diumenge, 31 de març del 2013

MONESTIR DE SANT SALVADOR DE LA VEDELLA. CERCS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.
 
El monestir de Sant Salvador de la Vedella és situat a la part alta de l’embassament de la Baells i malgrat hem volgut fotografiar-lo amb ocasions de poc cabdal d’aigua finalment ho hem fet quan la part central del pantà tornava a ser ocupada per les aigües del riu Llobregat. 

 
Sant Salvador de la Vedella té un controvertir nom puix hi ha molts pensen que el seu topònim no havia de ser de la Vedella o Vadella, sinó l’Abadella amb el significat de petita abadia, d’acord en la realitat del monestir. En un document de 1268 referent a una avinença entre el bisbe d’Urgell i l’abat de Tavèrnoles hi ha escrit “et de Sancto Salvatore de Sa Vedera”. L’any 1291 apareix un document amb el nom de “Zavedera”, i en aquesta mateixa època en altres documents figura com Vadera, Lavedera i Lavadera. 

Edificat el monestir al peu del Llobregat fou una petita comunitat de monjos depenent del gran monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles (Alt Urgell). Situat al comtat de Berga i dins de la jurisdicció del bisbat d’Urgell. 

El monestir cal emmarcar-lo en els orígens de la Catalunya carolíngia, com una avantguarda per la repoblació de la comarca del Berguedà. L’any 830 els monjos de Tavèrnoles fundaven al lloc conegut com a “vila Tineosi”, al pagus de Berga, la casa monacal sota l’advocació de Sant Salvador. Pocs després l’abat Calort de Sant Serni sol·licitava i obtenia de Lluís el Piadós, rei de França, protecció per la comunitat de Sant Salvador i el privilegi de poder elegir el seu abat. El precepte del rei Lluís diu que la comunitat viurà sota la regla de Sant Benet i que els seus membres treballaran la terra i rompran els erms. 

La fundació del monestir és una fita molt important en la cronologia del domini carolingi, primer per la data de fundació 830 i la línia davantera que ocupava ja què no es consagrar l’església de Santa Maria de Merlès fins el 893, com a punt més avançat de la repoblació de les terres berguedanes. 


Com molts monestirs alt-medievals els seus orígens foren possiblement eremítics ( com el veí Sant Llorenç prop Bagà), sota el roc on fou construïda més tard l’església romànica de Sant Salvador, si veuen encara unes coves que devíem ser els primers refugis de la comunitat de l’Avadella. 

Molt aviat reberen donacions que ampliaren el patrimoni confirmat en el precepte del 835. En 956 el vescomte del Berguedà Bardina i la seva muller donaren al cenobi el seu alou de Sant Vicenç de Navel amb la seva vila, amb tots el delmes, primícies i pertinences. 

Tot i què el monestir de la Vedella fou erigit en abadia aviat es convertí en un simple priorat. L’any 1040 ja no era un monestir independent; el l’acta de consagració de l’església de Sant Sadurní, del monestir de Tavèrnoles es fa la referència a la seva dependència vers el monestir urgellenc. 

A partir del segle XII comença a minvar la seva importància, ofegat pels grans monestirs veïns i per què dequeia també el gran monestir  protector de Tavèrnoles. 

Al 1178 hagué un plet entre l’abat de l’Urgell i Pere de Berga. En la visita al deganat de Berga de l’any 1312 l’església de Sant Salvador de la Vedella apareix esmentada com a parròquia i mantenia el seu caràter de priorat lligat a la congregació claustral de Tarragona. 

L’any 1580, en extingir-se el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, el Papa Climent VIII donà les rendes de la Vedella al seminari de la Seu. Pel fet d’incloure’s el priorat de la Vedella dins el nou bisbat de Solsona, el lloc de la Vedella passa a ser administrat pel monestir de Sant Pere de la Portella fins el segle XIX, que aquest monestir va ser abolit. 

Al segle XVIII era sufragània de l’església de Cercs. 

L’església de Sant Salvador és la part més important que resta del monestir. Es tracta d’un element arquitectònic molt senzill constituït per una nau rectangular de mides força reduïdes, coberta per una volta de canó apuntada i rematada a llevant per un absis semicircular. És una obra ja tardana, del segle XII. 

L’absis llis i semicircular té una finestra al seu centre de doble esqueixada, coberta per un arc adovellat de mig punt. Als murs laterals hi ha dues absidioles poc marcades exteriorment.  

Al mur de ponent hi ha un petit campanar d’espadanya de dues obertures. Aquest campanar fou construït modernament, puix que al mateix mur i sota el campanar actual encara es veu l’anterior tapat i incorporat a la rectoria, muntada sobre l’església. Aquest campanar era força més robust que el que corona l’edifici. 

La porta d’entrada molt senzilla es troba al mur de migjorn. 

L’edifici és embolcallat d’altres construccions, algunes vestigis de l’antic priorat.



Han passat 37 anys de la inauguració de l’embassament, aïllat i mig cobert d’aigua és manté dalt del promontori com una resta que no vol acabar de desaparèixer com símbol de la pujança d’altre temps. Al seu voltant també resten les runes de les cases que formaven el poble del seu nom, traslladats la majoria dels seus habitants a la població de nova construcció de Sant Jordi de Cercs.

Procedents de Sant Salvador de la Vedella i trobats dins una tomba conserva el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona un calze i una patena de peltre. També s’hi conserva una ara d’altar de marbre blanc que podria ser d’origen preromànic.

Al Museu Episcopal de Vic hi ha una escultura en fusta que representa el Crist en majestat, en posició sedent. És una talla del segle XII.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 30 de març del 2013

SANT JOAN DE MONTANISSELL. COLL DE NARGÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Des de Organyà surt una carretera en direcció a Cabó i poc després de la sortida del poble hi ha una cruïlla senyalitzada que al cap d’uns 11 0 12 km. ens hi porta per una pista asfaltada de muntanya.
 

El lloc de Montanissell és esmentada en l’acta de consagració  de Santa Maria de’Urgell amb el nom de Montangocello, en la segona meitat del segle X. És un dels indrets permutats l’any 988 pel comte Borrell IV, la seva muller i el seu fill, amb el bisbe Sal·la i els canonges de Santa Maria de la Seu, en canvi de certes esglésies situades al Berguedà i al Ripollès.

L’any 996 és documentat el castell de Montanissell, on la mitra també hi tenia propietats. En la butlla del Papa Silvestre II, expedida el 1001 a petició del bisbe Sal·la, es confirmà la propietat de Santa Maria de la Seu sobre la vila de Montanicello, confirmació que es repetirà en la butlla de Benet VIII del 1012. En el seu testament, datat l’any 1003 (o 1005), el bisbe Sal·la deixà a Santa Maria de la Seu el bllat i la dècima que rebia d’aquest lloc.
 

Montanissell es esmentat en un document del 1036 i en una donació del 1110 com a límit. L’any 1253 el comte de Foix i vescomte de Castellbó comprà els drets que C. de Sallent tenia sobre el castell i el lloc i els integra al seu vescomtat.
En un document datat entre el 1040 i el 1060, apareixen esmentats els altars de Sant Climent i Sant Joan a la vall de Nargó. El primer es correspon a l’església de Coll de Nargó, però en quant al segon, hi ha la possibilitat, no molt fonamentada, que fes referència a Sant Joan de Montanissell.

En el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell del 1391 el capellà de Montainicell consta dins el deganat d’Urgellet. El 1758 tenia com sufragània l’església de Sant Andreu, ara Sant Maximí de Sallent. Actualment està supeditada a la parròquia d’Organyà.

És un edifici simple d’una sola nau de murs lleugerament convergents, amb l’additament d’un absis semicircular obert al costat de llevant, el qual s’uneix a la nau sense que hagi cap plec de reducció diferenciats només per la mida de la nau. Lleugerament més ampla que l’absis.

La nau és coberta amb una volta apuntada, reforçada amb arcs torals que es recolzen en uns ressalts encastats als murs. L’absis , atès el seu perímetre semicircular accepta una volta de d’un quart d’esfera.

L’església és il·luminada per quatre finestres, de les quals només dues( la del centre de l’absis i la del mur sud) semblen originals.

La porta rematada amb un simple arc de mig punt adovellat fet de pedra tosca dona entrada a la capella al capdavall del mur sud.

El mur de ponent és coronat amb un simple camapnar d’espadanta d’una sola obertura, refet posteriorment.
 

L’absis com única decoració presenta un fris continu d’arcuacions sobre petites mènsules que circueix la part superior de l’absis sota el ràfec de la teulada.

L’edifici és reforçat amb un contrafort per salvar la integritat de la construcció. El 1990 es va dur aterme una restauració consistent a substituir la coberta de llosa per una nova teulada a base de llosetes de pissarra i a reconstruir part de la volsta de l’absis.

Malgrat la decoració llombarda que hi ha a la capçalera els estudiosos Junyent i Mazcuñan afirmen que l’església és una obra del segle XII.

Està catalogada com Bé Cultural d’Interès Local.

Sorprèn troba tanta informació i història de tants fets ocorreguts en un lloc actualment quasi deshabitat.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 29 de març del 2013

SANT MAXIMÍ O SANT ANDREU DE SALLENT D’ORGANYA. COLL DE NARGÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Des de Coll de Nargó és segueix la carretera que porta a Isona i al quilòmetre 37,3, una vegada traspassat un pont, comença una pista asfaltada fins el mirador del dinosaures, i de terra fins passat el poble de Sallent, pràcticament masies aïllades, on hi ha a mà esquerra un cartell anunciant l’església de Sant Maximí.
 

Quan ets davant d’aquesta església et sorprèn l’absis tribulat en un lloc tan llunyà de qualsevol població. Més em satisfà la netedat del parany i la pau que respira un cementiri cuidat i amb ofrenes de flors recordant els difunts..  

L’any 988, en un document de permuta, s’esmenta el camí a Sallent, com a límit per ponent, de la vila de Montanissell, camí mencionat de nou l’any 1065. Sallent apareix consignat en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell.

L’advocació de Sant Andreu vinculada a la vila de Sallent apareix l’any 1036, en la donació a Santa Maria d’Urgell d’un alou i una venda del 1099 d’un altre.

L’església parroquial de Sallent d’Organyà, esmentada els anys 1279 i 1280 dins el deganat d’Urgell, es corresponia a l’actual església de Sant Andreu, coneguda popularment com Sant Maximí, ja que s’hi guardava una imatge del Sant provinent segurament  d’una desapareguda capella. L’Any 1575 apareix com sufragània de Montanisell. Al 1758 era encara cap eclesiàstic del terme i com a tal tenia cementiri propi. Al 1904 es procedí a canviar la capitalitat del terme de Sallent que passa a Sant Salvador, ara unes ruïnes, i s’ordenà la construcció dels elements i les insígnies que defineixen una església parroquial, com són el cementiri, el campanar o la pica baptismal.

L’edifici és un notable exemplar romànic compost per una nau de mur convergents, capada a llevant per un absis semicircular, flanquejat per dues absidioles, també semicirculars, format una capçalera tribulada. L’absidiola nord, en lliurar-se al campanar no descriu un semicercle complet.
 
La nau és coberta amb volat de canó, reforçada amb arcs torals, a la nau i amb voltes d’un quart d’esfera als absis. Al mur nord, prop del presbiteri ha ha una porta, coberta amb un arc de mig punt que comunica amb el campanar.

L’església és poc il·luminada ja què la llum només entra per tres finestres obertes a la capçalera, una en cada absis més un altra a lapart de ponent.

La porta composta per dos arcs peraltats i en degradació és situada al capdavall del mur de migjorn.

Al costat nord, en contacte amb la absidiola, és dreça un campanar de torre de planta quadrada, poc travat amb la nau, que atesa la seva poca alçada, cal suposar que ha estat mutilat en bona part.

La teulada de la nau, és de doble pendent, protegida amb lloses, tret que es fa extensiu a les teulades dels absis.

Pel que fa a la nau, excessivament curta amb relació a les proporcions de l’edifici, sembla ser que en un moment donat fou escurçada, per tal que el mur nord té continuació. L’aparell de la construcció ha estat obrat amb petits carreus més polits als absis com donant més importància al lloc sagrat.

Dins de la nau hi ha dues piques de pedra. La baptismal és pràcticament oval. La pica beneitera adossada al mur per fora és cúbica i l’interior presenta una forma ondulada.

La capçalera tribulada no és inusual amb la planimetria d'edificis romànics exemples en la mateixa zona de Sant Llúcia de Tragó o Sant Serni de Cabó.
 

Es tracta d’una església romànica del segle XII i està catalogada com Bé Cultural d’Interès Local.

Buscant dades per la singularitat del nom vaig trobar aquestes, segons aquesta tradició, Maximí era un dels setanta deixebles, (tot i que no figura en les llistes habituals d'aquests deixebles), intendent de la família de Llàtzer, Maria i Magdalena a Betània. Mort Crist, van veure's amenaçats i van fugir de Palestina, els tres germans, Maximí, la serventa Marcel·la, Celidoni, Josep d'Arimatea, Tròfim d’Arle i altres deixebles de Crist. Van embarcar-se en un vaixell miraculós que, sense timó ni veles, va travessar la Mediterrània fins arribar a les Santes de la Mar (Provença), prop d’Arle, on va aturar-se.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 28 de març del 2013

MARE DE DÉU DE LA SALUT. MONTANISSELL. COLL DE NARGÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

La nostra recerca ens portà a Montinassell, un petit poble perdut en les muntanyes a 1134 m. d’altitud. De Coll de Nargó surt una pista que malgrat el 4x4 va haver un punt que se’ns va fer dificultosa de seguir per la quantitat de pedres soltes enmig del camí. Potser amb fe haguéssim arribat  però la prudència ens va retornar a la carretera i des d’Organyà surt una altra pista asfaltada de muntanya que ens va permetre arribar-hi.

 
Una vegada al poble va veure davant nostre l’església de la Mare de Déu de la Salut i ens vam encaminar. Pel camí vam trobar un veí del poble amb qui vam parlar una estona i ens va indicar el camí per prosseguir les nostres troballes. Moltes vegades sentim dir a gent de la ciutat que la gent del camp o de les comarques interiors són tancats de caràcter però vull refermar la meva opinió que preguntant en cortesia són de una amabilitat extrema. Ens ha succeït en aquest moment i en altres durant les nostres voltes cercant principalment petites esglésies.

L’església de la Mare de Déu de la Salut es situada al turó on havia el poble vell. La parròquia de Montanisell es esmentada en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell en la segona meitat del segle X. L’any 966 és documentat el castell de Montanissell.


El castell de Montanissell és un castell termenat documentat el 5 d’agost del 1030 quan el comte Ermengol d’Urgell, dit el peleggrí, va vendre a Arnau Mir de Tost “ipsum kastrum de Montangone cum suos terminos”. El topònim “Montagnono o Montangone” correspon a l’actual Montanisell. Arnau Mir donà, en esponsalici, aquest castell a la seva muller Arsendis, Villa Montanoncell: el 1069. Per herència, el castell de “Montanione” passà al comte Ramon de Pallars i la seva muller Valença i fill Arnau, el 1078. Al segle XIII, Montanisell i Sallent, del mateix term, foren adquirits pel vescomte de Castellbó. La batllia de Sallent i Montanissell quedà integrada en el “corter” d’Organya, d’aqueix vescomtat.

Resten alguns vestigis al lloc dit la Rectoria. Són vestigis d’una fortalesa antiga, possiblement medieval. L’església encara és dempeus i és gòtica, però sembla s’hagi construït damunt d’un església anterior, ja sigui romànica o preromànica.

Es tracta d’una església d’una sola nau amb capçalera plana i capelles laterals. La nau és coberta per una volta d canó reforçada amb arcs faixons. Al peus hi ha un cor de fusta que descansa en un arc carpanell. Al costat sudoest hi ha dues capelles laterals cobertes amb volta d’aresta. Tant pel parament com per la disposició de les capelles sembla que es tracta d’un afegit del segle XIX. També és va construir la sagristia.

La coberta és de teula a doble vessant. El carener està desplaçat de l’eix de simetria a causa de l’afegitó de les capelles laterals. Té un campanar d’espadanya de dos ulls de doble vessant i cobert de llosa.
 

La porta d’accés presenta un arc rebaixat, abans era arc de mig punt, i està desplaçada a l’esquerra. Damunt hi ha un ull de bou i a la sagristia una espitllera. L’aparell és de pedra calcària, irregular i amb restes d’arrebossat.

L’interior està decorat amb pintura mural força malmesa per les humitats. Possiblement del moment de l’ampliació del temple.

L’església de la Mare de Déu de la Salut està catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 27 de març del 2013

SANT MIQUEL DE LES MASIES DE NARGÓ. COLL DE NARGÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

No havíem arribat a la capella en una altre ocasió però assabentats del camí apropiat aquesta vegada si que l’hem trobada. Per una pista de terra que surt de la carretera s’hi pot anar en cotxe; però nosaltres temorosos del camí, sabia prudència quan no el coneixes; vam deixar el cotxe aparcat a una vora de la pista i vam continuar a peu. L’exercici és saludable a qualsevol edat.
 

La datació de l’edifici se situa entre el segle XI i principis del segle XII, dins la tradició del romànic llombard.

La capella de Sant Miquel, annexa a Sant Climent de Coll de Nargó, segons una relació de 1758, no tenia cementiri ni ornamentació pròpia, es duia de la parròquia quan s’hi celebrava, cada 8 de maig, l’ofici posterior a la processió.
 

Aquesta capella és una construcció simple i senzilla. Composta per una nau, llarga i estreta caçada per un absis semicircular a llevant i unit amb la nau per mitjà d’uns simples ressalts.

La nau té un sostre d’embigat de fusta, llevat del primer tram que accepta una volta de pedra de mig punt. L’absis és cobert amb una volta de pedra d’un quart d’esfera.
 

La llum entra a la nau per tres finestres. Una es troba al mur sud de la nau i és de doble esqueixada i asimètrica. Les altres dues d’esqueixada simple és troben a l’absis.

Els murs de nau apareixen totalment nus, sense cap element decoratiu, llevat d’una rústega creu de pedra que corona el pinyó de la façana de ponent, òrfena de campanar. El mur nord és reforçat amb contraforts.
 

L’absis és ornamentat amb un fris d’arcuacions cegues que , sota una cornisa, circueixen l’hemicicle absidal, distribuïdes simètricament en tres sèries d’arquets entre lesenes, amb l’additament de mènsules als punts de contacte.

L’accés a l’església es pot fer a traves de dos portals, sense cap d’ells sembla l’original. D’estructura simple són coronats amb un arc de mig punt extradossat amb dovelles de pedra tosca.
 

Amb l’ajut i col·laboració dels veïns de Les Masies i de Coll de Nargó, l’edifici  comença a ser restaurat l’any 1977 i s’allargaren les obres fins 1983.

Sant Miquel de les Masies de Nargó és una capella romànica protegida com a Bé Cultural d’Interès.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 26 de març del 2013

SANT PERE D’OS DE CIVIS. VALLS DE VALIRA. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL

Os de Civis, també dit Aós de Civis, i antigament Os d’Urgell és una entitat municipal descentralitzada de les Valls de Valira, a l’Alt Urgell. Té un cens de població aprox. de 140 habitants i estadísticament el nombre va creixent. I és situat a 1493 m. d’alçada.

Os de Civis és situat dalt d’un petit turonet, on conflueixen el riu d’Aós o de Satúria, tributari del Valira. amb els torrents d’Avellà i d’Enclar Aos. Situada en el vessant andorrà però administrativament sempre ha estat catalana i els seus límits mai s’han disputat. Només s’hi pot arribar mitjançant la carretera de Sant Julià de Lòria. També els serveis depenen d’Andorra. La comunicació amb la resta del municipi és molt difícil s’hauria de pujar al coll de Conflent i com va dir la senyoreta de l’oficina d’informació per una pista de terra incerta.

El lloc de Ouosse, esmentat en l’ACCU, era possessió dels Caboet, en féu de l’església d’Urgell i passà posteriorment als seus hereus els vescomtes de Castellbó.  
  

Malgrat els seus orígens romànics l’església no apareix documentada fins l’any 1312 i 1314 en la visita feta pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona.

Es tracta d'un edifici medieval molt modificat en èpoques posteriors. Consta d’una nau rectangular amb tres capelles laterals al costat nord, i amb coberta de fusta.  

La nau està capçada a llevant per un presbiteri i una sagristia trapezoïdal que substitueixen l’antic absis semicircular espai ara ocupat per la sagristia. El porxo original, situat a les façanes de llevant i de migdia ha estat reconstruït al segle XX.

Les obertures originals són dues finestres de doble esqueixada i un ull de bou situades a la façana. El campanar situat al costat de l’entrada, presenta unes característiques de fortificació. És de planta quadrada amb dos pisos i espitllera al primer pis i quatre finestres al segon.
 

La majoria de les cases són al redós de l’església.

L’any 1982 al veure’s incomunicats per les fortes riuades es va constituir l’Associació d’Amics d’Aos de Civis que va ajudar a la restauració de les cases del poble i per aconseguir alguna subvenció per restaurar l’església romànica de Sant Pere i Santa Margarida.

Text i documentació: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau                   

dilluns, 25 de març del 2013

COVA DEL SANTUARI DE LURDA DE LA NOU DE BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Al costat de l’hostatgeria del Santuari de Lurda de la Nou hi ha un estret camí, primer cimentat i després més ample d’escales de pedra i terra que ens porta fins la cova de la Verge.


Sota mateix del penyal del Santuari  i al costat del torrent hi ha la cova i les fonts amb piscines, a més d’un frondós arbrat. El conjunt està fet a imitació del santuari de Bigorra.
 
Damunt la font hi ha una imatge de la Verge.

La font també té la seva història. Abans de la construcció del Santuari se la coneixia com la font de Sant Isidre i només rajava aigua per una canella, quan s’inaugurà el Santuari va canviar-se el nom pel de la font de Lurda i al cap de tres dies van aparèixer tres canelles més.

Al costat de les fonts hi h una petita construcció, actualment abandonada que en el seu interior hi havia unes dutxes om antigament anaven a banyar-se els malalts per guarir-se.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau:

SANTUARI DE LURDA. LA NOU DE BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Aquest cop vam aproximar-nos a la Nou de Berguedà per visitar el santuari sota l’advocació de Nostra Senyora de Lurda (Lourdes o Lurdes). Com sempre primerament la nostra recerca de caire fotogràfic per després cercar la pertinent informació.

Prop del poble de la Nou, vers migdia, s’alça el santuari de Lurda de la Nou. Mossèn Antoni Comelles, fill i rector de la Nou, malalt i pràcticament sense mitjans, viatja a Lourdes de Bigorra l’any 1877 on visqué una experiència molt positiva. Meravellat del què veié va tornar l’any 1878 i portà una imatge de la Verge de Lourdes (90 cm.) per posar-la en una petita capella.
 
El conjunt és una edificació d’estil eclèctic, singular dins de l'esquema clàssic de santuari marià de muntanya. La construcció és un espaiós temple que disposa del cambril corresponent. A continuació de la nau central hi ha la sagristia, amb forma de llanterna, coberta per una petita cúpula.
 

Amb pocs anys i pagat íntegrament per devots es construïren l’altar major i vuit de laterals d’estil neo-gòtic. Dos d’ells van ser destruïts durant la Guerra Civil. El retaule de l’altar acull una imatge de la Verge de Lourdes, de 1,80 m. d’alçada, obra d’Agustí Potellas, escultor de Vic.  És a destacar la imatge de la Verge rere l’altar en la reproducció de la cova per l’adoració dels creients.

Després d’un sense fi de problemes econòmics i les moltes aportacions majoritàriament de gent humil el 16 de setembre de 1886 va ser inaugurat amb l’assistència de 5000 persones. Per motiu de les moltes visites de devots l’any 1893 es fundà l’hostatgeria. En 1960 amb motiu del 75 aniversari del santuari es construí el campanar.  

 
Al costat del temple i comunicada per un pont cobert hi ha la casa del capellà custodi amb cel·les al pis superior i a continuació la casa de colònies. En els anys vuitanta, la casa ermita passà a ser la seu d'un actiu centre de "colònies d'estiu" per a infants.

Tant el temple com la casa hostal són situats en un forçat relleix per sobre d'un torrent. Forma un conjunt o una petita unitat, en un paratge esquerp, integrat en el sistema de major entitat compost en els planells elevats de l'antic poblament de la Nou.

Mossèn Antoni Comellas reposà finalment en el seu estimat santuari.

L’11 de febrer es celebra la festivitat de la Mare de Déu i el darrer diumenge de juliol es fa l’aplec de malats.
 


 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
L’edifici és impactant i de gran bellesa. Sorprèn trobar aquesta edificació en un lloc on prima la naturalesa però és encantador. La seva ubicació i l’entorn de la plaça amb d’arbres i plantes són com un recés de pau.

La pau que per desgràcia manca molt en aquest món i en aquest moment. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 24 de març del 2013

SANT MARTÍ DE LA NOU DE BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.


En la nostra recerca habitual ens acostarem aquesta vegada al nucli de cases de la Nou de Berguedà cercant l’església de Sant Martí.
Per anar-hi a La Nou del Berguedà anat per carretera des de Berga a Guardiola passada la Tèrmica hi ha un trencall senyalitzat a mà dreta que passa el pont per damunt de l’embassament de la Baells ens hi condueix.

L'església de Sant Martí de la Nou pertanyen a l’antic comtat de Berguedà fou sempre una església parroquial del bisbat d’Urgell (dita illa Noz el 839 i després esmentada Nuce).

En una data imprecisa del segle XI el comte Ramon Guifré de Cerdanya va vendre dos masos al vicari i senyor de la Portella, Guifré, per una espasa amb el cap d’argent i un elm; el tracte d’aquesta compra-venda fou establert en presència del germà del comte, Guillem Guifré, bisbe d’Urgell, el jutge Salomó, Miró, Riculf i altres prohoms, clergues, monjos i laics, davant l’església de Sant Martí de la Nou.

L’any 1003 el vescomte Bernat de Conflent publicava el seu testament en presència de l’Oliba i un seguit de prohoms, atorgà a l’església de Sant Martí el camp que tenia al lloc de Clarà.
 

L'edifici primitiu degué restar abandonat o fou enderrocat a la fi del segle XII i és bastí damunt de les seves restes l'església romànica que ha arribat fins a l'actualitat (fou consagrada el 20 de febrer de 1196 pel bisbe Bernard de Castellbó de la Seu d'Urgell).

Els detalls de la consagració són coneguts des del 1967, que, en restaurar l'església i desmuntar l'altar, hom trobà unes lipsanoteques amb relíquies i un pergamí explicatiu d'aquest acte, a més de moltes monedes de la primera època comtal de Barcelona i posteriors. A la casa rectoral es conserven les tres lipsanoteques trobades a l'altar major: dues són capses rectangulars, i la tercera és un pot de fusta bombat amb una coberta perfectament adaptable al cos, coronada per un pom.
 

Té una nau única, coberta amb una volta lleugerament apuntada i acabada en un absis central i dos de laterals disposats en forma de creu llatina trevolada. És una llàstima que la proximitat de les casses impedeixi la contemplació de tot el conjunt absidal.

La nau , no té cap arc de reforçament ni cap pilar adossat, fou coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada. Els absis es cobreixen amb volta de quart d’esfera. Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada. Els murs amb sofert modificacions els fou afegit dues capelles laterals rectangulars entre els segles XVII i XVIII. El campanar adossat a la banda de tramuntana de la façana, és una torre gran quadrada, massa gran en proporció a l'església.

A ponent hi ha el mur frontal en el qual és oberta la notable porta d'entrada, Aquesta porta consta de tres arcs de mig punt en degradació, coberts per una arquivolta simple, al damunt hi ha una finestra de doble esqueixada.

La porta d’entrada ha estat complementada amb una bonica ferramenta d'època romànica.

En l’interior es conserva un original retaule barroc.

Pel que fa als actes festius es celebra la festa major el 11 de novembre, diada de Sant Martí.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau                             

dissabte, 23 de març del 2013

SANTA AGNÈS DE LA FARRERA DELS LLOPS. VALLS DE VALIRA. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Portats pel nostre desig, segurament una mica aventurer, de trepitjar i veure la terra catalana i sobretot per causa de la nostra ubicació que pertany a la part nord del país vam anar a veure l’ermita de Santa Agnès de la Farrera dels Llops en les Valls de Valira de l’Alt Urgell.
 

Abans d’arribar a la Farga de Moles en direcció a Andorra hi ha un trencall a mà esquerra que porta a Ars i Argolell. Passat el pont que travessa el riu Valira s’agafa la carretera d’Ars i pocs metres més endavant hi ha un cartell que ens indica Cabanelles i Farrera dels Llops. Per una pista de terra bastant costeruda i virada però ben conservada al cap de 3 o 4 km quilòmetres arribem a l’església i lloc de Farrera dels Llops (1200 m. d’altitud).
 
Cercant documentació en “Catalunya Romànica” ens diuen església en ruïnes, però l’any 2007 va haver una actuació  de millora i arranjament per part dels de ca l’Arnau.  L’ermita ha recuperat almenys exteriorment el seu aspecte. Per posar alguna pega hauré de dir que malauradament el ciment queda patent en les parets però el conjunt de l’església i el cementiri davant de la porta és bellíssim. Més val la presència actual que unes ruïnes malmeses.

El lloc és esmentat en l’ACCU de l’a. 839 com possessió del Caboet com feudataris dels bisbes d’Urgell. Després passa als seus hereters els vescomtes de Castellbó. Podria haver estat una construcció preromànica.

En la vista pastoral de 1758 era sufragània de Sant Andreu d’Arcavell i tenia cementiri propi. L’any 1904 era integrada a la parròquia d’Asnurri, segregada de la d’Argolell. Després forma part del terme d’Ars.

L’edifici consta d’una sola nau de petites dimensions amb un absis semicircular cobert en volta de quart d’esfera. La unió de l’absis i la nau es fa mitjançant un arc triomfal de perfil apuntat que forma un plec en degradació que encaixa la capçalera amb la nau.
 

La porta d’entrada és en el mur de migjorn coberta amb un sol arc adovellat de pedra tosca. L’absis té dues finestres de doble esqueixada molt estretes.  

La coberta és de fusta i llicorella.  

Catalunya Romànica ens comenta que encastada a l'absis es conserva una biga decorada amb dos escuts iguals que podria correspondre a un baldaquí. L’escut representat en la biga, segons una moneda de 1234 amb el mateix dibuix correspon a Roger Foix, vescomte de Castellbó. 

També parla d’un campanar de cadireta d’un sol ull sobre el mur de l’arc triomfal, ara desaparegut. 

El seu grau d’enrunament era notable quan, a l’any 2007, els de ca l’Arnau tingueren cura de la seva restauració. L’església està catalogada com a Béns Cultural Interès Local (BCILs)  
 

Ara he comprès unes paraules que havia sentit fa molts anys. Segons una llegenda, aquí hi havia la Meca, i al relativament proper castell d'Ars, la Seca. Al nostre davant tenim les valls d'Andorra. “La Seca, la Meca i les valls d’Andorra”. Crec recordar si formava part d’un eslògan publicitari. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau                   

divendres, 22 de març del 2013

SANT JOAN DE L’AVELLANET. BAGÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Una nova crònica i un capítol més de tantes coses que ens mostra nostra terra catalana. Aquesta vegada anàvem a visitar l’església de Sant Joan de l’Avellanet.


Seguint la carretera de Bagà a Gisclareny en el Km. 3,7 trobarem un rètol que indica Sant Joan. Molt a prop d’aquest indret finalitza la Via Nicolau oberta fa poc per persones que els hi agradi caminar, el projecte futur d’un museu i una casa de colònies.

Situada dins l’antic comtat de Cerdanya i concretament a la vall de Brocà. L’església depenia religiosament de la diòcesi d’Urgell.

La primera referència històrica, no gaire precisa, és de l’a. 983 en l’acta de consagració de l’església monacal de Sant Llorenç prop Bagà ( actualment Guardiola).

Noticies més precises daten del s. XIII. L’any 1255 R.G. d’Enveig va vendrà a R.G de Faia tota la vila d’Avellanet.

Pere de Santa Eulàlia, donzell i senyor de Sant Joan de l’Avellanet estipulava en el seu testament de l’any 1344 que volia ser enterrat al cementiri de l’església i deixava a l’esmentada església la quantitat de vuit mil sous per tal de fundar un presbiteri.

Pere d’Avellanet en els seu testament hi deixar diferents beneficis amb la condició d’esser soterrat davant la porta. En el mateix testament establí que el seu hereu fes construir una campanar d’un quintar de coure. També pregà Felix d’Areny perquè tot ho faci complir.

Al s. XVI el país va anar despoblant-se i comença una època de decadència i abandó.  Segurament aleshores els habitants de la vil·la es van traslladar a viure a Bagà. Els senyors de Bagà per evitar el robatori de les campanes i la seva consegüent desaparició les fan fer baixar a Bagà.

Al s. XVIII l’església de Sant Joan devia estar abandonada i sense culte i ni siquiera consta com sufragània de Sant Esteve de Bagà.


L’edifici consta d’una sola nau de petites dimensions coberta amb una volta de punt d’ametlla i rematada a llevant per l’absis semicircular. L¡ansis és més estret que la nau i força més baixés la part que conserva l’aparell més genuí per la regularitat i la bona disposició de la pedra.La porta coberta amb arc de mig punt, adovellada i de pedra tosca és excepcionalment a tramuntana. A ponent hi ha una finestra de doble esqueixada i damunt l’absis una de esqueixada simple. Un parell de poselles a les parets laterals segurament per posar les canadelles. Els murs de la paret són d’1,20 m. 

Es tracta d’una graciosa esglesiola muntanyenca que es pot situar al s. XII.

Però en aquestes terres va iniciar-se el què més tard seria Catalunya. No ho deixem en l’oblit i coneixem alguna cosa de la seva història i la seva gent que malgrat els anys passats és el nostre país, la nostra cultura i la nostra llengua. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau                             

dijous, 21 de març del 2013

SANT MARTÍ DE BESCARAN. LES VALLS DE VALIRA. ALT URGELL.

TERRES DE L'ALT URGELL

Una crònica de la visita a Bescaran, (1360 m. d’altitud) un nucli de població  descentralitzat del municipi de les Valls de Valira, a l’Alt Urgell, situat a la vall alta del riu del mateix nom, afluent de capçalera del riu Segre.
 

En relació al topònim Rodrigo Pita Mercé el fa evolucionar de Vasceranus, derivat de Vascus, que procediria del gentilici Vascones; altres autors en defensen l’origen d’un nom preromà.

El lloc de Bescaran és esmentat (amb el nom de vila) l’any 839 en l’ACCU.
 


Fou donat en permuta l’any 988, al bisbe d’Urgell Sal·la i a la canònica d’Urgell pel comte Borrell II, amb tots el seus termes i les seves pertinences. Possessió que queda reflectida en els butlles atorgades els any 1001, pel Papa Silvestre II, 1012 pe1 Papa Benet VIII i 1099, pel Papa Urbà II. L’any 1085, el bisbe d’Urgell, Bernat, hagué de retornar als habitants del poble les franquícies que el comte Borrell els havia atorgat, i que ell, injustament, havia anul·lat. Deu anys després, però el “homes lliures” de Bescaran s’obligaven a pagar al bisbe d’Urgell un cens anual, en canvi de la seva protecció i defensa. L’any 1312 Berenguer Guillem de Bescaran consta com a senyor de la vila, en feu del bisbe d’Urgell.

Bescaran pertanyé en senyoria i jurisdicció al capítol de la catedral d’Urgell fins a la desamortització

A partir del segle XIII, amb motiu de les qüestions tingudes entre el bisbat, senyor del lloc, i els Castellbó, Arnau de Castellbó féu enderrocar el castell de Bescaran. Queden uns quans indicis en uns penyals damunt del poble. En 1278, en virtut del conveni dels pariatges, el comte de Foix, com a vescomte de Castellbó, renúncia a reclamar el castell de Bescaran.

De l’antic monestir de Sant Martí de Bescaran només es conserva un bell campanar (cloquer) i unes minses restes de l’església. El primer esment documentat del monestir data de l’any 914, quan ja havia estat abandonat i fou unit al cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles.

Per les restes del temple es pot pensar que tenia una sola nau de planta rectangular i acabada amb un absis semicircular. La volta estava reforçada amb arcs torals que es recolzaven en pilars adossats, que encara es conserven en el mur.  Va ser església parroquial fins el segle XVIII en que va ser substituïda per l’actual sota l’advocació del mateix patró.
 

De tota la construcció només es conserva el campanar de tres pisos d’alçada, en realitats són sis, dels qual els dos primers no tenen finestres i el tercer en té quatre d’estretes a manera d’espitlleres, una a cada cara. La torre és de  planta quadrada. Els tres pisos superiors estan separats per arcuacions cegues i presenten finestres geminades a cada façana. A l’últim pis les finestres geminades estan separades per una columna amb mènsula.

La coberta de la torre té forma piramidal i és de fusta recoberta amb llicorella.

L’ús religiós d’aquestes torres- campanar va donar-se simultàniament amb les funcions de guàrdia i bada per les que foren aixecades originàriament, en la seva majoria.

Per les seves característiques la construcció d’aquest campanar, d’estil llombard se situa entre els segles XI i XII.
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau