divendres, 27 de gener del 2017

SANTA MARIA DE SEVA.OSONA.

TERRES D’OSONA. 

En les nostres sortides del mes de gener visitàvem i passejàvem pels carrers del poble de Seva.

 
Seva és un municipi (3370 h. 2009) que s’estén per la anomenada Falda del Montseny. El terme municipal, a més del poble de Seva, cap administratiu, comprèn els ravals de la Serreta i de Balenyà (que es coneix també per l’Estació de Balenyà o Sant Miquel de Balenyà ), i les urbanitzacions de Can Garriga o Perafita, el Muntanyà, el Pinós, la Quadrada i els Roures. 

La part més important del terme se centra en la població de Seva (1820 h. 2005/ 663 m. alt.), que per la història, les edificacions i els sectors residencials que l’envolten forma un conjunt notable. El nucli antic de la població té cases interessants de pedra amb finestrals de tipus gòtic conopial i altres de més vells, de transició del romànic al gòtic. Són moltes les cases amb portals adovellats i altres elements com llindes, finestres i pedres cantoneres.
 


Per la seva història i estructura és remarcable el gran mas el Prat, de la família Molins, unit pràcticament a la població, els hereus del qual eren els batlles nats o batlles de sac de les rendes dels bisbes de Vic al terme de Seva i el Brull. 

El lloc de Seva apareix documentat per primera vegada en l'any 904. Haurem d'esperar gairebé mig segle, concretament fins l'any 952, per trobar alguna notícia de l'església, quan Martí i la seva muller Formosa i Justosa vengueren a Sunsind i la seva muller Bella una vinya i terra erma, situada al terme de Seva.

S'ha remarcat també que tot el terme, posteriorment anomenat del Brull, es digué, al llarg del segle X, Territori Sevedà/Sevedano, nom que hom creu que podria derivar de “lloc selvatà”, que es reduí més tard a la vila rural de Seva (997), prop de la qual fou creada des d’abans del 1029 la parròquia de Santa Maria de Seva. Així, doncs, la història jurisdiccional o del domini del terme de Seva és la mateixa que la del Brull, primer pertanyé a la casa vescomtal d’Osona-Cardona i més tard, a la mitra de Vic.

 

Seva va formar durant l’època medieval i fins al principi del segle XIV una unitat històrica amb el terme del Brull sota la denominació de terme del castell del Brull, i més tard de la baronia de Seva i Brull. A despit d’aquesta submissió aparent, el centre administratiu de tot el terme fou sempre la sagrera de Seva, on radicava la cort o cúria dels temps senyorials. Entre els segles XIII i XIV, aquesta sagrera fortificada, voltada de murs i amb portals, tingué un paper molt destacat en les bandositats del principi del segle XV i, més tard, en la guerra contra Joan II, conclosa en la capitulació de Vic del 8 de juliol de 1472. 

L’església de Santa Maria de Seva es troba al centre del casc antic de la població de Seva. Pel que fa a l’aspecte arquitectònic, cal destacar l’església de Santa Maria de Seva, reedificada entre el 1048 i el 1089, però tan modificada que de la primitiva només resten els murs laterals de la nau.

 
La construcció del segle XI, d'una nau i absis semicircular, sofrí múltiples intervencions, especialment en el segle XVII que es transforma tota la capçalera. Ens trobem amb un edifici barroc amb vestigis d'època romànica dels quals destaca el campanar de torre. En el mur de migjorn, clarament sobrealçat, es conserva el fris d'arcuacions de tipus llombard.  

L’absis es transformà en un ample presbiteri al segle XVIII, i la façana fou modificada cap els anys 1915-20. Per aquelles dates també  es va fer la portalada neoromànica. 

Per la part exterior manté la façana i l'inici del presbiteri del romànic, és a dir uns 18 metres de nau. L’interior es troba totalment arrebossat i es van fer dins la nau capelles laterals o petits compartiments per altars secundaris. Els seus retaules, del barroc tardà, són de poc valor.

 
L’esvelt campanar és una notable edificació romànica del segle XII que dóna una silueta inconfusible a la població. S’ha conservat per una disposició expressa del bisbe Veyan de l’any 1786. És troba adossat a l'angle nord-est. És de planta quadrada i es divideix en sis pisos. En cadascun d'aquests nivells s'obren diverses finestres. En els tres nivells inferiors s'obren finestres d'esqueixada. En el quart pis trobem una finestra d'arc de mig punt en tres de les cares. En els dos darrers pisos trobem una finestra geminada, amb doble columna amb capitells esculpits amb motius geomètrics, a cadascun dels murs. La torre és rematada per merlets esglaonats moderns 

Aquest cloquer es fa remarcar pel seu caràcter ferreny i llis, mancat de qualsevol decoració externa i també els arcs i lesenes que habitualment  caracteritzen el romànic llombard. 

He trobat en Panoràmic una filmació prou explicita de la església de Santa Maria de Seva i del seu interior.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 25 de gener del 2017

TORRE DE DON CARLES. TARADELL. OSONA.

TERRES D’OSONA.
 
En el nostre deambular per Taradell vam observar l’existència de una torre entremig de unes cases en un carrer bastant estret i vam voler saber que era. Una placa ens assabentava que era coneguda amb el nom de torre de Don Carles. 

La Torre de don Carles, també coneguda com a Torre de la Presó, és situada entre la Plaça Major i el carrer de Vic de Taradell. 

Tot i haver-se edificat durant el segle XVI, encara mostra una clara fesomia medieval. 

La torre va ser construïda sota les ordres de Don Carles de Cruïlles i Vilademany, baró de Taradell, ja que les poblacions amb el títol de vila havien d'estar fortificades.  

En un principi, l'objectiu era que fos una torre de guaita, part d'una fortalesa més gran. Les obres van començar el 1545, i no s'acabà fins al 1550. Les obres de la fortalesa no es van acabar perquè don Carles va morir abans de finalitzar-les.  Com que no es pogué finalitzar el projecte, l'ús principal de la torre fou el de presó, per això també es coneix com a Torre de la Presó. 

La torre va quedar bastant malmesa, però el 1960 s'hi va fer una primera restauració, recuperant els merlets i l'aparença original. L'any 2000 es va fer una segona restauració, restaurant la torre, adequant els voltants i recuperant l'accés a la base, que s'havia perdut.  

Es tracta d'una fortalesa que es comunica, mitjançant un corredor, amb l'angle nord-est de la Plaça Major de Taradell. És una torre de defensa de planta quadrada, que es troba al mig de les cases del carrer. Fa, aproximadament, 4,5 x 4,5 metres a la base, i arriba fins als 15 metres d'alçada. 

Els materials constructius utilitzats són pedra basta sense polir de color gris, amb alguns elements de ressalt de pedra vermella. A més, està coronada per merlets. El mur de llevant, que segurament és el que es conserva millor, presenta una finestreta a mitjana alçada emmarcada per quatre carreus i, a baix, una espiera amb una rodona a per a apuntar. Tot i que es troba envoltada per altres edificis, l'estat de conservació és força bo.  

La torre de Don Carles està catalogada  com a Bé Cultural d'Interès Nacional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 20 de gener del 2017

STA. LLÚCIA. TARADELL. OSONA.

TERRES D’OSONA.  

Era un matí fred molt adequat per anar a passejar per les poblacions del nostre país i el nostre neguit el dia 1 de gener ens va portar a voltar  pels carrers i les places de Taradell.
 
En arribar a la plaça de Santa Llúcia van observar una petita capella molt ben conservada i oberta per a poder visitar-la. 

La persona que ens va atendre va ser super-amable i ens va explicar molt sobre la capella i la seva conservació. Desitgem perduri durant molts anys el temple i la seva amabilitat vers nosaltres.  

En la nostra crònica afegim les dades que el propi Ajuntament mostra en el seu blog en l’apartat de turisme.

La capella de Santa Llúcia, situada al centre de la vila antiga i de la plaça que porta el seu nom, es va construir entre els anys 1547 i 1561.

És un edifici petit d'estil gòtic tardà que consta d'una sola nau, coberta de nervacions amb clau de volta i absis poligonal. 

Sobre la façana de ponent té un campanaret d'espadanya de dos ulls, i el portal de pedra és ja plenament renaixentista.  

Tota la capella és pintada amb motius ornamentals florejats. La capella, a més, va servir durant el segle XVII i XVIII com a lloc on es feien les reunions o assemblees del gremi de paraires i teixidors.
Entorn seu nasqueren les antigues i famoses fires de bestiar de Taradell que ara es recorden amb la renovada fira anual de Santa Llúcia. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 18 de gener del 2017

SANT JAUME DE RIGOLISA. PUIGCERDÀ. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Una vegada més en camí i aquesta ocasió el motiu era conèixer una part del Camí de Sant Jaume a Cerdanya. Visitàvem com a punt final de la sortida el lloc de Sant Jaume de Rigolisa.

Ens mostrava el camí la Núria Boltà i Vilaró. Notable guia en aquesta ocasió i escriptora del tema del Camí de Sant Jaume i els diferents itineraris per terres catalanes a la tomba de l’Apòstol a Galicia.  

Rigolisa és un llogaret (31 h. 2009) del municipi de Puigcerdà. La seva població és formada per alguns ravals (el més important dels quals és el que hi ha a l’altra banda del pont de Sant Martí, al camí de la Solana) i per cases disperses. 

En la recerca de dades habitual trobo en Catalunya Romànica una ressenya força interessant que reprodueixo en part:
 
La menció més antiga d’aquest indret data de l’any 958, quan l’alou Heiragolisa fou confirmat com a propietat del cenobi de Cuixà en un precepte del rei Lotari. Es suposa que l’església de Sant Jaume degué ser construïda després del 958, ja que l’any 968 en la butlla de confirmació de béns que el papa Joan XIII atorgà al monestir de Cuixà ho confirmà. Posteriorment tornà a ser ratificada la possessió en la butlla del papa Sergi IV de l’any 1011.

L’any 1030 es feu la publicació sacramental, jurada sobre l’altar, del testament de l’arxilevita Ponç, per manament d’Oliba, levita, i del jutge Sendered en presència del vescomte Sunifred i altres nobles de la contrada. Segons sembla el bisbe Oliba de Vic havia sostret injustament l’església de Rigolisa de la jurisdicció del monestir de Cuixà. Fou retornada l’any 1100 després de la celebració d’un judici presidit pel comte de Cerdanya, Guillem Jordà. 

A l’inici del segle XIV, entre el 1312 i el 1314, l’església d’Aragolisa fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona tal com es després d ela llista de parròquies visitades. A la darreria d’aquest segle, l’any 1391, la parròquia contribuí a sufragar la dècima recaptada aquell any a la diòcesi d’Urgell. 

Aquesta antiga capella, de probable origen romànic, fou destruïda pels francesos el 1793. Poc després fou reconstruïda per la família Guasch, però l’any 1885 tornava a estar gairebé en ruïnes.

 Amb l’adquisició de la finca per part de Fèlix Macià Gelbert, des d’un primer moment tingué la intenció de portar a terme la seva reconstrucció, que finalment farien els seus fills Fèlix i Mercè Macià Bonaplata. L’actual temple, lleugerament desplaçat de l’anterior, fou beneït el 25 de juliol (dia de Sant Jaume) de 1887.  

La capella, d’un estil neogòtic, consta de tres parts: una cripta sota el presbiteri, la capella pròpiament dita i el campanar quadrat de 17 m d’alçada. L’arquitecte fou el barceloní Salvador Viñals.

El retaule i altres pintures eren obra de Pere Borrell del Caso, les quals es perderen amb el saqueig que va patir durant la Guerra Civil.  

Als voltants de Rigolisa, per Sant Jaume, es celebrava un important aplec, que al llarg de les darreres dècades s’ha anat perdent fins arribar a ser testimonial. La font, la taula i els bancs, avui desapareguts, reunien molts habitants de  Puigcerdà  i els seus voltants. 

Núria Boltà i Vilaró en el seu llibre “El camí de Sant Jaume a Cerdanya” publica els Goigs de Sant Jaume de Rigolisa.  També fa esment el la seva publicació que no gaire lluny, en un lloc conegut com les Ansaneres, a tocar el riu Reür, existia un hospital de pelegrins, ara completament desaparegut.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 13 de gener del 2017

SANT GENÍS DE TARADELL. OSONA.

TERRES D’OSONA. 

Aquest primer dia de l’any el van iniciar visitant Santa Eugènia de Berga. Vam deixar aquesta població mig coberta de boira, i ens va sorprendre en arribar a Taradell, només tres quilometres de distància, pel dia solejat i clar que ens envoltà. La raó de la nostra sorpresa va ser clarament explicada per una veïna del poble que ens va dir  que era normal. Taradell és una mica més elevat que Santa Eugènia. Tret de la boira l’ambient era fred.

 
Taradell és un municipi d’Osona (6219 h. 2014) que es troba al sector de llevant de la Plana de Vic, a l’indret anomenat popularment la Falda del Montseny. El municipi forma un enllaç entre la Plana i la regió de les Guilleries.

La major part de la població resideix en el poble del mateix nom, Taradell 5172 h. 2011) cap de municipi i una bonica i ben ordenada vila amb diferents monuments molt interessants de veure. 

En la meva recerca de dades he trobat unes força ben entenedores i documentades d’Antoni Pladevall i Font sobre l’església parroquial de Taradell, sota l’advocació de Sant Genís. 

Sant Genís de Taradell és l’edifici més destacat de la vila, encara no superat pels molts edificis que s’han construït del segle XVIII ençà. És d’estil barroc, d’època ja neoclàssica, que fou dissenyat pel mestre d’obres vigatà Josep Morató i dirigí la construcció el seu germà Antoni, també mestre de cases. S’aixecà entre el 1755 i s’inaugurà per la Festa major de 1763, encara que s’hi va treballar per acabar-la del tot fins el 1770. L’ànima de la construcció fou el rector Dr. Ramon Vila i Grau (1733-1771)

En aquell moment la parròquia comptava amb unes 1.500 persones, de les que només un miler vivien a la vila. Era però un moment de força empenta constructiva i de benestar, com ho revelen les moltes cases i masies fetes o refetes per aquells anys. 

Fou una obra molt costosa i per a ella es pactà una contribució especial pels pagesos i fabricants més destacats, mentre que la gent senzilla hi contribuïa amb jornals per trencar pedra, fer la calç, bastides i portar el material a peu d’obra. 

Per fer-la va caldre aterrar l’església anterior, orientada de llevant a ponent, que anava des de mitja Capella Fonda a mig presbiteri actual. Era bàsicament l’església consagrada el 1076, que havia estat molt modificada entre els anys 1522 i 1524 i s’havia ampliat amb capelles laterals els anys 1597,1609 i 1630. Només es va deixar el campanar. 

Aquesta església n’havia reemplaçat una altra d’anterior documentada des dels 950 que no sabem com era, però sí al mateix lloc.

 
Es guarden els comptes detallats de tot el que va costar el nou edifici, bastant més de les 5.500 lliures del preufet pactat l’11 de gener del 1755 entre el poble i els mestres d’obres. La Capella Fonda s’hi va afegir 130 anys més tard.

Sortosament es va salvar el campanar romànic, reproduït  el 1929 al Poble Espanyol de Barcelona, per la seva Exposició Internacional, però com que quedava a la mateixa alçada de l’església, tenia uns 25 metres, el rector  aproximadament l’any 1799, hi va fer afegir un nou pis i una teulada piramidal de rajoles envernissades, que fou modificada o “neo-romanitzat”, amb permís de J. Puig i Cadafalch, pel 1949. 

El retaule major del presbiteri, dels Real i Vernís de Vic, es va fer entre el 1791 i el 1793, però es va cremar en el gran incendi fortuït del 1904. El 1909 l’església estava ja restaurada i el bisbe Torras i Bages el 1910 ja va consagrar l’església restaurada i va pagar un retaule nou que fou destruït, junt amb la resta d’altars valuosos i tot el parament de l’església, a finals de juliol del 1936.

Tornarem a parlar de Taradell i de l’amabilitat dels seus veïns. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 11 de gener del 2017

SANTA EUGÈNIA DE BERGA. OSONA.

TERRES D’OSONA.

Encuriosits per el nom del poble i de l’església, que tant té a veure en la nostra Berga, vam decidir viatjar a les terres d’Osona per conèixer l’indret.
 

Ben bé, enmig d’un net i polit poble està l’església de Santa Eugènia. En la plaça, el gran edifici eclesial sembla el protector de tots els mals que poguessin envair el poble. Llàstima que el matí emboirat no permetés treure a les fotografies una millor claredat.

 
En la recerca de dades aquestes les he trobat en Enciclopèdia Catalana i considero que són força pertinents. 

Santa Eugènia de Berga és un municipi (2231 h. 2009) és un dels més reduïts en extensió de la Plana de Vic. El poble de Santa Eugènia (1596 h. 2005) és situat en un petit pujol a 538 m. alt.

 
El nom d’aquest municipi, que sorprèn molta gent perquè la segona part del topònim, Berga, es pronuncia a la comarca amb e oberta ( Bèrga ) en contraposició a la capital del Berguedà, que es pronuncia amb e tancada ( Bérga ), deriva d’una antiga vila rural anomenada Berga, documentada des del 910 i que és recordada encara per la partida de terra anomenada els Plans d’en Berga, entre Penedes i Sala-d’heures. Durant el període 1937-39 Santa Eugènia de Berga canvià el seu nom pel de Berga del Castell.

En l’aspecte monumental, l’església parroquial de Santa Eugènia de Berga, que és un dels millors exemplars romànics i més ben restaurats de la Plana de Vic. L’església es documenta a partir de l’any 917, quan era dins del terme del castell de Taradell. Pocs anys més tard, el 976 s’esmenten les seves funcions parroquials. D’altra banda, l’església també tenia l’advocació de santa Cecília des de l’any 974. 

L’edifici va ser renovat l’any 1050 i consagrat segurament per l’abat Oliba.  L’any 1058 prengué el nom actual. Aquesta nova església tenia una nau amb transsepte i tres absis que eren dedicats a santa Eugènia, santa Cecília, i Santa Maria i sant Jaume en un mateix altar. L’any 1144 va ser cedida a la canònica de Vic, la qual cosa va suposar que es fessin importants reformes, com la construcció d’un cimbori coronat per un campanar i un bonic portal esculpit. Van ser obres tan importants que l’església va ser novament consagrada l’any 1173 per Pere Redorta, bisbe de Vic, i Ponç, bisbe de Tortosa.

Durant els segles XVI i XVII s’hi van afegir capelles laterals i es va suprimir un absis per fer-hi una sagristia. L’any 1859 li fou adossada una capella del Santíssim, sense que cap modificació en variés substancialment l’estructura inicial.  

L’església és un edifici amb planta de creu llatina. Consta d’una nau única, coberta amb volta de canó, amb un transsepte on s’obren els tres absis semicirculars amb cúpula, situats tots a l’est. A l’exterior la cúpula forma un cimbori de planta octogonal de finestres cegues sobre el qual s’aixeca un imponent campanar de torre de tres nivells, els dos darrers amb arcuacions al capdamunt. Les seves finestres són geminades al segon pis i triforades al tercer.

L’absis i les absidioles no tenen decoració i mostren, ben centrada, una finestra de doble esqueixada. El cimbori, de planta octogonal, és ornamentat per un fris de dents de serra coronant un registre de finestres cegues que tenen els arcs i la cornisa de pedra rogenca. En una de les absidioles, la més meridional, es van trobar durant les obres de restauració restes de pintura mural tardo romànica.
 
El monumental campanar de torre té tres pisos. Al primer hi ha parelles de finestres de mig punt, mentre que als dos últims nivells hi ha sèries d’arcuacions cegues, fetes també de pedra rogenca, que emmarquen les finestres, biforades al segon pis i triforades al tercer. Les arcuacions i les finestres cegues de les façanes laterals van ser fetes quasi totes durant la restauració. 

L’entrada al temple és situada a la façana de l’oest on es conserva la magnífica portalada esculpida del segle XII que revela la influència del taller de Ripoll. És coronada per un òcul amb una rosassa i té dues columnes a banda i banda i cinc arquivoltes decorades amb motius vegetals entrellaçats.

 
Els capitells de la portada representen temes vegetals i animals. El primer capitell del costat esquerre, mirant la porta des de l’exterior, mostra dos pisos de fulles amb un cap que sobresurt; del segon destaquen, a més dels elements vegetals, uns personatges asseguts que tenen cara de simi. El capitell interior del costat dret té dos nivells de fulles, l’inferior formant palmetes amb un cap enmig de l’àbac; l’exterior té al nivell superior de fulles dos ocells afrontats.


Al Museu Episcopal de Vic se’n conserven dues lipsanoteques, una de fusta i una d’argila. La d’argila està tapada amb un segell de cera amb l’anell que correspon a Bernat I de Tallaferro (994-1020), comte de Besalú, i que va ser utilitzat posteriorment pel seu germà, el bisbe Oliba (971-1046). Aquesta lipsanoteca és molt important ja que té representat el primer segell d’un comte català que es conserva. 

Va ser restaurada per la Diputació de Barcelona, entre els anys 1955 i 1975, i la Generalitat de Catalunya, l’any 1987, va restaurar el campanar. És monument nacional historicoartístic des del 1931. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.