SANT JAUME DE FRONTANYÀ. BERGUEDÀ

 

Apreciats amigues i amics,

AQUESTA NOTA ÉS PER DESITJAR-VOS BONES FESTES DE NADAL, ANY NOU I REIS.

Farem uns dies de descans per tornar a reprendre les nostres cròniques la setmana després de Reis.

Els propòsits són els de sempre: recollir, organitzar i desembarassar-se, de moltes coses que ens entorpeixen. La realitat és que segurament sortiran altres impediments i, no ho farem res del que voldríem .

Que hi anem a fer. Molts projectes i poques realitats.

BONES FESTES PER A TOTES I PER A TOTS

NADAL 2023

SANT PERE DEL CASTELL DE PARACOLLS. CAMPONE. CONFLENT

 PETJADES PEL CONFLENT 

Durant les nostres recerques al Conflent observàvem les restes d’un castell dalt d’un cim i el que semblava a la llunyania un absis eclesial. Posats a esbrinar hem trobat aquestes dades que sembla poden ser reals. El castell de Paracolls, o de Paracolls de Conflent, és una antiga fortificació medieval, en una posició elevada per damunt dels Banys de Molig. 

Està emplaçat en una situació estratègica, dominant els engorjats de la Castellana (d'ací el nom Para, prestar atenció, parar compte, i Colls, pas estret, en aquest context); i formà part de la xarxa de torres de senyals que s'estenia fins a Mosset i més enllà, cap al coll de Jau. Queda elevat al davant, al sud, dels Banys de Molig. És a l'extrem nord-est de la zona central de la comuna de Campome, al sud-est de la població d'aquest nom. 

Sant Pere del Castell de Paracolls és l'antiga capella del Castell de Paracolls 

Està situada, a prop de la torre mestra del castell, tancant pel nord el recinte sobirà del castell. 

És una església poc documentada. Tan sols dues referències documentals, i, encara, una d'elles indirecta (s'hi anomena el Prat de Sant Pere). La indirecta és del 1299; la segona, del 1420, anomena explícitament la capella de Sant Pere del Castell. 

L'edifici consta d'una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular lleugerament desviat cap al sud, respecte de l'eix de la nau. El frontis de ponent del temple és enderrocat, mentre que la resta es manté força dempeus, tot i l'estat general d'abandonament que sofreix. 

La nau és coberta amb una volta de canó seguit, mentre que l'absis ho és amb volta de quart d'esfera. Un espai presbiteral curt cobert amb volta de canó. La façana occidental, esfondrada, és construïda sobre un doble arc de descàrrega rebaixat, molt ample, que cobreix la irregularitat de la roca on s'assenta l'església. 

La porta original era a la façana meridional. Actualment està molt desfigurada pels espolis soferts. Exteriorment, l'arc superior és desaparegut, i només hi romanen els carreus ben escairats dels muntants de la porta. L'arc intern, conservat, és fet de petites dovelles curtes i amples, força ben escairades. L'única finestra conservada és la central de l'absis; de doble biaix, a l'interior és rectangular, amb una petita llinda que la corona, mentre que a l'exterior, la corona un arc de mig punt fet amb dovelles petites i curtes. 

A l'interior del temple, en el mur nord, hi ha un gran nínxol obert en el gruix del mur, que sembla posterior a la resta de l'església, i s'hi poden veure força elements reaprofitats d'èpoques anteriors, com una base de columna de procedència desconeguda. L'aparell de l'església és majoritàriament del segle XI, amb alguns elements de finals del mateix segle o ja del XII barrejats amb els que són clarament anteriors. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documentals. Viquipèdia

MARE DE DÉU DE LA NATIVITAT. ELS MASOS. LLONAT. CONFLENT

 PETJADES PEL CONFLENT 

Llonat és un dels quatre nuclis de població que formen la comuna d'Els Masos. És el nucli que fa les funcions de centre administratiu, amb l'ajuntament, l'església i l'escola en una de les urbanitzacions properes. 

El 1035 consta com a Lunad en una donació que el comte Guifré II de Cerdanya va fer el 1035 a Sant  Martí del Canigó. 

La primera església del terme dels Masos  amb el nom Santa Maria del Roure es va construir al segle XIII. Un esment més reculat d’aquesta església és de l’any 1180, en què consta que Guillem d’Eus llegà sis sous a Santa Maria del Roure. També es documentat que durant l'edat mitjana i començaments de la Moderna es feien nombroses processons a aquesta església des de Vinçà. La ruïna de l’església es produí per un esllavissament de terres, al segle XVII. En substitució seva es construí a Llonat, una nova església parroquial. 

L'església parroquial, dedicada actualment a la Mare de Déu de la Nativitat dels Masos, fou construïda al llarg del període 1636-1656.  D'aquell temple romànic anterior en conserva la marededéu de Nostra Senyora i l'Infant (del s. XVI) i una estàtua de sant Domènec (del XV).   

                                                        

Més moderns són els diversos retaules barrocs: el de l'altar major (del taller de Josep Sunyer i Raurell, fet pels voltants del 1700), dedicat a la Mare de Déu de la Querinyana (popularment, Crinyana); el del Crist (entre 1702), el de sant Miquel (1742), el del Roser (1772) i el de sant Josep (segle XVIII).

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Dades documentals. Catalunya Romànica i Viquipèdia                                                                                                                                                                                                                                           

MONESTIR DE SANTA MARIA D'ESCARP. MASSALCOREIG. SEGRIÀ

 CONÈIXER EL SEGRIÀ 

Santa Maria d'Escarp és un antic monestir cistercenc situat a la dreta del Segre, poc abans de la seva unió amb el riu Cinca, a l'extrem de l'anomenat pla d'Escarp. Inicialment el lloc es trobava dins l’almúnia sarraïna d'Escarp, documentada des del 1082 i dins el terme del castell d'Escarp, a l'actual municipi de la Granja d'Escarp. L'any 1212 el rei Pere, dit el Catòlic, cedí el lloc a l'abat Arnau de Citeaux perquè hi fundés un monestir filial seu. Aquest es va fundar tot seguit i estigué sempre sota la tutela i filiació de la casa mare de Citeaux.

l'any 1223 el seu abat i la comunitat de monjos d'Escarp intervingueren en el traspàs al Cister de l'aleshores monestir canonical de Lavaix. El 1243 l'abat d'Escarp, junt amb el de Fontclara, feu d'àrbitre en les dissensions sobre els drets de pastura a la Cerdanya i el Berguedà entre els monestirs de Poblet i Santes Creus. 

Vers el 1266, l'abat d'Escarp cedí el domini de Coratxà, a la tinença de Benifassà, a l'abat de Poblet contra el pagament de 15 000 sous. El patrimoni d'Escarp era situat bàsicament entorn seu. Creà la granja d'Escarp, esdevinguda un poble cap d'un municipi modern i també posseí la granja de Santa Susanna de Maella. Al llarg del segle XV experimentà una forta davallada i el seu càrrec abacial, per descurança de Citeaux, fou proveït en forma de comenda. 

Els reis de Castella i Aragó, a partir de Ferran II, intentaren reformar els monestirs cistercencs afavorint la creació d'una Congregació d'Aragó, cosa que s'aconseguí el 1616; abans però, d'acord amb l'abat de Poblet, ja veren visitar Escarp i hi introduïren normes de reforma a partir de 1558. 

El 1583 consta que la comunitat d'Escarp estava integrada per quatre monjos de Poblet. Facilità el redreçament del monestir el fet que el 1591, gràcies a les instàncies de l'abat de Poblet, Francesc Oliver de Boteller, el papa cedís al rei Felip II el patronat reial sobre Escarp amb el dret de nomenar l'abat. Per aquest temps, la comunitat estava formada per cinc i sis monjos pobletans i es diu que el monestir es trobava en estat ruïnós.

 

A partir de llavors els abats que el regiren, a vegades només amb el títol de priors, foren monjos de Poblet. Els darrers segles Santa Maria d'Escarp es mantingué amb la comunitat reduïda i subsistí fins a l'exclaustració del 1836. 

El conjunt del monestir és format per l'església i altres dependències, tot refet en estil neoclàssic als segles XVII i XVIII. Es conserva el campanar fet amb carreuades regulars. Al darrere del campanar hi ha un pati rectangular que podria correspondre a l'església. 

Després d’un cert redreçament dels segles XVI al XVIII (hom reedificà l’església aquest darrer segle), s’extingí amb l’exclaustració del 1835. El monestir és actualment arruïnat. 

El monestir de Santa Maria d’Escarp està referenciat com a Bé integrant del Patrimoni Cultural Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

MONESTIR DE NOSTRA SENYORA DELS ÀNGELS D'AVINGANYA. SERÒS. SEGRIÀ

 CONÈIXER EL SEGRIÀ 

Apartant-nos del nostre habitual territori de recerca, serralada pirinenca, en aquesta ocasió ens anàvem a prop de l’aiguabarreig del Segre i el Cinca i, a la unió de les dues aigües, amb l’Ebre. Aquesta sortida era com un mal somni, al no haver-la pogut fer, acompanyant a una visita de Catalunya Sacra. No ens recordem de les causes, però sempre ho hem tingut pendent de realitzar. Ara hem seguit l’itinerari. 

El nom d’Avinganya prové del vàlid almoràvit Yahya Ibn Ali ibn Ganiya, que al segle XI explotava una fèrtil finca vora el Segre. De la qual resta el basament d’una torre quadrangular, en el interior. Arran de la conquesta de Lleida l’any 1149, aquella propietat islàmica va ser lliurada a Pere de Bellvís. 

A les acaballes del segle XII, el futur Sant Joan de Mata, fundà l’orde de la Santíssima Trinitat amb l’objectiu de redimir els captius de l’Islam. Pere de Bellvís va donar Avinganya per crear la primera casa trinitària de la península Ibèrica. L’any 1201 Sant Joan de Mata consagrà l’església. 

La tasca de redempció de captius de l’orde trinitari va originar una greu crisi econòmica a Avinganya. A causa d’això, l’orde es va veure obligat a tancar alguna de les seves cases. Aleshores, la família Montcada, senyora del Baix Segre, es va fer càrrec de la fundació religiosa per tal de poder salvar la casa trinitària. El 1250, Constança de Montcada, germanastra de Jaume I, fundà a Avinganya el primer monestir trinitari femení de la Península. A partir d’aleshores, els Montcada convertiren el monestir en el seu panteó i hi efectuaren importants modificacions.

Al segle XVI, una nova crisi va afectar el monestir d’Avinganya i la comunitat es va veure reduïda a dues monges. Aleshores, l’orde trinitari va instal·lar novament una comunitat masculina al monestir. Aquest fet comportaria altres reformes a l’edifici per adaptar-lo a les noves necessitats, entre les quals hi havia la creació d’un noviciat i la construcció del campanar, del claustre i dels edificis laterals, que encara resten en peu i que donen l’aspecte actual a l’antiga casa trinitària.

 Al segle XIX, durant la guerra del Francès, el monestir fou destruït totalment. Amb la desamortització dels béns eclesiàstics, passà a mans particulars a partir del 1835. Les conseqüències de la desamortització foren nefastes per a la conservació de l’edifici, el qual restà abandonat i ruïnós. A principis del segle XIX patirà l’exclaustració i l’edifici restarà abandonat o puntualment emprat com establia. 

El 1936, la finca i el monestir van ser subhastats com a resultat de l’embargament de la propietat per un deute de contribució. L’advocat Manuel Herrera, en nom de la Comissaria de la Generalitat, l’adquirí per 3.333,34 ptes, encara que no en va transmetre la propietat a la Diputació de Lleida fins al 14 de març de 1940. 

El 1986, la Diputació de Lleida i la Generalitat de Catalunya van iniciar el procés de recuperació de la vella casa trinitària d’Avinganya, rehabilitant completament el temple i la meitat del claustre. Al mateix temps, el Servei d’Arqueologia de l’IEI va desenvolupar el projecte de recerca arqueològica del monument.

El 1996, la junta rectora de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida constituí el Centre d’Arqueologia d’Avinganya, adscrit al Servei d’Arqueologia de l’IEI. Actualment, el Centre d’Arqueologia d’Avinganya desenvolupa una tasca de divulgació de l’activitat arqueològica dirigida a tots els cicles educatius i al públic en general.  

El conjunt monàstic d'Avinganya té dues parts ben diferenciades, tant funcionalment com estilísticament. Per un costat, tenim l'àrea religiosa, formada pel temple i el campanar. La seva cronologia va des dels inicis del convent, al segle XIII, fins a la darrera etapa, segles XVII-XVIII, passant per la part més monumental del segle XV, que és del més pur estil gòtic. Per l'altre, tenim l'àrea residencial de la comunitat religiosa, formada pel claustre i les edificacions que l'envolten per l'est, el sud i l'oest; amb una cronologia dels segles XVII-XVIII, a excepció de la zona oriental del claustre, on hi ha encara en peu un parament gòtic i probablement les restes de la primera torre islàmica.

En diferents campanyes arqueològiques s'han identificat quatre zones de necròpolis o d'enterrament: en l'interior del temple, a l'oest del temple (actual entrada al monument), al nord-est del temple i un petit espai entre el temple i el claustre. Solament, la necròpolis nord-est ha estat més àmpliament estudiada. Excavada l'any 2009, a càrrec del Institut d'Estudis Illerdencs, es creu que es va recuperar el 30% del total del cementiri original.

 

En aquesta necròpolis s'hi van localitzar 49 tombes i es considera la més antiga entorn el monestir (s. VIII-XIV) i el seu ús seria, eminentment, civil. L'estudi antropològic revela la presència tan d'homes i dones, amb una supervivència similar a altres nuclis medievals rurals, entre 21-40 anys pels dos sexes, amb la presència d'únic home que va superar els 60 anys. 

També cal destacar l'alta presència de patologies. Com a mínim, 34 individus presenten algun tipus d'afectació, sobretot de caràcter articular (osteoartritis). Això es relaciona amb la vida rural i l'activitat pròpia d'aquesta. De fet, per l'anàlisi patològic es podria considerar una divisió del treball, ja que l'artrosis, en homes és més present a l'esquena, i en dones, a les mans. Entre els casos trobats, s'hi ha identificat un home adult afectat d'hiperostosis esquelètica idiopàtica difusa (DISH o malaltia de Forestier) i una dona adulta afectada d'una infreqüent osteoartropatia hipertròfica (OPH), entre d’altres afectats de patologies congènites, i traumatismes i infeccions post-traumàtiques.

 

 

Segons Catalunya Romànica el Sant Crist de Vinganya és venerat a la parroquia de Seròs. 

El monestir de Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya és un monument inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

No podem amagar la nostra gratitud a la persona que ens va facilitar la visita a l’interior de l Monestir i ens va mostrar la video-guia. Molt amable sense dubte.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M: Rosa Planell Grau

Fons documental: Pàg Web Diputació de Lleida i Viquipèdia

SANT FELIU DE LLADÓ. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

L’església de Sant Feliu de Lledó, que fou parròquia fins el 1929, es troba a la part més alta de la vila. La primera citació documental de Sant Feliu és del 1017. El 1109 va ser donada al priorat de Santa Maria. La construcció de l’edifici actual fou ordenada pel prior Tomàs Verdeguer al segle XVIII.

Sabem per un carreu gravat que la nova església es començà l'any 1758. la inscripció diu així "INCEPTUM SECTO KALEN, APRIL MDCCLVIII", l'any 1761. les obres ja deurien haver acabat perquè aquesta data està inscrita en la façana flanquejant la porta. 

L'actual temple és d'una sola nau, amb capelles laterals, transsepte i capçalera carrada a l'exterior i poligonal en l'interior. A la façana hi ha la porta rectangular feta amb grans pedres ben tallades i decorada molt simplement amb motllures. Més amunt s'obre un rosetó. 

El contorn superior del mur és corbat. A l'esquerra de la façana es dreça el campanar de planta quadrada i té un cos superior de vuit arcades apuntades. Acaba amb una terrassa. Una torre quadrada molt més baixa 3es troba a l'altre costat de la façana, és rematada per un teulat a quatre vents. Les voltes de la nau, les capelles i les capçaleres són de llunetes.

En una sepultura de la sagrera de Sant Feliu, prop del mur oriental de l’església, es descobrí un encenser d’època visigòtica, de bronze i de forma hexagonal, amb tres petges a la base en forma de peus de lleó i tres merlets a la part superior en forma d’ocells oposats, dels quals surten sengles cadenes que s’ajunten en una argolla per a penjar l’atuell. Aquesta peça, que devia tenir un ús funerari o votiu, és d’origen copte i datable al segle VII. Es conserva al Museu Episcopal de Vic.  

Sant Feliu de Lladó és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Catalunya Romànica i Viquipèdia

CANÒNICA DE LLADÓ. ALT EMPORDA

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

La notícia més antiga que hi ha de la canònica de Santa Maria de Lladó és de l'any 1089, data en què hi fou restaurat el culte i la vida monàstica (que sembla ja existent en època visigòtica), sota la regla de Sant Agustí. En concret, el 1098 és la data de l'acta de restauració del culte i de la vida monàstica per part dels esposos Adalbert i Alamberga, senyors de Navata, i de llurs fills que retenien injustament aquell lloc sagrat, que anteriorment havia estat ric i fort. Hi podia haver existit ja una comunitat en època visigòtica. 

El primer prior, Joan (1089-1115), arranjà l'església de Santa Maria i l'annexa de Sant Joan i, potser, les dependències monàstiques. L'any 1124, en època del segon prior, Grau, el papa Calixt II aprovà la fundació i els estatuts de la comunitat i en confirmà els béns, que s'anaren incrementant al llarg dels segles XII i XIII. 

La canònica de Lladó fou secularitzada (com totes les canòniques catalanes) el 1592 (a Lladó, però la butlla del papa Climent no fou promulgada fins al 1596), d'aleshores fins al 1835 (desamortització dels béns de l'església) subsistí com a col·legiata i des de l'any 1929, la seva església és la parroquial de Lladó, en substitució de la de Sant Feliu.

L'origen de les edificacions d'aquest conjunt monàstic que han arribat als nostres dies cal situar-lo a finals del segle XII, en època del prior Arnau Coll (1136-1196). Posteriorment va sofrir alguna petita modificació. El 1186, aquest prior fou acusat a Roma de malversació dels béns de la comunitat, fet que devia tenir com a rerefons les obres esmentades, ja que sembla que a partir d'aquell moment es continuaren amb molt menys luxe (campanars del frontis inacabats, capitells de la nau sense ornamentació).

Els vestigis que resten de la canònica de Santa Maria es localitzen al sector nord-oest del temple (tractat a part, com a monument declarat). La casa Prioral, que limita pel nord la plaça de l'església, amb la façana de la qual fa angle, mostra, encara aparell romànic i part d'una porta d'arc de mig punt. Els balcons del segle XVII i XVIII tenen baranes de forja de tradició romànica.

Per un passadís s'accedeix a l'antic pati del monestir, esdevingut ara una placeta, que centra part de les dependències monàstiques: al nord la casa del Porcioner, molt reformada, a l'oest, una ala de la casa Prioral, actualment la rectoria, amb una finestra geminada gòtica, a l'est, a l'indret que ocupava l'antiga església de Sant Joan, advocació que hi ha perdurat fins a temps molt recents, la Sala Capitular, amb una finestra romànica, d'altres més tardanes i un seguit de cinc grans òculs (que hom suposa romànics - la planta baixa és coberta amb volta rebaixada, el pis superior amb un enteixinat de fusta, molt deteriorat, sobre arcs diafragma -), al costat sud trobem uns porxos, fets cap al segle XVII, i adossats a uns altres d'anteriors, porten cap a un petit pati que ocupa l'indret de l'antic claustre al costat nord de l'església (la sala Capitular queda a l'oest).

Als edificis d'aquest sector hi ha restes de voltes apuntades i un llenç romànic (que des de l'absis corre paral·lel a la riera pel costat de llevant del conjunt). 

Entre els anys 1982 i 1994 s'efectuaren diverses campanyes de restauració integral en el recinte i s'adequà l'espai com a sala d'exposicions.

El conjunt de Santa Maria de Lladó fou un antic monestir agustinià. Va viure la seva màxima esplendor entre els segles XII i XIII. Està protegit com a Bé Cultural d'Interès Nacional. El setembre de 2018 el monestir va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, en la categoria de monument històric. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

SANTA MARIA DE LLADÓ. ALT EMPORDÀ

PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ                                                                                             

Lladó o Lledó (oficialment i impròpiament anomenat Lladó) és un formós poble la història del qual va molt lligada a la del Monestir de Santa Maria de Lledó. 

La primera documentació del lloc de Lledó es troba en l'acta de dotació, per part del comte-bisbe Miró, d'unes vinyes i terres del terme de Lucduno al monestir de Sant Pere de Rodes l'any 977. 

L'any 1089 es restaura el culte i la vida monàstica a Santa Maria de Lladó al voltant del que es crea la vida del poble.

El nucli antic de Lledó d'Empordà és un conjunt monumental inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Els edificis més emblemàtics del nucli antic són el monestir de Santa Maria de Lladó, l'església de Sant Feliu i l'edifici de l'ajuntament, a més dels diferents casals d'època moderna.

L'església romànica de Santa Maria de Lledó es troba al centre del poble. És un temple de planta basilical, orientada a llevant, de tres naus acabades amb absis semicirculars. Interiorment s'adopta el sistema de columnes adossades als pilars per a suport dels quatre arcs torals. La volta de la nau central és de canó apuntat, més alta que les laterals, cobertes amb quart de cercle i els absis són coberts amb volta de quart d'esfera. A l'exterior la nau central és coberta a dues vessants amb teula àrab i les laterals a una vessant de poca inclinació. 

La façana de ponent és centrada per la portalada a on s'hi troba representat un dels conjunts escultòrics més notables del segle XII. Aquesta façana segueix la disposició de les naus: la central més alta que les laterals, amb tres cossos en sentit horitzontal. El primer amb la gran portalada, el segon amb una obertura i un tercer, que sembla un afegit a l'estructura original. A la nau de la dreta s'ha incorporat un parell de merlets que sostenen el sistema campanar.

Una cornisa horitzontal separa els dos primers cossos d'aquesta façana principal: a sobre, amb tres arquivoltes i un parell de columnes als brancals, hi ha una finestra. A banda i banda de la porta hi ha làpides sepulcrals encastades al mur.  

L'absis central té una finestra de doble esqueixada que a l'exterior és ornada amb una columneta a cada banda. Al mur sud hi ha tres finestres, dues refetes en treure la capella de Sant Lambert i la sagristia del segle XVIII en una restauració recent. Al mur nord hi ha tres portes senzilles, ara tapiades, que donaven accés al claustre, ara desaparegut. 

L'aparell constructiu és a base de pedra, en gran part desbastada.

En el Museu Episcopal de Girona es guarden diferents lipsanoteques provinents de l’església de Santa Maria de Lladó.

L'Església de Santa Maria de Lledó és un edifici religiós declarat Bé Cultural d'Interès Nacional l’any 1925. Està al costat del Monestir de Santa Maria de Lledó.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

ERMITA DELS APÒSTOLS. LLADÓ. ALT EMPORDÀ

 PASSEJANT PER L’ALT EMPORDÀ 

Una vegada visitat el poble de Lladó vam voler acabar l’etapa visitant l’ermita dels Sant Apòstols. 

Aquesta ermita es troba als afores de Lladó, seguint una pista de terra, vora el camí de Sant Martí Sesserres. A la carena del puig Valentí, a tenir constància del mirador. La ruta està ben assenyalada. 

La primera notícia ve donada per un document de l'any 1398 i l'anomena: "Sanctorum aapostolorum fhilpi et Jacobi...in loco Le Torre". Dedicada, per tant a Sant Felip i Sant Jaume. 

Estigué sota la jurisdicció del monestir de Santa Maria de Lladó. 

D’una sola nau amb un absis semicircular, per l’aparell dels seus murs i la forma de les seves obertures podem deduir que és una construcció tardana, dels segles XVI i XVII, encara que conservi la tradició de les formes  romàniques. 

La façana té la porta rectangular i més amunt s'obra una finestra amb molt poca llum, és l'única obertura del temple. El frontis és coronat per un campanar de cadireta d'un arc. 

La nau es cobreix amb volta de canó sustentada per tres arcs torals. L'arc triomfal és apuntat i la volta del presbiteri, té forma ametllada. La construcció és de pedres sense treballar, només són tallades les dels cantonades obertures i arcs. 

Potser fou construïda als segles XVI-XVII, en substitució d’una més antiga documentada el 1398. 

Ermita dels Apòstols és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia i Enciclopèdia Catalana

CAPELLA DE NOTRE DAME DE SECOURS. MOLIG. CONFLENT

 PETJADES PEL CONFLENT 

Molig, amb una situació ideal a l'interior de la Catalunya francesa, s’estén sobre dos llocs extraordinaris: els banys, enclavats al bell mig els congostos de la Castellana, envoltats d'una natura exuberant i als peus de les ruïnes de la fortalesa medieval de Paracoll, i l'antic poble de Molig, a 800 metres del balneari i a 600 metres d'altitud, en un altiplà escarpat molt assolellat, davant del Canigó. 

El poble ha sabut conservar els rastres d’un ric passat, i això permet avui als visitants de descobrir els carrers medievals, l’església del segle XII així que la seva casa forta del segle XIV. Aquest conjunt patrimonial que no us deixarà indiferent es pot admirar des de la plaça de l’església. 

Molig és també un poble de tradicions i de patrimoni de la Catalunya del Nord on val la pena viure-hi, amb moltes activitats dirigides a petits i grans. Als voltants de Molig podreu  passejar-vos-hi i gaudir de les magnífiques vistes sobre el poble i les muntanyes. Assaborireu la calma i la tranquil·litat d'aquest poble autèntic. 

La Capella Dels banys (o capella de Notre Dame de Bon Secours) va ser construïda l'any 1854, a l'estil neogòtic de moda al segle XIX. Va respondre a una petició de “banyistes” (nom que en aquell moment donaven als clients del balneari) que trobaven massa difícil el camí pedregós i costerut que conduïa a l'església del poble. 

El finançament del préstec per dur a terme el projecte es va cobrir amb donacions de particulars, loteries organitzades pel clergat i ofrenes de 50 cèntims que ofereixen els “banyistes”. 

Al segle XX, van venir per embellir la capella els vitralls oferts per la família Auter, antics hotelers de Molitg, i Adrien Barthélémy, fundador de la Chaîne Thermale du Soleil. 

El jardí annex a la capella va ser enjardinat recentment per l'establiment termal. El municipi va completar la nova valoració d'aquest harmoniós edifici amb una nova il·luminació. 

Les Termes de Molig, situades en un circ de muntanyes, són un lloc privilegiat per fer-se un tractament o simplement per relaxar-se a l'espai de benestar de l'establiment. Un espai que convida a la calma i al repòs. 

Text i recull Dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Turisme Conflent Canigó

SANT SADURNI DE VERNET. CONFLET

 PETJADES PEL CONFLENT 

El poble vell de Vernet, situat majoritàriament a la dreta del Cadí, ha vist com les modernes ampliacions del poble s'han estès sobretot davant seu, a l'esquerra del riu. El poble vell és al cim d'un turó dominat pel Castell de Vernet i l'església de Sant Sadurní, antigament capella de Santa Maria del castell.

Vernetum (lloc plantat de verns, força abundants a la llera del Cadí i del Sant Vicenç) és documentat des del 863. Era propietat dels comtes de Cerdanya, però entre 1005 i 1007 el comte Guifré II de Cerdanya i la comtessa Guisla en donaren la possessió al monestir acabat de fundar de Sant Martí del Canigó, que en posseí la senyoria fins a la fi de l'Antic Règim. El terme aleshores comprenia el poble de Castell de Vernet, o, simplement, Castell, on hi havia el Castell Vell de Vernet, cosa que va motivar el nom del poble. Els esments del castell anteriors al segle XII fan referència a aquest castell vell. 

La història més recent de Vernet està lligada molt especialment a l'explotació de les fonts termals alcalines. Conegudes des d'antic, l'abat de Sant Martí del Canigó Pèire Poderós feu construir just a principis del segle XVIII un hospital militar amb uns edificis annexos. 

Víctimes d'un incendi uns anys després, i secularitzat el monestir després de la Revolució Francesa, el 1788 el doctor Pere Barrera, de Perpinyà, reconstruí aquests edificis. El 1832 es creaven a la dreta del riu les Termes Mercader prop d'unes fonts d'aigües sulfuroses, i el 1834 foren dos antics comandants de la guarnició de Vilafranca de Conflent els qui adquiriren els edificis de l'antic hospital militar, a l'esquerra del Cadí, i hi crearen el que seria popularment conegut com les Termes dels Comandants.  

Sant Sadurní de Vernet, o Santa Maria de Vernet, o del Puig, és l'església romànica situada dalt del turó que domina el Vernet actual, on es troba el nucli vell del poble, al costat del Castell de Vernet. En un principi era la capella del castell, però amb el pas del temps es convertí en l'església parroquial del poble de Vernet en abandonar-se l'antiga església parroquial de Sant Sadurní de Vilallonga.

 

Aquest  primera església és esmentada per primera vegada l'any 874, però una avinguda del Cadí l'ensulsià el 1710. Aleshores la funció parroquial passà a la capella de Santa Maria del castell, que acollí també l'advocació de sant Sadurní. La capella del castell era esmentada el 1176, quan l'abat Pere de Sant Martí del Canigó renovava la concessió a Pere de Castell d'una terra que es trobava prop del temple. Torna a esmentar-se el 1217, quan l'abat del Canigó autoritzà els habitants del lloc a construir cases en els vessants del turó. 

Es tracta d'una església força gran, de planta rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, que queda amagat exteriorment, pel castell annex. Una volta molt apuntada cobreix la nau, amb arcs torals apuntats sobre pilars adossats a les parets laterals. L'arrencada de la volta està marcada per una cornisa correguda al llarg de la nau. El fet que l'interior de la nau sigui emblanquinat fa que el visitant es perdi molts detalls de la construcció. 

La porta d'entrada s'obre a la meitat occidental de la façana sud. Està formada per un únic arc de mig punt adovellat, llinda i timpà monolítics sense decoració. Conserva un conjunt de ferramenta i forrellat de tradició clarament medieval. L'aparell de l'edifici és variat: els murs sud i oest presenten un parament de carreus de granit de color daurat i d'una grandària considerable, ben escairats i polits, mentre que el mur nord té carreus petits i blocs de pedra no gaire escantonats. En conjunt es pot considerar una construcció de la segona meitat del segle XII. 

A l'interior es conserva una columna fragmentada que sembla que procedeix de l'antiga església de Sant Sadurní de Vilallonga. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia