La vila de Vielha (3.156 h el 2005), capital de la Vall,
es troba a 974 m d’altitud, a l’esquerra de la Garona, a l’aiguabarreig
d’aquesta amb l’Arriu Nere, que travessa de sud a nord el nucli urbà en un
eixamplament de la vall que forma una plana ondulada voltada en amfiteatre per
les serres de Garrejau i Montcorbison a l’W, Era Solana al NE i Satèsta al SE,
que li donen una obertura al N i l’E.
La seva si tuació en una antiga cruïlla de camins -el
camí ral (camin reiau) que comunicava la part alta i baixa de la vall i els que
davallaven de Gausac i Casau, a més del que pel port de Viella anava a la
Ribagorça- s’ha mantingut amb els dos grans eixos de comunicació (la N-230 a
França i al túnel de Viella i la C-28 a la Bonaigua).
L’Església de Sant Miquèu és una església construïda en diferents
fases entre els segles XII i XIII. Està dedicada a sant Miquel. La seva
construcció original és de transició del romànic al gòtic.
Antigament estava edificada junt a
l'antic castell medieval del que ja no en queda cap resta. És per aquest motiu
que la torre del campanar té un aspecte fortificat. Té una única nau, amb
quatre capelles laterals per banda, cobertes també amb volta de canó i
reforçades amb arcs torals, tret del parell més pròxim al creuer, que ho
són amb volta per aresta (1535). Els tres trams més propers a la façana oest
són del segle XII. El tram previ al presbiteri correspon al segle XV
i el creuer i la capçalera van ser construïts l'any 1730.
Al segle XVI, per privilegi de
Ferran II, es bastí el campanar, que servia de torre de defensa, i que té
embegut a la base el portal del segle XII, dins d'un atri. La torre campanar té la
planta quadrada i està muntada sobre la portalada amb un arc de punt
rodó, que forma en la part interior, amb els paraments de la torre, un espai a
mode de porxo o atri. El campanar, de base quadrada que esdevé
octogonal, és coronat per una barbacana que sosté una aguda coberta
piramidal de pissarra. El cos del campanar vuitavat, és proveït de sageteres, i
en la part superior s'obren dos rengles de finestrals sobrepujats per
volada cornisa, i acabat amb un agut capitell de llicorella.
L'alçada total és de 40 metres.
Desenvolupava funcions de campanar,
però en estar dins del recinte fortificat del castell també va ser dissenyada
com a torre de defensa i torre d'homenatge. Originàriament es van construir
dues finestres geminades de mig punt a cada costat del pis més elevat. Aquestes
es van mutilar i modificar en segles posteriors per fer-hi encabir noves
campanes. En el pis inferior a aquest hi ha una única finestra d'arc
apuntat en cada mur de la torre. El setembre de 2013 un llamp va afectar
el campanar i es tem per si s'haurà d'enderrocar.
L'actual porta d'accés al temple
data de finals del segle XIII o principis del XIV. Va ser afegida al temple
romànic existent. Recorda molt a la de la veïna de Sant Esteve de Betrén,
si bé està molt més deteriorada. En ella es combinen les línies apuntades de
l'incipient estil gòtic amb la temàtica i simbologia romàniques.
La portalada està protegida per
un atri que forma el primer pis de la torre de campanar. consta de
cinc arquivoltes apuntades, en degradació, a més d'un sisè arc
interior de mig punt. Entre ambdós resta un fals timpà amb tres
plaques de marbre esculpides. En la peça central, la
més gran, apareix esculpit un Sant Miquel amb una llança lluitant contra el
dragó. En les laterals, a la dreta la Flagel·lació de Jesús i a l'esquerra una
escena de difícil interpretació que pot ser la creació de l'home.
Les cinc arquivoltes, també esculpides
i amb 59 figures en relleu, que al·ludeixen en el seu conjunt al Judici Final,
són de qualitat desigual i semblen obra de més d'una mà. Podem veure a àngels,
sants, músics i als apòstols gaudint de la Glòria, mentre que en les figures
més properes als capitells observem a diversos personatges sortint dels seus
sepulcres.
Situat a l'esquerra del pòrtic, hi
ha un relleu en pedra de Crist a la Creu. Ubicat al costat de ponent de l'atri
de l'església, la imatge de Crist està molt malmesa a causa de despreniments
matèrics ( sobre tot pel que fa a la zona del rostre i a la de les extremitats
inferiors); la imatge penja en actitud triomfal sobre una creu llatina. És
possible que fos representat amb corona i perizoni, i consta d'un supedani a
l'acabament de la creu; és un crucificat amb els palmells de la mà oberts, amb
els peus separats i amb els braços lleugerament flexionats a l'alçada del
colze. És similar que el de Gausac però de millor qualitat. Fa 50 cm d'alçada.
A l'interior guarda una pica
baptismal romànica. Formada per un vas troncocònic i un peu cilíndric, amb
base circular. Tant el peu com la base no corresponen al vas. La pica està
solcada per tres filets horitzontals que compartimenten la superfície del vas
en dues franges. A la superior hi ha representat un motiu vegetal i a la
inferior hi ha gravats una successió d'arcs. L'angle inferior de la pica està
bordejat de botons semiesfèrics. Tant el peu com la base manquen de motius
ornamentals: són llisos. Està esculpida amb motius vegetals i geomètrics
d'influència mossàrab.
També hi ha l'altar major gòtic,
atribuït per alguns a Pere Despallargues (segle XV), unes pintures murals
renaixentistes, semblants a les d'Arties
I sobretot, la talla del Crist
de Mijaran, una excepcional talla procedent de l'antiga església de Santa
Maria de Mijaran, un bust de dimensions naturals, que devia formar part d'un
antic davallament romànic, que sembla que sortí de l'important taller
d'Erill-la-Vall, a la Vall de Boí (segle XII-XIII). Fou espoliat en 1936
després que fou destruït el temple durant la Guerra Civil Espanyola. No va
retornà a la Val d’Aran fins el 1940 després d’haver estat localitzat a Suïssa.
Formava part d'un conjunt escultòric d'un Davallament, similar als que hi ha a
la Vall de Boí. Per les seves característiques es creu que també va ser
obra del Mestre d'Erill. Només ens ha arribat una part d'aquesta magnífica
talla policromada del segle XII. Es creu que arribava a fer més de dos metres
d'alçada. Són molt interessants les traces dels cabells i la barba, amb trenes
tallades en ziga-zaga i cargols. Les altres figures, segurament, deurien
desaparèixer l'any 1472, ja que l'església va ser saquejada durant una
invasió francesa a la Vall.
Al creuer de l'epístola hi ha
l'orgue barroc del segle XVIII, de fusta pintada i daurada va ser construït l'any 1778 pels
germans Josep i Llorenç Vicens de Sant Feliu de Guíxols.Ha arribat gairebé
en la seva forma original amb algunes reformes. L'orguener Rouede va traslladar
i ampliar-lo el 1858.
També hi ha una pintura sobre tela
representant la Sagrada Família, còpia de A. Van Eyk realitzada per J. Virgili
al segle XVIII. Les capelles laterals presenten pintures murals renaixentistes
amb escenes de la vida de Jesús (infantesa i passió).
El retaule gòtic de l'altar major
data del segle XV. Representa escenes de la vida de la Verge Maria i
de Sant Miquel. El quadre central i els tres de l'angle superior esquerre són
de Sant Miquel. Les figures que l'acompanyen al centre són els apòstols Sant
Pere i Sant Pau. L'autor és anònim "Mestre de Vielha", sembla ser
deixeble de Pere Garcia de Benavarri, que treballà a Barcelona, Lleida i Osca.
Hi ha tanta riquesa cultural en el
seu interior que en aquest espai ens ha estat impossible col·locar la multitud
de fotografies que van fer.
Sant Miquèu de Vielha és una obra
inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
