La vila de Granyena de Segarra o de
Cervera s’alça en un tossal coronat per l’antic castell; els portals i altres
racons medievals marquen el límit de l’antic clos de la vila, emmurallat, dominat
per l’escalinata i el temple parroquial. Des de la fi de l’edat mitjana es
començà a construir extramurs, i al segle XVIII es construí la plaça i el
carrer de Sant Pere sobre l’antic. Els carrers més antics baixen del castell i
de la parròquia; el carrer Major, en direcció transversal, tanca la població
per migdia.
Aquesta església és la parròquia de
Granyena, lloc que és documentat des del 1054, en la concessió del puig de
Gramuntell que feren els comtes Ramon Berenguer I i la seva esposa Almodis. La
parròquia de Granyena és esmentada per primera vegada en les primitives
relacions de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII.
Fou d’aquest bisbat fins a la
creació del de Solsona al segle XVI. Amb la constitució de la comanda templera
de Granyena al segle XII sembla que els templers passaren a tenir importants
drets sobre la parròquia. El càrrec i l’administració parroquial eren
independents de la jurisdicció del comanador, però sembla que hi hagué el
costum de la presentació del prevere o rector per part del comanador al bisbe
de Vic.
En el testament sacramental de
Guerau de Granyena, castlà del castell de Granyena, jurat el 1173 a l’altar de
Sant Donat de Sedó, s’estableix que es doni a Santa Maria de Granyena el mallol
que és sobre la vinya de l’església.
Santa Maria de Granyena també consta
en la relació de les parròquies que pagaren la dècima per a les croades els
anys 1279 i 1280, moment en què formava part del deganat d’Urgell.
Des del segle XIV és coneguda a la
parròquia de Granyena la confraria de Santa Maria, que començà a Granyena i es
difongué als pobles de l’entorn. A la darreria del segle XVI aquesta confraria
es convertí en la del Roser.
L’església parroquial de Santa Maria
de Granyena actual és un gran edifici neoclàssic, un dels més grans i
interessants de la Segarra, construït a la fi del segle XVIII (el 1786 és la
data de la llinda de la portalada, però no fou acabat fins el 1804), gràcies a
les aportacions econòmiques dels veïns. Aquesta construcció no conserva cap
rastre de l’església anterior.
L'església de Santa Maria és un
edifici aïllat de les cases però integrat plenament dins del nucli de la vila.
Una impressionant escalinata aporta majestuositat i elegància a la seva façana
principal. De planta rectangular, s'estructura a partir de
tres naus i teulada a doble vessant. L'edifici es va
construir amb pedra local propera a la vila i se'n presenta amb
de carreus de pedra ben escairats i aparellat amb morter de
calç.
A la seva façana principal hi troben
la porta d'accés a l'edifici amb d'arc carpanell. Adossats ambdós costats
d'aquesta porta, uns pilars de secció quadrada i presenten decoració amb motius
vegetals. Per sobre de la porta d'accés i damunt del seu arc carpanell hi
trobem, en relleu, l'escut de la vila, una garba d'espigues de gra, envoltada
amb decoració vegetal. Una cornisa ens separa aquesta estructura
descrita fins ara, de la fornícula que devia acollir l'advocació a
qui anava adreçada la parròquia i que actualment no hi ha cap imatge.
Per sobre hi troben un òcul, tot
seguint el seu eix vertical. La imatge d'aquesta façana principal es completa
amb la presència de quatre pilastres adossades a la paret i que
abrasen la seva longitud fins a arribar al timpà que corona aquesta
façana. Dins del timpà s'hi troba una obertura en forma de creu grega,
seguint l'eix vertical de la portada (porta, òcul i creu). El timpà
ve rematat per cinc pinacles.
Un campanar octogonal, situat al
costat esquerre, ens dibuixa la totalitat de la seva fisonomia. Està format per
tres cossos separats per motllures. L'últim cos té quatre obertures d'arc
de mig punt, on es resguarden les campanes. La part superior d'aquest campanar
està rematat per una balustrada.
Santa
Maria de Granyena és
una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de
Catalunya.
Yext i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons: Catalunya Romànica.
Enciclopèdia Catalana i Viquipèdia.
