SANTA MARIA DE TAÜLL. LA VALL DE BOÍ. ALTA RIBAGORÇA

 PETJADES ALTA RIBAGORÇA 

Es troba a la plaça del poble de Taüll, i a pocs metres al sud-oest (just a l'entrada del poble) hi ha l'església de Sant Climent que pertany a la mateixa època. Les dues van ser erigides i consagrades al mateix temps: la de Santa Maria fou consagrada un dia més tard que la de Sant Climent, l'any 1123. A partir del segle XVIII va ser l'única parròquia del municipi de Taüll, mentre que la de Sant Climent exercia de capella del cementiri modern de Taüll, però als segles anteriors, havien compartit els drets com parròquia les dues esglésies. 

Com la resta d'esglésies de la Vall de Boí, la de Santa Maria de Taüll fou objecte de la venda i bescanvi l'any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva muller Valença de Tost, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions. 

L'església de Santa Maria de Taüll, molt semblant a la de Sant Climent de Taüll, fou construïda al mateix temps, i consagrada un dia després que aquesta, l'11 de desembre de 1123, pel mateix bisbe Ramon Guillem de Roda d'Isàvena. 

Encara cal comptar una tercera església, a Taüll: Sant Martí, que fou, possiblement, la primitiva parròquia. Taüll, doncs, arribà a disposar, en el mateix nucli urbà, de tres esglésies, cosa que parla per si sola de la importància del poblament a la vall en aquells temps. 

A la baixa edat mitjana, i pel fet de pertànyer al comte de Pallars, la Vall de Boí passà al bisbat d'Urgell, on gaudia d'un règim especial, ja que el conjunt de parròquies era regit per un conjunt de co-rectors, que arribaren a ser vuit en algunes èpoques. Aquests co-rectors havien de ser fills de la Vall de Boí; el santuari de Caldes de Boí exercia de centre coordinador de les parròquies de la vall. 

Santa Maria de Taüll és una església romànica de planta basilical molt reformada a l'època barroca. És un edifici de tres naus, separades per columnes cilíndriques, i tres absis semicirculars. La torre del campanar, de quatre pisos amb finestres geminades sota arcuacions, es dreça sobre la nau de l'epístola. Els murs exteriors són totalment llisos, excepte els dels absis, que presenten arcuacions i lesenes sota un fris de dents de serra. 

Al segle XVIII, Santa Maria fou molt reformada. Les naus laterals es convertiren en capelles, la nau es cobrí amb volta de canó i en el transsepte s'aixecà una cúpula amb cimbori. L'absidiola del costat de l'epístola fou reemplaçada per una sagristia. Totes aquestes modificacions foren suprimides en una restauració que li va tornat l'aspecte del segle XII, amb la restitució de la coberta amb encavallades de fusta.

La decoració pictòrica que ornava els murs de l'església es conserva des del 1922 al Museu d'Art de Catalunya. Destaquen les pintures de l'absis major, que representen l'Epifania, amb la Mare de Déu i l'Infant entronitzats dins una mandorla. Obra d'un segon mestre són les pintures que cobrien el mur meridional i el de ponent, on destaca l'escena del judici final. Durant l'última restauració aparegueren nous fragments de pintures murals. 

Aquesta església va patir diverses reformes en segles passats que la van desfigurar totalment per dins. Les columnes que suporten els arcs van ser engolides per uns murs que es van aixecar com a divisió per formar les capelles entre contraforts, deixant la planta amb una sola nau. A la nau transversal es va obrir una cúpula i l'absidiola del costat sud es va convertir en sagristia. Els absis i les parets, que estaven decorats amb pintures romàniques murals, van ser revestits de blanc. 

Durant la dècada dels anys 70 del segle XX, els treballs de restauració li van tornar la seva primitiva estructura, deixant lliures les columnes que suporten els arcs i divideixen les naus i rematant el sostre amb coberta de fusta a dues aigües. Les pintures de l'absis i de les parets es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya. 

El 1996 es va dur a terme la excavació arqueològica de l'entorn de l'església, a l'actual plaça es va redescobrir la necròpoli. El anys 2007 i 2008 es van realitzar obres de sospedrament, estabilització dels murs i del campanar.

 

La torre del campanar, una mica torta, no és exempta, com la de Sant Climent, però és exactament del mateix model, per la qual cosa la seva descripció és pràcticament la mateixa. És alta i esvelta, com totes les torres llombardes aixecades a la vall de Boí. Correspon al grup de torres contemporànies de les italianes edificades el segle XII, que es van construir molt més elegants que les de l'etapa anterior. Consta de cinc pisos assentats sobre un sòcol massís bastant alt. A les quatre cares de cada pis es repeteix la mateixa decoració i el mateix nombre de finestres. Al sòcol hi ha una sola finestra més els cinc arcs cecs. Als altres pisos varia el nombre de finestres, separades per columnes, els capitells de les quals estan disposats perpendicularment al mur de la torre. Els tres últims pisos porten a manera d'imposta una decoració com la dels absis. 

L'església va estar decorada tota ella (en els absis, als murs i a les columnes) amb pintures murals que van anar resistint en part el pas del temps. A principis del segle XX, el 1907 Santa Maria de Taüll, va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'IEC.  Uns anys després, els erudits van decidir desenganxar aquestes pintures del seu lloc d'origen i portar-les al Museu Nacional d'Art de Catalunya, on resten protegides. Diversos historiadors d'art han dedicat bastant temps a estudiar el procés d'aquestes obres, i han arribat a la conclusió que (igual que a Sant Climent) es tracta de dos artistes diferents, però contemporanis entre ells. Devien treballar cap a l'any 1123, any en el qual es van consagrar totes dues esglésies.

A l'absis central es va fer una reproducció de les pintures murals els anys 1958-1960. L' any 2013 es va instal·lar la reproducció de les pintures murals del mur sud perquè el visitant pogués tenir-ne una idea in situ. 

Santa Maria de Taüll es un monument declarat Bé Cultural d'Interès Nacional i forma part de les nou esglésies declarades Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre del 2000. 

Recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia : M. Rosa Planell Grau

Fons documental. Viquipèdia

SANT JOAN DE BOÍ. LA VALL DE BOÍ. ALTA RIBAGORÇA

 PETJADES ALTA RIBAGORÇA 

L'església de Sant Joan de Boí és l'església parroquial romànica del poble de Boí, centre històric de la vall homònima. És contemporània de les altres esglésies de l'entorn i probablement feta pels mateixos mestres d'obres. Està situada a ponent del nucli del poble de Boí, perfectament localitzable, ja que és el primer que es troba en arribar a aquest poble. La vila de Boí era una petita població emmurallada que havia crescut al costat del que era el castell més important de la vall, malgrat que avui només en restin escassos vestigis. El castell de Boí donà nom a la població i a tota la vall. La vila pertanyia a la jurisdicció del senyor d'Erill, que es distingí en diferents fets d'armes al servei dels comtes de Pallars. Això creà condicions favorables per poder iniciar la renovació i construcció de moltes esglésies del seu territori.

La construcció i les pintures interiors són datades del segle XI. Amb la forma ipsa illa de Bogin, el poble de Boí és esmentat ja l'any 1064, quan, juntament amb la resta d'esglésies i llocs de la vall, fou objecte de la venda i bescanvi l'any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions. 

Hi hagué una destrucció parcial i reconstrucció posterior i segurament inclogui la construcció del campanar durant el segle XII. I finalment la transformació interior fins a convertir-la en una sola nau amb capelles laterals en lloc de les antigues naus col·laterals es produí al segle XIII. En el conveni del 1140 entre el bisbe d'Urgell i el de Roda, Boí i tota la vall d'aquest nom passà a domini del d'Urgell, atesa la seva vinculació amb el Comtat de Pallars Jussà. Es regí tot al llarg de l'edat mitjana i part de la Moderna pel règim especial de la Vall de Boí, que feia que els capellans haguessin de ser fills de la vall, i es regien per un co-rectorat que abraçava totes les parròquies de la vall, amb el centre neuràlgic en el santuari de Caldes de Boí.

 

L'església parroquial de Sant Joan de Boí, bastida el segle XI, tenia una estructura original de tres naus, acabades en tres absis semicirculars, cobertes per fusteria. L'església ha estat objecte de constants transformacions: a la coberta de la nau central es va afegir una volta de canó i les naus laterals van ser convertides en capelles. Dos dels seus absis originals, el central i el corresponent al costat de l'epístola, van desaparèixer així com el pòrtic que precedia l'entrada, segurament en les reformes dels segles XVIII. De fet, de l'estructura original només conserva un absis i el campanar adossat al mur meridional. Aquest és de planta quadrada i presenta una decoració llombarda, igual que la de l'edifici primitiu. Fou, però, destruït parcialment el segle XIII, i refet en un altre estil. Recentment, ha estat restaurat en part, seguint la tipologia original (s'hi ha tornat a col·locar coberta de fusta a dues vessants) i conservant, a l'interior, fragments de guixos i motllures corresponents a alguna restauració de caràcter barroc.

L'església va patir un important incendi al segle XIII,  La torre campanar se'n va veure greument afectada i va perdre els tres cossos superiors. Se'n conserven els tres inferiors, que presenten la mateixa disposició dels altres campanars de torre de la vall, amb la separació de pisos per mitjà d'arcuacions cegues, tal com correspon a la decoració llombarda. També, en una de les dues separacions de nivell, hi ha un fris de dents de serra. A cada cara s'obren finestres geminades amb dobles columnetes, orientades perpendicularment al mur de la torre. Una de les curiositats d'aquest campanar, sovint interpretat de moltes i diverses maneres, és que està perfectament alineat amb els de Santa Eulàlia d'Erill la Vall i Sant Climent de Taüll.

Eltemple contenia un conjunt de pintures murals romàniques de gran interès, que avui es conserven al Museu d'Art de Catalunya, a Barcelona. Són de temes variats, sovint procedents dels temes de bestiaris, amb representacions de camells, galls o animals fantàstics. Una de les escenes més importants del conjunt és la lapidació de Sant Esteve. L'important conjunt pictòric mural romànic de Sant Joan de Boí ha estat trobat en tres moments històrics diferents. 

El 1919 es produí l'arrencament de les pintures, per dur-les al Museu Nacional d'Art de Catalunya (que en aquell moment no duia en el nom l'adjectiu nacional), on són ara. Un dels objectius era evitar l'espoli de les pintures amb la seva venda, cosa que ja s'havia esdevingut en algunes esglésies europees, amb un destí americà.  Entre els anys 1997 i 1998 es van dur a terme la restauració de l'església i es van reproduir les pintures murals de l'exterior i l'interior del temple.  

També es conserven restes de la decoració que cobria l'exterior de l'entrada de l'església (una de les poques mostres conservades a Catalunya de pintura mural romànica d'exteriors). Aquestes pintures es daten el segle XII, mentre que les de l'interior es consideren de l'XI. Es tractava d'una escena teofànica, presidida pel Crismó, amb quatre àngels que el sostenen, el sol i la lluna a la part superior i diverses figures humanes, una d'ells amb un llibre (un profeta o un evangelista). Fa pocs anys, amb motiu d'unes obres de consolidació, han aparegut altres notables fragments de pintures murals, conservades actualment al Museu d'Art de Catalunya. 

Sant Joan de Boí pertany al grup d'esglésies romàniques de la Vall de Boí declarat Bé Cultural d'Interès nacional i Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M.. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

IB Publicat 20/08/2025 

SANTA EULÀLIA D'ERILL LA VALL. VALL DE BOÍ. ALTA RIBAGORÇA

 PETJADES ALTA RIBAGORÇA 

Fa molts temps va ser feta aquesta visita tal vegada era ja qüestió de publicar-la. 

Santa Eulàlia d'Erill la Vall és una església parroquial d’estil romànic  i està datada als segles XI-XII. Com la resta d'església de la Vall de Boí, la de Santa Eulàlia d'Erill la Vall fou objecte de la venda i bescanvi l'any 1064 pels comtes de Pallars Sobirà, Artau I i la seva muller Llúcia de la Marca, als comtes de Pallars Jussà, Ramon V i la seva dona Valença de Tost, juntament amb el castell d'Erill i altres possessions.

 

El 1266 Santa Eulàlia d'Erill la Vall fou donada al monestir de Santa Maria de Lavaix, i esdevingué parròquia monàstica, característica que conserva fins a l'extinció del monestir de Lavaix, a mitjans del segle XIX. Tanmateix, no va perdre el règim especial que tenien les esglésies de la Vall de Boí dins del bisbat d'Urgell. 

El 5 de setembre de 1907 va ser un dels llocs per on va passar la Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d'Aragó, organitzada per l'IEC amb la missió de protegir el patrimoni artístic català. L'equip estava format per Josep Puig i Cadafalch, Guillem Marià Brocà, Josep Gudiol, Josep M.Goday i Adolf Mas. Van catalogar el Davallament d'Erill la Vall (segle XIII), que representa a Jesús, Nicodem, dos lladres, Sant Josep i Sant Joan i actualment es troba conservat entre el MNAC i el Museu Episcopal de Vic.

 

Fou declarada monument historicoartístic el 1962, i el 1994 fou objecte d'excavacions, restauració i consolidació. Finalment, fou declarada Patrimoni de la Humanitat, conjuntament amb les altres esglésies romàniques de la vall.

És una església d'una sola nau, amb capçalera trilobulada, amb la qual cosa les dues absidioles laterals formen, amb la nau i l'absis principal, una planta de creu llatina. Havia estat coberta originàriament amb coberta a doble vessant. Al segle XII es va afegir la volta de canó, sostinguda per semi-pilars i semi-columnes, posteriorment es va esfondrar i no va ser refeta, mantenint-se la coberta de fusta. El mur meridional, que devia caure juntament amb la nau, conserva traces testimonials de la primera construcció, l'ensulsiada i la reconstrucció encara en època medieval.  

Els absis també varen ser afectats amb el pas del temps, així com altres elements de l'església original: al segle XVI es va construir un retaule encaixat a l'absis central, es va afegir el cor i una part del porxo fou convertit en capella, de primer, i en cambra dels mals endreços després. Fou allí on aparegueren les figures del davallament. L'absis central es va desmuntar entre 1907 i 1911 per edificar la sagristia. 

Entre 1994 i 1998 es van dur a terme l'excavació arqueològica i la restauració de l'església. 

El campanar és el més bonic de la vall, per l'harmonia de les seves sis plantes. Cada pis té arcuacions cegues i fris de serra de dents, i totes estan dotades de finestres geminades, de manera que segueix la mateixa proporció en tota la seva alçada.

Sobre l'altar actualment hi ha el conjunt escultòric de fusta del Davallament d'Erill, les imatges originals del qual són al Museu Episcopal de Vic i al Museu Nacional d'Art de Catalunya. És complet, amb els set personatges tradicionals: Jesucrist al centre, amb els dos lladres també crucificats dalt de sengles creus a cada extrem, la Mare de Déu plorosa, Nicodem, que amb unes tenalles arrenca els claus amb què era clavat Jesucrist a la creu i, alhora, el sosté perquè no caigui, Josep d'Arimatea i Sant Joan Evangelista, fent parella amb la Mare de Déu, situada simètricament amb ell (és el model romà d'Orient de davallament). Sant Joan i la Mare de Déu es conserven a l'àmbit vuitè del MNAC; la resta de personatges, a Vic.

 

És un dels dos davallaments conservats quasi del tot sencers a Catalunya. L'altre és el de Sant Joan de les Abadesses. A Durro conserven també el Nicodem d'un altre davallament. 

En canvi, aquesta església no conserva pintures murals romàniques, com les altres més properes: Sant Joan de Boí, Santa Maria de Taüll o Sant Climent de Taüll; una de les possibles explicacions a aquest fet seria que desapareguessin a causa de l'esfondrament, encara en època romànica, de l'església, i la seva posterior refacció. 

Forma part del conjunt d'esglésies romàniques de la Vall de Boí que van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 30 de novembre del 2000. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANTA MARIA DE SARROCA. SANT MARTÍ SARROCA. ALT PANADÈS

 CONÈIXER EL PANADÈS 

L'església de Santa Maria és una construcció romànica del segle XII, situada al cim del turó de la Roca. La primera església del castell dedicada a Santa Maria la va fer construir Arnau de Santmartí del llinatge Santmartí. El temple va ser ampliat a finals del segle XII, construït sobre l'edifici religiós anterior del segle X, i va ser consagrat el 1204. En aquella època el castell estava en mans de Ferrer de Santmartí. 

Santa Maria sde Sarroca és un edifici d'una nau amb un absis semicircular, molt ric en decoració escultòrica, amb arcades a l'interior i a l'exterior, sostingudes per columnes amb capitells ornats. La nau és coberta amb volta de canó seguit sobre arcs torals. Sobre el creuer s'alça un cimbori, format per una cúpula semiesfèrica sobre petxines, damunt la qual, el 1600, fou bastit el campanar octogonal, amb balustrada. El 1633 foren afegides dues capelles laterals a la nau i fou obert un portal barroc al mur de ponent amb frontal esculpit i el bust de sant Martí. El 1705, al costat nord del creuer s'afegí una capella neoclàssica amb una cúpula sobre petxines, que conserva un retaule barroc salomònic del 1718.

 

De la construcció romànica del segle XI en resta, a més de la nau, la base d'una gran torre campanar adossada al mur sud, amb restes de lesenes de tipus llombard. 

L'església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca és un dels edificis del segon romànic amb una decoració escultòrica més rica de tot Catalunya. Els murs perimetrals de l'església són ornats per un fris sostingut per unes noranta mènsules esculpides amb caparrons, animals fantàstics i altres temes ornamentals.

La porta d'entrada original, situada per raons topogràfiques al mur nord, té sis capitells amb arquivoltes i arcs en degradació, tots profusament esculpits. A l'interior, els capitells que assenyalen l'arrencada dels arcs torals i dels formers, són igualment molt decorats. 

A l'interior de l'església de Sant Martí Sarroca es conserva, també, un magnífic retaule gòtic del 1415, atribuït a Jaume Cabrera, deixeble dels germans Serra i de Borrassà, i dues piques baptismals renaixentistes del segle XVI. Hi ha una imatge de fusta policromada de la Verge asseguda en un tron amb el nen a la falda. Duu túnica i mantell, amb corona i una bola a una mà. El nen duu túnica i corona, un llibre a la mà i amb l'altra fa el senyal de la benedicció. Estilística pròpia del romànic, que remarca el hieratisme de les figures. Iconografia també pròpia del romànic, amb la interpretació de la Verge com a Sedes Sapientiae i no com a Mare de Déu 

L'església és un lloc de pelegrinatge per a tothom qui vulgui conèixer a fons el romànic religiós català, ja que disposa d'una de les construccions d'aquest estil més preuades, en especial el seu meravellós absis romànic del segle XII, el més ric de Catalunya i un dels millors del romànic europeu, i la peculiar forma amb què es va fer la construcció del cimbori, la cúpula del qual descansa sobre petxines, en comptes de trompes, cas únic a Catalunya. 

Dintre de l'església s'hi troba també la Creu gòtic-romana d'Orient, pel seu estil única en el món, realitzada en temps posteriors al retaule gòtic però harmònicament molt emparentada. La Creu gòtic-romana d'Orient és pel seu estil única en el món. El creador de l'obra és l'artista Albert Obiol i Escofet. 

La Creu Papal mesura 3 metres d'alçada, per 2,40 d'amplada. Es va començar a construir el 1979, obra molt laboriosa especialment pel fet d'estar coberta amb làmines d'or i pintura especial per als 62 personatges del retaule que reprodueixen escenes de la vida i passió de Crist. 

L'arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch va dirigir el 1906 les obres de restauració de l'església i fou descoberta una notable imatge romànica, la Mare de Déu de Sarroca o del Castell, destruïda posteriorment al 1936. A principis del segle XXI es va netejar la part exterior de l'església.

Conjuntament amb el castell de Sant Martí Sarroca formen l'anomenat Conjunt monumental de la Roca. Està catalogada com a monument històric artístic per la Generalitat de Catalunya des del 1931, i ambdós edificis formen part actualment del museu municipal. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia