Pessebre de l'església de Sant Feliu de Sort. Pallars Sobirà
Apreciats
amics seguidors,
Com
cada any fem uns dies de descans per gaudir de les Festes Nadalenques i cobrar
ànims pel proper any 2022.
Si
no hi ha res de nou fins el 11 de gener del 2022
M.
Rosa Planell Grau
Miquel
Pujol Mur
POC A POC PER LA NOGUERA
Sant Pere del Castell de Ponts és una canónica agustiniana situada al cimal del Castell, a l’indret conegut com el Sant Peret. El conjunt és format per l’església, reconstruïda, i per les ruïnes de les dependències canonicals, que segurament s’estenien al nord i al sud del temple.
L’església es documentada per primera vegada en un judici que s’hi va celebrar el 1024. El castell i l’església de Sant Pere de Ponts apareixen novament documentats el 23 d’abril de 1037, amb motiu del judici presidit pel comte Ermengol II, conjuntament amb Salomó, jutge, Guissad, ardiaca, i Riculf, lletrat, en el qual s’escoltaren les queixes del prepòsit de l’església d’Urgell contra Lanfranc, abat d’Àger, el qual pretenia foragitar el prepòsit de la possessió de l’església de Santa Maria d’Artesa. Vint anys més tard, el 1057, el comte Ramon Berenguer I de Barcelona apareix com a possessor del castell de Ponts i les seves pertinences, com s’ha exposat ja en parlar d’aquest castell, bo i essent administrat per castlans urgellencs
L’església, vinculada al bisbat d’Urgell, fou parròquia des del segle XI i fins al XIV, quan aquestes funcions es van traspassar a la canònica de Santa Maria i Sant Pere. Va rebre importants donacions del comte Ermengol VI d’Urgell per a fundar-hi un monestir benedictí, fundació que no va reeixir. S’hi instituí, en canvi, una canònica augustiniana a partir del 1169, quan el senyor del castell de Ponts, Pere de Puigverd, la va donar al bisbe d’Urgell. L’any 1098 s’esmenta la comunitat de canonges en un litigi relatiu a les diferències entre la comunitat i un tal Pere de Ponts sobre els pretesos drets d’aquest darrer sobre els canonges i la seva activitat. Aquestes diferències es van resoldre a favor de la comunitat monàstica, tot i que l’afer va portar cua i més endavant encara va ser motiu d’altres plets. Va ser sempre un petit priorat, amb un prior i quatre canonges.
Els béns territorials que posseïa la canònica, gràcies a donacions, li van permetre de subsistir fins al primer terç del segle XIX, quan fou destruïda parcialment per les tropes absolutistes. Des del 1975 s’han dut a terme tasques de reconstrucció i restauració integral de l’església.
L’església de Sant Pere del Castell de Ponts consta d’una sola nau coberta amb volta de canó, reforçada per tres arcs torals de mig punt. A la capçalera hi ha tres absis semicirculars, disposats en forma trevolada entorn d’una cúpula, suportada per quatre trompes angulars i coronada per un cimbori. Els tres absis van precedits d’arcs presbisterals en gradació. L’absis central té tres nínxols semicirculars emmarcats per una arquivolta sostinguda per semicolumnes de capitell esquemàtic. Al llarg dels murs de la nau hi ha un banc de pedra seguit.
A la façana sud s’obren tres finestres, dues de doble esqueixada, i una convertida en porta. A la nord se situen dues finestres, la porta d’accés, resolta amb un arc de mig punt, i un arcosoli gòtic d’arc apuntat. La façana oest disposa d’una finestra geminada amb columna i capitell mensuliforme, i una porta, més petita, d’arc de mig punt. Al centre de cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada, i al tambor de la cúpula, per sobre de la teulada dels absis, hi ha una altra finestra.
L’exterior de l’edifici s’ha restaurat molt, sobretot el cimbori, reconstruït a partir dels vestigis que n’havien pervingut. Té forma de prisma octagonal i consta de dos nivells de finestres geminades a cada façana, emmarcades per decoració llombarda. Pel que fa a les façanes de la nau, l’oest no té decoració, mentre que la sud i la nord presenten un fris continu d’arcuacions sota el ràfec. La decoració de les façanes absidals consisteix en motius llombards de dues arcuacions entre lesenes, acompanyats de finestres cegues. L’aparell constructiu ha estat molt uniformitzat en el curs de la restauració.
S’hi conserven dos sarcòfags de pedra d’època romànica. El que es troba a l’interior anomenat Gilabertus es decorat amb cinc cercles inscrits per motius vegetals i animals (un bou i un griu rampant) i envoltats d’una orla. El segon sarcòfag és a l’exterior, al costat de l’antiga necròpoli; conserva la tapa amb relleus molt malmesos i a la capçalera hi ha una creu grega esculpida.
Sant Pere de Ponts és una canònica augustiana de l'art medieval català al a la zona del Segre Mitjà. Situada damunt del turó del Tossal de les Forques, des d'on s'albira tota la població. Va ser declarat Monument Històric Artístic el 1931.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa
Planell Grau
Fons IPAC i Catalunya Romànica
Vernet és un poble situat a la dreta del Segre. Construït al voltant de l’església de Santa Maria. Va dependre administrativament de Baldomar fins l’any 1920.
El lloc de Vernet es consigna per primera vegada l’any 1048, entre les afrontacions del castell de Malagastre, que Constança d’Urgell i el seu fill Ermengol III van vendre a Arnau Mir de Tost i la seva esposa Arsenda. La parròquia de Santa Maria de Vernet, per raons que desconeixem, esdevingué una possessió de la canònica de Solsona. De fet, la primera menció de l’església de Vernet es troba en la butlla de confirmació de béns que el papa Eugeni III adreçà a Santa Maria de Solsona el 1151. Entre les esglésies subjectes a Solsona que es recullen en l’acta de consagració del 1163 consta també Vernet, que així mateix apareix en una relació del segle XIII d’esglésies dependents de l’esmentada canònica.
Consta d’altra banda que Guillem II de Meià, en testament datat l’any 1164, llegà a Santa Maria de Vernet una copa d’argent en compensació d’un calze que manllevà de l’esmentada església. L’any 1391 el capellà de Vernet, del deganat d’Urgell, contribuí a la dècima de la diòcesi d’Urgell amb 12 sous.
Santa Maria de Vernet és un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular i suportada per tres arcs formers adossats als murs nord i sud, respectivament. És reforçada per tres arcs torals que arrenquen de pilastres rectangulars adossades als murs, les quals, juntament amb els brancals dels arcs formers, formen uns pilars compostos, adossats als murs perimetrals.
La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un estret arc presbiteral. En el tram immediatament anterior a l’embocadura absidal, els arcs formers han estat oberts per donar pas a dues capelles afegides als costats nord i sud, possiblement en el mateix moment en què es construí un cor alt, en el tram de ponent de la nau.
Tot l’interior és emblanquinat i presenta una decoració escultòrica en les impostes dels arcs torals i presbiteral, resoltes en una llosa prismàtica, de molta volada, llevat del segon (per ponent) arc toral, on les impostes són formades per un capitell rectangular amb decoració d’escacat.
La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre a la façana oest, on també hi ha una finestra de doble esqueixada, que és l’única finestra original visible en l’edifici, car la que presumiblement s’obria al centre de l’absis és invisible a l’interior per l’emblanquinat que cobreix tots els paraments.
A l’exterior, la façana absidal és totalment amagada per un edifici adossat al costat de llevant de l’església. Sobre la façana de ponent es dreça un campanar d’espadanya de dos ulls, que sembla una reforma posterior a l’obra de l’església, però encara d’època medieval. Una campaneta feta amb les restes d'un obús penja a l'espadanya.
Fem aquesta consideració perquè aquest campanar és construït amb un aparell de carreus petits, ben escairats i polits, disposats molt ordenadament en filades regulars i uniformes, amb juntes seques, característiques que ens remeten a les formes constructives del segle XII avançat i que divergeixen de la resta de paraments.
En aquests és visible l’aparell format per carreuons a penes escairats, disposats en filades irregulars, amb juntes molt grasses, que, juntament amb l’estructura espacial de l’edifici, n’evidencien l’adscripció a les formes arquitectòniques característiques del segle XI, fidels a les formes llombardes. No sabem si aquestes característiques es manifesten a la façana absidal de l’església de Vernet, l’única façana on podrien fer-ho, ja que la resta de façanes no tenen ornamentació.
Tot i que la porta actual sembla correspondre a l’obra
original, i que l’edifici sembla una obra coherent i acabada, la façana de
ponent s’allarga, en direcció sud, sense cap canvi de parament, més enllà de la
façana lateral de l’església, i conserva, perfectament visible en el seu
extrem, el brancal i l’arrencada de l’arc interior d’una segona porta. Aquesta
porta es devia obrir a un àmbit adossat al costat sud de l’església, el qual
devia ésser cobert amb una volta de canó reforçada per arcs torals, dels quals
es conserven la pilastra, la imposta i l’arrencada de l’arc adossat al mur de
ponent.
Aquest mur té les mateixes característiques formals i constructives del conjunt de l’església, amb el qual manté una unitat arquitectònica total. Pel costat nord, el mur de l’església no té cap element que permeti suposar l’existència d’estructures simètriques a les del costat sud; ben al contrari, les seves característiques exclouen la possibilitat que la nau actual fos la nau central d’una estructura basilical amb una nau lateral al nord, la parella de la qual seria al costat sud.
D’altra banda, l’existència del marge que assenyala el límit del pla on s’assenta l’església fa inviable la hipòtesi que la nau actual fos el lateral nord d’una estructura basilical centrada en la nau corresponent als vestigis situats al sud de l’edifici actual. Ens trobaríem, doncs, davant d’un curiós exemple de temple de dues naus amb dos absis, totalment contemporànies, amb portes a cadascuna d’elles, sense excloure la possibilitat que les estructures del costat sud corresponguin a un edifici no eclesial, vinculat al conjunt casteller, al qual pertany l’església. També podria ésser que les irregularitats presents en el mur sud de l’església (nínxols, etc.) no siguin degudes al tancament de la comunicació entre els dos àmbits, o naus, sinó a les reformes que sofrí l’església actual.
Només una exploració arqueològica i arquitectònica total
del conjunt podria aclarir els interrogants que presenta.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Garu
Fons: Catalunya Romànica
POC A POC PER LA NOGUERA
En el nostre desig conèixer les esglésies
i els indrets del nostre país ens arribàvem fins al poble de Torreblanca, situat a la dreta del curs del Segre. En
aquest lloc fotografiàvem la seva església, situada damunt del poble i sota la advocació de Sant Pere. A les
llindes de les cases d’aquesta petita població hi ha dates que van des de 1769
fins el 1869.
Sant Joan de Torreblanca és una construcció d’obra popular del segle XVII. Temple d'una nau, de planta rectangular amb edifici annex al mur nord i fossar que l'envolta per la part posterior i de migjorn.
Té un
portal adovellat fent arc de mig punt i amb un bordó. Una
rossasa oberta a un carreu quadrat il·lumina el cor, i un senzill campanar
de cadireta remata el carener de la coberta, que antigament era a des
vessants i ara només té una força malmesa.
Per fer-la s'ha emprat teula àrab.
Sant Joan de Torreblanca és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia M. Rosa Planell Grau
Fons: IPAC
POC A POC PER LA NOGUERA
Anya és un poble situat a la riba dreta del Segre, a l’altra banda del qual hi ha el poble de Collfred. Fins l’any 1966 fou municipi independent.
Ara és dedicada concretament a la Mare de Déu de l’Assumpció. Fou una parròquia dependent de l’abadia de Sant Pere d’Àger a través del seu priorat de Montmagastre.
L’església d’Anya s’esmenta per primera vegada en la dotació de la canònica de Montmagastre del 1054, on figura la donació de la tercera part de la parròquia d’Anya. El 1095 els vescomtes Guerau Ponç II de Cabrera i la seva muller Estefania infeudaren els castells de Gavarra i Montmagastre, amb llurs castlanies, a Gombau Bertran i li atorgaren, entre altres béns, dues terceres parts de la parròquia d’Anya. Després de la desaparició del priorat de Montmagastre al segle XVI, Santa Maria d’Anya es convertí en una parròquia més de l’arxiprestat d’Àger, dins l’oficialat de Montclar.
L’actual edifici compta amb molt poca informació històrica. Per una banda, segons la versió anterior de la fitxa d'inventari arquitectònic d'aquest element existia la inscripció "1643" a la llinda de la porta; malauradament aquesta inscripció ja no hi és, però podria indicar la construcció del temple. Per altra banda, al campanille sí que s'hi pot observar la inscripció "1732", que podria indicar la construcció d'aquesta addició.
L'església de Santa Maria d'Anya s'emplaça al bell mig del nucli urbà. Es tracta d'un edifici aïllat amb una casa adossada al sud-est. Compta amb una planta quadrangular amb una sola nau i absis. L'absis, situat al nord-est i enfrontat a la façana, és semicircular i s'hi pot observar una finestra espitllera descentrada de l'eix principal.
La façana principal compta amb una gran porta adovellada en arc de mig punt, just per sobre s'hi observa una petita finestra en la qual es va fer un petit rosetó al tram superior.
El campanar, de cadireta de doble obertura, està rematat per una espadanya rematada per un petit arc de mig punt que compta amb una inscripció (1732). A costat i costat del campanar s'hi observen les traces de la darrera restauració, que afectaren sobretot a la teulada i al tram superior de la façana. La teulada, a doble vessant, està totalment reformada i modifica amb materials constructius actuals. Tan sols la teulada de l'absis compta encara amb lloses de pedra.
Els paraments són heterogenis, la façana compta amb un aparell constructiu regular amb blocs ben escairats i homogenis. Mentre que la resta de la construcció intercala blocs regulars amb d'altres de grans dimensions.
Santa Maria d'Anya és una església protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons: Viquipèdia i Catalunya Romànica
PAS A PAS PER
LA SEGARRA
L'església parroquial de Santa Maria
es va construir per fomentar la transformació del poble, el qual va anar
abandonant el seu nucli primitiu, i va expansionar-se al llarg d'un carrer que
culminà amb la unió del poble veí dels Hostalets. L'església s'inaugurà l'any
1950.
Santa Maria és un edifici d’estil academicisme aïllat de qualsevol construcció, situat dins d'una plaça, Se’ns presenta amb planta rectangular amb coberta exterior a doble vessant, i capçada amb absis semicircular.
A la seva façana principal s'obre la
seva porta d'accés, d'arc rebaixat, tot imitant una portalada romànica amb arquivoltes sostingudes
per unes estructures semblants a columnes per banda i amb els seus
corresponents capitells correguts amb motius geomètrics. Ambdós
costats d'aquesta porta d'accés se situa un fanal de llum. Per sobre d'aquesta
porta d'accés, una obertura amb forma d'òcul, i tot coronant aquesta façana,
una doble creu llatina de pedra sobreposada a l'obra.
Una doble cornisa ressegueix el perímetre superior de la façana principal i que tan sols es veu trencada per l'adheriment de la torre campanar al seu angle dret.
La torre campanar se'ns presenta de planta rectangular i formada per dos cossos separats per una doble cornisa, i amb sis ulls d'arc de mig punt, Quatre pinacles coronant el capdamunt d'aquesta torre campanar.
Les façanes laterals de l'edifici
presenten quatre obertures d'òculs i contraforts ambdós costats, i
aquests contraforts també són presents al voltant de l'absis.
Santa Maria de Sant Antolí és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons: Viquipèdia
PAS A PAS PER LA SEGARRA
Santa Maria del Pla és el nom del conjunt religiós format per un santuari i un convent situat als afores del municipi de Sanaüja. En aquest mateix indret, es documenta a l'edat mitjana, d'ençà el segle XI, una església amb el mateix nom.
Actualment Santa Maria del Pla és una construcció barroca del segle XVIII. Pel que fa al santuari, es tracta d'un edifici de planta rectangular, realitzat amb paredat rejuntat amb argamassa de calç i arena amb carreus regulars a les cantoneres de l'edifici.
A la façana principal trobem la porta d'accés, formada per tres portes d'arc de mig punt de maó, situats damunt d'una graonada, destacant el fet que la porta central condueix a l'interior del nàrtex, mentre que les altres dues són cegues i constitueixen un recurs decoratiu per reafirmar la importància de la porta principal. A un nivell superior, trobem un rosetó motllurat, coronant la façana amb formes còncaves i convexes, delimitat per plints amb boles com a element decoratiu.
Al costat esquerre i enllaçant amb les dependències del convent, hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls, rematat per una cornisa amb una bola a cada costat.
Pel que fa al convent, situat a l'esquerra del santuari, de planta rectangular, presenta el mateix aparell constructiu que el santuari. Al costat dret, hi trobem la porta primitiva del convent amb arc escarser superior i emmarcada amb pedra picada.
A la part inferior de la façana apareixen una sèrie d'obertures de petites dimensions, corresponents a les dependències agrícoles, mentre que a un nivell superior trobem l'alternança de finestrals i finestres més petites que corresponen a la zona d'habitacions del convent. En un tercer nivell, trobem una sèrie de petits ulls de bou que podrien correspondre a les golfes.
Santa Maria del Pla és una església i convent inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text
i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau
Fons:
Viquipèdia
TERRES D’OSONA
Ermita dedicada a la Verge de Lurdes i al Sagrat Cor. Es troba situada dalt d'un turó de marges de 696 metres d'alçada. El punt més alt del terme de Manlleu.
El fundador va tenir cura de mantenir-ne la tradició mitjançant el butlletí "El faro de Puig-agut". La primera època va arribar fins a finals de la dècada de 1910 i era una elaboració personal del promotor de Puig-agut, Ramon Madirolas i Codina.
Després de la Guerra Civil, el santuari va passar per un llarg procés de reconstrucció després de resultar molt afectat per l'acció anticlerical del període de confrontació bèl·lica. Aleshores, l'administrador Lluís Masoliver i col·laboradors, van emprendre la pacient labor de recuperar l'esperit i empenta de Ramon Madirolas.
Una d'aquestes tasques fou la de publicar, de nou, "El Far de Puig-agut". Amb tècniques molt rudimentàries, com el ciclostil, Masoliver difonia fulls solts amb la informació corresponent. La mort de Lluís Masoliver, l'any 1983, va deixar orfes al butlletí i el grup humà de Puig-agut. Xavier Valls, que ja duia força anys implicat en el col·lectiu, va assumir el paper d'administrador del santuari i Francesc d'A. Pujol va fer-ho amb el butlletí. D'aquesta manera, s'encetava una nova època, la tercera, que encara perdura. Després de Pujol, fins al present, ha estat Àlex Roca qui ha actuat de coordinador de la publicació.
L'edifici és de planta de creu grega; per bé que els braços verticals no són gaire prolongats formant (amb voltes per aresta) dues capelles: la de la dreta dedicada a Sant Josep i la de l'esquerra a la Verge. Al creuer s'hi eleven uns arcs en forma d'ogiva, i damunt petxines s'erigeix una cúpula prismàtica als murs de la qual s'hi obren finestres ogivals decorades amb vitralls.
Exteriorment la cúpula és coberta per una piràmide ortogonal. Als peus de l'església s'hi situa el cor. La façana es troba orientada a migdia i presenta decoracions amb arquets cecs distribuïts de forma graonada, una rosassa amb vitrall i un portal rectangular. Els braços de la creu són coberts a dues vessants i decorats amb pinacle.
Les parets exterior són ornamentades
amb simulació de carreus i pedres cantoneres.
El Santuari de Puig-agut és
un santuari d'estil neogòtic inclòs en l'Inventari del
Patrimoni Arquitectònic de Cataluny
El dia de la nostra visita havia una gran afluència de públic i als peus de l’edifici ens acollia un bon restaurant.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons: Viquipèdia
PAS A PAS PER LA SEGARRA
Pallerols és una població situada a la riba dreta del riu Ondara. El poble consta d'un nucli primitiu, format per una antiga vila closa i un conjunt de masies que la voltegen. L'indret és poblat des de l'antiguitat, la prova é que a un tossal a prop del poble s'hi ha trobat un assentament iber i romà.
L'any 1093 tenim notícia per primer cop de l'existència de l’església de sant Jaume, quan els senyors de Montlleó la cediren al monestir de Santa Maria de Montserrat. Aquesta església apareix en una relació de parròquies del bisbat de Vic de mitjan segle XII.
A l'any 1279 l'església de "Payerols" és esmentada entre les esglésies que contribuïren amb la dècima papal al sosteniment de les croades. Al 1685, la parròquia rebé una visita del bisbe de Vic. Aleshores el poble tenia 9 cases juntes i un hospital amb una capella dedicada als sants Joan Baptista i Evangelista. Estigué adscrita al bisbat de Vic fins que el 1957 passà a la diòcesi de Solsona.
A l'interior hi ha una talla de sant Jaume amb els atributs de pelegrí que li són propis, que per la factura del rostre i el treball de la vestimenta es podria datar del segle XVIII. L'església de Sant Jaume de Pallerols formava part del circuit de pelegrinatge del camí de Sant Jaume.
L’església parroquial de Sant Jaume està situada dins del nucli urbà de la vila, al mig d’una plaça amb jardí. La primitiva església de Sant Jaume, era de forma rectangular, amb una sola nau, coberta amb volta de canó i teulada a una vessant i absis semicircular amb coberta de quart d’esfera.
Amb el temps, es construeix una segona nau adossada al mur sud, alterant la primitiva estructura, incorporant nous elements artístics com l’estructura d’un gran arc apuntat per comunicar ambdós naus i coberta amb volta estrellada.
Hi ha dos portes d’entrada. Una, a la façana nord, on hi ha l’actual porta d’accés al recinte, adovellada amb arc de mig punt. L’altra, a la façana oest, d’arc de mig punt, també adovellada i amb presència de guardapols. Aquesta última, resta tapiada i correspondria a la primitiva entrada al recinte.
L’únic element ornamental de l’edifici el trobem situat a la seva façana oest, per sobre de la porta tapiada, on se’ns presenta una fornícula amb una imatge d’un Sant Jaume al seu interior i que correspondria a modificacions posteriors que afectaren al recinte.
A l’absis s’obren dos finestres de doble esqueixada, sobreposades. Hi ha d’altres obertures a l’edifici, l’una a la façana sud i l’altra a la façana nord, ambdós són finestres de doble esqueixada i correspondrien a modificacions posteriors.
Un campanar d’espadanya de quatre
ulls, amb dos pisos sobreposats corona el conjunt. L’obra està realitzada amb
carreus de pedra local, ben disposat.
Al jardí de la plaça on està situada aquesta església, hi ha elements
arquitectònics dispersos, alguns del quals fan funcions decoratives. Destaca,
però, l’extrem visible d´una biga de pedra amb una màscara humana. També hi ha
algunes esteles funeràries integrades en estructures decoratives actuals que
ornamenten aquest jardí: una font i un banc.
Sant Jaume de Pallerols és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Té com a sufragània l'església de Santa Maria de Montfar.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons: IPAC
PAS A PAS PER LA SEGARRA
El poble de Talavera està situat al sector occidental del terme, en una vessant de 800 msnm, coronada pel castell de Talavera. El poble formava una vila closa i encara conserva el que havia estat un call jueu i diversos elements d'obra popular com carrers coberts.
La parròquia de Talavera és esmentada per primera vegada a les llistes de parròquies del bisbat de Vic confegides als segles XI i XII. Hi ha notícia que l’any 1240 Bernat de Talavera, castlà del lloc, comprà els drets de diverses capellanies, entre les quals figura la de Sant Salvador de Talavera.
L’església parroquial de Sant Salvador de Talavera va rebre, l’any 1685, la visita pastoral del bisbe de Vic Antoni Pasqual; en aquell moment n’era rector Jeroni Agramuntell, que era també degà de Santa Coloma de Queralt.
Talavera es mantingué dins la demarcació eclesiàstica del bisbat de Vic fins el 1957, any en què fou integrat dins la diòcesi de Solsona.
La parròquia de Talavera és un edifici d’època barroca, amb un santuari orientat a ponent i la porta a llevant, que conserva al mur sud un fragment de la façana de l’antiga església medieval, on destaca una porta paredada .
La meitat oest d’aquesta porta és molt erosionada i els seus detalls són gairebé irrecognoscibles. A la meitat de llevant, l’estructura de la porta es conserva en relatiu bon estat. Es tracta d’una porta d’arc de mig punt, que possiblement era emfasitzada per dues arquivoltes motllurades. L’exterior presenta encara un bossell, emmarcat per dues franges en punta de diamant.
Les columnes que suporten les arquivoltes han perdut els fusts i les bases, però se’n conserven els capitells, troncocònics i totalment llisos.
El parament on s’obre la portada és format per carreus disposats molt ordenadament, en què apareixen algunes marques de picapedrer.
No es coneixen altres vestigis d’aquesta església medieval, però per la factura dels elements conservats és clarament una obra tardana, de la fi del segle XIII o ja del principi del XIV, que es manté fidel a les formulacions arcaiques de mitjan segle XIII.
L’església parroquial de Sant Salvador està situada a la part alta del poble de Talavera, fora del primitiu clos murallat. La imatge de l’actual església és el resultat de remodelacions posterior que van afectar a la seva estructura.
La rectoria de poble s’adossa al mur sud d’aquesta església, i aquest mur es reforça amb l’adhesió d’un contrafort, deixant lliure la visió de la primitiva porta d’accés paredada.
La façana principal es traslladarà a llevant on s’obre l’actual porta d’accés amb arc de mig punt rebaixat , on també sobre una finestra allargassada amb d’arc de mig punt.
Un campanar d’un ull, s’integra a la teulada de l’església, que se’ns presenta a doble vessant.
Sant Salvador de Talavera és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons: Catalunya Romànica i IPAC
PAS A PAS PER LA SEGARRA
L’església de Santa Creu es troba dins el nucli urbà de Pavia, construïda sobre un rocam i amb construccions adossades parcialment als murs sud, oest i nord.
Del temple de Santa Creu de Pavia, no se n’han conservat referències documentals d’època medieval. Aquesta església estigué inclosa dins el bisbat de Vic i molt probablement durant l’edat mitjana fou sufragània de la parròquia de Santa Maria de Civit, com consta en la visita pastoral que l’any 1685 féu a l’esmentada parròquia el bisbe osonenc Antoni Pasqual.
La dependència del bisbat de Vic perdurà fins l’any 1957, en què passà a formar part de la diòcesi de Solsona, com moltes altres esglésies i capelles veïnes.
És molt probable que a la construcció de l'absis d'aquesta església se reaprofités elements constructius anteriors, com una torre de guaita, que una vegada reconquerit el territori durant el segle XI, ja havia perdut la seva funció defensiva.
Es tracta d’un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó seguit. És capçada a llevant per un absis de planta semicircular cobert amb volta de quart d’esfera que s’obre a la nau mitjançant un arc presbiteral de mig punt en degradació, i al seu costat una porta mena a la sagristia. A l’interior del mur nord hi ha un arcosoli en arc de mig punt de característiques similars al que trobem a llevant del mur sud.
A la façana sud, parcialment ocupada per una altra construcció que forma una plaça, hi ha la porta en arc de mig punt rebaixat i adovellat. No es tracta de la primitiva porta d'accés i respon a modificacions posteriors que van afectar l'edifici, A l’extrem est, un campanar d’espadanya de dos ulls.
A la façana est, l’absis amb la coberta de la mateixa alçada que la nau és il·luminat per una finestra en arc de mig punt d’una sola peça, de doble esqueixada, actualment paredada. A la façana nord, hi ha el cos adossat de la sagristia amb coberta independent i il·luminat per dues finestres orientades a l’est i al nord.
L’aparell ha estat fet de carreus no gaire ben escairats i irregulars, disposats en filades amb tendència a la uniformitat, tret de la sagristia, on són disposats desordenadament. La datació de l’edifici correspon al segle XI- XII.
Santa Creu de Pavia és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons: Catalunya Romànica i IPAC
PAS A PAS PER LA SEGARRA
Les dos o tres vegades que haviem visitat l’església rodona de Sant Pere el Gros, sempre ens havia cridat l’atenció aquesta malmesa edificació. Un cop fotografiada he buscat les dades pertinents.
Aquesta església és situada als afores de Cervera, a ponent, prop de Sant Pere Gros, al costat de la via que unia la vila i el camí ral.
Sembla que ja existia en el tombant del segle XII al XIII. De fet, el 1235, rebé 12 diners com a deixa testamentària de Joan de l’Hospital i la seva esposa Ermessenda.
L’indret tingué una finalitat assistencial en actuar com a hospital, almenys des d’abans del 1246, any en què se sol·licità al consell municipal, inútilment, una ampliació del centre. Tot sembla indicar que l’origen d’aquest hospital coincideix amb el de l’església, malgrat que no s’ha pogut comprovar documentalment, com tampoc res no prova que l’hospital sorgís de la deixa de dos llits per acollir cada nit sengles pobres segons indicaren els esmentats esposos en llur testament del 1235: en realitat, ni tan sols pot assegurar-se que hom esperés materialitzar aquesta donació a Santa Magdalena.
Certament, és clar el seu funcionament des de la tretzena centúria, constatant-se que el 1328 era considerat l’hospital dels malats lleprosos, Funció que ja devia atendre des dels moments inicials de l’establiment.
Regit amb procuradors sota òrbita municipal, el seu govern i la recerca de fons van ocasionar diverses topades amb els governs locals, que es tractaren d’arranjar al segle XIV mitjançant uns pactes de gestió amb participació franciscana.
L’edificació originària s’anà modificant i es transformà en un petit temple gòtic pràcticament nou a partir del 1377 arran d’una deixa testamentària. Tot i afavorir-se d’altres donacions—com el benefici fundat el 1389 per Bertran dels Arcs—, l’indret entrà en una decadència ostensible al segle XV, per bé que les pestes dels segles moderns continuaren aportant-hi malalts.
Abandonat al segle XVIII, el temple fou objecte de reparacions que accentuaren la seva funció com a ermita, però que no n’impediren la progressiva ruïna, accentuada per la rovinada (pluja) del 1874, l’abandó i la depredació dels elements decoratius.
Santa Magdalena és una església gòtica inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons: Enciclopèdia Catalana
La vila de Granyena de Segarra o de Cervera s’alça en un tossal coronat per l’antic castell; els portals i altres racons medievals marquen el límit de l’antic clos de la vila, emmurallat, dominat per l’escalinata i el temple parroquial. Des de la fi de l’edat mitjana es començà a construir extramurs, i al segle XVIII es construí la plaça i el carrer de Sant Pere sobre l’antic. Els carrers més antics baixen del castell i de la parròquia; el carrer Major, en direcció transversal, tanca la població per migdia.
Aquesta església és la parròquia de
Granyena, lloc que és documentat des del 1054, en la concessió del puig de
Gramuntell que feren els comtes Ramon Berenguer I i la seva esposa Almodis. La
parròquia de Granyena és esmentada per primera vegada en les primitives
relacions de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII.
En el testament sacramental de Guerau de Granyena, castlà del castell de Granyena, jurat el 1173 a l’altar de Sant Donat de Sedó, s’estableix que es doni a Santa Maria de Granyena el mallol que és sobre la vinya de l’església.
Santa Maria de Granyena també consta en la relació de les parròquies que pagaren la dècima per a les croades els anys 1279 i 1280, moment en què formava part del deganat d’Urgell.
Des del segle XIV és coneguda a la parròquia de Granyena la confraria de Santa Maria, que començà a Granyena i es difongué als pobles de l’entorn. A la darreria del segle XVI aquesta confraria es convertí en la del Roser.
L’església parroquial de Santa Maria de Granyena actual és un gran edifici neoclàssic, un dels més grans i interessants de la Segarra, construït a la fi del segle XVIII (el 1786 és la data de la llinda de la portalada, però no fou acabat fins el 1804), gràcies a les aportacions econòmiques dels veïns. Aquesta construcció no conserva cap rastre de l’església anterior.
L'església de Santa Maria és un edifici aïllat de les cases però integrat plenament dins del nucli de la vila. Una impressionant escalinata aporta majestuositat i elegància a la seva façana principal. De planta rectangular, s'estructura a partir de tres naus i teulada a doble vessant. L'edifici es va construir amb pedra local propera a la vila i se'n presenta amb de carreus de pedra ben escairats i aparellat amb morter de calç.
A la seva façana principal hi troben la porta d'accés a l'edifici amb d'arc carpanell. Adossats ambdós costats d'aquesta porta, uns pilars de secció quadrada i presenten decoració amb motius vegetals. Per sobre de la porta d'accés i damunt del seu arc carpanell hi trobem, en relleu, l'escut de la vila, una garba d'espigues de gra, envoltada amb decoració vegetal. Una cornisa ens separa aquesta estructura descrita fins ara, de la fornícula que devia acollir l'advocació a qui anava adreçada la parròquia i que actualment no hi ha cap imatge.
Per sobre hi troben un òcul, tot seguint el seu eix vertical. La imatge d'aquesta façana principal es completa amb la presència de quatre pilastres adossades a la paret i que abrasen la seva longitud fins a arribar al timpà que corona aquesta façana. Dins del timpà s'hi troba una obertura en forma de creu grega, seguint l'eix vertical de la portada (porta, òcul i creu). El timpà ve rematat per cinc pinacles.
Un campanar octogonal, situat al costat esquerre, ens dibuixa la totalitat de la seva fisonomia. Està format per tres cossos separats per motllures. L'últim cos té quatre obertures d'arc de mig punt, on es resguarden les campanes. La part superior d'aquest campanar està rematat per una balustrada.
Santa Maria de Granyena és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Yext i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons: Catalunya Romànica.
Enciclopèdia Catalana i Viquipèdia.
