ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU. PONT DE SUERT. ALTA RIBAGORÇA.

 PETJADES PER L’ALTA RIBAGORÇA 

Sempre parlem d’esglésies romàniques o  gòtiques però en aquesta ocasió farem un salt de bastants segles i parlarem d’una obra moderna. Això a la porta d’entrada de la Vall de Boí.

El terme de La Pobla de Suert  s’estén majoritàriament, tret d’alguns petits enclavaments, a l’esquerra de la Noguera Ribagorçana. Altament accidentat, pertany gairebé en la seva totalitat a la conca d’aquest riu i s’articula en diverses valls. 

S'anomena Església Nova perquè el 1955 va passar a ser l'església parroquial de la població, em substitució de l'Església Vella, que actualment serveix com a museu i custòdia la col·lecció d'art sacre de la Ribagorça.

És dedicada a l'Assumpció de la Mare de Déu (o Assumpció de Maria) i pertany al bisbat de Lleida. Constitueix un destacat exemple de la renovació de l'arquitectura religiosa a Catalunya cap a les dècades centrals del segle XX. També constitueix un destacat exemple de l'experimentació en l´ús del formigó en la construcció, camp en el que Eduardo Torroja Miret sobresurt de manera especial.

Va ser promoguda per l'empresa hidroelèctrica ENHER que va promoure moltes noves construccions per als seus treballadors a El Pont de Suert i va tenir un fort impacte econòmic a tota la Ribagorça. El projecte data de 1952. La construcció es va dur a terme entre 1953 i 1955. Va ser consagrada el 7 de setembre de 1955.

El projecte arquitectònic es deu a l'enginyer Eduardo Torroja Miret, que va comptar amb la col·laboració de l'arquitecte José Rodríguez Mijares. Les pintures interiors i la talla de la Verge de l'altar major són obra de la pintora Maria Röesset Mosquera i el relleu de la portada i la resta d'escultures, de Jacinto Higueras Cátedra.

 

En planta, l'edifici es resol amb una sola nau, rematada amb un absis. La nau es cobreix amb una volta apuntada de cinc trams, cada un resolt amb làmines que s'adapten a un arc apuntat. A l'espai entre els lòbuls triangulars s'allotgen llosetes de vidre que fan la funció de vitralls i deixen entrar la llum de l'exterior. A la base de cada tram hi ha un nínxol que fa la funció de capella lateral. 

La volumetria de la nau es complementa amb dos petits volums, situats a un dels costats: el Baptisteri i la Capella del Santíssim Sacrament. El baptisteri està cobert per una triple cúpula, oberta en el centre. La Capella del Santíssim Sacrament té forma de pinya o d'aglà, resolta amb una única cúpula amb amb nombroses obertures en forma d'estrella.

El conjunt es complementa amb un campanar exempt de 16 metres d'alçada, situat al costat de la porta principal. 

En la construcció d'aquesta església es van utilitzar, preferentment, dos tipus de materialsː maons per a les voltes i carreus de granit per als revestiments. També destaca l'ús de llosetes de vidre fent la funció de vitralls. 

L'Església Nova del Pont de Suert és una l'església protegida com a bé cultural d'interès local. 

Recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT FELIU DE LA POBLETA DE BELLVEI. LA TORRE DE CABDELLA. PALLARS JUSSÀ

 CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ 

La Pobleta de Bellvei es situada al fons de la vall del Flamisell i al peu de la carretera L-503, gairebé a l'extrem sud del terme municipal actual. Venint des de  Senterada el lloc de La Pobleta de Bellvei marca l’inici de la Vall Fosca.

El castro de Belvidin figura en una donació del comte de Pallars Arnau Mir als comtes de Barcelona vers 1057, donant origen romànic a la primitiva església sota l’advocació de Sant Joan i Sant  Tomàs. Abans del segle XIV Bellveí fou substituït per la vila nova de la Pobleta. Fou municipi independent fins el 1970. L’antic municipi comprenia, a més, els pobles d'Envall, Antist, Estavill, Castellestaó i el despoblat i antic terme de Serraspina. 

 Al Museu Diocesà d'Urgell es conserva un fragment d'un retaule gòtic tardà. 

Sant Feliu de La Pobleta de Bellvei  es  tracta d'una església moderna, que conserva algun element del temple medieval primitiu, però que ha sofert nombroses modificacions, de manera que la major part del temple actual pertany com a molt al segle XVII. L’edifici és integrat a la trama medieval del casc antic.

L'absis principal, orientat cap a llevant, presenta a l'exterior la forma de punt rodó, la planta del qual coincideix amb la característica dels absis romànics. Al nord s'obre la capella del Santíssim, amb un altre absis més modern.

La façana principal dóna a un carreró amb un arc de pas. Té la porta decorada per una arquivolta sobre impostes, amb rosetó per a il·luminació del cor. En la coberta, a dues vessants, sobresurt un "campanile" com a cimbori lateral. 

 A la cantonada de ponent s'adossa un campanar de base quadrada, vuitavat a la part superior, amb quatre obertures mig tapiades i coberta gairebé plana 

Sant Feliu de la Pobleta de Bellveí conserva diversos retaules d'època moderna i caràcter popular. Un d'ells, dedicat a santa Anna i a altres sants, així com una imatge de sant Jaume, procedeixen de l'església del veí poble d’Envall. 

Sant Feliu de la Pobleta de Bellvei és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons : Diverses

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT ESTEVE DE BRETUI. BAIX PALLARS. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

 Bretui és un poble del terme municipal de Baix Pallars.  Pertanyia a l'antic terme, suprimit el 1969, de Montcortès de Pallars. Està situat a ponent del Pla de Corts, al sector occidental del municipi, molt a prop del seu antic cap de Montcortès. 

El lloc de Bretui és esmentat per primera vegada en un document datat entre la fi del segle XI i el principi del segle XII, en el qual es fa inventari dels moltons que cobrava el monestir de Gerri en concepte de delme al pla de Corts. En aquest capbreu s’esmenta la vila de Bretui, amb vint-i-cinc masos. 

El 1128, Pere de Sersui deixà al monestir de Gerri un capmàs a Bretui, anomenat de Guillem Aventí, i encara el 1231 s’ampliaren les possessions de Gerri, amb la donació que en féu la comtessa Guillema de tot allò que tenia a la vila de Bretui, llevat dels drets d’opere et cavalcata. 

La comanda de Susterris, segons el capbreu del 1378, hi tenia establerts 6 homes i 6 masos. 

En la butlla del papa Alexandre III, del 1164, a favor del monestir de Gerri, apareix, com a possessió d’aquest, l’església de Sant Esteve de Bretui i quatre masos situats en aquest terme. 

Almenys a partir del segle XIX, aquesta església era sufragània de la parròquia de Montcortès. Actualment és un església annexa de la parròquia de la Pobleta de Bellvei.

Sant Esteve de Bretui està situada a la part central d’aquesta petita població. Construcció del segle XVIII d'una sola nau, coberta amb volta de canó i flanquejada de capelles laterals, capçalera a ponent i façana a llevant on s'obre la porta d'arc de mig punt que, per sobre, presenta un petit òcul. 

A l'angle Sud-est s'aixeca una esvelta torre campanar, rematada per un xapitell. Els murs exteriors són de pedra vista, sense desbastar, excepte la part alta del campanar, que és arrebossat. 

Sant Esteve de Bretui esta catalogada com a Bé Integrant del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Aquí en aquesta crònica vull rendir un homenatge a l’home de 97 anys que ens va acompanyar en la visita i ens va meravellar per la claredat de la seva ment i simpatia. Lamentem no recordar el seu nom. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons Catalunya Romànica i Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MARTÍ DE MONTCORTÈS . BAIX PALLARS. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Montcortès és situat a la part central del Baix Pallars, al Pla de Corts, a prop i a llevant de l'Estany de Montcortès i de la Collada de Sant Antoni. És a l'esquerra del Barranc de les Morreres, a ponent del Serrat de la Fareta, al nord-est del Serrat del Campet i al nord-oest de la Roca del Moro. 

La vinculació del territori del pla de Corts al monestir de Gerri, que és documenta des de l’any 834, és plenament confirmada l’any 1076, en què el comte Artau I donà al monestir de Gerri el castell de Montcortès i les parròquies del pla de Corts, que malauradament no apareixen relacionades en el document. Tedball de Vallferrera, pel seu testament datat l’any 1120, deixava una gran part del seu patrimoni a Santa Maria de la Seu d’Urgell, menys els castells de Montcortès i Peramea. 

El 1128 s’ampliaren les possessions de Gerri a Monte Cortetano, amb la donació d’un mas que deixà en el seu testament Guillem Pere de Sersui, i l’any 1129, l’abat Guillem Bernat de Gerri cedí al sagristà Dalmau unes terres a Montcortès, possiblement les rebudes de Guillem Pere de Sersui. 

L’any 1149, amb motiu de la consagració de l’església del monestir de Gerri, Guillem Arnau de Perves li atorgà els drets i les dècimes que rebia del mas de Pere Aventí, situat a Montcortès. El 1180, l’abat Hug de Gerri feia una concòrdia amb Maria i el seu fill Martí Baró sobre el cens d’un alou a Montcortès. 

El 1247 el comte Roger II donava a la sagristia de Gerri diversos béns que rebia d’un capmàs de Montcortès, donació confirmada el 1290. Les possessions i els interessos que el monestir de Gerri tenia a la zona de Montcortès eren amplis i variats, com ho demostra la confirmació del 1312, en la qual és declara que el monestir era l’únic que tenia dret a pescar a l’estany de l’Àguila, a Montcortès; estany que ja li havia estat confirmat l’any 966 pel papa Joan XIII. 

El 1427, el lloc de Montcortès, entre altres del pla de Corts, apareixia com un dels indrets excomunicats i posats en entredit per l’abat de Gerri, a causa de l’embargament del mer i mixt imperi feta pel comte de Pallars, per manament reial. 

Si tenim àmplia constància dels interessos del monestir de Gerri en el lloc de Montcortès, no tenim gaires notícies de la seva església parroquial, que apareix esmentada el 1164 en la butlla del papa Alexandre III de confirmació dels béns del monestir, juntament amb les seves esglésies sufragànies de Sant Miquel de Calbera, Sant Romà de Benui i Sant Romà d’Aquaputida. 

L’any 1453, l’abat Pasqual de Cuberes proveí la parròquia de Sant Martí de Montcortès a favor d’Huguet Franci, com a possessió que era del monestir.

Al pla parroquial del 1904, Montcortès era una parròquia de l’arxiprestat de Gerri. Actualment està supeditada a la parròquia de la Pobleta de Bellvei.

L’actual església de Sant Martí és una construcció del segle XVIII. L’edifici és de reduïdes dimensions i d'una sola nau amb capçalera rectangular a l'est i porta d'arc de mig punt a la façana oest, per sobre de la qual s'obre un ull de bou. 

Al costat nord de la façana s'aixeca el campanar de secció octogonal que finalitza en un agut capitell. Els paraments exteriors són de pedra vista, sense desbastar i de dimensions reduïdes, excepte a la façana oest i el campanar, que presenten un arrebossat blanc. Cobreix la nau una volta de canó i, per sobre d'aquesta, deixant un espai intermedi amb galeria coberta a l'exterior, hi ha el teulat a dues aigües. 

L’església de Sant Martí de Montcortès està catalogada com a Bé Integrant del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons.: Catalunya Romànica i Viquipèdia

Fotografies: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA D’ESCALÓ. LA GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Aquesta fotografia porta feta molt de temps i mai l’havia publicada. Aquest cop, en aquests dies de mal temps, he decidit publicar-la. L'acompanya fotografia d'una de les portes d'entrada a la vila closa d'Escaló

No ens han pervingut notícies concretes de l’església de Santa Helena, d’època alt-medieval. Tanmateix, cal considerar la vinculació que, des d’un principi, havia de tenir aquesta parròquia amb el proper monestir de Sant Pere del Burgal, del qual possiblement n’exercí les funcions parroquials en els temps en què existia la comunitat monàstica al Burgal. 

Amb la decadència del monestir, a partir del segle XVI, les funcions parroquials és realitzaren a l’església de Sant Pere del Burgal, i així l’església de Santa Helena d’Escaló va restar com a sufragània. 

En una relació d’esglésies i beneficis de l’oficialat de Cardós, datat pels volts del 1526, hi figura Joan Camp com a beneficiari del benefici de Santa Maria de l’església de la Santa Creu d’Escaló. L’any 1787, en la resposta del corregiment de Talarn al qüestionari de Francisco de Zamora, és fa constar que tot i ésser la sufragània, l’església d’Escaló assumeix les funcions parroquials, traslladades de l’església de Sant Pere del Burgal. 

Cal assenyalar que, dins l’estructura urbanística de vila closa que té la vila d’Escaló, l’església parroquial és situada extramurs. No se sap si l’antiga església parroquial ocupava el lloc de l’actual església, que l’any 1787 constava com a acabada de construir. Si així fos, seria molt interessant la seva posició fora del clos urbà, com si hagués estat construïda en un moment en què l’estructura urbana d’Escaló fos ja plenament consolidada. 

L’any 1904 l’església parroquial d’Escaló apareix amb la nova advocació de Santa Maria, que en data anterior havia substituït la primitiva de la Santa Creu i Santa Helena, i que tenia com a annexa l’església de Sant Pere del Burgal. 

L’església de Santa Maria d’Escaló consta d'una nau coberta amb una volta sobre cinc arcs torals de mig punt. Una meitat, propera a la capçalera, més estreta i més baixa, està coberta amb una volta d'aresta o falsa creueria; la segona, propera a l'entrada, té volta de llunetes. El cor amb barana de balustres de fusta descansa en un embigat. 

El frontis té un portal d'arc rebaixat, un òcul a mitja alçada, i una finestreta rectangular sota de la cornisa angular. Els seus murs són de paredat de lloses.

Guarda dues piques, una de baptismal semiesfèrica decorada per una franja amb dos bordons i un motiu central de corda en relleu. L'altra és de marbre, moderna, decorada amb gallons (ornaments semicirculars, semblants a bossells); es troba sobre un peu cilíndric antic.

El campanar és una construcció d’estil barroc rústic i auster. Té un primer cos de planta rectangular; el segon és vuitavat irregular i està coronat per una cornisa i una agulla piramidal octagonal irregular amb inflexió a la base. La cel·la queda oberta amb quatre finestres d'arc rebaixat, una a cada cara; hi pengen tres campanes. Els seus murs són de paredat de lloses; els del cos octagonal estan arrebossats i pintats de color blanc; tots mostren una gran nuesa. Per l'interior hi puja una escala metàl·lica fent ziga-zaga; es troba en molt bon estat i molt segura, segurament és de força recent instal·lació. 

L’església de Santa Maria d’Escaló és catalogada com a Bé integrant del patrimoni arquitectònic de Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons documental: Catalunya Romànica i Campaners

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT JOAN DEL GALÍ. VIC. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Sentfores, però dintre el terme parroquial de Santa Eulàlia de Riuprimer. Fou sempre una sufragània de la parròquia de Santa Eulàlia. 

L’església apareix documentada l’any 1003 i, el 1161 consta com a parròquia, mes era únicament sufragània, ja que, com a parròquia, no figura en cap llista ni tan sols en una d’una vintena d’anys anterior. 

En les visites pastorals que l’any 1687 féu el bisbe Pasqual, consta que Sant Joan de Riuprimer o del Galí era sufragània de Santa Eulàlia de Riuprimer segons ja manifestava una notícia del 1357. La vinculació d’aquesta església a Santa Eulàlia ja es troba l’any 1036, quan es fa esment d’una peça de terra que estava situada a la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, prop de la de Sant Joan. 

Fou l'església parroquial de la quadra de Sant Joan de Galí, políticament autònoma fins que al 1840 s'uní amb Sentfores. La quadra civil tenia des del segle XV els masos de Montalegre o Bosc, Miquel, Sauleda, Franc, Ermengol i Galí. Aquest darrer donà el nom modern a l’església. La quadra de Sant Joan formà part de les Quadres Unides (amb Folgueroles, Riudeperes, Golomers i Torrellebreta) fins el 1770, que s’uní al municipi de Sentfores, i el 1931 passà, amb Sentfores, a Vic. 

Actualment els habitants de les rodalies de Sant Joan pertanyen a la parròquia de Sant Domènech de Vic. Aquí només s'hi celebra culte per Sant Joan. 

<L’edifici antic sofrí moltes refeccions durant el segle XVII, les quals han fet desaparèixer la primitiva estructura romànica, de la qual només guarda la disposició i l’orientació. 

Sant Joan del Galí és una capella de nau única amb la capçalera sense absis. 

Al mur nord de la nau hi ha una capella lateral adossada amb un campanar de torre que li fa d'espona, de planta quadrada, cobert a dues vessants i amb una finestra d'arc de mig punt a cada costat. 

El portal d'entrada és orientat a migdia. Als peus del temple s'hi obren finestres.

 

L'interior és cobert amb volta quatripartita decorada amb blanc i gris. També hi ha una imatge de Sant Joan i alguna pintura al fresc en molt mal estat. 

Al davant del portal d'entrada hi ha un antic sarcòfag esculpit (segle XIV) amb baix relleus amb elements florals i unes construccions de tipus defensiu que recorden mas Galí. Construïda amb pedra vista. L'estat de conservació és bo. 

Sant Joan del Galí és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons Catalunya Romànica. Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MARTÍ DE LA GUIXA (SENTFORES) VIC. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església venia a substituir l'antiga església de Sant Martí, que quedava molt lluny de la nova població de la Guixa, formada a partir del segle XVIII, a ran del camí ral que anava a Vic. S’hi conserva la mateixa advocació.

L'edifici fou erigit amb la col·laboració de tot el poble que va anar a la recerca de còdols i va treballar en l'edificació. 

El 25 de març de 1865 es col·locà la primera pedra a l'església i el dia 3 de desembre de 1878 el bisbe de Vic, Dr. Pere Colomer i Mestres, la beneí. Un cop inaugurada la nova església s'hi traslladaren tots els elements de l'antiga, la de Sant Martí, però desgraciadament es varen perdre durant la darrera guerra civil. 

L’església de Sant Martí de la Guixà és un edifici de tres naus, la central més alta que les laterals, recolzades sobre grossos contraforts. L'interior és il·luminat mitjançant un òcul amb vitralls situat als peus de l'església i uns finestrals que s'obren a la nau central. La construcció és de pedra sense polir als murs i picada als angles. 

Cal remarcar que la part central de la façana, que segueix una forma arrodonida, és de maó. A la part superior hi ha una fornícula amb una imatge, en part mutilada. Sobre el carener hi ha una decoració formant una creu grega emmarcada dins un cercle. 

El campanar, situat a l’ala esquerra del temple, té un primer cos de planta quadrada capçat per una motllura que dóna pas a una estructura tronco-piramidal la qual s'aixeca un cos vuitavat on s'hi ubica la cel·la oberta amb finestres d'arc de mig punt, una a cada cara alterna; a les altres cares s'hi troben també finestres petites i allargassades, algunes obertes i altres cegues; està coronat per una cornisa motllurada i una agulla piramidal vuitavada amb coberta d'aram i amb una bola al cim; un terrat circumdat per una senzilla barana metàl·lica es troba als peus de l'agulla. Interiorment està dotat d'una escala metàl·lica en ziga-zaga. També té instal·lades quatre grans campanes, foses a França, que sonen admirablement i branden amb alegria. Els seus murs són de paredat amb carreus a les cantoneres i també als marcs de les finestres. 

L'estat de conservació és bo per bé que dóna la impressió de restar inacabada donades les característiques de la façana.

 

Guarda, presidint l'altar major, una petita escultura de Sant Martí revestit de bisbe, segurament barroca, que sembla procedir d'algun retaule ja que per la part posterior no està acabada. L'església conserva un retaule de l'arquitecte Josep Maria Bassols que fou construït l'any 1953. A l'absis també hi ha pintures de Joan Vila Moncau.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Viquipèdia i Campaners

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MARTÍ DE SENTFORES. VIC. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església es troba al vessant de tramuntana de Costes Males, sobre un turó elevat mirant vers el nord de la Plana de Vic i la vall de Santa Eulàlia de Riuprimer.

Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Sentfores. El terme del castell de Sentfores es documenta a partir del 911, quan Melanci i la seva muller Maçanna vengueren a Florenci i a la seva muller Riqueleva una peça de terra, situada al comtat d’Osona, al terme del castell de Sentfores. 

L’església de Sant Martí amb les funcions parroquials es troba ja el 930, quan Feliu i la seva muller Iquila, junt amb Todesera, vengueren a Branduí una peça de terra, situada a la parroquia de Sant Martí, prop del vilar d’Andevert. Durant aquest mateix any Branduí féu diverses compres de terres al mateix lloc, una de les quals afrontava amb el riu Mèder, que passa pel terme de Sant Martí de Sentfores. 

Aquest temple o un altre va ser substituït el 1151 per un de nou, ja que el bisbe de Vic, Pere de Redorta, acudí a consagrar l’església de Sant Martí, bisbe i confessor. Com a dotació li donà tot el que li cedissin els homes o ella adquirís, li cedí els cementiris i sagrers i li subjectà les esglésies de Sant Pere del Castell, i Santa Cecília del Pla de la Carrera, tal com tenia de temps antic. Després de descriure minuciosament el terme, li concedí els delmes i primícies i les oblacions dels fidels. 

El 1258 a més de l’altar de sant Martí es veneraren a l’església els de sant Nicolau i santa Maria, i el 1597 el de la Mare de Déu del Roser amb la confraria corresponent. Abans del 1670 s’hi erigí un nou altar en honor a sant Isidre. 

El temple del segle XII sofrí importants modificacions. El 1594 se li féu un portal nou i es reféu la volta. Vers el 1690 l’església fou totalment arrebossada i pintada. 

L’augment de població del barri de la Guixa féu que aquests pobladors volguessin una església nova en el barri en comptes d’haver-se de desplaçar lluny. El 1855 s’iniciaren els tràmits, però no s’acabà de construir la part essencial de l’església i la rectoria fins el 1878, any en el qual encara faltava acabar la façana i el campanar; fou beneïda aquest any pel bisbe de Vic, Pere Colomer. Arran del canvi de temple es traslladaren tots els objectes de culte de l’església vella, que quedà sense culte. Avui dia es troba totalment abandonada amb la volta esfondrada i sense gaires esperances de salvació. 

El conjunt de les runes de Sant Martí de Sentfores és impressionant. Les eures cobreixen el vessant nord-est i el campanar. Exteriorment i des de baix de la carretera sembla un conjunt sencer, però interiorment és un caos. La volta de la nau està totalment aterrada, hi ha forats per tot arreu, amb les parets esqueixades i desgruixades.

 Inicialment era una església d’una sola nau, capçada amb un absis semicircular i coberta amb volta de canó. Avui, després d’unes reformes, presenta l’aspecte d’una església d’una sola nau, amb dues capelles laterals de diferent època i absis rectangular. La nau primitiva es va esfondrar, es varen regruixar les parets i es va construir una nova volta de pedra de punt d’ametlla. L’absis fou retallat per donar-li forma carrada i es varen afegir les dues capelles. Es va fer un cor amb fusta i dos altars laterals refosos a les parets. La porta, al mur de migjorn, és barroca tardana, però sembla que té la mateixa posició que la porta primitiva. 

A mà dreta de l’absis hi ha una sagristia afegida que en tapa un terç i forma un cos unitari amb la capella lateral dreta. La sagristia era coberta amb volta de quatre punts i teulada de fusta. 

Hi ha restes d’una pica de pedra molt noble. La capella del costat era coberta amb volta de canó i enguixada amb cornises i dibuixos del tipus gòtic molt tardà. L’altra capella és coberta amb volta de punt d’ametlla. En aquesta capella hi ha un armari de pedra amb la data de 1598. Sobre aquesta capella hi ha el campanar d’un sol pis amb dues finestres a cada cara, cobert amb volta d’aresta i teulada de lloses. 

El campanar té aparença romànica a la base, però és posterior a l’absis, ja que el tapa; els carreus amb què ha estat construït són molt diferenciats. Dintre la paret de tramuntana del campanar hi ha una escala de cargol, aterrada, per a pujar-hi. 

L’absis és sobrealçat i queden restes de les primitives arcuacions llombardes. Al seu centre hi ha una finestra tapada.

Al Museu Episcopal de Vic es conserva una creu processional d’aram procedent de l’església de Sant Martí de Sentfores.

 Sant Martí de Sentfores, ( pràcticament unes runes) és una església amb elements romànics i barrocs protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons. Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau