MARE DE DÉU DE VILLENEUVE. FORMIGUERA. CAPCIR. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CAPCIR

La Mare de Déu és la patrona del Capcir, però aquest mecenatge és recent, data dels anys 50. De fet, va ser desitjat i obtingut pel sacerdot Jean Fondecave, de Formiguera , que es va assegurar que el sant passés a ser la patrona de la vall. Per concretar aquest fet, va organitzar una coronació que va tenir lloc el 8 de juliol de 1950.

La capella de la Mare de Déu  de Villeneuve és un edifici religiós aïllat, que data del 1735. Consta de dos edificis separats: la capella en si, i un edifici principal més gran. Els dos edificis són de construcció senzilla.  

La capella presenta contraforts i una extensió a la part posterior, que ha de ser la sagristia, i presenta una façana amb una torre de campanar de dos arcs, ambdues amb campana. La seva façana també està decorada amb una roseta de vitralls. La casa és un pesat edifici monolític de dos plantes. 

Al planificar-se va decidir-se que calia fer un edifici força útil i eficaç, s’havia de disposar del màxim d’espai interior per al mínim de parets. 

La capella es una construcció  relativament recent donat altres capelles de la regió. Conté un retaule del segle XVIII i dues verges, una del segle XVI i l’altra del segle XVI i XVII, visibles durant les visites organitzades.

Entre els esdeveniments relacionats amb aquesta capella, sabeu que l'estiu és un període important ja que acull regularment concerts per un preu reduït. La recaptació es dona a l'associació per la restauració de la capella. Agost, per la festa de la Mare de Déu, hi ha processó organitzades. Això és interessant perquè posa de manifest la cultura catalana. 

Aquesta capella es restaura regularment, cada any es compromet a treballar per millorar un element. Són les donacions dels visitants que les financen.

Davant de la capella hi ha una creu de fusta d’uns 3m d’alçada, però poc impartant.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT FRUITÓS DE TAURINYÀ. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

El poble de Taurinyà es troba en una petita elevació a l'esquerra de la Lliterà, molt a prop de l'extrem nord del seu terme comunal, que s'allargassà muntanya amunt pel Massís del Canigó cap al sud-est. El nucli antic era una petita agrupació de cases que tenia l'església parroquial de Sant Fruitós de Taurinyà i el seu cementiri en el seu extrem sud-est i les cases repartides al llarg del camí que resseguia la carena que separa la Lliterà (a llevant) del Còrrec de Vall Panera (a ponent). Era, per tant, un poble allargassat, que no formava, com és el cas d'altres pobles dels entorns, un nucli tancat o una cellera.

Més endavant es va formar un altre petit nucli més al nord-oest, al voltant del Carrer Nou. Més modernament, des del darrer terç del segle XX, Taurinyà s'ha estès^] al llarg de tot el costat oest del poble vell, en forma de cases unifamiliars envoltades de jardins i horts, en la zona més planera d'un terme comunal de per si orogràficament molt accidentat. 

Taurinyà i la seva parròquia de Sant Fruitós tenen uha història estretament relacionada amb el proper  monestir de Sant miquel de Cuixà. La primera menció coneguda del lloc de Taurinyà és de l’any 846 , en que Protasi, futur primer abat de de Sant Miquel de Cuixà, va comprar una propietat al terme. En l’acta d’adhesió de la comunitat de Cuixà al monestir de Sant Andreu d’Eixalada, del 864 o 865, Protasi cedí a aquest cenobi el seu alou de Taurinyà entre altres béns. En el precepte del rei Carles el Calb de l’any 871 a favor d’Eixalada són confirmades les seves possessions situades a Taurinyà.

Al segle X es comprova que Sant Miquel de Cuixà, successor de Sant Andreu d’Eixalada, tenia el ple domini sobre el poble de Taurinyà. Així consta per primera vegada en la butlla del papa Agapit II de l’any 950. Posteriorment en el precepte de Lluís d’Ultramar del 952, en el rei Lotari del 958 , en la butlla del papa Joan XIII del 968, en la de Sergi IV de 1011 i la d’Inocenci II del 1130. La subjecció de Taurinyà a Cuixà es va prolongar fins a la revolució Francesa.

Sant Fruitós de Taurinyà és una església que ha experimentat nombroses transformacions en el transcurs dels segles. Es conserven alguns vestigis romànics i preromànics al costat nord de l'església. Es tracta d’un edifici de tres naus. La nau principal és de volta apuntada, amb un arc toral del mateix perfil. La seva capçalera és carrada, com les altres naus. La porta d’entrada a la façana de ponent , és d’un sol arc apuntat, fet de pedra calcària

 

La nau de tramuntana , que es capçada amb un absis rectangular, mostra les estructures més arcaiques de l’edifici essent bàsicament a la primitiva església pre-romànica. Podria estar del segle X avançat o com a molt del principi del segle XI.

El campanar romànic s’alça damunt de l’extrem oriental d’aquesta primitiva nau, El seu basament és el possible transsepte elevat de tipologia pre-romànica, el qual determina precisament l’estructura del campanar, una torre considerablement estreta. Damunt d’aquest sòcol d’aparell arcaic destaca el cos de la torre, construït amb carreus ben tallats i polits de pedra sorrenca i fileres arrenglerades.

El campanar del segle XII té al pis inferior, a la finestra nord, una grossa motllura soguejada resseguint el caire del vessant intern. El pis mitjà presenta als finestrals geminats uns capitells amb una gran peça mensuliforme i a sota, un capitell petit cònic , decorats a base de fulles angulars, al costat nord, o bé amb palmetes i un cap de brau a la façana oest. Al pis superior, als finestrals geminats hi ha uns capitells decorats a base de fulles amb boles penjant a l’extrem superior i de fulles combinades amb relleus geomètrics.

Sant Fruitós de Taurinyà és una església d’origen, preromànica i romànica, catalogada com a Monument Històric.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT ESTEVE D’OLIUS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Olius és un poble (115 h.2005/565 msnm.) de masos disseminats situat al nord del municipi del mateix nom. El lloc és centrat per l'església de Sant Esteve d’Olius, un del monuments cabdals de l’arquitectura llombarda.

L'església dedicada a Sant Esteve existia ja al segle X, al castell on el comte d'Urgell tenia un dels seus palaus. Documents de l’època, ens parlen d’un domum de Sant Esteve, que fa suposar l’existència d’un monestir o, si més no, d’una comunitat de clergues en aquell indret.

Al final del segle X, el 7 de les calendes de març de l’any 985, el prevere Duran donà unes terres i vinyes. Serra i Vilaró assenyala que la donació fou feta a la casa de clergues que hi havia en aquell lloc, al servei de l’església de Sant Esteve.

A la primera dècada del segle XI, Galind i la seva muller permutaren una vinya amb la casa de Sant Esteve. L’any 1010, aquest matrimoni canvià un altra vinya amb el mateix domum.

El 1041 la comtessa Constança, vídua d'Ermengol II d'Urgell, donà a l’església de Sant Esteve un alou que li era propi. En una còpia del segle XII d’un pergamí datat l’any 1065 de l’Arxiu Episcopal de Solsona, consta que Mir “Guilani” i la seva muller donaren a Sant Esteve d’Olius el seu mas, cases, horts… que posseïen al terme del castell d’Olius, al lloc esmentat “Laborned.

En els anys successius, i fins al 1079, en què fou consagrada la nova església, foren fetes una sèrie de donacions, tant a la casa com a l’església d’Olius, de les quals queda constància en alguns documents de la zona.

El 21 de desembre de 1079, a instàncies del comte Ermengol d’Urgell i dels habitants d’Olius, que l’havien edificat des dels fonaments, el bisbe d’Urgell, Bernat Guillem consagrà la nova església d’Olius.

L’acta de consagració de l’església de Sant Esteve d’Olius, explica molt detalladament la cerimònia, així com la consagració dels dos altars, el de Sant Esteve, a l’església de dalt, i el del sepulcre de Crist i Santa Maria, a l’església de la cripta. Li sotmet set esglésies del seu rodal.

La consagració del temple constituí un esdeveniment social important. S’organitzà una gran festa popular, a la qual prengueren part els habitants del lloc, nobles, clergues i laics d’altres contrades.

L’any 1092 Ramon “Sendredi” que probablement  surt esmentat en l’acta de consagració de Sant Esteve—, davant els seus marmessors Gilabert “Esclua”, Guillem “Erz” i Bernat Mir, féu el seu testament. Entre altres béns, deixà a l’església de Sant Esteve la meitat dels alous de Sussiats. A Rodlan li donà el mas Estaras, amb la condició que quan ell morís, el mas fos donat a l’esmentada església.

El 1102, el comte Ermengol V d'Urgell llegà a l'església de Santa Maria de Solsona el castell d'Olius, amb l'església de Sant Esteve i les sufragànies.

Uns anys més tard, el 1128, el comte Ermengol VI, confirmà a Santa Maria de Solsona les donacions que havien atorgat el seu avi i els seus pares respectivament i aprovà la donació del castell amb les seves esglésies, els seus delmes i altres drets.

El 1143, el comte Armengol d'Urgell en reiterà la dominació. El 1150, el papa Eugeni III confirmà al prepòsit de Solsona la senyoria de l'església d'Olius. El 1182 el comte d'Urgell, Armengol de València, feu solemne lliurament a la predita canònica del castell i església d'Olius. Malgrat les disposicions testamentàries del comte a favor de l’església de Solsona, el seu hereu, Ermengol VII, retingué aquest castell fins a l’any 1183.

En temps posteriors el darrer marquès d'Olius feu donació del seu títol a la verge del Claustre i en representació de la mitra de Solsona: amb aquest motiu els bisbes havien obtingut el títol de marquesos.

Sant Esteve fou testimoni directe de la conflictiva elecció de Bernat de Riard com a prepòsit de Santa Maria de Solsona, l’any 1318. S’hi congregaren els canonges que no estaven d’acord amb els nobles Guillem i Ramon de Cardona, els quals impulsaven la candidatura de Berenguer de Cardona. Arran dels forts enfrontaments sorgits entre ambdues parts, l’afer passà a mans de la cort pontifícia d’Avinyó que, després d’uns anys, sentencià a favor dels canonges reunits a Olius.

Hi ha una extensa documentació sobre donacions, testaments, deixes i possessions eclesiàstiques a favor de Santa Maria de Solsona. 

L’edifici actual de Sant Esteve d’Olius és de nau única coberta amb una volta de canó sobre quatre arcs torals, un d'ells és el presbiteral que, de fet, no és diferent dels altres ja que el presbiteri és tan ample com la nau; descansen en sengles pilastres amb capitells decorats senzillament. Els murs per l'interior presenten una lleugera inclinació cap enfora i són reforçats a l’exterior per contraforts adossats

L'absis semicircular està decorat externament amb arcuacions cegues i lesenes, i amb una creu de pedra al cim del mur angular on està acoblada la volta de la nau. Sota de l'absis hi ha una cripta preromànica amb sis columnes (de fet són desiguals i dues són pilars ja que presenten forma poligonal) que separen tres naus amb primitives voltes d'aresta d'estructura de fulls de llibre; està sota mateix del presbiteri de la nau de l'església i oberta a l'exterior per petites finestres visibles externament a la base de l'absis en el nivell del sòcol. Unes altes pilastres a manera de contraforts reforcen els murs laterals de l’absis per l'exterior.  L'accés actual a la cripta, mitjançant un arc rebaixat i una escalinata amb barana de ferro forjat, respon a una modificació posterior, probablement del segle XVI.

L'actual portal d'accés és al mur de migdia , és d’arc de mig punt amb grans dovelles treballades i amb un ràfec al damunt. En el frontis de ponent hi ha un portal, el principal, però avui en desús i amb una porta vidriada i una altra amb reixa de ferro; queda a mitja alçada i no és practicable; presenta un arc de mig punt que engloba un timpà; una finestra en arc de punt rodó es troba a mitja alçada i per coronament hi figura una minsa cornisa angular amb una creu de pedra al cim.

El campanar de planta rectangular va ser alçat en el segle XVI. Està situat a l’angle nord-est de l’edifici, adossat al mur i a tocar de l’absis. Està bastit amb murs de carreus mitjans i queda coronat per una cornisa de teules sobreposades i una teulada baixa de quatre vessants. La cel·la té finestres d'arc de mig punt amb l'ampit que sobresurt, una a cada cara; hi penja una campana; té una senzilla motllura a la seva base; unes espitlleres es troben obertes una sota finestres i l'altra prop de la base. Pel seu interior pujava una escala que en el primer tram era de pedra, un segon el tenia de fusta i el del final de ferro; l’any 2009 va canviar-se  per una de metàl·lica, arrapada als murs. La cel·la queda coberta per una volta de canó.

Si comparem les mides exteriors amb les mesures de l'interior ens mostren un gruix considerable dels murs, gruix que, en alguns punts, arriba als dos metres i fins els supera.

Modernament l'interior de l'església ha estat despullat de l'ornamentació de tipus classicitzant, afegida probablement a la segona meitat del segle XVII.

Entre l'absis i el portal hi ha una masia adossada, del segle XVII, que correspon a la rectoria. Del primitiu castell d'Olius resta una masia a cent passos de l'església, i en la qual encara es pot veure part d'una torre.

Una excavació arqueològica mostra una gran quantitat de sitges enterrades, moltes d'elles encara amb la coberta o tapa original; sembla que són d'una època força endarrerida de la cultura ibèrica, de fa uns 2500 anys, i que estaven destinades a contenir el gra aconseguit per les comunitats situades als turons de l'entorn com es pot veure per les restes dels poblats avui posats al descobert; aquest gra segurament era venut a les planes properes al mar i transportades, possiblement, per mitjà del riu Cardener que passa a poca distància.

Sant Esteve d'Olius és una església romànica del segle XI declarada Bé Cultural d’Interès Nacional.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTUARI DEL REMEI. CASTELLVELL. OLIUS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

El Castellvell és dalt del turó del mateix nom (838 msnm) i 130 m. damunt la ciutat de Solsona, essent així, un mirador de primer ordre sobre tot la vall de i gran part de la comarca del Solsonès.

Hi ha notícies de haver hagut en aquest lloc un poblat ibèric i també d’un primitiu castell l'any 929. La construcció del castell va començar, per ordres

del comte Sunyer d'Urgell, l'any 957, i el comte Borrell II del casal de Barcelona el féu reforçar el 973 per assegurar la defensa de la contrada.

Hom enregistra l'actuació dels comtes d'Urgell com senyors de Solsona; també consta que tingueren drets damunt del comte de Solsona els bisbes d'Urgell. Un document de vers el 1000 denota que aleshores el comte Ermengol I d'Urgell, es trobava al seu palau del castell d'Olius, on rebé el prior Ramon, de l'església de Solsona

Al segle XI, l'aleshores senyor de Solsona Ecard Miró, va començar les obres per a fortificar-lo més, obres que posteriorment a la seva mort, van continuar els seus descendents Bernat i Ramon de Torroja, finalitzant-ne la construcció l'any 1217. El final de la construcció va tenir lloc quan la pubilla dels Torroja, Agnès de Torroja, besnéta d'Adalmús, filla del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, casà amb el vescomte de Cardona Ramon Folc, aleshores la propietat del castell es decantà als Cardona.

En el segle XIV, entre els anys 1310 i 1320, el castell patí àmplies reformes que engegà el vescomte de Cardona per adaptar la casa-castell a l'estil gòtic i convertir-lo en palau; durant aquestes reformes es va construir la gran sala que es podia trobar al costat est del recinte emmurallat, de forma quadrada, amb arcs apuntats transversals sobre columnes cilíndriques amb capitells cúbics, segons un model freqüent als castells catalans en època gòtica.

També es va alçar on havia anteriorment la capella romànica i sota la mateixa advocació de Santa Maria, un important edifici de planta gòtica. També va edificar-se el campanar, el cor i la porta actual. Actualment, s'hi manté el culte com a santuari de la Mare de Déu del Remei

Demolit el 1872, queden bona part dels murs perimetrals i les bases de les torres, que han estat restaurades.

El castell és un notable conjunt edificat al centre d'una gran esplanada, de forma trapezoïdal. El recinte era protegit per quatre torres de planta circular situades als angles i unides amb murs laterals, de les quals només una es conserva sencera.

Poques dades he trobat del Santuari del Remei potser emmascarades per la importància del castell.

A l’altar del santuari del Remei hi ha la imatge gòtica de la Mare de Déu del Remei o de Castellvell, del segle XIV.

El Castellvell de Solsona, és un monument declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MIQUEL DE CASTELLVELL. OLIUS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Situada damunt el Turó del Castellvell, l’església de Sant Miquel es troba a l’entrada del recinte emmurallat on havia hagut un poblat ibèric.

El matrimoni format per Bonhome i Riquilda donà a Santa Maria de Solsona, el 25 d’abril de 1008, l’alou que tenia al castell de Solsona, dins el comtat d’Urgell. Surt esmenada en dos documents, datats respectivament el 13 d’abril de 1017 i el 29 d’abril de 1017, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell.

Per un document del 18 de desembre de 1020 de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell sabem que Guillem i la seva muller Ermengarda vengueren al bisbe Ermengol de la Seu d’Urgell un alou que tenien al terme del castell de Solsona i l’església de Sant Miquel.

Aquestes dades fan referència a una església de Sant Miquel que hi havia dins el terme del castell de Solsona, però no ens proporcionen les bases necessàries per a portar a terme una identificació plena amb l’església de Sant Miquel de Castellvell.

Aquesta surt identificada en un document pel qual el bisbe Pere d’Urgell, amb el consentiment previ del capellà Guillem, féu donació a l’església de Sant Miquel a Santa Maria de Solsona i al seu paborde Gauspert. L’església es trobava situada al castell de Solsona. El document és datat el 28 d’agost de 1132.

En la butlla de confirmació de privilegis i esglésies atorgada pel papa Eugeni III al prepòsit solsoní Guillem, l’any 1151, confirmà a l’església de Santa Maria de Solsona, l’església de Sant Miquel de Solsona. Aquesta església surt novament esmentada en la segona acta de consagració de l’església de Solsona com a afrontació d’aquesta església.

En la butlla del papa Climent adreçada al prepòsit Bernat de Solsona, l’església de Sant Miquel i totes les seves pertinences són novament confirmades a Santa Maria de Solsona.

Un document del final del segle XIII del Cartolari II, foli 99, de Santa Maria de Solsona, proporciona una relació d’esglésies que pertanyen a la canònica de Santa Maria de Solsona per bisbats. Entre les esglésies esmentades, formant part del bisbat d’Urgell, figura l’església del castell de Solsona, sense que se n’especifiqui l’advocació.

L'església de Sant Miquel, era parroquial, dels termes de Castellvell i Trevics, ja en el segle XII i fins el segle XIX. Fou substituïda per la parròquia de Brics que n'havia estat sufragània.”

De l’església de Sant Miquel actualment només són unes ruïnes, malgrat això, queden vestigis per donar-nos una idea del tipus de construcció i de la forma de l'església.

De la primitiva església solament resta alguna filada de la part inferior dels seus murs i de l’absis. Probablement es tractava d’una església d’una sola nau, de planta rectangular, capçada vers llevant per un absis central i dues absidioles laterals, les quals formaven una planta trevolada, de les quals solament es conserven dues filades arran de terra. L’absis i les absidioles han estat bastits damunt una plataforma semicircular que els comprèn tots tres.

L’estat de les restes no fa pas possible veure l’indret de la porta o altres obertures, i per les característiques del parament, fet amb carreus que segueixen filada, acuradament treballats i escairats, podem aventurar una datació dins el segle XII per a la seva execució.

L'enderrocament de l'església va produir-se al segle XIX, recentment 1977-78 han estat posats al descobert els pocs vestigis que en queden.

Procedeix de l’església de Sant Miquel de Castellvell una imatge de la Mare de Déu que es conserva actualment al Museu Episcopal de Vic

Sant Miquel de Castellvell és una església romànica protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE DE MADRONA. PINELL. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

El poble de Madrona es va formar a redós de l'antiga església parroquial de Sant Pere de Madrona i del castell de Madrona situats ambdós a uns 550 metres d'altitud dalt la carena de l'extrem oriental del serrat de Madrona, al vessant esquerre de la vall de la riera de Madrona.

A l’hora de contemplar aquest edifici religiós cal no oblidar-se del castell, amb el qual forma un sol conjunt arquitectònic, encimbellat damunt el paratge rocallós. La característica més notable d’aquest conjunt, a primer cop d’ull, és el seu aspecte defensiu.

A l’apòcrifa acta de consagració de la Seu d’Urgell hom inclou el temple de Sant Pere de Madrona, que, evidentment, no és el que avui contemplem, que és posterior. D’altra banda, a la documentació de Santa Maria de Solsona és citat diverses vegades durant el segle XI (1004, 1008, 1033…). En un document del mes de setembre de l’any 1085 hom parla de l’església de Sant Pere. L’any 1099, Gombau i la seva muller, la comtessa Adelaida, feren donació a Santa Maria de Solsona d’aquesta parròquia amb les seves sufragànies. Tres anys més tard, el comte Ermengol V reconeixia aquests drets donats, i suara esmentats, a Santa Maria, altra vegada reafirmats l’any 1283 pel comte Ermengol IX.

Els anys 1150, 1180 y 1188, durant els pontificats d’Eugeni III, Alexandre III i Climent III, és confirmat el domini de la canònica solsonina, alhora que és relacionat a l’acta de la consagració, de l’any 1163, d’aquesta església de Solsona, quan ja devia estar recentment edificat el nou temple romànic de Sant Pere de Madrona.

D’altra banda, sabem que l’any 1391 pertanyia als límits del deganat d’Urgell. 

Sant Pere de Madrona es tracta d’una església d’una nau, en la qual es fa evident com la planta de l’edifici s’adaptà a les característiques del terreny, amb uns guerxaments variables i desiguals i amb una orientació est-nord-est ben notòria.

Els murs de tramuntana es fonamenten directament damunt la roca, visible a l’interior del temple, mentre el de migjorn, en part, necessità d’un alt talús de pedra escairada i, en part, damunt la roca mare, la qual cosa pot haver provocat uns assentaments diferencials, motiu de les lesions visibles en la volta de canó, a punt d’obrir-se i esfondrar-se. Damunt el mur de tramuntana, gairebé al peu de la nau, arrenca el campanar de cadireta, de doble obertura i amb arcs de punt rodó.

L’obra, possiblement del segle XII, ha estat feta amb carreus, alguns dels quals han estat marcats amb senyals de picapedrer.

Exteriorment l’església és nua d’ornamentació, llevat de l’absis, extremadament esvelt, el qual ha estat decorat amb un fris d’arcuacions llombardes, realitzades amb carreus ben tallats i distribuïdes en sèries de dues arcuacions entre lesenes, que són realment semi columnes, les quals arrenquen d’un alt podi.

Al parament absidal hi ha dues pedres esculpides, a la segona faixa de migdia, decorades amb motius vegetals, amb una tija que evoluciona onejant, fent néixer a banda i banda unes fulles de palmeta que ocupen els espais lliures, un motiu flanquejat per un fris de dents de serra a dalt i a baix, el qual és bastant corrent en l’època. 

L’accés al recinte religiós és per la porta que hi ha al mur de ponent —un xic descentrada, a causa de les característiques rocoses del lloc—, amb un arc de mig punt. Una mica més enlaire del mateix mur hi ha una finestra geminada, amb la columna cilíndrica.

Ja a l’interior de l’edifici, s’observa la grandiositat del temple, amb l’espai buit al fons del que devia ésser la bellíssima cripta, avui esfondrada, i restes, molt desfigurades, del que devia ésser el presbiteri superior.

Des de l’interior de la cripta, mirant a través del mur de l’absis, hi ha unes obertures aparellades simètricament una damunt l’altra, coincidents amb les faixes exteriors. D’altra banda, l’estat actual d’aquesta cripta deixa observar que, almenys en part, no fou bastida al mateix moment que l’edifici, tot i que és de la mateixa època i, gairebé segur, incorporada a l’edifici immediatament i prevista de bon antuvi.

Darrere el mur postís del presbiteri, que conserva restes de pintura, possiblement dels segles XIV-XV, hi ha una finestra de doble esqueixada, com la que hi ha al mur de migjorn.

A mà esquerra de la nau, en una secció més elevada al pla de la nau, hi ha dues obertures, les quals accedeixen a dues dependències d’obra anterior a la que hem descrit. El parament pot indicar que en un principi havien format un sol cos i que foren reutilitzats com a sagristia, una meitat, i com a accés al cor, avui inexistent, l’altra.

L’església de Madrona constitueix en la seva ruïna un dels millors exemples de com les formes, tant espacials con decoratives, de l’arquitectura llombarda perduren fins ben entrat el segle XII, adaptant-se a les noves tecnologies en l’art de treballar la pedra. Tanmateix la seva espacialitat guarda unes profundes relacions amb la de l’església de Sant Esteve d’Olius, on també una cripta envaeix l’àmbit de la nau, tot generant un presbiteri elevat.

A l’exterior del mur de l’absis hi ha dos blocs de pedra amb uns motius ornamentals esculpits que presenten continuïtat entre ambdues peces.

Al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona es conserven tres semi capitells que havien format part de la cripta de Madrona, els quals coincideixen en la seva funcionalitat, perquè devien anar adossats a tall de mènsula, en estructura, estil i dimensions. Tots tres són esculpits i presenten motius diferents. La uniformitat del conjunt escultòric de la cripta és indubtable a nivell estilístic, i fins i tot pel que fa al caràcter del repertori utilitzat. L’escultor elaborà unes formes molt nítides, però també senzilles, de volums plans amb escassetat de modelat, sense abusar de la superfície de què disposava; s’adaptà al marc imposat, que denota ja un moment avançat, que no sembla anterior al segle XIII, bé que amb alguns errors de càlcul (en aquest sentit és ben significatiu el desnivell de les tiges que s’enllacen amb l’atlant). D’aquesta manera, es palesa la mà d’un artífex modest, tècnicament de caire gairebé popular, incapaç d’assolir els nivells als quals s’arriba en els grans centres com el claustre de Solsona, per exemple.

El conjunt de les restes del castell de Madrona  i l'església romànica de Sant Pere de Madrona van ser declarats Bé Cultural d’Interès Nacional.

En l’obra Catalunya Romànica -font de dades- hi ha una detallada explicació dels tres capitells.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE DE MADRONA( NOVA) PINELL. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

El lloc de Madrona i la seva església es troben a l'extrem nord-oest del terme municipal, coronant un esperó de muntanya que s'aixeca a la conjunció de les rases de Pinell i de Sangrà. L'indret centra l'espai natural protegit Obagues de la riera de Madrona, una gran boscúria que cobreix els vessants de l'esquerra de la riera de Madrona. Madrona és una de les cinc entitats de població del municipi de Pinell de Solsonès .El poblament 32 h. 2009/550 msnm.) és totalment dispers, format a base de masies.

La nova església de Sant Pere de Madrona és un gran edifici d’estil neoclàssic bastit al segle XVIII. La seva construcció va ser per què els parroquians trobaven l’antiga romànica, vella i incomoda. Té una sola nau i amb volta de canó i amb sis altars laterals. La capçalera és recta. Als peus de l'església es troba el cor sobre una volta de creueria. Les pintures murals que adornen les parets representen els dotze apòstols.

El frontis el té arrebossat i pintat de blanc trencat amb carreus de pedra fosca a cantoneres. Unes pilastres recorren tota la façana de dalt a baix; senyalen tres zones que es corresponen amb la nau i les capelles laterals; uns pinacles sobresurten al capdamunt d'aquestes pilastres i al cim de la minsa cornisa que és corbada en semicercle convex al centre i còncava als laterals.

Té una portalada barroca en pedra fosca amb un portal en arc carpanell, pilastres toscanes adossades als muntants, cornisa sinuosa i fornícula sense imatge amb decoració de volutes als costats; una rosassa queda oberta a mitja alçada i un òcul rectangular està situat poc més amunt.

Els seus murs laterals són de maçoneria amb carreus al caires, tot en pedra marronosa. La teulada és a doble vessant.

Campanar va ser construït en la mateixa època del temple. És situat sobre l'ala dreta del temple fent angle al nord-est del frontis encarat a llevant. Té un primer alt cos de planta quadrada i un de segon vuitavat coronat per una cornisa amb gàrgoles als costats curts i a sota d'ella, i per una agulla piramidal quadrada amb inflexió a la base vuitavada; té les careneres destacades. Els seus murs són de paredat amb carreus a cantoneres al primer cos i de carreus ben escairats en el segon, tot en pedra marronosa. La cel·la queda oberta amb quatre finestres d'arc de mig punt, una a cada cara alterna; hi penja una campana; dues motllures es troben sota les finestres poc separades, una altra a l'arrencada dels arcs i una quarta sota les gàrgoles. La teulada és a quatre vessants.

Dins de l'església hi ha un banc del segle XIX, en bon estat de conservació. Guarda un antic retaule barroc avui dividit en tres parts situades en sengles capelles laterals. Dintre de la sagristia hi ha un moble per guardar els ornaments propis de la litúrgia d'un particular interès. A la part posterior de l'església es troba el cementiri.

A l'edificació de l'església es va adossar l'any 1787 per mitjà d'un pas elevat, la casa que feia les funcions de rectoria. Actualment serveix per fer colònies.

L’església de Sant Pere de Madrona és inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ERMITA DELS SANTS APÒSTOLS. CASTELLAR DE LA RIBERA. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

L’ermita del Sants Apòstols (Sant Felip i Sant Jaume Menor) és situada (783 msnm.) a la part central-sud del terme municipal.

Es troba solitària damunt del serrat dels Apòstols, a la capçalera del barranc de Sant Tirs, a uns tres quilòmetres a ponent de Clarà. L’edific capella està assentat sobre una codina.

L’ermita dels Sants Apòstols és una construcció d’una sola nau de planta rectangular.

Porta d'entrada amb llinda monolítica on apareix la data de 1808. Al mur sud-est, hi ha una obertura molt petita.

El campanar  d’espadanya d’un sol ull és situat a la cara nord-est. Manté en el seu ull la presencia d’una campana

A l'interior de la nau, els paraments estan enguixats i pintats. Volta de canó a l'interior.´

La coberta és de teules.

L'ermita dels Apòstols és una capella inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT TIRS O SANT SENTÍS DE PINELL. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

La masia amb la seva capella, separades per un centenar de metres, es troben a la part nord del terme municipal, dalt de la llarga carena que es forma entre el barranc de Sant Tirs, al nord, i el de Pinell, al sud.

Pel que sembla ser la seva història l'any 1093, Ramon Guitart de la família Pinell i la seva dona Ermengarda va proveir de terres a l'església de Sant Tirs.

El dia 19 de desembre de 1096, Pere Ramon vengué unes terres a frec de l’església“Sancti Tirssi”, situades al terme de “Castro Pinel” i al lloc de la“Coma de Tedmir”; aquesta terra afrontava amb el pujol “Amarugo”, amb el torrent de Pinell, amb el terme de Madrona i amb la coma de Sant Pere.

Tres anys més tard, el 16 d’agost, Erimand féu donació d’unes terres al terme del castell de Pinell, sota el terme de Terrassola i prop de l’església de Sant Tirs.

El temple actual conserva ben poca cosa del temple original, romànic, potser només la ubicació, puix que l’edifici que es veu avui és el resultat d’un munt de refeccions i reformes que l’han desfigurat totalment. D’aquí que no el puguem considerar romànic

Sant Tirs de Pinell és una església de planta rectangular, edificada a sobre d'una antiga església de la qual s'aprecia una part en el frontal. A l' interior, hi ha una volta de guix amb llunetes i dos arcosolis al costat de l'absis, que és pla.

A sobre de l'entrada hi ha el cor suportat per una volta.

A la façana principal s'obre la posta d'arc escarser adovellat, per sobre una petita finestra circular i, rematant la façana, un petit campanar d'espadanya d'un ull.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA EULÀRIA DELS QUADRELLS. LA MOLSOSA. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Aquesta crònica em treu un pes que m’ha amoinat des de fa quatre anys. Tenint les fotografies no havia mai sabut trobar dades de la capella. Avui com per art de màgia les he trobat.

Els Quadrells és una petita entitat de població (13h.1960/570 msnm) i  antiga quadra vora el límit de la Molsosa amb el terme de Calonge de Segarra (Anoia).

La capella de Santa Eulària (com l’anomena l’indicador de la carretera) és adossada al mas del mateix nom, proper a la carretera de Pinós, a l’altra banda de la riera que la separa de la carretera de Prades.

Aquesta església era situada dins de l’antic terme del castell de la Molsosa. Sempre fou una capella de la parròquia de Santa Maria de la Molsosa. Depengué de la canònica de Sant Vicenç de Cardona a través de la seva parròquia de la Molsosa.

La primera notícia de l’existència de l’església de Santa Eulàlia i dels llocs dels Quadrells és de l’any 1088, quan Guillem Bernat féu donació a Santa Maria de Solsona de diversos béns que es trobaven dins dels termes de la Molsosa i dels Quadrells; entre les afrontacions dels béns figurava l’església de Santa Eulàlia.

Es tracta d’un edifici romànic adossat a un mas, que en el transcurs del temps ha sofert un seguit de transformacions que li han llevat parcialment la seva aparença primitiva, emmascarada encara per unes restauracions poc afortunades realitzades ara fa uns vint anys. A desgrat d’això la seva estructura es manté íntegra, seguint la tipologia, tan estesa dins l’àmbit rural, d’un edifici d’una sola nau ampliada amb un absis, posteriorment sobrealçat, obert a llevant.

Els paraments interns foren totalment arrebossats durant les restauracions, cosa que priva de veure l’autèntica estructura de les cobertes, les quals, amagades sota l’arrebossat, traspuen cenyides a la volta actual de mig punt de la nau i a la d’un quart d’esfera de l’absis. La volta de la nau és reforçada amb uns arcs torals moderns que potser ocupen el mateix lloc on n’hi hagué uns altres d’originals, tot i que també és molt possible que haguessin estat obrats modernament per tal d’enfortir l’edifici.

La porta, que és moderna, s’obre al capdavall del mur sud, on també hi ha dues finestres d’una sola esqueixada, una de les quals és ostensiblement refeta. La finestra de l’absis és ara inexistent. El campanar, afegit posteriorment, no és altra cosa que una espadanya, adossada a la masia, que corona el mur de ponent.

Els paraments externs, que han estat poc o molt retocats, especialment a l’absis, refet en bona part, no mostren cap element decoratiu. L’aparell és fet amb carreus de mides mitjanes, alguns més voluminosos que altres, ben desbastats, col·locats en filades horitzontals.

Per bé que alguns elements que esdevindrien útils per a la seva datació han desaparegut, és versemblant creure que es tracta d’un edifici bastit dins el segle XII.

La capella de Santa Eulàlia o Eulària és un edifici inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau