. La façana principal, orientada sud-oest, té diverses obertures de formes i mides diferents (alternades a la primera planta), però col·locades harmònicament. La porta principal és situada en un extrem, és adovellada de mig punt i al damunt seu, pertanyent al primer pis, hi ha un balcó amb barana de ferro.

Aquesta edificació amb les més antigues (sala gòtica, etc.) es comuniquen mitjançant un pati quadrangular, que conserva un tram d'escala que en part ja existia.

Santa Maria del Priorat de Castellfollit de Riubregós és una obra declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE DE LLESSUI. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Llessui és un poble (115 h 2009/1417 msnm.) situat en un coster, al vessant dels contraforts del massís del Montsent, dominant la vall del riu de Pamano.

Formà municipi independent fins el 1976. L’antic terme comprenia, a més, el poble i antic monestir de Saurí i els antics llocs de la Torre, Torena i Menauri. L'any 1966 hi fou oberta una estació d'esquí, que hagué de tancar el 1987 per problemes econòmics després de diversos anys seguits amb poca neu.

 El poble de Llessui és a la part alta de la vall d’Àssua, proper a l’emplaçament de l’antic castell de Torena, que havia estat cap de la baronia de la vall d’Àssua, unitat geogràfica ben diferenciada en la documentació medieval.

El primer esment de l’església de Sant Pere data del 1102, en què Sendred féu testament i deixà diversos béns mobles i immobles a les esglésies de Sant Pere i de Sant Sadurní d’Àssua. Està documentat que els delegats de l’arquebisbe de Tarragona, en el seu recorregut per les esglésies parroquials del deganat de Montenartró, els anys 1314 i 1315, visitaren l’església de Sant Pere de Lecuy.

A l’inici del segle XVI, en el moment de redactar-se el Spill… del vescomtat de Castellbò, on la vila de Llessui era inclosa al quarter de Rialb, la vall d’Àssua i Gerri. Sant Pere era església parroquial secular, i el seu rector era anomenant “abat de Llessui”. Aquesta categoria es repeteix en una relació de rectories i beneficis de l’oficialat de Sort, datable pels volts del 1526, on Mateu Lenes obtenia l’“Abbacia sive rectoria de Laçuy”. En la visita pastoral del 1575, Sant Pere de Llessui tenia com a sufragània l’església de Sant Julià de la Torre; i en la del 1758 es fa constar que l’edifici és en bon estat. Aquesta església, supeditada a la de Rialb, fou enderrocada l’any 1990-91, amb el pretext que amenaçava ruïna.

Després del seu aterrament aproximadament l’any 1991, de l’església de Sant Pere de Llessui només resten les estructures del costat de ponent, on destaca el cos del campanar, els murs perimetrals del costat sud, i part de les estructures del costat de llevant, on sobresurt el cos semicircular de l’absis.

Abans del seu enderroc, l’església presentava les estructures originals amb moltes modificacions, com la substitució dels sostres per voltes gòtiques de creueria, l’alteració del semicilindre absidal amb una estructura de murs poligonals, i l’afegiment de capelles als costats nord i sud. L’estat actual de les restes i la manca d’exploració arqueològica fan que no puguem conèixer l’abast de les modificacions de l’estructura original, ni moltes de les seves característiques.

Probablement el temple original tenia una estructura de tres naus, amb unes naus laterals molt estretes, segons que sembla deduir-se de l’estat actual de les estructures de ponent. La intervenció arqueològica de l’any 1995 sosté la tesis d’una sola nau coberta amb embigat. La confusió sobre la presència d’una o tres naus és deguda al fet que, quan s’obriren els murs laterals de la nau, per a la construcció de capelles, els murs exteriors es construïren amb els carreus dels murs originals.

Al centre d’aquesta façana se situa la porta, en arc de mig punt, i aixoplugada per un campanar de torre, de tres nivells d’obertures, el més baix dels quals coincideix, a l’interior, amb una finestra de proporcions esveltes. En la planta baixa forma un porxo cobert amb volta apuntada, davant de la porta de l’església. En les restes del mur nord, prop de l’angle nord-oest, es conserven vestigis d’una porta que sembla correspondre a l’obra original, però presenta molts dubtes, com tot aquest sector, especialment a les cantonades.

Aparentment, i d’acord amb l’estat actual de les restes, només disposava d’un absis, semicircular, i molt sobresortint del cos de les naus. Aquest absis és ornamentat amb lesenes, i n’ha desaparegut el coronament, que no podem descartar que es tractés d’un fris d’arcuacions, del qual no n’ha quedat cap vestigi. A l’absis s’obren dues finestres que flanquegen el plafó central, en el qual es desclou una altra finestra, a un nivell molt més baix que les altres dues —per sota del nivell del paviment de la nau—; és per això que hem de suposar que es tracta de la finestra d’una cripta, de la qual no s’han identificat altres vestigis. Les hipòtesis que es feien sobre la presència d’una cripta al sector absidal van quedar confirmades quan es va netejar de runa l’absis de l’església i es va descobrir l’estructura de la cripta. Aquesta era d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, que va ser retallada quan es va modificar el nivell del paviment del presbiteri, que, originalment, era elevat respecte a la nau. La cripta és capçada a llevant per un absis semicircular, de murs paral·lels als de l’absis superior i, com aquest, precedit d’un arc presbiteral.

El costat sud de l’església, on es conserva tot el mur de tancament, és un sector on l’estructura original fou totalment alterada amb la construcció de capelles. En aquesta banda, el terreny presenta un acusat desnivell, que en darrer terme és el causant de les lesions que han portat l’edifici a la ruïna, i es conserva un pas, cobert amb volta de canó, que forma un dels carrers del poble i que sembla contemporani de l’obra de l’església. L’estructura i la situació d’aquest pas, dins el conjunt de la trama urbana del poble de Llessui, permet de suposar que en el seu origen l’església formava part del límit exterior del poble, i aquest pas era un dels accessos de l’exterior cap al centre urbà.

Les parts originals conservades presenten un aparell de carreus allargats, ben tallats, disposats d’una manera molt ordenada. Aquest tipus d’aparell, d’aspecte molt característic, es repeteix en les altres esglésies de la Vall d’Àssua, com les de la Torre de Llessui, de Bernui, Saurí, Menauri, o Sorre. Per les característiques tècniques d’aquest aparell, i per les condicions arquitectòniques i ornamentals d’aquest conjunt d’esglésies, cal considerar Sant Pere de Llessui com una obra del segle XI, dins les formes pròpies de l’arquitectura llombarda.

Sant Pere de Llessui és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT ESTEVE DE SORRE. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Sorre és un poble (14 h. 2009/1066 msnm.) situat a la vall d’Àssua, dominant la confluència dels rius de Sall i de Bernui. De la seva església parroquial (Sant Esteve) depenen els santuaris de Sant Antoni i de Santa Anna. Hom té notícia d’un castell de Sorre. Fins el 1976 havia pertangut al municipi d’Altron, població de la qual està separada al nord-oest pel Barranc d'Altron. A ponent queden Llessui, la Torre, Saurí i Bernuí.

Sorre estigué integrat, al segle XII dins de la Baronia de Bellera, però més tard, i per la resta de l'edat mitjana, apareix en el Vescomtat de Castellbò, integrant-se en el Quarter de Rialb i la Vall d'Àssua. Després de retornat a la corona el 1518, Sorre fou cedit a Bernat Areny; més tard figura entre les possessions del Marquès de Llo.

El lloc d’Assor, que podem identificar amb Sorre, apareix en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. De la seva església parroquial dedicada a sant Esteve no es coneix documentació anterior a la visita que realitzaren els delegats de l’arquebisbe de Tarragona, els anys 1314-15, en el seu recorregut per les parròquies del deganat de Montenartró. Vers l’any 1526, ja dins l’oficialat de Sort, n’era rector Pere Xanada.

En la visita pastoral del 1575 es fa constar que cal reparar-ne la teulada; i en la del 1758 s’obliga que, en el termini de 8 mesos, es renovin els altars i s’emblanquini l’interior. Actualment depèn de la parròquia de Rialb.

Es tracta d’un edifici totalment transformat, amb l’afegiment de capelles als costats nord i sud de la nau, un campanar de torre afegit a l’angle sud-oest de la nau, i el sobrealçament de l’absis.

De l’edifici original, que tenia una estructura d’una nau única capçada a llevant per un absis semicircular, és visible només la façana de ponent, on hi ha una finestra cruciforme corresponent a l’obra original, i la porta actual del temple de factura tardana.

El mur sud és parcialment tapat per una capella i la torre del campanar, però encara es pot observar el seu angle est, amb l’inici del cilindre absidal, i un fragment de mur aixoplugat per un porxo, on hi ha tapiades una finestra de doble esqueixada i la porta original de l’església, resolta en arc de mig punt, de dovelles ben tallades i extradossades per una filada de llosetes planes.

L’aparell és de carreus allargats, ben tallats i escairats, disposats ordenadament en filades molt regulars, seguint els mateixos tipus estructurals que es troben en les altres esglésies de la vall d’Àssua, construïdes durant el segle XI. 

Sant Esteve de Sorre és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Curiosament va ser l’escenari on es va rodar part de la primera i segona temporades de la sèrie de Televisió de Catalunya Gran Nord. Nord és, en realitat, Sorre.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT JULIÀ DE LA TORRE DE LLESSUI. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

La Torre és un llogaret dins l’antic terme de Llessui, a la vall d’Àssua, situat a ponent i a  poca distància del nucli urbà d’aquest poble, al voltant de l’església de Sant Julià.

L’antic castell de la Torre és esmentat ja el 1086. Era contemporani i complementari del Castell de Torena.

L’església de Sant Julià devia ser la capella del desaparegut castell de la Torre —documentat des del 1011 i el 1035—, i per tant, degué restar vinculada històricament al castell, malgrat que no aparegui esmentada específicament fins a la visita pastoral del 1575, quan era sufragània de Sant Pere de Llessui. El 1758 havia perdut aquest caràcter i s’esmenta tan sols com una capella; es fa constar que és en bon estat, llevat de la volta, “un poco derrotada”. L’any 1904 consta també com a capella de la parròquia de Llessui. 

Sant Julià de la Torre és un d’un edifici d’una sola nau, coberta amb voltes de creueria que no corresponen a l’obra original, de la qual només resten els murs de la nau. La capçalera originària fou substituïda, segons sembla, per una testera plana, sense que hi hagi dades sobre la forma inicial, si és que era diferent de l’actual. Al sud, s'hi adossava l'antiga rectoria que els darrers anys a estat substituïda per apartaments i que emmascaren la visibilitat de l’absis.

La porta, resolta amb un arc de grans dovelles mal extradossades, s’obre a la façana sud, a la part alta de la qual hi ha un rengle de forats que semblen correspondre a l’embigat d’un porxo.

En la façana oest se situa un ull de bou circular i una finestra rectangular, tardana. És coronada per un senzill campanar d’espadanya de dos ulls.

Als murs laterals, sota el ràfec de la coberta, corre un fris decorat amb totxos que alternen amb espais buits.

L’aparell constructiu és de carreu escairat disposat molt ordenadament, seguint la mateixa tecnologia constructiva que caracteritza el conjunt de les esglésies de la Vall d’Àssua, i per coherència estilística amb elles, cal situar l’obra original de Sant Julià dins el segle XI.

Sant Julià de la Torre és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT SERNI D’ALTRON. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Altron és un poble (56 h. 2009/ 935 msnm.) situat a la vall d’Àssua, a la dreta del riu de Pamano, prop de l’aiguabarreig amb la riera de Sall.

Formà part del vescomtat de Castellbò, en el quarter de Rialb i vall d’Àssua, des del 1460. Altron estigué integrat, al segle XII dins de la Baronia de Bellera, però més tard, aproximadament 1460, i per la resta de l'edat mitjana, apareix en el Vescomtat de Castellbò, integrant-se en el Quarter de Rialb i la Vall d'Àssua.

El 1518 Altron retorna a la corona, la qual, anys després, cedeix la senyoria a Josep Sobirà, que té la seva casa pairal a Altron, sempre dins del marc del Vescomtat de Castellbò, on es mantingué fins a l'extinció dels senyorius, ja al segle XIX.

Fou municipi independent fins el 1976, any en què fou annexat a Sort. Comprenia els nuclis d’Altron, cap de municipi, Sorre, Bernui i el despoblat d’Espós.

Poble agrícola, que per la proximitat de l’estació d’esquí de Llessui s’hi ha desenvolupat el sector del turisme. L’església parroquial és dedicada a sant Sadurní i a llevant del poble hi ha l’oratori de Montserrat.

Altron es troba al límit nord d'un pla, penjat damunt la riba dreta del Barranc d'Altron. Les cases del poble estan agrupades a l'entorn d'un sol carrer que adopta la forma d'una A, amb l'església de Sant Serni gairebé en el centr

L’església parroquial de Sant Serni pertanyia  ja a l'antic municipi d'Altron. Es troba en el mateix nucli de població, a l'extrem nord del que fou la vila closa d'Altron.

Sant Serni d’Altron és una església mitjanament gran, d'una sola nau. L’edifici és de planta rectangular amb la capçalera orientada i la porta d'arc de mig punt a la façana oest, sobre la qual s'obre també una rosassa.

Al costat sud d'aquesta façana s'aixeca la torre-campanar de secció quadrada que passa a ser octogonal per sobre del nivell de la coberta de l'església, coronada per una coberta de licorella, material també emprat en el llosat de dues aigües que cobreix la nau.

En depenia la capella particular de la Immaculada de Casa Sobirà.

Sant Serni d’Altron és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

L'escriptora Maria Barbal és originària de Casa Pona d'Altron i la seva obra Pedra de tartera narra una història del poble. Alguns dels personatges de Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, són nascuts a Altron.

Montserrat de Moner, filla de Casa Sobirà d'Altron ha escrit Catorze generacions d'una casa pairal del Pallars, on ens aproxima a la transformació social, econòmica, històrica i cultural de la vall d'Àssua a través de les vivències dels habitants de tres nissagues familiars de casa Sobirà d'Altron.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DE BERNUI. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Bernui, antigament Bernui del Vescomtat, és un poble (15h. 2011/1209,4 msnm.) situat a la Vall d’Àssua. Fins al 1976 formà part del terme d' Altron.

Bernui és a ponent d'Altron, a llevant de Saurí i al sud-est de Lessui i de la Torre. És a l'esquerra del Barranc de Pamano, a l'extrem sud-oest dels Plans de Bernui.

Bernui no és un poble compacte. Les seves cases, set i la rectoria, estan esteses a l'extrem d'un planell, sota del qual hi ha un coster bastant acusat. L'església de Santa Maria és a l'extrem nord de la part central del poble.

Els esments cronològicament més antics, però de data molt dubtosa, que es coneixen de Santa Maria de Bernui corresponen als documents coneguts com a falsos VI, VIII i XI de Gerri.

El primer esment autèntic que posa en evidència la relació entre la parròquia de Bernui i el monestir de Gerri data de l’any 1105, quan Ot, bisbe d’Urgell, restitueix al monestir de Gerri algunes de les esglésies que li havien estat usurpades, entre elles Santa Maria de Bernui. A partir d’aquest moment, la parròquia de Bernui apareix sempre vinculada al monestir de Gerri. L’any 1146, l’abat Ponç de Gerri donà l’església de Bernui al prepòsit Berenguer i nomenà un vicari perquè la servís.

L’any 1302 l’abat Sanç Aner de Gerri donà l’església de Bernui, amb la cura d’ànimes, a Pere de Pals, que havia de prestar-li obediència canònica. El 1477 s’esmenta un Pere Codó com a monjo i prior de Bernui, que havia fet col·lació del priorat de les Maleses a Joan Guillem Claverol, cambrer.

Al principi del segle XVI, en el moment de redactar-se el Spill… del vescomtat de Castellbò, s’esmenta el priorat de Bernui com l’església parroquial: “és del orde de Sanct Benet, és constituït dins la jurisdictió spiritual del abat de Gerri e súbdit a dit abat. Com a possessió de Gerri, no s’esmenta en les detallades visites pastorals del bisbat d’Urgell del 1575 i el 1758.

El 1518 Bernui retorna a la corona, la qual, anys després, cedeix la senyoria al baró de Claret, sempre dins del marc del Vescomtat de Castellbò, on es mantingué fins a l'extinció dels senyorius, ja al segle XIX.

L’església de Santa Maria de Berniu és un edifici molt transformat. Es conserven part del mur nord i tota la façana sud de l’edifici original, que ha perdut la capçalera, de la qual no es coneixen dades sobre l’estructura que tenia, però podem suposar que devia tractar-se d’un absis semicircular.

Actualment és un edifici d'una única nau, amb una capçalera rectangular a l'est. En el mur del migdia, s'obre l'antiga porta romànica, constituïda per un senzill arc de mig punt que formaven petites dovelles tallades, disposades radialment i rematades per una motllura a mode d'arquivolta exterior. Modernament es tapià aquesta porta i s'obrí la que existeixen aquest moment als peus de la nau, afegint-se també a la fàbrica romànica unes dependències.

Sobre l'antiga porta romànica, i en el mateix angle que forma la nau, s'aixeca una graciosa espadanya de dos ulls, Sota el mateix d'aquesta, s'obre una estreta finestra bocinada. Els murs són d'aparell petit, paral·lelepipèdic, de proporcions molt allargades i de mides molt homogènies.

En el seu interior, es conserva la imatge romànica de la Mare de Déu de Bernui.

Santa Maria de Bernui és una església romànica, malgrat que molt ampliada i modificada, inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Actualment és sufragània de Sant Serni d’Altron

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT VÍCTOR DE SAURÍ. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Saurí, de vegades escrit Seurí, és un poble (22 h. 2009/ 1233 msnm.) situat és al fons de la Vall d'Àssua, al nord del seu actual cap de municipi,  i a prop, a migdia de Lessuí, (població amb la que anteriorment  formà municipi) compartint el mateix coster, uns 200 metres més avall. És a la esquerra del Barranc de Pamano. També és a prop, a ponent, del poble de Bernuí. La trentena de cases del poble formen una massa bastant compacta, esglaonada en els 50 metres de desnivell existents entre les cases més altes i les més baixes

La primera notícia que es coneix és de l'any 852 quan sembla ser pertanyia al monestir de Sant Genis de Bellera (municipi de Senterada, Pallars Jussà). En el document figura que el convers Sompró i Beresenda donaren al monestir unes terres situades al pagus de Bellera, a la vall de Sant Vicenç, que Ramon d'Abadal identificà amb Seurí. En aquest mateix supòsit s'inclouen els dos documents datats de l'any 898 corresponents a les compres fetes pel prevere Lodegari, que Ramon d'Abadal suposa que era el regent de l'església de Seurí de terres situades al lloc de Palau. És diferent el document de l'any 899 en què el prevere Penell comprà unes terres situades a la serra de Terregos al terme de Savarisi.

Cap a l'any 970 es data la donació que el comte Ramon III de Pallars, amb els seus germans Borrell, Sunyer i Sunifred feren a favor de Sant Vicenç i Sant Esteve de la vila Savariense, de l'alou que tenien dels seus avantpassats Isarn i Llop a la vila d'Enviny. L'any 979, Singeric donava una vinya al grau Etab i unes terres a Pujalto i a la vila de Letone.

Altra vegada, l'any 981 trobem un prevere cognominat Atila que comprà terres i béns a la vila de Seurí. Unes terres situades prop de l'església de Sant Esteve Í que afronten amb la terra de Sant Vicenç.

A partir d'aquests documents es planteja l'interrogant de si hi havia edificades dues esglésies diferents dedicades, una a Sant Vicenç i l'altre, a Sant Esteve o es tractava d'una sola església amb doble advocació als dos sants. Si es pren per bona la primera hipòtesi es pot establir una segona hipòtesi que identifica l'església de Saní Esteve amb la de Sant Esteve de Menauri.

La hipòtesi de l'existència de dues esglésies seria refermada amb el document fals I de Bellera (i la seva còpia FB-IV) que Puig i Ferreter creu que foren redactats al final dels segle XI, inicis del XII. Aquest document datat de l'any 986 recull la donació que el comte Sunyer de Pallars i el seu fill Ramon feren del monestir de Sant Genis de Bellera i dels seus béns a l'Església d'Urgell, entre aquest béns hi constaven les esglésies de Sant Vicenç i Sant Esteve de Seurí. Aquest document ens reafirma a més, la pertinença de les esglésies de Seurí al monestir de Sant Genis de Bellera i més tard i com a possessió d'aquest, al monestir de Santa Maria de Lavaix (municipi de Pont de Suert, Alta Ribagorça).

La darrera notícia que es coneix de les dues esglésies data del 1043 i fa referència a la seva vinculació al monestir de Bellera. En aquesta data el comte del Pallars Jussà, Ramon III retornà al monestir de Bellera les esglésies de Sant Vicenç i Sant Esteve de Seurí, fundades pel seu pare, el comte Sunyer i usurpades injustament per ell i donades al monestir de Lavaix.

En la visita que els delegats de l’arquebisbe de Tarragona realitzaren a les parròquies del deganat de Montenartró, els anys 1314 i 1315, consta l’església de Sant Víctor de Sarui. Desconeixem quan es produí el canvi d’advocació. En la visita pastoral del 1575, Saurí forma part de l’oficialitat de Sort. En la visita pastoral del 1758, el visitador fa constar que les parets són ennegrides i la sagristia és molt petita (possiblement l’absis de l’església medieval?), per la qual cosa s’ha d’enderrocar i fer-ne una de nova. Actualment depèn de la parròquia de Rialb.

Sant Víctor de saurí és una església d'una nau amb capçalera rectangular a orient i una porta als peus de la nau que s'obre en un petit atri afegit posteriorment a la construcció de l'església. També s'hi ha afegit algunes capelles laterals i d'altres dependències. Al costat de migdia s'aixeca la torre-campanar, de secció quadrada a la base, que es transforma en octogonal a partir del nivell de la coberta feta amb llicorella. L'aparell utilitzat en aquesta construcció és la pedra pissarrosa sense desbastar.

Es tracta d'un edifici que ha sofert restauracions amb el pas del temps i que per tant, conserva pocs vestigis de l'edifici alt-medieval, visibles a les façanes oest i nord; i especialment en el mur sud, on es conserven dues cantonades assenyalades en el parament que semblarien correspondre a un transsepte. Si aquesta hipòtesi fos confirmada parlaríem d'una església d'una sola nau amb transsepte.

En el mur de llevant s'observa una gran arcada, paredada que, podria correspondre a l'obertura absidal. Com la resta d'esglésies de la vall, l'aparell dels murs es format per carreus allargats disposats ordenadament. L'aparença actual es la d'un edifici barroc, d'estil popular remodelat íntegrament entre els segles XVII-XVIII, amb modificacions posteriors.

D'una sola nau i coberta de doble vessant, d'enllosat de pissarra a l'exterior i fusta a l'interior. A sota, voltes decoratives amb llunetes. Hi destaca al costat dret de l'edifici, el campanar de torre vuitavat i coberta piramidal amb quatre obertures d'arc de mig punt, característic d'aquest tipus d'arquitectura pirinenca. La coberta de l'edifici com en molts altres edificis pirinencs de les mateixes característiques es de fusta i això suposa un tret singular a Catalunya, on l'ús de la volta de canó és molt antic. Aquesta solució arquitectònica respon de ben segur a l'adequació de l'edifici a les inclemències meteorològiques.

La capçalera és rectangular i té dues sagristies a cada banda a les quals s'accedeix des del presbiteri a través de portes de fusta. Té tres capelles laterals, una al costat esquerre i dues al costat dret, una de les quals es de menors dimensions. El cor està situat als peus de l'edifici, en una tribuna de fusta a la primera planta.

A la dreta de l'entrada de l'església, trobem l'accés al cor de la primera planta i al campanar. Darrera d'aquest accés, una petita habitació amb una pica baptismal de pedra i una petita finestra i entre aquesta habitació i l'accés a la part superior trobem un dipòsit d'oli amb tapa i una senzilla pica beneitera de pedra sense cap tipus d'ornamentació. A la part esquerra de l'edifici abans de trobar la capella lateral, trobem un púlpit al qual s'hi accedeix per unes escales.

La il·luminació natural prové de l'ull de bou situat a la façana principal, sobra la porta d'accés. La resta de petites obertures les trobem, una a la capella lateral del costat dret i l'altra en l'accés al cor al primer pis. La porta d'accés al temple es d'arc de mig punt i està situada a la façana de ponent dins d'un atri afegit posteriorment i il·luminat a través d'una finestra.

Destaquen diverses pintures al fresc (2015). El projecte s’ha dut a terme gràcies a la col·laboració institucional de l’Ajuntament de Sort, el Bisbat d’Urgell, el Departament de Cultura i la Diputació de Lleida. És una intervenció pictòrica de l'artista Santi Moix basant-se en quatre pilars: La natura com a element de la cosmogonia religiosa, els colors, la gent de la vall i l'espai de recolliment, meditació i pregària.

Es tracta d'un treball ple de color i energia que traspua espiritualitat amb l'objectiu que els feligresos i visitants es sentin a gust, es trobin amb la fe i amb ells mateixos, amb el seu món interior. Una decoració plena de naturalesa i flors que fa referència a l'entorn. Tot i que no es tracta d'un treball figuratiu, sinó de la representació de la naturalesa i la llum, trobem referències religioses com els símbols dels quatre evangelistes, els peus de Crist i l'escena de la fugida d'Egipte ai presbiteri. A més de la presència de textos evocadors de poetes com Kavafis, J.V. Foix o Vicent Andrés Estellés.

Sant Víctor de Saurí es una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT SERNI DE BAIASCA. LLAVORSÍ. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Havíem escoltat converses sobre la possible procedència de les pintures de Baiasca, segurament obra del mestre o del taller de Pedret. Aquest nom es prou significatiu i apreciat en les nostres terres berguedanes. Per tant vam visitar l’església, sota l’advocació de Sant Serni, en el lloc de Baiasca.

Baiasca és un poble (22 h.2009/1313 msnm.) situat a la vall de Baiasca, drenada pel riu de Baiasca, afluent de la Noguera Pallaresa per la dreta. És una vall d’origen glacial, encaixada i suspesa i coberta de bosc.

Ens comentava l’amable senyora que ens obrí de l’església que fa molts anys el poble era força més habitat. Havia bestiar i els camps llaurats s’estenien per on actualment només hi ha bosc. Però d’això han passat molts anys. Aquestes paraules en les confirma Pascual Madoz en un article del seu “Diccionario geogràfico” publicat en els anys 1846-1850.

Les cases de Baiasca estan disposades longitudinalment en el coster de solana, formant uns tres nivells diferents, entre els quals no discorren uns carrers urbanitzats, sinó uns espais entre les cases que fan de carrer. L'església de Sant Serni és al nord del centre de la població, a l'alçada de la línia de cases més enlairada. Enmig i als dos costats del poble hi ha restes de les cases que han anat caient amb el pas del temps. Sembla haver interès en conservar i millorar l’estructura del petit poble

Segons s’extreu del Spill… del vescomtat de Castellbò, redactat al principi del segle XVI, la vall de Baiasca era anomenada antigament Vall Costar, i comprenia, a més, els llocs d’Arestui, Vilamitjana i Ansui, que aleshores era ja despoblat, però hi havia intenció de repoblar-ho. En aquesta època, tota la vall de Baiasca era integrada al quarter de Rialp, dins la divisió administrativa d’aquest vescomtat.

L’església parroquial de Sant Serni no és documentada fins a l’any 1758, en la visita pastoral d’aquest any, on es fa constar que pertanyia a l’oficialitat de Cardós i es trobava en bon estat, llevat d’un angle de la paret del cor. Actualment, aquesta església està supeditada a la parròquia de Llavorsí.

Es tracta d’un edifici molt transformat, sobre una base medieval, de la qual només és visible l’absis, orientat a llevant, que a l’interior conserva parts molt notables de decoració pictòrica. En el seu estat actual no es pot precisar si, sota la decoració de la nau, es conserven altres elements de l’edifici original, del qual només es pot saber que era d’una nau, possiblement la base de l’edifici actual.

L’absis és dividit internament en dos nivells formant una mena de cripta que no ha estat buidada ni explorada, motiu pel qual no se’n poden precisar les característiques o el procés constructiu. Sí s’ha excavat però sense cap resultat conegut.  Exteriorment, l’absis ha estat restaurat i alliberat de les edificacions que se li adossaren, i presenta una decoració, a la façana, formada per frisos d’arcuacions, en sèries de dues entre lesenes, en dos nivells superposats corresponents aproximadament a la divisió interior.

L’aparell és de carreus ben ordenats en els paraments absidals, amb peces de tosca en la formació de lesenes i arcuacions i finestres, de les quals n’hi ha dues a l’absis corresponents una a cada nivell interior, la superior centrada i la inferior descentrada cap al sud, totes dues de doble esqueixada. 

L’element més destacable de la seva arquitectura —que en general cal situar dins el segle XII o la fi del segle XI, dins les formes evolucionades de l’arquitectura llombarda—, és aquest doble nivell de l’absis, decorat exteriorment amb arcuacions en cada una de les parts superposades, solució que no té paral·lelismes en l’arquitectura catalana del moment. En el seu estat actual no es pot precisar si aquest doble nivell absidal correspon realment a una cripta, o bé a un primer projecte interromput i reprès immediatament, sense excloure la possibilitat que es tracti d’una fórmula d’absis de dos nivells, com el santuari de Sant Pere del Burgal, amb la diferència, a Baiasca, de la manifestació externa del doble nivell interior.                                                                                                         

L’església de Sant Serni de Baiasca conserva un petit conjunt de pintures murals que van ser trobades darrere del retaule barroc que cobria l’absis romànic. L’any 1977 hom en notificà el descobriment i la recuperació i restauració. Un seguit de bastides col·locades en el reduït espai que hi ha entre l’esmentat retaule i el fons de l’absis fan gairebé impossible, avui, fer-se una idea del conjunt de les pintures i emprendre’n un estudi complet.. Malgrat aquests inconvenients, estem segurs que ens trobem davant d’una troballa important que enriqueix el ja abundant camp de la pintura romànica catalana.

Els frescos, que romanen in situ, només cobreixen una part de la conca i del semicilindre absidal, sense que això vulgui dir que, anys a venir, no es puguin trobar altres parts de l’església que potser també estigueren pintades. Les restes actuals són molt fragmentàries i la paret es troba molt picada i feta malbé. A la conca absidal presideix la Maiestas Domini, de la qual només es conserven la part inferior i la mà esquerra que sosté el llibre tancat damunt dels genolls.

L’autor utilitzà una paleta rica en vermells, blancs brillants i blaus intensos molt semblants als que hom ha vist en altres llocs, com Pedret o Taüll. S’endevina un bon dibuixant en el realitzador de la Maiestas i dels àngels que porten els símbols, molt acostat també a la manera com realitzaven les cares el mestre de Pedret i el seu taller, malgrat que aquí els traços s’han fet més durs i de menys plasticitat.

Al Museu Diocesà d'Urgell es conserva, procedent d'aquesta església, una talla romànica de la Mare de Déu amb l'Infant datada dels segles XIII-XIV.

Tallada de fusta policromada, que té el nen en posició central, col·locat una mica cap a l'esquerra de la faldilla.

L’església de Sant Serni de Baiasca està catalogada en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau