dimarts, 30 de març del 2021

SANT CRISTÒFOR LES FONTS. OLOT. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

Sant Cristòfor les Fonts és un poble situat al sud de la ciutat d’Olot, a la dreta de la carretera de Santa Pau. A causa de la seva proximitat a la capital olotina, ha tingut un gran creixement i n'ha esdevingut pràcticament un barri.

La parròquia de Sant Cristòfor, d’origen romànic, va ser consagrada al segle XI. Havia depès del monestir de Ripoll, però actualment ha estat restaurada modernament. 

Sant Cristòfor les Fonts conté la primitiva església d'una sola nau romànica. Damunt ella s'aixecà posteriorment una torre quadrada i s'afegiren tres absis d'estil neoromànic. 

L'actual porta principal té una llinda amb la següent inscripció: HEC EST DOMUS DEI ET PORTA CEL 1S96. Damunt hi ha una fornícula amb la figura del Sant titular i un òcul. Els murs varen ser arrebossats. 

Adossada a l'església es troba l'antiga rectoria. 

Sant Cristòfor les Fonts és una església historicista protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text  recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons: IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 25 de març del 2021

SANT MIQUEL SACOT. LA COT. SANTA PAU. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

Sant Miquel Sacot és una església romànica de La Cot, nucli disseminat de Santa Pau. El lloc pertanyia a la baronia de Santa Pau. És a dins dels límits del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

La primera notícia data de l'any 1009, amb motiu de la donació que va fer l'arxiprest Witard de l'església de dit lloc amb els delmes i primícies al monestir de Sant Pere de Besalú. A partir del 1029 l'abat del monestir quedà constituït senyor al·lodial del terme de la Cot en virtut de la venda realitzada pels esposos Grau i Ermenssidis.

A la segona meitat del segle XVI l'església començà a disposar d'ornaments i objectes de culte rics, encara que fins al segle següent els inventaris constaten com a metall preciós el llautó. 

Fins a principis del segle XVII només hi hagué dos altars; anys després hi descobrim un tercer dedicat a Sant Joan Baptista. Després de l'ampliació del temple, l'any 1787, foren cinc el nombre d'altars.

Sant Miquel de la Cot, té avui dia una importància especial per a tot historiador de l'art, ja que es troba conservada intacte des d'abans del 1936. 

Originàriament Sant Miquel de la Cot va ser un petit temple romànic. Així ho confirmen les escasses restes conservades a la façana de l'actual fàbrica. Es pot veure marcat el cloquer d'espadanya i també es poden veure les restes d'una porta d'època posterior a la romànica. Els moviments sísmics del segle XV ensorraren bona part de l'edifici, que va ser reconstruït i ampliat a finals del segle XVIII seguint l'estil neoclàssic.

Actualment és un temple d'una sola nau, amb cor que es prolonga a manera e trifori donant lloc a capelles laterals. Tots els sants de l'interior són d’escola olotina. L’altar major va ser realitzat el 1863. 

Llindes

- A la sagristia (porta esquerra del presbiteri): "SOM POSADA VUI DIA 4 / D jUNY 1789. Segons Montsalvatje a finals de segle XIX es conservava la següent llinda al costat dret: "SOM ESTAT PINTAT Y DORAT EN LO ANY 1889".

Les pintures conservades a l'interior són del segle XVIII-XIX. En el presbiteri cal destacar dos quadres que representen dues escenes relatives a la vida del Sant: Sant Miquel guanyant el dimoni i Sant Miquel s'apareix a un bisbe. Ambdues foren realitzades amb colors poc estridents, suaus, malgrat que el pas del temps els hi ha esborrat el cromatisme inicial.


Pica baptismal. Situada al costat dret de la capella lateral. Sense decoració ni cap data, la seva mida fa pensar que és força antiga. Actualment encara està en ús.

Sant Miquel Sacot és un edifici que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. A prop hi ha la Rectoria de Sant Miquel Sacot. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons. IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 23 de març del 2021

SANTA LLUCIA DE TREINTERES. SANTA PAU. LA GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

Santa Llúcia de Treinteres es troba situada a un replà, arran de la carretera comarcal d'Olot a Banyoles, per Santa Pau. 

Cap notícia històrica s'ha conservat documentalment sobre Santa Llúcia però, és molt possible que fos aixecada arran del camí prehistòric -i després grecoromà- que anava d'Emporium a la Vall d'en Bas. Així ho confirmarien les troballes de diferents enterraments, tapats amb lloses i amb teules als punts d'unió. Hipotèticament es tractaria d'una fita pagana.


Malgrat no tenir cap document que ho afirmi, sembla que al mateix lloc hi va existir una església romànica. Possiblement aquesta seria destruïda pels moviments sísmics i reconstruïda el segle passat. Com a curiositat: les grans quantitats de nummulits que es troben a aquests terrenys, han donat peu a que la gent de les rodalies parli de "dinerets de Santa Pau" o "Ulls de Santa Llúcia" quan es refereixen a aquests fòssils. 

És una petita capella, d'una sola nau amb sagristia i capella lateral. El seu altar major imita el neoclàssic i està presidida per la Santa -imatge de l'Escola Olotina-. 

Va ser bastida amb carreus molt ben escairats per als angles i grollers per a la resta. La seva façana conserva una senzilla porta del segle passat amb una llinda molt interessant. Aquesta església està coronada per un petit campanar d'espadanya. 

Santa Llúcia de Treinteres és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPAC

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dijous, 18 de març del 2021

SANT MATEU DE VALL-LLOBREGA. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT PEL BAIX EMPORDÀ 

El municipi de Vall-llobrega està situat als contraforts més orientals del massís de les Gavarres i drenat per la riera de Vall-llobrega, afluent de l'Aubi, al qual desemboca prop del Figuerar (Palamós). 

Segons un precepte del rei franc Lotari, del 968, adreçat a l’abat Sunyer de Sant Feliu de Guíxols, aquest monestir posseïa l’alou de Valle Lubrica . En un document del 1062 el lloc s’esmenta amb el nom de Vallis Lubrica , el mateix que surt l’any 1116. El domini del cenobi guixolenc apareix confirmat el 1163 en una butlla del papa Alexandre III. El 1362 consta que l’abat de Sant Feliu era considerat rector de Sant Mateu de Vall-llobrega i de Santa Eugènia de Vila-romà, que aleshores formaven un sol districte parroquial. Vall-llobrega formà part, més endavant, del comtat de Palamós i de la batllia reial de Palamós. 

Aquesta església romànica del segle XI està situada aproximadament a uns 30 minuts a peu de l’actual església. 

El Raval de Baix o Raval de Mar és al mig de la part baixa de la vall i constitueix el centre del terme municipal: hi ha l’ajuntament i l’església parroquial (també és anomenat el barri de l’Església). Les seves cases, dels segles XVII i XVIII, s’arrengleren al llarg d’una banda del camí. El Raval de Dalt, 1 km al NW de l’anterior, és format per una dotzena de cases dels segles XVII i XVIII. 

L’església de Sant Mateu de Vall-llobrega Sant Mateu fou construïda el segle XVIII. És un edifici d'una nau amb dues capelles laterals, capçalera poligonal i teulada a dues vessants. Les voltes són de llunetes i el sòl és enllosat amb llicorella. 

La façana d'accés presenta com a element més remarcable la llinda de la porta, amb una inscripció en llatí. A la part central d'aquest parament hi ha un petit òcul, i a la part superior un gran campanar de paret de dos arcs de mig punt. 

En la inscripció (en llatí) de la llinda de la porta consta que el dia 30 de gener de 1669 fou concedida al rector Salvador Bralla la llicència per a fer aquesta església, segons consta a la notaria episcopal. 

Durant el segle XIX l'interior fou emblanquinat. Actualment la façana presenta el parament de pedra vista, sense arrebossar. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 16 de març del 2021

SANTA EULÀLIA DE NOVES. GARRIGUELLA. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

La vila de Garriguella, és situada al nord-est de la plana de l’Alt Empordà, als contraforts de la serra de la Baga d’en Ferran, a la zona de contacte entre l’Albera i la serra de Rodes. La població es divideix en dos barris, Garriguella Vella o Baix Garriguella i Noves. Noves és, de fet, el centre i el nucli més gran de la vila i on es troba, ben destacada, l’església de Santa Eulàlia de Noves.

El monestir de Sant Pere de Rodes tenia possessions a la “villa Novas”, segons el precepte del rei Lotari de l’any 982; també li són confirmades en la butlla del papa Joan XV de l’any 990. En una escriptura sobre possessions de diferents cavallers, en feu del monestir de Sant Quirc de Colera, amb data al darrer quart del segle XI, figura que el vescomte de “castrí Birtini”, Ramon Guillem, tenia a la “villa Novas” tots els masos, les terres i les vinyes i altres pertinences, juntament amb l’església de Sant Nazari. També s’hi expressa que Dalmau Berenguer tenia la meitat de l’església de Sant Nazari amb masos, terres i vinyes, i que Gausbert Gausbert de Castelló tenia dos masos amb terres i pertinences a la “villa Novas”. 

Aquesta església o domus de Sant Nazari, que és esmentada més tard, al començament del segle XIII, com a possessió de Sant Quirc de Colera, era situada a la rodalia de la font de Sant Nazari, al sud-oest del nucli de Noves, i no en queden restes.

Al segle XIII i a la primera meitat del XIV hi ha diferents notícies dels delmes de la parròquia de Santa Eulàlia de Noves que el bisbe tenia infeudats a diferents cavallers; hi apareixen sovint els Güell o Desgüell de Llers, els Pau i els Sord de Vilanova de la Muga. L’any 1315 ja es distingeix entre els delmes de Santa Eulàlia de Noves i els de Garriguella.

En les Radones decimarum del 1279 i el 1280 figura l’església de Noves, que és esmentada entre les parròquies en les relacions diocesanes del 1362 i del final del segle XIV. En les darreres apareix, amb la particularitat que la precisió sobre Garriguella és una interpolació que, pel tipus de lletra, cal considerar del segle XVI. De manera idèntica apareix en el nomenclàtor del 1691. S’hi observa, doncs, el procés de preeminència del topònim Garriguella, que ha acabat per designar tot aquest terme.

L’església actual de Santa Eulàlia de Noves és un edifici força gran que fou bastit enterament entre els anys 1722 i 1785; el campanar data del 1883. A llevant d’aquest temple modern es conserva una part de l’església anterior, romànica, com a simple dependència parroquial. 

Aquesta església antiga era de planta basilical, de tres naus, molt més ampla la central que les laterals. S’aguanten una bona part de les naus, però tot el sector oriental, amb la capçalera, ha desaparegut totalment. Exteriorment és visible el tram conservat del mur lateral de tramuntana. Al de migjorn, s’afegeix un edifici tardà. El frontis tampoc no és visible ja que queda adossat a llevant de l’església nova, que fou construïda, doncs, a continuació de la romànica vers ponent. D’aquest frontis destaca, només, un campanar d’espadanya, de tres pilars, sense arcades, que també queda afegit a l’església moderna.

L’estructura romànica és, en canvi, ben manifesta a l’interior, malgrat alguns envans que clouen els arcs, els arrebossats tardans i algun altre element que contribueix a cobrir-los. En aquesta part subsistent hom pot comprovar que les tres naus són cobertes amb volta de canó, fins i tot lleugerament ultrapassades, dividides en tres trams per arcs torals de mig punt, de dovelles estretes, sobre pilars adossats en el cas de les col·laterals. S’han conservat també els tres arcs formers, per banda, que comuniquen aquestes naus; els de llevant són malmesos a l’extrem a causa d’unes parets afegides. Aquests arcs formers són de mig punt i tenen unes impostes prominents, bisellades; són fets amb carreus grossos als pilars, i dovelles estretes força ben tallades. 

De la façana de ponent s’observa només, des de l’interior, l’existència d’una finestra oberta a la nau de tramuntana, que possiblement era d’un sol biaix.

L’aparell visible al parament extern de tramuntana és fet a base de pedres de mida petita, sense treballar o només escalabornades, però escol·l.ides per llurs formes i mides, la qual cosa permet una sedimentació horitzontal que en certs punts aconsegueix de formar unes curtes filades seguides. Són lligades amb morter de gra aspre, sorrenc. Hi ha un predomini de la pissarra; aquest parament és coronat per una cornisa bisellada, tallada en pedra sorrenca. 

Evidentment, sense treballs d’excavació és impossible de conèixer detalls de la part oriental, desapareguda, de l’església, amb la capçalera, que lògicament devia ésser triabsidal. 

El desconeixement de la capçalera priva de saber si el temple de Noves estigué o no totalment mancat d’elements decoratius llombards. En qualsevol cas, cal situar-lo cronològicament, com els exemples esmentats, dins les primeres dècades del segle XI. 

Santa Eulàlia de Noves en Garriguella és una església protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Majoritàriament Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 11 de març del 2021

SANTA MARIA DE FONTETA. FORALLAC. BAIX EMPORDÀ

 CAMINANT PEL BAIX EMPORDÀ
 

El poble de Fonteta es troba situat a peu del massís de les Gavarres. El nucli urbà forma un conjunt compacte de carrers estrets a l'entorn de l'església parroquial de Santa Maria. Alguns dels seus carrers conserven encara l'antic empedrat i li donen un característic aspecte rural de poble marcadament empordanès. Està travessat per l'antic camí Ral que unia la Bisbal amb la costa, passant per l'antic veïnat de Fitor.

El municipi de Forallac es va constituir formalment el 1977 a partir de l'agregació dels termes municipals de Vulpellac, Fonteta i Peratallada. El nom del nou municipi sorgeix a partir de la combinació del nom dels tres nuclis agregats, segons van acordar els responsables municipals que van promoure l'agregació. Forallac pren la primera, la segona i la tercera síl·laba de Fonteta, Peratallada i Vulpellac, després de col·locar els seus noms per ordre alfabètic.

El lloc de Fonteta és esmentat des de l’any 844  en diferents diplomes reials i altres documents com a possessió de l’església de Girona, amb relació als extensos dominis que posseïa a la zona central, a Fontanet, després la Bisbal. En l’acta de consagració de Santa Maria de Fontanet, de l’any 904, la villa Fonsedictus figura corn a pertanyent a aquesta parròquia. 

En una donació de terres que li fan els esposos Matfert i Alana, l’any 1057, hi ha noticia de l’església de “Sancte Marie de Fontedeta”, la qual fou sempre sufragània de Santa Maria de la Bisbal.


El temple actual de Santa Maria ha sofert nombroses reformes al llarg del temps, conserva la nau romànica, del segle XI, coberta amb volta de canó, la qual ha estat objecte de modificacions posteriors. 

A la façana de ponent hom pot veure l’aparell romànic de petits carreus amb incisions en les juntes de morter, que correspon al tipus del segle XII. En aquest mur fou oberta la porta, d’estil renaixentista i una petita rosassa que substitueix l’antiga finestra romànica dels muntants, de la qual encara hom pot distingir alguns vestigis. 

Sobre els murs de la nau romànica fou aixecada als segles XV i XVI una obra de fortificació, i la capçalera romànica, probablement un simple absis semicircular, fou substituïda al segle XVIII per un tram de volta amb llunetes, un creuer cobert amb cúpula sobre petxines i un absis carrat. A la banda de migdia de la capçalera en època posterior hom afegí una sagristia i una rectoria. 

La volta de la nau és de canó i, com tot l’interior del temple, és arrebossada. A cada costat d’aquesta nau hom afegí durant els segles XVI i XVII tres capelles amb arcs rebaixats, algunes d’elles cobertes amb voltes de creueria d’estil gòtic tardà i decorades amb claus.

A la banda de migdia de l’absis, entre aquest i el creuer, l’any 1755, segons apareix en una inscripció de la part inferior, hi fou construïda una torre campanar, de base quadrada i coberta de forma apiramidada. 

Santa Maria de Fonteta és una església catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fons: Majoritàriament Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 9 de març del 2021

SANT PRIVAT D’EN BAS. VALL D’EN BAS. LA GARROTXA

 CAMINANT PER LA GARROTXA 

Sant Privat d'en Bas és un antic municipi que el 1968 va ser integrat dins de la Vall d'en Bas. El nucli més primitiu s’assenta en un fons muntanyós de gran bellesa natural. L’església i un reduït grup de cases encerclen estratègicament la plaça, que queda tancada i a la qual s’hi accedeix per un pòrtic amb volta, per sota d’una de les cases. 

El lloc de Sant Privat apareix documentat l’any 898 en un precepte del rei carolingi Carles el Simple. Segons es desprèn d’aquest document, el monarca concedí a un fidel seu anomenat Teodosi nombroses propietats dins el territori de Catalunya, i en concret al comtat de Besalú, entre les quals és esmentada la vall de Joanetes. 

De fet, però, és al segle XI que apareix una de les primeres mencions instrumentals de l’església de Sant Privat, amb motiu de la carta de dotació del bisbat de Besalú atorgada l’any 1017 pel comte Bernat Tallaferro; entre les nombroses donacions que aquest comte cedí a la col·legiata de Santa Maria de Besalú, seu de l’efímer bisbat. 

A partir de la dotzena centúria el lloc de Sant Privat d’en Bas passà a formar part, com tants d’altres indrets de la vall, de les possessions territorials dels vescomtes de Bas. En el testament d’Ermessenda, intitulada vescomtessa (encara de Besalú, els seus descendents de Bas), atorgat el 29 d’abril de 1119, és escripturat que ella posseïa pel seu espòs Udalard Bernat, ja difunt, diversos alous al pla de Sant Privat d’en Bas, els quals repartí entre el seu nét Udalard i la seva filla Beatriu. 

L’any 1131 el bisbe de Girona Berenguer Dalmau confirmà al priorat de Santa Maria de Puigpardines, que depenia al seu torn de la canònica augustiniana de Santa Maria de Manlleu, la donació que Pere de Cervera, vescomte de Bas, li havia fet de l’església de Sant Privat, la qual des d’aquest moment hi passà a dependre. L’any 1175, segons es desprèn de l’acta testamentària d’Hug I, vescomte de Bas, aquest hi llegà una deixa. Un any més tard, el 1176, aquest mateix vescomte féu donació d’un mas situat en el lloc de Privat al priorat de Sant Corneli del Mont. 

Sant Privat en el delme pel sosteniment de les croades els anys 1279 i 1280, Així mateix hi ha constància que Sibil·la, comtessa d’Empúries i vescomtessa de Bas, féu reconeixement, el 1280, a favor del bisbe de Girona Bernat de Vilacert. 

Del segle XV, una única referència corresponent a l’any 1427 notifica que Bernat Joan de Cabrera, vescomte de Bas, concedí als habitants de la vila de Sant Privat, un important privilegi mitjançant el qual els atorgà diverses concessions tendents a garantir l’exercici de la justícia, orientats a mitigar els efectes dels terratrèmols esdevinguts a la comarca aquell any. 

Ja al segle XVIII una darrera notícia documental assabenta que l’any 1760, Joan d’Oriola, prior de la canònica de Santa Maria de Besalú, llogà els delmes, les primícies, les tasques, els censos i altres drets que acostumava a rebre el priorat de Sant Corneli del Mont de diverses viles del bisbat gironí, entre les quals la de Sant Privat d’en Bas.

L’església parroquial de Sant Privat d’en Bas és actualment un edifici de tres naus, del segle XVIII, el qual conserva diversos elements constructius de l’estructura romànica primitiva, la qual bàsicament consistia en una nau coberta amb volta de canó i una testera plana, sense absis diferenciat, en el qual s’obre una finestra de doble esqueixada. L’aparell medieval és de carreus petits, ben tallats i polits, disposats en filades uniformes, amb juntes ressaltades. 

Les obres portades a terme durant la centúria indicada consistiren en l’ampliació de la fàbrica inicial que era d’una sola nau amb absis semicircular; així, en la banda de migdia se li afegí una altra nau, i a llevant, on hi havia l’absis romànic, s’hi realitzaren obres d’allargament i s’obrí la porta actual, de pedra, que dóna a la plaça de la vila. 

El campanar de torre, d’origen romànic, que restava inicialment fora de l’església, fou també modificat al segle XVIII i ara és inclòs en les construccions afegides al costat de migdia. En aquesta mateixa banda fou adossada la sagristia, a la qual s’accedeix avui per la primitiva porta d’entrada al temple. L’obra romànica és encara força visible als murs dels costats de ponent i tramuntana de l’edifici, on foren afegits alguns cossos constructius destinats a habitatge.

L’església de Sant Privat conserva una pica baptismal d’immersió. És col·locada actualment en una capella lateral als peus de l’església al sector nord-oest, després d’haver estat restaurada i treta d’un dels murs del baptisteri on era incrustada. Es tracta d’una peça de grans proporcions de pedra calcària, de forma troncocònica, que descansa sobre un suport força malmès. 

El Museu d’Art de Girona guarda un capitell procedent d’aquesta església, decorat amb representacions antropomòrfiques i zoomòrfiques. 

Sant Privat d’en Bas és una església catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons principal: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 4 de març del 2021

SANT CEBRIÀ DE MOLLET DE PERALADA. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

Mollet de Peralada és un municipi que fins l’any 1984 se'n va dir Mollet d'Empordà. És als peus de la serra de l'Albera, amb boscos de pins, alzines i matolls. 

El poble de Mollet de Peralada és al centre del municipi, emplaçat en una lleugera elevació del terreny, a la dreta del Merdanç. El nucli urbà, agrupat entorn de l’església, forma carrers estrets i un parell de placetes.

En un capbreu de les possessions que tenia infeudades el monestir de Sant Quirc de Colera, amb data del darrer quart del segle XI, és esmentat l’alou de la vila de Mollet, el qual tenia, per aquest monestir, Ramon Guillem, vescomte castri Birtini?. 

L’any 1093 el bisbe Berenguer Guifré donà a la canònica de Santa Maria de Vilabertran l’església de Sant Cebrià de Mollet, juntament amb les de Santa Maria de l’Om i Sant Martí, de Masarac. Tanmateix aquest domini dels canonges de Vilabertran sobre l’església de Mollet no apareix confirmat a les butlles papals del segle XII favorables al dit cenobi. 

Sant Cebrià de Mollet fou una de les nombroses esglésies del pagus de Peralada sobre les quals pretenien tenir drets de possessió els monjos de Sant Quirc de Colera, ja que figura en una sentència de Carles el Calb, datada a l’any 844. Aquest document només és conegut per una còpia que figura al Llibre dels Feus de la cúria episcopal, del segle XIII. Hom suposa que en aquesta època el text fou falsificat o, almenys, molt manipulat; cal creure que pertany a aquesta alteració l’al·lusió a les esglésies que els monjos s’atribuïen com a pròpies.


Aquesta església figura en les llistes per a recaptar el delme dels anys 1279 i 1280 i en els nomenclàtors de parròquies de la diòcesi gironina del segle XIV i posteriors. 

L’església parroquial de Sant Cebrià de Mollet és d’una sola nau orientada a llevant i coronada per un absis de planta semicircular. 

L’obra romànica ha estat molt modificada per reformes i afegitons, sobretot dels segles XVII i XVIII. La nau fou allargada vers ponent i hom construí la façana actual; als murs laterals foren adossades unes capelles i la sagristia; damunt el temple hom aixecà un terrabastall amb murs espitllerats. 

Hi ha un campanar de torre que ha estat molt reformat, encara, en època recent. Els arrebossats, pintures, motlluratges i altres elements diversos afegits emmascaren totalment l’antiga estructura de l’interior. Es fa difícil, a l’interior del temple, endevinar, en molts casos, les parts romàniques subsistents. 

Malgrat aquests elements afegits, hom pot observar, tanmateix, que la nau és coberta amb una volta apuntada i seguida. L’absis té una volta de forma ametllada, que arrenca d’una cornisa incurvada: s’obre vers la nau per un simple plec apuntat.

Els paraments són visibles només a l’exterior, en alguns reduïts fragments dels murs laterals de la nau i, enterament, a la capçalera. De fet, l’absis és l’única part del temple romànic que roman sencera i sense modificacions notables. Al centre s’obre una finestra de doble biaix, arcs de mig punt de dovelles curtes i ben tallades. L’aparell és de carreus grossos, de granit, ben escairats i polits, que s’arrengleren amb uniformitat, disposats a trenca junt. 

Al cim del mur de l’absis corre una cornisa de motllura incurvada que també continuava pels costats de la nau, segons es comprova als espais no ocupats per cossos afegits. A la nau, aquests fragments d’aparells romànics són força més apreciables a migdia on també resta visible la cantonada del sud-oest primitiva. Aquest element permet comprovar la dimensió original de la nau romànica, que fou allargada posteriorment. 

Per les seves característiques, creiem que cal considerar les estructures romàniques conservades de la segona meitat del segle XII o ja del segle XIII. 

Sant Cebrià de Mollet de Peralada és una església catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons. Catalunya Romànica i IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 2 de març del 2021

SANT BARTOMEU DEL MALLOL. VALL D’EN BAS. LA GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

El nucli del Mallol està situat en els vessants d'un turó, de 507m d'altitud, que se situa a l'esquena del Gurn, prop del seu aiguabarreig amb el Fluvià, a la Vall d'en Bas. A la part alta del turó trobem les ruïnes de l'antic castell del Mallol.

Presideix el nucli l'església de Sant Bartomeu, bastida al segle XVIII en el mateix emplaçament que ocupava l’antiga capella medieval de Sant Just, construïda fora del recinte del castell després dels terratrèmols de l'any 1427. 

Sant Bartomeu del Mallol és una església d'una nau amb absis pla cobert amb una petita volta de canó amb llunetes. 

La façana principal és de pedra vista amb una porta amb llinda i una petita rosassa. En un cantó es troba el campanar; a la base té la planta quadrada però a la meitat, i separat per una motllura, les cantonades estan esbiaixades. Les campanes estan ubicades dins d'arc de mig punt i està coronat per una petita cúpula.

Sant Bartomeu del Mallol és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Dades. ICA i Viquipèdia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau