SANTA MARIA DE BREDA. LA SELVA.

PASSEJANT PER LA SELVA

La vila de Breda està situada a la riba esquerra de la riera del seu nom, centrada per la magnífica església de l’antic monestir benedictí de Sant Salvador de Breda.

L’any 878 el rei carolingi Lluís el Tartamut donà la vila de Breda a la seu de Barcelona. En aquest document no s’esmenta cap església; per tant, podem suposar que no existia cap parròquia a Breda. Pel mateix motiu es pot deduir que la construcció i consagració de la parròquia de Santa Maria de Breda tingué lloc a la darreria del segle IX o durant el X, ja que l’any 1038, data de la fundació del monestir de Sant Salvador, es parla de l’església parroquial de Santa Maria, que passa a ser propietat del monestir, amb els delmes, primícies i oblacions dels fidels. 

No tenim, en conseqüència, cap notícia històrica de la parròquia abans de la fundació monacal. Després de la donació de la parròquia pels vescomtes de Cabrera al nou monestir benedictí, s’originà un règim jurídic molt peculiar, atesa la proximitat dels dos temples, que havien de compartir les funcions pròpies d’una parròquia, en una població petita.

El rector de Santa Maria quedà com a beneficiari del monestir i per aquest concepte cobrava el terçó de les rendes de la parròquia, és a dir, de cada tres parts, una del delme; la resta era propietat del monestir.

La missa matinal es deia a la parròquia i la major, a la monacal. El crisma, els sants olis i les fonts baptismals eren al monestir, segons un document del segle XV. Per contra, el rector rebia del cenobi el vestuari i bona part dels queviures per a la seva subsistència. En un document del final del segle XVIII s’especifica en trenta-un punts totes les prerrogatives del monestir sobre la parròquia. 

La part més antiga de l’església actual és l’absis, edificat probablement al segle XII, que conté unes pintures romàniques, descobertes recentment, que estaven tapades per capes de guix.

En la visita pastoral del 9 de novembre de 1340, el bisbe de Girona Arnau de Mont-rodon diu al rector Bernat de Joanic que els altars no estan ornats de robes, que li falta un saltiri i que convé adobar el sostre, ja que degota quan plou.

El 1402, el rector Vicenç Balç diu, en una altra visita pastoral, que el valor de la rectoria és de divuit lliures aproximadament i que és de col·lació de l’abat de Sant Salvador de Breda. Aprofita per remarcar que la teulada i la campana necessiten reparació.

Per l’esmentada visita del 1402 sabem que hi havia tres altars: el major, dedicat a Santa Maria, el de Sant Jaume i el de Sant Nicolau. Posteriorment l’altar de Sant Jaume fou substituït pel de Santa Caterina (1595). El 1789 consta l’altar i la capella de la Puríssima Concepció, dita també Mare de Déu de les Dones, on es venerava també sant Nicolau; aquest mateix any s’afegí la capella del Sant Crist. L’any 1792 es construïren dues noves capelles, la de Sant Nicolau i la de Santa Caterina, que acolliren el culte que es donava a les anteriors. 

Un document de l’any 1595 diu que el rector de l’església parroquial s’acostumà a habitar una casa vulgarment dita “La Rectoria”, i que hi havia un pergamí dels últims anys del segle XIII i començament del XIV en què Pere Cascavell (1246-1317) la donava a la capellania beneficiària instituïda per un cert Torrelles, prior i sagristà (segle XIII). La capellania fou donada a Pere Cascavell i acceptada per l’abat i el convent de Sant Salvador, per una suma que donà el sagristà Torrelles a l’abat per a comprar una propietat que devia correspondre a les terres de l’hort de l’Abadia, les de les cases del Prat i les del carrer de Santa Anna. També donà al convent una altra quantitat per a esmerçar en aniversaris.

L’any 1790 el rector de Santa Maria començà l’edificació de l’actual campanar, ja que el vell era en estat ruïnós. Actualment la construcció sosté dues campanes la grossa de 1631 i la petita de 1771.

Els rectors continuaren subsistint com a beneficiaris del monestir fins a la llei desamortitzadora del 1835. Després de la desaparició de la vida comunitària al monestir, l’església gòtica passà a fer les funcions de parròquia, amb la qual cosa Santa Maria de Breda deixà de tenir culte.

Les propietats de la rectoria foren venudes a particulars. L’edifici fou enderrocat l’any 1967 i se’n construí un de nou el 1968.

L’absis del segle XII fou restaurat per la Diputació de Girona l’any 1961; anteriorment servia de porta al jutjat i a un magatzem. Es va enderrocar també una paret que separava l’absis del cos central de l’església, que havia estat ocupat per una escola de nens. La resta de l’església allotja un establiment bancari i l’ajuntament de la vila.

Aquest edifici ha sofert moltes modificacions i afegits al llarg dels anys. Els seus usos també han estat variats. De l’edifici romànic actualment es conserva una part de la nau i un absis semicircular, que s’obre a aquella mitjançant un simple plec. L’absis és orientat vers el nord-est i exteriorment és decorat amb quinze arcuacions llombardes, sense lesenes, amb una finestra de doble esqueixada central, reconstruïda durant les obres de restauració de l’any 1961. És cobert per una volta de quart d’esfera i decorat interiorment per pintures murals. La volta de la nau és una mica apuntada. Tant l’absis com la nau són coronats per una senzilla cornisa sense cap tipus de decoració. És fàcil endevinar que la planta original devia ésser la nau actual més allargada, capçada com ho és ara. El que ja és més aventurat és determinar on devia ésser la porta d’entrada.

Actualment a l’un costat i a l’altre de la nau, a prop de l’absis hi ha dues capelles posteriors a l’edificació romànica a manera de creuer, la nord-oest amb la porta d’entrada i la sud-est amb un gran finestral.

Tant a l’exterior com a l’interior, tret de la zona de pintures de l’absis, hom ha deixat la pedra vista, amb un aparell format per carreus petits desbastats, col·locats a trencajunts en filades horitzontals bastant uniformes; a l’absis l’aparell és més acurat. En definitiva, és un edifici que s’adscriu clarament dintre les formes de l’arquitectura llombarda.

L’edifici de l’antiga església de Santa Maria de Breda, actualment Ajuntament de la localitat i que també acull el Museu Josep Aragay està catalogat com a Bé Integrant del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

SANT FELIU DE BUIXALLEU. LA SELVA

PASSEJANT PER LA SELVA

El poble de Sant Feliu de Buixalleu es troba al centre del terme municipal, al peu del sector més muntanyós. Unes quantes cases envolten l’església parroquial de Sant Feliu.

Inicialment tant Sant Feliu de Buixalleu com Grions i Gaserans formaven part del terme jurisdiccional del castell de Montsoriu, les ruïnes del qual s’aixequen a l’extrem occidental del terme, migpartides pel límit municipal amb Arbúcies (hom sol descriure aquest castell com un dels monuments del terme d’Arbúcies); des del segle XIII els tres llocs restaren integrats dins la batllia de n'Orri, dins el vescomtat i els dominis de la família dels Cabrera. Secularment ha estat un centre agrícola de poca importància estratègica.

L’església de Sant Feliu de Buixalleu és esmentada des del 1019 en la dotació de la canònica de Girona amb el nom de “Sancti Felicis de Bursoleu”. El mas “Busaleu” o “Bursoleni” és citat en l’antiga documentació del monestir de Breda des del 1185 i avui encara s’aixeca a poca distància de l’església i el petit nucli modern.

L’església, que conserva gran part de l’estructura del segle XI, fou en endavant una església parroquial de l’ardiaconat de la Selva, i, més recentment, de l’arxiprestat de Santa Coloma de Farners.

L’església de Sant Feliu és un edifici molt modificat, constituït actualment per una nau central —que probablement es correspon en planta amb la nau primitiva—, i capçada vers al nord-est per l’antic absis retallat interiorment, que ha restat molt poc fons i amb el mur molt més prim del que hauria estat inicialment; la porta d’entrada és al mur oposat.

En unes obres de restauració, l’any 1970, en les quals hom agençà tot l’edifici, fou regruixat interiorment l’absis amb els carreus que es poden veure actualment, emmarcant-lo amb un arc rebaixat de carreus, igual que la finestra de doble esqueixada i l’arc de mig punt en gradació. A banda i banda de la nau central hi ha dues naus laterals afegides en època gòtica que s’hi obren per mitjà de dues grans arcades de mig punt.

A l’extrem de llevant, tapant una bona part de l’exterior de l’absis, hi ha una sagristia afegida més endavant, que s’obre al presbiteri per mitjà d’una porta i sembla que té una segona porta tapiada, que donava a la nau lateral.

A l’extrem de tramuntana hi ha una estança quadrada amb una finestra i una escala que puja al cor, i des d’allí a les golfes de l’església, que, com es pot veure des de l’exterior, és molt sobrealçada del primitiu nivell.

Sota aquesta escala hi ha una pila de pedres que, juntament amb les del cementiri, formaven les dovelles de la primitiva porta romànica, esmentada al començament del segle XX, i que havia estat muntada, sense poder assegurar que fos en el seu emplaçament inicial, a l’extrem de migjorn de la nau, sota l’atri que la protegia i que encara es conserva a la façana sud-est. A l’interior encara es pot veure clarament l’espai on era situada.

El campanar de torre, d’època romànica fins a la cornisa inferior de les darreres finestres, és situat al costat de l’angle nord-est de la nau. La raó d’aquest regirament és encara una incògnita, sense una explicació aparentment raonable. Per accedir-hi existeix una escala exterior. Exteriorment el campanar és cec fins arribar al primer nivell de finestres, on hi ha una finestra geminada per cara, amb un doble arc de mig punt recolzat per un senzill capitell trapezial, que descansa sobre una columna cilíndrica, amb una simple base de diàmetre més gran. Les dovelles que formen els arcs són molt ben treballades.

L’aparell dels elements originals, tant l’interior com l’exterior, és format per un carreu petit, col·locat a trencajunts i ben ordenat en filades perfectament horitzontals, dins les formes pròpies de l’arquitectura del segle XI, o del segle XII de tradició anterior.

L’estat actual de conservació de l’edifici és bo.

L'església de Sant Feliu de Buixalleu és una obra amb elements romànics i gòtics inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

DUES SETMANES D’AGOST

En aquesta guerra, sense enemic visible, només escolto tres paraules

Pandèmia, calor i desconcert.

Aquestes em recorden les dites per el Premier Winston Churchill durant la Segona Guerra Mundial.

Sang, suor i llàgrimes.

Un pobre servidor vull que em serveixin per comunicar-vos que durant la propera quinzena no us acompanyaré amb les meves modestes cròniques.

Desitjant al mateix temps que, aquest mal moment actual que passem, siguem entre tots capaços de superar-lo.

Miquel Pujol Mur

M. Rosa Planell Grau

SANT MATEU DE JOANET. ARBÚCIES. LA SELVA

PASSEJANT PER LA SELVA

Joanet és un poble d’hàbitat dispers situat a la vall de la riera de Riudecòs. Té només un grapat de cases, agrupades en un parell de carrers, i alguns masos dispersos. La major part d'elles conserva elements antics, dels segles XVII, XVIII i XIX.

Les referències més antigues que hom coneix de Joanet són de l’any 886 i 889. Els documents d’aquesta època, però, no abunden gaire. Sabem que l’església primer fou sufragània de Sant Hilari Sacalm (942) i com a tal consta en les relacions de parròquies del bisbat de Vic, entre els anys 1050 i 1150.

El vilatge de Joanet és llargament citat en documents de l’arxiu de Sant Benet de Bages, ja que Sal·la, el fundador, havia estat vicarius o lloctinent del comte en l’extens terme de Solterra, que comprenia Sant Hilari (amb Joanet i Vallors) i Sant Pere d’Osor. Des del segle XIII formà part del terme de Montsoriu.

Al segle XV, el terme passà a dependre civilment d’Arbúcies i en l’aspecte religiós deixà de ser sufragani de Sant Hilari. Això fou motivat pel fet que de temps enrere el domini civil de Joanet havia estat controlat pels vescomtes de Cabrera.

Sant Mateu de Joanet no guarda cap element visible de l’obra romànica, tot i que el traçat pot correspondre-hi. Al segle XVII va ser ampliada amb noves capelles laterals. Aquesta munió d’afegits fa molt difícil d’imaginar quina devia ser l’estructura i les característiques primitives.

L’edifici actual és una nau molt allargada, coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis llis, amb una sèrie de capelles i altres dependències afegides a migjorn i a tramuntana. L’absis semicircular amb volta de quart d’esfera, s’obre a la nau sense cap plec. Només hi ha un petit arc, bastant avançat, que fa d’arc presbiteral. El nivell del paviment de l’absis és més alt que el de la nau i se salva amb dos graons que hi ha a l’altura d’aquest arc.

La porta és situada a la façana de ponent, amb una rosassa al damunt. Més tard, el 1940 es va construir un pont modern que encara ara comunica l'església amb l'antiga rectoria

A la part posterior, es troba el campanar, al sud de l'absis, de planta quadrangular i teulat punxegut a quatre vessants i a diferència de la coberta de l'església, és de pedra de pissarra, obra del segle XIX, quan es va substituir per l'antic campanar d'espadanya. Es va construir al mateix temps que es feia una nova façana que el 1947-1950 es va tornar a renovar. Tant l’exterior com l’interior són arrebossats, enguixats i pintats.

Quant a la decoració, antigament, el 1621 hi havia un retaule nou pel presbiteri i el 1634 es va fer el rataule del Roser. Davant la façana hi ha una fornícula dins un petit templet situat damunt una pilastra de rajol, de construcció moderna. Darrere el vidre hi ha la imatge de le Verge amb el nen en braços i un rosari. Al peu de la columna hi ha una peça de ceràmica amb la inscripció “Jesús senyor nostre ja ha estat massa ofès, reseu el rosari que és font de mercès”.

Per accedir a l'església, hi ha unes escales de pedra a la part posterior del temple que són fetes a partir de llindes i lloses tombals, les quals devien formar part del terra de l’església. En alguns graons es llegeixen les inscripcions corresponents a tombes dels rectors dels segles XVII i XVIII.

Sant Mateu de Joanet és una església amb elements romànics i historicistes inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT LLORENÇ DE GASERANS. SANT FELIU DE BUIXALLEU. LA SELVA

 PASSEJANT PER LA SELVA

Gaserans és un poble de població disseminada situat a l’interfluvi de les rieres de Repiaix i d’Arbúcies, al sector S del terme.

Aquesta parròquia rural del terme de Sant Feliu de Buixalleu, situada a la seva part meridional, a la plana del Tordera, pertanyia a l’antic terme del castell de Montsoriu i batllia de n’Orri. 

L’església devia ésser una possessió del monestir de Breda des dels seus orígens, vers el 1068. El 13 de desembre de 1086 el bisbe de Girona, Berenguer Guifré, va consagrar una nova església que es conserva encara en part. Amb aquest motiu, l’abat Dalmau de Breda li va confirmar una sagrera o cementiri de trenta passes i els delmes i primícies. Fou sempre més una possessió de Breda, però estava subjecte als degans de la Selva i al sínode diocesà de Girona.

 Per l’extrem de migjorn del seu terme passava l’antiga via romana i després camí ral, i és tradició que al “Gorg del Comte”, prop de l’antic mas de Perxistó, el 5 de desembre de 1082 fou assassinat Ramon Berenguer II el Cap d’Estopes pel seu germà Berenguer Ramon II.

Es conserva una còpia del segle XVI del resum de l'acta de consagració de l'església,

L’antic edifici romànic ha estat molt modificat al llarg del temps i actualment només se’n conserven restes aïllades, com són una part de l’absis actual, semicircular, probablement la zona inferior del campanar de torre, fins a les finestres, un fragment alt del mur de migjorn i un altre petit fragment del mur de tramuntana.

A l’exterior roman un sòcol molt alt sobre el qual descansaven quatre lesenes, de les quals ara només són visibles dues, si bé se n’entreveu una tercera que era dividida a la part superior amb un fris de tres grups d’arcuacions llombardes, de les quals no hi ha indicis a l’absis. Se n’han conservat, però, a la zona alta de la façana de migdia, que va del contrafort a l’arrencada de l’absis, damunt la teulada de la sagristia.

Per aquestes restes conservades de la primitiva façana lateral romànica, podem suposar que les dues façanes laterals i l’absis devien ésser decorades de cap a cap per grups d’arcuacions llombardes separats per lesenes, seguint les fórmules típiques de l’arquitectura llombarda.

L'església ha patit diverses reformes, entre les quals destaca la del segle XIX a la qual pertany la façana actual, d'estil barroc molt evolucionat.

L'edifici actual és d’una sola nau capçada amb l’absis semi-circular.

La façana principal, té un coronament d'estil barroc. La porta d'entrada és quadrangular, amb una llinda monolítica. Sobre la porta d'entrada, hi ha una fornícula amb Sant Llorenç, i un ull de bou amb vitralls.

Al costat dret de la porta, hi ha unes rajoles vidriades amb la inscripció:

“On Sant Llorenç ha passat,

beneeix el que ha sembrat.

Per ell ens ve tot honor

perquè sembra amb mans d'amor.

Amb alegria i amb lluita

som de Déu la bona fruita.

Deu-nos fe en les nostres mans

Sant Llorenç de Gaserans."

A la façana lateral dreta, s'aprecien les arcuacions llombardes i un rellotge de sol. Un contrafort reforça aquest pany de paret. El campanar és de planta quadrada i teulada piramidal.

S'aprecien les moltes ampliacions a l'edifici originari. Les façanes estan arrebossades i pintades de color blanc. Al costat, hi ha la rectoria.

Sant Llorenç de Gaserans és una església amb elements barrocs i romànics protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Text i recull dades; Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau