SANT PERE DESPUIG. VALL DE BIANYA. GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA

Sant Pere Despuig és un nucli de població (108 h. 2009/ 439 m. alt.), de caràcter disseminat. Es troba aturonat al centre de l'altiplà que separa les rieres de Santa Llúcia de Puigmal i de Santa Margarida. Com el mateix topònim indica, l’església es troba situada damunt un puig de la petita formació muntanyenca de la Cademunt.

El topònim del lloc ve documentat, vinculat amb el nom del temple, com a “Pui” (1095), “Podio de Biania” (1248) i “Podio” (1372), sent aquest últim el que ha quedat finalment. Aquesta església ve esmentada sovint com a Sant Pere Espuig o Despuig. Tot i això, en els documents oficials se li ha aplicat sempre el topònim de Puig, traducció del “Podio” llatí.

La família dels Bianya, posseïa en franc alou una estada senyorial al costat de l'església de Sant Pere del Puig (avui aquesta estada està totalment en ruïnes); a ells es deu la fundació de l'església parroquial de Sant Pere.

L'any 964 va tenir lloc la consagració del temple anterior al que ha arribat als temps actuals; apareix esmentat com: "...Sancti Petri...constructam in territorio de Bianya. Aquesta és una de les primeres notícies que es tenen del temple. Centúries més tard passà a dir-se Sant Pere Espuig o Despuig, amb l’article salat aglutinat al nom d’origen.

La primera església va ser consagrada el 964, després en el segle XII devia tornar a ser reedificada. Les cròniques del segle XV esmenten que l’església va ser destruïda pels terratrèmols. Això fa que hi hagi  poques restes de l’edifici romànic del segle XII, posterior al consagrat en el segle X. Aquestes restes es poden veure a l’extrem sud-oest de l’edifici, on hi ha construïda la torre del campanar.

Era d'una nau que s'estenia de llevant fins a ponent, però el segle XVIII hom amplià vers els costats nord i sud, capgirant la seva disposició i convertint la vella nau en creuer.

El campanar d’espadanya, va ser convertit en torre rectangular amb teulat a quatre vessants. Sota les obertures del pis superior, obertes als quatre vents hi podem apreciar d'altres obertures cegues.

La porta d’entrada actual, d’estil barroc, situada a migdia té una llinda on hi ha gravada la data de 1782. Dins el timpà hi ha els atributs iconogràfics de l'apòstol enmig de motius decoratius de fullatges estilitzats.

Al nord i est hi ha annexada una rectoria.

L’any 1936, van destruir totes les imatges del seu interior. Fins aleshores aquesta església parroquial posseia una marededéu romànica, sedent, venerada sota l’advocació de Mare de Déu de Gràcia. 

El 1939 es va rehabilitar el temple. Els anys 2001 i 2002 es va tornar a reformar.

L’església de Sant Pere Despuig és inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MARTÍ DE SOLAMAL. VALL DE BIANYA. GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA

Sant Martí de Solamal és aixecada damunt d’una petita elevació del terreny. L’església, antiga parroquial, és situada a l’esquerra de la riera de Santa Llúcia de Puigmal, prop de la seva confluència amb la del Farró.

La primera referència documental coneguda sobre aquest temple data de l'any 979, quan és citat com a "Sancti Martino... in valle biannia" quan en el testament fet per Miró II, comte de Besalú i bisbe de Girona, la donà al monestir de Camprodon. Possessió que va ser confirmada l’any 1169.

El topònim del lloc, unit al del titular de l'església, es transformarà després en "Solamal" (1168), "Solermal" (1358), "Solamala" (1362), "Solo malo" (1364) i, de nou "Solamal" (1582). En ocasions, l'església és encara actualment citada com a Sant Martí de Bianya, per bé que el nom habitual és el de Sant Martí de Solamal. Va passar a dependre de Sant Pere del Puig en el segle XVI.

És una església romànica d'una sola nau amb absis semicircular a llevant, amb modificacions posteriors que desfiguren l'estructura primitiva del segle XII. S’afegiren en èpoques tardanes,  la casa del campaner al sud, i la sagristia al nord.

A la capçalera de l’absis,  presenta un fris sostingut per mènsules decorades amb figures algunes quelcom malmeses.

El frontispici amb la porta d’entrada dovellada i amb arc de mig punt, és a ponent. Damunt la porta es troba un òcul.

En aquesta part de l’edifici s’alça la torre campanar. Que segurament devia haver estat d’espadanya i es convertí en torre quadrada aproximadament al segle XVII. Presenta obertures a cada costat i una teulada a quatre vessants.

És interessant la pica baptismal d’immersió acopada possiblement del segle XII i decorada a part inferior amb una sanefa en forma de soga. També hi ha una pila beneitera barroca.

Sant Martí de Solamal és una església romànica inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANTA MARGARIDA DE BIANYA. GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA

Santa Margarida de Bianya és un poble (77 h. 2009) de caràcter disseminat, al vessant dret de la vall de Bianya, a la dreta de la petita vall de Santa Margarida, afluent seva, al peu de la serra de Sant Miquel del Mont.

El lloc és centrat per l’església parroquial de Santa Margarida, d’origen romànic (conserva l’absis i la torre del campanar). L'origen del poble és l'església de Santa Margarida de Bianya, que es va constituir en parròquia. La parròquia fou incorporada a l'antic municipi de Capsec el 1857, municipi que més tard acabaria donant lloc a la Vall de Bianya.

L'església ja existia en el segle IX i fou donada l'any 858 pel compte Guifré el Pilós al monestir de Santa Maria de Ridaura. El 953 fou donada pel comte Sunyer de Barcelona junt amb la de Ridaura al monestir de Santa Maria de la Grassa, del qual dependria fins que a partir del segle XIII

A partir del segle XIII va passar a estar sota la tutela del monestir de Sant Joan les Fonts, fins que en el 1357 va ser annexionada a Corona. Consta que en el segle XIV tenia tres altars el Major, el de la Verge Maria i el de Sant Joan i Sant Pau.

L’església, malgrat va quedar força malmesa en uns terratrèmols que van tenir lloc durant el segle XV, conserva bona part de la seva arquitectura original. És un edifici d'una sola planta amb transsepte o creuer que respon a les característiques del romànic del segle XII amb l'excepció d'una absidiola del segle X, al nord. Sembla que hi havia una segona absidiola que en el segle XVIII es va enderrocar per bastir-hi la sagristia.

La capçada és a l'est i està formada per tres naus semicirculars. La nau central té volta apuntada i tres arcs formers, apuntats, que descansen en grosses impostes, recolzades en mènsules, la majoria llises tot i que alguna presenta una decoració molt esquemàtica. L'arc que marca la separació de la nau i l'àbsida, que té volta de quart d'esfera, descansa sobre un pilar adossat a la paret. Una imposta motllurada segueix el perímetre de la nau central i de l'àbsida.

El campanar de torre, amb teulada a quatre vessants, s'assenta sobre la factura romànica de la paret de ponentí i ha estat modificat en diverses epoques.

L'antiga porta romànica es troba a la façana de migdia. Va ser cegada amb les reformes del segle XIX. Era dovellada. Avui es troba mig partida per la construcció de l'annex lateral. S'aixopluga, igual que l'antic pedró de la creu de terme, sota l'atri adossat a les fermes parets del temple. La portalada actual d'inspiració neoclàssica ha estat posteriorment reformada. Presenta un frontó triangular sostingut per diverses columnes adossades. A la part central hi ha una fornícula per acollir la imatge de la santa. A la llinda hi ha la següent inscripció: "HIC DOMUS / DEI EST ET / PORTA CAELIS / ANNO 1855".

Per la banda nord s'adossaren als murs les dependències de la rectoria que ocupen també tota la coberta de la nau del temple. L'interior, molt arreglat durant les obres de restauració recents, té una cornisa que recorre els murs, arcs torals, volta apuntada i arc triomfal recolzat sobre pilastres. El campanar és de torre, amb teulat de quatre vessants, assentat sobre el de factura romànica i molt modificat en diverses èpoques.

Pel que fa a la devoció popular, aquest temple posseïa una relíquia molt preuada que va motivar una pràctica devocional que s’ha mantingut fins als nostres dies; es tracta del cíngol de Santa Margarida, el cordó que se cenyeix a la cintura. Un incendi durant la Guerra Civil va destruir molts dels objectes litúrgics i els retaules que custodiava la petita església. Malgrat això, al seu interior s’hi pot contemplar una petita col·lecció d’objectes d’orfebreria procedents de parròquies veïnes. L'any 1978 s'hi realitzaren obres de restauració

Conserva la imatge gòtica de Santa Margarida, d'alabastre policromat.  Hi ha l'única pica baptismal que es conserva. Segons l'opinió de Josep Murlà és d'època barroca. Està decorada amb un cordó que es repeteix en la part baixa del peu.

Santa Margarida de Bianya és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT MARTÍ DEL CLOT. VALL DE BIANYA GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA

Sant Martí del Clot, també conegut com Sant Martí de Tornadissa és un poble (37 h. 2009) centrat per l’església parroquial de Sant Martí, situada a 509 m alt., als vessants meridionals de la serra de Malforat, damunt la riba esquerra de la vall de Sant Ponç d’Aulina. Era la parròquia del veïnat del Clot. Va perdre aquesta funció en convertir-se en sufragània de la de Sant Salvador de Bianya.

Es documenta ja al 1145 i és citada, l'any 1253 com "Sancti Martini de Teneriza", nom que va modificar-se més tard per "Terneriza" i "Tornariça", fins a arribar a la denominació de Sant Martí de Tornadissa, encara vigent.

El temple actual és romànic del segle XII, molt modificat i  refet després dels terratrèmols del segle XV. Durant el segle XVIII va ser novament renovat i es va annexionar la sagristia al costat de migjorn de l'absis.

L’església és d'una sola nau, sobrealçada i modificada durant el segle XVIII amb afegitons a les façanes nord i sud que li donaren, a l'interior, forma de creu. A la part romànica dels murs es pot veure un fris sostingut per senzilles mènsules.

El campanar, de torre i amb telat a quatre vessants, es troba a l'extrem Sud-oest de l'edifici. Té una campana que porta la frase: "Ave Maria Gratia Plena. 1649." 

L'absis és semicircular, amb finestra central cega, i mig amagat per la construcció de la sagristia. L'interior es va enguixar després e la guerra per tapar la negror que deixà l'incendi iconoclasta del juliol de 1936. 

Hi ha una inscripció a la dovella central de la porta d'entrada. Fa referència als terratrèmols del segle XV. Més o menys diu així: "Com la present església fos destruïda per raó dita terratrèmol, l'any MCCCCXXVIII, los prohoms de la parròquia tornaren la dita obra, l'any MCCCCXXXVIII. La mà d'obra ha duta en Francesc M. Coromina, del Clot, òbit; la mà d'obra fèu en Pere del Massegur de La Pinya. 1439".

Sant Martí del Clot és inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT SALVADOR DE BIANYA. GARROTXA

PASSEJANT PER LA GARROTXA

Animats per les fotografies de Francesc Puig Riera en la seves visites per les terres de la Garrotxa van decidir iniciar unes sortides per a fotografiar-la i conèixer-la.

El primer indret que vam visitar va ser el de Sant Salvador de Bianya i la seva església. Sant Salvador de Bianya és un poble (79 h. 2009/598 m alt.) situat a la capçalera de la vall del seu nom. L’antic terme comprenia, encara, els veïnats de l’Abella, d’els Hostalets de Capsacosta i la masia del el Ferró , així com el de Pujador i de Callís. Fou municipi independent fins el 1969. 

És centrat per l’església parroquial, d’origen romànic (en conserva la fàbrica i l’absis, però la porta d’accés, els capitells i les columnes responen a la restauració efectuada a la primeria del segle XX). Tenia com a sufragànies la de Sant Ponç d’Aulina i la de Sant Martí del Clot . Foren totes possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

L'església v ser consagrada l'any 1170 pel bisbe de Girona, Guillem de Monells a petició del seu germà Ponç, que era bisbe de Tortosa i abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Al document testimonial ve esmentat com "Sancti Salvatoris de Biania".

Segons consta en la visita pastoral feta pel bisbe de Girona Joan de Casanova, l'any 1432 l'església es trobava destruïda arran dels terratrèmols que afectaren la comarca i s'havia aixecat una cabana dins la qual el rector, Guillem Spinalb, celebrava el culte. El bisbe manà que en el termini d'un any es traguessin els enderrocs i donà dos anys per cobrir-la, cosa que indica que l'església no estava totalment derruïda sinó que només s'havia esfondrat la volta. 

El 24 d'agost de l'any 1599 es contractà el pintor Pere Mates i Espinosa de Girona per la realització d'un retaule per a la capella de Sant Andreu en el qual es pintaren escenes de l'hagiografia de l’apòstol així com les imatges de Santa Maria, Sant Pere, Sant Sebastià, el Salvador i Sant Joan Evangelista. Es va convenir que «Si dit retaula rebra dany per lo cami que en tal cas lo dit mates, sia obligat pagar los danys», la qual cosa suposa que la realització d'aquest retaule tingué lloc fora del temple o edificis més o menys propers, i s'ha fet la hipòtesi que potser en el taller que el mestre tenia a Girona.

En el segle XVII, a més de l'altar major, l'església disposava de diferents altars laterals a part del ja esmentat a Sant Andreu: els dels Sants Joan Baptista i Evangelista i el del Roser. Un altre altar, el del Sant Crist es manà fer-lo en finalitzar aquest mateix segle. Poc després, l'altar de Sant Andreu passà a ser dedicat a Sant Ponç i Sant Isidre.

El 1911 s'hi portaren a terme obres de restauració segons projecte de l'arquitecte de Girona Rafael Masó, inaugurades el 13 d'agost de 1911, col·locant-se a l'altar major un retaule amb l'escena de la transfiguració del Senyor, el qual va ser destruït l'any 1936 durant la guerra civil espanyola.

Malgrat les modificacions que ha anat patint al llarg dels segles, l’església de Sant Salvador de Bianya constitueix un dels temples més bells de la comarca de la Garrotxa. És una església d’una sola nau coberta amb volta apuntada i un sol absis. Té petits detalls decoratius interessants com ara els dos capitells de les columnes adossades al mur del primer tram de la nau, amb decoració vegetal amb uns petits caps humans entremig. Cal destacar també la petita finestra de doble esqueixada oberta a l’absis, amb una arquivolta sostinguda per dues columnetes amb capitells decorats. A l’exterior, la finestra segueix el mateix esquema que a l’interior i corona l’absis un fris amb mènsules esculpides.

Sota el cor es conserva una pica baptismal de tradició romànica, amb una ornamentació en forma de sanefes en relleu.

L'Església de Sant Salvador de Bianya és un monument protegit com a Patrimoni Arquitectònic Català.

En el marc del projecte de la Vall del Sentits, promocionat per la Vall de Bianya, es va obrir un centre d’interpretació la Casa del Paisatge, a ca l’Escolà. L’exposició es centra en quatre paradigmes de la idea visual del territori: el transitat (vies), el conreat (molins i cultius), el simbòlic (esglésies i oratoris) i l’idealitzat (visions literària i pictòrica).

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

SANTUARI DE LA QUAR. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA

El santuari de la Quar es troba encinglerat a 1069 m, al sector nord-oriental del terme, dalt d’una mola rocosa, en un pla envoltat per un cingle vertical que ateny més de 100 m, damunt el coll de Jovell, des d’on domina una magnífica panoràmica sobre la vall de Merlès, el Berguedà i els cims pirinencs.

Correspon a l’antiga parròquia de Santa Maria de la Quar, esmentada ja el 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell amb el nom d'Illa Corre (probable llatinització de Lakorr, variant sufixal del basc lakarr “munt de grava”, que deu referir-se al penyal on s’alça).

A partir del 840 hi hagué un retrocés en el poblament de tota la comarca que motivà una forta desorganització política i religiosa, i la parròquia possiblement fou abandonada. Amb la represa de Guifre el Pelós, a partir del 879, s’establiren al territori un sèrie de pagesos que passaren a estar sota la jurisdicció del representant del comte, el vicari del veí castell de la Portella.

Fou llavors que l’església va ser reedificada i consagrada pel bisbe Nantigís el dia 1 de desembre del 899. Una mala lectura de l’acta de consagració (“ut veniret ad ecclesias idolorum consecrandas” per “ut veniret ad ecclesias illorum consecrandas”, error rectificat per Cebrià Baraut) havia donat peu a una sèrie d’interpretacions sobre suposats altars d’ídols pagans o sobre una possible profanació de l’església per part dels musulmans, avui dia sense cap fonament.

El territori assignat a la parròquia anava des de la riera de Merlès, al riu de Borredà, fins a la serra del Mascaró, al Montsent, i els Quadres (topònim no identificable), i segurament comprenia els territoris actuals de la Portella i de Sant Maurici.

La fundació del monestir de la Portella dins la seva demarcació desplaçà l’esmentada església com a centre espiritual, i els senyors de la Portella la donaren al monestir el 1069; els monjos en tingueren cura des del segle XII.

L’edifici primitiu fou reedificat en època baix romànica (resta només algun vestigi d’aquesta construcció) i ampliat amb un campanar al segle XVI; hom capgirà també l’entrada, de sol ponent a sol ixent.

Al segle XVIII fou ampliat de nou amb capelles i molt transformat encara el 1840, en què hom construí un cambril nou, tres capelles laterals i repintà tot l’interior. Al costat de l’església hi ha la casa rectoral i dels ermitans.

S'hi ha venerat fins a temps recents la imatge romànica de la Mare de Déu de la Quar (avui a l’església de Sant Maurici per motius de seguretat), que representa la Verge asseguda, amb l’Infant al bell mig de la falda, i que és un notable exemplar dels segles XII o XIII.

Esdevingué aviat centre de devoció i anà adquirint el caràcter de santuari. La creença popular que l’aigua de les piques de l’aigua beneita guaria les berrugues portà a la construcció de la propera font de les Berrugues, arranjada al segle XIX amb una capelleta i una imatge de la Mare de Déu.

Abandonada i saquejada a mitjans del segle XIX fou novament edificada pels incansables titulars de les cases pairals veïnes.

Santa Maria de la Quar és una església catalogada com a patrimoni immoble al mapa de patrimoni de la Generalitat de Catalunya.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT VICENÇ DE CASTELLAR DEL RIU. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA 

La nostre sortida va ser infructuosa a causa del mal estat de la pista, havia plogut un o dos dies abans. Al no ser el nostre vehicle un 4x4 vam preferir abandonar (cruel paraula) i tornar un altre jorn. Però com hi havia estat l’amic Francesc Puig Riera, he aprofitat la seva fotografia per fer aquesta crònica.

L’església de Sant Vicenç de Castellar del Riu, situada dins l’antic comtat de Berga, devia esser l’església del castell de Castellar, pertanyent a la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d’Urgell. 

A l’acta de consagració de la catedral d’Urgell, document del segle X o del començament del XI surt esmentada la parròquia  de Castellar del Riu. 

Hi ha un document a la arxiu de la catedral d’Urgell en el qual consta que el 15 de desembre del 900 va ser consagrada l'església el bisbe Nantigís, a petició del prevere Ranesind, i dels habitants del lloc que havien erigit l’edifici. 

L’església i el lloc de Castellar del Riu surten esmentades com a possessions de la família vescomtal del Berguedà al segle XII. Pertanyien al vescomte Guillem de Berguedà i passaren a formar part de les possessions  del seu fill el trobador Guillem de Berguedà, el seu fill primogènit. Aquest l’any 1187 en el seu testament cedia a Santa Maria de Poblet un mas del terme de Castellar del Riu, confirmant una donació del 1183. 

L’església de Castellar del Riu fou parròquia tal com s’esmenta a la visita efectuada al deganat de Berguedà l’any 1312. L’any 1371 el capellà de l’església de Sant Vicenç pagava el delme corresponen a Santa Maria de la Seu d’Urgell. 

L’any 1363 el prior del monestir de Sant Llorenç de Morunys amb el consentiment de l’abat de Sant Sadurní de Tavèrnoles fundà la capellania de Sant Llorenç de Morunys amb les rendes que percebia de la parròquia de Sant Vicenç de Castellar del Riu.  

L’església era sufragània del santuari de Corbera el segle XVIII. Actualment no té culte i és abandonada i en ruïnes. 

Observo la fotografia de Catalunya Romànica i l’actual, el seu estat de deteriorament és palpable. 

L’església de Sant Vicenç és un edifici romànic  però molt desfigurat a causa de la quantitat i qualitat de les transformacions i reformes que han estat fetes al llarg de la seva història. 

Església d'una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, acabada a llevant amb un absis semicircular. Les capelles laterals són d'època posterior, cobertes amb volta de canó.  

Al sud-oest trobem una torre campanar de base quadrada.  

La porta d'entrada actual està oberta a l'absis, on també trobem una finestra a un nivell superior. Originalment es devia trobar al costat de migjorn on hi ha una capella oberta posteriorment. Per aquest motiu és devia traslladar a l’absis  i que conjuntament a la construcció de la finestra superior va ser sobre elevat. 

La coberta és a dues aigües de teula àrab. El parament és de carreus de pedra, més o menys de la mateixa mida, ben escairats, disposats en filades i units amb morter. El conjunt està envoltat per antics conreus, avui prats de pastura, i boscos. 

L'edifici està molt malmès. La teulada està esfondrada des de l'absis fins a l'arc presbiteral que encara es manté. El campanar es veu també mig enderrocat. No obstant encara es pot contemplar la volta apuntada de la resta de la nau. 

Sant Vicenç de Castellar del Riu és una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia. Francesc Puig Riera