dissabte, 31 de maig del 2014

SANTA EUGENIA DE SALLAGOSA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

En la nostre recerca per terres de l’Alta Cerdanya seguint el fulletó de Via Romànica finalment aquest dia visitàvem la població de Sallagosa i la seva església sota l’advocació de Santa Eugenia. 

Sallagosa (Saillagouse, nom en francès) (1045 h. 2009) és una activa i alegre població que ens convida a passejar pels seus carrers i places.  

Aquest municipi és situat a la vall del Segre, des del final de la vall de Llo a l’enclavament de Llívia; el 1974 li fou annexat el terme de Llo. S'estén, al N, fins més enllà del coll de Rigat, a l’extrem meridional del pla de la Perxa, i, al S, comprèn la vall de les Deveses, fins al pic de Segalera (2 180 m alt), al massís del Puigmal, i, també, un sector de la vall d’Er, fins al coll de Lluç (1 336 m alt).

Al 1659, d'infaust record, el tractat dels Pirineus reparteix la Cerdanya entre Espanya i França. La tradicional capital cerdana, Puigcerdà, queda en la banda espanyola, fet que provoca que a la part francesa s'hagi de buscar una capital a la nova realitat, lloc que ocuparà Sallagosa 

Actualment és centre de la indústria cerdana de conserves càrnies d’embotits. Hi té lloc un petit mercat. Ha desaparegut la tradicional activitat dels calceters. 

Santa Eugènia de Sallagosa apareix documentada a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, a la diòcesi de la qual pertanyé fins al 1803. L'edifici original pre-romànic, segons sembla en reminiscències visigòtiques va ser consagrat el 3 de juny del 913 per Nantigis, bisbe d'Urgell. Pertanyia al pagus liviensis. La zona era un amortidor entre l'imperi carolingi i els territoris sota domini dels àrabs. El temple centra la part antiga de la població, a la dreta del riu Segre. 

De l'església romànica dels segles XII-XIII en resta la façana exterior meridional amb un fris en dents de serra suportat per unes petites mènsules amb cares humanes esculpides. 

Al segle XVIII, la puixança econòmica i social de Sallagosa es traduí en un seguit de reformes que ampliaren i ennobliren el temple parroquial. A llevant de la nau es bastí en dues etapes l'actual campanar, de base quadrada, amb la data del 1757 escrita a la part inferior. 

 
El 1774 es suprimí l'absis semi-circular per substituir-lo per una nova façana, i del mateix període és també el cor pentagonal amb volta d'ogives. De nau única, la volta, reforçada amb arcs torals, és apuntada. 

Com a mobiliari hi destaca el retaule barroc, de Santa Eugenia, de començaments del segle XVIII i que podria ser de Pau Sunyer; i del mateix segle són el del Sant Crist i el de sant Francesc Xavier.  

 
Al Centre d’Art Sacre d'Illa es conserva un frontal d'altar del segle XIII, possiblement procedent d'aquesta església. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

dijous, 29 de maig del 2014

SANT ESTEVE DE LES PERERES. FONTANALS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA. 

Visitàvem cercant els punts indicats en el fulletó de Via Romànica el llogaret de Les Pereres i la seva església sota l’advocació de Sant Esteve. A la sortida de l’encantador poble en direcció a Villallobent,  sota mateix de la carretera, es troba aquesta església en bon estat mostrant-nos que les obres de restauració han estat finalitzades. 
 

El poblet de les Pereres situat a 1140 m. d’alt. (la major part de poblament disseminat) (23 h. 2009) és situat a la riba del Torrent de les Pereres, prop de la seva confluència amb el Segre, i al peu del Serrat de les Pereres, vora el camí de Queixans a Vilallobent. 

 
Hom identifica aquesta població amb una de les parròquies que al segle IX formaven part del bisbat d’Urgell i que duia el nom d’Ans o Ancs. I no serà fins el segle XV que començarà a dir-se  les Peres, les Pedreres i finalment rebre el seu nom actual de Les Pereres. Nom que s’ha relacionat amb els nombrosos perers que hi té als voltants i amb les pedres que hi havia antigament.  

Apareix esmentada a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell el segle X (Hansi). Pertanyia al pagus liviensis. El poble pertanyé a Eixalada i a Cuixà (vers el s. IX). Posteriorment desaparegué de la Comunitat de Preveres de St. Maria de Puigcerdà.  

Va patir com quasi totes les esglésies de la zona el saqueig per part de les tropes càtares del comte de Foix  l'any 1198.  

Va ser abandonada després dels danys soferts el 1936. L’any 1988 amb motiu del seu abandonament s’esfondrà la volta. L'any 1992 es va procedir a la seva restauració. 

L'església actual és un edifici romànic, construït entre els segles XI i XII, però molt modificat durant els segles XVII i XVIII. 

Als murs de la seva nau s'aprecia clarament fileres d'opus spicatum fins a una alçada d'uns 2,80 metres des d'aquí les fileres són de carreus més grans allargats i sensiblement treballats formant murs d'1,50 metres de gruix. Dos arcs torals de mig punt divideixen la nau en tres trams. 

L’edifici té una sola nau coberta amb volta de canó, encapçalada per un absis semicircular cobert amb una volta de quart d'esfera. Probablement, aquest absis dataria del segle XI i la nau del XII. 

 
L'absis semicircular és més petit que la nau, té una finestra absidal cega de doble esqueixada i arc circular de dovelles treballades rudimentàriament. 

Les dues capelles laterals d’arc de mig punt fet amb rajoles  i una habitació a la dreta de l’altar que era la sagristia semblen construïdes durant les reformes del segle XVIII. També va construir-se una fornícula per situar l'antiga pica baptismal d'immersió. 

 
A la façana de ponent de la seva mateixa amplada hi ha un campanar de cadireta de dues obertures, semblant al de la veïna església de Queixans, que va ser remodelat a la reforma del segle XVIII, quan també es va traslladar la porta d'entrada a aquesta mateixa façana. La antiga porta es devia trobar al lloc de la capella lateral de migdia. 

Sorprenents són les cobertes transparents de les dues capelles laterals. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

dimarts, 27 de maig del 2014

SANT MARTÍ DE LA CORTINADA. ORDINO. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA. 

Seguint el nostre circuit per les valls del Principat d’Andorra  visitàvem el poble de la Cortinada i la seva església sota l’advocació de Sant Martí.  

 
Sant Martí de la Cortinada és una església romànica localitzada al nord d'Ordino. Juntament amb Santa Coloma i Sant Joan de Caselles són les joies del romànic andorrà i les que gaudeixen d'un nivell d'originalitat i autenticitat més alt. A diferència de les altres dues, Sant Martí mostra una evolució arquitectònica i decorativa d'una gran amplitud. 

La Cortinada és un poble (739 h, 2009) pertanyent a la parròquia d’Ordino a 1.335 m alt, vora la ribera d’Ordino, entre Arans i Ansalonga.  

El temple de La Cortinada ha patit nombroses modificacions al llarg de tots els segles, però els seus orígens es remunten a l'època romànica. En la primera concòrdia de l’any 1162 Arnau Pere de la Cortinada era un del representats de la parròquia d’Ordino. I Guillem Bort, també de la Cortinada, signà en la concòrdia de l’any 1176. L’any 1312 el rector de Sant Cebrià d’Ordino vivia al costat de l’església de la Cortinada i des d’allà servia tot la parròquia.  

 
L'edifici original ha sofert diferents transformacions i ampliacions al llarg del temps, les quals l'han anat eixamplant cap al nord. En època barroca va ser ampliada canviant l’orientació de la nau. 

L’església actual és de planta quadrangular amb altars laterals i absis quadrat al nord, porta oberta al sud i campanar de torre adossat al mur oest. El mur sud correspon a l’antiga paret de la nau romànica. Del mur nord romànic només es manté el tram corresponent al presbiteri, lloc on es van localitzar una bona part de les pintures romàniques que van decorar la nau de la primera església. L’antic absis romànic s’ha transformat en un altar lateral més de l’església barroca.  

La porta d'accés està situada en el mur sud. Malgrat que va ser refeta en el segle XVII, conserva part de la forja del segle XIII. La portalada és amb arc de mig punt, feta amb pedres de talla, que tanca una porta de fusta decorada amb diferents peces de ferro forjat. Damunt de la coberta de la nau podem veure també un petit campanar d'espadanya. 

Actualment, la coberta de la nau és de fusta a dues aigües, mentre la de l’absis és de volta de canó.  

El campanar s’adossa al mur oest romànic i consisteix en una torre de planta quadrada de dos pisos amb dues finestres geminades al primer i quatre al segon, decorades amb un fris d’arcs cecs i de dents de serra. Sota el ràfec. Té la coberta a quatre aigües amb lloses de pissarra. Està situada als peus de l'antiga nau romànica, en l'angle sud-oest de l'actual edificació. És una ubicació única en tot el romànic andorrà. Algunes fonts afirmen que es podria haver construït posteriorment al temple, però no s'ha pogut demostrar aquesta teoria.  

El presbiteri és quadrangular i està separat de la nau per una reixa de ferro (igual que a la resta de capelles laterals). A la dreta d’aquest hi ha la sagristia i a l’esquerra una altra cambra. Sota el paviment hi ha dues criptes. 

Tot i que no s'han trobat els fonaments, és probable que l'església va ser concebuda amb una capçalera triabsidal. 

Sant Martí és una església que va tenir una important decoració pictòrica. El 1968, quan es procedia a la seva restauració, es van localitzar a la zona de l'absis les pintures murals romàniques, datables a finals del segle XII, realitzades pel Mestre de la Cortinada. 

El temple conté també altres elements importants, com un conjunt de quatre retaules barrocs del segle XVIII (el principal dedicat al patró de l'església) i tres de laterals dedicats a la Verge, sant Antoni, i la Verge del Roser.  

Les reixes de ferro forjat, el mobiliari de fusta del segle XVII treballat amb musicadures i el carilló o el confessionari són altres elements importants de l'església de Sant Martí de la Cortinada. 

En el centre d'interpretació del romànic de Pal es pot observar una reproducció d'una talla de fusta policromada procedent d'aquest temple. Es tracta d'un Crist Crucificat, del segle XIII, que va ser serrat per dotar-lo d'una certa inclinació i creuar-li les cames. 

També són d'època romànica els bancs que es conserven en la part posterior del temple. Tenen la particularitat de poder modificar la posició del respatller. Això és així per que el temple també s'utilitzava per a celebrar les reunions dels personatges importants del poble i es variava la posició del respatller en funció de si havien d'escoltar missa o participar en una reunió. 

També és d'aquesta època el pany i la clau, que l'obria. Aquesta va ser robada a mitjans del segle XX. Actualment es conserva una rèplica de la mateixa. És de ferro forjat i està ricament decorada, especialment per la part de l'agafador on trobem diferents motius florals. La canya té forma helicoïdal. 

A banda i banda de la porta d'accés es conserven dues piques beneiteres del segle XII. Són del pedra granítica, tot i que en l'actualitat es troben recobertes de pintura blanca.  

L’església de Sant Martí de la Cortinada està catalogada com a Bé d’Interès Local.
 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 
 

dissabte, 24 de maig del 2014

SANT PERE DE LA PORTELLA. LA QUAR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem un cop més el monestir de Sant Pere de la Portella ja què el lloc ens encanta per la pau que si respira i els poc visitants que normalment hi donen un tomb. Dos apunts molt vius en la història berguedana: el monestir i la universitat carlina (només un breu període temps comparat amb l’antiguitat de les pedres religioses). Però d’aquesta segon tema en parlàrem en un altre crònica. 

 
L’antiga abadia benedictina ( Sant Pere de la Portella o de Frontanyà ), es situada a la capçalera de la riera de la Portella , afluent del Llobregat per l’esquerra, dins el terme d’Olvan, que drena la vall de la Portella prop del castell de la Portella (o de Frontanyà ), actualment desaparegut i no localitzat, que fou centre de la senyoria i després baronia de la Portella

El llinatge de "Saportella", Guifré I, vicari comtal  i la seva mare Doda, van ser els primers que van feu importants llegats vers l’any 1000 per a la fundació, prop del seu castell, del monestir benedictí. El monestir tenia comunitat pròpia el 1003 i el seu abat Cesari obtingué una butlla papal de protecció i confirmació de béns el 1016. Protegits per l'abat Oliba, a partir de llavors van rebre moltes donacions de terres, vinyes, horts i boscos de tots els voltants com del Vallespir i la Cerdanya. El bisbe i abat Oliba hi envià dos monjos de Ripoll per ordenar la vida monacal el 1018. Els senyors de la Portella es reservaren el dret de presentació de l’abat (1031). 

L'any 1031 hi ha referències del primer nom d'un abat: Dalmau, sent el 21 de setembre de 1035, quan el bisbe Ermengol d'Urgell, va consagrar l'església de sant Pere, en una gran cerimònia que va reunir als bisbes de Barcelona, Narbona i Carcassona. Aleshores tenia abat i dotze monjos. 

A la fi del segle XIII estava en decadència (cinc monjos) i acumulava nombrosos deutes. La pesta del 1348 l’arruïnà i restà sense comunitat fins el 1356. L’abat Berenguer inicià el redreçament aquest any, però mai no recobrà la primitiva esplendor. Va ser integrat a la Congregació Claustral de Tarragona, com altres monestirs benedictins; això comportava la vigilància d'uns visitadors, els quals al segle XV, van denunciar la mala actuació de l'abat Joan Marquet i el van acusar dels diversos danys que sofria el monestir; l'abat va acabar renunciant al seu càrrec. 

El 1540 uns bandolers saquejaren el monestir i mataren l’abat, la comunitat es dispersà i no s’aplegà de nou fins el 1548. Entre el 1599 i el 1604 en va ser abat el compositor Mateu Fletxa el Jove. 

El 1617 s’uní a Sant Pau del Camp, cosa que ocasionà plets amb els habitants de la Portella. Per una concòrdia del 1624 restaren a la Portella tres monjos i l’abat s’intitulà de la Portella i de Sant Pau del Camp.  

El 1775 es construí un nou palau abacial a la Portella, ara en ruïnes. El 1835 l’exclaustració posà fi a la vida religiosa i se n’inicià l'abandonament. Posteriorment, la part monacal passà a mans privades fins l'any 1988, que els hereus del darrer propietari la donaren a la Generalitat de Catalunya, mentre que part de l'església traspassà al bisbat de Solsona.  

L'església és de tot el conjunt l'únic element romànic que es manté juntament amb part del claustre. 

Consta d'una nau de grans dimensions, amb coberta de volta de canó de mig punt, amb un absis semicircular un poc més baix i estret que la nau, cobert amb una volta de quart d'esfera. 

A l'exterior a la façana oest és on es troba la porta d'entrada, alta i estreta, la seva construcció és amb dos arcs de mig punt en degradació. Al mur sud, hi ha una altra porta més estreta que comunica amb el claustre. 

Adossat al mur de tramuntana es troba el campanar, una mica més tardà, format per una massissa torre quadrada, sense cap mena d'ornamentació, amb una finestra per costat, d'arc de mig punt. 

L'absis és decorat externament amb decoració de tipus llombard: un fris d'arcuacions cegues en grups de quatre entre columnes semicirculars  reforçades amb mènsules amb uns daus trapezials a manera de capitells. Interiorment, la decoració és similar, però amb arcs de mig punt en lloc d'arcuacions. 

El claustre, situat a migdia, tenia planta baixa i un pis, ambdós amb porxos amb arcs de mig punt i les dependències monacals amb l'organització típica dels monestirs benedictins (refectori, cuina, dormitoris, vestidor, etc.), tot aquest conjunt està mig en ruïnes. 

L'any 2000 es va aprovar el Pla Director del Monestir de Sant Pere de la Portella que, sota la direcció de l'arquitecte Xavier Asarta Ferraz, contemplava la restauració del monument i preveia intervencions arqueològiques en diverses zones del monestir. El seguiment i l'excavació arqueològiques realitzades a inicis de 2006 tenien per objectiu assolir el coneixement necessari per proposar una evolució històrica de l'edifici i d'aquesta manera ajudar a completar i complementar els resultats de l'estudi històric, documental i arquitectònic prèviament elaborats. La intervenció s'ha centrat en el claustre i en les dependències annexes: nau est i sala capitular, refectori, nau oest i un cos adossat a la façana oest. Abans de l'inici de les intervencions en el monestir, el cenobi es trobava mig enderrocat, amb les dependències monàstiques pràcticament aterrades.  

 
L'interior fou decorat en època barroca i neoclàssica, en els segles XVII - XVIII. A migdia de l'església hi ha el petit claustre i entorn seu les dependències monàstiques, entre les que cal destacar un espaiós palau abacial del segle XVIII. Gran part de les estructures descobertes en la primera fase de les excavacions formen part de l'últim moment d'ocupació del lloc per masovers. En el claustre s'ha documentat restes d'un paviment de còdols en el pati i un gran retall en l'espai central; en els passadissos de circulació el paviment és format per grans lloses planes que s'adossen a la paret i que delimiten el claustre. En la sala capitular, restes d'un paviment de calç en els extrems i un novell de còdols i petits blocs de pedra disposats de forma plana. En el refetor s'han excavat tres habitacions, en la més gran s'ha observat la presència d'un forn de pa, restes d'un dipòsit i l'arrencada d'unes escales cap a un pis superior. Una segona habitació presenta un paviment de blocs de pedra i cairons, i en la tercera es documenta una claveguera feta amb blocs de pedra, que en algun tram conservava la tapadora. L'aigua provenia de l'interior del claustre i desguassava a l'exterior.  

L'any 2010 fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional com a monument històric per la Generalitat de Catalunya i al juny del 2013 s'inauguraren les obres de restauració de l'interior de l'església.  

Un gran espai ple de la nostra cultura i història, desgraciadament bastant oblidat i amb unes obres de recuperació força lentes.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau. 

dijous, 22 de maig del 2014

SANT ESTEVE DE PRULLANS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.  

Visitàvem la població de Prullans, majoritàriament formada per noves residencies, i a la part antiga cercàvem la seva església sota l’advocació de Sant Esteve. 

Prullans (232 h. 2009) (1.096 m. alt) és una població cap del municipi del seu nom situat a la solana de la Batllia, al límit amb el Baridà. El termenal amb Lles, a ponent, és delimitat en una bona part pel riu de la Llosa. A migdia el Segre forma el límit amb el municipi de Montellà i Martinet i de Bellver de Cerdanya, municipi aquest últim amb el qual Prullans confronta també al llarg de tot el sector est i nord. El terme de Prullans, de forma triangular amb la base a migdia, s’estén pel declivi de les muntanyes de Santa Anna, de Sant Quintí i de la Bastida, derivacions meridionals de la serra de Calm Colomer i del Puig Pelat de Talltendre. A més dels cursos esmentats, drenen el territori el riu de Coborriu i els torrents de la Font Sobirana, de Via o de Prat de Via i d’Anes; amb aquest s’ajunta el de Faló. Aquestes torrenteres davallen de la muntanya juntament amb una xarxa de recs ben planejada d’antic, el més important dels quals és el que prové del Vilar de la Llosa, i creen un verger de prat i bosc sota els erms rocosos de la muntanya. 

A més del poble de Prullans i del seu veïnat de Sotanut, el municipi comprèn el poblet d’Ardòvol i els caserius d’Ambret, el Tarter, la Bastida, la Clota, la Serra, Narvils i Orèn. 

Prullans (Prullianus) és esmentat com a parròquia en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell del segle X. Pertanyia al pagus tollonensis. Més tard, el 1061, és esmentat el feu de Prullans, que el vescomte Bernat cedia al comte Ramon Guifre de Cerdanya, en la cessació de les discòrdies entre ambdós. Al llarg del segle XII són documentats diversos personatges cognominats Prullans. Un Ramon Guillem de Prullans tenia pels comtes de Barcelona el castell de Talló vers el 1131 i un G. Berenguer de Prullans, amb la seva mare, sembla que eren castlans reials a Puigcerdà el 1260. El castell de Prullans esdevingué el 1309 centre de la baronia de Prullans, en ésser concedida la jurisdicció senyorial de Prullans a Joan Cadell. En els fogatjaments del segle XIV consta que els llocs de Prullans i de la Bastida eren de Jaume Cadell, que posseïa també altres indrets. Els Cadell van posseir la baronia fins al segle XVI, quan consta que era de Joanot Descatllar (1545). Els Descatllar eren també senyors d’Avià. Al segle XVII la baronia passà als Linyau (o Llinau), cognominats des d’aleshores Descatllar; al segle XVIII als Camprodon, marquesos de Sant Dionís, i finalment pervingué als Escrivà de Romaní, barons de Beniparrell. Malgrat ser lloc de baró, la jurisdicció criminal, almenys al segle XVII, pertanyia al rei. 

L’església de Sant Esteve, segle XII, és d’una sola nau de planta rectangular amb un absis semicircular. La volta de la nau central és de canó apuntat, i les de les capelles l'una és d'aresta i l'altre de canó. 

A la meitat de la nau, en tots dos laterals es van obrir a través d'unes arcades, unes capelles, formant una espècie de creuer. Al mur dret a més a més es va construir la sagristia i a l'espai que ocupava en aquest mateix costat la porta original es va edificar posteriorment el campanar de torre, passant la porta d'entrada a la façana als peus de la nau. Restaurada del 1969 al 1972 s'hi ha incorporat uns vitralls a les petites obertures, així com també una font, d'on brolla d'aigua a la pila baptismal. 

L'absis és la part més conservada malgrat les seves reformes, realitzat amb carreus de grans pedres grises fins el nivell de les dues finestres, a partir de les quals les pedres d'edificació són més petites i allargades. S'acaba amb una petita cornisa en ziga-zaga en forma de dent de serra imitant l’original  de la qual només es conserva una peça. 

Absis semicircular, ample i llis amb dues obertures de doble esqueixada i un arc dovellat. Els murs són de carreus de pedra.  

Cor alt de fusta situat als peus de la nau. Portada als peus de mig punt amb porta de fusta antiga, amb la ferramenta de formes espirals i forrellat amb decoració geomètrica. Al mateix pla que la façana, orientada a ponent, s'hi troba la torre campanar de secció quadrangular, construïda amb carreus de pedra.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


dimarts, 20 de maig del 2014

SANT MARTÍ D’ODELLÓ. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Visitàvem seguim el nostre pelegrinatge per terres alt cerdanes, seguint les indicacions del fulletó de Via Romànica, el poble d’Odelló i la seva església sota l’advocació de Sant Martí.  

Odelló de Cerdanya (Odiello en francès) (1590 m. d’alt) és situat a llevant de la carretera de Mont Lluís a Llívia, en les vessants del roc de la Calma (2.204 m. alt.), per dessobre del riu d’Angost i el pla de la Perxa. Molt a prop es troba l’assentament de la edat de ferro de Castellàs on s’han descobert antics hàbitats prehistòrics. 

Consultat el diccionari Alcover-Moll ens dona aquesta definició de l’etimologia del nom.: incerta. En l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (segle IX) apareix escrit Hodellone, i Meyer-Lübke (BDC, xi, 9) el considera una forma derivada amb el sufix -ōne que existeix en diverses llengües antigues, però no dóna cap clarícia referent a l'origen del radical. Podria venir d'una forma llatina *Otaciliōne, derivada del nom personal Otacilĭus. Altres dades ens fan saber que ell nom reapareix amb diverses ortografies al llarg dels anys: Hodellone (839), Odelone (993), Odello (1073); això fa suposar que el nom podria derivar d'un antic propietari Hodilo o Odilo, noms de procedència germànica, o dd l'Otacilius, llatí.  

El municipi actual es deu a la fusió entre Font-Romeu, Odelló (Odiello) y Vià (Via) en 1957, anomenant-se la unificació Font-Romeu Odeillo Via. 

La primera notícia que és té de la parròquia és a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell el segle X.  El poble, inicialment dels comtes de Cerdanya, al 1035 fou donat per Guifré II a l'abadia de Sant Martí del Canigó, que en conservà la propietat fins a la supressió de l'abadia de resultes de la revolució francesa. Va pertànyer al bisbat d’Urgell fins el concordat de 1801. 

Al fogatge del 1359 s'indica que Odello del abat de Sent Mertí té deu focs o famílies (una cinquantena de persones), i al del 1515 se li atribueixen 8 focs. 

L'església de Sant Martí d'Odelló és d'origen romànic, va ser engrandida al segle XVIII i considerablement transformada al XIX. La nau, rectangular, és coberta amb una volta apuntada i acabada a l'est per un absis semi-circular (molt tapat exteriorment per diverses construccions posteriors).  

El portal, originalment a la façana sud -com el de moltes esglésies coetànies-, va ser posteriorment traslladat a un petit cos afegit al mur de ponent, i el constitueixen tres arcs de mig punt en degradació. L'arc d'enmig és decorat amb estries i té la vora arrodonida, i se sosté en dues columnes rematades amb capitells amb figures humanes i animals, molt erosionades. Sobre la porta d'entrada hi ha dues dates, la del 1045 -de construcció original- i la del 1861 -quan es va fer la darrera restauració d'importància-.  

Curiosament, al terra de davant de l'entrada hi ha estesa una reixa de ferro; el seu propòsit era el d'evitar que els animals entressin al temple (una variant moderna del mateix sistema es pot veure actualment a les entrades d'algunes finques ramaderes, que tenen uns tubs metàl·lics a terra on les peülles de les bèsties rellisquen, però que no són obstacle al trànsit de persones i vehicles).  

El campanar és de torre rematat en punxa, i té grans obertures en la part superior per a les campanes. 

 
De la seva època romànica ha conservat la porta de fusta amb ferramenta del segle tretze i la talla d'una marededéu sedent amb el Nen a la falda. Altres elements del mobiliari són el retaule de l'altar major (de finals del XIII o començaments del XIX), el retaule policromat del Crist (segle disset) i, el més destacat, el dedicat a Sant Martí, que havia adornat l'altar major. Durant sis mesos a l'any, l'església té cura de la Verge Negra de Font-Romeu (segle XIII). 

Podem observar a prop el forn solar d'Odelló construït l’any 1970 i on destaca l'enorme reflector parabòlic i els seus 63 heliòstats. A més hi ha un observatori astrològic. 

Una anècdota va ser parlar amigablement amb un veí del poble que ens parlava en el nostre idioma, però en la seva variant cerdana. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 17 de maig del 2014

SANT PERE D'OSSEJA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA.

Visitàvem el poble d’Osseja i la seva església sota l’advocació de Sant Pere, on només resta l’absis de l’antic edifici romànic. 

 
El municipi d’Osseja (Osséja en francès) (1.609 h. 2009)(1.254 m. alt) comprèn un sector de la vall de la Llavanera, entre la masia de la Quera i Palau de Cerdanya; pel vessant de l’esquerra s’estén per la vall del riu, fins al pla de Salines (2 205 m alt), vora el límit amb la vall de Ribes (Ripollès); al N comprèn encara un petit sector de la plana cerdana drenat pel Rigat (que aflueix al Segre vers la Guingueta d’Ix).  

Consultat el Diccionari Alcover Moll ens dóna aquesta definició etimològica.: probablement pre-romana, tal vegada amb el sufix ibèric -egia, com indica Meyer-Lübke (BDC, xi, 4). 

El lloc, esmentat ja el 839, pertangué al monestir de Sant Pere de Rodes (segle X); hi tingueren possessions, després, els monestirs de Ripoll i de Cuixà. Formà, fins al s XVIII, amb el Puig i Vallcebollera, el terme de la Vall d’Osseja. 

Osseja ha tingut recentment un fort desenvolupament produït per l’establiment de centres sanitaris, de convalescència i de reeducació. Hi ha una petita empresa dedicada a la construcció i una fàbrica de cervesa i vi. 

La parròquia surt documentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell de final del segle X. Pertanyia al pagus liviensis. El bisbe d'Urgell, Guisad, l'any 947 donava la parròquia al monestir de Sant Pere de Rodes. Passà a dependre del monestir de Santa Maria de Lillet des de final del segle XII fins al segle XIX. Al document de la seva consagració pel bisbe Pere de Puigvert, el 2 de novembre de 1219, es fa donació perpètua a l'església de la Pobla de Lillet (Arxiu diocesà d'Urgell). 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
De l'edificació romànica de l’any 1219 només queda l'absis realitzat amb carreus de pedra granítica i pedra calcària. Sobre les primeres filades de la base n'hi ha una de grossos blocs granítics alternats amb altres fileres primes i gruixudes fins a arribar al nivell de la finestra centrada al mig del tambor amb dues arquivoltes, una sostinguda amb columnetes amb capitell d'ornamentació vegetal esquemàtica.  

L’església romànic fou molt transformada al llarg del temps des del segle XIV, i reedificada l’any 1894, quan es decidí engrandir-la.  

Conserva un retaule barroc, obra de Josep Sunyer (1699). Sant Pere d’Osseja està catalogat com monument històric.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


dijous, 15 de maig del 2014

SANT MIQUEL D’EINA. ALTA CERDANYA.

TERRES D’ALTA CERDANYA. 

Portats per la nostra curiositat tornàvem de la mà del fulletó de Via Romànica a Eina i visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Miquel Arcàngel. 

 
Parlar d’Eina és un luxe perquè és un dels llocs on en pujat varies vegades a fer alguna caminada i un altre cop en recerca del pròxim menhir. És un lloc que ens ha encantat sempre i on esperem tornar per gaudir-ne. La vall d’Eina és una de les més boniques de la Cerdanya no sols pel paisatge, sinó per la seva variadíssima riquesa florística. Botànics d’arreu del món l’han visitada des de fa molts anys. La fauna també resulta, lògicament, molt diversa, pel que fa als diversos grups. Anualment es realitza un control d’aus migratòries, ja que també es tracta d’un lloc de pas excel·lent - més d'11.000 rapinyaires per any, a part.  

Eina (Eyne en francès) (126 h. 2009) és un municipi a la zona axial pirinenca, que comprèn la llarga vall d’Eina, d’origen glacial, estesa des de la línia de crestes que la separa de la vall de Núria (Ripollès) —entre el pic d’Eina(2 794 m alt) i el pic de Finestrelles (2 829 m)— fins al pla de la Perxa. 

El riu d’Eina, que drena aquesta vall, neix sota el coll d’Eina i, després de seguir la direcció NW, s’engorja abans d’arribar al poble, flanquejant per l’oest els escarpats vessants del Cambresdases, fins a unir-se, al pla de la Perxa, amb el riu de Bolquera formant el riu d’Angost, afluent del Segre. 

El poble (1.574 m alt), que agrupa tota la població del municipi, és, enlairat, a la dreta del riu d’Eina; és format per dos nuclis, el més alt al voltant de l’església (del 1731, on hom venera la imatge de la Mare de Déu del Remei), que estigué emmurallat, i el més baix, on hi ha una casa forta senyorial. És esmentat ja al segle X amb el nom d’Esna. 

L’ocupació del terme data, almenys, del IV mil·lenni aC., del qual s'han localitzat un menhir, un petit campament i alguns megàlits (cofres) datats entre el 2200 i el 1500 aC. aprox., i també hom hi pot reconèixer part del traçat de la via romana arranjada i quelcom modificada en època napoleònica. Una pedra gravada amb les lletres E i A n'indiquen l’antiga partió, probablement d’època medieval, entre els municipis d’Eina (Esna) i Llo (Allone). Durant l’edat mitjana i en època moderna, les fargues potenciaren l’explotació de jaciments de ferro existents al terme. 

La vila d’Eina és esmentada el 913 com a confrontació de Roet (terme de Llo). Tant els monestirs de Cuixà i Canigó com el Priorat de Marcèvol hi tenien alous, però la senyoria del castell i de la vila era del Priorat de Cornellà de Conflent, i fou així fins a la fi de l’Antic Règim. Fins al 1790 va pertànyer a la "viguerie de Cerdagne" (Sallagosa). Actualment és del departament dels Pirineus Orientals, així com del districte de Prada de Conflent, i del cantó i la rodalia de Sallagosa. 

L’església de Sant Miquel d’Eina apareix esmentada a l’Acta de Consagració de la Catedral d’Urgell el segle X. De l’església consagrada a Sant Miquel Arcàngel, Sanctis Mochaelis d’Ena només queden la pica baptismal i la d’aigua beneïda. L’edifici actual és del segle XVIII. 


Parlar de Sant Miquel ha estat molt breu en aquesta ocasió, l’edifici apareix bastant abandonat, però el seu entorn de muntanyes és meravellós. 

Anècdota: Preguntada, amb el meu mal francès, per l’església a una persona veïna del poble va contestar-nos que no sabia on era. 

Si us és possible a la primavera acosteu-vos a conèixer aquest punt de la nostra geografia i no us defraudarà.  

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 13 de maig del 2014

SANT CLIMENT DE PAL. LA MASSANA . ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA. 

En la nostra estada andorrana visitàvem el poble de Pal i la seva església sota l’advocació de Sant Climent. Hem de nomenar també el bon tracte rebut en la visita que van fer al Centre d’Interpretació Andorra Romànica. Una molt interessant visita com a complement de la visita a l’església. 


Pal (25 h. 2009) és un poble de la parròquia de la Massana (Andorra), situat a 1551 m alt, escalonat de cara el migdia, a la vora del riu de Pal (que neix a l’alt de la Capa i forma a Erts, juntament amb el riu d’Arinsal, el riu d’Erts). L’any 1982 foren inaugurades les instal·lacions esportives de l'estació d’esquí de Pal (3 teleselles i 11 telesquís), situada al bosc de Pal. 


El poble de Pal es considerat como un de los conjunts rurals millor conservats d’Andorra. De fet forma part de un pla de protecció especial de l’arquitectura tradicional andorrana des de 1997. 

La primera notícia escrita sobre el lloc de Pla és en la concòrdia de l’any 1112. Posteriorment és esmentat en documents dels anys 1176, 1201, 1265, etc. 

Sant Climent de Pal és un temple d'estil romànic sota l’advocació a Climent I, papa i sant. 

La seva primera notícia es remunta a l'any 1312 en la visita del visitador de l’arquebisbe de Tarragona Galceran Sacosta. En aquella època, l'església era dependent de la jurisdicció de la Massana, tot i que tenia capellà propi. 

L’edifici de l’església, l’exponent més rellevant del conjunt, data de finals del segle XI- principis del segle XII, amb ampliacions posteriors d’època moderna. La planta és de nau rectangular i conserva una part important dels murs romànics. 

En aquest costat es troba també el campanar de torre d’estil llombard, un dels més coneguts del Principat. Presenta planta quadrada i tres pisos amb finestres geminades (dobles les de la tercera alçada) decorades amb bandes i arcuacions llombardes. Es remata amb una coberta que, visualment, sembla estar lleugerament aplatada. Va ser construït probablement entre els segles XI i XII. El conjunt eclesial i l'entorn del poble, en fan un exemplar únic.

L'absis actual de l'església és quadrangular i substituí en els segles XVII-XVII a l'original romànic.

L'accés a l'interior del temple s'efectua a través d'una porta formada per un arc de mig punt decorat amb un fris de dents de serra, que es troba en el mur sud de la nau, protegida per un pòrtic. 

Decorativament, conserva dues piles baptismals (una de les quals utilitzada pel que sembla per conservar oli), una reixa de ferro forjat procedent del cementiri, dues creus processionals de fusta policromada, tot això del segle XII. També hi ha una talla de la Mare de Déu sota la seva advocació de Nostra Senyora dels Remei que respon a la tipologia habitual del segle XIII, i un retaule barroc de 1709 dedicat al sant titular.  

El conjunt de Pal està catalogat com a Bé d’Interès Cultural. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.