SANTA MARIA DE CAMÓS. PLA DE L’ESTANY

 CAMINANT PEL PLA DE L’ESTANY 

L’església parroquial de Santa Maria, ocupa un turonet entre el Matamors i el Revardit, amb una excel·lent vista sobre Banyoles i el pla. 

L’església  té adossada la rectoria. 

Es tracta d’una capella d’origen romànic pertanyent al bisbat i comtat de Girona. Antigament fou sufragània de l’església parroquial de Camós, dedicada a Sant Vicenç, però actualment n’és independent. 

La primera notícia que ens n’ha arribat data del 1359, en què és esmentada en referir-se al traspàs d’uns terrenys propietat de l’abat de Banyoles. El 1362 apareix en el Llibre Verd de la catedral de Girona amb el topònim de “Sanete Marie de Camonibus”. L’any 1372 s’inclou dins d’una relació d’esglésies contribuents a l’estat, de Pere III. A partir del 1658 es conegué popularment com a capella de Camós de Santa Teresa, fent referència a l’altar dedicat a aquesta santa i consagrat al culte pel pare dominicà Vidalà. 

Si bé al segle XVI sofrí modificacions, l’any 1906 aquesta capella fou reedificada, amb l’aspecte que té actualment. 

L’església parroquial de Santa Maria de Camós ha sofert nombroses transformacions, de les quals resta un conjunt barroc de caire popular, molt corrent a la comarca. 

La planta és de forma rectangular d’una sola nau i sense absidiola. Va rebre importants reformes durant el segle XIX que han desfigurat el primer projecte romànic convertint-la en un conjunt barroc. La façana actual d’accés, ens apareix dividida en un fris motllurat i acabada amb un frontó triangular. La portalada és d’arc ogival i una petita escultura de Santa Teresa corona la porta principal; al seu damunt s’hi situa la rosassa.

A la dreta de la façana s’hi troba un campanar de planta quadrada molt reformat. A la façana del migdia, aquella que no és adossada a la rectoria, s’hi conserven els elements originaris de l’obra romànica, carreus ben tallats de pedra sorrenca, i una finestra de doble esqueixada, amb un arc de mig punt format per petites dovelles, situada en un extrem del mur de migdia i perfectament visible des de l’exterior i des de l’interior. 

. A la façana posterior ha perdurat l’antiga porta principal i una rosassa tapiada; la porta, amb dos capitells jònics i frontó triangular, és d’ordre clàssic. Al campanar s’hi llueix una campana amb la inscripció de TRESA, de l’octubre de 1957. 

Una bona part d’aquestes reformes i reconstruccions s’han dut a terme sobre els murs d’una església romànica precedent o bé aprofitant material d’aquesta.

Alguns testimonis han assenyalat la presència de la porta original darrere dels nínxols, en quedar visible temporalment la part alta de l’arc, la qual cosa recorda la disposició de Sant Andreu de Mata, amb la capçalera al nord-est, on s’ha obert la porta més moderna. 

L’obra romànica es podria situar entre la darreria del segle XII i el començament del XIII, sense que hi hagi, però, prou elements per a confirmar-ho. 

Durant la pavimentació de la placeta de l’església duta a terme l’any 2017 es van posar al descobert un fragment de l’absis del temple romànic, documentat ja a finals del segle XI, així com uns enterraments de la mateixa època i una estructura pertanyent a la planta rectangular d’un edifici anterior al del temple del segle XI. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotgrafia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica/Web. Ajunt. Camós

SANT MARTÍ DE LA MOTA. PALOL DE REVARDIT. PLA DE L'ESTANY.

 CAMINANT PEL PLA DE L’ESTANY 

L'església parroquial de Sant Martí de la Mota es troba al veïnat de la Mota, el més apartat del municipi de Palol de Revardit, un nucli rural de masies més o menys disseminades al voltant de l'església dedicada a Sant Martí. Situat l'esquerra de la riera de Riudelleques, vora el puig de Sant Dalmau. 

Probablement, degué existir una primigènia capella paleocristiana dedicada al culte de Sant Martí, com ho demostrà la necròpoli d'aquesta època que es troba dins el seu terme parroquial. S'esmenta aquesta església dins el conjunt de capelles i esglésies que l'any 1058, la comtesa Ermessenda restituí a Berenguer, bisbe de Girona. L'any 1273 hi ha una compra per part de l'Almoina de Girona de la meitat de la dècima de la parròquia al cavaller Ramon de Sant Julià. També apareix consignada els anys 1283, 1355, 1362 (dins el «Llibre verd» del capítol gironí). En el fogatjament de 1378 la Mota consta amb 12 focs eclesiàstics. L'any 1691, l'edifici fou reedificat gairebé en tota la seva estructura i ampliat. 

L’església de Sant Martí de la Mota és una construcció d’origen romànic d'una nau coberta amb volta apuntada, capçada a llevant per un senzill absis semicircular cobert per un quart d'esfera. Els murs laterals presenten arcs aprofundits. La coberta és acabada amb teula àrab, a dues vessants. L'aparell és regular, amb carreus ben tallats de pedra sorrenca d'uns 20 X 40 cm. 

A l'exterior de l'absis hi ha una imposta motllurada molt rudimentària i també una finestra centrada amb arc de mig punt format per una peça monolítica. La nau, que ha estat sobrealçada, resta adossada a altres construccions per la banda de tramuntana, mentre a migdia s'afegiren diversos cossos, fins i tot un campanar. La portalada fou substituïda al segle XVII i és emmarcada per dues pilastres, llinda plana i frontó barroc.

Les parets portants són de maçoneria, arrebossada a les façanes exteriors i enguixada a l'interior. A la dreta de la façana s'aixeca la torre campanar. És de planta quadrada i coberta piramidal d'obra. La part superior presenta una obertura en forma d'arc de mig punt a cada cara, i una cornisa a la part superior. 

L’església de Sant Joan de la Mata està catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Catalunya Romànica

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA. SERRA DE DARÓ. BAIX EMPORDÀ

 PASSEJANT BAIX EMPORDÀ 

L'església de Sant Iscle d'Empordà, també coneguda com de Sant Iscle i Santa Victòria o Sant Iscle i Santa Julita, es troba al lloc més elevat de Serra de Daró, a l'extrem oposat de la torre medieval que també es conserva. 

L'any 1123 va ser consagrada l'església de Sant Iscle d'Empordà pel bisbe Berenguer de Girona, segons costa documentalment.  De la construcció romànica, actualment només se'n conserven la nau meridional i l'absis.  Durant la primera meitat del segle XVII van efectuar-s'hi importants obres de remodelació i engrandiment, d'acord amb les nombroses inscripcions relatives aquest període que apareixen a diversos llocs del temple (1632, 1633,1634,1635 i 1640). El conjunt va ser fortificat, i es va elevar la construcció fins al doble de la seva alçària original. El campanar correspon a una reforma encara posterior, possiblement del segle XIX. 

Sant Iscle de l’Empordà és un edifici de dos naus, una romànica amb absis de planta semicircular, i una altra posterior afegida al costat nord, amb capçalera rectangular; ambdues es comuniquen per un gran arc rebaixat que té la data del 1632.  L'edifici fou s'obrealçat i fortificat i conserva les espitlleres.  

A l'interior, la nau romànica és coberta amb volta de canó apuntada i semiesfèrica a l'absis.  L'arc triomfal és sostingut per dues columnes cilíndriques amb capitells esculpits amb figures d'animals fantàstics, el de l'esquerra, i motius vegetals i una màscara, el de la dreta.   

La porta d'accés es troba al mur meridional i és d'estil barroc.  Presenta una obertura rectangular amb una inscripció a la llinda, i un frontó amb una fornícula a l'interior i semiesferes decorades a la part exterior. En aquest mur hi ha obertures de dimensions i distribució diversa.  L'absis presenta una decoració exterior d'arcuacions cegues i una obertura atrompetada.  El campanar, possiblement del segle XIX, és d'espadanya de dos ulls i es troba al costat de migdia, a tocar de l'absis. 

Sant Iscle de l’Empordà és una esglèsia catalogada com a Bé Integrant del Patrimoni Cultural Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

MARE DE DÉU DEL CÓS. MONTAGUT I OIX. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

La capella de la Mare de Déu del Cós està situada al mateix espai on s'assentava el castell de Montagut, a 603 m d'altitud. Mirant al nord des de dalt el Puig del Cós es pot observar la vall del riu Llierca. Al nord-est, el santuari del Mon. Al sud, la vall del riu Fluvià, la serralada del Puigsacalm i el santuari de Cabrera. Al sud-oest, el santuari de Far. 

Els documents diuen que l'any 1119 Ermessendis de Bas va testar a Udalard, esdeveniment que fa pensar si no devia ser la capella de la fortalesa medieval. De l'estructura feudal només resten fragments de muralles i una de les torres, que s'utilitza com a pou i cisterna. 

El temple és d'una sola nau amb absis semicircular orientat a l'est. Sembla que aquest absis es construí aprofitant una antiga torre circular de la fortalesa. L'ingrés, a través d'una porxada, es fa per la façana de ponent.  A la part de davant té un porxo en el qual hi ha la porta d'entrada de fusta de dos batents. 

Fins al 1936 s'hi va venerar una imatge romànica de la segona meitat del segle XIII. L'actual és una còpia feta a partir d'una fotografia, obra de l'escultor olotí Salgueda, decorada per Joaquim Marsillac. Té un cambril amb la imatge mariana que aguanta el nen Jesús a la falda. Els Goigs que té dedicats canten: A aquest lloc de Montagut, i al devot que clama a Vós, assistiu amb promptitud, Verge Maria del Cos.

Mare de Déu del Cós és una capella inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT MARTÍ O SANTA QUITÈRIA DE CAMPMAJOR. SANT MIQUEL DE CAMPMAJOR. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PEL PLA DE L’ESTANY 

L'església de Sant Martí es troba en una elevació al marge esquerre del riu Tort.

L'any 866 el rei de França, Carles el Calb, va confirmar a l'abat de Banyoles la possessió de l'església de Sant Martí de Campmajor. Segons l’acta de restitució de béns ordenada pel bisbe Servusdei a Banyoles, el 889, aquesta església hauria estat fundada per l’abat Elies el 844. Posteriorment, l’església de “Sancti Martini de Campo Majore” hauria conformat una part de la dotació que la comtessa Ermessenda de Barcelona féu, l’any 1019, a la canònica de Girona, amb motiu de la seva fundació, donació que fou renovada l’any 1031. Això no obstant, tornem a trobar aquesta església entre les possessions de Banyoles en les butlles del 1096 i el 1175.

A Sant Martí també tenien drets dominicals Guillem Ademar i la seva família, traspassats, d’ençà del 1157, al bisbe de Girona. A partir del segle XVI es va introduir el culte a Santa Quitèria, que ha continuat fins a l'actualitat. L'aplec de Santa Quitèria és molt important. 

Inicialment hi havia un temple construït al segle IX, del qual no se'n conserven restes. L'edifici actual respon a una renovació gairebé total de l'antic temple romànic, del qual resta l'absis, reconvertit en cor, part de la torre campanar i vestigis del mur esquerra de l'exterior, i la portalada dovellada. 

Actualment presenta una única nau amb arcs torals i llunetes laterals. S'orienta en sentit oposat a la nau romànica del temple primitiu. El temple resta inacabat, faltaria un altre tram de la nau. L'interior és enguixat. L'altar és d'estil barroc. 

L'església de Sant Martí de Campmajor o de Santa Quitèria és una església amb element barrocs i neoclàssics inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental Catalunya Romànica i Viquipèdia

SANT MIQUEL DE CAMPMAJOR. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PEL PLA DE L’ESTANY 

L'església de Sant Miquel de Campmajor es dreça en una petita elevació al marge esquerre del riu Tort, a la vall de Campmajor. Pertany al municipi de Sant Miquel de Campmajor

Antiga filial del monestir de Banyoles, aquesta església és esmentada, ja com a parròquia, l'any 1144. El 1279 consta documentalment l'església pels delmes que tenia. El 1319, el senyor de Falgons, Guillem Galceran II de Cartellà, prestà homenatge al bisbe de Girona pel delme de diversos masos situats dins aquesta parròquia. En el fogatge de 1359, la parròquia reunia 2 focs de cavaller i 13 d'església. L'any 1392, la jurisdicció de la parròquia fou venuda per Joan I a Hug II de Santa Pau. Sant Miquel formà part del lot de béns amb què fou beneficiat el cabdill remença Francesc de Verntallat, el 1474, en ser nomenat vescomte d'Hostoles. 

L'església romànica de St. Miquel es va reformar molt especialment durant el segle XVIII i, les transformacions sofertes dificulten que se'n pugui trobar l'estructura original. El més destacat de l'antiga forma romànica són els tres absis encarats a les tres naus actuals de l'església barroca, cosa que feu pensar que la planta original tenia aquest forma basilical de tres naus. 

L'absis central és la peça més interessant i ben conservada. Presenta tres finestres de doble esqueixada i arc de mig punt format per petites dovelles d’extradós amb una filada de pedra volcànica negra. Les finestres són emmarcades per arcuacions llombardes separades per lesenes. L'aparell és de filades regulars de carreus ben tallats de pedra de xalió d'una mida d'uns 30 X 15 cm. L'absis fou sobrealçat per donar lloc a la nova volta barroca i el parament interior parcialment rebaixat per fer la volta poligonal dels absis barrocs. L'absis del nord fou parcialment restaurat i el de migdia totalment reconstruït seguint la forma original de l'absis nord.

 A la part de llevant de la façana de migdia, on hi podria haver la capçalera d'un transsepte o nau transversal hi ha una sèrie d'arcuacions irregulars i una finestra descentrada degut al contrafort barroc. En canvi, la part nord d'aquest transsepte sembla net de modificacions i la finestra és centrada. A partir d'aquestes característiques constructives es conclouria que l'església romànica original seria una edificació amb tres absis i transsepte o planta de creu llatina. En cap cas amb planta basilical de tres naus. 

La façana principal és d'estil barroc. El campanar és de planta quadrada amb coberta piramidal. Les façanes presenten restes d'arrabassats, i són fetes principalment amb carreus. El portal presenta els brancals i la llinda fetes amb carreus de pedra emmotllurada. A la part central de la llinda hi ha l'escultura d'un cap humà amb ales. Sobre la figura hi ha un nínxol amb la part superior en forma de petxina i una escultura que representa Sant Miquel. En la llinda de la portalada, hi ha en unes cintes de pedra en les quals hi consta la següent inscripció: «Haec porta domini Insti intrabunt in eam». En els brancals els pot llegir la data 1736. 

Pel que fa a la datació, es tractaria d'una obra de la fi del segle XI o de principi del segle XII.

L’església de Sant Miquel de Campmajor està catalogada com a Bé Integrant del Patrimoni Cultural de Catalunya. 

Texti recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT JULIÀ DE LLERS. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

Aquesta església ja apareix esmentada com a parroquial en el testament del comte Bernat Tallaferro de l'any 1020, en què llegà al monestir de Besalú la «parrochia sancti Iuliani de Lercio» però possiblement la seva existència és anterior. L'any 1459, la volta del temple romànic va ser restaurada degut al seu mal estat de conservació. 

Ja al segle XVIII, en un moment d'esplendor econòmic, va ser aixecada una nova església, destruïda al final de la Guerra Civil espanyola. Actualment, l'únic vestigi que se'n conserva és un fragment de mur d'un metre d'alçada. 

La nova església parroquial de Sant Julià fou construïda immediatament després de la guerra Civil en el Poble Nou de Llers, a càrrec de la institució "De Regions Devastades" dins del projecte de construcció ex novo del poble Nou de Llers fent ús de la mà d'obra dels presoners de guerra del bàndol republicà.  

Situada dins del nucli urbà de la població de Llers, a la banda de ponent del barri del Poble Nou, formant cantonada entre el carrer de l'Església i la plaça Major. 

Es tracta d'una església de tres naus amb un absis semicircular capçat al nord-est. La nau central està coberta per una successió de voltes bufades, mentre que les laterals tenen el sostre pla al nivell de la planta baixa. Al pis, aquestes naus són cobertes amb voltes de mocador. L'absis també presenta una volta bufada i s'obre a la nau central mitjançant un gran arc de mig punt arrebossat i emblanquinat. Les naus laterals, en canvi, s'obren a la central mitjançant arcs rebaixats recolzats en pilars quadrats de pedra, amb les impostes motllurades. Els arcs de la part superior d'aquestes naus també són rebaixats, delimitats amb baranes. 

Als peus del temple hi ha el cor, comunicat per tots dos costats amb la part superior de les naus laterals, creant així un espai de circulació que arriba fins a l'absis. La il·luminació del temple es fa mitjançant grans obertures circulars amb vitralls, situades a la part superior de les naus laterals. 

La façana principal presenta un portal d'accés rectangular integrat dins d'un gran emmarcament de pedra. Al costat hi ha un gran òcul adovellat amb vitralls de colors. Damunt del portal hi ha una fornícula de mig punt bastida en pedra i, per sobre, un gran finestral rectangular amb vidre de pavès. 

A l'extrem sud-est del parament hi ha el campanar, de base quadrada i amb el coronament octogonal de pedra. Presenta quatre obertures de mig punt a la part superior i dues petites finestres rectangulars al cos, amb la coberta piramidal. 

La construcció està arrebossada i emblanquinada. 

La rectoria està adossada a la façana de migdia del temple. Es tracta d'un edifici cantoner de planta més o menys rectangular, format per dos cossos adossats alineats amb la façana de l'església, darrere dels quals hi ha un petit pati central envoltat de galeries. El cos principal presenta la coberta de teula de quatre vessants i està distribuït en planta baixa i pis. En general, les obertures són rectangulars amb els emmarcaments arrebossats. 

Destaca el portal d'accés principal, d'arc de mig punt adovellat amb els brancals fets de carreus. Al costat sud-oest del parament hi ha una terrassa oberta al nivell del pis. El petit pati és rectangular i està delimitat per quatre ales cobertes amb teulades d'un sol vessant, obertes a banda i banda mitjançant grans arcades de mig punt arrebossades i emblanquinades. La resta de la construcció també està arrebossada i emblanquinada. 

Sant Julià és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT FELIU DE CALABUIG. BÀSCARÀ. ALT EMPORDÀ

PASSEJANT ALT EMPORDÀ 

L’església de Sant Feliu és situada a la part més elevada del petit nucli urbà de Calabuig. 

La primitiva església parroquial de Sant Feliu no es correspon amb l'emplaçament del temple actual. Estava situada a la zona delimitada entre el mas Rafel, abans mas Font, i la carretera a Vilaür, a l'indret que durant força temps es conegué com a "Església Vella". A la zona s'hi han localitzat restes de ceràmica, ossos i pedres que confirmen un poblament a la zona. 

El primer document que fa referència a l'església parroquial de Sant Feliu de Calabuig és el testament de Bernat de Calabuig datat l'any 1115. En aquest document llega les terres que treballava, i que eren per Guillem Guanter, a l'església de Sant Feliu.

L'any 1130, en el testament d'una dama anomenada Ermessenda, es torna a esmentar el temple. Durant els segles XIV i XV, les visites pastorals fetes a l'església reflecteixen alguns aspectes referents a l'arquitectura del temple i la seva administració. Tot i això, els terratrèmols que afectaren la zona entre els anys 1427 i 1428 varen enrunar completament la construcció. 

L'any 1439, Jofre de Rocabertí, senyor del lloc, demana permís al bisbe per traslladar el temple a la cellera (barri, força o burg) del castell. Tot indica que no s'aprofità l'antiga capella del castell per instal·lar el nou temple. Segons Joan Badia, les restes actuals corresponen a una sala del castell adaptada per a usos religiosos. El canvi d'ubicació de la parròquia es feu efectiu l'any 1440.

En el segle XVI hi ha diverses visites pastorals que fan referència a petites reparacions dutes a terme al temple. En la visita efectuada l'any 1600 torna a aparèixer esmentada l'església vella. El bisbe emet un manament pel qual els particulars no poden aprofitar-se dels elements del temple antic, ja que han de servir per obres relacionades amb la institució. A mitjans del segle XVII hi ha notícies referents a la construcció de noves capelles i altars, dedicats a Sant Isidre (1632) i al Roser (1641). 

Durant el segle XVIII, l'església continuà incorporant altars. Hi ha un document de mitjans de segle redactat pel rector, on es descriu el temple parroquial i els objectes litúrgics que hi havia.

L’església de Sant Feliu de Calabuig és un edifici de planta rectangular, formada per dos cossos adossats i bastida damunt les restes del castell de Calabuig. La nau, amb la zona presbiteral integrada, és coberta amb volta apuntada i està separada per dos arcs torals bastits amb dovelles ben desbastades, que es recolzen als murs laterals. 

Als costats de l'altar principal hi ha dos arcs de mig punt adovellats, bastits a la segona meitat del segle XVI. El que està situat al nord presenta, a la dovella central, l'escut de la família Senesterra, senyors del castell, gravat en relleu. Al mur nord s'obre una capella de planta poligonal, coberta amb una volta molt rebaixada separada amb esvelts arcs torals i decorada amb llunetes. Una petita finestra circular amb vitralls il·lumina l'interior. 

Als peus del temple hi ha el cor, sostingut amb una volta rebaixada amb llunetes. La pica beneitera de pedra situada als peus de la nau presenta l'any 1797 gravat i tot l'interior està arrebossat i emblanquinat. 

La façana principal, orientada a ponent, presenta una porta d'accés rectangular, bastida amb carreus de pedra. Damunt seu hi ha una petita rosassa. A l'extrem de migdia s'eleva la torre quadrada del campanar, amb tres obertures d'arc de mig punt a la part superior i la coberta plana. 

L'extrem nord de la façana presenta un acabament esglaonat a la part superior i un gran contrafort de reforç a l'inferior. Al sud hi ha dos petits contraforts que reforcen el basament. Aquesta part del temple està arrebossat. 

Les restes de l'antic castell es troben integrades al mur sud de la nau de l'església. S'observen diverses espitlleres a dos nivells, bastides amb carreus desbastats i actualment tapiades, i un dels portals del castell també cegat, d'arc de mig punt adovellat i situat a l'extrem sud-oest del mur. Al mig del parament hi ha una altra rosassa i a l'extrem est, dues finestres rectangulars a diferent nivell, emmarcades amb pedra i obertes amb posterioritat. La part inferior del mur presenta un parament de carreus desbastats disposats en filades, que corresponen al castell. La resta del parament és bastit amb pedra sense treballar disposada irregularment.   

Sant Feliu de Calabuig és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia