SANTA MARIA DE MONTFERRER. VALLESPIR. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL VALLESPIR

Montferrer és un poble (226 h. 1982/ 820 msnm) és establert al caire d’un cingle, vora l’antic castell de la Roca de Montferrer, al voltant de l’església parroquial. El terme comunal de Montferrer, està situat a la zona occidental de la comarca del Vallespir, a l'Alt Vallespir. És íntegrament a l'esquerra del Tec, en els contraforts sud-orientals del Canigó, amb la Soca com a punt més enlairat.

El nom primigeni del poble i terme era el de Mollet, com consta en tots els documents fins al segle XIII: Molledo (927, 938); més endavant apareix Montferrer, en textos de 1369 i 1378, per exemple. Tanmateix, el nom de Mollet pervisqué: el 1752 encara es parla de S. Maria de Mollet, rectoria de Montferrer.

Montferrer és esmentat des del 927, amb el nom de Mollet (Molledo), en la venda que fan Teobald i la seva muller Requenanda de tot el seu heretatge a Mollet, en concret a Sobrequers, a Emma, abadessa de Sant Joan de Ripoll i filla de Guifré el Pilós. El segle X apareix documentat en altres vegades: en una concessió l’any 938 del bisbe d'Elna Guadall d'un alou al prevere Sunifred, de Santa Maria de Mollet, i en esments a terres que hi posseïa el monestir de Sant Andreu de Sureda.

Al darrer terç del segle XI consta el cavaller Guillem Bernat, fill d'Arsenda, com a senyor de Montferrer: jura fidelitat al comte de Besalú Bernat III pels castells que té al Vallespir, entre els quals cita el de Montferrer (ja no Mollet, malgrat que aquest nom es manté per a la parròquia, en documents de la mateixa època.

Fins al segle XIV aquesta senyoria es manté dins del Vescomtat de Castellnou, però Berenguer de Castellnou, fill de Dalmau III de Castellnou, la vengué a Berenguer d'Oms, qui la revengué poc després al banquer de Perpinyà Perpenyà Blan. Aquest la cedí al seu nebot Pere Blan, a qui l'hi confirmà Joan I el Caçador. A darreries del segle XV el senyoriu passava el 1498 a Joan de Banyuls, senyor de Nyer.

El 1675, el senyor de Montferrer, Carles de Banyuls, passà a Barcelona després del Tractat dels Pirineus, i el rei de França transforma aquest senyoriu en marquesat, i, en recompensa a serveis prestats a Josep d'Ardena i de Darnius, senyor de les Illes, la filla d'aquest, Tomasina d'Ardena, aconseguí aquest marquesat. Tomasina d'Ardena era, precisament, la muller de Carles de Banyuls, per la qual cosa esdevingué marquès de Montferrer. Tanmateix, a la seva mort, Tomasina maridà amb Pierre d'Hervault, i li cedí el marquesat en el seu testament del 1693.

 A finals del segle XVIII, però, Montferrer havia retornat als Banyuls. Ramon de Banyuls, marquès de Montferrer, fugí a Barcelona a ran de la Revolució Francesa el 1791, i, tot i que retornà el 1807, perdé el senyoriu.

El temple actual és una rehabilitació romànica del segle XII aprofitant un edifici anterior del segle X, força ben conservada. Santa Maria de Montferrer és una església romànica d’una sola nau, amb un absis a llevant una mica més baix que a nau i de planta semicircular. Dues capelles a l’extrem oriental de la nau, situades a banda i banda, formen un creuer poc desenvolupat.

La nau es coberta amb una volta apuntada, que malgrat la seva gran llargada només és reforçada per un arc toral. La volta de l’absis, poc més baixa que la nau, és de forma ametllada  i acaba en un doble plec apuntat en degradació, a manera d’arc triomfal. Les dues capelles transsepte tenen uns trams curts de volta lleugerament apuntada.

La porta d’entrada , situada a la façana de migdia, té quatre arquivoltes de mig punt en degradació, sense cap tipus d’ornamentació, amb la llinda i el timpà llisos i presenta al costats dobles columnes i amb capitells de marbre esculpits. L’arc més extern de la portalada és extradossat per un guardapols de pla i cavet.

Al costat de tramuntana es dreça una torra campanar romànica. El campanar té finestres geminades als dos pisos.

A l’interior de l’església, dins una fornícula, hi ha emplaçada una pica baptismal monolítica  de granit. No seria gens improbable que fos coetània de l’església. L'església també conserva una creu relicari (lignum crucis) de finals del segle XVI o començaments del XVII, i un copó de finals del XVIII, béns inventariats pel Ministeri de Cultura francès.

A més, hom pot contemplar-hi també un sarcòfag el segle XIV dedicat a Dalmau de Castellnou i a la seva esposa Beatriu i el fill d'ambdós, Pere; algunes altres peces d'orfebreria i el retaule de l'altar major (del segle XVIII).

Va ser declarada monument històric de França l’any 1922.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MARTÍ DE CAUDERS. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

També anomenat Caudiès-de-Conflent, Cauders de Montlluís i Calders és un municipi (14 h. 2009/1625 msnm.) situat a les Garrotxes de Conflent, al límit amb el Capcir. El seu territori és accidentat, emmarcat a l’oest, per la serra que separa les conques de l’Aude i de la Tet (pic del Bastard, 2095 m; pic de Castelló, 2045 m), i drenat per la riera de Cauders, afluent, per la dreta, de la riera de Ralleu, poc abans de la seva confluència amb la riera de Cabrils.

Malgrat que el lloc de Cauders és conegut des del 1130, de l’església parroquial de Sant Martí no es té notícia fins el 1279, en què el capella contribuí a la dècima d’aquell any amb 20 sous. Fou destruïda pels hugonots a mitjan del segle XVI. Sant Martí de Cauders ja no es reconstruí en l’indret primitiu, sinó sobre les ruïnes del castell de Cauders. Està situada al bell mig del poble de Caudiers, a l'esquerra del Rec de Caudiers, en una posició lleugerament elevada.

La nova església, amb el mateix titular, fou inaugurada i beneïda el 1683. No fou reconstruïda fins al segle XVII, quan Cauders fou rehabilitat per vuit persones provinents d’Aiguatèbia. L'església va ser reconsagrada sota la mateixa advocació el 12 d'octubre del 1683, i fou constituïda en parròquia vora cinquanta anys més tard, com ho evidencia una carta que el bisbe Jean de Gramond de Lanta va fer el 16 d'octubre del 1731. El 21 del mateix mes prenia possessió el primer rector, Pierre Besombes.

És de planta rectangular, i l'absis és quadrat. La portalada és senzilla, amb una pedra amb data del 1683, situada a la façana sud, com és de habitual en les construccions romàniques.

Sobre la nau s'alça el campanar d'espadanya, de dues obertures, rematat per una campana en una estructura metàl·lica.

Hi destaquen la capella del Roser (1701), una pila baptismal de començaments del segle XVIII, dues imatges del Crist i algunes estatuetes del XVIII.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ERMITA DE SANTA LLÚCIA. NAVÈS . SOLSONÈS

 TERRES DEL SOLSONÈS 

Aquesta ermita d’estil neoclàssic es va construir a la comarca de Solsonès, quan la devoció a Santa Llúcia, era creixent. Es va convertir en un autèntic santuari de devoció, de fet, en els murs interiors hi pengen gran nombre d'ofrenes a la Verge.

L'ermita de Santa Llúcia és una petita ermita de planta rectangular, d'una sola nau sense absis i orientada orient-ponent. Les parets interiors del temple són arrebossades i pintades de blanc.

La porta és amb llinda de pedra. Sobresurt per damunt del sostre del porxo un petit rosetó. Corona la façana un petit campanar d’espadanya d’un ull amb una campana.

Cal destacar el porxo que hi ha davant de la porta, sostingut per dos pilars de pedra i sostre de bigues.

Al costat de l'ermita es troba la casa de Santa Llúcia, una masia de planta rectangular i orientada nord-sud. El parament, tant de la casa com de l'ermita és de pedres irregulars i les cantonades amb pedres picades i tallades

Cada any el dia 13 de desembre, se celebra una gran fira per a tota la gent de la contrada.

L’ermita i la casa adjacent de Santa Llúcia és un conjunt monumental de masia i església que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE DE GRAUDESCALES. NAVÈS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Sant Pere de Graudescales és una església romànica situada a la petita Valldora a la falda oriental dels cingles de la serra de Busa, a la ribera d'Aigua d'Ora, afluent del Cardener. La construcció és, solitària enmig d'un paratge de gran bellesa natural. És l'únic edifici que resta d'un antic monestir de monjos benedictins.

La primitiva església de Sant Pere fou erigida pels voltants de l'any 913 pel prevere Magnulf, que la dotà amb terres i béns per tal que esdevingués un monestir benedictí. Aquesta fou consagrada pel bisbe d'Urgell Nantigis, el 3 de desembre del mateix any. 

La manca de documentació no permet conèixer amb exactitud que succeí a Sant Pere de Graudescales. Tanmateix, hom té notícia que l'any 960 el prevere Francemir es presentà a la Seu d'Urgell, o Castellciutat per tal de demanar al bisbe Guisad, el comte Borrell i a altres assistents a una assemblea, que designessin un abat per a Sant Pere de Graudescales, per tal que hi ensenyés la regla de Sant Benet i la santa disciplina.  A petició del bisbe i de l'assemblea, Francemir proposà com a candidat Belló, prevere i canonge del lloc, el qual fou elegit i proclamat com a abat de Sant Pere. El 6 de novembre fou redactada l'escriptura de l'elecció i en ella el bisbe dotà el monestir amb l'església veïna de Sant Mamet. Francemir li donà les cases que tenia a la Corriu i l'església de Santa Eulàlia, una vinya, molins, una casa a Tentellatge, un lot de llibres de la Bíblia i litúrgics, bestiar i parament per a la casa. El monestir continuà la seva existència almenys un parell de segles. Ho demostra una donació que feu el comte Borrell l’any 982 i una deixa testamentaria del mateix comte de l’any 993, així com una altra deixa en testament de la dona Rotrudis del 1027. També surt esmentada l’any 1001 en una butlla del papa Silvestre II confirmant els béns al bisbe Sal·la.

Avançat el segle XI hom començà la construcció de l'església actual, la qual s'acabà el segle següent. Sembla però que la comunitat va decaure al final del segle XII, potser a causa d’una revolta protagonitzada l’any 1180 per Bernat des Vilar i el seu pare, els quals foren acusats, davant el bisbe i el capítol de la Seu d’Urgell pels homes de Sant Pere de Graudescales d’haver assolat i destruït “la casa de Sant Pere”

Les edificacions de l'entorn del monestir foren novament reedificades, però ja entrat el segle XIII no hi ha constància de vida monacal en aquest lloc. Segons que es desprèn de les visites arxiprestals dels anys 1312 a 1319, sembla que hi residien un o dos preveres i alguns servents. La quantitat que per la dècima dels seus fruits ha de pagar és irrisòria (trenta sous barcelonins), comparada amb la que havien de pagar la resta de monestirs i fins moltes parròquies de la diòcesi, cosa que indica la migradesa de la seva dotació.

Al segle XV ja només hi ha constància del funcionament de Sant Pere d'Escales o de Graudescales com a parròquia, funció que tingué fins al període situat entre els anys 1593 i 1624, que fou creat i estructurat el nou bisbat de Solsona. La parròquia fou traslladada aleshores a Sant Cristòfol de Busa.

L'església de Sant Pere tingué culte fins a la desamortització. L'antiga església prioral fou abandonada i en estat ruïnós, fins que entre el 1962 i el 1967 s'hi emprengué una campanya d'excavacions i la restauració de l'església, duta a terme per l'arquitecte Camil Pallàs.

Del que fou el conjunt monàstic de Sant Pere de Graudescales avui només resta visible l’església. La totalitat del cenobi ens és ben coneguda gràcies a les excavacions arqueològiques, dutes a terme per Alberto del Castillo.

L'església actual es troba al cantó de llevant del conjunt i es conserva en bon estat. Es tracta d'un edifici d'una nau, capçada per un transsepte, en el qual hi ha tres absis semicirculars, oberts per un simple plec, elevat del central, on es forma un petit presbiteri, delimitat per un arc, i el plec que obre l'absis. La nau i els braços del transsepte són coberts amb volta de canó. En la seva intersecció hi ha una cúpula sobre trompes que es projecta exteriorment en un cimbori octogonal. La cúpula al cim té una obertura circular aixoplugada per un arc que sobresurt de la teulada.

Les proporcions de la nau fan que la planta de l'edifici s'acosti a la de creu grega. El llevant de la nau és acabat amb un absis i als dos braços del transsepte hi ha les corresponents absidioles. La seva ornamentació es redueix a un fris d'arcuacions cegues que recorre els absis

Té tres portals. Al tester meridional del transsepte hi ha oberta una porta de petites dimensions, que devia constituir el principal accés exterior, mentre que a la façana de ponent, hi ha una altra porta, més gran, molt reconstruïda, la qual comunica amb el recinte monàstic. Una tercera porta, al braç de tramuntana del transepte, devia comunicar amb el cementiri.

L'aparell de l'església és format per carreus simplement desbastats i escairats, molt irregulars. Els paraments són nus d'ornamentació. L'edifici ha estat considerat a vegades una obra pròpia de l'arquitectura llombarda del segle XI. Tanmateix alguns detalls de la seva construcció fan pensar més aviat en una obra rural, construïda ja al segle XII.

Aquest conjunt té l'interès excepcional d'il·lustrar un monestir rural alt medieval bastant pobre, amb una estructura arquitectònica força diferent dels conjunts monàstics claustrals. La seva visió sempre m’impressiona pel conjunt de la seva construcció , el riu i l’exuberància dels seus boscos que l’envolten.

Sant Pere de Graudescales és una església romànica declarada com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DE ROCAFORT. BAGES. SARCÒFAG DE PERE DE SITJAR

TERRES DEL BAGES

La nostra recerca d’esglésies té majoritàriament la dificultat de no poder conèixer el seu interior. En aquesta ocasió la visita era programada i realitzada per Catalonia Sacra. Van poder accedir a l’interior de l’església de Santa Maria de Rocafort.

El sarcòfag pertany a Pere de Sitjar, senyor del castell de Rocafort. Actualment de la fortalesa només resta algun tros de mur. El sepulcre reposa en una fornícula gòtica sobre dues mènsules antropomòrfiques. La de l'esquerra presenta, en la seva part inferior, un llibre obert amb la següent inscripció: "Aquest document és del honrat en P. De Cigiag, senyor de Roquefort, a qui perdó Deu. Amen. Di(guem) Pater Nostrer". En aquesta mateixa mènsula hi figura l'escut del casal de Rocafort. 

En la part frontal del sepulcre hi ha representats sis personatges en relleu, el mateix Pere de Sitjar, la seva esposa i les dues filles del matrimoni. Son flanquejats per la Mare de Déu, a l’esquerra, a qui preguen agenollats. A la part dreta hi ha la figura d’un sant. Segurament Sant Vicenç que té la funció de presentar-los a Maria. L’església del castell estava sota l’advocació d’aquest sant.

Damunt la tapa del sarcòfag es troba la figura jacent del difunt, que fou l'últim senyor laic de Rocafort. Al no haver descendència masculina la senyora Guillemona va fer donació del castell i el seu terme al monestir de Sant Benet de Bages.

És un sepulcre en forma d’arqueta amb estàtua jacent del personatge, Pere de Sitjar, a la tapa. Vesteix indumentària militar. Té les mans plegades damunt el pit, l’espada a la seva esquerra i un punyal a la dreta. Recolza el peus damunt un gos, com senyal de fidelitat. Trobo alguna dada que em diu lleó?                       

Els plecs del vestit són curiosament concebuts apreciant-se les ones de la vestimenta. Va comentar-se l’existència d’un timpà, a la part romànica de la Seu de Manresa, segurament de la mateixa procedència.

El sarcòfag de Pere de Sitjar és obra de Berenguer Ferrer, picapedrer i escultor de Manresa. Li encarregà Guillemona, vídua de Pere. Hi ha documentats diversos pagaments com les deu lliures barcelonines rebudes el 16 d'agost de 1354 o les cent lliures que l'escultor declara haver rebut de la vídua "a compliment i solució del preu del sarcòfag".

El 18 de juliol de 1356, mossèn Bernat Mateu, rector de Rocafort autoritza el trasllat de les despulles de Pere de Sitjar des del cementiri al nou sarcòfag, emplaçat dins l'església de Sant Vicenç del castell.

Uns cent anys després fou traslladat a l'església parroquial de Sant Maria. Durant la Guerra Civil es portà a la Cova de Manresa per evitar la seva destrucció. Retornà a l'església un cop acabat el conflicte.

De la catedràtica Francesca Español Bertrán hi ha un detallat estudi titulat : «El escultor trecentista Berenguer Ferrer un eslabón más en la penetración del arte francés en Cataluña».

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MARTÍ DE MURA. BAGES

TERRES DEL BAGES

Assabentats de la sortida de “Catalonia Sacra” a visitar la església de Sant Martí, a Mura, vam demanar per ser uns dels assistents. Veure esglésies és força interessant, però conèixer el seu interior i, a més gaudir de les explicacions de persones enteses, que han estudiat en profunditat les seves particularitats, és una millor forma d’aprendre i estimar-les. En aquesta ocasió teníem com a guia l’Anna Orriols, professora d’Art Medieval de l’UAB, que ens va mostrar fins el més mínim detall de la construcció eclesial.

Mura és un poble, (454 msnm.) cap del municipi del mateix nom, situat al sud-est de la comarca del Bages, ja en contacte amb el Moianès i el Vallès Occidental. El 2005 al municipi hi havia empadronats  uns 220 h. Mura és una de les principals portes d'entrada del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

Aquesta església es trobava dins l’antic terme de Nèspola primer i Mura després. L’església parroquial s’anomenarà indistintament al segle X i al principi del següent Sant Martí de Néspola o de Mura. Depengué dels senyors del castell de Mura, que la compraren als comtes de Barcelona.

Molt aviat degué assumir la funció parroquial que conserva avui dia. El terme de Nèspola apareix documentat el 926. El terme de Mura es troba documentat a partir del 949. L’església apareix citada el 955, 973, 978 i el 993 quan aquest any el comte Ramon Borrell vengué a Riculf l’església de Sant Martí de Mura, la de Sant Abundi i la de Santa Maria de Rocafort.

La funció parroquial l’adquirí abans del 1066, quan ja apareix amb aquesta categoria, que no ha deixat mai. Com molts edificis romànics, no es pogué escapar de tot un seguit de reformes que l’han modificada, si bé diverses campanyes de restauració han fet llegible una bona part de l’aspecte original.

Sant Martí de Mura és una construcció romànica, d’estructura complexa, on es constaten un seguit d’etapes constructives pertanyents a èpoques diferents i corresponents a successives ampliacions i remodelacions de l’edifici, que, a partir d’una esglesiola d’una sola nau, es transformà en un temple de tres naus paral·leles, de les quals la més antiga és la col·lateral esquerra, edificada, en part, al principi de l’onzena centúria. Arrambada a aquesta n’hi ha una altra de proporcions més grans, datada aproximadament del segle XII que, atesa la seva situació, es converteix en la nau principal del temple. La tercera, adossada a la banda de migjorn, ja correspon a una ampliació moderna, en la qual hom volgué unificar i travar tot l’edifici.

Atès el que hem dit, aquesta església s’originà a partir d’un petit temple, bastit probablement al començament del segle XI i del qual encara es conserven alguns elements difícils de classificar, englobats dins les altres construccions, també romàniques, que formen la nau lateral nord. La capçalera, dirigida a llevant i perfectament visible des de fora estant, és formada per un cos d’edifici rectangular que acaba en un frontis triangular que acollia una teulada de doble vessant. Possiblement obra de la remodelació del temple. El mur de tramuntana d’aquesta construcció primitiva és ornamentat exteriorment amb tres sèries de dobles arcuacions cegues delimitades per bandes llombardes.

Aquest edifici, tanmateix, molt aviat resultà insuficient per a donar cabuda a la feligresia, puix que, novament el segle XII, el temple fou engrandit amb una altra nau de més grans proporcions, que eixamplà la construcció a la banda de migjorn. Inicialment la unió entre les dues naus devia fer-se per mitjà d’arcs formers, bé que en la remodelació gòtica quedaren reduïts a una sola arcada, feta amb blocs de pedra polida, solució que motivà l’escapçament de la pilastra dreta de l’arc toral que divideix la nau col·lateral en dos trams.

Aquesta nau és ampliada, vers llevant, per un absis semicircular ornat de manera força sumptuosa. A l’exterior és decorat amb una cornisa, sota la qual giravoltaven sis arcades sobreposades i amb un ressalt que recolzen sobre capitells cisellats amb fulles d’acant estilitzades i rematats amb àbacs esculpits amb motius geomètrics. Per al suport dels capitells, alternen columnes de mitja canya amb mènsules, bo i dividint l’hemicicle en tres compartiments, al centre de cadascun dels quals hi ha una finestra rematada amb un arc de mig punt doble i oberta amb encaixos asimètrics.

Els murs de l’absis, a l’interior, han estat rebaixats per tres fornícules perforades pels finestrals. L’arc triomfal, que delimita l’absis, reposa sobre dos capitells, semblants als exteriors, sostinguts per mitges columnes, i és precedit per un altre arc que troba sosteniment en el mateix gruix del mur absidal.

La tercera nau, obrada a migjorn, s’integra a l’edifici mitjançant una arcada similar a la gòtica, però de construcció més basta.

Les edificacions romàniques, conjuntament amb la tercera nau, foren unificades exteriorment amb un arrebossat que imita l’aparell d’un mur i ensems travades per un campanar de torre erigit sobre la nau central. A més a més, alguns afegitons efectuats a la nau lateral nord, hom aixecà sobre l’absis un comunidor edificat, com el campanar, el segle XVII.

L’altar principal conté una ara que, després d’haver estat abandonada prop de la riera i més tard reaprofitada per a la capella de Sant Antoni, retornà, fa pocs anys, al seu lloc d’origen, quan hom transformà l’altar major de la parròquia.En un dels laterals hina unes inscripcions força interessants.

Un dels elements més interessants del temple el constitueix la portalada, obrada al final del segle XII, o potser al principi del XIII. Fins fa poc (abans de l’any 1915), es trobava amagada per un porxo situat a l’exterior, la qual cosa potser ha col·laborat que arribés fins avui la seva magnífica ornamentació.

Aquest portal, que és ben ornamentat, és rematat per una ampla arcada adovellada, protegida per una arquivolta que, en pla horitzontal, retorna en imposta bo i fent d’àbac dels capitells allotjats a les raconades. Sobre els capitells, sostinguts per columnes, gravita encara una gruixuda arquivolta llisa, a manera d’anell toral, que gira a l’intradós de l’arc per sobre de la motllura que emmarca el timpà per la part superior.

Als costats d’aquestes fortificacions, es desenrotllen dues escenes referents a la vida del sant titular del temple.

El timpà és presidit per la Mare de Déu, la qual, asseguda en un ample escambell, acull sobre la falda el diví Infant, que manté la mà dreta alçada en actitud de beneir. Dos àngels, situats un a cada banda i brandant encensers, honoren i reten culte a la Mare i al Fill. A mà esquerra i prop de la testa de la Mare de Déu hi ha un estel que guia els tres mags, situats a la part inferior, els quals, amb els respectius dons a les mans, s’atansen vers la figura central. A l’altre costat i sota l’àngel turiferari, apareix sant Josep abrigallat amb una capa i amb un bastó a la mà, acompanyat per la llevadora, que completa els personatges que intervenen en l’escena de la Nativitat. Aquestes figures han estat esculpides rústicament i són desproveïdes de les més elementals proporcions, bé que, en aquest cas, les diferents mides que presenten s’adiuen perfectament amb la jerarquia de cada personatge.

Els darrers elements esculpits que hi ha en aquest portal són dos lleons adossats a les mènsules que sostenen la llinda, situades a cada costat de la porta.

Aquest portal, com el de Santpedor, havia estat totalment policromat, cosa que es fa palesa en les restes de pintura que hi ha encara encastades en diferents indrets.

El portal de l’església ha seduït sovint tant els historiadors de l’art com els visitants per la seva factura rústica. Darrere aquesta factura, però, s’amaga un programa iconogràfic ric i ple de sentit.

Sant Martí de Mura és una església romànica inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Sincerament m’he vist obligat a retallar molta de l’extensa informació facilitada  per Catalunya Romànica.  Tant la crònica, com el mestratge de l’Anna Orriols, han estat conseqüents i ens han fet gaudir de la visita. Ens agradaria encoratjar-vos a realitzar-la personalment.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DELS ÀNGELS. ORCAU. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ.

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

El poble d'Orcau era el cap de l'antic municipi d’Orcau. Comprenia, a més, els pobles de Basturs, Montesquiu, la caseria de les Eres de Sant Joan i els antics pobles de Galliner i el Puig de l’Anell.

L’any 1970 va ser un dels cinc termes ajuntats al d'Isona per tal de formar el nou terme municipal d'Isona i Conca Dellà (els altres foren Benavent de Tremp, Conques, Figuerola d’Orcau i Sant Romà d'Abella).

Orcau, des del punt de vista històric, és la principal entitat de població d'aquest antic terme, sobretot pel fet que el Castell d'Orcau, seu de la baronia homònima era l'origen del poble. Les seves restes encara el coronen des de dalt del turó que domina les cases, i gairebé tot el seu antic territori.

El poble d'Orcau (26 h. 2009/ 753 msnm.) està esglaonat en el vessant de migdia del turó damunt del qual es troba el Castell.

Actualment està escassament poblat, però el fet que tingui en el seu nucli dues esglésies, a part de la del castell, ens indica clarament la importància que tingué en altres temps.

L’església parroquial (Mare de Déu dels Àngels) fou bastida a mitjan del segle XVI.

Té un absis poligonal sobrealçat i conserva un sagrari amb pintures gòtiques.

Poques coses més he pogut esbrinar d’aquesta església, fins i tot, no consta en la llista d’esglésies d’Isona i Conca Dellà, publicada per VQ. Malgrat tot, la seva presència es palpable des de la carretera que porta a Montesquiu.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau