SANT JAUME DE SANT CRISTÒFOL DE LA DONZELL. BARONIA DE RIALB. NOGUERA

POC A POC PER LA NOGUERA

Primerament hem d’agrair a l’Oficina de Turisme de la Baronia de Rialb, i especialment, al nostre guia en Jaume Marvà, les seves assenyades paraules i el seu interès per mostrar-nos les esglésies romàniques del municipi.

Sant Cristòfol de la Donzell és un llogaret, de cases abandonades, situat a la part alta del terme (719 msnm), vers el nord-oest, als darrers contraforts de la serra de Comiols i prop del torrent o barranc de la Donzell, que desguassa al Rialb. Malgrat el seu abandó, Enciclopèdia Catalana ens diu hi queden 9 h. 2009. També es situa en aquest indret el monestir de Sant Cristòfol de Salinoves i el proper castell del mateix nom.  

Aquesta església, anomenada el Convent, sembla que fou seu de l’antic monestir de Sant Cristòfol de Salinoves, que ha donat el nom a la caseria; l’advocació de sant Jaume és posterior.

El lloc de Salinoves fou donat el 937 pel comte Sunifred I d’Urgell al monestir de Santa Cecília d’Elins (Alt Urgell), el qual hi bastí una església dedicada a sant Cristòfol, que fou consagrada el 949 i que es dotà per tal d’erigir-hi un monestir filial. Com a dotació es va donar a Sant Cristòfol, la parròquia de Paracolls i el lloc de l’Oliva o l’Espluga de l’Oliva, amb una església, també amb categoria de parroquial, construïda dins l’espluga o balma. 

Aquest monestir tingué una vida molt curta; en realitat, és un monestir fracassat, ja que el 1090 ja no tenia comunitat i es considerava un indret monàstic propietat d’Elins. Més tard, igual que Elins, passà a ser una simple propietat dels canonges de Castellbò.

Aquesta església es de tipus romànica construïda a finals del segle XI i principis del segle XII i es pot considerar pràcticament en ruïnes, però conserva prou elements perquè s’hi pugui copsar la qualitat arquitectònica original, plantejada amb un gran ambició.

L’església de Sant Jaume, molt modificada; conserva l’antiga nau. A llevant havia una capçalera tribulada d’una gran monumentalitat formada per tres absis semicirculars. D’aquesta capçalera, només es conserva el costat de ponent de l’absis lateral, on és visible la seva unió amb la nau, els   brancals dels arcs presbiterals amb els seus nínxols. Actualment el mur de separació amb la nau principal és tapiat.

Al centre de la façana de ponent  hi ha una porta gòtica i renaixentista amb porteta romànica tapiada.

A la façana sud hi ha una porta paredada exteriorment, en aquest mateix mur son visibles dues finestres de doble esqueixada, i a la part més antiga és poden observar lesenes.

La façana de tramuntana de la nau es decorada amb lesenes i arcuacions.

L’interior és de volta de canó sobre impostes. Hi ha dues capelles amb arc apuntat. També uns permòdols per sostenir un sepulcre.

A la façana de ponent havia un campanar d’espadanya de dos ulls. Al seu costat hi ha una edificació annexa abandonada, possiblement l’antiga rectoria.

Sant Jaume de Sant Cristòfol  de la Donzell és una església que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya com a Bé Cultural d’Interes Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT JOANIPOL DE SANT JOAN DE LES ABADESSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS

Aquest església, antiga parròquia de Sant Pol, coneguda també per Sant Joanipol, o simplement per Sant Pol, es troba situada dins el nucli de població de Sant Joan de les Abadesses.

No surt esmentada fins l’any 1142, probablement , abans de l’edifici actual n’hi hagué un altre que potser fora erigit el segle anterior. En la consagració de l’església abacial de Sant Joan de l’any 1150 li és assignada com a primera dotació cosa que indica el seu funcionament com a parròquia.

L’església actual, conservada en part, té un campanar sobre el cimbori, el qual fou construït després de l’any 1452,  ja que l’anterior caigué i esfondra la volta durant els terratrèmols de l’any 1428.

Cal esmentar el contracte de l’any 1341 amb l’escultor Bernat Saulet per fer el retaule major amb temes de la Passió de Crist i les imatges de Sant Joan i de Sant Pau, ara  es guarda al Museu Episcopal de Vic.

Depenia del monestir, i el bisbe de Vic l’any 1262 hagué de pledejar amb el canonges per tal que reconeguessin la seva jurisdicció sobre l’església pel fet d’ésser una  parròquia. S’arribà a un conveni l’any 1264L’edifici fou refet en part després dels terratrèmols. Més tard sofrí moltes modificacions a causa del creixement de la vila. Les quals donaren lloc a nous altars amb les confraries respectives.

Fou molt afectada per la guerra i ocupació dels francesos  l’any 1690. Per això al segle XVIII fou ampliada amb dues naus laterals i una façana de coronament ondulat. Això va comportar la supressió dels antics murs romànics i també foren mutilades les absidioles.

El 1851 deixà de ser parròquia (funció que passà a l'antiga col·legiata del monestir). El 1936 fou destruïda, i l'abandonament subsegüent menà a la ruïna progressiva de l'edifici. Els anys 1960 se'n consolidà la part subsistent de la construcció romànica.

Actualment de l'edifici només en resta la capçalera i el frontis, ja que ha desaparegut tota la nau que les enllaçava. Es poden veure els tres absis disposats en forma de trèvol, que sostenen la cúpula sobre trompes que sosté la torre campanar del segle XVIII. L'absis central, a llevant, presenta com a decoració una simple cornisa sostinguda per petites mènsules. El de migjorn té al ràfec arcuacions llombardes amb ornamentació esculpida als permòdols. El de tramuntana té la part superior destruïda.

La portada, situada a la façana de ponent, és d'arcs en degradació, dos dels quals sostinguts per columnes amb capitells i timpà esculpit ambla representació de Crist entronitzat flanquejat per sant Pau i sant Pere i un àngel a cada extrem.

Sant Pol de Sant Joan de les Abadesses és una església romànica  declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARGARIDA DE NAVÈS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Navès és el municipi més extens del Solsonès, situat al seu extrem oriental, en contacte amb el Berguedà (Capolat, l’Espunyola i Montmajor) i amb una petita part del Bages (Cardona).

El poblament és en gran mesura disseminat, per bé que en alguns casos es produeixen petites agrupacions d’algunes cases. Moltes de les tradicionals masies que formen aquest terme des de l’època de repoblament del territori s’han mantingut habitades malgrat les vicissituds demogràfiques i econòmiques. El despoblament ha afectat principalment la part més muntanyenca.

El poble de Navès (85 h. 2005/610 msnm.), situat al centre dels fèrtils plans de Navès, al S del terme, és format per un petit grup de cases que constituïen un clos en època medieval al voltant del castell de Navès.

Prop seu hi ha l’església parroquial de Santa Margarida de Navès, edificada amb la rectoria damunt un cementiri cristià preromànic i sobre unes sitges que hom ha suposat ibèriques.

El primer esment conegut el trobem en un cartolari de l’Arxiu Diocesà de Solsona on consta que Ermessèn, l’any 1100, féu donació a Santa Maria de Solsona de les esglésies de Sant Julià d’Odro, Santa Margarida de Navès i Sant Andreu del Pujol. Segons Serra i Vilaró, les relacions entre Ermessèn i Ramon Mir, senyor del castell de Navès, esmentat ja el 968, quan el bisbe d’Urgell Guisad, que el tenia per compra al jutge Adó, el traspassà a Mir, no eren del tot cordials. Ho corrobora el fet que aquest no s’avingués a la donació i necessités de les pressions del comte Ermengol perquè l’any 1103 donés en alou a Santa Maria de Solsona el castell de Navès i les esglésies esmentades de Navès i el Pujol. El papa Eugeni III confirmà l’any 1150 al prepòsit de Solsona l’església de Navases. El mateix feren Alexandre III l’any 1180 i Climent III el 1188. 

En la relació de parròquies visitades entre els anys-1312-1314, pels delegats arquebisbals, surt esmentada Santa Margarida de Navès, segons consta en l’Arxiu Capitular de Vic.

El temple de Santa Margarida era de planta rectangular amb absis encarat a llevant i amb el frontis coronat per un campanar d’espadanya.

Els murs, notablement gruixuts, foren bastits amb pedra sense escairar. A la volta de canó la pedra és simplement desbastada. Aquesta estructura originària s’ha vist afectada per diverses intervencions que han canviat totalment la seva aparença.

Les actuacions, que han modificat no únicament l’estructura sinó també el seu entorn, es feren, si hem de fer cas de les dates que trobem en diferents llocs, l’any 1666, segons un bloc esculpit al mur de llevant de la nau.

Aquesta data podria fer referència al començament de l’obra de la nau, que devia acabar l’any 1668, com consta a la llinda de la porta. A ponent de la rectoria hi ha una altra data: 1685, i a llevant, la de 1828. La paret de migdia del campanar presenta un òcul amb data de 1801.

Com a conseqüència, ara ens trobem que només és visible per l’exterior el mur de migdia de l’església romànica, el qual encara ha estat reaprofitat per aixecar-hi el frontis de l’actual temple parroquial. L’emplaçament del campanar també afectà probablement l’absis, i la construcció de la nau de la nova església obligà a l’enderrocament del mur de tramuntana.

L’altra part que es lliurà de les reformes posteriors és el frontis, amb finestra d’arc adovellat de mig punt, bé que ara resta amagat i serveix, mitjançant l’obertura d’una porta, per a comunicar les dependències de la rectoria amb l’església i també amb l’antic campanar. L’actual i esvelt campanar és de tres cossos, rematat per una barana de pedra.

Aquesta porta fou oberta a una considerable altura del mur del frontis, per poder salvar el desnivell existent entre el pis rectoral i l’església, a la qual es baixa per un tram d’escala de cargol.

Santa Margarida de Navès és l'església parroquial del nucli de Navès que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MARTÍ DE GUIXERS. SOLSONÈS

TERRES DEL SOLSONÈS

Guixers és un municipi de la comarca del Solsonès, amb capital a la Casa Nova de Valls i, alhora, una de les 7 entitats de població o pobles que hi ha al municipi. Cap d'aquestes set entitats (ni tan sols la capital o la que dóna nom al municipi), però, té un nucli de poblament agrupat, ja que es tracta de veïnats de poblament dispers (masies) que deriven de l'antiga divisió parroquial. Potser per això el nom oficial del municipi originari era Guixers i agregats.

L’església de Sant Martí de Guixers, que dóna nom al municipi, anomenada també de la Trinitat o de Velianes, és situada vora uns camps al peu del camí, entre la rasa del Sastre a llevant, i el torrent de Castelltort a ponent, les aigües del qual donen al riu l’aigua de Valls, que corre 1 km més avall.

Aquesta església surt esmentada per primera vegada el 16 de setembre de 1088, data en què el comte Ermengol IV d’Urgell i la seva muller Adelaida cediren a Santa Maria de Solsona sis esglésies parroquials, entre les quals hi havia Sant Martí de Guixers (“Gissers”).

Anys més tard, el 19 de març de 1343, Guillem, abat de Tavèrnoles, confirmà l’obligació que el prior de Sant Llorenç, Bernat, disposà als homes de Linya sobre els drets i els rèdits de la parròquia de Sant Martí de Guixers.

Aquesta església fou sufragània de la parròquia de Castelltort.

L’església consta d’una nau rectangular, capçada a llevant per un absis quadrat. El conjunt es veu clarament que ha estat sobrealçat. El parament ha estat fet amb carreus de pedra tosca ben tallats i posats molt ordenadament en filades.

La teulada és a dos vessants i el frontis, a ponent, és coronat per un campanar d’espadanya amb dues llargues finestres cobertes amb un arc de mig punt.

Rep la llum de llevant per la finestra de l’absis, de doble esqueixada i coberta amb arc de mig punt adovellat i amb la part baixa dels muntants i l’ampit d’una sola peça. N’hi ha una altra de molt semblant al mur que dóna a migjorn, si bé aquesta presenta un esbiaix molt pronunciat.

La que hi ha al mur de la sagristia és posterior i resolta amb un bloc rectangular d’on foren retallats un arc de mig punt i un altre formant l’ampit i la part baixa dels muntants.

La porta s’obre a migjorn i és coberta amb un arc de mig punt adovellat.

A l’interior, la volta és apuntada, amb un arc pre-absidal, també apuntat.

L’absis presenta al cantó de l’evangeli,  una cornisa de pedres trapezoïdals amb bisell.

El mur nord és amagat a l'exterior per una capella de l'any 1663 dedicada a Sant Miquel, la sagristia (d'arc de mig punt i similar en la forma i posició a la de l'església de Sant Julià de Ceuró) i una escala que permet l'accés al campanar i que és similar a les de les esglésies de Sant Julià de Canalda i de Sant Martí de la Corriu.

Una pedra angular del cantó de migjorn de l’absis, presenta uns buidats  semblants a quatre nínxols.

Per la seva tipologia i per la tecnologia emprada en la seva construcció, aquesta pot ésser situada vers el final del segle XII o el principi del XIII, en el moment en què hom torna a emprar el tipus absidial rectangular.

Un dels elements interessants d’aquesta porta i també del temple, el constitueixen els ferros amb què aquesta porta ha estat ornamentada. Tot i que pensem que es tracta d’un element treballat en època posterior al romànic, sí que és evident que l’artesà que elaborà aquest treball ho féu tot seguint els models utilitzats els segles XII i XIII. La manera com ha estat acabat aquest treball i el sistema adoptat per a clavar-lo a la porta, amb uns claus molt petits i gairebé sense cabota, és el que ens porta a pensar que ens trobem davant un treball possiblement força posterior.

Sant Martí de Guixers, coneguda també com les Volianes o l'església de la Trinitat és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DE DUSFORT. CALONGE DE SEGARRA. ANOIA

PAS A PAS PER L’ANOIA.

Dusfort, també sovint anomenat popularment Durfort és un poble (25 h. 2009) i cap del municipi de Calonge de Segarra. Aquest topònim d’arrel celta significa “reducte fort” concepte certament creïble tenint en compte la seva ubicació en el cim d’un puig cònic, difícilment expugnable. 

L’església de Santa Maria inicialment era la capella del Castell anomenat de “Follia”. Sembla ser que aquest Castell va néixer del segle X a l’IX com un castell termenat dins el territori d’expansió del comtat de Manresa. El document més antic on apareix, datat el 1040, mostra la donació del vescomte Eriball de Cardona a la canònica de Sant Vicenç de Cardona, a la que va pertànyer fins el segle XIV. Actualment un gran casal encara anomenat “Castell” s’alça en aquest espai.

La primera referència documental de l’església de Santa Maria, correspon també a l'any 1040, al terme de Fulià, que s'anomenaria "Dusfort" al segle XII. En un primer moment, l'església tenia funcions de parròquia, i posteriorment va ser sufragània de l'església parroquial de Sant Vicenç de Conill, fins al 1878, moment que passà a dependre de l'església parroquial de Sant Pere de Mirambell

Està situada a un extrem del poble, aïllada de qualsevol edificació, Integrada dins del conjunt del cementiri local. Edifici molt remodelat amb el pas del temps, que presenta una nau única, de planta rectangular, coberta interior en volta de canó, capelles laterals i capçalera plana.

Té una coberta exterior a doble vessant, amb els aiguavessos escopint als murs de tramuntana i migjorn, respectivament.

A la façana de ponent de l'edifici, s'obre una petita obertura de forma espitllada, damunt de la qual, se situa un campanar d'espadanya de doble ull, d'arc de mig punt. L'obra presenta un parament de carreus mitjans, ben escantonats i disposats en filades horitzontals.

Santa Maria de Dusfort és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

MARE DE DÉU DE LA PIETAT. ORCAU. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

Al costat del petit poble d'Orcau s'alça un turó coronat per les restes del castell i del recinte fortificat. El castell es esmentat per primer cop l’any 1010 com a Castro Orcall. Va ser erigit en el moment més intens de les ràtzies andalusines. La construcció és conformada per un doble recinte emmurallat del qual es conserven els fonaments dels murs i torres circulars del perímetre exterior, mentre que de l'interior, més ben conservat, es conserva la planta quadrada i part de les bestorres dels angles de planta de mig cercle o tres quarts de cercle. Els paraments que en resten revelen una construcció feta amb pedra petita i amb obertures d'espitlleres.

L’església del Castell d’Orcau va estar primerament sota l’advocació de Santa Maria, i després, a la Mare de Déu de la Pietat.  En el segle X, la fortalesa de la que formava part , era dels comtes de Pallars, a partir del segle XI, el llinatge nobiliari dels Orcau va tenir la guarda i jurisdicció.

Documentada des del 1074, va perdre el caràcter parroquial en el segle XVI, substituïda per la nova església a la vila.

Del temple, obra del primer romànic o romànic llombard del segle XI, resten només part de l'absis i el mur de tramuntana. A partir de les restes conservades i de les fotografies anteriors abans de l'ensulsiada, sabem que el temple era d'una nau, coberta amb volta de canó sobre arcs torals, i absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera. La porta d’entrada era al mur sud. L'exterior de l'absis presenta decoració a base de dobles arcuacions cegues separades per lesenes.

