diumenge, 30 de juny del 2013

SANT MARTÍ DE COFORB. CAPOLAT. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA

Com sempre quan tenim un xic de temps ens agrada sortir a fer un vol i en aquesta ocasió van anar a Coforb a cercar la seva església esmentada en la llista de monuments del Berguedà.

No sé si anomenar el municipi de Capolat i les seves agregades entitats de població de Llinars, Rossinyol i Coforb, Sant Andreu de Farners i Travil o Taravil com pertanyents al Baix Berguedà. En el seus límit sud (Cingleres de Capolat) des d’un desnivell de 350-400 m. s’atalaien les terres d’Àvia, l’Espunyola i Casserres i la resta del més pròpiament dit Baix Berguedà o Berguedà Jussà. En la part nord la serra dels Tossals emergeix com una barrera protectora. Però com al consultar una publicació del Consell Comarcal surt escrit així, hi faig cas.

El municipi de Capolat té el seu origen en el castell de Capolat, que era un dels nou castells de la comarca antiga de Cardona i formà part sempre del vescomtat de Cardona (després comtat i ducat). La família dels Cardona hi tingué sempre la jurisdicció civil i criminal. Aquest fet i la dependència eclesiàstica al deganat de la vall de Lord vinculen històricament Capolat en la comarca de Solsona.

Seguint la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys al km. 5,5 hi ha un trencall on surt una pista asfaltada amb un rètol que indica Coforb. Entremig de prats verds i camps sembrats van dirigir-nos a la recerca de l’església de Sant Martí, sota l’advocació del generós sant que va compartir la seva capa amb un captaire. Arribats a una placeta natural van veure l’estructura de l’església a la nostra dreta i ens hi vam apropar.

 
La parròquia és esmentada l’a. 839 en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell sota la forma Focco Curuo, però no conserva majoritàriament cap element romànic.

El conjunt és format per l’església, el cementiri al costat esquerra i la casa annexa, antigament la rectoria. L’edifici és de planta rectangular amb la sagristia al costat nord. Situat en un terreny en cert desnivell l’entrada es fa per mitja d’uns graons en bastant mal estat. La porta és una obra posterior, potser del 1813 segons data de la llinda, formada per un arc de maó flanquejat per falsos pilars, del mateix material. L’edificació és de pedra sense treballar, de diverses dimensions i disposades en filades, després el  parament de la porta és arrebossat. Damunt la porta un òcul i dalt de la façana un campanar d’espadanya de dos ulls. La coberta és a dos vessants i coberta de teula àrab.

I ara ens veiem obligats a donar les gràcies a les persones que habiten la casa annexa per la seva amabilitat i permetre’ns l’accés a l’interior de l’església. Per dintre té un sorprenent bon aspecte, enguixada de blanc i tot el seu parament ben cuidat i en ordre. Sembla haver-hi vestigis de l’antiga porta encarada a migjorn que donaria pas al cementiri. Curiosa la pila baptismal enclastada en la paret nord protegida per un tancament pintat. Sobre la porta d’entrada hi ha situat el cor il·luminat per l’òcul.

Només es celebra culte un cop a l’any per les immediateses de Sant Martí.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 29 de juny del 2013

SANT PERE DE CORNELLANA. LA VANSA I FÓRNOLS. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Sempre ens havia cridat l’atenció el poble de Cornellana perquè venint des de Gósol la seva primera visió era com si fos situat dalt de tot de la muntanya.

 
L'església de Sant Pere de Cornellana té una important significació com a centre de l'expressió espiritual d'aquesta localitat des de començaments del segle XIX, substituint l'anterior temple romànic relativament apartat del nucli de població.

D'aquesta funció se'n deriva un notable protagonisme des del punt de vista socioeconòmic, vinculat a la seva privilegiada posició en l’endreçament de les relacions econòmiques generades al voltant de la gestió de les rendes eclesiàstiques. En aquest sentit, cal destacar l'existència d'un graner d'obra per dipositar-hi el producte del delme eclesiàstic a un estança de la part posterior de l'església.

Edifici d'una sola nau quasi bé quadrangular, amb capçalera plana i dues capelles laterals cobert amb volta de creueria.

Presenta a l’interior un cor sostingut per una estructura amb volta i, a l’exterior, un característic campanar d’espadanya amb una notable projecció vertical

Fou construït al segle XVIII reaprofitant la pedra de l'antiga capella romànica de Sant Andreu situada en la part superior del poble, ara en ruïnes, del qual resten dos capitells que han estat reaprofitats a la façana de la vicaria, al costat mateix de l’església.

És una construcció rústega de pedres unides amb fang, amb una porta adovellada al frontis i campanar de paret de dos ulls.

 
Malgrat la simplicitat de les seves línies arquitectòniques externes, la concepció interna de l'espai de l'església de Sant Pere de Cornellana és pròpia del barroc que es construeix a la comarca de l'Alt Urgell.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.


divendres, 28 de juny del 2013

SANT CLIMENT DE FÓRNOLS. LA VANSA I FÒRNOLS. ALT URGELL.

TERRES DE L’AT URGELL.

El primer esment del lloc de Fórnols conegut fa referencia al seu castell, quan Galceran de Pinós. En el seu testament del 1277, deixava al seu fill Galceran “totam vallem Lavança, cum castrum de Fornuls  Al segle XIII, i possiblement també el XIV, el castell de Fórnols formava part de la baronia de Pinós. Tanmateix al fogatge del XVI, fins a la desaparició de les senyories al segle XIX, Fórnols del Cadí apareix vinculat al capítol de la Seu d’Urgell.

 
La parròquia de Fórnols, en la relació de dècimes del 1279 i del 1280 és inclosa en el deganat de la vall de Lord, mentre que en el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell, del 1391, pertanyia al deganat d’Urgellet. L'any 1335 n'era rector Ramon Pintor.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
És un edifici completament transformat, construït al segle XIII i que seria ampliat a ponent i migdia cap a 1792. De la construcció original, sembla que es conserva només la façana de ponent i el tester de llevant.

Probablement també part de la nau corresponent al sector de ponent, coberta amb volta de canó  reforçada en un arc toral.

A la façana de ponent s’obre la porta, que és ornamentada amb un guardapols, de motllura bisellada que extradossa les seves dovelles. Damunt de la porta s’obre un ull de bou.

L’edifici devia correspondre a un edifici d’una nau , molt ample , amb un absis de testera recta a llevant i dues capelles laterals adossades a migdia. 

El seu campanar de torre que ocupa la meitat del frontis i amb coberta piramidal de llosa, s’erigeix al centre del poble. 

L’any 1835, en el transcurs de la primera guerra carlina l’església fou incendiada, pels carlins, junt amb un petit contingent de soldats liberals que s’havien refugiat al seu interior. 

En la recerca he vist fotografies antigues de Fórnols que no tenen res a veure amb l’actual poble. És un poble força cuidat i de bona aparença.  

L'església de Sant Climent és, actualment, dependent de la parròquia d'Adraén i tradicionalment havia tingut com a sufragània Sant Pere de Cornellana. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 27 de juny del 2013

SANT SERNI DE TAVERNÒLES. VALLS DE VALIRA. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL.

IMPRESSIONATS !!! Així vam quedar davant de l’edifici, o de les seves restes. Ho havíem mirat de lluny al passar per la carretera de la Seu a Andorra però no creiem que fos tant magne construcció, més al ser a prop, vam meravellar-nos del tres absis tribulats, la torre i l’alçada dels nus pilars. Després cercant informació vam veure que és una de les primeres referències del llibre “Joies de l’Art Romànic Català”. De veritat és una joia però el seu entorn deixà que desitjar.

 
El conjunt de l’antic monestir de Sant Serni de Tavèrnoles és situat al marge dret del riu Valira fora del nucli urbà d’Anserall a uns 3 km. de la Seu en direcció a Andorra.

Els orígens del monestir són força desconeguts, confosos i remots. Segons tradicions recollides per diferents autors, al segle VI Sant Eudald predica contra l’arrianisme a les terres d’Urgell i portà les relíquies de Sant Serni. Semblà cert que l monestir fou bastit en època visigòtica al peu del camí que condia a Franca aprofitant les restes d’unes tabernulae o posada antiga.

Segons altres opinions dignes d’escoltar en quan al topònim Tavèrnoles,  hi ha també la tesi de l’Antoni Jaquemot. En la llengua dels ibers sembla que l’ arrel 'taber' o 'tàvaro' vulgui dir "illa" o "lloc separat". La llengua basca – darrer vestigi de la parla dels ibers – té una paraula 'tai-bereiz' que vol dir "final de territori separat". Si es descarta l’acceptació quasi general de la tesis segons la qual, Tavèrnoles ve del llatí, i si Taber, que vol dir cabana, Tavèrnoles fora un “llocs de cabanes” . Costava imaginar-se el lloc – extremadament fred a l’hivern – ple de cabanes. Taverna – segons aquesta tesi - tenia un sentit més ampli del que li  atribuïm avui i per tant el poble, de nom plural, l'heu d'identificar com a "lloc de vivendes”

 
Hom estima com molt probable que la seva primera construcció fou en època visigòtica; altrament Tavèrnoles i era famós en temps carolingis per la controvèrsia que protagonitza el seu abat Fèlix davant dels principals teòlegs de Carlemany. El mateix abat Felix, poc abans de 782, va ser elegit bisbe d’Urgell. Durant deu anys continua la seva labor fins que l’any 791 les autoritats carolíngies alertades per errors doctrinals el condemnaren i acabà a l’exili  a la ciutat de Lió el 799. Aleshores encarregaren al bisbe Leidrad l’administració de la diòcesis i la reforma del monestir amb la introducció de la regla benedictina.

 
Existia certament al principi del s. IX quan els comptes de Cerdanya i Urgell li vincularen el cenobi de Sant Esteve d’Umfred a la Cerdanya (815), i tot seguit  cinc petites celles abandonades a la vall de Castellbó, també Sant Vicenç de Fontclara, prop d’Isona, Sant Vicenç de Pinsent, Sant Llorenç de Morunys i altres esglésies i petits monestirs. L’abadia de Tavèrnoles fundà els priorats de Sant Salvador de la Vedella (835) i de Sant Pere de Casserres al Berguedà. En començar el segle XI era el zenit del seu poder i les seves possessions anaven del Berguedà a Andorra ( d’on el 1007 el comte Errmengol li cedí la meitat dels censos que rebia de les valls) I de la Cerdanya a Isona i al Pallars; posseïa també bens a l’Aragó i a Castella.

Aquesta riquesa patrimonial permeté construir una nova església, romànica que fou consagrada el 17 de gener de 1040 pels Bisbes Eribau d’Urgell i Arnulf de Ribagorça en honor de la Mare de Déu, Sant Miquel Arcàngel i del màrtir Sadurní. N’era abat del monestir Guillem. Hi assistiren els comtes d’Urgell Ermengol i Constança, Arnau Mir de Tost, Isam de Caboet, el vescomte Pere Ramon i un seguit de principals personatges de l’Església, hi havia entre altres l’arquebisbe de Narbona i Arle, els bisbes de Sant Jaume de Galícia, Bessiers, Girona, Coserans, Vic (Oliba), Tolosa i Elna. En l’acta de consagració consta que s’ha de regir segons la regla benedictina. Ja en temps de l’abat Ponç, a la primeria del s. XI, que fou monjo de Ripoll i amic de l’abat bisbe Oliba, i més tard fou bisbe d’Oviedo i de Palència segurament es seguia l’esmentada regla.

En l’any 1009 el monestir rebé del papa Urbà II una butlla d’immunitat o independència del bisbe.

El cenobi mantingué l’esplendor fins al s. XIII, però a partir del següent fa iniciar-se la seva decadència. L’Últim abat fou Tomás Costa (1564) i en l’any 1592 fou secularitzada pel papa Climent VIII.
 
 
L’església romangué en estat ruïnós durant dos segles, fins l’any 1971 s’inicià una discutida restauració. La capçalera és tres vegades tribulada, plantejament que vindria a reafirmar el dogma de la Santíssima Trinitat. Del campanar, situat entre l’absis i el transsepte nord, només es conserva la part baixa, en forma de torre cilíndrica que servirà de model a Sant Martí D’Ars i a Sant Serni de Gavarra.

Només resta la capçalera, els absis romànics (restaurats entre 1971 i 1975) i el transsepte acabat en absidioles. El temple era basilical de tres naus, quedant dempeus dues trames d’arcs que separaven les naus i fragments dels murs.

L’ornamentació es concentra a les façanes de les naus i presenta motius llombards. Els absis no presenten cap tipus de decoració.

Sant Serni és el màxim exponent de l’arquitectura urgellenca del s. XI.

Els capitells del claustre foren elogiats per mossèn Cinto Verdaguer en una visita que va fer l’any 1889, dissortadament no gaire més tard foren venuts al col·leccionista Maricel de Sitges, que els dugué als Estats Units. Catalunya aleshores i ara és “l’arbre caigut del que tothom fa estelles”.

Fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1931.

Hi ha un fragment del frontal d’altar romànic del segle XII conservat MNAC, i altres peces espoliades en els grans segles d’abandonament.

I ara després de buscar informació sobre el que representa en la nostra història aquest singularíssim edifici en pregunto: Per què es permet/tolera aquest entorn ple d’herbes, bardisses i ortigues? Del lamentable estat del fossar tant ple d’herbei que hi ha treball per veure la tomba, l’única amb flors, us ho podeu imaginar si us explico que no em vaig atrevir a passar al no veure el terra i no saber que podia trepitjar. Ítem, més pel mur que l’envolta l’edifici com si estigués presoner i no deixà veure la perspectiva de la capçalera.
 

El colofó d’indignitat, d’abandó, d’incúria, és l’arbre que s’aixeca damunt d’un esplèndid pilar de almenys 8 m. d’alçada. Què esperem? Que l’arbre és faci gros i les seves arrels acabin trencant l’obra de segles.

Certament la placeta i la font de davant del monestir comú a unes vivendes era netes i polides.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
 Fotografia: M. Rosa Planell Grau                             

dimecres, 26 de juny del 2013

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE LA MATA. LLINARS D’AIGUADORA. CASTELLAR DEL RIU. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Crònica de la visita a un racó del nostre Berguedà. Aquests dies ens hem dedicat a seguir un reguitzell d’esglésies que ornen les ribes del riu d’Aiguadora, en els límits del Berguedà i el Solsonès.  

 
Seguint la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys en arribar al pont de l’Aiguadora agafarem la bifurcació que condueix al càmping. Passat l’entrada del càmping prendrem la tercera entrada que per una pista de terra ens porta per damunt del santuari. 

Construït a finals del s. XVII o principis del s. XVII és una construcció barroca edificada en una època de gran devoció mariana que es manifesta en la reconstrucció quasi bé de tots els santuaris sota l’advocació de la Mare de Déu de la comarca i arreu de Catalunya.
 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
L’edifici és d’una sola nau amb el presbiteri quadrat. Al costat té adossades estretes i petites capelles. El campanar és una torre de secció quadrada i cobert als quatre vessants, bastit al peu del mur de ponent al costat de la façana.  

La nau és coberta amb volta de canó. La senzilla façana té un òcul que il·lumina la nau. A la porta si accedeix mitjançant una escala de pedra.  

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 25 de juny del 2013

SANT ESTEVE DE GUILS DE CERDANYA. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Aprofitant-nos de la informació aconseguida en la fructífera sortida amb el Grup de Recerca de la Cerdanya seguiem el nostre periple pels limits superiors de Catalunya, i en aquesta ocasió visitàvem l'església parroquial de Guils de Cerdanya,  situada a la part alta del poble. Sens dubte una de les millors joies arquitectòniques del romànic  a la Baixa Cerdanya.

 
El topònim Guils, no és justament pacific per la doctrina, que admet com a possibles, des del llati equiles ‘ estables de cavalls’, fins a l’àrab  guilz ‘ terreny dur’. Ho deixem obert.

L’existència d’aquesta església, es remunta a les primeries del Segle IX, concretament l'any 839, tal i com ho confirma l'acta de consagració de la Seu d'Urgell, on es troba citada com a parròquia amb el nom d'"EGUILS".

 
Anys més tard, en la butlla del Papa Sergi IV, és citada amb el nom de "SANTA EULALIA D'EUGUILIS". Posteriorment, l'onze d'Agost de l'any 1042 el bisbe d'Urgell, Guillem Wifred, consagra l'església de nou, la qual cosa ens confirma que és certa la seva existència com a parròquia l'any 839 i que aquesta nova consagració es deu a una ampliació de l'antiga església.

Es suposa que va ser construïda gràcies a Arduí, fill del comte Guifré II de Cerdanya el qual li havia llegat tot el seu feu senyorial que posseïa a la vila de Guils en el seu testament datat l’any 1035.

 
Un segle més tard de la consagració de 1042 , va deure’s tornar a edificar el temple, que és l’actual del segle XII.

A l’any 1163 pertanyia al monestir de Sant Martí del Canigó, segons una butlla d’Alexandre III

Uns 200 anys més tard, concretament l'any 1309, l'església és anomenada "Sti Stephani de Guils", segons consta en els documents corresponents a la visita d'inspecció que es va fer a totes les esglésies de la Cerdanya per ordre del bisbe de Vic Galceran Sacosta. Però a meitat del segle XIV, com moltes terres i edificis de la Cerdanya, van passar a pertànyer al monestir de Santes Creus, així ens ho confirmen els fogatges d'aquesta època, en què l'abat de Santes Creus posseïa 14 focs a Guils de Cerdanya.

El pergamí original de la consagració va ser trobat l’any 1800 a la mateixa església, acompanyat d’altres fragments, juntament amb una ampollla de fusta  policromada i l’ara de l’altar.

Consta d'una nau capçada a llevant amb absis semicircular i a ponent un gran campanar de cadireta de tres ulls. La nau és coberta amb volta apuntada.

L'absis té una decoració exterior a base de dents de serra a la part més alta i, a sota, una cornisa suportada amb mènsules ornamentades i unes bandes verticals en forma de pilastres o mitges columnes.
             
Té una magnífica portalada a la façana de migdia que està composta per quatre arquivoltes rectes en degradació  i tres parells de columnes amb arcs tòrics sobreposats. A cada banda hi ha tres capitells ben esculpits, amb motius vegetals, animals i geomètrics. El frontal de la primera arquivolta és decorat amb escacs i un bordó amb mitges boles.

La Mare de Déu de Guils va desapareixer l’any 1936.

D'aquesta església en procedeix un important frontal romànic que es conserva al Museu del Prado. Presenta l’imatge del Crist en Majestat enmig del frontal i voltat pels simbols dels evangelistes.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur             
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dilluns, 24 de juny del 2013

SANT PERE DEL BURGAL. PINTURES DEL MESTRE DE PEDRET. LA GUINGUETA D'ANEU. PALLARS SOBIRÀ.

CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ.

En la visita anterior no vam poder veure les pintures murals del monestir ja què l’accés a l’absis està tancat per unes portes de fusta que quasi cobreixen tota la façana.
 

Però en l’actual sortida d’Amics del Romànic de Berguedà vam gaudir d’una excel·lent guia i vam accedir a l’interior de l’església on admirar l’obra del Mestre de Pedret. 

 
Com a berguedans ens va portar l’afany de conèixer un xic més l’obra del Taller o Cercle del Mestre de Pedret. Dit artífex pren aquest nom a rel de la realització a les pintures de Sant Quirze de Pedret, església situada en el Berguedà, molt a prop de la seva capital, Berga, però en terres del municipi de Cercs. 

En el monestir de Burgal hi ha unes reproduccions de les originals que són al MNAC. L’any 1932 van ser comprades per la Junta de Museus de Barcelona per evitar la seva espoliació. També hi ha conservada al MNAC una pica d’oli de marbre  que mostra una decoració de tipus figuratiu.
 
 
Les pintures murals del Burgal estan datades entre 1080 i 1090. Representen el Pantocràtor entre el arcàngels Miquel i Gabriel i adorat per dos sants. Entre les finestres hi ha la Verge portant un calze, a la seva dreta sant Pere i a l’esquerra sant Joan Baptista i sant Pau. A la part inferior es conserva la pintura d’una dama que corresponia a la comtessa Llúcia de la Marca, benefactora del monestir, casada amb Artau I de Pallars Sobirà el 1085, d’aquí sorgeix la datació de les pintures.
 
Les pintures relacionades amb el Taller o Cercle de l’anomenat Mestre de Pedret són una de les tendències més significatives de la pintura romànica de Catalunya. Actiu entre les acaballes del segle XI i els inicis del XII, el Taller o Cercle de Pedret –segons la nomenclatura actual- representa la tendència italiana, concretament de la Llombardia,  de la pintura romànica catalana, caracteritzada per un estil pictòric classicitzant d’ascendència bizantina. 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 

Destaquen a part de Pedret, els apòstols d’Àger; l’absis de Santa Maria d’Aneu, en fase de reparació; Sant Serni de Baiasca i el de Sant Pere del Burgal. Altres pintures són els frescos de l’església de Santa Maria de Cap d’Aran a Tredòs, actualment al museu The Cloisters de Nueva York juntament en la meitat del claustre de Cuixa.  

Amb el nom de Mestre de Pedret la historiografia artística clàssica s’ha referit tradicionalment al taller itinerant procedent de la regió italiana de la Llombardia que, arribat als comtats catalans, hauria treballat en una geografia que comprèn des del Prepirineu oriental fins al departament francès de l’Arieja, convertint-se d’aquesta manera en un dels obradors més importants de la Catalunya altmedieval.  

Formarien el catàleg de la seva obra set conjunts pictòrics de les esglésies de Sant Quirze de Pedret (Berguedà), Santa Maria d’Àneu (Pallars Sobirà), Sant Pere del Burgal (Pallars Sobirà), Sant Serni de Baiasca (Pallars Sobirà), Santa Maria de Cap d’Aran (Vall d’Aran), la col·legiata de Sant Pere d’Àger (Noguera) i Sant Lizier de Coserans (Arieja).          

Tant el Mestre de Pedret, com el seu cercle i el Mestre de Taüll van fer servir pigments com el cinabri i l'atzurita, no gaire freqüents en aquella època i zona per a realitzar les seves pintures, pel que es pot pensar en l'origen o estança del mestre al nord d'Itàlia. Aquests minerals són, bàsicament, l'hematites per al vermell, la goethita per a l'ocre, el carbó per al negre, l'aerinita per al blau (i per al verd si es barrejava amb ocre) i la calcita i el guix per al blanc.

Treballava amb materials de bona qualitat, com ho demostra l'estat actual de les seves obres. Se'l considera com a una figura molt important en el camp de la pintura romànica europea. 

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 23 de juny del 2013

SANTA COLOMA DE CAN CABRA O DE LLINARS DE L’AIGUADORA. CASTELLAR DEL RIU. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA.
 
Crònica de la visita a l’església de Santa Coloma de Can Cabra i la masia del mateix nom. 

 
Per arribar-hi s’agafa la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys i en arribar al pont de l’Aiguadora es pren la pista que hi ha a mà dreta i potser un km. després de passar el càmping a l’esquerra hi ha un trencall molt esbiegat que ens hi condueix. 

Santa Coloma de Can Cabra o de Llinars és situada a l’antiga unitat territorial de la Vall de Lord, comtat d’Urgell. El lloc de Llinars s’esmenta en ACCU, document del s. X o principis del s. XI com una parròquies de la Seu a la Vall de Lord. 

 
Els orígens de l’església s’han de relacionar amb el dominis del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles a la vall de Lord. En l’acta de consagració (a. 1040) d’aquest monestir urgellenc l’església de Santa Coloma i la de Sant Miquel de les Canals de Catllarí apareixen com a propietats amb tots els delmes i prímicies, oblacions i drets espirituals. (Sancte Columbe de Llinars i Sant Martini de Caslarill, cum decimis et primiciis et oblationibus et omni iuri espirituali)   

Possiblement mai va ser parròquia car no s’esmenta en la visita del deganat de la vall de Lord de l’a. 1312. Al s. XVIII era sufragània de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars. Avui és una capella de la masia de Can Cabra. 

L’edifici és d’una sola nau rectangular, amb volta de canó i rematada a llevant per un absis semicircular amb volta de quart d’esfera. La porta d’entrada, simplement un senzill arc de mig punt, és al mur de  ponent i damunt hi ha un campanar de cadireta de dues obertures. El parament exterior és emblanquinat però s’aprecia un aparell fet amb pedres tallades a cops de martell i posades a trencajunt en filades regulars. 

Al seu costat la masia de Can Cabra d’estructura clàssica coberta a dues aigües i és documentada des del s. XVIII. La galeria superior té una balconada de fusta. La porta té una llinda de fusta, substitució de l’original, probablement deuria ser d’arc de mig punt.   

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 22 de juny del 2013

SANT PERE DE BURGAL. LA GUINGUETA D’ANEU. PALLARS SOBIRÀ.

 CAMINANT PEL PALLARS SOBIRÀ. 

Anàvem seguint una de les nostres aficions preferides: descobrir llocs per nosaltres ignorats, cercar informació per conèixer la seva història, intentar comprendre que representaven en l’antiguitat i a més fer unes quantes fotografies. S’hi a més podem caminar una estona fent una mica d’exercici millor. Una d’aquestes ocasions se’ns va oferir al saber referències del monestir benedictí  del Burgal. 

 
Aparcant el vehicle en la plaça de l’entrada a Escaló es travessa la carretera i es pren una pista que passat el pont ens hi condueix. Girem a la dreta i seguim el camí que més tard es converteix en un simple sender i  aproximadament en mitja hora ens porta fins el monestir que en primer cop ens sorprèn per la seva magnitud i la seva decadència.

Sant Pere de Burgal, en el transcurs dels anys, no ha tingut una existència plàcida. Monestir, abadia i priorat han estat la seva categoria segons el número de monjos que l’habitaven. Primerament masculí després femení. Pel que fa al topònim hom defensa la tesis que sigui la contracció del termes burg i alt, que farien referència clarament a una construcció amb elements defensius, visible avui encara malgrat la magnitud de l’espoli que ha patit el lloc. 

La seva fundació exacta és difícil de conèixer els primers texts documentats trobats que en fan esment són de l’any 859 quan Rampó de Tolosa concedí a l’abat Deligat un privilegi d’immunitat. Decaigué el monestir en poc temps i va ser cedit a Gerri de la Sal abans del 908 i després a Santa Maria de la Grassa abans del 948, des de aquest any fins l’any 960 va ser monestir femení. Les seves propietats s’estenien per les Valls d’Àneu, de Cardós i Ferrera, i per la ribera de Sort. Aquesta doble cessió fou causa de llargs litigis. Van haver nombroses disputes i documentacions falsificades que duren fins l’any 1337, quan es divideixen els bens entre les dues comunitats. Finalment l’any 1570 es secularitzat i desapareix el període religiós dins el seus murs. Subsistí almenys nominalment fins la desamortització del segle XIX.    

 
L’estat del monestir actualment és quasi de ruïna total. De les dependències  l’únic que perdura és l’església. Es tracta d’un edifici de planta basilical constituït per tres naus que eren recobertes en principi d’una teulada de fusta.  La façana nord manté l’alçada original així com els arcs divisoris enmig de la nau principal i la nau lateral, formada per una filera d’arcs sustentats damunt pilastres rectangulars sense ornamentació. En la part superior  del mur d’entremig es veuen els forats on es recolzava l’estructura  de la teulada de fusta. 

L’església destaca per una doble capçalera. Com curiositat és la de ponent construïda a dos nivells l’inferior contenia un altar i el superior un cor de fusta. Aquesta distribució només es pot relacionar dins el romànic amb l’església abacial de Santa Maria d’Arlés de Tec en França i San Cebrià de Mazote o Santiago de Penyalba en Castellà.  

L’altre capçalera té tres absis que corresponen a cadascuna de les naus. Decorats amb arcuacions llombardes en el fris del paraments semicirculars i lesenes té finestres senzilles. 

Dins les restes de l’església en l’absis central hi ha una petita capella dedicada a Sant Pere. Es monestir va ser declarat monument nacional l’any 1951 però fins èpoques recents no ha estat restaurat tal com es troba actualment. 

En el marge abans d’arribar al monestir hi ha un senderol que ens porta a unes minses coves que segons el cartell eren eremitoris i són situades prop del riu Noguera Pallaresa.

Va ser una jornada agradable malgrat l’estat del monestir. Com sempre per trobar el detall simpàtic hi ha que dir que vam menjar unes mores fabuloses en unes bardisses del camí.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.              

divendres, 21 de juny del 2013

SANTA FILOMENA D’AIXOVALL. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Nosaltres en el nostre empeny de trobar les esglésies andorranes vam cercar aquesta petita església actualment encerclada en un pati d’una casa. Però sempre el grat record d’un petit edifici senzill i modest ja què la fe més real no s’ha de buscar en les grans catedrals sinó en el cor del poble.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Cercant dades en els llocs que habitualment consulto tampoc he trobat cap explicació de la seva construcció ni l’esmen de la seva història. Em limito a transcriure les dades trobades i si alguna persona em pot donar alguna nova informació li agrairé de tot cor.   
A l’interior del temple hi ha un mural de ceràmica, obra de l’artista Sergi Mas, que representa la Sagrada Família travessant el riu Valira a través del pont d’Aixovall i que simbolitza el pas d’un lloc perillós en què eren perseguits a un altre de refugi. Aquest pont de pedra, ja esmentat l’any 1176, antigament conduïa al santuari de Canòlich, però va desaparèixer en el aiguats de 1982.

Les fonts també són un element destacat d’Aixovall; n’hi ha tres. La primera que es troba a la carretera general és la font de l’Àrtic o de la Tosca, tal com l’anomenen alguns dels seus habitants. El primer nom fa referència a un indret artigat, la vegetació del qual s’ha tallat i cremat per guanyar terra cultivable a la muntanya, i, el segon, el de la Tosca, fa al•lusió a la naturalesa calcària d’on sorgia la font. A causa d’unes obres, aquesta font es va assecar i posteriorment es va refer al costat de la carretera a l’emplaçament actual; ara, però, és alimentada amb aigua de la xarxa pública.
 
 A la vora del camí antic de Bixessarri hi ha la font de Joans; en aquest indret, antigament s’hi feia una parada popular el dia de l’aplec de Canòlich, quan la ruta que se seguia per celebrar-lo encara no passava per Bixessarri, sinó que des d’aquest punt creuava el riu i enfilava després fins al Collet Martí.
Al costat d’aquesta font hi ha un oratori dedicat a la Verge que apareix en els goigs de la Mare de Déu de Canòlich: “Perqué may ningú n’oblidi que’n vetllau desde assi dalt, Aixovall mostre un facsimil y altre la Font de Joans, abdós ab ses oratoris fan esment d’aquest sant lloch.”
La darrera és la font dels Cóms i la trobem un cop passat Canòlich, en un espai que s’ha habilitat com a àrea de pícnic i esbarjo. Donen nom a la font les piques que hi ha al pla dels Estors, les quals els pagesos feien servir per abeurar el bestiar que passava tardors i primaveres a les bordes de Canòlich. 
El buscar i el trobar també són part del goig de la petita aventura de la vida i d’aquestes cròniques. Cadascuna d’elles també són per nosaltres un aprenentatge de la història i les persones que van intervindré en la seva construcció que volem compartir. 
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.