PASSEJANT PER
L’ALT EMPORDÀ
Ens sorprenien, per la seva magnitud,
les restes actualment consolidades de l’abadia benedictina de Sant Llorenç de
Sous, antigament del Mont. Són situades al poble de Sous, en un planell de la
muntanya (855 m.) de la Mare de Déu del Mont.
La primera referència documental que
tenim de sant Llorenç de Sous, de l'any 871, es troba en un diploma del
monarca carolingi Carles el Calb (823-877), en el qual es fa referència que
existeix una petita cel·la a la muntanya del Mont que depèn del monestir de
sant Aniol d'Aguja.
Una cel·la monàstica que deuria
consistir en una esglesiola o ermita i una habitació on viuria el monjo
encarregat del seu manteniment. Aquesta dependència es va mantenir fins l'any
922 quan el monestir de sant Aniol és abandonat per la seva comunitat, la qual
semblaria que es va instal·lar a Sous. De fet les intervencions arqueològiques
han permès constatar l'existència d'una petita esglesiola just sota l'actual
absidiola sud, que cal relacionar amb aquesta etapa.
Després d'un període en què estigué
vinculat a la seu episcopal gironina, el monestir es constituí com a comunitat
independent a partir de l'any 1003, sota la regla de sant Benet. Durant aquesta
nova etapa va gaudir de la protecció dels comtes de Besalú, primer, i del Casal
de Barcelona després, que li feren nombroses donacions. Gràcies a això la
comunitat va assolir una bona situació econòmica, que li va permetre engegar
una primera ampliació de les seves dependències, que cal datar a la primera
meitat del segle XI.
En una primer fase es va construir
una gran església d'estil romànic i planta basilical, amb tres naus coronades
amb absis semicirculars i cobertes amb voltes de pedra. Poc temps després també
es va bastir un porxo rectangular als peus de la basílica, al qual s'hi accedia
per una porta oberta al mur meridional. De la mateixa època és una dependència
rectangular de 80 metres quadrats, que deuria servir com a habitació dels monjos.
Ja entrat el segle XIII es va
iniciar una segona ampliació, que va acabar donant al conjunt monàstic la seva
actual fesomia. Aquesta obra va suposar la construcció d'un claustre de planta
quadrangular en l'espai abans ocupat per un pati que separava l'habitació dels
monjos de l'església. Alhora es van amplair les estructures que envoltaven en
nou claustre, amb noves edificacions al costats de llevant i de ponent. Així és
que entre el segle XIII i la primera meitat del XIV el monestir de sant Llorenç
va assolir el seu moment de màxima expansió i prosperitat.
El segle XIV marca un punt
d'inflexió en la història del monestir, atès que és quan comença la seva
decadència. La comunitat, que mai havia estat massa nombrosa, va passar de set
membres el 1332 a tres el 1432, i a dos el 1438. Les causes d'aquesta
decadència cal emmarcar-les en la profunda crisi que va patir Catalunya a
l'època baix-medieval, a causa d'inacabables guerres, de la epidèmia de la
pesta i, finalment, dels terratrèmols dels anys 1427 i 1428, que van afectar
molt el monestir, tant que el 1432 es va esfondrar la volta de l'església. La
reduïda comunitat monàstica es va veure incapaç de reconstruir el conjunt, i es
va veure limitada a adequar una part de l'església per celebrar-hi els oficis
religiosos i la seva pròpia habitació. El 1580 només hi vivia un sacerdot i no
hi havia culte. Durant el segle següent es va restablir el culte per als
habitants de la contrada, però el conjunt seguia abandonat.
A partir d'aleshores, esdevingué una
simple parròquia rural del poble de masies disperses de Sous. La ruïna de
l'església, definitivament abandonada al segle XVIII, obligà a condicionar
el nou temple parroquial de Sant Llorenç de Sous en el que havia
estat la sala capitular del monestir, que fou consagrat el 1829. Des de
mitjan segle XIX, les restes del monestir serviren d'estable d'animals i
magatzem d'eines agrícoles. Un altre espai va ser desenrunat i va ser utilitzat
com a cementiri municipal. El pati del claustre va acabar sent un hort. Aquesta
situació es va mantenir fins a l'inici de la Guerra Civil el 1936, quan tot va
ser abandonat.
L'any 1984 va ser el de l'inici de
les obres de restauració de tot el conjunt de sant Llorenç de Sous. Es va
començar amb camps de treball puntuals, amb feines de desbrossament, i es va
començar la restauració la coberta de l'antiga parròquia de Sous. Posteriorment
es van iniciar treballs de desenrunant i restauració de les restes
arquitectòniques que els esmentats camps de treball posaven al descobert. A partir
del 2001, mitjançant un conveni entre el Bisbat de Girona i la Diputació es van
tornar a emprendre les tasques de restauració i consolidació, amb la clara
voluntat d'adequar el conjunt i fer-lo accessible al públic. L'any 2002 es va
finalitzar la intervenció a la zona de l'església romànica. Posteriorment es va
intervenir al claustre per assegurar-ne el teular i permetre'n la visita.
Finalment, el darrer projecte realitzat ha estat la intervenció de l'antiga
rectoria amb la finalitat de recuperar l'antic dormitori dels monjos. De fet,
tota aquesta àrea s'ha restaurat conservant l'antiga església parroquial i
transformant l'antic dormitori comunitari en un espai polivalent.
Sant Llorenç del Sous és un monument
declarat com a bé Cultural d’Interès Nacional.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
