CAPELLA MARE DE DÉU DE LA FONT. FONTCOBERTA. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

La capella de la Mare de Déu de la Font és situada en una fondalada, al sud de Fontcoberta en el veïnat de la Farrés, a la capçalera de la riera del Garrumbert. El nom li ve de la font que raja més avall. 

La capella és una construcció romànica del segle XII i principis del XIII, documentada l’any 1261. El 1415 ja existia el pòrtic i fou renovat el 1433, en atenció als peregrins que hi anaven a guarir-se amb l'aigua que manava de la font. 

Posteriorment, el 1453, la reina Maria, esposa i lloctinent d'Alfons V d'Aragó, subscrigué els nous estatuts de la confraria de la Mare de Déu. El 1517 s'acabà el retaule gòtic. La imatge d’alabastre de la Marededéu és gòtica, del segle XV amb trets del XIV, i ha tingut sempre molta devoció. El retaule actual és del segle XIX. 

L’any 1964 es va restaurar l’ermita i es va derruir la la casa de l’ermità que hi havia adossada, 

És una petita construcció d'una nau, de volta lleugerament apuntada i amb un absis semicircular, actualment desaparegut però que es pot entreveure en la fonamentació que n'ha restat. 

La porta principal era lateral, situada al mur de migjorn, de mig punt, en bon estat i molt refeta en la part superior. Els carreus dels murs, de travertí d'Espolla, estan força ben disposats per filades i ben tallats, amb mesures regulars. 

A l'interior, la nau té tres arcuacions que permeten rebaixos formant capelletes i que, amb la port lateral, resten situades simètricament. Una imposta en cavet recorre els murs laterals.

Al segle XV s'hi afegí el porxo i es creà un nou accés a ponent, tot i que l'actual porta data del 1772, sobre el qual hi ha un campanar d'espadanya de dues obertures d'arc de mig punt, coberta amb teula àrab a dues vessants; aquest conjunt hauria sofert nombroses reformes. La construcció romànica d'aquesta capella s'h de situar probablement dins el segle XII. 

Mare de Déu de la Font és una capella inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

 Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografía: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i panell explicatiu

SANT PERE DE JUÏGUES. VILADEMULS. PLA DE L'ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY  

L'església de Sant Pere de Juïgues, de l'antic lloc de Juïgues, únic topònim alt-medieval d'aquestes comarques que indica un establiment de població jueva, es troba al costat del mas Sobirà, avui conegut per Can Güell, en una petita vall regada pel torrent de Règalo, afluent de la Farga. 

L'alou de «Judaicas» fou adquirit al voltant de l'any 888 pel comte Delà per traslladar les 25 famílies jueves establertes en aquest lloc a la ciutat de Girona. Segurament s'intentava vitalitzar l'activitat artesana i comercial de la ciutat. Delà, que governava associat amb el seu germà Sunyer, actuava com a comte de Girona. 

Delà i la seva esposa Quíxol llegaren l'alou de Juïgues a llur filla Virgília qui l'any 941 en va fer donació a la seva germana Ranló que esdevindria abadessa del Monestir de Sant Joan de les Abadesses. L'any 957, Ranló va donar la possessió de «Judaicas» al monestir de Ripoll. L'any 983 hi hagué un judici pels drets sobre una part d'aquesta propietat entre l'abadia de Ripoll i els habitants de l'indret, 25 caps de casa encapçalats per Gistrimi, provinents del repoblament ordenat pel comte Delà, després del trasllat dels jueus a Girona.                                                                                        

  Probablement els monjos de Ripoll degueren fundar aquesta església. No se'n tenen notícies antigues; probablement fou sempre una capella de veïnat, sufragània de la parroquial de Vilamarí. La diada de l'aplec ha perdurat fins data recent. En la postguerra fou objecte d'obres de reparació però des dels anys seixanta quedà abandonada i utilitzada com a magatzem. Entre els anys 1998 i 2002, va ser restaurada per l'ajuntament de Vilademuls i el Centre Excursionista de Banyoles.                                                       

És de dimensions molt petites. Fa només 6,95 m de llargada. D'una sola nau i planta trapezoïdal sense absis o capçalera diferenciada. No ha conservat la coberta original i al seu lloc hi ha un teulat a dues vessants amb un ràfec de teules pintades en blanc i vermell, decoració que pot datar dels segles XVII o XVIII. Al mur lateral de tramuntana hi resta un tram de l'antiga cornisa que assenyala el nivell d'arrencada de l'antiga volta desapareguda. 

La porta d'accés, al centre de la façana de ponent, és un arc de mig punt de dovelles curtes, ben tallades i polides de pedra sorrenca. Aquesta façana és coronada per un campanar d'espadanya d'un arc i dues pilastres. 

Hi ha un bon aparell a tot el mur de llevant, gairebé a tot el mur de tramuntana i a l'extrem oriental del mur de migdia. També a l'altre extrem d'aquest mateix llenç i al de ponent en fragments molt curts. Aquest aparell és fet de carreus de pedra sorrenca i alguns de travertí, de mida mitjana i formes allargades. Ben escairats, polits i afilerats a trencajunt. El morter, però, és força visible als junts on, en alguns punts, hi ha peces de terrissa emprades com a reble, segurament d'origen antic. La major part de les façanes de migdia i ponent presenten un aparell tosc i descurat, de pedruscall sense treballar, desordenat i amb molt morter. Per tant, l'edifici conserva sectors importants dels murs perimetrals d'una construcció romànica, que es podria situar al segle XII. 

Procedents de l'església de Sant Pere de Juïgues, al Museu d'Art de Girona es conserva una mesa d'altar de pedra calcària i datada als segles X-XI. També s'hi troben dues lipsanoteques, sense exposar ni inventariar. són peces d'esglésies consagrades en el primers temps del romànic i que cal emmarcar també dins els segles X i XI. 

No podem oblidar el gran lledoner situat davant el temple. 

Sant Pere de Juïgues és una església d’origen romànic catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANT MARÇAL DE LA QUARANTELLA. VILADEMULS. PLA DE L’ESTANY

 PASSEJANT PLA DE L’ESTANY 

L'església de Sant Marçal de la Quarantella, edificada al cim d'un serrat, es troba al llogarret del mateix nom, un conjunt de masies escampades en un territori de turons baixos, valls petites i fondalades, a la capçalera del riu Siriana. 

El topònim Quarantella apareix documentat al segle X entre els límits del predi de Juïgues. L'església de «Sancti Martialis de Quarentela» constava com a possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles en la butlla concedida pel papa Urbà II l'any 1096, confirmada també pel papa Alexandre III l'any 1175. L'any 1279, el domer de Sant Marçal reconegué diverses prestacions al monjo cambrer del monestir de Banyoles. 

L'església surt relacionada en les «Rationes decimarum», (registre de delmes recollits per les autoritats eclesiàstiques), dels anys 1278 i 1280 com a «ecclesia Sancti Matialis» i en les llistes parroquials del 1362 («Sancti Martialis»). Hi ha notícies cap a finals del segle XIX («ecclesia parrochialis Sancti Matialis de Corantella») i del segle XVII. Segons, Lluís G. Constants Serrats, el temple actual fou edificat el 1224 i renovat el 1651. 

L'església romànica era un petit edifici d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular. Entre els segles XVII i XIX s'hi afegiren una capella i la sagristia al nord, unes golfes damunt la nau, que gairebé doblen l'alçària original, i altres reformes i reparacions. 

La porta d'entrada, a la façana meridional, és d'un sol arc de mig punt fet amb dovelles curtes i estretes, ben polides. Al mateix mur hi ha una finestra d'una esqueixada i llinda monolítica. A la façana occidental hi ha una petita espitllera. 

A la part superior del mur hi ha dues pilastres d'una antiga espadanya i al cim l'actual campanar. El mur de tramuntana, tot i la capella i un contrafort afegits, conserva bé un fragment d'aparell romànic, fet de carreus de mida gran i mitjana, no gaire ben escairats però polits i afilerats. Als murs de ponent i migdia hi ha carreus però molt alterats. Al frontis, l'aparell antic s'ha conservat a la base, a una altura d'uns 3 m. 

A l'absis és on l'estructura romànica s'ha conservat millor si bé el sector nord resta amagat per l'afegida sagristia. De la finestra central, tapiada, se'n conserva un dels muntants i tres dovelles de l'arc extern de mig punt.

L'absis ha conservat la cornisa que corona el mur, notablement grossa, de secció de pla i cavet i feta amb peces grans i polides. L'aparell de l'absis és de carreus de mida mitjana, no gaire ben escairats ni polits, afilerats regularment. El morter és força visible. Aquest aparell és semblant al fragment conservat al frontis. Pels escassos elements conservats, es considera que els elements romànics poden datar de la segona meitat del segle XII o ja dins del segle XIII. 

Sant Marçal de la Quarantella és una església catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

REIAL MONESTIR DE SANTA MARIA DE VERUELA. VERA DE MONCAYO. SARAGOSSA

 CONÈIXER ARAGÓ. 

Vam visitar Vera de Moncayo, per trobar-nos amb un antic amic i excompany de treball, durant forces anys. Coincidien aquelles dates amb l’incendi que va assolar la zona. Grans extensions de terreny cremat i negre. Diversos cartells indicadors ens anunciaven el Monestir de Veruela, a poca distància del nostre destí. Fem una pausa vam visitar-lo i van quedar  meravellats de la majestuositat i la seva història. També hem de dir que la senyora que ens va fer de guia va ser expressiva i extensiva en les seves sàvies explicacions. Per la meva part em culpo, el no haver fet aquesta crònica més aviat. 

El 1141, Pedro de Atares, com a resultat d'una promesa, va donar les valls de Veruela i Maderuela als monjos de Scala Dei (Occitània) perquè es fundés un monestir sota l'advocació de la Verge Maria. La donació comença: Ego Petrus Taresa cum matre mea facio hanc cartam donationis et confirmationis vobis, abbati Scalae Dei (Jo, Pere Teresa amb la meva mare faig aquesta carta de donació i confirmació a vós, abat de Scala Dei). Tanmateix, l'orde del Cister no va donar el permís perquè es procedís a la fundació fins al 1145. La donació va ser confirmada en 1155 per Ramón Berenguer IV.

Els monjos cistercencs van trobar en els llavors frondosos boscos del somontano del Moncayo el silenci i la solitud que la seva regla monàstica exigia, a més d'altres elements fonamentals per a la vida cistercenca: pedres -les pedreres de la zona- i aigua -la del riu Huecha o La Huecha-. Aquest riu va ser, precisament, l'eix de l'articulació de la senyoria verolense. Veruela, com a senyor de vassalls, tenia les localitats d'Ainzón, Alcalá de Moncayo, Bulbuente, Litago, Pozuelo d'Aragó i Vera de Moncayo, a més de posseir una granja a Magallón (coneguda com a Granja de Muzalcoraz), sense oblidar que fins al 1409 va posseir també Malejan. Totes aquestes possessions convertien la institució senyorial de Santa Maria de Veruela en el gran senyor de la Vall de La Huecha i de les actuals comarques de Borja i Tarazona.

Veruela va ser abandonada pels cistercencs el 1835, per la desamortització, el qual va propiciar la seva destrucció i l'abandonament del cenobi. No obstant això, una junta de conservació formada per gent de Borja i Tarazona van impedir la seva ruïna total i gràcies a la creació d'un hostal van poder conservar el monument. A l'esmentat hostal hi freqüentava durant la segona meitat del segle XIX l'alta societat saragossana i il·lustres personatges com els germans Bécquer, Gustavo Adolfo i Valeriano -el pintor-; ambdós van trobar a Veruela, el lloc romàntic per excel·lència, que els va inspirar part de la seva obra sorgint així obres com a Rimas y Leyendas, o la col·lecció de gravats del pintor. Gustavo també va publicar diversos articles periodístics a la premsa de l'època. Indubtablement la presència del poeta ha atorgat a Veruela la universalitat de la qual avui gaudeix, cosa que no va aconseguir ni la llarga presència cistercenca (1145-1835), ni l'estada jesuítica al període (1877-1975).

 

De 1835-1877 els edificis estaven en mans del clergat secular. A partir d'aquesta data van ser ocupats pels jesuïtes que gràcies al suport de la duquessa de Villahermosa, van restaurar l'església i el monestir. Dels jesuïtes que vivien a Veruela, el Pare Costa fou teòleg del Concili Vaticà I; Lluís Ignasi Fiter va reviure les Congregacions Marianes a Espanya; i Antonio Rota, més tard secretari de la Companyia de Jesús, fou el rector de Veruela, quan en 1888 fou coronada la imatge de la Mare de Déu.

 

El conjunt comprèn una església abacial amb una sòbria façana en un estil de transició romànic-gòtic. A l'ampli interior, d'estil ja clarament gòtic, destaquen una capella plateresca amb una porta esculpida i, just davant, la porta rococó de la sagristia. El claustre per la seva part, és d'estil gòtic flamíger amb un cos superior d'estil plateresc. La sala capitular acull els sepulcres dels 15 primers abats del monestir.

 

El Reial Monestir de Santa Maria de Veruela és una abadia cistercenca del segle XII, catalogada com a Bé d'Interès Cultural i Monument Històric. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia