PASSEJANT PER
L’ALT EMPORDÀ
Els orígens de San Quirze de Colera
són difícils de precisar a causa a la problemàtica d'un document que molts
historiadors consideren una falsificació del segle XIII. En aquest s'assenyala
que la fundació fou avalada ja a inicis del segle IX per Carlemany. En aquest s'esmenta
que vers l'any 785 dos germans, Libenci i Assinari juntament amb els seus
familiars, fundaren un monestir tant per fer vida cenobítica i per poder
treballar les terres. Després d'aprisiar aquestes terres varen anar a la cort
de Carlemany per obtenir un precepte de possessió.
Abans de l’any 815 van aconseguir un
precepte reial on s’esmentaria ja el monestir, alhora que el feia beneficiari
de diversos béns. Tot i la poca fiabilitat d’aquestes dades, s’han descobert
importants elements arquitectònics i enterraments d’aquella època que
demostren, si més no, la seva antiguitat. Aquell precepte de Carlemany va
significar el tret de sortida d’una sèrie de donacions i fundacions de
parròquies sota la direcció del monestir de Sant Quirze.
Més endavant el monestir, que era
una fundació particular propietat de la família dels fundadors, va rebre
d’aquests la propietat dels béns. Després d’un intent d’intromissió per part
del comte d’Empúries Alaric, l’abat de Sant Quirze va demanar el 844 a Lluís I
el Pietós el reconeixement de la fundació i dels drets adquirits.
Després d’un període sense notícies del monestir, possiblement motivat per
algunes incursions bèl·liques, es torna a esmentar a l’any 927, i el nom del
seu abat, Manuel, que marca el començament d’un període de puixança, amb
diverses donacions al seu favor.
El 935 el bisbe de Girona va
inaugurar l’església monàstica, aixecada gràcies a l’ajut econòmic del comte
Gausbert d’Empúries, que va beneficiar Sant Quirze amb més propietats i drets.
En els anys següents el monestir intervingué decididament en diversos actes
relatius a altres centres monàstics de l’entorn.
L’any 1123, el bisbe Berenguer de
Girona va presidir la cerimònia de consagració de la nova església i en aquell
moment també es va esmentar l’església de Santa Maria. Ens els anys següents es
continuaren registrant donacions importants a favor del monestir. El 1288 es
lloc va patir els efectes del pas de tropes franceses.
Al segle XV comencen a trobar-se
indicis de decadència, i de l’existència d’abats comendataris. Hi ha constància
que el 1441 el claustre es trobava en perill de ruïna. El 1592 el monestir fou
suprimit, extingint-se la comunitat i integrant-se amb el de Sant Pere de
Besalú.
Amb l’exclaustració de 1835, els
béns de Sant Pere de Besalú foren subhastats. El monestir de Sant Quirze de
Colera, amb totes les seves pertinences i terres, va ser adquirit pel general
liberal Ramon de Nouviles i de Ràfols. Els edificis foren utilitzats amb
finalitats agrícoles i abandonat en ocasions. El 1931 fou declarat Monument
Nacional. Els descendents del Ramon de Nouviles n'han estat propietaris fins
que el 1994 el van vendre a l'Ajuntament de Rabós per la
quantitat simbòlica de 1.000 pessetes. En els darrers temps s’hi han fet obres
de consolidació i restauració.
La consagració de l'església del
monestir a Sant Quirze, Sant Andreu i Sant Benet no fou fins a l'any 935, quan
el bisbe Guiu de Girona, a demanda de l'abat Manuel, consentí. En el text que
recull la consagració també s'esmenta que l'església havia estat reedificada
enderrocant parts inútils fins als fonaments i mantenint les parts
aprofitables, es parla dels ornaments reparats, dels canals i de les
construccions útils reformades, de les campanes i les obres refetes. Cal
esmentar que sota el protagonisme de l'abat Manuel, el cenobi va viure un
període d'engrandiment i prosperitat.
Encara de més significació pel futur
del monestir foren els importants alous que li van llegar els comtes d'Empúries
Rosselló Gausbert i el seu fill Gausfred durant gran part del segle X. Amb
aquestes possessions l'abadia consolidà uns forts dominis jurisdiccionals al
llarg d'un ampli territori que s'estenia per l'Albera i que comprenia, ja en
aquest moment, el tram de litoral que, aproximadament, correspon al que avui
pertany als municipis de Portbou i Colera.
Aquesta no fou l'única consagració,
donat que es tenen notícies d'una altra l'octubre del 1123 als mateixos sants
del monestir, però també de l'església de Sant Maria, aquesta vegada a mans del
bisbe Berenguer de Girona, en presència d'Arnau, bisbe de Carcassona, de Pere,
bisbe d'Elna i de molts altres personatges, tant laics com religiosos. Aquest
és un moment d'intensa renovació edilícia i que també correspongué a un període
d'ampliació dels territoris del monestir vers tramuntana. Al segle XIII es
consoliden els seus drets jurisdiccionals amb diverses butlles papals, compres
de terres, etc. Malgrat això, també fou objectiu militar; durant la campanya de
Felip l'Ardit (1285), fou envaït per tropes de Jaume de Mallorca (1288).
L'església de Sant Quirze és de planta
basilical de tres naus, amb transsepte i tres absis semicirculars,
orientats a llevant. La nau central i el creuer estan coberts amb volta de
canó, mentre que les naus laterals i els absis presenten voltes de quart
d'esfera. L'absis central, de mida més gran que les absidioles laterals,
també presenta arcuacions llombardes a l'interior del temple i s'obre a la nau
mitjançant un doble arc de mig punt en gradació, amb les impostes bisellades,
que també es repeteix a l'absidiola de tramuntana. La de migdia, en canvi,
presenta un arc rebaixat que fou modificat tardanament.
Entre l'absis central i l'absidiola
meridional es construí posteriorment una capella de planta rectangular, coberta
amb volta apuntada i oberta al transsepte mitjançant un arc també apuntat. Les
naus són separades per pilars cruciformes als que s'adossen les pilastres que
sostenen els arcs torals i formers. Els arcs interns del temple són de mig
punt.
Pel que fa a les obertures, cada
absis presenta una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt. N'hi ha
dues més de les mateixes característiques situades al creuer, una al mur de
migdia i l'altra a l'extrem nord-oest de l'estructura. A la part superior de la
nau central, damunt de l'absis, hi ha una finestra circular adovellada. El
temple també compte amb tres portes d'accés, tot i que les de tramuntana i
ponent estan actualment tapiades.
La porta situada al mur de migdia,
actual accés a l'interior, és d'arc de mig punt adovellat, amb els brancals
fets de carreus desbastats. La porta ubicada al frontis, a la banda de ponent,
està formada per dos arcs de mig punt en gradació, amb una llinda de força
amplada i el timpà omplert amb carreus escairats. Damunt seu hi ha una finestra
de grans dimensions de doble esqueixada i arcs de mig punt. A banda i banda hi
ha dues finestres de les mateixes característiques, tot i que de mida més
petita.
La façana està rematada per un
campanar d'espadanya format per quatre grans pilastres sense cloure, més el
basament de dues més. Exteriorment, la capçalera triabsidal és l'única part de
l'edifici que presenta decoració llombarda. La construcció està bastida amb
pedres poc treballades de mida mitjana, disposades en filades. Als murs de
migdia i tramuntana, l'aparell combina la tècnica de l'opus spicatum amb
petits carreus alineats sense espiga. Davant de la façana principal, i
adossades al costat de migdia del creuer, hi ha restes del primitiu temple
preromànic, consistents en unes escales de pedra i la primera crugia del temple
primitiu, així com rastres del basament d'un absis al costat de l'actual
absidiola de migdia.
Com considerem
que la nostra visita ha quedat curta, donada la importància de l’obra del
monestir, i del seu interior, properament acabarem aquesta crònica.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
