CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ
La vila d’Abella de la Conca (116
h.2005/ 956 msnm.) és assentada a la part baixa d’un coster, sobre el forat
d’Abella, per on s’escola el riu d’Abella. De les cases, n'hi ha que són
parcialment excavades a la roca i moltes van essent abandonades per d’altres de
més properes al riu.
El primer esment del lloc de l’Abella
data de l’any 1033, quan és mencionat com a límit del castell de Llordà, amb
motiu de la seva venda pels comtes d’Urgell a Arnau Mir de Tost.
Aquesta església substituí, ja a
darreries del segle XI, l'anterior, que era dalt el castell. Se'n té
documentació des del 1100: Guillem Guitart i la seva muller donen aquesta
església i la de Sant Vicenç de Bóixols a Santa Maria de Solsona (que
en aquell moment no era encara la seu d'un bisbat propi, sinó un temple monacal
depenent del bisbat d'Urgell).
A partir del 1100 són ja freqüents
els esments d'aquesta església en la documentació medieval. Les dades trobades no coincideixen en alguna
ocasió.
Destaca en el conjunt la torre-campanar de
dos pisos, que fa visible, més per la seva ubicació que per la mateixa alçada
que té, l'església de Sant Esteve des de pràcticament qualsevol lloc del sector
pla del terme, i la capçalera triabsidal. A més, el conjunt de capçalera i
campanar és la primera visió, impactant, que rep el visitant en pujar pel
carrer del poble que mena a l'església. I si és de nit, il·luminada, encara
més.
És un edifici de planta basilical,
amb tres naus i tres absis, tot i que la nau septentrional queda reduïda a la
mínima expressió: és senzillament una capelleta davant de l'absis, que va ser
modernament habilitat com a sagristia. La resta de la nau, que queda quasi tota
ella per sota del nivell del carrer adjacent, en algun moment va ser anul·lada,
potser per la humitat i amenaça de ruïna que devia presentar.
La separació entre la capçalera i
les naus és molt senzill, i el lloc que en altres temples ocupa el presbiteri,
aquí es veu reduït a un arc, que hom sol anomenar arc presbiteral. En el cas de
la nau central, en lloc d'un hi ha dos arcs presbiterals consecutius. Les
voltes de canó de les naus estan reforçades al llarg per tres arcs torals, que
arrenquen de pilars semicirculars superposats als arcs quadrangulars, d'on
arrenquen els arcs formers, de poca alçada, que separen les naus. Això provoca
una de les diverses originalitats d'aquesta església: els arcs entre la nau principal
i les laterals prenen una forma de creu. Si el temple fos del segle XII,
ja no es consideraria tan original, atès que aquesta forma de creu amb
pilastres arrodonides és bastant freqüent, però sobretot en esglésies de més
volum que aquesta.
La porta primitiva, del segle
XI, és on solien ser les portes dels temples d'aquella època, però les reformes
del segle subsegüent, que consistiren sobretot en l'erecció del campanar i
l'obertura de la porta a la façana de ponent relegaren la primera porta, molt
petita, a un paper secundari. La nova porta ja tenia una amplada més notable, i
era reforçada per una arquivolta en degradació.
Diverses finestrons de doble
esqueixada s'obren en els murs meridionals i occidental, així com en el centre
dels absis. Les cobertes de les naus són a diferents nivell, ja que la nau
central és sensiblement més alta que les laterals.
La regularitat de les filades de
carreus del conjunt del temple i la presència d'elements decoratius en la mateixa
construcció, com arcuacions cegues -anomenades sovint llombardes- als absis,
nau i campanar, la disposició de les pedres per formar l'arc superior de les
finestres, confereixen a l'església una presència i fins i tot unes pretensions
superiors al lloc on es dreça el temple. Possiblement hom hi podria veure la mà
dels senyors d'Abella, preocupats per bastir un temple que fos adequat al
nivell que ells pretenien per als seus dominis.
El campanar romànic pertany a una època
una mica posterior a l'aixecament de l'església, possiblement ja a principis
del XII. Adossat cap al mur de migdia on es recolza, més proper a la capçalera
encarada a llevant que no pas al frontis. Té planta romboïdal i finestres d'arc
de mig punt obertes en dos pisos, geminades als costats curts i triforades als
llargs. Està coronat per una cornisa amb un fris inferior d'arcs cecs i un
altre en ziga-zagues i una teulada piramidal baixa de lloses en escata; el
pisos estan separats per frisos de ziga-zagues. Els seus murs, com els del
temple, són de carreus petits, ben escairats i disposats en filades regulars;
la pedra és majoritàriament grisenca, encara que n'hi ha de blanquinosa
barrejada. Escales de mà permeten accedir, de pis en pis a la cel·la superior. Té campanes de bronze i una de fusta, una matraca, anomenada popularment “tenebra”
Conservava un retaule gòtic de Pere
Serra de petites proporcions, pintat aproximadament el 1375. Aquest
retaule va ser mostrat a l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Durant
la Guerra Civil va estar amagat a l’Hospital de Santa Maria de Lleida. L’any
1972 va ser robat i posteriorment recuperat. Actualment es troba al Museu
Diocesà d'Urgell.
També servava un altre retaule, el
de la Pietat, del taller del mestre Pere Garcia de Benavarri, datat a
darreries del segle XV. Actualment aquest retaule és al Museu de la
Conca Dellà.
A més, s'hi han trobat fragments de
pintures murals romàniques en procés de restauració.
Sant
Esteve d'Abella de la Conca és l'església romànica catalogada com a Bé
Cultural d'Interès Local.
Text i
recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
