divendres, 30 d’octubre del 2015

SANTUARI DEL REMEI. CREIXENTURRI. CAMPRODON.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Pujàvem en direcció a Camprodon i des de la carretera divisàvem aquesta gran església i ens meravellava la seva construcció. En trobar una cruïlla senyalitzada amb el nom del Remei, una vegada sobrepassat el càmping, sense dubtar van aventurar-nos per la pista.

 
Creixenturri (o Greixenturri) és un llogaret (23 h. 2009) del municipi de Camprodon (pertanyent fins al 1965, a l'antic municipi de Freixenet de Camprodon). Es troba aigua avall de la vila, a l'esquerra del Ter,  Comprèn un petit sector de capçalera de la vall del Bac, tributària del Fluvià. 

A la nostra habitual consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta. Segons Parasols, del llatí Crescentii turris, ‘torre (sepulcral) de Crescenci’ (Monsalvatje Not. hist. x, 292). Però sembla més probable que el mot, o almenys el darrer element (turri), sia d'origen basc. Les formes que apareixen en els documents primitius, són: Graxanturi (a. 904), Crexsenturi (a. 953), Cressenturi (a. 1017), Grexenturio (a. 1169): cf. Alsius Nomencl. 133, Botet Geogr. Gir. 847.
 


El primer esment del lloc és del 904 quan el bisbe de Girona Servusdei consagra l’església de Sant Pere de Camprodon  i li uní diverses vil·les entre les quals figurava la de Creixenturri. El 952, trobem esmentada una església de Sant Cristòfol, que fa suposar era bastida on ara hi ha l’església del Remei. 

L'antiga església parroquial romanica de Sant Cristòfol (930?) després dels terratrèmols dels anys 1427-1428 entrà en decadència i esdevingué sufragània de Camprodon el 1507. Al terme, també s'hi troba el castell de Creixenturri, documentat des del segle XIII i destruït el 1554.

 
Reformada contínuament durant el segle XIX (1815 altar i 1843-49 absis i creuer). A finals de segle es fan reformes fins a configurar-la tal com avui la coneixem. Eclecticisme neogòtic. 

La imatge romànica de la Mare de Déu del Fort venerada a la capella del castell fou traslladada el 1557 a la parròquia, la qual esdevingué, ja al segle XVIII, santuari del Remei.  

El temps passat registrava gran afluència de malalts i penitents per les curacions de la Verge del "Forat".  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 28 d’octubre del 2015

SANTA MAGDALENA DE PERELLA. SANT JOAN DE LES ABADESSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Anàvem en direcció a Sant Pau de Segúries i dalt d’un puig veiérem aquesta construcció eclesial i vam voler visitar-la. Deixant el cotxe a la barrera d’accés als vehicles pujàrem a peu la pista de terra, cimentada a la part superior, i visitàvem l’església de Santa Magdalena de Perella (Parella).

 
La capella de Santa Magdalena de Perella, que presideix el veïnat rural de Perella, corona un dels petits puigs (900 m.alt) que emmarquen la vall del Ter, a la banda dreta del riu, entre Sant Joan i Sant Pau de Segúries, i té com a teló de fons la imposant serra Cavallera.  

L’església de Santa Magdalena fou construïda poc abans  de l’any de l’any 1145. El 21 d’abril d’aquell any, el terratinent de nom Perella i la seva muller Cordovana, propietaris del gran mas Perella, ( existent prop de la capella i conegut des del 1126) juntament amb els seus fills,  oferien al monestir de Sant Joan, l’església de Santa Magdalena  que ells acabaven d’edificar a l’alou de Parella, propi del monestir.  L’església quedava sotmesa al rector de Sant Joanipol. El qual havia d’anomenar un capellà, mentre els fundadors es reservaran el dret de patronat.

L’església, que mai no ha estat parròquia amb terme propi, ha estat més aviat una ermita o santuari, era vinculada al mas Perella, docunmentat, segons Parassols, dsde l’any 914, i que l l’any 1126 fou infeudat al matrimoni Parella-Cordovana, juntament amb el mas de Planes i altres terres per l’abat de Sant Joan de les Abadesses, Berenguer Arnau. 

A les visites pastorals del 1686 i 1690, el bisbe Pasqual manà que es construís la sagristia. 

Aquesta capella, que ha tingut sempre consideració de santuari on hom acudia amb motiu de calamitats públiques. 

L’edifici és bàsicament el mateix del segle XII, de planta rectangular, sense absis, amb volta un xic apuntada i orientat al nord–oest, seguint la direcció de la vall, tal com és costum habitual a la comarca del Ripollès. 

El presbiteri actual és troba a l’extrem oposat, o sigui, al sud-oest. L’accés a l’església és a la façana lateral nord-occidental. La porta té una petita arcada adovellada sobre una llinda monolítica gruixuda i un timpà llís. La porta de fusta conserva dues filades de ferramenta.
 


La coberta ha estat feta amb teula de ceràmica i amb dos vessants, amb una petita cornisa de pedra. 

Posteriorment li fou afegida la sagristia a llevant i un campanaret de torre a l'angle sud-oest amb obertures d'arc de mig punt. 

Al segle XIX passà a dependre de la parròquia de Sant Pau de Segúries. 

Santa Magdalena de Parella és una capella romànica que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 26 d’octubre del 2015

SANTUARI DELS TOSSALS. CAPOLAT. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Durant la nostra recent visita a Sant Marti de Capolat vaig mirar amb enyor, com sempre faig al trobar-me en aquest lloc, el santuari dels Tossals. Mirant les ressenyes fetes de les nostres sortides m’ha causat estranyesa que no sortís la de la nostra visita, no una realitzada una sola vegada sinó en diverses ocasions. Unes, com excursió a peu, en altres per assistir a l’aplec que es celebra habitualment el 15 d’agost. Per tant faig aquesta nota explicant una mica la nostra estada al Santuari del Tossals.

   
Santuari marià (Santa Maria dels Tossals) situat al recer d’un petit turó, a la serra dels Tossals, a 1 525 m alt. 

Encimbellat sobre Capolat, és un bon mirador amb vistes panoràmiques gairebé dels 360º sobretot en els dies ben nets. Cap al Sud i tan com es allarga la vista podem veure el Montseny, Sant Llorenç del Munt o bé Montserrat, més a prop tota la Catalunya Central i als nostres peus els altiplans de Capolat. Donem mitja volta i mirant ara cap al Nord tenim a tocar els Rasos de Peguera, l’Ensija, el Pedraforca, la Serra del Verd, el Cadí i el Port del Compte.

 
Devia existir ja al segle XIII. L’església actual i hostatgeria formen un sol edifici, del 1757, però molt abandonat i amb perill de ruïna imminent. Fou bastit en un moment de gran floriment dels santuaris marians catalans. El santuari i l'hostaleria dels Tossals és avui dia un edifici totalment abandonat, amb les cobertes enfonsades. Tant sols queden restes dels murs i alguna de les encavallades de fusta, avui molt malmeses. El parament és de pedres de diverses dimensions, sense treballar, unides amb molt de morter. Interiorment els murs estaven arrebossats,  però ja ha caigut parcialment. Algunes de les parets arriben fins una alçada força considerable. 

Les ruïnes han estat excavades en una recent recerca arqueològica i l’Ajuntament de Capolat voldria reconstruir el santuari i fer un refugi de muntanya amb 20 places d’allotjament i un centre d’estudis de la natura, fauna i flora. Per observar, per exemple, el trencalòs, una espècie de voltor  que ha niat en la propera serra. L’actual situació econòmica segurament a retardat aquest projecte.   

La presència de una torre de fusta amb una campana, que altres cops no havíem observat. La mera vista del petit campanar ha alegrat el nostre cor, donada l’extrema ruïna que ens envolta, demostra que el santuari és viu dins l’ànim dels habitants de Capolat. 

Es conserva una talla de fusta, del segle XIV, de la Mare de Déu dels Tossals. Època que es féu la imatge romànica, (proto-gòtica), representa la Mare de Déu sobre una arqueta  i que esclafa un dragó amb el peu esquerre. Aquesta imatge retorna al seu lloc d’origen cada any per la Mare de Déu d’Agost, amb motiu del seu aplec. 

El Santuari dels Tossals és una església abandonada inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 23 d’octubre del 2015

SANT MARTÍ DE CAPOLAT. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Pujàvem a Capolat i visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Martí. L’edifici eclesial forma una sola unitat amb la rectoria i la masoveria. No mostra cap problema d’estructura almenys exteriorment i és manté dempeus dalt del turó. Però tot l’accés està ple de plantes i herbes com a mostra de la poca utilització del temple. 


El poble de Capolat (11 h. 2007), a 1278 m d’altitud, és centrat per una sèrie de masies. És dominat al NW per la serra i el santuari dels Tossals. 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: insegura. Griera considera possible que vingui de campu latu, ‘camp ample’ (BDE, xxviii, 18), però és poc probable que s'hagués perdut la m de campu.

En excavacions efectuades en la passada legislatura 2003-2007, finançades pel departament de cultura de la G. C i portades a terme per Tècnics de l’associació arqueològica del Berguedà, sabem que fa uns 5.000 anys a Capolat ja hi havia població de característiques rurals, i la principal troballa que ho confirma és una tomba pertanyent a l’època neandertal, en que es varen trobar dos cossos, home i dona, així com un aixovar prou complert per a poder situar i confirmar aquestes dades. 

El lloc té el seu origen històric en el castell de Capolat, que era un dels nou castells de la comarca antiga de Cardona i formà part sempre del vescomtat de Cardona (després comtat i ducat) dins la mateixa batllia de Cardona; aquesta família en tingué sempre la jurisdicció civil i criminal. Aquest fet, juntament amb la seva dependència eclesiàstica al deganat de la Vall de Lord, el vinculen històricament amb la comarca del Solsonès.  

Sembla que al segle XII Sant Martí tenia ja la categoria de parròquia; d’aquell primitiu edifici únicament en resten les pedres originaries que foren reutilitzades en ocasió de refer el temple en el segle XVII o XVIII.

És un petit temple amb una casa annexa que forma un conjunt aïllat situat al cim d'un turó, voltat d'antics camps de conreu. Actualment està molt transformat i refet.
 

El parament és de grans carreus de pedra sense desbastar, disposats en filades i units amb morter. L'església està coberta a dues aigües i a sobre del presbiteri hi ha un campanar de secció quadrangular, únic element exterior d’interès. 

A la porta hi figura la data de 1718 i a la finestra del campanar i al cementiri, 1850.  


La imatge de la Mare de Deu dels Tossals, talla proto-gòtica, datada del segle XIII, en la que la Verge situada sobre una arqueta esclafa un dragó amb el peu esquerre. Recuperada per l’Ajuntament, es conserva avui al museu diocesà de Solsona, i ha estat estudiada a fons en el centres de Restauració que la G.C. té a Sant Cugat del Vallès. A l'altar major es conserva el Retaule de Sant Martí de Capolat, del segle XVIII, realitzat en fusta daurada i policromada. 

Sant Martí de Capolat és una església  que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 21 d’octubre del 2015

SANTA MARIA DEL CASTELL DE GÓSOL. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem les restes del castell de Gósol i en el seu interior les parets i campanar de l’església de Santa Maria.

 
Com el seu nom indica l’església de Santa Maria es troba dins el recinte fortificat i al costat de ponent de l’esplanada on sembla que hagués hagut el castell. Després de trobar la muralla, fent camí pel mateix lloc que s’utilitza per arribar al castell, u camí, que conserva molts trossos empedrat, porta davant de l’església, enmig de cases enrunades. 

L’església de Santa Maria de Gósol és situada dins el límits del comtat d’Urgell, a la vall de Gósol que més tard al segle XII, formà part dels territoris de la baronia de Pinós. Des de la seva construcció Santa Maria fou l’església del castell i parroquial. 

Eclesiàsticament depenia del bisbat de la Seu d’Urgell i com tal s’esmenta en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria, document datat el 839 però que cal considerar falsificat el final del segle X o el començament de l’XI (Gosal).
 

Situada dins el comtat de Cerdanya, l’església del castell és molt poc documentada; entre els anys 1068 i 1095 Galceran, fill de Sicardis, jurava fidelitat al comte Guillem de Cerdanya pels castells i llocs que tenia en el seu nom, entre ells el de Gósol.
 
Les notícies que permeten datar documentalment l’església més precisa corresponen a dues importants  deixes testamentaries: una l’any 1010, consisteix en una deixa del comte Ermengol d’Urgell. L’altra deixa correspon a un senyor veí de Gósol, Arnald Miró de Tuixent, que en el seu testament l’any 1082 cedí dos sous a Santa Maria de Gósol. Possiblement aquestes deixes, almenys la primera podrien correspondre als anys en què era construïda l’església. 

 
L’església fou sempre parroquial i aquest caràcter quedà confirmat en la visita al deganat de Berga de l’any 1312. La dècima d’Urgell de l’any 1371 especifica que l’església de Gósol pagava anualment quaranta-quatre sous. 

El segle XVIII eren sufragànies les veïnes esglésies de Sant Andreu de l’Espà, la de Feners, i al terme de l’antic castell de Fraumir les de moripol i Santa Eulàlia de Bonner. 

Les restes molt malmeses es conserven en la part més alta de l’indret del  castell. La seva planta molt curiosa, és orientada al nrd-oest, amb la façana al sud-est. En aquesta façana s’obria la porta i haia un òcul al frontispici. L’edifici no té absis i la nau consta de dos trams, el primer pràcticament quadrat, cobert amb volta de creueria, i el segon rectangular, més ample, cobert en volta de canó. 
 

En el conjunt destaca, però al cantó septentrional, una torre, que potser haia tingut alguna finalitat defensiva, però que més aviat cal relacionar amb l’edifici religiós, al qual sembla s’adossa. La planta de la torre és molt irregular i el seu alçat és lleugerament tronco piramidal. Aquesta torre, que gairebé és de planta quadrada, té, a l’interior unes mides de 412x 405 cm. Les seves parets tenen un gruix d’uns 95 cm. A l’nterior és pot veure restes de , segurament, quatre trespols. 

En el seu estat present no es pot confirmar si aquest a torre pertanyia, com s’ha insinuat al castell de Gósol, i fou reutilitzada després com a campanar. 

Actualment una construcció de ferro permet pujar pel seu interior. 

D’aquesta església és conserva en el Museu Nacional d’Art de Catalunya  una imatge romànica de la Mare de Déu. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 19 d’octubre del 2015

SANT VICENÇ DE CALDERS. MOIANÈS.

TERRES DEL MOIANÈS.  

Pujàvem d’acompanyar a l’amic Antoni Mora en el trasbals per la mort de la seva mare i en passar pel poble de Calders vam entrar-hi i en el centre de la població visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Vicenç.
 

Entre els anys 1567 i 1716 el municipi formava part de la sotsvegueria de Moianès. Fins al març del 2015 Calders va pertànyer a la comarca del Bages. Aquest mes se celebrà una consulta, per la qual els habitants de Calders es pronunciaren, per majoria, en favor de reconstituir la comarca del Moianès, juntament amb nou municipis més. El mes següent el Parlament de Catalunya aprovà la creació de la comarca. 

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: del llatí caldaríos, ‘banys calents’. 

El poble de Calders (552 m. alt.; 919 h. 2014) és situat en una carena de la serra que separa les valls de les rieres de Calders i de Malrubí, cosa que li dóna una posició encastellada.  

Calders va prendre importància gràcies a l’antic camí ral, el seu lloc dominant, i fou durant segles un petit nucli amb un ferrer, un hostaler, unes poques cases a la sagrera i unes altres al llarg del camí ral. La població, per la seva situació estratègica al costat del camí ral, sofrí les conseqüències de totes les guerres, en especial de la primera guerra Carlina, en què fou objecte de les ires del comte d’Espanya (1839). 

Queden restes de l'església del segle XII representats en el primer tram de l'actual temple, resultat d'una transformació de tenir una nau única a tres, ampliació que data de finals del segle XVI.  

Església de tres naus, cobertes per volta de creuer, i rematades en presbiteri poligonal amb volta d'ogiva. Pilars, nervacions, arcs i claus de volta en carreus de pedra picada. A les claus de volta hi ha diferents decoracions: sants, petxines, elements vegetals... A l'extrem de la nau esquerra, sobre un pla circular i coberta de cúpula i llanterna hi ha la capella al Santíssim, construïda en el segle XIX.  

Al segle XVII es construeix la portalada amb el campanar  La porta d'entrada a l'església és adovellada, de mig punt, a la façana de ponent. Al capdamunt, un simple campanar d'espadanya de dos ulls. S’accedeix a l'església per un cancell de fusta treballada. El material constructiu de la nau central és de carreus ben escairats; la resta és pedra i reble.  

Mènsules: Dues escultures tallades en forma de mènsula que avui es troben als murs laterals exteriors de l'església. Ambdós estan situades als murs construïts amb motiu de l'eixamplament de l'antiga església romànica al segle XVII. Són dos elements aprofitats d'antigues estructures i que estan fora del seu context original.

 
Consta que al 1611 havia estat construït el retaule de la Verge del Roser. Es sap per Visites Pastorals que al 1699 hi havia els altars del Roser, del Sant Crist, Sant Francesc, Nostra Senyora de la Concepció, Sant Jaume, i l'altar major, dels que no en queden restes.  

Al 1963 se li va treure un petit atri exterior. L’església fou de nou restaurada el 1992, ja que la volta de la nau central estava força malmesa. 

Sant Vicenç de Calders és una església parroquial catalogada com a Bé Cultural d'Interès Local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 17 d’octubre del 2015

SANT ANTONI DE PADUA DE LA COLÒNIA ESTABANELL. CAMPRODON . RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS.

Baixàvem de Camprodon i en passar per la carretera que travessa la petita població de la Colònia Estabanell van observar la façana d’una església. Paràvem immediatament el cotxe i fotografiàvem l’edifici.

 
L'any 1870 s'iniciaren les obres de construcció d'aquesta colònia, la primera del riu Ter. Fou iniciativa de l'industrial d'Olot Antoni Matabosch, que traslladà per l'antic camí d'Olot a Ripoll tota la maquinària per a la posada en marxa de la nova fàbrica de filats i teixits de coto. La instal·lació tenia 300 telers i una secció de tints. La fàbrica patí un gran incendi l'any 1917.  

La companyia elèctrica Estabanell i Pahissa l'any 1923 va comprar la colònia a Matabosch i la colònia va passar a anomenar-se Colònia Estabanell, denominació que encara perdura en l'actualitat. La companyia li donà un nou i renovat impuls, va reconstruir la fàbrica, va posar en marxa la filatura i va ampliar la fàbrica successivament fins al 1957.  

L'església construïda l’any 1895, és dedicada a sant Antoni de Pàdua, i en la qual s'hi realitzen esporàdicament actes religiosos, té com a elements destacables, un petit campanar amb campana i un rosetó i, a la part posterior, tres finestrals d'arc apuntat, el central resta tapat. 

Les colònies tèxtils, com les fargues, com tantes altres industries són un record del passat industrial del nostre petit país. Una mostra de l’impuls dels nostres empresaris i una demostració del treball de la gent del nostre poble. Aprofitar el cabdal dels nostres rius per tal de fer funcionar la maquinaria. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 15 d’octubre del 2015

SANT MARTÍ DE VILALLONGA DE TER. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS.  

En el nostre circuit pel Ripollès visitàvem el poble de Vilallonga de Ter i la seva església sota l’advocació de Sant Martí.

 
El poble de Vilallonga de Ter (1067 m. alt. i 250 h. 2005), és a l’esquerra del Ter, i arran de la carretera, al SE del terme (a l’indret dit la Solana). És constituït per un grup de cases que formen carrers estrets i placetes recollides entorn de l’església parroquial de Sant Martí; té dos petits barris o veïnats una mica apartats, la Grau i el Cordomí.

 
A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll dóna aquesta definició.: del llatí villa longa, ‘vila llarga’. 

L’església de Sant Martí surt documentada per primera vegada l’any 1183 quan el senyor Arnau Descatllar cedeix els drets que té o creu tenir sobre l'església de Sant Martí al bisbe de Girona. Però el lloc de Vilallonga ja existia d'abans, ja que entre les confirmacions de béns que el papa Benet VIII feu al monestir de Camprodon l'any 1017 hi consta un alou "et in Villa Longa".

No fóra impossible que el senyor del castell de Catllar, fes la cessió dels seus drets amb motiu de la reedificació o consagració, puix l’absis i elements  que han quedat d’aquesta edificació romànica, després de la gran modificació del temple l’any 1784, corresponen molt al final del segle XII, per la talla i la disposició de la seva pedra. 

La resta de documents que fan esment de la parròquia són dels anys 1237 i 1244 i són freqüents des de finals del segle XIII però no aporten cap notícia especial sobre l'edifici. 

Edifici ha estat molt modificat, sobretot el 1784 i desfigurat al llarg de la seva història.  

De la construcció original, una estructura basilical de tres naus, avui només queda l'absis central, una absidiola, part dels murs de tramuntana i de migjorn i una possible base de campanar. L’església era inicialment un edifici romànic de mitjan segle XII, amb carreus ben treballats i tres absis coronats per una cornisa d’arcuacions cegues.


L’absis central probablement fou retallat i integrat al nou presbiteri cobert amb voltes ogivals. L'absis actual conserva els carreus ben tallats i exteriorment és ornamentat amb un fris continu d'arcuacions suportades per mènsules i un fris en dent de serra sota el ràfec. La finestra central de l’absis també té un bonic treball de cisell.

L'absidiola és llisa exteriorment i ornamentada amb una motllura seguida que emmarca la finestra per dins.     
L’absidiola del costat de migjorn fou suprimida en ésser construïda la sagristia, i la de tramuntana inclosa en una petita habitació.  

Actualment és un edifici gran, totalment transformat al seu interior, amb volta de nervacions sobre el presbiteri, un petit campanar de torre i els absis esmentats.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 13 d’octubre del 2015

SANT ESTEVE DE LLANARS. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Visitàvem el poble de Llanars i la seva església parroquial sota l’advocació de Sant Esteve. 

El poble de Llanars (420 h. 2005) es troba a 983 m d’altitud, al sud del terme municipal, a la confluència del Ter amb el riberal de Faitús, al peu de la carretera a Setcases. El lloc ja és esmentat el 1027 (Lanars o Landaris als segles XI i XII), i el nom sembla derivat del de l’antiga vall landarense, genèric de la Vall de Camprodon. El poble de Llanars és el cap de municipi, el qual comprèn, a més, els veïnats de Llanarès i Espinauga, i les caseries de Faitús i del Riberal de Faitús.
 


A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: probablement pre-romana. Sembla que la forma originària ha d'esser *Landarios o *Landares, perquè en els documents més antics trobem aquestes formes: Landars (a. 1027) i Landaris (a. 1247). En canvi, trobem ja la forma sense d en un document de l'any 1068: Lenars (cf. Botet Geogr. Gir. 862).

 
El lloc de Llanars apareix esmentat en documents a partir de l’any 1027. El podem trobar escrit de diverses formes: Lenars, Lanarys, Lanars i Landaris segons el document i l’any de la seva creació.

No es coneixen gaires dades referents a l’església , que possiblement devia existir ja al segle XI, o si més no, abans de l’any 1118, quan el comte de Barcelona, Ramon Berenguer II donà al monestir de Santa Maria de Ripoll i un alou situat en la parròquia de Sant Stephani de Lanars. 
 
El mateix comte, en el seu testament, de l’any 1131, establia la donació al monestir de Santa Maria de Ripoll dels seus dominis de Setcases i Llanars. La donació no féu variar l’alt domini del terme, que continua essent reial i la seva jurisdicció exercida pel veguer de Camprodon. A finals del segle XVII, encara era lloc reial.  

La data coneguda i més important  és la de la seva consagració, amb data de 10 de novembre de 1168 per Guillem de Peratallada, bisbe de Girona, el que adiu perfectament amb l'estil de l'església que es conserva actualment. Sense que es pugui documentar els processos constructius que li afegiren capelles i la sagristia. 

A Llanars establí el seu quarter general el duc de Noailles el 1689, quan va assetjar i prendre Camprodon. 

L’església de Sant Esteve és un edifici de nau única, amb volta de canó apuntada i capçada a llevant  per un absis semicircular, precedit d’un espai presbiteral, i descentrat en relació a l’eix de la nau.  

L'església presenta cinc finestres, totes de doble esqueixada: una oberta a la façana principal, a sobre de la portalada, una altra a l'absis i les altres al mur sud.

El portal és format per tres arcs en degradació, amb columnes i capitells treballats dins l’estil de l’escola rossellonesa. La porta encara conserva la ferramenta romànica antiga. per sort per nosaltres aquesta porta roman oberta i així el visitant pot admirar l’interior de l’església.  

El sòl del temple és més baix que el del carrer. Antigament un atri o cobert protegia l’entrada.  

Sobre la façana principal s'aixeca el campanar originalment d’espadanya amb dos ulls fou convertit posteriorment en una torre quadrada acabada amb una coberta piramidal molt punxeguda.  

Una característica curiosa d'aquesta església és la diferència de decoració exterior entre el mur nord i el mur sud. Mentre aquell és totalment llis i sense cap mena d'ornamentació, construït amb grans carreus regulars, el mur sud està construït amb carreus petits i mostra un fris en dent de serra emmarcat en unes bandes verticals que fan joc amb les arcuacions llombardes amb què està decorat l'exterior de l'absis, aquestes d'una puresa esplèndida. 
 
 
A l’interior es conserva un valuós frontal d’altar romànic, possiblement del segle XIII, que presidí el temple des de la consagració i el centra la figura del Pantocràtor que beneeix amb la dreta, mentre a l’esquerra té un llibre obert on es llegeix Ego sum lux mundi; als compartiments laterals hi ha escenes de la vida de sant Esteve (la seva ordenació de diaca, la lapidació, la invenció de les seves relíquies i el sant dins un taüt); els colors són bastant apagats, amb predomini del vermell. Recentment restaurat pel Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya ara es troba protegit per un cristall a la dreta del creuer.

 
Fins el 1936 posseí una imatge romànica de la Mare de Déu, venerada primitivament amb el nom de Santa Maria de Gràcia i des del segle XVI sota l’advocació del Roser, que avui dia es guarda al Museu Diocesà de Girona.  

L’església es troba enjardinada al seu voltant i en bon estat de conservació, i atreu la visita de molts vianants. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 10 d’octubre del 2015

SANT MARTÍ D’OGASSA. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Des de Sant Martí de Surroca pujàvem per una estreta pista asfaltada fins el lloc de Sant Martí d’Ogassa i visitàvem la seva església.

 
L’església parroquial de Sant Martí d’Ogassa es troba a l’extrem nord-occidental del terme municipal al peu de la Portella d’Ogassa. al vessant de migjorn de la serra Cavallera, a ponent de Surroca de Baix, a 1370 m. d’altitud i a la vista del Taga.
 
A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta. En els documents llatins medievals el nom d'aquest poble apareix escrit Aquacia; pot admetre's que Ogassa vingui d'una forma llatina *aquacĕa derivada de aqua ‘aigua’; però és més probable que es tracti d'un nom pre-romà, relacionable amb el topònim basc Ogatza, existent en terres de Guipúscoa.
 

L’església, refeta per Joan Oriol, senyor d’Ogassa, fou consagrada el 8 de febrer de 1024 per l’abat Oliba. En l’acta de consagració els senyors d’Ogassa feren diverses donacions a l’església, li confirmaren les seves possessions i la percepció del delmes i prohibiren que es fes cap més església dins el seu terme sense el seu consentiment. És en aquest document que es fa referència a la consagració de la primitiva església de Sant Martí d’”Aguacia” o “Aquacia” feta pel bisbe de Vic , Arnulf, entre 933 i 1010. La pertinença de Sant Martí d’Ogassa al bisbat de Vic queda constatada per la seva inclusió a les llistes parroquials, conservades, del segles XI i XII.

Joan Oriol, casat amb Adelaida, filla del comte Oliba Cabreta, i per tant, cunyat del bisbe Oliva, és un del primers senyors coneguts d’Ogassa. El castell de Pena, residència dels Oriol, era el centre aglutinador juntament amb Surroca, Vidabona i Saltor.  
 

Un dels seus descendents, el clergue Bernat Joan, fèu donació al monestir de Sant Joan de les Abadesses entre altres, l’església de Sant Martí d’Ogassa amb les delmes, les primícies i alguns masos. En el mateix testament reservava la castlania del castell de Pena al seu nebot, Guillem Gaufred d’Espasen. 

A partir d’aquest moment aquestes deixes foren objecte de constant litigis entre els abats i els castlans. Així, Arnau Joan I i el seu germà Berenguer Arnau, germans de Bernat Joan, l’any 1109, cediren de nou al monestir de Sant Joan, l’església de Sant Martí d’Ogassa, juntament amb el puig on havia estat bastit el castell. Galceran de Sales, fill d’Arnau Joan, al que succeí l’any 1109, no estigué conforme a perdre tots els seus drets sobre Ogassa, i es desenvolupa un litigi fins que el 29 de setembre de 1166 es veié obligat a reconèixer a favor del cenobi la possessió de l’església de Sant Martí i retornar-li totes les seves pertinences. tanmateix encara conservà algun dret i dominis sobre Ogassa, segons es veu en el pacte fet per ell u pel seu nebot Arnau, el desembre de 1168, amb Pere de Milany , sobre l’ infeudament dels dominis que posseïa a les parròquies de Sant Martí d’Ogassa i Sant Esteve de Pardines. 

Fou el castlà, Guillem d’Espasen, qui l’any 1261 vengué a Ramon de Puigpardines els seus drets sobre el castell de Pena, el qual al seu torn, el vengué, l’any 1264, a l’abat Dalmau de  Minyana, del monestir santjoanenc. Aquest mateix any, el 12 de juny, l’abat compra al rei Jaume I el mer i mixt imperi del castell, de manera que el castell passà al domini i jurisdicció total del monestir, i amb ell l’església i la parròquia de Sant Martí.  

En el segle XII es a modificar el temple, dotant-lo de l'aspecte actual. De totes maneres, en 1708 s'hi va afegir un petit oratori dedicat a la Mare de Déu de la Bonanova.  

El temple és de factura molt senzilla, format per una sola nau coberta amb volta de canó seguit i capçada a l'est per un absis semicircular, cobert amb volta de quart d’esfera. A la nau se li van afegir capelles laterals, així com una sagristia, adossada en el mur sud.   

La porta d'accés s'obre en el mur oest. Està formada per un únic arc de mig punt, que envolta un timpà i una llinda llisos. Encara conserva el forrellat romànic, on hi ha incisions de tipus geomètric. També és de la mateixa època el tirador.   

El campanar inicialment era de cadireta de dos ulls. Posteriorment es van tapar parcialment les dues finestres i es va modificar, convertint-lo en una torre de planta quadrada.
 


La coberta ha estat feta amb llosses de pedra, de dos vessants, i forma continuïtat amb la superfici cònica de la teulada.  

Una encertada restauració fou acabada al final del 1991. 

S'hi venerava una notable imatge gòtica d’alabastre de la Mare de Déu del Puig de França, ara al Museu Episcopal de Vic, de la qual resta una reproducció molt lliure i de poc valor. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 8 d’octubre del 2015

SANT JULIÀ DE TREGURÀ. VILALLONGA DE TER. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Per una estreta pista asfaltada pujàvem fins a Tregurà de Dalt i pràcticament dalt de tot visitàvem la seva església sota l’advocació de Sant Julià. Tregurà de Dalt és un poble molt ben arranjat pel turisme i restaurat com a segona residència i cases rurals.

 
Tregurà  de Dalt (30 h. 1996, 1425 m alt.) és un poble a la dreta del Ter, enlairat damunt la seva confluència amb la riera de Tregurà, més coneguda com el Pontiró 

Les dades documental s sobre aquesta parròquia s’inicien amb un document fals copiat l’any 1354 i referit a una cessió feta, el 18 d’octubre  del 955, pel comte de Besalú,  Oliba, a favor del habitants de Tregurà, per tal que al seu terme no es pugi introduir cap altre ramat que el seu.

 
L’any 978, el comte bisbe Miró de Besalú, donà al monestir de Sant Pere de Besalú, els drets de pastura del terme de Sant Julià de Tregurà, circumstància que el segle XIV, sota el domini de Sant Joan de les Abadesses, devia justificar l’existència de la fals cessió del 955.  

Tanmateix, i malgrat aquesta primera dependència del lloc a Sant Pere de Besalú, l’any 1194 l’abat del monestir de Sant Joan de les Abadesses comprà el domini del lloc a Bernat de Navata amb l’aprovació del rei Alfons I, i a partir d’aquell moment fou total la propietat del monestir sobre el lloc, que era administrat per un canonge de Sant Joan a qui fou donat el títol de prepòsit de Tregurà. segons una divisió administrativa del patrimoni del monestir feta l’any 1125 per l’abat Pere de Soler.

Aquesta dependència del monestir santjoanenc féu que malgrat pertànyer a la vall de Camprodon, sant Julià de Tregurà estigués sota la jurisdicció del veguer de la Ral, població fundada el segle XIII per Jaume I, i restà com a terme autònom  fins al començament del segle XIX, que fou agregat a Villalonga. 

Es tracta d’un edifici d’una nau, al qual fou mutilada la capçalera, possiblement al segle XVIII, essent substituïda  per un presbiteri quadrat. Al segle XIX també fou modificat el cantó de ponent, on hi ha la porta, amb la construcció d’un gran campanar de torre. A l’església s'accedeix per la part oest a través del cementiri. 

Amb motiu d’aquestes reformes, tot l’edifici fou redecorat interiorment  i no ha estat fins dades recents  identificar la seva part romànica. Aquesta consisteix en els murs de la nau, i probablement la volta que la cobreix.
 

Cal destacar la presència de capelles obertes en el mur, les quals , en l’estat actual, no permeten precisar la seva exacta datació, aproximadament entre els segles XVIII i XIX, ni l’estructura original de l’església. Fa pocs anys es va dur a terme una restauració general, amb no gaire bon resultat.  

Adossat a l'església hi ha un gran casal (rectoria). 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia M. Rosa Planell Grau.