Rià (648.8 msnm.) és un
poble de la comuna de Rià i Cirac. Entre 1790 i 1823 gaudí d'independència
municipal, fins que hi fou agregat aquest darrer any el poble de Cirac,
que fins aquell moment tenia també comuna pròpia. D'altra banda, entre 1973 i
1983 fou integrat en la nova comuna de Rià, Cirac i Orbanyà. En desfer-se
aquesta darrera agrupació, la comuna passà a anomenar-se Rià i Cirac,
incorporant així el nom del segon poble del terme.
És a l'esquerra de la Tet, i
ocupa una mica més de la meitat nord del terme actual de Rià i Ciracessent el
cap de municipi el poble de Rià. L’església
parroquial de Sant Vicenç de Rià és a la part baixa del poble.
Tot i que la villa de
Rià és coneguda des del segle IX, de la seva parròquia no se’n sap res fins al
segle XII. El 9 de novembre de l’any 1134, Udalgar de Castellnou, bisbe d’Elna,
cedí a l’abat Gregori de Sant Miquel de Cuixà, a títol de transacció,
l’església de Sant Vicenç de Rià (Sancti Vicentii de Arriano), en canvi
dels drets que tenia el monestir sobre l’església de Santa Maria d’Espirà de
l’Aglí.
Amb aquest pacte es completà el
domini que l’abadia de Cuixà posseïa sobre Rià des del segle IX, i que s’anà
incrementant posteriorment. La senyoria de Rià, amb el seu castell i la seva
parròquia, estigué en poder dels monjos de Cuixà fins a la fi de l’antic règim.
A l’actual església resten el
campanar i altres sectors de construcció romànics, però va ser molt
transformada, pràcticament del tot reconstruïda, al segle XVII, i s’hi afegiren
o modificaren parts al segle XVIII. Ha conservat retaules barrocs força notables.
Fou completament modificada al segle
XVII: l’any 1628 figura, en baix relleu, a la dovella clau del portal de la
façana principal, a ponent, que és fet amb marbre rosa. Altres reformes són
encara posteriors, com demostra la data del 1701 gravada en un carreu angular
—també de marbre— d’una capella del costat septentrional.
Com a testimoni més notable del
temple d’època romànica es dreça un campanar de torre, amb decoració de tipus
llombard, encara ben sencer.
Dins la resta del conjunt de l’església,
són escasses les pervivències romàniques que es poden observar, incorporades a
l’obra de reconstrucció, sempre a l’exterior, ja que els elements interiors
resten amagats per capes d’arrebossats, pintures i els retaules barrocs que són
força interessants.
A la façana de ponent, a l’esquerra
de la portada, hi ha un espai de parament romànic, el qual es diferencia de la
resta del mur pertanyent a la reconstrucció esmentada. L’aparell és fet amb
blocs de pedra només trencats, principalment de granit, de formes allargassades
a manera de carreuons, que s’afileren força regularment. Hi ha rastres
d’incisions en el morter de les juntures, que a més eren ressaltades. Es tracta
d’un aparell característic del segle XI.
Per sobre dels cossos d’edificació
afegits a tot el mur meridional —una casa a l’extrem oest i, a continuació,
capelles i una sagristia—, sobresurt poc menys de la meitat superior del mur de
la nau. El seu parament presenta un aparellat romànic, de carreuons,
pràcticament idèntic a l’esmentat suara.
S’hi mantenen tres finestres
romàniques de doble biaix i arcs de mig punt fets amb dovelles curtes i sense
poliment. Només resten visibles en la seva part superior. Una altra finestra,
ja dins el dit sector de ponent, és d’època posterior.
Sota dels arrebossats i els
afegitons diversos, indubtablement deuen existir altres parts pertanyents a
l’església romànica.
El campanar romànic es dreça al
costat de tramuntana de l’església. És una torre de planta quadrada, o més
exactament trapezoidal, ja que el costat sud té gairebé mig metre menys que els
altres tres, els quals fan 5 m de llargada.
Es tracta d’un petit campanar de
tipus llombard, esvelt i ben proporcionat. Consta de tres pisos. En els dos
primers hi ha una sola obertura al centre de cada façana. Són obertures d’un
sol biaix, rectangulars, estretes i molt altes; tenen aspecte de sageteres de
grans dimensions. Al pis superior, a cada façana, hi ha un finestral gran,
simplement d’un sol arc de mig punt.
La decoració de les façanes és
definida per dos frisos d'arcuacions entre les grosses lesenes angulars. Un
fris és situat a la part superior del mur i l’altre entre els dos pisos
inferiors. Tots els frisos de la part alta consten de cinc arcuacions, mentre
que els inferiors tenen quatre arcuacions a les façanes est i oest, i cinc
arcuacions a la façana nord (al sud la torre queda afegida a l’església i
aquest fris resta amagat o és destruït)
.
El campanar té un coronament
piramidal molt destacat, amb coberta de lloses de pissarra, actualment capçat per
un element de forja per a campanes afegit tardanament. En origen, l’interior de
la torre ja tenia trespols de fusta. També ha d’ésser d’època posterior el
basament de talús, molt potent, el qual recorda, en una dimensió més reduïda,
el que hom va construir al campanar de Sant Miquel de Cuixà. És una mostra de
campanar llombard del segle XI, tant per la decoració arquitectònica com per
l’aparell petit i força regular. Dins de la dita tipologia és una obra de
marcada senzillesa, però ben resolta.
En els dos batents de fusta de la
porta d’entrada a l’església de Sant Vicenç hi han estat clavetejades diverses
peces procedents d’un conjunt de ferramenta romànica, o bé de tradició
romànica.
Text i recull dades. Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
