divendres, 1 de març del 2013

SANTA MARIA DE VALLDAURA. OLVAN. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.
 
Havíem visitat anteriorment el monestir de les caputxines a Manresa i admirat el seu claustre provinent del monestir de Valldaura d’Olvan i en aquest ocasió vam voler conèixer les restes de l’antic monestir. 

Després de quatre o cinc km., de circular per una pista de terra en no gaire bones condicions, des d’Olvan vam arribar a l’església, únic vestigi dempeus que resta del monestir fundat en el lloc anomenat el Favar (Gavar). 

L’any 1231 els germans Bernat i Geralda de la Portella fundaven el monestir de Valldaura per tal de fomentar la religiositat en el lloc. Dotaren convenientment a l’església, davant de l’abat de Ripoll, amb nou masos, una  casa i mil sous malgoresos entre altres béns.  

Cap l’any 1240 una comunitat de monges del Cister, provinents de Santa Maria de la Bovera, a la Segarra regentava l’església. Varen arribar atenen les ordres del papa Gregori IX que va manar a la comunitat de la Bovera es dividís i es traslladés, la meitat al monestir veí de Vallganta i l’altre meitat a Valldaura. Un any després de l’arribada el bisbe i la comunitat canonical d’Urgell confirmaven la comunitat i concedien a Geralda i a les monges la facultat d’escollir abadessa conservant, però, el bisbat, els drets que sobre el lloc tenia el rector d’Olvan.
 

Des de el seu naixement el monestir fou protegit pels nobles del Berguedà, principalment per la família fundadora que una vegada construït el monestir va augmentar considerablement el seu patrimoni. 

Pere de Berga, senyor de la vila, concedia a la comunitat un mas a la parròquia de Santa Cecília de Fígols a canvi que li confirmessin les franqueses del convent de framenors de Berga. L’any 1246 Estefania de Lluça, muller de Pere de Lluça, aleshores novícia, cedí la quantitat de cinc-cents doblencs d’or i uns masos. El comte de Pallars, Arnal Roger, ampliava el patrimoni amb bones donacions. La fama del monestir féu que la casa fos escollida com a lloc d’enterrament de dones il·lustres de la comarca: Sibil·la de la Portella, Sibil·la d’Anglesola, etc. 

El monestir de Valldaura gaudí també de la protecció reial. El rei Jaume I, l’any 1276 hi cedia els rèdits de la Cerdanya i el Conflent. El 1285 el rei Alfons tornava a Valldaura les rendes de la batllia de Palmerola que havia cedit al monestir el seu pare Pere II.
 
 L’expansió del monestir va xocar amb els interessos del veí monestir de Sant Pere de la Portella i al segle XIV s’enfrontaren en un llarg plet sobre terres. 

Fou al segle XIV  quan el monestir es dividí al fundar-se una casa a Berga. L’any 1338 una part de les monges passa de Valldaura a Berga, a una casa-monestir fora dels murs de la vila, fins el 1374 que es traslladà a l’interior de la vila.

El trasllat respon al desig dels ordes religiosos del segle XIV de localitzar-se en l’àmbit més dinàmic de les viles, com una nova forma d’entendre la religiositat. Aquesta divisió no va agradar gens a les monges que restaven a Valldaura ja què comportava repartir els bens i el patrimoni. 

Un cop atorgat, després d’un llarg plet en el que intervingué el delegat del bisbe d’Urgell i els preveres de Santa Eulàlia de Berga, el permís a la nova comunitat de Berga, coneguda amb el nom de Santa Maria de Montbenet i concedida l’aprovació per construir una capella fou necessari reestructurar i dividir el patrimoni de Valldaura. 

Sens dubte la divisió va deixar Valldaura malparada; la casa malvivia envoltada de perills i sotmesa al bandidatge enmig de la solitud del lloc. Davant de totes aquestes dificultats les monges van traslladar-se a Manresa, acció facilitada pel fet que e l’any 1398 Bartomeu Amargós de Manresa cedí a la comunitat una capella advocada al sant Esperit i Valldaura quedà desert.
 

 L’església de Valldaura era l’església del monestir fins que la comunitat abandonà el lloc, però a la vegada tenia la categoria de parroquial. En la visita al deganat de Berga de l’any 1312 se li confirma aquesta funció. El caràcter parroquial el conserva encara al segle XVIII.

L’edifici bé que d’estructura romànica, és d’una època un xic tardana. Consta d’una nau sense absis i amb la volta lleugerament apuntada. Els murs són tant la capçalera com els de la nou són sobrealçats posteriorment.
 

L’església no té cap ornamentació i l’aparell és fet de blocs de pedra quadrats i polits. Al mur de migjorn i vers la capçalera es pot veure una finestra de doble esqueixada coberta amb un arc de mig punt. La façana dona a ponent. 

La porta constitueix un  dels punts més interessants de l’edifici. Ha estat feta amb grans dovelles. Les quals formen un arc de mig punt. Sobre aquest arc hi ha una arquivolta ressaltada per una altra motllura més grossa i tallada formant xamfrà, tot plegat disposat de manera de guardapols, i amb els seus extrems sostinguts per dues mènsules. 
 
Damunt de la porta s'alça un campanar d'espadanya de dues obertures

Mirant la porta a l’angle superior i al costat d’una finestra cega hi ha encastada una petita làpida que porta una llegenda i un element esculpit. És tracta d’una lauda sepulcral datada l’any 1386; hom hi pot llegir que l’església fou reformada per l’abadessa Sibil·la de Pinós. En la finestra cega actualment hi ha una imatge de la Verge i el Nen. 

D’aquesta església procedeix una imatge de la Mare de Déu, gòtica. També hi procedia un encenser i un calze probablement de peltre els qual anaren a parar al Museu Episcopal de Vic. 

Tot i que no es conserva cap resta de l’antic monestir quan aquest fou enderrocat a causa de la Guerra Civil catalana (1465) és va desmuntar el claustre i aquest fou reutilitzat més endavant pel monestir de caputxines que malgrat un segon enderroc, el 1936, encara es conserva en aquest darrer lloc. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.
Berga, 28/02/2013.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada