SANT SALVADOR DE CASTELLFOLLIT DE LA ROCA. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA

La vila de Castellfollit de la Roca és integrada per la vila vella i un petit eixample encara a l’interfluvi del Fluvià i el Turonell.  L’espadat cau d’una manera espectacular sobre els dos rius i al seu cim l’església vella i les cases del nucli antic formen un conjunt pintoresc, inaccessible des del camí que ve de llevant, i forma una silueta característica, prou coneguda i difosa per tot el país. A un costat de la cinglera hi ha la Plaça Vella, i a l’extrem la primitiva parròquia de Sant Salvador de Castellfollit.  Segurament a Castellfollit  havia hagut dues esglésies, una parroquial i l'altra, del castell del castell de Sant Salvador. 

Tanmateix se sap de la seva existència per un instrument datat L’any 1019, referit a la dotació i constitució de termes de la canònica de la Seu de Girona, i expedit pel bisbe Pere de Carcassona entre d’altres dignitats eclesiàstiques. 

Malgrat la manca de dades històriques documentals esmentada, sembla fora de dubte que l’església de Castellfollit pertanyé sempre a la Seu de Girona, ja que en els nomenclàtors diocesans confegits al final del segle XIV, s’esmenta com a Sant Salvador. Aquesta notícia fa palès el canvi d’advocació, del qual malauradament es desconeix el moment concret en què es produí i quina fou la causa. 

El temple, igual que la vila, patí els efectes dels terratrèmols del segle XV i hagué d’ésser refet; les obres es portaren a terme en diverses etapes constructives, que finalitzaren al segle XVII dins l’estil renaixentista tardà, propi del moment. Al final d’aquesta centúria, concretament l’any 1691 l’església de Castellfollit figura relacionada als Sinodals de la diòcesi de Girona. 

L'any 1700 el bisbe Miquel Joan de Taberner troba l'església molt destruïda pels soldats del rei de França. 

L'església de Sant Salvador es va mantenir en culte fins a l'any 1936, data en què fou cremada, i el sostre es va esfondrar. Acabada la guerra civil, hom decidí de convertir unes escoles, llavors en curs de construcció a la zona de l’eixample, en la nova església parroquial.

De la fàbrica primitiva conserva una finestra romànica tardana en la paret de migdia i un gran nombre de carreus reutilitzats. A la porta d’accés hi ha situada una llinda de grans dimensions.  Hi ha el següent text inscrit: "SI DEUS. PRONOBIS. QVIS. CONTRANOS / 1698". També hi ha una creu en relleu per sobre de la llinda. 

En el decurs del temps va alternant advocació entre Sant Salvador i la Trinitat. L'any 1691 l'església disposava dels següents altars: Altar Major, altar de Nostra Senyora de la Pietat, el de Sant Joan Baptista, el de Sant Joan Evangelista, el de Sant Eloi, el de Nostra Senyora del Roser i el del Santíssim. 

En l’actualitat, a partir d’una iniciativa sorgida dels Amics de Castellfollit i amb el suport institucional, el temple de Sant Salvador ha estat recentment rehabilitat i condicionat com a espai polivalent per a diversos usos culturals. Cal dir que la restauració ha estat molt encertada, ja que s’ha combinat el vidre, el ferro i la pedra original. 

L'església vella de Castellfollit de la Roca és una construcció  inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT PERE DE LES PRESES. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

El poble de les Preses és al pla, sota la serra del Corb i vora la carretera d’Olot. El seu creixement s’ha dirigit cap als veïnats de Bellaire i de Pladevall. 

En la primera referència documental coneguda del lloc i la parròquia de les Preses, datada l’any 922, Elienard llega en testament a la seva muller Ricarda l’alou de les Preses. Uns anys més tard Ricarda emmaridà de bell nou amb un cavaller anomenat Sal·la; aquest matrimoni fou el fundador del cenobi de Sant Benet de Bages, al qual feren donació l’any 957, per tal de contribuir a l’aixecament de la fàbrica, de l’alou de Sant Pere de les Preses. 

L’església parroquial de Sant Pere de les Preses va ser consagrada el 1119 pel bisbe Berenguer Dalmau, però és probable que aquesta fos la tercera construcció. En l’església actual no es conserva cap vestigi romànic, ja que al llarg dels segles ha sofert diverses transformacions, la darrera de les quals fou la de la fi del segle XVIII, que convertí el temple en un edifici d’estil neoclàssic, de tres naus, separades per columnes gruixudes. 

Sant Pere de les Preses consta de tres naus amb capçalera recta, les laterals són més aviat passadissos; estan separades per robustes columnes toscanes i arcs formers de mig punt; la central està coberta per una volta de llunetes; té transsepte amb una cúpula sobre petxines al creuer; l'atri està separat de les naus per un digne mur vidriat amb marcs i portes de ferro; la seva fondària està inclosa en la mesura de la nau. 

Els seus murs són de carreus grisos a la part baixa i més clars a la superior. El frontis es troba flanquejat per dos campanars i força més endarrerit que aquests; hi té un portal rectangular cobert per un ampli ràfec; per damunt d'ell apareix un òcul motllurat i una cornisa angular amb motllures i una creu metàl·lica al cim.

Flanquejant la façana principal encarada a ponent hi ha els dos  campanars bessons del segle XVIII acabats el 1911 amb detalls modernistes. Tenen planta rectangular. Les cel·les estan obertes amb finestres d'arc de mig punt, una a cada cara, emmarcades per tres rectangles en degradació. 

Estan coronats per unes destacades cornises, un tambor i per cúpules de racó de claustre recobertes de ceràmica vidriada en blau fosc i dibuixos en groc; uns pinacles coronen els cims. L'esfera d'un rellotge al campanar de l'esquerra es troba sota la cel·la a la cara frontal. Els seus murs, als baixos, tenen paraments de grans carreus mentre que a la part superior són de paredat amb un arrebossat pintat tot imitant carreus. Per l'interior del campanar de l'esquerra hi ha una escala de cargol per accedir a la cel·la; en canvi al de la dreta hi ha una escala arrapada als murs sobre voltes. 

En el seu interior guarda una imatge gran de sant Pere obrada a l'escola salesiana de Barcelona a l'altar major; un Sagrat Cor de talla obra de l'escultor Fluvià a un altar lateral i, a l'altar major, una creu processional gòtica de plata daurada de Còrdova dins d'una urna vidriada. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: Catalunya Romànica i Campaners

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

ERMITA DE SANT SEBASTIÀ. SANT FELIU DE PALLEROLS. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

Aquesta capella ja apareix documentada l'any 1570 com a a Sacellum divi Sebastiani. El seu origen és segurament és un oratori al costat de la via romana precursora del camí ral d'època medieval.  Fa poc ha estat restaurada. 

L'ermita de Sant Sebastià és d'una sola nau, amb absis pla i una petita estança en un costat. La nau està coberta amb arc de mig punt i una motllura que imita un entaulament recorre la part superior dels murs laterals.

El parament de la meitat inferior de la façana principal és de carreus grans i ben treballats, mentre que la part superior és de pedra petita i irregular. La porta és allindada i està emmarcada, a una certa distancia, per dues pilastres que aguanten un entaulament sobre el qual hi ha la forma d'un frontó triangular buit coronat per una creu. A la part superior de la façana hi ha un òcul i acaba en un petit campanar d'espadanya d'un sol ull.

A partir del segle XVIII es va anar ornamentant en diferent elements, on hi destaca una talla barroca del sant, que va està a punt d’ésser cremada a l’any 1936, però fou finalment amagada i acabada la guerra es va restaurar. 

Sant Sebastià de Sant Feliu de Pallerols és una ermita inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons: IPAC.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT FELIU DE PALLEROLS. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

La vila de Sant Feliu de Pallerols que obtingué aquest títol el 1848, és situada a banda i banda del Riu Brugent, al peu dels cingles i el santuari de la Salut. El nucli més gran i més ben urbanitzat ocupa la dreta del riu. Tot i el seu indubtable origen romànic, l’església parroquial de Sant Feliu de Pallerols correspon avui dia a una construcció del segle XVII.

El lloc pertanyia al terme del castell d’Hostoles i posteriorment formà part de la batllia reial de la vall d’Hostoles, que també comprenia altres parròquies. El 1184 s’esmenten diversos masos del terme parroquial de Sant Feliu de Pallerols que van ser donats per Dolça, senyora del castell i del terme d’Hostoles, a la seva filla Ermessenda. Hi ha una sentència arbitral del 1187 sobre béns situats en aquesta parròquia, entre l’abat del monestir d’Amer i Miró, senyor del castell d’Hostoles. Al segle XIV el monestir d’Amer encara posseïa béns a la parròquia de Sant Feliu. 

L’any 1039 ja hi ha referències de l’existència d’una parròquia a Sant Feliu de Pallerols. Segurament es tractava de l’església romànica, que els terratrèmols del 1427 i 1428 van ensorrar. La actual edifici va ser consagrat el 1632.

Es tracta d'un edifici religiós de grans dimensions i d’estil gòtic rural. La nau principal té vuit grans arcades als laterals ocupades per les capelles, un presbiteri sobrealçat i dues sagristies. Una de les arcades dóna pas i conforma una capella lateral cupulada. Els dos últims arcs conformen un cor. Destaquen per la seva grandària dos cossos: el campanar i la nau principal. 

El campanar es construí en diferents anys successius, com queda reflectit en les dates, que comencen l'any 1604 a la base del campanar i van pujant amb l'alçada. 

Destaca un púlpit de fusta i una imatge d'alabastre de la Mare de déu de Gràcia, si bé la de Sant Feliu, que es trobava damunt l'entrada, va ser robada. 

Durant La Guerra Civil l’església pati grans danys i fou utilitzada com a polvorí, fins al punt que explotaren algunes granades o bombes de mà. 

Sant Feliu de Pallerols és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT ESTEVE D’EN BAS. VALL D’EN BAS. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA

El poble de Sant Esteve d’en Bas, que és centrat per l’església ,  és situat prop del riu Fluvià, a la seva riba dreta, sobre un pujol, al peu de la muntanya de Murrià.

És en un precepte del rei carolingi Carles el Simple de data l’any 898 i que tradicionalment s’atribuïa a l’any 904, apareix una de les primeres referències documentals al lloc de Sant Esteve d’en Bas.  Al començament del segle XI, aquesta població consta inclosa dins la jurisdicció del comtat de Besalú, i la seva parròquia apareix consignada en la carta de dotació de l’efímer bisbat de Besalú atorgada pel comte Bernat Tallaferro l’any 1017. 

El temple de Sant Esteve fou consagrat l’any 1119 pel bisbe de Girona Berenguer Dalmau, el qual li concedí amb motiu d’aquest acte solemne ultra la immunitat de trenta passos al voltant del cementiri, els delmes, les primícies i les oblacions dels fidels. En l’acta de consagració segons  el pergamí original conservat a l’Arxiu Episcopal de Girona, s’esmenta com l’església , i també s’hi especifiquen els seus límits territorials. 

Pocs anys després hi ha constància que Udalard, vescomte de Bas, atorgà en el seu testament datat l’any 1127 una heretat situada a la parròquia de sant Esteve al monestir de Santa Maria de Ripoll. 

D’altra banda l’any 1161 és consignada una permuta feta entre Ramon de Sant Esteve d’en Bas i el prior de Santa Maria de Besalú, per la qual Ramon dóna al prior Bernat un alou que hi posseïa, i a canvi, rep d’aquest prior tots els beneficis que percebia de la parròquia de Sant Fruitós d’Ossinyà. 

A la darreria d’aquesta centúria, concretament l’any 1175, s’enregistra en el testament d’Hug, vescomte de Bas, un llegat de deu sous. La vila de Sant Esteve d’en Bas formà part des de les primeres dècades del segle XII dels territoris sotmesos a la jurisdicció feudal dels vescomtes de Bas. Al final del segle XII, dins la relació d’esglésies consta que contribuïen amb el delme al sosteniment de les croades figura els anys 1279 i 1280.

També aquest darrer any, el 1280, hi ha notícia que Sibil·la, vescomtessa de Bas i alhora comtessa d’Empúries pel seu casament amb Hug V d’Empúries, hi féu reconeixement a favor del bisbe de Girona, Bernat de Vilacert.  A la segona dècada del segle XIV, una referència d’idèntiques característiques a l’anterior assabenta que Malgaulí, comte d’Empúries i vescomte de Bas, reconegué l’any 1316 en benefici del bisbe de Girona Guillem els delmes que posseïa en diverses parròquies. 

Vers mitjan de la mateixa centúria es constaten documentalment algunes notícies que posen en evidència la potestat jurisdiccional que, a causa de diverses propietats, exercí el priorat de Sant Corneli i Santa Magdalena del Mont sobre alguns veïns de la parròquia de Sant Esteve. Per exemple, que l’any 1347 Berenguer de Camps, veí de l’esmentada parròquia, es reconeix mitjançant una escriptura home propi de Guillem Berenguer, prior de Sant Corneli del Mont. 

L’església de Sant Esteve apareix relacionada l’any 1362 en el Llibre verd del capítol de Girona; així mateix figura esmentada en els nomenclàtors de la diòcesi gironina del final d’aquest mateix segle.

D’altra banda la vila de Sant Esteve d’en Bas patí en gran manera les conseqüències dels terratrèmols del segle XV, ja que en un memorial escrit el 10 de maig de l’any 1427 pels jurats de Girona i adreçat al rei, es relaciona la vila de Sant Esteve d’en Bas. També del mateix any 1427 data un important privilegi concedit per Bernat Joan de Cabrera, vescomte de Bas, als habitants de la vila. Al final del segle XVII el temple, és relacionat en els Sinodals de la diòcesis Gerundense publicats l’any 1691 per Francesc Romaguera. 

Consta per altra banda que el 1698 la vila de “Sant Esteve de Sahull” restava inclosa entre d’altres llocs, dins el vescomtat de Bas, el qual era sotmès a la jurisdicció del marquès d’Aitona. 

Una última notícia documental que hem pogut localitzar refereix que l’any 1760 Joan d’Oriola, prior de la canònica augustiniana de Santa Maria de Besalú, arrendà els delmes, les primícies, les tasques, els censos i altres drets feudals que acostumava a percebre el priorat de Sant Corneli del Mont, de nombroses viles del bisbat gironí, entre les quals hi és mencionada. 

L’església parroquial de Sant Esteve d’en Bas és un notable edifici d’origen romànic, que ha estat molt modificat en el transcurs del temps. La seva estructura conserva actualment, malgrat les transformacions, diversos elements que corresponen al temple consagrat l’any 1119, el qual era conformat per una planta de creu llatina, amb una sola nau, transsepte i tres absis.

Actualment l’església consta de tres naus, transsepte i una capçalera triabsidal, amb els dos absis laterals semicirculars i amb el central poligonal, amb cinc costats. Aquest és decorat externament per mitjà d’unes arcuacions amb finestres cegues geminades. A l’interior també és dividit en cinc trams, separats per sis columnes, les quals sostenen unes arcades adossades als murs, sense conservar el traçat poligonal de l’exterior, de manera que s’acosta més a la forma semicircular.

Segons aquesta mateixa planta, l’absis central era encaixat a una forma poligonal de cinc costats, forma que també conservava l’interior. Segons aquesta mateixa planta, la nau central era dividida en tres trams amb d’altres tants arcs formers. Actualment acusa les modificacions que ha sofert al llarg del temps per tal de donar accés a les naus laterals, amb les quals més tard fou ampliada l’església. 

L’any 1432 fou encomanada una campanya d’obres a Guillem Font, el qual restaurà la capella de Santa Maria, l’exterior de l’absis de la capella de Sant Joan i el remodelatge del mur de tramuntana. En aquesta mateixa campanya fou erigit novament el mur de migjorn, en el qual calgué construir dues finestres i la porta principal, porta formada per tres arcs en gradació amb les corresponents columnes i capitells, a més del timpà. D’aquesta porta actualment no resta cap vestigi per tal com desaparegué en ésser ampliat el temple amb una nau, al segle XVIII. 

L’any 1442 hom inicià una altra campanya d’obres, encarregada a Joan de Farrés. En aquesta campanya hom continuà bàsicament amb les obres que ja havia començat Guillem Font anteriorment. Hom dotà l’edifici de diversos arcs, fou refeta la volta de la nau central i la coberta a partir del creuer. També foren construïdes la façana de ponent i el campanar. 

Són d’època més tardana la porta d’entrada actual, oberta a la façana de ponent, i la que hi ha al mur de migjorn, amb una fornícula damunt. També s’evidencien reformes posteriors al campanar, amb finestres de doble obertura a cadascuna de les seves cares i coronat amb una balustrada. 

L’any 1947 fou restaurat l’absis principal, en quedar al descobert l’any 1936, quan es perdé el retaule que el tapava. Era un retaule barroc dedicat a sant Esteve. 

Pel que fa a l’aspecte tipològic, Sant Esteve d’en Bas presenta una planta que és excepcional a la comarca. Però, sens dubte, l’element més excel·lent és el seu absis poligonal. 

Aquesta església fou restaurada l’any 1980 i les obres posaren a la vista l’elegància i la simplicitat a la vegada que tenen els absis de les dues capelles laterals. 

L’escultura monumental de l’església de Sant Esteve d’en Bas es desenvolupa a sis capitells de l’interior de la conca absidal, als dos capitells de l’intradós de l’arc triomfal, als dos del costat de llevant del creuer i al que és situat a la nau de tramuntana, a l’eix nord-oest del creuer. Quant a la datació de l’escultura de Sant Esteve d’en Bas, tenim com a punt de referència la data de consagració de l’església romànica actual, l’any 1119. 

Sant Esteve d’en Bas posseeix un relleu on hi ha representat un calvari. Fins l’any 1988 la pedra era encastada a les golfes de l’església, però actualment hom la pot admirar, convenientment acondiciada, dintre l’església parroquial. L’estat de conservació en què es troba és força dolent, fins al punt que la major part dels trets de les figures han quedat esborrats. 

Sant Esteve d'en Bas és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons principal: Catalunya Romànica

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTUARI DE LA SALUT. SANT FELIU DE PALLEROLS. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

El Santuari està situat a la serralada del Collsacabra, a 1028 metres sobre el nivell del mar, en plena Garrotxa. Gaudeix d’una balconada esplèndida amb vistes a la vall d’Hostoles, la vall d’en Bas, el Canigó, el golf de Roses i l’Alta Garrotxa. El conjunt es troba en la cruïlla de l’antic camí d’Amer a Rupit i a Vic.

Les primeres notícies es remunten a principis del segle XVII en què Joan Carbonés, d'un mas proper, col·locà una imatge de la Verge del Rosari al costat mateix d’una font d’aigües curatives a la balma anomenada de “Roc de Claperols”. El mateix Joan Carbonés, animat per la devoció despertada hi edificà una petita capella l’any 1642. 

L'església anà prosperant fins que el 9 de juliol de 1809 fou escenari d'una violenta contesa entre les forces del Baró d'Eroles i el general francès Lamarque. Així ho narra Mn. Isidre Matabosch, antic rector de Sant Feliu de Pallerols, en el llibre "Ressenya històrica del santuari de la Font de la Salut". 

Al llarg del segle XIX es van fer diversos treballs: pels anys 1832 i 1847 l'hostatgeria s'amplià amb la creació de noves habitacions, el 1853 es va fer un nou i espaiós cambril i el 2 de maig de 1862, a causa de la gran afluència de devots, començaren les obres d'engrandiment de la capella amb la benedicció de la primera pedra. 

El 21 de maig de 1857 es va substituir la primitiva imatge per una altra de mides més grans, a fi d'adaptar-la al nou cambril. Durant la Guerra Civil va ser destrossada i la que actualment es venera n'és una còpia. És de guix i fou posada l'any 1939. La Mare de Déu està dempeus i sosté el Fill amb l'esquerre. Aquest, beneeix amb la dreta i amb l'altra mà porta un ram de flors. La primitiva imatge la guarda el rector del santuari i no té cap similitud amb l'esmentada anteriorment. La Verge també està dempeus, al braç esquerra porta el Nen, el qual beneeix amb la dreta i amb l'altra aguanta la bola del món. Moltes de les postals i estampes que es distribueixen de la Mare de Déu de la Salut són d'aquesta primera talla. 

Al llarg del segle XIX es va refent i consolidant-se a principis del segle XX per la obertura de la carretera que la treia del seu aïllament.

 

L’església és de planta és rectangular i té un campanar adossat a la part esquerra; també de pedra treballada i cantonades arrodonides i s'hi conserva una campana de ferro. 

La façana principal és de pedra amb cantoneres arrodonides. Presenta un petit rosetó i la porta d'entrada és d'estil neoclàssic.  

A banda i banda hi ha dos cossos adossats. La balma que conté una font s'uneix a l'edifici.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA CREU DE JUTGLAR. OLOST. OSONA

 TERRES D’OSONA

Existia l’església de Santa Creu el 984, prop del lloc dit Gugulares i més tard mas Joglars; la seva demarcació s’estén per una plana i per les valls de les rieres de Lluçanès i Gavarresa, que es fusionen poc més avall. Entre el 1438 i el 1728, pel fet d’ésser un lloc central, es reunia en aquesta església el consell del territori del Lluçanès. 

El 1733 es féu una nova església més al centre dels dos barris. El 1878 s’erigí en parròquia independent. 

La primitiva església dedicada a Santa Creu i supeditada a la parròquia d'Olost data del segle X. Segons les dades arqueològiques, la construcció es devia realitzar al final del segle IX o al començament del segle X. 

L’actual església de Santa Creu de Jutglar es troba situada en un punt elevat al nucli de Santa Creu. Es tracta d’un església de planta rectangular d’una sola nau, acabada en presbiteri i amb una capella per banda, i un campanar de torreta de quatre ulls adossat.

La façana principal, orientada al sud, està formada per un portal d’accés emmarcat amb brancals i llinda de pedra motllurada, amb la data de 1733 i una creu intercalada gravats a la llinda. Sobre el portal hi ha una fornícula de quart d’esfera i més amunt s’hi obre un petit òcul.

A la banda oest, enmig d’un camp, es troben les restes de l’antiga església romànica i la necròpolis medieval. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT FRANCESC S’HI MORIA. VIC. OSONA

 TERRES D’OSONA 

Aquesta església es trobava dins el terme de la vila de Vic, fora de les muralles, a mitja hora vers llevant, propera a la carretera de Vic a Roda de Ter, ja en terme parroquial de Calldetenes. Fou sempre una simple capella rural. El nom li prové del mas Almunia, encara que la tradició popular ha fet que fos el lloc on defallí sant Francesc. 

El fet que Jacint Verdaguer recollís aquesta llegenda divulgà el fet arreu fins al punt que modernament l’indret és conegut com Sant Francesc s’hi moria. El fet és que des de l’any 1140 es coneix l’existència d’un mas Almonia o s’Almonia. No sabem si fou a iniciativa dels franciscans, que l’any 1225 ja s’havien instal·lat a Vic, que fou construïda la capella. Aviat apareixen notícies de la seva existència. 

L’any 1244 es féu una deixa d’un octau d’ordi a Sant Francesc d’Almunia. Després segueixen les deixes de manera abundosa, sempre esmentat el nom d’Almunia o Salmonia més tardanament (topònim del qual ha derivat efectivament l’actual s’hi moria). Entre els anys 1361 i el 1395 hi vivien deodonats o deodonades que feien d’ermitans de la capella, la qual es trobava prop del camí ral que anava de Vic al Cabrerès. Inclús el pont que permetia travessar el riu Gurri rebé el nom de pont de Sant Francesc d’Almonia. 

La capella primitiva fou renovada al llarg del segle XVIII i era l’edifici que perdurà fins a la guerra civil del 1936-1939, que fou destruït. Després els franciscans del convent del Remei de Vic esmerçaren els esforços necessaris per a la seva reconstrucció, la qual ha donat lloc a l’edifici neo-romànic que s’aixeca avui dia al lloc de l’antiga capella de Sant Francesc. 

La Capella de Sant Francesc és un edifici de nau única coronada amb un absis semicircular a llevant. A la part de migdia de la nau s'hi adossa un campanar de torre de planta quadrada que consta de planta baixa i dos pisos, acabada amb merlets, els murs són decorats amb arquets cecs, faixes llombardes i decoracions amb serreta, també s'hi obren finestres geminades.

La façana és a ponent, el portal és d'arc de mig punt i reposa sobre columnes decorades amb capitells, al damunt el portal hi ha finestres geminades. Tota l'església, els murs exteriors, són decorats amb elements llombards i sota el ràfec de la teulada de la façana s'hi dibuixen uns arquets cecs que segueixen la inclinació de la teulada. 

Materials constructius: pedra basta, pedra ben treballada, la restauració s’ha portat a terme amb ciment pòrtland. 

Es tenen notícies de que el pintor vigatà Marià Colomer, durant el segle XIX la decorà amb frescos que representaven la llegenda de Sant Francesc passejant-se per terres d'Osona, d'aquella decoració avui només ens en queden fotografies i un gravat de boix.

Mossèn Cinto tenia molta devoció a Sant Francesc d'Assís i els seus textos contenen una llegenda que explica el perquè de la construcció de l'ermita: vers l'any 1225, un any abans de la mort del Poverello d'Assís, Sant Francesc arribà a Vic i, en ésser en aquell planell del Gurri conegut pel pla d'Almoina, va tenir un èxtasi en ple camp i un pagès li portà aigua del seu pou i es retornà. El fet fou celebrat i s'hi erigí un pedronet en recordança del Sant. Anys més tard, els pares franciscans hi van erigir la capella, que prengué el nom de SANT FRANCESC S'HI MORIA. 

Sant Francesc s'hi Moria és una capella protegida com a bé cultural d'interès local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons. Catalunya Romànica i IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA ASSUMPTA DE SANTA PAU. GARROTXA

 PASSEJANT PER LA GARROTXA 

El poble de Santa Pau és situat al sud-est de la plana d'Olot, en plena Zona Volcànica, enmig de la vall entre les serralades de Sant Julià del Mont i Serra de Finestres.  La Badia de Roses i del pic del Canigó, són visibles en dies clars des de diversos indrets del terme municipal. Això dóna un caràcter mixt de Prepirineu i prelitoral a la seva climatologia. La major part del territori municipal forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

Església de Santa Maria Assumpta, per estudiar el fet històric d'aquest edifici cal partir de dos fets, inqüestionables, referits al segle XV. El primer, és el testament del baró Hug Ademar I, redactat l'any 1391, que preveu la construcció d'una nova església dins el reducte fortificat. El segon serien els cataclismes sísmics de 1427-1428, amb el parcial enderrocament de Santa Maria dels Arcs -fins aleshores parròquia- que portaria a sol·licitar oficialment el trasllat de la parròquia. No fou l'hereu de Hug Ademar I qui compliria la clàusula testamentaria, sinó Galceran, el fill menor. Així, a finals dels segle XV es començarien les obres. 

Tot i que té una base original de mitjans del segle XV, el temple actual es pot adscriure globalment al segle XVI i, continuades posteriorment. Es va seguir l'estil gòtic encara que tota la part última de l'església es devia decantar cap al barroc. El temple és d'una sola nau, amb quatre capelles laterals i una sagristia. Amb voltes d'aresta rematades amb unes claus molt boniques i interessants per la datació cronològica de l'edifici. 

Adossada al costat esquerra dels peus de la nau, s'aixeca l'esvelta torre del campanar. Antigament va tenir un retaule barroc i l'actual, que intenta ser gòtic, està molt lluny d'aquell pel qual el baró arribà a pagar deu mil sous. 

La portalada afegida amb posterioritat, any 1929, és neogòtica. Flanquejant la porta hi ha dos pilars quadrats, decorats per la part davantera i acabats amb decoració típicament gòtica. La porta té un arc ogival acabat amb una creu. Sobre aquesta porta hi ha unes decoracions vegetals molt riques.

Les claus de volta de la nau eclesial tenen  escuts esculpits, no són del Santa Pau sinó dels Oms. L'escut de la casa dels Oms presenta tres faixes sobre el camp. Les dues claus de volta pròximes a l'entrada del temple presenten el blasó dividit, representant l'aliança familiar entre els Oms i els Parapertusa.

Santa Maria: és la clau de l'altar principal, més gran i anterior a les claus laterals. Representa la Verge abillada amb mantell i coronada amb el Nen al braç esquerre. L'Infant aguanta el llibre amb les dues mans i la Mare porta a la mà dreta l’esfera. Està sostinguda per dos àngels. 

Mare de Déu del Roser: La data marcada a l'entrada de la capella i que coincideix exactament amb la mencionada en una de les visites pastorals, dóna l'any 1594 com el de la construcció. La capella presenta petits escuts de la família Oms a cada costat de l'entrada. La imatge de la Verge respon a la típica iconografia de l'època: la Verge dempeus sostenint el Nen als braços encerclada d’un rosari.

Sant Isidre: datada el 1634, data que es repeteix a l'entrada de la capella, acompanyada d'escuts de la família Oms. La primera visita pastoral que esmenta l'altar de Sant Isidre és la de 1637. La clau té forma troncocònica. El sant duu barba, jaqueta i calça curta i porta la pala entre les mans. Al terra de la capella hi ha la llosa sepulcral de la família Bohigues, amb l'escut familiar. 

A les capelles de la Mare de Déu del Roser i a la de Sant Isidre també hi ha mènsules molt interessants amb la data d'edificació esculpida i els escuts de la família Oms. Les mènsules situades a l'acabament dels nervis de la volta. Són treballades en forma de lleons, un personatge grotesc (semblant a un putti) i d'altres tapades per l'actual retaule del segle XX.
A les capelles de la Mare de Déu del Roser i a la de Sant Isidre també hi ha mènsules molt interessants amb la data d'edificació esculpida  i els escuts de la família Oms.

La torre-campanar és una construcció de planta quadrada que denota l'època d'edificació (cap el 1400). Està rematada per un coronament de merlets. Les cantonades són obrades amb carreus alternats. El conjunt demostra un caire defensiu. 

La pica baptismal situada a la capella lateral (segona, esquerra). És de grans dimensions; té la forma de copa, amb vuit cares; en una d'elles hom hi pot llegir la data: MDCXII. Té unes senzilles decoracions que semblen simbolitzar fulles estilitzades. En l'actualitat encara està en ús.

A l’interior de l’església es conserva la Verge de Sant Martí Vell, gòtica, de marbre; la talla barroca de la Verge del Carme, procedent d'un retaule de Santa Llúcia de Treinteres i la imatge d'una Mare de Déu, procedent de Santa Maria dels Arcs.

Santa Maria Assumpta de Santa Pau és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fons IPAC

Fotografia: M. Rosa Planell Grau