CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ
El
poble d’Alós d’Isil (o de Gil, antigament esmentat també amb el nom d’Alós
d’Àneu) (34 h el 2001/1280 msnm.) és, el més septentrional de la vall i de tot
el Pallars. Es troba a la dreta de la Noguera Pallaresa, en un petit pla.
Conserva cases antigues amb balcons de fusta, i un pont de pedra romànic ( en
reconstrucció) d’una arcada que permet de travessar el riu.
El
lloc d’Alós és esmentat en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, datada
l'any 839, però actualment de cronologia molt discutida, com una de les
parròquies de la Vall d’Àneu, i podem suposar que formava part del pàgus
anabiensis que s’esmenta en els preceptes del 835 de l’emperador
Lluís, i en el del 860 del rei Carles de confirmació dels drets del bisbat
d’Urgell.
El
primer esment concret de la vila d’Alós, o millor, de les viles d’Alós, Alós
Jussà i Alós Sobirà és de l’any 1090, data en la qual el comte Artau II, amb la
seva muller Eslonça i el seu germà Ot, amb el consentiment del seu cosí Tedball
Guitard de Vallferrera, donen al monestir de Gerri la vila d’Alós Jussà amb
tots els seus plets i serveis i el “receptum” comtal del pa, carn i
civada, i un “excusatum” a les viles comtals de la vall d’Àneu, entre
les quals hi ha Alós Sobirà. Amb anterioritat, aquesta vila havia estat
jurisdicció del comte de Pallars Jussà.
El
domini de Gerri sobre la vila d’Alós Jussà es confirmà l’any 1105, en què els
homes d’Alós lliuraren el seu delme davant l’abat Ponç, i el prior Ponç de
Gerri, per al remei de llurs ànimes.
En
la butlla del papa Alexandre III, del 1164, de confirmació de béns del monestir
de Gerri, s’esmenta la vila d’Alós com una de les possessions del monestir.
El
1244 el monestir de Gerri amplia les seves possessions, amb la donació que li
fa el comte Roger II d’el cens que li pagava cadascun dels masos que tenia a
les viles d’Alós, Borén i Isavarre.
El
1278, segons Coy i Cotonat, el lloc d’Alós, amb el conjunt de la vall d’Àneu,
passà de mans del comte de Pallars a domini directe de l’infant Alfons.
El
domini de Gerri sobre Alós es manifesta novament el 1335, data en la qual
l’abat Ramon de Gerri, amb el consentiment del comte Arnau Roger II, afranqueix
els habitants d’Alós Jussà, Borén i Isavarre dels censos que pagaven al
monestir, en canvi de 6 000 sous barcelonesos.
El
domini de Gerri sobre la vila d’Alós Jussà s’extingí el 1368, en el primer
pariatge entre el comte de Pallars i l’abat de Gerri.
Amb
aquesta jurisdicció passà a la fi del segle XV a poder dels ducs de Cardona,
amb tot el comtat de Pallars, fins a l’extinció de les senyories.
Fou
un municipi independent fins al 1846, data en la qual s'uní a Isil,
juntament amb el poble d’Àrreu. Des de l'any 1999 forma l'entitat
municipal descentralitzada d'Isil i Alós.
L’església
de Sant Lliser d’Alós és al centre del poble d’Alós. La primera referència
documental concreta de l’església parroquial de Sant Lliser, esmentada
juntament amb la de Sant Pere és de l’any 1090 en la donació de la vila d’Alós
al monestir de Gerri per part dels comtes, on s’inclouen les dues esglésies
fundades a la població, amb els delmes i les oblacions.
De
l’església de Sant Lliser, no en tenim noves notícies, però sabem que era
plenament integrada en l’organització del deganat de la vall d’Àneu, dins la
qual, l’any 1553 disposava de tres co-rectories, sis durant els anys 1566, 1723
i 1770, i quatre en el pla del 1781, xifra que és mantenia el 1821. En el
llibre de visites del 1574, Alós hi consta com a parròquia de l’oficialat de la
vall d’Àneu.
L’actual
edifici és de factura barroca, orientat de nord a sud, que en la seva façana
sud conserva alguns elements de l’antic edifici alt-medieval, que semblen
preservar-se in situ. A les parts on és visible el parament,
aquest és de carreus irregulars alternats amb filades de pedres llosenques,
disposades més o menys horitzontals. La resta de façana i campanar són
clarament d'època posterior.
L’element
més important és la seva portada, situada en aquesta façana sud, prop de
l’angle sud-oest, i és formada per la porta, resolta en arc de mig punt, i
emfasitzada per tres arquivoltes que arrenquen de sengles parelles de columnes.
El conjunt es corona per una motllura col·locada com a guardapols, per sobre la
qual hi ha encastats dos relleus. Al costat d’aquesta porta, a la banda est, hi
ha dues finestres de doble esqueixada, molt esveltes i arrebossades, que
podrien correspondre a l’obra original, però no podem precisar-ho.
La
façana on s’obre la porta d’entrada a l’església de Sant Lliser presenta
decoració escultòrica en les arquivoltes i els capitells que ornen el portal i
també fora del seu marc estricte. Les quatre arquivoltes que formen l’arc
d’ingrés són decorades amb uns motius ornamentals que es repeteixen en moltes
portades d’altres esglésies d’aquesta comarca. L’arquivolta exterior, més gran,
és emmarcada per un guardapols amb una decoració d’escacat, a la cara exterior,
i de rosetes formades per sis pètals, a la interior. Les rosetes segueixen uns
esquemes geomètrics i són inscrites dins un cercle. Aquest mateix motiu, el
trobem repetit en els relleus que hi ha encastats en la mateixa façana,
concretament en el de la dreta de la portada. Entre la segona i la tercera
arquivolta, de dins cap a fora, en lloc de la motllura cilíndrica hi ha una
decoració a base de rosetes de sis pètals encerclades i de cilindres, que es
distribueixen de forma alternativa.
A
la banda esquerra de la portada trobem un conjunt de tres columnes llises que
suporten sengles capitells, d’estructura bàsicament troncocònica i decorats en
les dues cares visibles (les altres dues resten adossades al mur). Les impostes
són decorades amb els mateixos motius florals que trobem en el guardapols i en
les arquivoltes: flors de sis pètals inscrites en un cercle. Tot descrivint la
decoració de dins cap enfora, el primer capitell mostra dos animals afrontats.
és distingeixen molt bé els cossos dels animals quadrúpedes units per un mateix
cap. Per les característiques que tenen semblen cavalls o animals de carrega.
No hi ha gaires exemples de capitells decorats amb cavalls —sí amb cavallers—,
però en podem esmentar fins i tot un exemple de Ventimiglia, a la Ligúria . En
el segon capitell figuren representats un rostre i dos braços que sembla que
agafen la boca oberta. Segurament es tracta de la representació d’un vici. En
el tercer capitell figura una cara amb una impressionant cabellera, semblant,
tot i que més ben treballada, a la representada en un capitell de l’església de
Sant Andreu d’Angostrina, a l’alta Cerdanya.
La
banda dreta de la portada és formada per un grup de capitells d’estructura i
forma similars als que trobem a la banda esquerra. De dins cap a fora, en el
primer capitell hi ha, just a l’aresta formada per les dues cares externes del
capitell, un rostre. Dos braços, que decoren pròpiament les dues cares visibles
del capitell, sembla que agafin amb les mans aquest rostre pel front i per la
barbeta. El rostre, com en el cas anterior, és allargat; malgrat que l’estat de
conservació no és pas gaire bo, hi veiem uns llavis molsuts i un nas vertical.
Tal com s’esdevé en escenes d’aquest tipus, deu ésser amb relació a la crítica
d’algun vici. Al segon capitell hi ha representats dos ocells afrontats, potser
coloms que beuen d’una gerreta o ampolla. Tot i que en aquest cas és una mica
difícil d’assegurar que ho sigui, aquest tipus de representació és normal en
l’escultura romànica. Al tercer capitell, situat més a l’exterior, figura la
representació d’un rostre femení amb una llarga cabellera, molt semblant al que
trobem a la banda esquerra de la portada. També, com en l’altre exemplar, cal
relacionar segurament els cabells llargs amb la luxúria, coincidint amb una
crítica de diversos vicis que trobem així mateix en altres capitells. Això
reforça el contingut moralitzador d’aquestes representacions; s’hi contraposa
el món del pecat amb el de la gràcia (els ocells afrontats que beuen de l’aigua,
font de la vida eterna).
En
principi, hem d’incloure aquests capitells dins una escultura rústica, no gaire
acurada però força expressiva, típica de moltes de les esglésies rurals. Cal
assenyalar també, altre cop, el caràcter moralitzador de moltes de les escenes
representades i, anant més enllà de la funció purament ornamental, hom pot
datar el conjunt cap al final del segle XII o la primeria del XIII.
A
banda i banda de la portada principal hi ha dues làpides amb relleus. La
situada a l’esquerra de la porta, vista des de fora és un alt relleu i l’estat
de conservació actual és bo. Hi veiem representada una parella, sembla que un
home i una dona, que s’agafen del braç. La figura de l’home, situada a
l’esquerra des de l’espectador, sembla que porta unes calces curtes fins al
nivell del genoll. La dona que l’acompanya és esculpida tota nua, només amb una
mena de capell que li tapa els cabells. Els rostres de les dues figures són
semblants. Les faccions de la cara són força marcades: ulls enfonsats sota un
front pla, nas triangular i boca recta. Hi és molt marcada la caixa toràcica,
tant en la dona com en l’home. En tots dos casos sembla que es posin les mans a
la cintura; això no obstant, el braç de la suposada dona resta per sota del de
l’home, com si anessin agafats del braç. Entre les dues figures, al nivell dels
caps, hi ha una creu llatina amb un peduncle que, tenia segurament una
finalitat màgica de conjura contra els núvols.
En
el relleu situat a la dreta de la porta,
veiem igualment dues figures. En aquest cas, desgraciadament, la part
inferior dels cossos resta mutilada —sembla que des del començament del segle
XX—, per tal com hi havia dues figures nues, un home i una dona. En la part del
cos que veiem podem distingir els caps poc acurats, els braços col·locats a la
cintura i la caixa toràcica o els pits més o menys marcats. És difícil de saber
qui era l’home i qui la dona; podem suposar, però, que la figura situada a
l’esquerra —segons el punt de vista de l’espectador— era l’home i que la de la dreta
era la dona, que agafa el braç de la seva parella. Ocupant l’espai lliure que
resta al fons veiem: en cada angle de la part baixa una roseta de sis pètals. Entre el crismó i la roseta i entremig de les
dues figures hi ha estels de cinc puntes, amb formes diferents, i sobre la
roseta de l’esquerra hi ha una flor de quatre pètals. L’espai restant del fons
de la làpida és ocupat per una ziga-zaga feta amb una línia doble.
A
l'interior de l'església es conserven tres piques, una de baptismal i dues
d'oli, datades de la mateixa època que el portal. La seva decoració es basa en
motius geomètrics, vegetals i figures humanes.
Al MNAC es
guarda un frontal d'altar de fusta policromada de principis
del segle XIII que es creu que procedia d'aquesta església. Com és habitual no vam poder accedir a
l’interior del temple aprofito una fotografia treta d’internet del frontal de
l’altar.
El
1989, en el decurs dels treballs de restauració de l'església, es trobaren dos
blocs de pedra esculpits dins dels murs del campanar. A més, en altres
prospeccions fetes a l'entorn del temple es trobaren vint-i-una tombes
pertanyents a enterraments fets des del segle XI fins al XVIII.
A l’Enciclopèdia Catalunya Romànica hi ha una més detallada
i extensa explicació.
Sant Lliser d’Alós d’Isil és una església inclosa en
l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i
recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