Va mantenir-se en peu fins el 1962, quan es va esfondrar la volta i tota la meitat sud.

Cap l’any 1928 es va extreure la part de pintures murals romàniques. Avui estan conservades fragmentàriament al Museu Nacional d'Art de Catalunya. Representen figures d'apòstols sobre un fons de bandes de colors amb evocacions d'una línia de terra a la part inferior. També hi havia motius vegetals i geomètrics a la finestra de l'absis.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

LA TORRE DEL BRENY. CASTELLGALÍ. BAGES

TERRES DEL BAGES

La Torre del Breny, coneguda popularment com la Torre dels Dimonis, és un sepulcre monumental romà construït al segle III a pocs metres on conflueixen els rius Cardener i Llobregat. El seu posicionament és particular, ja que malgrat formar part del terme municipal de Castellgalí és situat entre els termes de Pont de Vilomara i Sant Vicenç de Castellet.

Una de les llegendes que s'expliquen sobre el monument ens explica que va ser construït en una sola nit per un savi diable ajudat per una vella amiga que li duia les pedres que li feien falta. L'endemà, mentre la vella duia a l'espatlla una de les grans pedres, el diable li va dir amb veu de tro: "Seny! No t'has adonat que ja s'ha acabat la Torre del Breny?" Així deixà amb un pam de nas a la vella.

L’any 1678 és coneguda amb el nom de Gombreny. Posteriorment com a Gran Breny. Aquest nom actual sembla ser una falsa grafia d' Elbreny , derivació probable d’Elderind, propietari dels terrenys al segle X.

És un edifici en forma de temple sense pòrtic i es mantingué en bon estat de conservació fins el 1870, que en fou destruïda la part superior. Els seus carreus es feren servir per construir una resclosa al riu.

Té planta quadrada, d’uns 10 m de costat, cobert amb volta. La part de dalt era una cel·la amb cobert de doble vessant. Al cantó oest hi havia un relleu que representava una figura femenina nua, entre dos lleons.

Entre el 1984 i el 1985 hom hi ha realitzat intervencions arqueològiques. L’aixecament planimètric ha demostrat que el monument no és exactament quadrat, mentre que l’excavació ha documentat el sistema de fonamentació, consistent en un caementicium (ciment romà) encofrat, damunt del qual i als angles, apareixen dues filades més de blocs.

Per uns dibuixos de l’historiador francès Alexandre de Laborde, que va visitar el monument l’any 1805, abans de la seva destrucció. En ells pot apreciar-se la monumentalitat, les dimensions i uns interessants detalls ornamentals. Així sabem, per exemple, que a la part superior del cantó oest s'hi erigia un fris que representava una figura femenina nua, acompanyada per a dos lleons i motius vegetals.

Si es conservés sencer, malgrat el seu mal estat de conservació i de presentació seria considerat un dels mausoleus més importants que queden de la Hispània dels romans. No obstant, és el principal monument d’art romà a la comarca del Bages

La Torre del Breny és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fotografia pertanyen al cartell del monument.

MARE DE DÉU DEL PRAT DE FIGUEROLA D'ORCAU. ISONA CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ

CAMINANT PEL PALLAR JUSSÀ

La capella de la Mare de Déu del Prat és documentada al segle XVII tot i que fou construïda al segle XVIII i restaurada posteriorment.

És una antiga església de planta rectangular amb contrafort en un dels murs laterals. La portada originària era d'arc de mig punt adovellat, segons consta en algunes fotografies. L’actual portal  és format per un arc rebaixat coronat per un guardapols amb teulada a doble vessant.

Al damunt hi ha un òcul circular, un rellotge de sol i, sobre la teulada, un campanar d'espadanya d'un sol ull.

A l'interior, la nau és coberta amb volta de llunetes sobre una cornisa força ampla, d'estil classicitzant i formada per diverses motllures. 

La teulada de l'església és a dues aigües, tot i que a l'extrem de la capçalera és interrompuda per un cimbori afegit posteriorment.

Al seu interior s’hi conserven les pintures que, dedicades a les virtuts teologals decoren la cúpula.

El cor fet amb fusta treballada, mostra també una profusa recoració pictòrica.

Mare de Déu del Prat de Figuerola d'Orcau és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA LLÚCIA DE CASA AYTÉS. ENVENY. SORT. PALLARS SOBIRÀ

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ

Santa Llúcia de Casa Aytés és la capella particular de Casa Aités. Està situada dins del poble d'Enviny, a la seva zona central-oriental. Pertanyia a l'antic terme  del castell d’Enveny.

Senzilla construcció de planta rectangular amb capçalera a ponent i porta a l'est, per damunt de la qual s'obre una petita rosassa. 

La façana es troba coronada per una espadanya d'un sol arc i els murs laterals presenten contraforts a l'exterior.  Actualment la coberta es troba ensorrada i pràcticament és en ruïnes.

Santa Llúcia de Casa Aytés  és una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DE SANT SERNI DE LA LLANERA.TORÀ DE RUIBREGÓS. SEGARRA

PAS A PAS PER LA SEGARRA

Sant Serni de la Llanera o també Sant Serni del Bosc és un llogaret  (29 h./ 610 msnm.)  situat a l’esquerra de la riera de Llanera.

L'església, dita de Santa Maria i Sant Sadurní­, ja és documentada a l'any 805, en la donació feta pel Bisbe Leidrad de Lió al monestir de Serni de Tavèrnoles. Inicialment fou una cel·la monàstica que va construir el monjo Sidoni. Durant els segles posteriors passà de propietari en propietari fins al darrer, el bisbat de Solsona.

Edifici que ha sofert diverses modificacions al llarg dels segles, canviant el seu aspecte inicial romànic.

De la primitiva construcció romànica, d'una sola nau, només se'n conserva la paret del primitiu frontis i una part del mur nord-est.

L'actual edifici és fruit d'una reforma i ampliació, realitzada cap el 1764, consistent el l'obertura de quatre capelles laterals, la construcció del cor i la volta de canó amb llunetes.

L'entrada principal està en el mur sud-est, és una entrada rectangular amb llinda de pedra (amb data de 1764 inscrita) i porta de fusta de doble batent. A sobre hi ha una petita fornícula on hi ha una imatge de Sant Sadurní. A la part posterior de la façana hi ha un ull de bou circular. Al mur nord-est hi ha una petita obertura. Al mur nord-oest hi ha una finestra geminada.

El campanar és de planta quadrada, a la part superior té quatre obertures d'arc de mig punt i culmina amb una cornisa i una balustrada rematada per quatre esferes als extrems.

Com a elements destacables, la reixa de ferro forjat que tanca una de les capelles laterals, els travessers de ferro forjat de la porta d'entrada i uns estela discoïdal encastada en un mur lateral. Davant la façana, en el fossar, s'observa un petit altar per beneir el terme.

Santa Maria de Sant Serni és un monument inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARIA DE FIGUEROLA D’ORCAU. ISONA I CONCA DELLÀ. PALLARS JUSSÀ

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

La vila de Figuerola d'Orcau (204 h. 2006/552 m) és aturonada i construïda dins el seu recinte murallat. Comprèn tres ravals, el raval del Comte, que fou de la senyoria del comte de Pallars, el de Faidella i el Raval de Ferrer.

El topònim Figuerola apareix esmentat per primera vegada l’any 1071. El 1111 o 1112 el comte Pere Ramon I de Pallars infeudà la vila de Figuerola a Teobald d’Orcau, de manera que l’esmentat personatge, que posseí el castell d’Orcau pels comtes de Pallars, havia de tenir dues terceres parts de la vila i l’altra havia de restar del comte. Consta que el 1272 el rei Jaume I demanà la potestat del castell de Figuerola a Ramon d’Orcau. Els anys successius la potestat fou reclamada als Orcau pels monarques.

Santa Maria de Figuerola d’Orcau està documentada en la visita dels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, de l’any 1314, amb l'advocació original a Santa Maria. Entre 1758 i 1904 estigué dedicada a la Mare de Déu dels Àngels, però en aquest darrer any se li retornà l'advocació original.

Es tracta d'una construcció bàsicament romànica, però amb nombroses afectacions al llarg dels segles. És un temple de dimensions molts grans, que ha sofert moltes modificacions al llarg del temps i, per tant, ha estat molt alterat en el decurs dels segles.

Les estructures bàsiques són clarament romàniques: nau única i amb absis semicircular a la capçalera.

La porta és a ponent, ornamentada amb dues arquivoltes en degradació i extradossades per un guardapols. Damunt de la porta, a més, hi ha una finestra d'ull de bou circular

La façana és coronada per un campanar d'espadanya de sis ulls en tres nivells diferents. El primer pis amb quatre ulls diferents i els dos següents pisos amb un sol ull.

L’aparell és de carreus de pedra tosca, perfectament tallats i polits. Tot plegat és obra del segle XII, en el moment que podríem anomenar de plenitud del romànic.

Conserva un retaule del segle XVIII, que se salvà de les destruccions de les guerres posteriors. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT SALVADOR DE TOLÓ. GAVET DE LA CONCA. PALLARS JUSSÀ

CAMINANT PEL PALLARS JUSSÀ

Sant Salvador de Toló és un poble (51 h. 2009/791 msnm.) situat al vessant esquerre de la vall de Conques, al peu de la serra de Campanetes.

L'origen de la vila, cal anar-lo a buscar al castell de Toló, que fou un dels castells conquerits o fundats per Arnau Mir de Tost per al comte d'Urgell, però que en els pactes amb el de Pallars passà a jurisdicció pallaresa. Cal tenir en compte que la filla d'Arnau Mir de Tost, Valença de Tost, es casà amb el comte de Pallars Jussà, Ramon V. El de Tost llegà el castell de Toló a la seva filla i al seu nét Arnau, que més endavant seria comte de Pallars Jussà, en el seu testament del 1071.

El lloc depenia del castell de Toló, pertanyent al vescomtat de Vilamur. Fou municipi independent fins el 1970. L’antic terme comprenia els llogarets i les caseries del Mas de Guillem, Mereia, Perolet, Castellnou, Toló o Sant Vicenç de Toló, Mata-solana , la Ferreria, Presquiró i l’hostal Roig. Comprenia encara la casa i antic priorat i quadra de Bonrepòs i el despoblat de Montllor.

El 1937, dins del moviment general de rebuig dels noms de sants per a designar les poblacions catalanes, aquest municipi s'anomenà Vila de Toló.

Havia estat cap del municipi del seu mateix nom fins al 1970, quan, amb els també aleshores municipis d’Aransis i Sant Serni formaren el nou terme municipal de Gavet de la Conca.

L'església parroquial de Sant Salvador de Toló és l'església principal de l'antic terme de Sant Salvador de Toló. Manté en teoria el seu caràcter de parroquial, però en realitat depèn de la parròquia de Vilamitjana, com les altres parròquies del terme al qual pertany.

És esmentada ja el 1088, quan Ermengol IV d'Urgell i la seva muller Adelaida donen aquesta església a la canònica de Santa Maria de Solsona. Aquesta donació fou confirmada el 1097 pel papa Urbà II. Tanmateix, a ran de la consagració de la nova església de Solsona, el 1163, el bisbe d'Urgell manifesta la voluntat de mantenir dins del seu bisbat la jurisdicció de Sant Salvador de Toló.

L’any 1758: en depenien l'església sufragània de Sant Vicenç de Toló i la capella de Sant Roc de Mata-solana.

De l'obra romànica a penes en queda res més que algunes filades de pedra de la façana meridional, on sembla conservar-se les restes d'una finestra en forma de creu.  

Sant Salvador de Toló és una església d’una nau coberta amb una volta de canó sobre tres arcs torals de mig punt i amb la capçalera recta; està acompanyada de capelles laterals. Els seus murs interiors es troben emblanquinats; un fort desnivell fa que la capçalera quedi al damunt d'un nivell del terra situat força més avall; en fer-se la nau, va tancar un espai que ha quedat buit i el mur de la capçalera va ser aixecat de força més avall que el terra de la nau.

El frontal té un portal en arc de mig punt amb un marc de dovelles i carreus de peces grans i ben escairades, una fornícula amb imatge al damunt, un òcul motllurat a mitja alçada i una cornisa angular.

Els seus murs són de pedra vista amb carreus a mig picar, matussers, irregulars i disposats en filades més o menys uniformes, tot d'un material terròs.

Campanar de planta gairebé quadrada és situat al costat dret del temple. Està capçat per una cornisa motllurada i un terrat amb barana d'obra. La cel·la queda oberta amb finestres d'arc de mig punt, una a cada cara; hi pengen campanes. Té l'esfera d'un rellotge sota de la finestra frontal, únic element que trenca la nuesa dels seus murs.

Sant Salvador de Toló és una església inclosa en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau