dissabte, 30 de maig del 2020

SANT PERE DE MATAMALA. CAPCIR. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CAPCIR

El poble de Matamala està situat al centre de la meitat septentrional del seu terme comunal. Més de la meitat del poble és situat a l'esquerra de l’Aude però, ja des d’antic, hi ha una part situada a la dreta d'aquest riu. Uneix les dues parts del poble el Pont de Vorada, o de les Nines. És a poc més d'un quilòmetre de la resclosa de l’extrem nord de l'embassament, o Llac de Matamala.


No és un poble compacte, sinó un grup de cases disperses al voltant de l'actual església parroquial de Sant Pere, edifici que es pot datar a finals del segle XVII o a començaments del XVIII (el primer esment que se'n té és del 1701). S'hi van fer canvis significatius el 1869, com el campanar, que fou reconstruït.


Si bé el lloc es documentat  des de l’any 965, en el testament del comte Sunifred II de Cerdanya-Besalú, que el donà  a l’abadia de Cuixà, juntament amb el territori dels Angles. Per la manca de notícies antigues se suposa que l’antiga església de Matamala es construí en època més tardana (al segle XIII o potser al segle següent).


Originalment, aquesta església devia ser uns 550 metres al nord-oest del poble actual, com testimonia el topònim Sant Pere Vell localitzat en aquell lloc, on, tanmateix, no queda cap resta de l'església antiga de Matamala.

El primer esment de l’església parroquial de Matamala és, en canvi més tardà: de l’any 1413. Aquest any Joan de Berques, estudiant de dret designà procuradors per prendre possessió, en el seu nom, de la rectoria de l’església , aleshores pertanyent a la diòcesi d’Alet.


Aquest domini es perllongà en el temps fins a la Revolució Francesa i la fi de l'Antic Règim.

L’actual església, potser del segle XIII, ha tingut diverses restauracions i modificacions, com les de 1413 i 1626,

La nau és romànica, i fou restaurada després del 1957; conté dos arcs de diafragma (un fa la funció d'arc triomfal). Aquests dos arcs suporten la volta de maó des de la restauració del 1957.


 La portalada, situada a la façana meridional, té gravada a la clau de volta la inscripció Matamala 1626.

Les capelles nord i sud, els mobles, l'altar, una pedra molt gruixuda de granit polit, i el retaule, daten del segle XVI.

L'església conté un calze de plata que data del 1708. La Mare de Déu del Roser, a l'esquerra de l'altar, està tallada en fusta de bedoll per l'arquitecte Raaymakers, qui també va reparar les estàtues barroques de sant Pere, santa Anna, sant Joaquim i la creu de fusta vella.


Curiosament hi ha una campana al costat d’una de les portes.

L’església de Sant Pere de Matamala és una edificació  catalogada des del 1958 com a monument històric.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 28 de maig del 2020

SANTA MARIA DE CORBIAC. MOSSET. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

L’edifici que vam veure i fotografiar des de la carretera ens va semblar una notable construcció romànica. Però, a la vida mai la felicitat és completa, i aquesta vegada un cartell que deia “Propietat Privada” ens va impedir l’accés.


El lloc de Corbiac fou el bressol d’un llinatge homònim, el primer membre documentat del qual és B. de Corbiach, que figura en una escriptura de l’any 1192; aquest llinatge s’establí a partir del segle XIII a les poblacions de Vinçà i Marcèvol.

De l’església d’aquest indret és consignada una primera referència documental l’any 1334, quan Bernat de Palol, veí de Vilafranca de Conflent, hi fa una deixa en el seu testament.

En el mateix indret, Guerau de Cruïlles i de Santa Pau, senyor de Mosset, s'hi féu construir el 1549 el mausoleu dels Cruïlles de Santa Pau, i hi fundà un priorat trinitari el 1575.  que apareix esmentat en la documentació l’any 1579. El primer abat fou Pere d'Oriola. Tanmateix aquest priorat no prosperà i ja consta abandonat l’any 1608. Els monjos agustinians succeïen els trinitaris a Corbiac i encara constaven en aquest indret el 1688.

Durant el segle xix, l'església va ser engolida per una granja que es bastí al seu voltant, i l'església es deteriorà progressivament. El 1989 l'edifici fou adquirit per una parella d'escriptors anglesos, i posteriorment fou venut el 2006; les restauracions que uns i altres propietaris hi emprengueren permeteren de trobar unes pintures murals del segle XVI que són una peça única de l'art renaixentista al Rosselló.

L’església de Santa Maria de Corbiac ocupa el costat nord del conjunt d’edificis, i és una construcció d’una sola nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat, i capçada a llevant per un absis semicircular obert a través d’un arc presbiteral. La porta original s’obriria a la façana sud o a la de ponent, a la zona ocupada per les edificacions annexes, que altera totalment la fesomia d’aquest sector, on es veuen diverses obertures corresponents a les diferents reformes de l’edifici.

A la façana nord també hi ha portes i obertures corresponents a aquests processos de reforma, entre les quals destaca una finestra baixa de factura gòtica i diverses finestres altes i circulars, de factura barroca. L’única finestra visible que podem considerar original és situada al centre de l’absis, i és resolta amb una obertura de doble esqueixada, emfasitzada per una arquivolta recta a l’exterior.

Les façanes, totalment alterades, no tenen ornamentació, llevat del ràfec absidal, resolt amb un fris de permòdols en cavet que suporten una cornisa bisellada. En el mur de ponent es dreça un campanar d’espadanya de dos ulls.

L’interior és totalment arrebossat i les façanes presenten paraments també arrebossats, en els quals s’entreveu un aparell de carreuó, amb reble irregular, embegut en morter de calç, amb interposició de grans carreus ben tallats en els angles de la construcció. Aquest tipus de parament palesa, tot i la seva barroeria, una tecnologia força evolucionada que, juntament amb les proporcions generals de l’església, permet de considerar-la una obra tardana, de ben entrat el segle XIII, sense excloure una datació encara posterior, però dins la tradició arquitectònica romànica.

Procedent d’aquesta església es conserva a l’església parroquial de Sant Julià de Mosset una marededéu romànica, coneguda com a Mare de Déu de Corbiac.

Santa Maria de Corbiac l’any 2000 fou declarada com a monument històric de França.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Font majoritàriament; Catalunya Romànica
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 26 de maig del 2020

SANT SILVESTRE DE VILLERAC. CLARÀ I VILLERAC. CONFLENT. CATALUNYA NORD.

PETJADES PEL CONFLENT

Villerac  (Villerach, en francès) és un poble de la comuna de Clarà i Villerac,  Entre 1790 i 1823 gaudí d'independència municipal, fins que fou agregat a Clarà, que fins aquell moment tenia també comuna pròpia. El 1790 la comuna de Villerac fou inclosa en el cantó de Prada, i hi va romandre després de la seva annexió a la comuna de Clarà el 1822, a través d'aquesta altra comuna, fins a la creació del Cantó dels Pirineus Catalans.


Del lloc de Villerac, dins el terme del castell de Sant Esteve de Pomers (conegut també amb el nom de castell de Villerac), se’n tenen referències des del segle XII. 

La seva església, ara sufragània de l’església parroquial de Sant Martí de Clerà, és coneguda des del 1348, en què apareix anomenat Tolosa Imbert, rector de l’església de Villerac.

Des del 1590 es troba instituït un benefici en aquesta església en honor de sant Silvestre. A partir d’aquestes dates, es degué substituir el titular primitiu de l’església, sant Salvador, per l’actual.

És un edifici d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, que ha estat profundament transformat, especialment els sostres i les cobertes i tot el sector de llevant. De fet, només manté de l’estructura primitiva la part de ponent de la nau, en la qual es conserva, a la façana sud, la porta d’accés al temple, resolta en arc de mig punt, sobre la qual se situa una finestra d’una sola esqueixada, paredada interiorment.

La façana oest, on es desclou una altra finestra, és coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls.


L’aparell de les parts originals és de reble, amb tendència a formar filades horitzontals, amb carreus ben tallats en la formació de l’arc de la porta, que presenta els brancals monolítics.


Tot i l’escassa rellevància de les parts originals conservades, l’estructura dels paraments palesa les formes pròpies de l’arquitectura del segle XI, d’acord amb les tecnologies imposades per les formulacions llombardes.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Font preferent. Catalunya Romànica
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 23 de maig del 2020

SANTA MARIA DE CAMPOME. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

El poble de Campome (107 h 2009/560 msnm.) a la dreta del riu de la Castellana, aigua amunt dels banys de Molig, agrupa tota la població del municipi. 

El terme és accidentat per la serra que separa la vall de la Castellana de les Garrotxes de Conflent. 
Campome té el nucli vell d'hàbitatges agrupat en un turó amb l'església parroquial de Santa Maria en el vessant septentrional del turó, quasi en el seu punt més baix.

Santa Maria de Campome és un edifici d'època moderna, petit, amb una façana simple al sud-est coronada per un campanar d'espadanya.

Al fons de l'església darrere de l'absis, al nord-oest, hi ha una torre campanar quadrada, d'una alçada i esveltesa considerables.

L'església conserva alguns notables retaules barrocs.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 21 de maig del 2020

SANT SALVADOR D’ARBOÇOLS. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

Arboçols (Arboussols, en francès) és un poble i municipi (107 h. 2009/750  msnm.) situat al límit amb la Fenolleda i en vistes al Canigó. El terme és drenat per una sèrie de rieres que desemboquen a la Tet, per l’esquerra (a l’indret del pantà de Vinçà).


El poble situat sota el coll de Gues, és un petit agrupament de cases al voltant de l'església parroquial, que forma un petit recinte, sense que es pugui parlar d'una cellera, atès que el poble primitivament era en un emplaçament diferent: més al nord, al voltant de l'església de Santa Eulàlia. Tanmateix, es tracta d'un traçat urbà de caràcter medieval. Està documentat des del 950, i fou sempre, fins a la fi de l'Antic Règim, una dependència de Sant Miquel de Cuixà.

El poble vell està quasi intacte des de fa dos-cents anys: al Cadastre napoleònic, hi consta un plànol del poble pràcticament igual a com és en l'actualitat. Modernament, el poble s'ha estès lleugerament cap al nord-oest, sobretot a causa de l'augment de segones residències o cases noves construïdes per persones grans procedents del nord, de França o de més enllà.

L’església de Sant Salvador d’Arboçols, en el seu origen, era una simple capella sufragània de la parròquia de Santa Eulàlia d’Arboçols, per esdevenir més tard la seu de la parròquia.


Depengué des de mitjan segle XII de Santa Maria de Marcèvol. Al seu voltant es formà l’actual poble, resultat del desplaçament de la població primitiva, propera a Santa Eulàlia d’Arboçols. Les raons d’aquest desplaçament s’han de buscar en la proximitat de les terres de conreu, dels molins, de la via conflentana al llarg de la Tet i també en qüestions de seguretat (el turó rocallós on era situada l’església de Sant Salvador era més apte per a una fortificació).

Restà vinculada a Marcèvol des del 1142, en què Bernat d’Arboçols es féu canonge de Marcèvol i llegà a aquest monestir l’església de Sant Salvador, amb els seus delmes, els seus molins i la seva casa; encarregà als priors de fer dir un cert nombre de misses per la seva ànima a l’església parroquial de Santa Eulàlia d’Arboçols.

La capella de Sant Salvador esdevingué parròquia d’Arboçols en un moment indeterminat entre el final del segle XIV i el principi del segle XVII. El retaule de l’altar major de l’actual església parroquial (de la primera meitat del segle XIX) és dedicat a les santes Eulàlia i Júlia.


Unes obres recents de desarrebossada de les parets exteriors d’aquesta església han fet aparèixer el que sembla ben bé la part occidental de la capella primitiva, amb una petita finestra d’arc de mig punt a ponent i una porta també de mig punt, aparellada de pedra picada i aparedada, a migdia.

Aquesta part s’obre a la nau actual a través d’un arc de mig punt. Aquesta nau és molt més elevada i és coberta amb volta de canó llis apuntat, amb parets d’un gruix d’1, 35 m.

A l’exterior, el sector de la nau es mostra molt distint de la part on s’ha descobert la porta paredada i la finestra i té tota l’aparença d’una torre rectangular o casa forta, com sembla indicar-ho unes pedres d’angle que estan en contacte directe amb la part pertanyent a la primitiva església.

Aquesta possible torre no té cap obertura, excepte a migdia, a la proximitat de l’angle SE, on hi ha una petita finestra aparedada de tipus pre-romànic (d’esqueixada simple i amb l’arquet practicat dins una llinda), possible reutilització d’un element de la capella primitiva.


A migdia i a llevant, sembla que s’hi afegiren posteriorment uns potents contraforts en el moment de la construcció de la volta i de la utilització de la torre com a nau, cosa que podria haver coincidit (entre els segles XIV i XVI o principi del XVII) amb la translació del títol parroquial de l’antiga església de Santa Eulàlia a Sant Salvador.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Font principal. Catalunya Romànica
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimarts, 19 de maig del 2020

SANTA MARIA DE VEDRINYANS. MOSSET. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

L’església de Santa Maria de Vedrinyans, també anomenada de la Concepció, i popularment de Coma Gelada, és a la part alta de la població de Mosset, entre la plaça de la Capelleta i el carrer del Portal de Comagelada.


Tot i que la capella de Vedrinyans, revela arquitectònicament un origen romànic, les escasses notícies documentals de què hom disposa són ja d’època moderna. La primera notícia data de l’any 1536, quan Llorenç Fabre, veí de Mosset, li atorgà un llegat d’un sou. La segona referència és del 1608, any en què Antoni Tomàs, també habitant de Mosset, fundà en aquesta capella un aniversari. De l’any 1616 fons el 1707 va ser el lloc de reunió dels consellers de Mosset.

És un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó i capçada per un absis semicircular, obert directament a la nau.


 La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre en la façana de ponent, en una posició excèntrica a causa de l’emplaçament de l’església, adossada al desnivell del terreny, que condiciona la seva orientació i la situació de les finestres, car la finestra absidal és fortament descentrada, a causa del colgament parcial del semicilindre absidal. Aquesta finestra és resolta amb una obertura de doble esqueixada, amb l’arc exterior retallat en una llinda monolítica, on hi ha una creu gravada.

A la façana de ponent hi ha un bloc de marbre blanc, reaprofitat, corresponent a l’arc monolític d’una finestra desapareguda.

Les façanes no presenten cap tipus d’ornamentació, llevat d’un plec vertical, que resol la unió de l’absis amb el mur de llevant, el qual no sabem si era acompanyat per algun altre tipus d’ornament sota el ràfec, desaparegut en el curs de les transformacions que ha sofert l’edifici.


De fet, la part que podem atribuir a l’època alt-medieval es redueix a la part absidal i l’inici de la nau, on s’observa una clara junta en el parament, que passa de l’aparell de reble i carreuó irregular de la zona absidal a un aparell de reble irregular en el bloc de la nau, on s’obren diverses finestres quadrades, de factura tardana.

Tot i la rusticitat de la construcció, l’obra sembla tardana, probablement ja del segle XIII.

Actualment s’utilitza per fer actes culturals (exposicions, concerts, conferències).


El porta de Coma Gelada sembla ser que en el segle XIII donava accés a l’antic camí de Sournià.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Font preferent Catalunya Romànica
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dissabte, 16 de maig del 2020

SANT JULIÀ I SANTA BASILISSA DE MOSSET. CONFLENT. CATALUNYA NORD.

PETJADES PEL CONFLENT

Mosset és un poble (301 h. 2009/701 msnm.) extraordinàriament actiu en el món cultural. D'una banda, la bellesa del poble i de la seva vall ha atret nombrosos artistes de procedències diverses, que hi fan estada de forma permanent o estacionària. 


Pertanyia a l'associació d’Els pobles més bonics de França, però ha perdut aquesta atribució l'any 2016 a causa de l'incompliment d'alguns dels requisits. A la nostra visita encara lluïa ufanós aquesta menció.


L'actual poble de Mosset es formà en el lloc on hi havia el Vilar de Corts a partir del 1175, en abandonar l'emplaçament antic, on encara hi ha les restes de l'església de Sant Julià Vell. El lloc de Corts està documentat des del 1068. Fou Pere de Domanova, senyor de Rodés qui hi bastí el castell, ja que n'havia obtingut permís de Alfons I, i poc després era infeudat al senyor de Mosset, que fou vassall primer dels Domanova i després, per transmissió dotal, als Canet. 


La parròquia fou traslladada de Sant Julià Vell a l'actual església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa el segle XIV, quan es bastí el nou edifici parroquial. L'antic poble fou abandonat, i actualment només romanen, molt desfetes, les ruïnes de l'església vella.


Les notícies més antigues de Mosset es troben al segle x, quan un privilegi del rei Lotari concedeix en un privilegi un alou a Sant Miquel de Cuixà l'any 958, que confirmen els papes Joan XIII el 968 i Sergi IV el 1011. Possiblement es tracta de l'alou de Breses, que el 1019 era venut per Oliba, abat de Cuixà, amb el permís del seu germà, el comte Guifré i del seu nebot, també Guifré, arquebisbe de Narbona. 



L’adquiridor era el que fou senyor de Breses, d'on arrencà la família que serien més tard barons de Mosset, una de les baronies més importants de la regió. Així, arriba fins a Arnau IV de Mosset, un dels principals vassalls de Jaume III de Mallorca, que tingué un paper polític molt destacat al Rosselló.







Tanmateix, a la seva mort es produïren canvis dinàstics, atès que el 1355 heretava la baronia Arnau de Saga, nebot d'Arnau IV de Mosset. Arnau de Saga la transmetia a la seva filla Beatriu, muller de Berenguer d'Oms. El 1374 els dos darrers la venien a Andreu de Fenollet, vescomte d'Illa i de Canet. 

Dotze anys més tard, Andreu de Fenollet llegà la baronia de Mosset a Huguet de Santa Pau, juntament amb la Torre de Mascardà i Paracolls. El 1446, la baronia de Mosset passava, també a causa d'un matrimoni, als de Cruïlles, en mans dels quals estava al final de l'Edat Mitjana.

Dels de Cruïlles, altre cop a través de l'aportació en dot, passà el 1675 a Joan de Margarit, marquès d'Aguilar, que van conservar la baronia fins a la Revolució Francesa.

Sant Julià i Santa Basilissa de Mosset és l'església parroquial del poble. És a la part més baixa del poble de Mosset, al sud del poble, a la Plaça de l'Era. 


Es tracta d'una església del segle XIV que substituí l'antiga església parroquial, romànica, les restes de la qual són conegudes actualment com a Sant Julià Vell. El 1362 és esmentada com a església nova de Sant Julià.

Aquesta església compta amb una dotació important de mobiliari eclesiàstic, principalment retaules.


En una capella a l’esquerra de la nau hi ha una pica baptismal cilíndrica tallada en un sol bloc de granit. Té un aspecte molt arcaic sense cap mena decoració i tapada per una coberta de fusta. Tanca l’espai una reixa de forja d’artesania local.

Hem d’agrair l’amabilitat del responsable del temple, i d’una exposició a favor dels emigrants, que ens va deixar acabar de fer les fotografies que il·lustren aquesta crònica.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 14 de maig del 2020

SANTA MARIA D’ESPOLLOSA. FORMIGUERA. CAPCIR. CATALUNYA NORD

PASSEJANT PEL CAPCIR

Per escriure aquesta crònica hauré de fer moltes suposicions  ja que la informació  aconseguida és prou minsa.  En cap dels medis habituals que consulto  he trobat cap referència adient.


Espollosa ( Espousouille en francès) és un petit nucli de població del Capcir.

De les paraules d’un viatger, excursionista i  enamorat de la terra, però mal traduïdes del francès,  he aconseguit aquestes dades històriques.

Espollosa possiblement ja era un poble al segle IX. Quan és va construir l’església de Santa Maria de Formiguera, acta de consagració de 873, la gran plana del Capcir majoritàriament havia de ser poc poblada.  Havien segurament masies i  finques agrícoles disseminades. Sota el desig de l’abat de Sant Jacques de Jocou, abadia situada més al nord de la que actualment només resten unes ruïnes, el comte de Razès va impulsa la construcció de noves esglésies per concentrar en poblacions els habitants de la contrada. Aleshores Espollosa passà a ser una parròquia sufragània de l’arxiprestat de Santa Maria de Formiguera.

El 1011, el comte de Cerdanya, Guifred II, lliura "Sant Valentí de Sposolla" a l'abadia de Sant Miquel de Cuixà amb la qual mantenia estretes relacions. Aquesta donació es va fer al mateix temps que Odeillo de Caramat (probablement avui Odeillo de Réal). Amb les seves antigues possessions, al Capcir Sud, aquesta abadia va dominar tota la vall de l’Aude a principis del segle XI. A excepció de la ciutat reial de Formiguera i  Puigbalador.

El 1630, el delme va ser retingut pel vescomte d'Evol Gaspard Galcerand d'Hijar.

L’actual església d’Espollosa està sota l’advocació de Santa Maria. El primer que ens va sorprendre és la façana amb el campanar d’espadanya de la mateixa amplada que la nau. També ens va recordar, per la seva restauració a Sant Romà de Ral.

L’edifici és d’una nau amb una capella o sagristia. L’altre costat és adossat a una casa. L’absis es de semicercle però conserva l’amplada de la nau.


A la façana s’obre una porta d’arc de mig punt i la pedra clau porta gravada la data de 1866. Damunt hi ha un petit òcul i el campanar d’espadanya de dues obertures amb campanes. Domina a la part alta del campanar una creu

La restauració és recent i l’església potser simplement un edifici post romànic ben conservat. Segurament, com en moltes esglésies actuals en el mateix lloc havia d’haver hagut una del segle X, posteriorment una de més moderna segle XII o XII,  fins arribar a l’actual del segle XIX.   



En aquesta ressenya poden haver dades equivocades. M’agradaria conèixer, si alguna persona en té més reals m’ho faci saber per modificar els errors, sense voler,  que pugui haver tingut.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia M. Rosa Planell Grau

dimarts, 12 de maig del 2020

ERMITA DE NOSTRA SENYORA DEL CORAL. PRATS DE MOLLO. VALLESPIR. CATALUNYA NORD

 PETJADES PEL VALLESPIR

Està situada a l'est del Coll d'Ares, a una altitud de 1.088 metres. No gaire lluny hi ha un alberg rural. La pista que hi condueix és entre el coll de Vernadell i de la Guilla.


L'església ja és esmentada en el segle XIV (S. Maria de Corallo). Al segle xvii es troba el nom de Hermita de N.S. del Coral. L'ermita s'anomena també. Santa Maria del Coral o del Corral o Notre Dame du Coral, en francès. El qualificatiu de Coral ve sens dubte de la proximitat del tancat d'una masia propera ja mencionat en el segle X, la Villa Avellanedello. Com altres epítets de Maria, el nom de Coral, o Coralí s'ha posat entre les dones, sobretot les del Vallespir i la Garrotxa.


La tradició (com moltes de les marededéus trobades) atribueix a un pastor la descoberta d'una Mare de Déu dins un roure en aquella zona.






La primera capella existent en aquest lloc, associada al poblat desaparegut de Miralles, es remunta a l'època preromana. A penes en queden restes, només una espitllera d’una sola esqueixada orientada a ponent que deu correspondre a la façana de ponent. És a dins de la sala de l'hostatgeria que queda davant i a migdia de la porta d'entrada a l'església.



El segle XIII va veure una nova construcció de l'església, duta a terme per l'abadia de Santa Maria de Camprodon, però el Bisbat d'Elna es va fer amb la propietat del lloc, i hi construí la capella actual.

La capella actual es va construir al segle XVII (la clau de volta indica l'any 1690). Les escales laterals es van afegir el 1842 i 1868. El campanar en espadanya té dues campanes datades en 1714 i 1766. El conjunt va ser restaurat l'any 1986.

El conjunt actual està format per diversos edificis. La capella és d'una sola nau, i té al capdavall una capella elevada a la qual s'accedeix per dues escales laterals, que forma el cambril[3] de la Mare de Déu. Aquesta imatge és d'esquena a la nau de l'església per tal de presentar-se de cara als fidels que pugen al cambril.

L'ermita conté l'estàtua de la Mare de Déu del segle XIII, objecte de pelegrinatge, un Crist en majestat del segle XVIII i retaules del Crist i de Sant Isidor fets el 1868.

Va ser inscrita com monument històric des del 18 d'abril de 1990.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau