dijous, 31 d’octubre del 2013

SANT ROMÀ DELS VILARS. ESCALDES-ENGORDANY. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Visitàvem en el nostre periple andorrà l’església de Sant Romà del Vilars en la parròquia d’Escaldes-Engordany.

 
L’església de Sant Romà es troba entre les feixes del solà d’Engordany, a pocs metres de les cases dels Vilars, a 1.861 m. d’altitud. al peu del pic de Padern.

Sant Romà és una església d’estil preromànic, l’origen de la qual se situa al segle X, que havia estat propietat del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles.

És una església rural i austera, de les més antigues d'Andorra. 

La planta de d'una única nau rectangular amb un absis quadrangular a l'est separat de la nau per un arc triomfal que ocupa tota la llum. És curiosa la finestra monolítica de la paret sud de l'absis, tallada en un bloc de tosca, llastimosament mig tapada per una reixa. L’absis té dues altres obertures de forma el·líptica, als murs sud i est.

En el costat oest es va aprofitar, en època desconeguda, el desnivell del terreny per construir un nou cos de dues plantes amb un pòrtic cobert i a sobre el cor.

La porta quadrada s'obre a la façana sud. El sòl de la nau té un desnivell de 55 cm.

Els murs són de blocs irregulars de pedra calcària i llicorella seguint una distribució horitzontal. La teulada a dos vessants cobreix també l'absis.

Del mur oest sobresurt un campanar d'espadanya d'un sol ull amb coberta de mig punt bombada, fet de pedra tosca diferent de la resta de la construcció.

 
En l'església parroquial de Sant Pere Màrtir es conserva un retaule provinent de Sant Romà dels Vilars.

Un antic lloc per conèixer i remuntar-nos en la història andorrana.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 30 d’octubre del 2013

SANT CRISTÒFOL DE TAVERTET. OSONA.

TERRES D’OSONA.

Visitàvem el poble de Tavertet(158 hab. 2009) el terme passa la cinglera de Tavertet i s’aboca a la vall del Ter, a l’indret del mas Sulroca o Surroca, sota l’Avenc. Aquesta gran cinglera que separa el Cabrerès de la vall del Ter dóna un encant especial a la població i a una bona part del terme, i ha afavorit el caràcter de lloc d’estiueig i residencial.

 
El territori és accidentat, i les planures o comellars dels masos es troben a frec de cingleres o en repeus o cimadals de muntanyes. Les terres es formaren durant les primeres èpoques del Terciari. Hom destaca la Rocallarga (1.187 m) a les terres de llevant.

La primera notícia que tenim de Sant Cristòfol de Tavertet data del 1070 a través d´un document en què els vescomtes d´Osona-Cardona (Senyors de Rupit) donen com a feu a Robert Umbert dues cavalleries de terra que tenia Ramon Miró de Tavertet, excepte l'església.

L’església de Sant Cristòfol de Tavertet, inicialment composta per una sola nau romànica, amb dos arcs torals de reforçament i un absis semicircular decorat amb arcuacions cegues i lesenes, correspon segurament a l’esmentada el 1070. En dit absis s'obren 3 finestres d'esqueixada amb el presbiteri marcat per graons i la nau coberta amb volta de canó.
 

A la fi del segle XII o principi del XIII hom li afegí a l’extrem de ponent una torre campanar de planta quadrada, inserit a la nau amb obertures semicirculars al cim, geminades a llevant i ponent, i simples als altres costats. I possiblement la unió amb la rectoria.

A principi del XVII, una segona nau a la banda de tramuntana, unida a la primitiva per grans arcs i coberta amb voltes d’ogiva.

Un segle més tard fou feta la sagristia i un altar o capella a migdia. Al segle XX l’absis que havia estat sobrealçat, i l’aparell romànic, han estat restaurats.

El portal es troba a migdia i es adovellat i de grans dimensions. Per accedir a la porta s'ha de passar per sota d'un pont amb arc rebaixat que comunica amb la rectoria. Les parets interiors són de pedra vista.

 
Als peus de l'església de Tavertet, hi ha la pica baptismal de pedra. Es troba assentada damunt d'un basament ortogonal amb una forma arrodonida que es cenyeix en un cilindre anellat damunt el qual s'assenta el recipient, també ortogonal, amb decoracions incises en cada una de les cares. Les decoracions tracten de formes triangulars formant sanefes, un escut amb les quatre barres i una estrella de cinc puntes, una mena de cercla que inscriu les inicials del nom de Jesús, i la resta només està decorat per les incisions dels cops de buixarda. La pedra és de gres i l'estat de conservació és bo. Malgrat tot, en la pica baptismal, no consta cap dada que permeti donar cronologia a la peça, i no es descarta que el peu i la tassa siguin d'època diferent.

 
En un dels graons del presbiteri es conserva un capitell amb una llosa al damunt. Es desconeix el seu emplaçament original. Té forma de piràmide truncada invertida, decorada amb formes vegetals, rostres d'àngels i la Verge amb l'Infant amb els braços recollits damunt ell. Sant Josep es recolza damunt un bastó i fulles de palma al centre de cada cara del capitell. L'altre angle està molt deteriorat i no acabem de distingir l'escena que s'hi representa. Els rostres són poc marcats, els ulls tenen forma d'ametlla i només estan insinuats.

També es conserva una imatge gòtica d’alabastre de Santa Maria, dita antigament la Verge del Cor, datada al principi del segle XV. La imatge original està guardada i la que hi ha a l'església és una rèplica.

A tramuntana hi ha el cementiri.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 29 d’octubre del 2013

SANTA SUSANNA DE L'ABELLAR. CORNET. SALLENT. BAGES.

TERRES DEL BAGES.

En la sortida organitzada per Gaia Camina, amb el lloable propòsit de conèixer les rodalies del seu terme municipal, aquesta vegada visitàvem la església de Santa Susanna de l’Abellar o Abeiar .

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Aquesta ermita, envoltada d’arbres, és situada a l’aiguabarreig de les terres de Sallent (Cornet) i Gaià, prop de la masia de l’Abellar de Baix.

Consultada dades etimològiques el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta contesta: del llatí *apĭcŭlāre, mat. sign. Segurament per la existència de molts rusc d’abelles en aquest punt i a més hem de notar que les dues masies pròximes porten els noms d’Abellar de Dalt i Abellar de Baix. També l’observació de la utilització en dades del nom Abeiar, ieisme habitual de les terres osonenques, bastant normal de trobar en gent gran de les contrades.   
 

L'església de Santa Susanna de l'Abellar es troba solitària en mig del bosc.

L’església ja és documentada al segle XII. Apareix documentada l’any 1239, en un llegat de quatre sous als altars de Santa Susanna i Santa Fe. Hom té moltes notícies que confirmen la seva funció de capella parroquial.

Es tracta d'una construcció d'una sola nau coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular, cobert amb una volta de quart d’esfera. La coberta exterior de tot l'edifici és de teula.

Al segle XVIII va ser ampliada amb dues capelles a manera de creuer de planta semicircular.
L'accés ubicat al mur de migjorn es realitza per una portalada d'arc de mig punt adovellada. Davant el portal hi ha uns graons semicirculars.
Destaca la finestra central de doble esqueixada de l'absis que a l'exterior presenta dos arcs de mig punt en degradació amb el de l'interior decorat amb una arquivolta treballada amb un motiu de corda.
Al mur de ponent s'alça l'espadanya d'una sola obertura de factura tardana.
L’any 1706 l’escultor Francesc Morató, de Vic, va fer la imatge barroca de la santa, que sortosament és la mateixa que s’hi venera actualment. 
Un agradable lloc per visitar amb grans masies properes a l’església.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 28 d’octubre del 2013

LA TORRE DE LA VALL. TAVERTET. OSONA

TERRES D’OSONA.

Visitàvem el municipi de Tavertet  que es troba al sector de llevant de la comarca, a frec de la cinglera homònima. Inclou l’altiplà triangular del sector SW, delimitat per la riera de les Gorgues, la riera de Balà i el Ter. Limita al NE. i l’E. amb Rupit i Pruit, al S amb Vilanova de Sau, a l’W. amb les Masies de Roda i al NW. amb Santa Maria de Corcó.

Prop de Tavertet, sobre un penyal, es dreça la Torre de la Vall, anomenada també com la Torre de la Guàrdia, torre quadrada documentada el 1342, que es troba sobre una gran roca que sobresurt del terreny i l’hi fa de sòcol, amb un mas adossat als seus peus, bastit el 1667.

La Torre de la Vall, encara actualment està en peus i segueix estant habitada, i també com a Casa de turisme rural.

Conjunt format per una masia medieval i una masia del segle XVII. Son dos volums ben diferenciats, però formen un conjunt compacte edificat damunt d'un rocam d'uns 3 m, que li serveix de primera defensa. 

La torre té la planta quadrada (5x5) i les obertures estan orientades a migdia. Hi ha una part de les obertures que estan cobertes per la masia.  

Està formada per cinc pisos, a més del terrat de merlets. La masia està annexada a les façanes sud i oest. Està coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana, situada a migdia, i la seva planta està totalment condicionada per la forma del rocam.  

S'ha restaurat molt i hi ha finestres d'altres construccions. Té una galeria annexada a la primera planta. A la façana nord, hi ha un petit balcó. Totes les obertures tenen els emmarcaments de pedra picada. A la façana principal hi ha una finestra amb la data 1667.

L’edifici està construït amb carrerons de pedra disposats horitzontalment i lligats amb morter de calç. Hi ha una sola obertura original a cada pis. 

Interiorment, la torre ha sofert una lleugera modificació entre el segon i el tercer pis, que han canviat la seva alçada original. 

En documents antics, se cita la Torre de la Vall com si hi haguessin dues cases com a mínim, que semblaria haver constituït el primer nucli habitat de Tavertet.

En aquest indret s’han trobat també restes de la vila romana. 

La torre de la Vall està declarada com a Bé Cultural d’Interès Nacional.

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


diumenge, 27 d’octubre del 2013

MARE DE DÉU DE QUADRES. ISÒVOL. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA

Visitàvem en terres del municipi d’Isòvol el santuari de la Mare de Déu de Quadres. Situat a la part baixa del municipi, el torrent Gros que baixa d'All, abans de lliurar les seves aigües al riu Segre, creua la plana de les Pedroses pel  costat del Santuari. El santuari de Quadres és un lloc de culte antiquíssim.
 

En temps medievals els pelegrins i viatgers que baixaven del Coll de la Perxa cap a la Seu d'Urgell, passaven per Font-Romeu, Dorres, Rigolisa, Sant Martí d'Aravó i anaven a buscar acolliment a Quadres, conegut ja en els segles XIII i XIV com a "domus hospitalis" de Santa Maria de Cadris.

Consta que el 1285 comptava amb alguns donants, entre ells P. Gerralli d'Oceja. L’església era sufragània de la parròquia d'All; n'eren protectors els cònsols de Puigcerdà des del segle XIV.

El 1374 el santuari depèn únicament del bisbe d'Urgell i a ell demana autorització Ramon Figuerola, donant de Quadres, per lliurar el santuari una casa que tenia a Puigcerdà, amb el fi d'adobar els desperfectes de les parets de l'església causats per el terratrèmol de l'any abans, i per proveir de llits i robes les estances destinades a acollir els pobres de Crist que passaven per l'hospital.

El 1489 els cònsols de Puigcerdà anomenen un obrer per fer obres a la capella de la casa.

En rendir-se Puigcerdà als francesos el 1654, aquests s'endugueren les campanes de les esglésies de la vila i per a suplir les de la parroquial de Santa Maria, els cònsols hi portaren les de Quadres, les quals va reclamar l’obrer del santuari el 1687.

 
Fins a la seva destrucció, acudien a Quadres tots els pobles de la solana el dia de Sant Bartomeu complimentant un vot en temps passats. Aquesta església va tenir capellà propi fins a la guerra carlista de 1870.

És una església d'una nau, amb absis semicircular, en què conviuen construccions de diferents èpoques. La nau és ample i resulta curta per l'amplada que té.

El parament exterior de les parets és de carreus regulars, ben treballats, de dimensions mitjanes, propi del segle XII, amb una finestra de doble esqueixada i arc monolític al començament de la nau.

Aquest tipus de construcció comença sobre un sòcol de dues o tres filades de grans carreus quasi quadrats, possiblement part d'una construcció bastant més antiga, i arriba fins a l'arrencada de la volta de pedra, marcada per una cornisa llisa que corre a tot el volt, aproximadament a un metre sobre el paviment, que indica com amb el temps va quedar d'enfonsada aquesta construcció respecte al nivell del terreny exterior.

Els carreus del sòcol varen ser posats de manifest per unes excavacions de  fa pocs anys. 

 
L'absis és d'un gran diàmetre i fàbrica més rústega, composta de carreuons devastats i disposats en filades horitzontals d'altures variables, sense el sòcol de carreus grans, quedant l'ampit d'una i altra arran mateix del terrenys de fora.
 
Ja sigui per les riuades del riu Segre veí o per els arrossegalls del torrent d'All, el nivell dels terrenys circumdants va anar pujant, deixant cada cop més enfonsada l'església, fins que hom optà per aixecar-ne una de nova sobre els murs de la vella. 

Això va passar abans del 1698, que és la data gravada a la clau de l'arc de la porta actual. L'església nova la varen fer d'estil barroc amb pilastres, arcs de mig punt, motllures i frisos de gruix, amb volta de maó prim sota encavallades de fusta.  

És de creure que amb l'experiència del passat el nou temple fou construït amb el pis més elevat que el terra del voltant. Això no obstant, avui en dia cal baixar uns graons per entrar-hi. 

El recinte del santuari tenia una portalada ornamentada amb motius escultòrics molt semblants als de la porta de l'església de Ger, que és del 1740. A l'últim quart del segle XX la portalada va ser adquirida per un particular i traslladada a Ventajola.

 
El que fou durant molts segles un venerat santuari i lloc de romiatge dels pobles va ser incendiat el 1936. Fins aquell any es conservà un retaule barroc, al cambril del qual es venerava una talla de la Verge Maria del segle XIII. A més, també cremada, es donava culte a una altra imatge de la Mare de Déu en majestat, més tardana, semblant a les del segle XV. 

Fa poc temps la restauració va permetre refer la coberta, relligar les parets i arreglar l'interior. A més, les obres van posar al descobert, unes estructures antigues que es desconeixien, com a part d'una antiga església romànica. També van restaurar les pintures murals del segle XVI. 

Sempre es agradable visitar una part de la nostra història malgrat no hagin estat respectats per causa de les vicissituds de la vida. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 26 d’octubre del 2013

SANT ESTEVE DE BAR. PONT DE BAR. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL

Visitàvem el poble de Bar ( 40 h. 2009) pertanyent al municipi del Pont de Bar (Alt Urgell), i situat en un contrafort de la serra de Cadí, a l’esquerra del Segre, vora el barranc de Barguja.

 
Consultat el diccionari Alcover-Moll ens dona la següent definició de l’origen etimològic del nom Bar: segons Meyer-Lübke, Noms lloch Urg. 9, cal atribuir-li el mateix origen que al Bar francès, que, segons J. Brüch, és el cèlt. barros, ‘punta’, ‘cim’.

Al capdamunt del poble hi ha  les ruïnes del castell de Bar , antic centre del Baridà, que, juntament amb els de Toloriu i d’Aristot, guardava l’entrada de la Cerdanya. Aquest castell fou adquirit el 1366 per Roger Bernat, vescomte de Castellbò, i el 1396 fou ocupat pel rei Martí, durant la guerra contra el pretendent Mateu de Foix. Durant la guerra de Successió fou ocupat per tropes alemanyes.

L'església parroquial de Sant Esteve, situada al capdamunt del poble de Bar, prop les ruïnes de l'antic castell, podria remuntar la seva existència a la primera meitat del segle IX, si l'acta de consagració de la Seu de 839 fos autèntica.

Malgrat això, l'edifici que es conserva actualment no permet establir una cronologia anterior a les acaballes de l'edat mitjana, ja que, si bé sembla que hi hagué la traça d'un bastiment romànic, les reformes i campanyes constructives posteriors modificaren fonamentalment la seva aparença.

A més a més, en el segle XIX, l'edifici fou afectat per un incendi, en el qual segons que sembla va cremar-se també la imatge romànica de la Mare de Déu de Tor, i fou reconstruït.

L'església actual es producte d'intervencions que es reflecteixin en la seva estructura i que en dificulten la seva classificació dins les coordenades d'un estil unitari o en excés perfilat

De capçalera tripartida i carrada en un principi, posteriorment s'afegí un absis semicircular evidenciat a l'exterior, que prolonga el central i accentua l'eix longitudinal de la nau que ordena l'espai intern.

El sistema de cobertes introdueix voltes nervades de creueria. Es poden mencionar també les solucions d'un cor aixecat sobre els peus de l'església i un cimbori sobre petxines que marca transicions entre cobertes a diferents nivells, però que no podem destacar com a cos de llum, radicat entre la nau i el presbiteri.

D'altra banda, les obertures de l'edifici, no massa significatives, amb predomini del mur, es distribueixen en els laterals, absis i façana.

Aquesta, de trets sumaris, organitza l'accés amb porta d'arc de mig punt i un senzill òcul.

Trencant la idea d'un frontis simètric, a l'alçada de les cobertes, s'aixeca un campanar que transforma la seva planta en octògon de costats desiguals i que es divideix en alçat en un primer nivell massís i el cos de campanes, coronat amb capitell.

El parament de pedra vista deixa veure avui dia la disposició irregular dels carreus i tradueix clarament el pas entre el campanar i l'església, que li fa de base.

Sant Esteve de Bar és un monument declarat com a Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 25 d’octubre del 2013

SANT JAUME DE TRAVESSERES. LLES DE CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Travesseres (abans Traverseras al segle X) és el poble (1.200 m alt. i 45 h. 2009) més meridional i de menor altitud del municipi de Lles (Baixa Cerdanya), al darrer replà del contrafort que davalla de la tossa Plana de Lles.

El poble es situa al voltant de l’església sota l’advocació de Sant Jaume, actualment  sufragània de la parròquia de Lles.

La seva església parroquial de Sant Jaume era en principi d’estil romànic, però ha sofert tantes i nombroses modificacions que actualment es inapreciable el seu origen.

El lloc és esmentat ja l'any 839 en l’Acta de Consagració de la catedral d’Urgell.

El castell de Travesseres, possessió dels vescomtes cerdans, fou cedit als de Castellbò, al s. XI.

Edifici de planta rectangular, d'una sola nau coberta amb volta apuntada.

El campanar, al nord, és de torre amb coberta piramidal i quatre obertures.

La porta, a llevant, i les altres obertures del temple, són modernes.
 

Al mur de migjorn s'hi han afegit tres grans contraforts de factura moderna.

A l'interior hi ha un cor de fusta i les parets són en part pintades amb sanefes i en part a pedra vista.

Hi havia una majestat romànica de talla policromada que actualment es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya.

Sant Jaume de Travesseres és un monument protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Dins el seu terme de Travesseres hi ha el balneari de Senillers que recull i serveix les aigües que brollen de cinc fonts, amb característiques diferents: del Païdor, de la Muntanya i del Riu (alcalines-silicatades), dels Brians (sulfuroses) i del Ferro (sulfuroses i ferruginoses). El lloc ja es coneixia com a Sanillers l'any 1030.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 24 d’octubre del 2013

SANT ESTEVE D'ALINYÀ. FÍGOLS I ALINYÀ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Alinyà és un poble (79 h. 2009) del municipi de Fígols i Alinyà (Alt Urgell), emplaçat a la dreta del riu de Perles, prop de la seva formació per la confluència dels torrents de Vall-llonga i de l’Alzina, a 958 m d’altitud.

 
El topònim Alinyà és d’origen romà. La parròquia és documentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell del 839, on consta amb la forma Helinniano . El lloc fou conegut posteriorment pel castell d’Alinyà.

El lloc d’Alinyà i la seva església de Sant Esteve s’esmenten en un document del 1036. L’església va ser consagrada pel bisbe Guillem Guifré d’Urgell el 1057, a precs de l’ardiaca Guillem i dels habitants de la parròquia. Formava part del ducat de Cardona, dins la batllia de Solsona, fins a la fi de l’Antic Règim.

Fins el 1716 fou de la vegueria de Cervera, i posteriorment, del corregiment de Cervera. En les muntanyes que envolten Alinyà i Perles s’esdevingueren fets d’armes el 1849, en la guerra dels Matiners. Els carlins, comandats per Borges, atacaren les forces liberals del brigadier Manzano.

En l'heterogènia construcció que avui configura l'església parroquial de Sant Esteve d'Alinyà, res no sembla conservar-se de la primera edificació.

L'església actual està constituïda per una nau i un absis semicircular, el qual s’erigeix damunt d’una roca. El seu aparell, gran i irregular, difereix del dels murs de la nau, que alternen filades de pedres planes amb altres de dimensions més grans, disposició del mur característica de paraments de tradició preromànica. Els murs de la nau són molt potents, de gairebé dos metres de gruix.

La coberta de la nau és de volta de pedra lleugerament apuntada i l’absis cobert amb volta de quart d’esfera.

Quatre són les finestres que il·luminen el temple, totes de doble esqueixada obertes, una a l’absis, dos al mur sud i una al mur de ponent. En destaca l’ornamentació d’arcs en degradació de dos a quatre.

El frontis té adossat un cos d'una casa veïna i, tot i que està molt reformat i restaurat, repeteix el mateix parament que l'absis.

S'hi obre una porta d'arc de mig punt amb quatre arquivoltes en degradació i la finestra esmentada a mitja alçada. També en aquesta façana s’alça el campanar d’espadanya de dos ulls.

Tots els exteriors revelen, amb la sobre posició de panys de mur de parament irregular, el sobre aixecament de l'edifici, que cal relacionar amb la substitució, potser en època gòtica, de la volta, ara apuntada.

A l'interior, aquesta modificació es posa de manifest en la discordança entre la volta ogival i l'arc de mig punt amb què s'obre l'absis.

Altres reformes evidents de l'edifici romànic són la coberta de l'absis, també sobrealçada, i l'espadanya de la façana.

La distribució dels carreus de diferents materials i colors, juntament amb la decoració de les finestres tenen el seu referent en la catedral de Santa Maria de la Seu d’Urgell.

Es considera que l’església de Sant Esteve data del segle XII amb algun element de XIII.

L'absis ha estat restaurat (1985), tot suprimint-ne la sagristia adossada.

Sant Esteve d'Alinyà és un monument declarat Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.



dimecres, 23 d’octubre del 2013

SANT PERE DEL SERRAT. ORDINO. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

En la nostra estada andorrana i veiem els paratges muntanyosos andorrans visitàvem el poble del Serrat i la seva església sota l’advocació de Sant Pere.

 
El Serrat (1.539 m. alt) és una població i centre turístic a la parròquia d’Ordino. La seva posició geogràfica és a la capçalera de la vall d’Ordino, a la confluència del riu de Rialb i de la riera de Tristaina. L’any 2009 tenia 138 habitants.

La parròquia d’Ordino és la tercera, segons l'ordre tradicional, de les set parròquies d'Andorra. Amb 85 km² és la més extensa després de Canillo.

La parròquia comprèn la conca de la Valira d'Ordino o la Valira del Nord, al nord-oest del Principat. Limita al nord amb el País de Foix (Auzat i Vic de Sòs), a l'est amb Canillo i al sud i l'oest amb la Massana.

La data de construcció se situa probablement entre el segle XVI i principi del XVII, ja que la primera notícia documental que hi ha de la seva existència correspon a l’any 1619.

Església de Sant Pere del Serrat donava servitud a les bordes del Serrat, situada a l’extrem sud-oest d’aquestes sobre una roca.

Es tracta d’un edifici, època barroca, de planta rectangular en el qual a l’exterior no es distingeix l’absis. Està construïda directament sobre la penya, sense cimentacions.

La coberta és de dos vessants amb recobriment de llosa.

La façana principal està orientada al sud-est, perpendicular al carener de la coberta i de cara a la vall; en ella s’obre la porta d’entrada, rematada per un arc de mig punt i flanquejada per dues finestres rectangulars amb llinda de fusta i reixes de ferro. Per sobre la porta hi ha una finestra quadrangular, a l’alçada del cor.

L’aparell és irregular, amb els murs nord i ponent arrebossats amb calç, destacant un enlluït blanc al voltant de la porta que dibuixa una creu per sobre la pedra clau.  

Als peus, sobresortint de la façana sud-est s’alça un petit campanar d’espadanya amb obertura de mig punt. 

A l'interior es conserva un retaule dedicat a sant Pere que ha estat datat de final del s. XVI o principi del XVII. 

Vora la riera de Tristaina hi havia l’antiga farga del Serrat.

L’església de Sant Pere del Serrat està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Cultural.

Una vegada i mil més Andorra és fabulosa.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


dimarts, 22 d’octubre del 2013

SANT VICENÇ D’ORTEDÓ. ALÀS I CERC. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

En la nostra recerca de llocs del nostre país visitàvem les terres que coronen la part sud de la Seu d’Urgell ja travessat el riu Segre i en direcció a la carretera que condueix a la Vansa i Fórnols.

 
Ortedó (29 habitants/2009) segons la senyalització, malgrat altres publicacions escriguin com oficial Artedó és un poble del municipi d’Alàs i Cerc (Alt Urgell), situat a 1.166 m d’altitud, al vessant septentrional de la serra de Cadí, a la falda del puig de Sanatge.                 

El poble havia format part de l'antic terme municipal de Cerc, annexat al d'Alàs el 1970. Anteriorment, fins al segle XIX, Artedó n'havia estat el cap municipal, al qual també donava nom.

El villare Artedone és documentat el 902. Segons Coromines, el nom prové del basc arte-dun , que significa ‘ple de roures verds’.

Les cases són esglaonades pel pendent; de pedra, algunes tenen balconades de fusta. L’església parroquial, en un costat del poble, és dedicada a sant Vicenç; és de fàbrica moderna, de forma rectangular i amb una torre campanar de planta quadrada.

L'antiga església, també dedicada a Sant Vicenç, es troba al fossar,

Església d'una nau amb coberta exterior de quatre vessants. Construcció rústega de pedres unides amb fang.

Té campanar de base quadrada fet amb pedres millor treballades. A la llinda de la porta hi ha una inscripció amb la data de 1903.

Des de l'any 2007 s'hi organitza anualment el Festival Picurt, una mostra de cinema de muntanya.

La festa major se celebra al juny.

Una volta pel poble ens mostra diferents construccions molt ben conservades.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 21 d’octubre del 2013

SANT MARTÍ DE SORRIBES. LA VANSA I FÒRNOLS. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Visitàvem el poble de Sorribes de la Vansa i com és habitual en nosaltres fotografiaven la seva església sota l’advocació de Sant Martí.

 
El poble de Sorribes (38 habitants segons cens de 2009), cap del municipi de la Vansa i Fórnols, es troba a 995 metres d'altitud, a  l'extrem oriental del municipi i a la dreta del riu de la Vansa.

La població de Sorribes és esmentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell de l'any 839.

Les cases s’ordenen sobre un turó a redós de l’església parroquial de Sant Martí de la Vansa.

L’edifici religiós és d'una nau rectangular central coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i dues laterals.

Construcció arrebossada que no permet veure el seu parament.

Porta adovellada al frontis.

Torre campanar de planta quadrada amb teulada piramidal coberta als quatre vessants.

S'hi conserven diverses taules pintades d’un retaule, segurament del segle XVI però de tradició encara goticitzant, procedent de Sant Julià dels Garrics.

Hom celebra festa major el primer diumenge d’agost.

Per la publicació del Bisbat d'Urgell de data aproximada 20/10/2013 ens assabentem que s’ha tancat  cautelarment i de manera preventiva l'església de Sant Marti de Sorribes de La Vansa, després de la caiguda d'una part de la volta d'una nau lateral, a l'espera d'un projecte de rehabilitació del temple realitzat d'acord amb l'Ajuntament.

El Bisbat lamenta les molèsties que això pugui causar als feligresos i els veïns en les celebracions religioses, que hauran de fer-se en un altre temple situat a poca distància.

Com és palès per tantes rehabilitacions realitzades en els darrers anys, el Bisbat d'Urgell és el primer interessat en la restauració de tots els temples de la Diòcesi en la mesura del possible, sempre amb la col·laboració de les Administracions i dels feligresos de les Parròquies.

“ Ho vam trobar per Nadal"

Fonts de la plataforma veïnal que ha impulsat la campanya per a la restauració de Sant Martí de Sorribes van explicar ahir que la decisió del bisbat no els acaba de satisfer perquè planteja una sortida a llarg termini i, per tant, no soluciona el problema més immediat, que és no poder fer les misses al poble.

Només ens queda desitjar que el problema pugui ser solucionat el més aviat possible i la gent amb fe catòlica no hagi de desplaçar-se lluny del poble per assistir a missa. Segurament un dret de tot cristià, més actualment  amb la manca de fe. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

SANT JOAN DE FÀBREGUES. RUPIT I PRUIT. OSONA.

TERRES D’OSONA.

Seguint la pista asfaltada que des de l’embassament de Sau condueix fins a Rupit, ja a prop d’aquesta darrere població, trobem l’església de Sant Joan de Fàbregues i com no poden negar el nostre tarannà la visitàvem.

 
Molt amablement ens facilitaven les claus per conèixer-la per dins i encara ens meravellà més la seva construcció.

Cercant dades etimològiques trobem dues definicions: del llatí fabrica, ‘edifici, fàbrica’ o d’alfàbrega, per dissociació de l'article aràbic al-.

Fou la primitiva església parroquial de l'actual nucli de Rupit, que fins el 1955 fou conegut per Sant Joan de Fàbregues i tenia la demarcació dins del castell de Fàbregues.

L'església està situada al sud de Rupit, arrecerada a l'extrem nord-oest de l'extens Pla de Fàbregues i penjada a mitja altura sobre el marge esquerre del profund torrent del Bonegre, que baixa cap al Ter, ara Pantà de Susqueda. Enfront, a ponent, a l'altra banda del barranc, s'aixequen els alterosos cingles del Pla Boixer amb el cim de Rocallarga.

Fou la parroquial de Rupit fins el 1878 moment en què la vila de Rupit ja tenia l'església de Sant Andreu, potser ara Sant Miquel, i s'independitzà de la Sant Joan, passant de sufragània a parroquial.

Es troba documentada l'any 968, com el castell i per les característiques arquitectòniques, romànic llombard, es pot dir que data del segle XI o XII però conserva elements tardans, malgrat la restauració del 1978, com són el portal de migdia, el cimbori, el campanar i els arcs torals i abarrocament interiors.

Església de nau única i tres absis disposats en forma de trèvol, damunt dels quals s'eleva un cimbori ortogonal amb llanterna.

 
Els absis són decorats amb arquets i lesenes llombardes i dents de serra i en cada un d'ells s'hi obra una finestra amb esqueixada. L’absis major havia estat mutilat per a fer un presbiteri més ample.


A  ponent  s'eleva un campanar  de secció quadrada , inclòs dins el cos de la nau, i cobert a quatre vessants i amb quatre finestres d'arc de mig punt.

Dos arcs torals restaurats responen segurament a un reforçament, a causa dels terratrèmols del 1427. Vers el 1770 s’abarrocà l’interior i es bastí el petit campanar, però totes les mutilacions dels murs i l’arrebossat desaparegueren arran d’una restauració.

A la banda de migdia hi ha un portal d'arc de mig punt, amb un altre portal refós i un timpà semicircular sense esculpir. També s'hi disposen tres finestres d'arc de mig punt, la central resta tapiada. Per la banda de ponent s'adossa a la rectoria.

A migdia hi ha un clos enjardinat que conserva un antic cementiri amb una porta d'accés que duu la data de 1777. Es conserva la làpida d'un rector de la parròquia, també datada a la segona meitat del segle XVIII.

L'església es construïda en lleves de pedra sense polir i les obertures són ben escairades, mentre la part superior del campanar és de pedra tosca i el teulat de ceràmica vidriada.

La rectoria està adossada a la banda de ponent de l'església parroquial. Es troba assentada sobre el desnivell del terreny. A la part de llevant, al costat del mur de l'església, hi ha un portal rectangular, datat, el qual tanca un pati interior.

L'edifici mira vers aquest sector i es cobert a dues vessants amb el carener perpendicular a llevant i sostingut per grossos cavalls de fusta de construcció moderna.

A tramuntana hi ha un portal rectangular a la planta, datat, i al damunt una finestra amb l'espiera tapiada. A ponent s'hi obre un altre portal de les mateixes característiques i quatre finestres amb espieres, a ponent les obertures presenten sobrearc. A migdia s'hi obre un cos de porxos a la planta i al primer pis obertures amb sobrearc.

En aquest indret hi ha restes d'una altra construcció. Per les característiques constructives s'hi observen diverses etapes i reformes. ra.

En l’època parroquial havia arribat a tenir 62 masos. El 1989 hom col·locà una còpia del retaule dels Sants Joans que el 1503 féu Joan Gascó, l’original de la qual es troba actualment al Museu Episcopal de Vic. Fou restaurada els anys setanta del segle XX pels Amics de Rupit i la diputació provincial.

Sant Joan de Fàbregues és un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.

Festes: Per Sant Joan, el 24 de Juny, s'hi celebra un aplec amb missa i arrossada popular.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
 

dissabte, 19 d’octubre del 2013

CAPELLA DE SANT NARCÍS. VIVER I SERRATEIX. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Pujàvem de Viver i al costat de la carretera, poc després de can Coromines, ens crida l’atenció una petita capella barroca que envoltada de flors i ben cuidada va forcar-nos a parar i pocs moment després la visitàvem.
 

Per alguna gloriosa raó era oberta com si en la seva petita i simple aparença no temés cap mal per part de ningú.

La capella de Sant Narcís fou construïda l'any 1711 pel rector Puig en una època de gran proliferació de petites capelles de masia en tot el municipi de Viver i Serrateix.

 
Capella rural de petites dimensions, d'una sola nau i sense absis. Coberta amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana.

La porta és estructurada per una llinda monolítica i brancals de grans carreus, amb les cantonades motllurades. La llinda mostra gravats sobre la pedra un crismó i la data 1711.

 
Al damunt mateix i sota el ràfec de la teulada s'obre una finestra de mig punt.

Davant la porta s'estén una mena de lliça, delimitada per un banc de pedra de poca alçada, amb lloses de pedra.

Potser en aquestes minses edificacions és més fàcil trobar la fe que tan manca actualment que en altres de més grans i poderoses.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 18 d’octubre del 2013

SANTA MAGDALENA DE RUPIT. RUPIT I PRUIT. OSONA.

TERRES D’OSONA.

Visitàvem en aquest ocasió la capella de Santa Magdalena de Rupit, d'estil barroc i edificada el segle XVII, que es troba en una petita serra davant de Rupit, a l'altra banda de la riera, a migdia.

Aquesta capella, dedicada a Santa Magdalena, sembla ser una edificació del segle XVII malgrat que estigui construïda d'una forma arcaica que a vegades la fa confondre amb una edificació romànica.

Les primeres notícies daten del 1660. Se sap que al 1687 en tenia cura l'artesà Rafel Simó i Quatrecases. S'hi feren algunes deixes testamentàries a les darreries del segle XVII i inicis del XVIII i per una notícia de la consueta del 1790 se sap que el 22 de juliol, mitja hora després de sortir el sol, es cantava missa a la capella, i a la tarda completes.

Segons el bisbe Corbella, que va visitar la capella a principis del segle XX, a l'altaret hi havia dues imatges de marbre del segle XV; una de Santa Margarida i l'altra de la mare de Déu de Gràcia, que passaren al Museu Episcopal de Vic.

 
Està orientada de tramuntana a migdia, és de planta de nau única i un absis quadrangular on s'obre una finestra rectangular. A la banda de ponent hi ha tres grossos contraforts sobre els quals s'aguanta una teuladeta que resguarda uns bancs adossats a la paret.

A migdia hi ha la façana, amb un gran portal adovellat i una finestra d'arc de mig punt; al costat del portal hi ha una finestra rectangular.

Al frontispici s'eleva un campanar d'espadanya d’un sol ull que conserva la campana.
 

L'interior és de pedra vista, coberta amb volta de canó i arcs torals. És construïda amb pedra unida amb morter i la part de la façana és arrebossada. A ponent, on ara hi ha els contraforts, hi hagué un casal on residia l'ermità.

 
Restaurada el 1973, els voltants foren convertits en parc públic i retornà el culte el mateix any. La seva festa és el 22 de Juliol.

En la nostra fotografia de l'interior el sol travessa la finestra de l’absis il·luminant l’altar com si volgués donar llum a l’ànima dels creients.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.