SANT CRISTÒFOL DE BEGET. CAMPRODON. RIPOLLÈS

 TERRES DEL RIPOLLÈS 

L'església de Beget, dedicada a Sant Cristòfol, és un exemple força elaborat d'arquitectura romànica rural, construïda en la seva major part a finals del segle XII o ja a inicis del segle XIII. 

La primera notícia documental referent al temple de Beget la torbem en el testament del comte-bisbe Miró, atorgat l'any 979, en cedir el monestir de Sant Pere de Camprodon un alou a la vall de Beget. Posteriorment, surt repetides vegades en la documentació, sempre, però, com una possessió del bisbat de Girona. 

Se sap que l'any 1013, el monestir de Sant Pere de Camprodon comprà l'alou de Beget i hi edificà una església. Que el 1160, l'església de Beget fou donada a Girona per Arnau de Llers i que el 1168 és citada ja com a parròquia. 

Els altars barrocs que encara s'hi conserven foren pagats pel rector Genís Pagès i de Pol, fill d'Ultramort, a l'Empordà, que fou rector de Beget a finals del segle XVIII per espai de més de quaranta-cinc anys. 

Se sap que el 1787 foren refets el presbiteri i l'altar major. Potser d'aquell moment són també els retaules laterals, encastats en obertures de mig punt practicades als murs romànics. Les pintures de tradició romànica de l'arc triomfal i de la nau són obra del famós pintor olotí Joaquim Vayreda i Vila, treball executat a finals del segle XIX, cobrant la quantitat de mil tres-centes una pessetes amb vint-i-cinc cèntims. 

El temple de Beget és una construcció romànica d'una sola nau, amb arcs torals, i absis semicircular. És coberta per volta de canó apuntada, que arrenca d'una cornisa que ressegueix els murs. A banda i banda de la nau, al tram més proper al presbiteri, s'obren sengles petites capelles que sobresurten una mica a l'exterior. En aquest primer tram, les voltes i els arcs torals són decorats amb pintures de Vayreda (1890) que volen imitar les pintures romàniques.

La porta d'accés, a migjorn, és formada per cinc arquivoltes en degradació, que es recolzen sobre dues columnes per banda, les exteriors amb el fust llis, i les interiors amb estries (una de les columnes té les estries helicoidals). Les columnes estan coronades per sengles capitells força erosionats, representant una fauna mitològica. El timpà és llis i el fris rectangular.

L'absis, a llevant, és decorat exteriorment per un fris en dents de serra, sota el qual hi ha un seguit d'arcuacions cegues de tradició llombarda que descansen sobre mènsules. Centra l'absis una finestra amb doble arc en degradació, el més exterior sostingut per un parell de columnes a cada costat. Està fet de carreus ben tallats i la coberta és de teules. 

Adossat al costat sud hi ha la torre del campanar, magnífic exemplar de romànic llombard, de quatre pisos separats per frisos en dents de serra. La planta baixa (i el primer pis, per alguns historiadors) correspon a un temple anterior, possiblement del segle X. El primer pis té dos nivells de finestres sobreposades i és construït amb carreus força petits i irregulars. Als dos cossos superiors l'aparell constructiu és força més gran i regular, amb obertures geminades i són del segle XII. Està ornat amb arcuacions llombardes al tercer pis i les obertures són a les quatre parets. Les finestres dels pisos centrals són geminades. 

L'interior de l'església es conserva pràcticament intacte des de fa segles (la guerra civil no el va afectar). La pica baptismal d'immersió, és d'època romànica i es conserva a l'interior del temple. Està decorada per dos acordonaments horitzontals, les direccions dels quals són oposades. Mesura 120 cm de diàmetre. Segons Ramon Vinyeta "es pot considerar un dels exemples més rellevants d'aquest estil a les comarques pirinenques." 

S'hi pot contemplar la imatge de la Verge de la Salut, d’alabastre policromat, realitzada entre els segles XIV i XV i la talla romànica policromada del Crist Majestat del segle XII. 

Sant Cristòfol de Beget és una església d'estil romànic català. Va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia. A Catalunya Romànica hi ha una descripció més detallada.

SANTA CRISTINA D'ARO. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

L'església de Santa Cristina d'Aro està situada al peu de les Gavarres, dalt d'un pujol, a la part més alta del poble de Santa Cristina d'Aro. És un temple d'origen medieval, de notables proporcions i modificat en diverses ocasions, encara que l'arrebossat de calç que cobreix totalment l'exterior i l'interior dificulta la datació dels diversos elements.

L'església apareix esmentada el 1041 com el lloc on es reuniren l'abat i els monjos de Sant Feliu de Guíxols amb Ermessenda, comtessa de Barcelona, el seu germà Pere, bisbe de Girona, i Guifred Vidal, senyor de Pals, quan els fou confiada la custòdia i la defensa del Castell d'Aro i els foren concedides les primícies i delmes de la parròquia de Santa Cristina.  

La seva importància monumental correspon a la seva condició de parròquia principal de la Vall d'Aro a l'alta edat mitjana. 

L'edifici actual consta de dues naus i creuer. La nau N, més ampla, té absis semicircular i l'altra, al S, té una sagristia a l'angle E feta al segle XVIII, la qual va substituir l'absis originari. Els arcs triomfals i els formers són de ferradura i estil preromànic. La mateixa forma té la volta del transsepte, que travessa les naus. 

La torre-campanar, quadrada, és de base romànica llevat de la part alta, acabada amb un pinacle. La porta del frontis, rectangular, és del segle XVIII, mentre que la porta lateral (tapiada) és del segle XII. Tot l'edifici és fet de pedra local i tant l'interior com l'exterior són arrebossats. 

L’església de Sant Cistina d’Aro és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. 

Recull dades: Miquel Pujol mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons Documental. Viquipèdia

SANT MARTÍ DE DOSQUERS. MAIÀ DE MONTCAL. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

L’església parroquial de Sant Martí de Dosquers, és al centre de l’antic municipi de Dosquers, el qual l’any 1969 fou agregat al de Maià de Montcal. És un terme força petit, ocupat per un bosc d’alzines i roures, pasturatges i conreus de cereals i llegums, el qual es troba a la riba esquerra del Fluvià, a l’indret de la seva confluència amb el Ser, que hi aflueix per la dreta.

De l'església de Sant Martí de Dosquers se'n tenen notícies documentals des del segle XIII. És citada, el 1278, en el testament del bisbe de Girona, Pere de Castellnou, com a "Sancti Martini de Duobus cheriis". Havia estat possessió de la seu episcopal, exercint el bisbe, que tenia castell en el lloc, la jurisdicció civil. 

L'any 1722, durant el viatge que realitzà el bisbe de Girona, Josep de Taverner i d'Ardena, l'església perdé el permís per a celebrar dues misses diàries sense cap justificació. 

Sant Martí de Dosquers és un edifici romànic d'una sola nau i absis semicircular que presenta construccions annexes, d'època posterior, que modifiquen la seva primitiva estructura: dues capelles a tramuntana i dues a migdia més una sagristia a l'angle sud-est. 

A ponent hi ha la porta d'accés, té gravada la data 1766, està protegida per una cornisa semicircular i formada per arcs en degradació; la llinda i el timpà són llisos. Damunt hi ha una finestra amb arquivoltes i cornisa. L'absis va ser sobrealçat, i per la part de migdia s'observen les ampliacions del temple. 

A l'interior destaca l'arc triomfal que uneix la nau amb l'absis. El campanar antigament era d'espadanya i fou convertint en torre amb finestres d'arc de mig punt; s'hi accedeix per una escala exterior.

La pica baptismal del segle XVIII situada als peus de la nau lateral dreta no té cap tipus d'ornamentació. La pica d'aigua beneïda, vuitavada, que es conserva a l'entrada del temple.

El Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles (Pla de l’Estany) conserva un capitell que prové de Dosquers, treballat en pedra calcària i mutilat a la base i a la zona de l’àbac. L’interès de la peça està bàsicament en la seva decoració, que es desenvolupa de manera simètrica per cada cara. 

Sant Martí de Dosquers és l'església d’origen romànic  i està protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Enciclopèdia Catalana

SANT GENÍS DE PACS DEL PENEDÈS

 CONÈIXER EL PENEDÈS 

L’església parroquial de Pacs, sota l’advocació de Sant Genís es troba al lloc on hi hagué una església romànica, la qual fou completament enderrocada en fer-se l’actual. 

S’esmenta per primera vegada l’any 992 dins el terme del castell d’Olèrdola. En el testament de Guisla de Santmartí, filla de Gombau de Besora, del 1080 (?), es concedí al monestir de Sant Cugat el seu pa i vi amb els cups i les botes que hi havia al castell de Pacs, excepte la meitat d’un cafís d’ordi que restà per a l’església de Sant Genís de Pacs. La parròquia de Pacs és esmentada des del 1177, que Bertran de Pujades i Sança, la seva muller, donaren tots els alous que tenien al terme de Pacs, a la parròquia de Sant Genís, a llur fill Bernat. El 1492 es realitzà una visita pastoral a l’església parroquial del castell de Pacs, i hom notà la presència d’una imatge de sant Genís a l’altar major. 

L'església de Sant Genís de Pacs va ser construïda el segle XVII, d'acord amb la inscripció que apareix a la façana (1669). És un edifici d'una sola nau, amb volta de creueria de sis arcs sobre mènsules i clau de volta a la capçalera. La volta de la nau és d'aresta. Els capitells presenten decoració escultòrica. El portal és allindat, amb columnes i frontó, i decoració figurativa a la part superior. El campanar és de base quadrada, amb finestres i coberta de pavelló. 

La pica baptismal té forma de copa. Actualment no es conserva el peu que deuria sostenir el vas de la pica i que acabaria de donar-li l'esmentada forma. El vas està dividit en dos parts: la superior de parets bastant convexes i la part inferior de parets còncaves i decoració agallonada. Fou tallada d'un bloc de pedra calcària molt tova. Aquesta pica fou trobada penjada al fer unes obres per tal d'engrandir l'església per la banda de l'actual entrada essent utilitzada des d'aleshores com a jardinera en un racó de l'atri. L'any 1984 fou recuperada i dipositada a l'interior de l'església parroquial, entrant a mà esquerra, dins del petit recinte dedicat a baptisteri i tancat per una reixa. 

Sant Genís és una església al costat del cementiri, als afores del nucli urbà inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Enciclopèdia Catalana/ Viquipèdia

SANT SALVADOR D’ALMENARA ALTA. AGRAMUNT. URGELL

 AVANCEM PER L’URGELL 

Aquesta església fou construïda a causa de l'enderrocament i destrucció de l'antiga església de Sant Vicenç d'Almenara, situada encara avui, en ruïnes, en el cim de la serra d'Almenara, juntament amb Pilar també d'Almenara. 

L’església es conservà relativament bé fins a la Guerra Civil Espanyola, quan gran part dels seus carreus foren aprofitats per a bastir nius de metralladores de la xarxa de fortificacions que alçaren les tropes republicanes al cim de la serra. 

El petit llogaret de Almenara Alta, està constituït bàsicament per una plaça, oberta pel costat de migdia. 

És una església de reduïdes dimensions inserida entre murs de cases a banda i a banda. És un edifici d'una sola nau, de planta rectangular, amb una capçalera plana i una volta de canó a l'interior. Per l'exterior presenta un parament a base de grans carreus regulars disposats en filades horitzontals i lligats en morter. Al centre de la façana de l'església (únic element visible a l'exterior) s'hi obre una porta allindada reforçada amb estructures de pedra que li fan d'emmarcament. Just a sobre d'aquesta porta d'ingrés a l'església parroquial s'hi observa una petita fornícula semicircular, amb una decoració en forma de venera, on hi ha inserida una imatge en pedra identificada com una Puríssima. A més al voltant d'aquesta fornícula hi ha gravada la data de construcció de l'església: 1693. 

Aquesta façana es completa amb el rosetó que hi ha just a sobre de la fornícula anteriormente descrita. És un rosetó d'època moderna, circular, formant amb totxanes i dos barres de ferro que s'entre creuen en el seu interior. Aquest element ajuda a donar llum a la petita esglésiola. La façana acabada amb un frontón triangular on al centre del qual s'hi aixeca un petit campanar d'espadanya, també d'estructura triangular, amb un sol ull el qual aixopluga una petita campaneta. 

El Pilar d'Almenara és una muntanya de 459 metres situada al capdamunt de la serra d'Almenara. Al cim, s'hi pot trobar una torre cristiana anomenada també Pilar d'Almenara i un vèrtex geodèsic. Aquest cim està inclòs a la llista dels 100 cims de la FEEC. 

Sant Salvador d'Almenara és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

 

APRECIATS AMICS:

PER UNS DIES DEIXARÉ DE PUBLICAR.

A CERTS MOMENTS  HEM DE TRENCAR EL RITME

PER PODER RETORNAR MÉS ENDAVANT.

FINS A FINALS DE JUNY

UNA ABRAÇADA CORDIAL

MIQUEL

SANT GENIS D’ORRIOLS. BÀSCARA. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

El poble d’Orriols és a la capçalera de la riera de Cinyana, afluent al Ter, a la part de migjorn del terme municipal, a la carena d’un tossal que marca el començament del sector de terraprims, a ponent de la plana de l’Alt Empordà. L’església es troba al punt més enlairat del petit nucli habitat, vora el castell palau. 

El “terminus Orioles “apareix com a límit meridional de l’alou de Bàscara, possessió del bisbat de Girona, en un document de l’any 922. L’any 921 o el 925 el lloc és esmentat com a “Oriolus villae” i el 1027 es troba documentat el “Fiscus de Orriols”. 

L’església parroquial de Sant Genís és esmentada ja l’any 1066. 

El lloc formà part del comtat de Girona i la jurisdicció del castell, documentat d’ençà del 1265, pertanyia a la família Orriols, la qual —molt influent al segle XIV— posseí també Foixà i Albons. Al final d’aquest segle passà als Avellaneda, els quals emparentaren amb els Desbac.

 
El delme de la parròquia el tingueren, pel bisbe, els senyors del castell d’Orriols, segons consta l’any 1226, que el posseïa Pere d’Orriols, i el 1323, que era en mans de Bernat d’Orriols. 

Al segle XIX hom dugué a terme obres a l’església de Sant Genís, tal com indica la data de 1861 a la llinda de la porta.

 L’església de Sant Genís d’Orriols és un edifici d’una nau coberta amb volta de canó, lleugerament apuntada, i reforçada per un arc toral que és centrat a la nau. A llevant és capçada per un absis semicircular, que s’obre mitjançant un doble plec de mig punt que fa la gradació. La seva estructura fou alterada amb la construcció de capelles laterals, dues afegides al mur de tramuntana i una altra al de migjorn, una sagristia afegida al sud de l’absis i pel sobre alçament de la coberta de la nau.

La porta actual, datada l’any 1861, s’obre a la façana de ponent, on també hi ha un ull de bou, i les traces del campanar de cadireta original. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada. 

Exteriorment, l’església és totalment nua d’ornamentació, llevat d’un fris de dent de serra, que hi ha per sota del ràfec que ornamenta els murs laterals de la nau i l’absis, en una disposició poc freqüent d’aquest tema ornamental. L’aparell ha estat fet amb carreus ben tallats i escairats, disposats molt regularment, i cal assenyalar la presència de dos curts contraforts a l’extrem de ponent dels murs laterals de la nau, que fan més ampla la façana de ponent. 

Per les seves característiques, l’església de Sant Genís d’Orriols s’inscriu perfectament en les formes de l’arquitectura del segle XII. 

Sant Genís d'Orriols és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Punjol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica