PAS
A PAS PER L’ANOIA
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del
castell de Veciana. Inicialment
tingué funcions parroquials, que encara conserva en l’actualitat.
El castell de Veciana apareix en la
documentació l’any 1045, en el testament de Bernat Guifred de Balsareny, el
qual el deixà a la canònica de Sant Pere de Vic.
L’església es documenta l’any 1081
en un capbreu de béns pertanyents a l’església de Santa Maria de Veciana,
segurament dels béns que formaven part de la dotació de l’església de Santa
Maria, obtinguts durant el període que el comte Ramon Berenguer I estigué casat
amb la comtessa Almodis (1052-71), ja que en la relació figuren els dits comtes
com a donants dels delmes i les primícies de totes les dominicatures que els
comtes tenien als termes de Veciana, Montfalcó, Rubiola, Milió i Benviure.
Aquest tipus de documentació
s’acostuma a fer quan es dota una església, que segurament devia ser aquest el
cas, però com que potser en el seu moment no es va fer un document o es va
perdre, amb aquest capbreu es pretenia esmentar els béns que havien correspost
la dotació de l’església.
Les funcions parroquials de
l’església són esmentades en una llista de parròquies dél bisbat de Vic, entre
els anys 1025 i 1050, en la qual figura la de Viciana.
L’edifici, emmascarat per un seguit
de remodelatges posteriors, és una construcció romànica composta d’una única
nau, coronada, a llevant, per un absis semicircular que s’uneix mitjançant un
ampli espai presbiteral, que fa la degradació entre els dos cossos de
l’edifici.
El parament intern de l’absis és
descarregat per tres arcades de mig punt endinsades cap al mur que també són
presents, una a cada costat, als murs laterals que delimiten el presbiteri, a
manera de cor. Altrament, els murs del perímetre de la nau també han estat
alleugerits mitjançant l’obertura d’arcades que fan la funció de capelles
laterals.
La coberta de la nau, feta amb
nervacions gòtiques, respon a una refecció duta a terme al segle XVII en
substitució de la primitiva, de volta de mig punt, que recolzava en una cornisa
estesa als murs perimètrics, la qual s’ha tornat a fer visible en les obres de
restauració. L’absis, d’altra banda, és cobert per una volta d’un quart
d’esfera, que es tanca amb la superposició de filades concèntriques.
Els paraments interns de la nau, es
mantenien enlluïts i pintats, cosa que no succeïa a l’absis, que es mostrava
amb la pedra totalment nua i desproveïda de qualsevol additament.
A banda del mur de ponent, totalment
refet, on es desclou un ull de bou, l’edifici rep llum a través de tres
finestres distribuïdes en cadascun dels altres murs, però amb característiques
diferents segons el cantó on s’obren. Així, al mur sud, n’hi ha una formada per
tres arquets de mig punt concèntrics que segueixen la degradació marcada pels
muntants. Al mur nord, en canvi, només es perfila un arc de mig punt adovellat,
que es repeteix a la finestra absidal, però amb la incorporació d’una arquivolta
que la completa definitivament.
L’accés a l’interior de l’edifici es
pot fer per un portal modern, obert al mur de ponent, i un altre, original,
desclòs al mur sud, que és embellit amb elements esculpits.
Els paraments externs són totalment
llisos, llevat d’una cornisa encastada a la part superior de l’absis i d’una
altra que delimita els murs laterals just on comença un desgruix que afecta les
parts altes fins al ràfec de la teulada, que inclou encara un sobrealçat modern
realitzat quan es refeia la coberta.
El campanar, constituït per una
espadanya de dues obertures, enlaira notablement el mur de ponent, totalment
refet, on es desclou un segon portal protegit per una porxada.
L’edifici ha estat aparellat amb
carreuons de mides mitjanes (alguns força voluminosos) destrament tallats i
polits i disposats en perfectes filades horitzontals.
Pels recursos tècnics utilitzats,
aquest edifici respon a una obra romànica bastida segurament cap al final del
segle XII, però modificat posteriorment per un seguit de remodelatges que han
alterat parcialment la primitiva estructura i afectat diverses parts de
l’edifici.
Aquesta església, l’any 1988, era restaurada pel Departament de
Cultura de la Generalitat de Catalunya, sota la direcció de l’arquitecte Enric
Solsona.
A l’interior es conserva una pica
beneitera de factura posterior al període romànic.
La portada oberta a la façana sud de
l’església conserva l’estructura romànica, exceptuant les dues columnes i els
capitells on recolza l’arquivolta, que són de construcció moderna. És formada
per tres arcuacions esglaonades de mig punt, amb decoració esculpida a
l’arcuació central, tant a l’arc pròpiament com a les impostes, d’estructura
poligonal, sobre les quals se sosté. Tot ha estat treballat en pedra calcària.
El relleu que configura
l’ornamentació és molt pla i poc elaborat, i reflecteix en conjunt un
primitivisme que no correspon a la seva datació.
La decoració de l’arc és de tipus
geomètric i apareix dividida en dues parts. La de la banda de ponent presenta
un trenat simple de cercles de triple línia. Els sis cercles que conformen el
trenat són irregulars i alguns emmarquen un motiu central. El primer, el tercer
i el sisè inscriuen una creu patent o potençada, de braços iguals i eixamplats;
les dues primeres són petites i la tercera és més gran. El segon cercle emmarca
un rostre, ovalat i de trets esquemàtics, semblant als representats en algunes
esglésies rurals de la Vall d’Aran o de la comarca de l’Urgell: més o menys
contemporanis són els que trobem a Vinyoles, Arsèguel, Olius o Bellver de Sió.
També es poden trobar en llocs no tan apartats, com en una imposta interior de
Sant Pere de les Puelles o a Sant Hilari d’Abrera.
La banda est de l’arquivolta és
decorada per una cinta plana i llisa que evoluciona fent diverses esses
entrellaçades, més simètriques i regulars que el trenat de l’altra banda.
Les impostes sobre les quals
descansa l’arquivolta tenen una estructura inusual, de forma cúbica i poligonal
i esbiaixades en la part superior. Totes dues presenten també una decoració de
tipus geomètric, emmarcada a cada cara per un filet en relleu.
La imposta de la banda oest presenta
a la cara frontal un escacat en alt relleu, que es combina a l’intradós amb
dues tiges acabades amb una fulla trilobada (flor de lis ?) en sentit
horitzontal i sota unes arcuacions molt simples. La imposta oriental té, en el
frontis, una banda d’entre llaços ovals i, a l’intradós, diverses fileres de
línies incises disposades en paral·lel que formen ziga-zagues.
Tots els temes decoratius
representats en aquesta portada són usuals en esglésies romàniques rurals, que
formen part d’un repertori popular que manté temes i tècniques antigues. Així,
malgrat que sembla força antic, creiem que la factura del conjunt correspon a
la darreria del segle XII.
Actualment està en fase de
restauració que posa en valor els elements romànics (s'ha eliminat el
sobrealçat de l'absis) i s'han substituït carreus i s'ha fet la
teulada de nou.
En la nostra visita observaven un
treball en l’espai on havia estat un cementiri. Mosrava l’espai dels enterraments i algun taüt de pedra.
Procedent de Santa Maria de Veciana,
el Museu Episcopal de Vic (MEV) conserva catalogada una marededéu de 88 cm
d’alçada. La marededéu va coronada i seu en un tron de columnes desiguals,
llises i amb poms gairebé esfèrics. Els peus descansen sobre un ampli sòcol
rectangular i amb la mà esquerra, damunt del genoll, sosté l’esfera. La mà
dreta subjecta el Nen Jesús a l’alçada de la cama. Curiosament, el Nen seu a la
dreta i sosté el llibre de les escriptures en horitzontal.
Santa
Maria de Veciana és
una església inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de
Catalunya.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Fons.: Catalunya Romànica
