SANT PERE DE SON. ALT ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

L’antiga església de Sant Pere de són és situada a poca distància de l’església parroquial del Sant Just i Sant Pastor, dins el nucli urbà de Son. 

No s’han trobat referències documentals concretes d’aquesta església, que devia estar supeditada a la propera parroquial de Sant Just i Sant Pastor. 

L’església de Sant Pere de Son fou desafectada en una data incerta i convertida en escola, allotjament dels mestres, ajuntament i rectoria, (d'on el nom d'Abadia que a vegades també s’hi coneix). Des de el darrer terç del segle XX és una casa particular, de manera que les seves característiques interiors han estat totalment alterades per l’adaptació al nou ús. 

Per tant, podem dir que de l’edifici alt-medieval conservem fonamentalment el perímetre exterior, que correspon a un edifici d’una sola nau, coronada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un tram presbiteral que s’acusa a l’exterior mitjançant un cos interposat entre la nau i l’absis. Sembla probable que la nau fos coberta amb estructura d’embigat, i que l’absis i el tram presbiteral ho estiguessin per una volta. 

La porta s’obre en la façana sud, on totes les obertures existents corresponen als processos de reforma i transformació, i s’observen les traces de tres finestres paredades de doble esqueixada, una a l’absis, al costat sud, i dues a la nau; d’aquestes, la situada més a ponent presenta l’arc doblat per un segon arc, solució constructiva que també es troba en la porta original, de la qual només és conserva la meitat de l’arc i se n’han perdut totalment els brancals. 

Les façanes són totalment òrfenes d’ornamentació, i no hi ha traces d’haver-n’hi hagut. 

L’aparell és molt alterat per les successives reformes que han sofert els paraments, però les parts originals presenten un carreu petit sense polir, ben disposat en filades uniformes, amb els arcs formats per dovelles ben tallades que semblen indicar les formes constructives del segle XII, però fortament ancorades en la tradició constructiva d’època anterior. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons majoritàriament: Catalunya Romànica.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU D’ÀNEU. LA GUINGUETA D’ÀNEU. PALLARS SOBIRÀ. “INTERIOR I PINTURES”

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

El passat 11 de febrer el present any vaig publicar una crònica de la nostra visita al Santuari de la Mare de Déu d’Àneu. Com sempre és habitual la nostra visita és per la part exterior tret d’alguna fotografia que alguna escletxa de la porta ens permet fer. En aquesta ocasió vam poder realitzar una visita guiada a l’interior de la nau.

 

Si l’edifici ja és una grandiosa estructura exteriorment quan entres et quedes sospirés de la seves dimensions.  Les tres naus s’ha unificat i s’han alçat les seves parets permeten construir uns passadissos amb baranes en la part superior a la mateixa alçada que el cor. 

De la decoració mural de Santa Maria d’Àneu, conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya,  tan sols ens han arribat les pintures de l’absis central, les quals constitueixen un dels conjunts més importants de pintura romànica catalana per la seva qualitat plàstica i la seva originalitat iconogràfica. 

Les pintures, que és troben força malmeses, mostren dos nivells de composició amb sengles narracions.Si bé és comú iniciar la descripció dels absis per les imatges representades a la seva conca, aquí cal fer-ho per la part inferior del tambor. En aquest punt, i sota la finestra axial de les tres que s’obren a l’hemicicle, hi ha les quatre rodes de foc del carro de Jahvè descrites per Ezequiel. Al seu costat s’erigeixen dos serafins amb tres parells d’ales que il·lustren la visió d’Isaïes: “L’any que morí el rei Ozies, vaig veure el Senyor assegut en un tron elevat i excels, amb el ròssec del seu mantell que omplia el santuari. Uns serafins que estaven davant d’ell tenien cadascun sis ales; dues per a cobrir-se la cara, dues per a cobrir-se els peus i dues per a volar. I és cridaven l’un a l’altre aquestes paraules: “Sant, sant, sant és Jahvè Sabaot” .

Seguint la tipologia habitual d’aquests personatges, les ales i les mans dels serafins presenten ulls. Ambdós sostenen pinces amb sengles brases que acosten als llavis dels dos profetes, que s’agenollen al seu costat, tot purificant-los, segons el text d’Isaïes. El personatge d’Isaïes s’identifica per una inscripció de la qual només s’ha conservat la inicial, mentre que l’altre personatge és més problemàtic. Excepcionalment es tracta d’Elies (Elia), que segons els textos de l’Antic Testament no veié l’Etern fins a l’hora de pujar al cel; hauria estat més lògic que el personatge fos Jeremies o Ezequiel. La presència d’Elies, dona una significació suplementària de les rodes de foc, i les acosta a aquelles que portaren al cel l’Home de Déu. 

Ambdós profetes, nimbats i vestits amb túnica probablement talar de color vermell i mantell blau, representen el missatge de la bona nova anunciada per Isaïes. Cal remarcar que la franja que separa els dos registres narratius és molt tènue, i és composta per una franja de petites ondulacions amb elements flordelisats. Altres elements vegetals decoren l’intradós de les finestres, amb formes helicoïdals a les laterals i de filigrana d’inspiració clàssica a la central.

 La figura de la Maiestas Mariae ha desaparegut gairebé del tot, però es pot reconèixer el tron d’orfebreria i la indumentària de la Verge composta per una túnica talar porpra, el mantell blau, encaputxat a la manera bizantina, i sabates blaves amb franges de pedreria que reposen sobre un marxapeu. La màndorla apuntada, decorada amb motius geomètrics, tanca un camper groc.

La Verge presenta l’Infant als reis, que es troben situats asimètricament als dos costats de la conca absidal. Melcior, en genuflexió, presenta la seva ofrena. Gaspar i Baltasar han desaparegut en la seva meitat superior. Tanmateix, se’ls pot reconèixer perquè tots tres vesteixen túnica curta sota la qual mostren les cames cobertes per calces fins als peus, calçats amb sabata estreta. El mantell obert sobre l’espatlla dreta mostra, en les seves extremitats, una placa metàl·lica amb pedres. Aquesta no és, però, l’única analogia possible entre les dues obres de l’anomenat mestre de Pedret. La presència en tots dos casos de les figures dels arcàngels Miquel  i Gabriel, aquest desaparegut gairebé del tot, evidencien els paral·lelismes entre aquests dos conjunts. 

A l’esquerra de l’espectador veiem l’arcàngel Miquel vestit a la manera bizantina, sostenint l’estendard amb la mà esquerra i el roleu amb la dreta, sobre el qual apareix una inscripció mentre que la desapareguda figura de sant Gabriel conservava el roleu amb una inscripció. Així, doncs, es tracta dels àngels advocats que demanen a Déu el perdó per als pecadors, els quals també apareixen representats a Sant Pere del Burgal, Esterri de Cardós i Estaon. Així, doncs, la grandesa del moment és legitimada per la presència dels arcàngels. 

om a Galliano, el nostre conjunt incorpora la figura del comitent. A Santa Maria d’Àneu són dos i es troben representats l’un sobre l’altre a l’esquerra de la composició, tot ocupant l’extrem del registre semicilíndric. El personatge superior, imberbe, vesteix paraments sacerdotals, casulla i túnica blanca. Amb la mà esquerra, velada, sosté un llibre, mentre que la mà dreta és mostrada oberta sobre el pit. La figura inferior, pitjor conservada, llueix tonsura com l’anterior i barba. Les figures no duen aura, i si acceptem que una de les figures és sant Bernat, canonitzat l’any 1173, avancem d’una manera molt important la datació de les pintures. També es fa difícil acceptar que sant Benet sigui representat com un home tan jove. Malgrat tot, cal remarcar que el personatge superior duu paraments sacerdotals, no de diaca. 

A l’extrem oposat del registre apareix la figura de l’arcàngel Rafael que vesteix túnica vermella i mantell groc i mostra l’espasa del missatger de Déu. Es podria entendre pel seu paper d’advocat dels dos personatges oposats a ell. 

Pel que fa a composició i forma, l’absis presenta una sèrie d’elements originals. Aquí l’autor s’allunyà de les normes tradicionals creant efectes d’asimetria o fent sortir les figures del seu espai marcat, com en el cas dels peus dels Mags. 

El pintor demostra un gran coneixement de la tècnica pictòrica, un gran domini de la línia, dels colors i de les veladures. La gamma cromàtica és àmplia: s’utilitzen els colors groc, porpra, vermell, blanc, blau, negre i una gamma d’ocres i marrons.

Estilísticament, les pintures de Santa Maria d’Àneu han estat inscrites dins el cercle del Mestre de Pedret, el qual treballà durant un llarg període de temps, i les seves obres es troben en un ampli marc geogràfic. Aquesta àrea correspon a la zona del Pallars i la Vall d’Aran (Santa Maria d’Àneu, Sant Pere del Burgal, Tredós), amb altres localitzacions com, és clar, Sant Quirze de Pedret (Berguedà), Àger (Noguera) o Saint-Lizier, a l’Arieja. Tanmateix la seva activitat influí en els mestres d’Estaon, Orcau i Cardós. 

Tanmateix, la consagració de Saint-Lizier el 1117 fa pensar que l’obra del Mestre de Pedret a casa nostra es realitzà a cavall del segle XI i XII. 

Hom conserva un document de concòrdia i de condonació de l’església de Santa Maria d’Àneu, signat pel comte Artau II de Pallars Sobirà i el bisbe Bernat d’Urgell i datat el 30 de març de 1085, que correspon probablement a l’època de construcció de l’església de tipus llombard de tres naus, que al segle XIV havia de canviar la seva estructura. Aquesta data pot ajudar a situar el límit inferior de la datació de les nostres pintures, límit que es podria tancar al començament del segle XII. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA ANNA DE SORRE. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINAT PEL PALLASRS SOBIRÀ 

Caminant per la pista que porta al poble de Caregue trobaven aquest petit edifici religiós. Santa Anna de Sorre és una ermita del poble de Sorre. Anteriorment pertanyia al terme de l’antic municipi d’Altron.

Està situada uns 800 metres al nord nord-est de Sorre, a prop (550 metres) ja d'Escàs. És a l'extrem de llevant del Serrat dels Solanets, al nord dels Prats. Queda molt a prop, dessota i a llevant de la Pista de Caregue.

 

És una ermita de muntanya, molt petita, d'una sola nau, sense absis aparent a l'exterior. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

SANT ESTEVE DE MENEURI. SORT. PALLARS SOBIRÀ

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ 

Aquesta crònica la començaré de diferent manera a l’habitual. Havíem visitat anteriorment la vall d’Àssua, també el poble de Seurí (Saurí) i ens havia quedat sense fer l’església de Sant Esteve de Meneuri (Menauri). Aquest cop érem una petita colla que van fer la petita travessa de Seurí a Meneuri. Seguint unes marques grogues davallaven del poble i arribàvem al barranc i riu de Pamamo, nom actualment força conegut a causa de l’obra literària. Pujàvem per un viarany i arribàvem a l’església de Sant Esteve de Meneuri.  Una runes que mercè a  la placa posada en un pany del mur ens assabentava que havíem arribat al lloc. 

Meneuri és una casa i antic lloc de la Vall d’Àssua situada a la dreta del riu de Pamano, enfront del nucli de Sauri, de l’antic municipi del qual formà part al segle XIX. 

No s’han trobat dades documentals d’època medieval referents a aquesta església de la Vall d’Àssua, que l’any 1758 era una capella dependent de la parròquia de Sant Víctor de Saurí, i que segons el visitador episcopal estava “con toda decencia”. Encara que hem de tenir en compte la possibilitat d’identificar l’església de Sant Esteve de Menauri amb l’església de Sant Esteve de Saurí que apareix en documents datats els anys 970, 979, 981 o 1043, i al fals IV de Gerri, datat el 986. 

L’església era un edifici d’una nau, de la qual només es conserven part dels murs de ponent i llevant, i el mur sud, en tota la seva alçada, que és assentat a frec de la penya. En el seu estat actual, és ben visible l’estructura d’una nau, de la qual no es conserven vestigis de la coberta, possiblement resolta amb estructura d’embigat de fusta, si tenim en compte que no hi ha restes de volta a la nau. Aquesta és capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un tram presbiteral, que l’any 1979 conservava part de l’arc i de la volta absidal, suportats per un mur tardà que tancava l’obertura absidal. 

No hi ha vestigis del lloc on devia obrir-se la porta, que no era al mur sud, i per tant, sembla raonable suposar que fos situada en el desaparegut mur de ponent. Tampoc no hi ha vestigis de finestres, llevat d’unes traces incertes en la façana sud, que podrien correspondre a una finestra de doble esqueixada. En la façana absidal, que ha perdut tota la part alta, es conserven dues lesenes, que fan suposar l’existència d’una decoració de tipus llombard, sense excloure la possibilitat que hi hagués una relació amb la decoració de l’absis de Sant Pere de Llessui, si aquest no fos modificat i es tractés d’un tipus ornamental amb lesenes mancades d’arcuacions en la part alta. 

L’aparell presenta els trets característics de la construcció de les esglésies de la Vall d’Àssua, format per carreus molt ben tallats, i disposats ordenadament, amb una filada de carreus col·locats verticalment en la part baixa del mur sud com a filada d’assentament del mur sobre la penya. 

Dintre el grup de les esglésies de la Vall d’Àssua construïdes al segle XI amb unes característiques comunes, l’església de Menauri, juntament amb la de Llessui, són els edificis que conserven una ornamentació absidal que, malgrat les mancances, palesa la seva relació amb les formes llombardes.   

 Sant Esteve de Meneurí és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons : Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE D’OSOR. LA SELVA

PASSEJANT PER LA SELVA 

Osor és una vila situada en una zona de geografia molt abrupta. La Vall d'Osor està voltada per les serres de Porta Barrada, Sant Benet, el Coll i Sant Gregori i pel massís de Solterra, i encerclada pels cims més alts de les Guilleries. El terme és regat pel riu Ter al nord-est, que inclou la presa del pantà de Susqueda, i per la riera d'Osor, la de més cabal de les Guilleries. 

La primera datació del lloc d’Osor és del 860, amb la forma Auzor, referida a un lloc de la vall d'on es donà un alou al monestir d'Amer. 

La parròquia no és documentada fins l’any 914, en què n’eren senyors el magnat Salla i el seu fill Isarn. S’independitzà aleshores del terme del castell de Solterra per constituir-se en una entitat pròpia. 

El 993 els comtes de Barcelona havien venut llurs alous de la vall d’Osor al prevere Sanç, però foren recuperats  per la casa comtal per una compra feta a Arnau Sal·la. El 1067/8 el comte Ramon Berenguer I i la seva muller Almondis de la Marca rescaten el feu d'Osor, que havien rebut en penyora per part dels vescomtes de Narbona.  

La Universitat de prohoms del terme d’Osor, que per un privilegi del comte Ramon Berenguer IV es reunia a la plaça de la sagrera de Sant Pere d’Osor, era integrada pels feligresos del mateix Sant Pere, de Santa Creu d’Horta i de Sant Daniel de Sorerols. Aquest privilegi, del 1144, fou sovint reclamat pels homes d’Osor enfront dels successius senyors que tingué la vall, per vendes o empenyoraments fets pels comtes i després reis de Catalunya a diferents senyors, fins a centrar-se en la casa de Cabrera a partir del 1356. 

Sant Pere d’Osor és l’església parroquial que presideix el nucli antic o sagrera, situada a la part alta de la població, en un indret protegit per la riera d’Osor i la de Noguerola o de Font de Borrell, les dues amb petits ponts medievals que les creuen i que foren refets després dels terratrèmols del 1427. 

L'església original, documentada des del 917, era una petita construcció preromànica que fou substituïda per una de romànica a principis del segle XII (1125). La nova construcció va ser  consagrada pel bisbe de Vic, Ramon Gaufred. S’esfondrà en els terratrèmols de l’any 1427. Aquesta es va refer precipitadament a mitjan segle XV i es va modificar i transformar al final del segle XVIII, en construir l’edifici actual, que va capgirar l’orientació de la primitiva església romànica. 

És un edifici de grans dimensions que ocupa un illa de cases en un turonet al costat esquerre de la carretera principal que creua Osor. Aquest turó està anivellat per una gran terrassa sobre la riera de la Noguerola. Aquesta església, transformada amb els segles, forma un conjunt arquitectònic amb la nau central, la torreta de l'extrem nord-est i el campanar de l'extrem sud-oest. Les façanes són arrebossades amb la pedra vista, concretament còdols poc desbastat i altres tipus de pedra. 

El cos principal de l'església consta d'una nau, amb quatre capelles per banda comunicades entre elles. La façana de l'església consta d'un gran portal adovellat amb forma d'arc rebaixat i fet de blocs de granit motllurats. A la dovella clau de l'entrada hi ha gravada la data de 1798. Sobre la porta d'accés, de fusta, hi ha una fornícula buida, una gran rosassa amb malla de ferro i una finestra d'òcul abans d'arribar al ràfec. Els ràfecs són formats per quatre fileres, dos de rajola plana i dos de teula. A la part dreta de la façana hi ha un cos més baix que té una arcada exterior i una finestra al nivell superior. A la part esquerra de la façana hi ha una petita torreta o cos rectangular, possiblement un antic comunidor.

A la façana lateral, meridional, es poden veure els vestigis del temple romànic consagrat el 1125. Es veuen les pedres en files horitzontals amb nou arcuacions llombardes que ressegueixen el vessant de l'antiga teulada amb lesenes als extrems, una finestra petita i un finestral de doble esqueixada al centre. Sota d'aquesta part hi ha diverses filades horitzontals de pedra. 

 Pel que fa al campanar, és de planta quadrada i destaca per les pedres, grans blocs escairats, de les cadenes cantoneres, que són d'un color vermellós. A la planta baixa hi ha una porta d'accés amb esglaons de pedra i arc rebaixat a l'entrada. Les façanes del campanar conserven els forats de forma quadrada dels recolzaments de les bastides necessàries per la seva construcció. A la part alta hi ha un seguit de finestres geminades d'arc de mig punt, dues per façana, a excepció del costat de llevant, que en té només una i està tapada amb maons. La culminació del campanar sembla una reconstrucció del segle XIX, amb merlets esglaonats de rajola i una cornisa de pedra. L'estat de conservació del campanar és regular. 

Entre els segles XVI i XVIII es va afegir diversos altars, com el del Roser, el de Sant Crist, de Sant Roc i Sant Sebastià. Des de finals del segle XVIII fins a 1833 es va reformar en diverses etapes i es van adherir elements barrocs i neoclàssics. L'orientació actual és inversa a l'original romànica. 

Durant la guerra l'edifici va servir de magatzem i taller. Malgrat això, encara es conserven retaules anteriors al 1936, encara que sense imatges. Durant els anys 60 es va renovar el presbiteri i l'altar major gràcies a l'impuls del Mn. Pere Davesa. Finalment, el 1993 es va fer una instal·lació de calefacció. 

Sant Pere d'Osor és una església amb elements romànics i barrocs inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MARTÍ SACALM. SUSQUEDA. LA SELVA

 PASSEJANT PER LA SELVA 

Sant Martí Sacalm és un dels tres veïnats, del que queda del municipi de Susqueda (el qual no té poble, ja que quedà submergit sotes les aigües de l'embassament que porta el seu nom). 

Aquest veïnat ja esmenat l'any 981, antigament rebia el nom de sant Martí de Cantallops, pertanyia al castell de Fornils i més tard formà part del marquesat de Rupit.  a partir del segle XII ja va començar a prendre el nom de Sant Martí Sacalm. 

L'església consta amb el nom de "Cantaluporum" o "Cantalobs" a les llistes medievals de la diòcesi de Vic, a la qual pertany, ja des d'abans del 1150. El seu nom va canviant, així el 1197 se l'anomena "Sancti Martini de Cantalupis" o "Sancti Martini de Calmus" el 1198. 

A l'arxiu de la Cúria Fumada de Vic hi ha el testament de Pere Jaume, fill de Berenguer de Sesqueions (del Mas Esqueions prop de la Jaça, a Rupit) de la parròquia de Sant Martí, que testà el 25 d'agost del 1269 amb motiu d'un viatge a Jerusalem i que, entre d'altres, dos sous a l'església de Sant Martí de Cantallops i al seu rector. 

El 1332, la cort del papa Joan XXII a Avinyó expedí una butlla amb indulgències anomenada "Les perdonanses de Nostra Dona dl Far" (còpia del segle XVI conservada a l'Arxiu Diocesà de Vic) en la que consta que l'església tenia els altars de Sant Martí, Sant Jaume i Santa Fe.

 

L’església de Sant Martí de Sacalm fou refeta en gran part al segle XVII, però a la part de migdia, fent angle amb la gran rectoria que té adossada, hi ha murs d’època romànica o de tradició romànica. 

És un edifici sobri, d’una nau rectangular, amb porta d’arc rebaixat, ull de bou, frontó triangular i campanar de torre de planta quadrada, amb quatre arcs, a migdia. 

La porta d'entrada, emmarcada de pedra i amb llinda monolítica, destaca per la decoració de pedra en forma de pinacles, la decoració vegetal, una fornícula monolítica en forma de petxina -sense imatge actualment- i les inscripcions JESUS i MARIA i la data de 1786.

 

En la construcció de la façana de l'església s'aprecien bé dues fases evolutives, ja que es va enlairar la coberta. Per això hi ha dos ulls de bou, un de pedra i l'altre de rajola. A les façanes laterals hi ha tres ulls de bou emmarcats amb rajola com a obertures a la part alta, abans de la teulada. 

Al vessant sud de l'església hi ha l'antiga rectoria, actualment habitada, i davant de la porta de l'església hi ha el recinte del cementiri parroquial. 

L'església de Sant Martí Sacalm és una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT HILARI SACALM. LA SELVA

PASSEJANT PER LA SELVA

La vila de Sant Hilari Sacalm, situada en una fondalada  es pot considerar la capital de les Guilleries. Té un sector central de carrerons estrets i tortuosos que en constitueix el nucli històric, a l’entorn de l’església de Sant Hilari, l’antic edifici de Can Rovira i d’altres cases velles dels segles XVII i XVIII i un eixample radial que ha configurat la població tradicional, desbordada modernament per urbanitzacions i habitatges dels estiuejants i dels treballadors de la indústria. 

L'església apareix esmentada el 922. L'edifici romànic fou consagrat el 1199 però degut als terratrèmols del segle XV s'hagué de reconstruir i tornar a consagrar el 1480. D'aquest edifici no hi ha gaires restes, ja que fou reformat al segle XVI i al segle XIX.

L'any 1983 es portaren a terme obres de restauració, tornant a coronar el campanar amb la creu arrencada durant la Guerra Civil. El 1993 es restaurà la façana.

Edifici aïllat, situat al nucli urbà de Sant Hilari Sacalm. L'església, dedicada a Sant Hilari de Poiters, és de tres naus (les naus laterals resulten de la construcció de capelles laterals, de manera que la nau central és més alta que les laterals). Els arcs formers són arcs de mig punt sostinguts per petits pilars.

A la dreta hi ha les capelles del Sant Crist, del Sagrat Cor, de Sant Isidre i de la Puríssima. A l'esquerra hi ha el baptisteri amb pintures de X. Xandri, l'altar de la Verge del Sagrat Cor i una capella del Santíssim amb pintures de Massagué, fetes després de la Guerra Civil, i originals de Codina Langlin.

A l'altar Major, hi ha figures de Sant Hilari, flanquejades per Sant Josep i Sant Joan Baptista. Una línia d'imposta motllurada marca el pas al sostre. El sostre és de volta de canó interromput per llunetes que són finestres que il·luminen la nau central. Sobre el primer tram de la nau central, hi ha un cor.

La façana està decorada amb uns esgrafiats on es representen diferens escenes religioses. Sobre la porta d'entrada (a la que s'hi accedeix a través d'una escala doble), en arc de llinda o arc pla, hi ha la inscripció: "DOMUS DEI ET PORTA COELI". I a sobre de la porta, una finestra a manera de gran timpà obert protegida amb una reixa treballada de ferro forjat. Corona la part central de la façana un frontó rematat per una creu. A dreta i esquerra, dues bases de torre-campanar, tot i que només la dreta és un campanar, i la del costat esquerre possiblement ho hagués hagut de ser. La façana està arrebossada, pintada i decorada amb esgrafiats.

A l'interior es conserven restes del temple romànic com un mur al sud, i restes d'una porta (desplaçada del lloc original), amb dues arquivoltes amb motius vegetals i entrellaçats (ara és la porta del baptisteri). També un absis a l'exterior, que segurament pertany a aquest temple.

A l'interior es conserva la sepultura de Ramon de Gurb i d'Almanda de Blanes (S. XIV). Sostinguda per dos lleons que sostenen els escuts dels Gurb (muntanya amb flor de llis) i els Blanes (creu bisbal), la tomba és de pedra i està decorada amb els mateixos escuts flanquejant un escrit que indica qui està enterrat allà. Unes decoracions vegetals voltegen els escuts i la inscripció.

El campanar, el coronament superior del qual és obra de J.M. Pericas, és de planta quadrada, i sobre la base hi ha una estructura octogonal en la qual hi ha quatre finestres en arc de mig punt, amb les campanes, i un rellotge a la paret sota el qual hi ha esculpida en un carreu la data 1870. Aquesta estructura octogonal, està coronada per una balustrada i una torrella també octogonal, amb obertures en arc de mig punt amb campanes amb una teulada de teules de ceràmica vidriada de color verd. Sobre aquesta teulada hi ha una estructura de ferro forjat, amb una campana, una banderola de ferro forjat amb la data 1922 i una creu.

L'església de Sant Hilari Sacalm és una obra amb elements romànics i gòtics inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT SALVADOR DE BREDA. LA SELVA

PASSEJANT PER LA SELVA

Sant Salvador de Breda és situat al nucli urbà, entre la plaça de l'Ajuntament i el carrer dels capellans. De l'antic cenobi resten diversos vestigis dels quals destaquen tres elements: l'església, el campanar i el claustre.

La vall de Breda, realçada pel castell de Montsoriu, estigué lligada des de l’inici de la nostra història al llinatge dels vescomtes de Cabrera, originaris del castell de Cabrera, a Osona, que esdevingueren vescomtes de Girona i Àger, comtes d’Osona i comtes-sobirans d’Urgell. Els Cabrera foren els senyors del castell de Montsoriu i entre llurs nombroses possessions hi havia la vila de Breda.

Seguint el corrent de l’alta noblesa de l’època, enfortida amb la progressiva implantació del feudalisme, el vescomte Guerau i la seva muller Ermessenda fundaren a la vila de Breda un monestir benedictí per a remei de llurs ànimes i la salut de llur fill Ponç, i també perquè Déu omnipotent el deslliurés de tota tribulació i alhora dels seus enemics. L’escriptura de fundació es datada el 4 de juny del 1038.

El primer abat del nou monestir fou Sunyer, que immediatament inicià les obres de construcció del temple. Morí 1’l de gener del 1067, sense haver vist la solemne consagració del temple monacal, que s’esdevingué dos anys després, essent abat el seu successor Amat.

El 4 d’octubre del 1068 oficiaren la consagració del temple els bisbes Berenguer Guifred de Girona i Berenguer de Barcelona, amb l’assentiment i l’assistència de Ponç de Cabrera, fill dels fundadors, ja morts, i la seva muller Sibil·la, amb un seguici de personalitats laiques i religioses.

Els fundadors dotaren esplèndidament el nou monestir, i li donaren la vila de Breda, inclosa l’església parroquial de Santa Maria, amb els seus delmes, primícies i oblacions dels fidels, i també la vila de Gaserans amb els seus veïnats, cases, casals, horts, vinyes, terres de conreu i ermes, prats, pastures, boscos, molins i aigües.

Els devots acudien de forma massiva, sobretot per a venerar les relíquies dels sants Iscle i Victòria, donades en 1263 pel vescomte Guerau IV de Cabrera. Les relíquies es conservaven en una arqueta que va desaparèixer entre 1820 i 1823. Una part era en dos reliquiaris en forma de bust, que es conserven.

Miquel Samsó (president de la Generalitat de Catalunya entre els anys 1470 i 1473), va ser abat entre 1470-1507, i va fer construir la casa abacial gòtica i la façana de l'església.

La santa seu expedí a favor del monestir de Breda dues importants butlles. La primera, atorgada el 10 de maig de 1185 pel papa Luci III, confirmava al monestir l’església de Santa Maria de Breda, amb els delmes, les primícies, drets d’enterrament, oblacions i tots els altres béns que pertanyien a la parròquia i les parròquies limítrofes.

La segona butlla, expedida el 3 d’octubre del 1246 pel papa Inocenci IV, emparava el monestir sota la protecció de la santa seu, i manava que s’hi observés la regla de Sant Benet. A continuació li confirmava totes les propietats ratificades amb anterioritat per la butlla de Luci III, a les quals s’afegien altres possessions.

L’abat Gispert de Jàfer (1296-1337) protagonitzà un capítol important de la història del monestir, ja que a ell es deu la construcció de la major part de l’església gòtica monacal, actual parròquia de Breda, i que per les proporcions i bellesa que ostenta, és coneguda per “la catedral de la Selva”.

A principis del segle xix, la vida al cenobi seguia sent activa. Durant la invasió napoleònica, les tropes franceses es van dur de Sant Salvador un total de 17 campanes. El 1821, un decret va ordenar que els monjos abandonessin el monestir durant un període de tres anys, el que va propiciar una primera espoliació de les seves pertinences. Finalment, el 1835, els vuit monjos que encara quedaven juntament amb l'abat Isidre Santacreu, van abandonar de manera definitiva el recinte.

No se’n conserva actualment cap vestigi (llevat del campanar) de l’església consagrada el 1068, però per la situació relativa del campanar i l’ala conservada del claustre sembla que es devia tractar d’una església de tres naus

L'església actual gòtica és d'una única nau, de 33 metres de llarg per 12'5 metres d'amplada, coberta amb volta de creueria i absis poligonal. La façana principal del temple, té una portalada amb arquivoltes i en forma d'arc apuntat. Dins de l'absis s'obren cinc capelles de planta quadrada. Abans d'arribar al presbiteri, a l'esquerra, hi ha la Capella del Sant Crist i la porta d'entrada al campanar. A la mateixa alçada de la nau de l'església, a la banda dreta, hi ha la sagristia i al seu costat hi ha la Capella del Santíssim, a través de la qual, en temps de vida monacal, es podia accedir al claustre. L'emplaçament de l'actual cor data de 1857, tot i que es va refer després de 1936.

 El campanar de planta quadrada i 32 metres d'altura, adossat al costat de tramuntana, es de factura romànica. Està dividit en 6 pisos. Al primer nivell hi ha la porta d'accés d'arc de mig punt al costat de migdia i al segon hi ha tres finestres d'una sola esqueixada amb arc adovellat. Segueixen dos pisos amb dues finestres a cada cara d'arc de mig punt. I finalment, dos nivells més amb dues parelles de finestres geminades separades per columnes amb capitells mensuliformes. Cadascun d'aquests registres és dividit per una banda d'arcuacions i un fris de dents de serra de tipus llombard. Corona el conjunt una barana emmerletada. En l'actualitat hi ha dues campanes però consta que durant la guerra del francès es van fondre fins a disset campanes. El toc de campanes es va electrificar l'any 1972 

Del claustre només es conserva la galeria de tramuntana adossada al mur sud del temple. És romànica i formada per 7 arcs de mig punt, sobre parells d'esveltes columnes. Els capitells són tots iguals, estan formats per quatre grans fulles de lliri agrupades en cimeral.

 A l'altar major hi ha quatre pintures sobre tela d'Antoni Viladomat (1675-1755).

En un costat, a l'interior de l'església, es conserva la llosa sepulcral de Ferran de Joara (governador general del vescomtat de Cabrera i de Bas entre 1455 i 1517) i de la seva esposa Timbors de Cabrera. Es tracta d'un notable relleu que data de començaments del segle XVI.

També es troben al paviment, prop del presbiteri, dos grans sepulcres en els quals, des de l'any 1775, s'enterraven els abats (al costat de la sagristia) i els monjos (al costat oposat).

L'església va ser incendiada el juliol de 1936 i novament cremada el gener de 1939 durant la retirada republicana. La restauració s'inicià el mateix any 1939. El 1943 l'església es tornava a obrir al culte. El campanar es va restaurar el 1951. L'any 2017 s'inicià la restauració de les voltes gòtiques.

El monestir de Sant Salvador de Breda és un antic cenobi benedictí molt a prop del massís del Montseny. Juntament amb la resta del nucli antic de la ciutat, va ser declarat Monument Històric Artístic el 1974. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Aquest resum pertany a diverses fons. Catalunya Romànica en el seu treball dona una informació molt més ampliada.

Text I recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau