dijous, 30 de gener del 2014

SANT MARTÍ VELL D’ANSOVELL. CAVA. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL

En un dels nostres recorreguts ens recordàvem que ens mancava per veure dues coses del poble d’Ansovell: una, l’església vella de Sant Martí, situada en el fossar del poble; i dos: la nova, sota la mateixa advocació, la qual no vam poder fotografiar per causa d’unes obres que amb les seves bastides ens tapaven la visió de l’edifici. 

 
Però el dia no era el més adient i tindrem de tornar-hi una altra vegada, ja què en el darrer mig quilòmetre, la neu que ens havia acompanyat una part del viatge cobria totalment la carretera. S’han de valorar els riscos innecessaris.  

Per tant visitàvem i fotografiàvem l’església vella de sant Martí.  

Cercant l’etimologia del nom el diccionari Alcover Moll la dóna com a desconeguda. Només cita diferents grafies del nom com Nonsuuelle, Nassobell (a. 1011), Nassovell (segle XII), Nansovell (a. 1355). 

Una de les primeres referències documentals es donada per un acta testamentària de 1037 per la qual se sap que el testador, un tal Seniofred, llegà al temple de “Sancti Martini de Nansovel” la quantitat d’un sou per lluminària, i disposa a més, que fos donada una quantitat similar a cadascun dels preveres del lloc.  

Posteriorment es torna a documentar el 1084 en una escriptura de donació per la qual Bernad Sunifred féu cessió a Santa Maria de la Seu d’un alou situat a la vila d’Ansovell.  

La parròquia de Nonsuvelle també apareix esmentada a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell.  

 
Durant l'edat mitjana el lloc ha pertangut als Pinós i més endavant als Castre-Pinós, també vescomtes d’Évol i comtes de Guimerà. Posteriorment passà al ducat d'Híxar.  

Edifici religiós d'una sola nau de planta rectangular coberta amb volta de canó, avui ensorrada. L’absis llis, semicircular i de la mateixa amplada es capçat a la nau sense plecs ni degradació, només hi queda una part de volta de canó de quart d’esfera. 

Quant a les obertures, cal destacar la porta d’entrada amb una arquivolta triple, i tres finestres de doble esqueixada, una situada al centre de l’absis i altres dues a la façana sud. 

A la façana de ponent hi ha un campanar d’espadanya mig tapat per la vegetació.

L’aparell és força ben construït i regular amb juntes seques estrebades amb menudalls, i escàs de morter, propi de les obres del segle XII. 

Al seu voltant s’estén el cementiri del poble i sembla ser que també les  restes de les antigues edificacions del poble. El nou es situat ara a uns cinc-cents metres més amunt i amb la nova església sota l’advocació de Sant Martí. 

 
Bé, com sempre, ens queda un petit racó de la nostra geografia per visitar i es que hi ha llocs tant bonics per visitar. D’Ansovell i Cava, he de destacar sense por a equivocar-me l’espectacularitat de la visió de la vessant nord del Cadí.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 28 de gener del 2014

SANT ESTEVE DE VALLDEORIOLA. SAGÀS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA

Visitàvem el lloc i l’església de Sant Esteve de Valldeoriola, (també anomenada Valloriola) que envoltada de masies s’alça damunt un petit turó que domina les cases i els camps del seu entorn. 

 
Segons el diccionari Alcover-Moll, la probable arrel etimològica del nom seria.: grafia aglutinada de vall d'Oriola (probablement nom personal femení medieval). 
 
L'església de Sant Esteve de Valldeoriola té els orígens en l'època medieval (baixa edat mitjana) però fou modificada i ampliada al s. XVIII. La llinda de la porta de la sagristia esmenta la data de 1701.  
 

L'església de Sant Esteve de Valldeoriola té una sola nau amb una sagristia oberta al mur del presbiteri, a tramuntana. Orientada a llevant, té un senzill campanar d'espadanya a ponent.  
 
La porta, d'arc de mig punt i amb dovelles regulars, està orientada a migdia. Està coberta a dues aigües i té el carener paral·lel a la façana principal.  
 

Decorada interiorment amb una senzilla estilització floral a l'altar i una decoració geomètrica a la resta de l'edifici. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 26 de gener del 2014

SANT SERNI DE NOVES DE SEGRE. VALLS D’AGUILAR. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

En la nostra recerca per les Valls d’Aguilar visitàvem el poble de Noves de Segre (148 Hab. 2009) , cap del municipi de les Valls d’Aguilar. 

L’església està sota l’advocació de Sant Serni i destaca pel ferm i alt campanar. És esmentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell l'any 839.  

S'esmenta "Novas" també en l’any 839 quan Arnau Mir de Tost compra el castell al bisbe de la Seu i, uns anys després, el deixa en el seu testament a la filla Letgardis i al nét Gerau de Cabrera (s. XI).  

Al segle XVII, "Noves", amb altres llocs propers, restava inscrit en la vegueria de Puigcerdà i, essent "del senyor Rey", "diuense aquestos llochs lo segon quarter del Vescomtat de Castellbò".  

Atesa l'existència d'un castell a Noves, és imaginable que aquesta afilada torre-campanar servís originàriament de guaita - la qual cosa és versemblant, per la situació estratègica pròxima al riu Segre. Si no fos així decididament era un element important del castell en tant que torre principal.  

Actualment és un edifici religiós d'una nau coberta amb volta de canó. Construcció rústega de pedres sense fer filades.  

La porta es troba al campanar, el pis baix del qual fa de vestíbul de l'església.  

Sant Serni de Noves és inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 24 de gener del 2014

SANT PERE DEL TARTER. CANILLO. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Visitàvem, en un bell paratge andorrà i envoltada de noves edificacions, l’església situada en una petita esplanada en el nucli de Sant Pere del Tarter, prop de les cases de cal Motxo i cal Casaler; a l’espai que antigament era conegut amb el nom de Prada Redó, i arran del camí ral que anava de Canillo a Soldeu.

Va ser aixecada al segle XVI, més concretament el 1527. Se sap la data perquè hi ha un document que ho confirma: el permís d’edificació atorgat per Joan Despés, bisbe d’Urgell, el 22 de març de 1527, on deixa clar que es tracta d’un edifici de nova planta. Se suposa que l’obra va ser acabada abans de 1545, ja que porta gravada aquesta data.

És una església de planta rectangular, amb absis quadrangular en planta i amb volta de canó, no marcat en alçada a l’exterior, construïda adaptant-se al desnivell del terreny.

La façana principal està orientada al nord-oest, és perpendicular al carener i s’hi obre una porta que dóna als peus de la nau. Al costat de la porta trobem dues finestres d’arc rebaixat i a la part superior de la façana, sobre la porta, hi ha una finestra quadrada amb llinda de fusta. La coberta és a dues aigües amb encavallades de fusta i coberta amb petites lloses de pissarra.

Els murs han estat construïts amb pedra, disposada en filades irregulars, a excepció dels angles. Presenta pedra tosca a les obertures, les finestres i la porta. A la façana principal encara s’hi conserva el morter de fang relligat amb morter de calç i ciment.

El campanar és d’espadanya senzilla amb arc de mig punt. A l’interior el soler és de fusta. L’església va experimentar una restauració integral l’any 1966.

Segons dades del cartell explicatiu l’interior està decorat, des de l’any 1981, amb pintures murals de  Ramon Millet i Mercè Bonaventura.

També conserva una escultura de sant Pere Màrtir i quatre medallons de bronze que representen els evangelistes, de l’escultor Josep Viladomat, datats de l’any 1945.

 
L’església de Sant Pere del Tarter està declarada com a Bé d’Interès Cultural.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 22 de gener del 2014

SANTA MARIA DE CASTELLÀS. VALLS D’AGUILAR. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

Durant una de les nostres sortides per les terres de l’Alt Urgell visitàvem el poble de Castellàs i ens sorpreníem davant de la seva església sota la advocació de Santa Maria.

 
Segons dades el significat etimològic del nom, seria: Derivat del mot comú castell, el topònim fa referència a l'edificació que coronava la població. Es tracta, doncs, d'un topònim romànic de caràcter descriptiu.

Castellàs (9 hab. 2011) és un poble pallarès del terme municipal de les Valls d'Aguilar. Històricament, havia pertangut al Pallars Sobirà, tot i que també estava relacionat amb el Vescomtat de Castellbò.

Va tenir municipi propi fins que es va crear el nou terme municipal de les Valls d'Aguilar per fusió d'altres antics municipis (la Guàrdia d'Ares, Noves de Segre i Taús).  Anteriorment, el 1857, havia incorporat Biscarbó i Junyent.

Pascual Madoz dedica un breu article del seu Diccionario geográfico... a Castellàs. S'hi pot llegir que el poble està situat en a la dreta del Segre, en el vessant d'una muntanya que mira al sud, perfectament ventilat. El clima hi és bastant fred, però bastant saludable. Tenia en aquell moment 20 cases d'una sola planta i l'església parroquial dedicada a Santa Maria, de la qual depenen les de Biscarbó, Espaén i Trejuvell.

El territori és muntanyós, en part aspre i en part suau, amb molta part poblada de boscos. S'hi collia blat, ordi, sègol, llegums, patates i herba per a pastures. De bestiar, hi havia moltes ovelles, cavalls, vaques, mules i porcs; caça de conills i perdius. Hi havia una pedrera de calç. La població era de 13 veïns (caps de casa) i 74 ànimes (habitants).


El nom de Castellàs no apareix fins el segle XII. Anteriorment -apareix així a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell- es coneixia amb el nom de Serbaos, que s'ha mantingut com a nom de la casa més important del poble, cal Cervós.

Segons el "Spill Manifest de totes les coses del Vescomtat de Castellbò" , el lloc de Castellàs pertanyia al vescomtat i formava la batllia de Castellàs, dins del quarter de Castellbò, que incloïa els llocs de Castellàs, Biscarbó i Malveí.

Al segle XIII el canonge d'Urgell Berenguer apareix com a senyor de Castellàs. Aquesta església apareix en la relació d'esglésies del bisbat d'Urgell visitades pels delegats de l'arquebisbe de Tarragona entre 1312 i 1314.

L'any 1575 Santa Maria tenia com a sufragànies les esglésies d'Espaén, Trejuvell i Biscarbó, a les quals l'any 1758 s'havien afegit Ausàs i Anyús.

En unes dades consultades ens apareix com a romànica del segle XI la qual cosa l’actual edificació semblà desmentir. Segurament durant una part de la història medieval si devia haver una antiga església romànica però al construir-se la nova segurament va ser soterrada en la que veiem actualment

Església d'una sola nau i de planta rectangular amb capçalera plana orientada a llevant. La nau està coberta amb volta de canó amb llunetes, dividida en tres trams per arcs faixons.

En el mur meridional s'obre, a través d'un arc de mig punt, una profunda capella de planta quadrangular coberta amb volta de canó, que està adossada a la sagristia.

 
Als peus hi ha un cor de fusta en alt, amb escala d'obra. El traçat de la nova carretera va provocar l'enderroc de la nau lateral per la qual s'accedia a l'edifici.

A la façana occidental ha quedat, doncs, una porta en alt, ara sense cap ús. Aquesta porta és d'arc carpanell, al damunt hi ha un ull de bou. Coronant la façana hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls, rematat per un teuladet a doble vessant.

Els paraments són de carreus irregulars fent filades. A les cantonades hi ha carreus ben tallats. La coberta és de llosa i a doble vessant. No hi ha documentació que ho confirmi, però les característiques constructives de Santa Maria són d'època barroca.

Té categoria de parròquia, tot i que està agrupada, amb onze parròquies més, amb la de Sant Serni de Noves de Segre.

En el mateix poble hi ha també la capella de Sant Joan Evangelista de Cal Cervós.

Castellàs és un bon punt d’inici per les rutes de les dones d’aigua i del menairons.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 20 de gener del 2014

SANT MARTÍ DE BALAGUER. VIVER I SERRATEIX. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Visitàvem l’església de Sant Martí de Balaguer, propera a la de Sant Joan de Montdarn. Una pista de terra ens portà fins aquesta petita església dalt d’un turó a ponent del terme, prop de la riera de Navel i del molí de Querol de Montmajor.

 
Aquest església mai devia de passar de ser sufragània de Sant Joan de Montdarn , situada en la zona d’influència del poderós monestir de Santa Maria de Serrateix. La primera notícia escrita és de l’any 1311. 

Fou coneguda també amb el nom de Sant Martí de Montdarn o de la Quadra. Durant el segle XIV era senyor d’aquest lloc Alemany de Tort, el qual probablement fou construir el gran casal fortalesa de Balaguer, avui totalment arruïnat a poca distància de Sant Martí. 

Actualment ha estat restaurada malgrat ha estat força temps abandonada. Al segle XVII, al perdre la volta un retaule de l’altar major fou traslladat a Sant Martí de Viver- Sant Miquel de Viver?  

L’edifici és una nau rectangular rematada vers llevant per un absis semicircular un xic més estret que la nau, amb la qual s’acobla mitjançant un plec que fa degradació. L’absis és cobert en un quart d’esfera. 

Al centre de l’absis hi ha una finestra de doble esqueixada, la qual és coberta amb un arc de mig punt. 

 
Els murs de l’edifici son llisos i sense cap mena de decoració. Actualment té grans contraforts als murs de tramuntana i migjorn segurament per assegurar la seva continuïtat dalt del turó.  

En el mur de ponent s’aixeca un petit campanar d’espadanya. 

Curiosament la porta d’entrada és al mur de tramuntana, situació poc habitual en les esglésies romàniques. És d’estructura senzilla i ha estat fet amb dovelles que a la part superior formen un arc de mig punt. 

Es tracta d’una església del segle XII, de tipus rural. 

Actualment està ben reconstruïda i tancada amb una porta nova de fusta per protegir-la segurament de la barbàrie en un lloc tan isolat. 

Una gran perspectiva cap a les terres de Montmajor pot veure’s des de la seva aixecada situació. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 18 de gener del 2014

SANT FELIU I SANT JAUME DELS CORTALS. ENCAMP. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

En el nostre periple andorrà visitàvem la vall dels Cortals. Una carretera de muntanya l'uneix a Encamp. 
Un record vagava en el meu pensament: Fa molts anys m’havia banyat i buscat granotes, era estiu, en les aigües fredes del riu que davalla per dita  vall. 

Per la definició trobada ja us podeu imaginar una vall esplendorosa amb unes  panoràmiques meravelloses. Actualment, el telefèric de Gran Valira circula per una de les seves vessants i ens permet arribar sense esforç fins l’estació d’esquí de Grau Roig. A mitja vall hi ha una estació del telefèric i un rocòdrom. 

Cortals és una vall, a l'esquerra de la Valira d'Encamp, que davalla de l'alt del Griu (2.850 m alt), de la cresta de Pessons i dels tossals de la Llosada i de l'Ovella. El coll dels Cortals (2.441 m alt) o de Redort i el coll de la Devesa la comuniquen amb l'alta vall de la Valira. A la capçalera hi ha els estanys del Griu, l'emissari dels quals és el riu dels Cortals, que aflueix a la Valira prop de la Mosquera, juntament amb els rius d'Ensangents i dels Àgols. 

És un centre de pasturatges important; a 1.850 m, vora el riu, hi ha el nucli de les Bordes dels Cortals d'Encamp, prop del qual, damunt un serrat que separa aquesta coma de la d'Ensangents, s'alça (1.804 m alt) l'antiga església pre-romànica de Sant Jaume dels Cortals

 
L’església és una senzilla edificació romànica, segle X, de murs de pedra d’una sola nau amb l’absis pla amb la teulada d’embigat de fusta i lloses de llicorella. 

A l’esquerra de l’absis hi ha un contrafort i la teulada sobresurt en dita part.  

Els seus murs per la diferencia del seu aparell ens indiquen que en un temps la nau va ser allargada. 
 

El portal d’entrada, a la part sud, és de llinda de fusta, com altres antigues esglésies andorranes i la porta és simplement un conjunt de llates una damunt de l’altra. 

Damunt la porta un campanar d’espadanya d’una sola obertura amb una campana. 

En la meva recerca habitual via Catalunya Romànica, Enciclopèdia Catalana i Internet no he pogut trobar cap dada més explicativa per tant la descripció és feta sota la minsa experiència de veure i visitar esglésies romàniques.  

El santoral estableix que el dia de Sant Jaume Menor i Sant Felip, apòstols, és el 3 de maig. Segons la veu popular, Sant Felip era el més petit de tots i semblava un noiet. Per això la mainada el tenia per un d'ells i l'invocava contra els cops de roc i les batusses.  


Sant Jaume Menor o Sant Jaumet el veneraven els abstemis perquè, segons la tradició, no va provar mai una sola gota de vi. En canvi, els beverris el denigren per haver estat tan ase de morir sense conèixer el goig de beure'n.  

Si alguna persona coneix alguna dada sobre aquesta petita església li agrairé m’ho comuniqui per modificar aquesta nota. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 16 de gener del 2014

SANT SERNI DE MONTELLÀ. MONTELLÀ I MARTINET. BAIXA CERDANYA

TERRA DE BAIXA CERDANYA.

Visitàvem el bonic poble de Montellà, llàstima d’algunes construccions que trenquen la seva perspectiva de poble amb cases adients a la muntanya on són ubicades, però això acostuma a passar en molts llocs i volen considerar que va ser a raó de l’exacerbada  febre immobiliària passada. La nostra breu estada va ser en estiu i la vida era plena en els seus carrers costeruts i virats.

 
Montellà o Montellà de Cadí (1.153 m. alt) és  encimbellada a l’esquerra del Segre, esglaonada als vessants d’un turó. Al 2005 tenia 99 habitants censats. Actualment la xifra de persones que hi viuen tot l'any de forma estable supera per poc la setantena (72 a dia 7 de juliol de 2007).

El diccionari Alcover- Moll ens dóna aquesta definició etimològica del seu nom.: segons Meyer-Lübke (BDC, xi, 12), de Monteliāno procedent per dissimilació del nom personal llatí Montiniāno (derivat del nom propi Montinius).
 
Montellà era, històricament, el nucli important del municipi, ja que Martinet (com el seu nom indica) era tan sols una farga al costat del riu.

L'ajuntament va romandre a Montellà fins al segle passat. Aleshores, amb el creixement de Martinet gràcies a la seva situació (al costat de la carretera general que va cap a Andorra i la Seu per una banda, i cap a Barcelona i Puigcerdà per l'altra), l'ajuntament es va traslladar al poble veí, però el nom del municipi va continuar mantenint Montellà en primer terme.

La seva església parroquial està sota l’advocació de Sant Serni i pertany al Bisbat d’Urgell.
 
La parròquia de Monteliano és esmentada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell.  També l’any 1003 en el testament de Bernat I, vescomte de Conflent.
 

És una església d’origen romànic. L’actual edifici és d’una sola nau amb campanar de torre quadrada. Es podria datar del segle XVII, amb moltes modificacions. 

Construcció de pedra i maçoneria amb coberta de teula àrab. La nau principal és de volta d'aresta incompleta i la que conforma el creuer és de volta de canó. Té quatre trams i cor als peus construït en pedra. Els cossos que constitueixen el creuer són de maçoneria, el del costat de migdia de forma circular i el de ponent cúbica. 

Als peus hi ha la portada, d'arc de mig punt amb carreus de pedra i fornícula amb Sant Serni. Òcul a la façana principal, que presenta un tractament de paraments inadequat. 

Torre campanar a la capçalera de dos cossos amb pedra i maçoneria i coberta de pissarra, amb penell a la coronació. 

Restaurada de manera totalment inadequada, sense cap estudi aprofundit de la construcció. 

Hom ha arranjat també la plaça i el seu recinte amb una bassa i una font. 
 

De l’antic castell de Montellà, que fou de la senyoria del capítol d’Urgell (tingué un paper destacat en les lluites entre els comtes de Foix, vescomtes de Castellbò, i els comtes i bisbes d’Urgell i els barons de Pinós), hom conserva llegendes de gust fantàstic.  

Va ser una grata visita a un bell poble de muntanya molt proper a la carretera i amb una panoràmica excepcional. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 14 de gener del 2014

SANTA MARIA DE SALSELLES. BORREDÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Visitàvem l’església de Santa Maria de Salselles, mitjançant una pista de terra bastant bona per circular que porta des de la riera de Merlès a Alpens, unint així les terres del Berguedà amb les d’Osona.

 
El lloc de Salselles és documentat l’any 930 com una de les propietats del monestir de Sta. Maria de Ripoll; la primera església preromànica o la posterior romànica eren sota l’advocació de St. Pere.

L’església parroquial de Sant Pere i Santa Maria de Salselles és a 700 m, uns 2 km a l’esquerra de la riera de Merlès i prop d’un torrent que hi desguassa. Fou donada a Ripoll l’any 948 pels marmessors d’Oliba (que era fill de Radulf de Barcelona, bisbe d’Urgell i fill de Guifre I el Pelós).

Aleshores es trobava, segons la documentació, in pago Luzane . Una butlla del papa Agapit I del 951 i un privilegi del rei franc Lotari, datat el 982, en confirmen la possessió a Ripoll. Aquesta parròquia dedicada inicialment a Sant Pere; des del segle XIII rebé també l’advocació de Santa Maria, a causa d’una antiga imatge romànica, que convertí l’església en un santuari marià.

Una tradició deia que aquesta imatge fou trobada per un bou i un pastor dintre una bardissa propera al temple. La primitiva església fou refeta al segle XII i ampliada i transformada els anys 1737-43.

L’any 1742 es fan ja unes primeres reformes a la nova església i prova de la seva popularitat és que entre els segles XVI i XVII es tenen documentades moltes processons des de pobles del Lluçanès i les rodalies. Sovint se l’anomena Santuari de la Mare de Déu de Salselles, i és molt venerada per varis motius que es recullen en  quatre goigs conservats. Fa uns anys se’n va fer una edició divulgativa que encara es pot trobar a l’església de Lluçà.

L’any 1936, durant la guerra Civil, s'incendia l’església i es destrueix el retaule de la Mare de Déu, que era barroc. L’antiga imatge romànica, que per precaució es guardava a la Pica també es crema, després que l’amo de la casa fos amenaçat de mort si no l'entregava. Se’n va fer una de nova de guix, que es guarda al claustre de Santa Maria de Lluça.

Tot el conjunt és en un estat lamentable de conservació des de que fou abandonat durant la guerra civil (1936- 1939); el despoblament del lloc i l'acció dels elements i els robatoris l'han malmès enormement. Actualment és propietat del Bisbat de Vic.

El santuari de la Mare de Déu de Salselles és una construcció del segle XVII que segueix els esquemes del barroc rural. Consta d'una sola nau coberta amb volta, avui ensorrada, i flanquejada per capelles laterals. La porta s'obre al mur de ponent i és d'arc de mig punt adovellat; l'entrada al santuari és precedida per un porxo d'arcs de mig punt rebaixats sostinguts per pilars de senzills capitells sense decoració. El campanar de torre de planta quadrada s'alça al mur de migdia i té unes obertures d'arc de mig punt i una balustrada.

Per això Salselles s’agrega al municipi de Borredà, al qual encara pertany. Així i tot aquell mateix desembre de 1898 el rector Isidro Pons encarrega un pressupost per “(...) posar al campanar tres tirants de ferro perquè està partit i arrebossar-lo tot de nou. Recol·locar al seu lloc les pedres de tres arcs dels finestrals que han baixat prop de tres pams, arrebossar i reformar una paret de l’església (...)”.

A la postguerra la població minva, però la devoció a l’indret és creixent. Entre el 1939 i el 1943 consten vàries obres per la recuperació de l’església. En els següents anys es dediquen tres goigs a la Verge, i al 1945 s’hi instal·la encara una campana nova.

Però aquesta serà fins a dia d’avui l’última aportació a favor de Salselles. El 1948 en marxa l’últim rector resident, i de mica en mica van quedant deshabitades les cases de pagès de les rodalies. Es conserva encara una petita escola, però cada vegada se celebren menys misses, i durant una bona temporada l’església queda a càrrec del rector de Sant Martí d’Albars.

Al 1973 la campana es trasllada al monestir de Lluçà. Salselles queda sense veu, sense ús i sense protecció. L’any 1979 se’n treuen les teules, que s’utilitzaran per cobrir l’església parroquial de Borredà. D’aquesta manera es deixa tota l’església a la intempèrie, i pocs anys després s’ensorra la volta de la nau central. Això omple de runa l’interior de l’edifici i deslliga tota la seva estructura.
 

 
Des de llavors l’església no ha fet més que desfer-se en mans de les inclemències i els egoismes dels seus visitants. Una visita a Salselles actualment és la constatació de la deixadesa en què tenim alguns dels referents de la nostra cultura i de la necessitat d’una actuació conscient. 

Actualment, i des de ja fa uns quants anys, s'està començant un projecte de reconstrucció del santuari de Santa Maria de Salselles. La gent de Sant Martí d'Albars, amb la col·laboració de Lluçà i Borredà, han recuperat durant els darrers anys la peregrinació que es feia per anar a demanar aigua a la Mare de Déu. Vilatans de la zona, juntament amb aquests ajuntaments, han fet pinya per tal de fer realitat aquest projecte i recuperar un espai de gran bellesa. 

Només hem de fer constar que nosaltres no vam voler aproximar-nos a l’església a causa de les bardisses i l’estat d’abandó del conjunt. Llàstima perquè el seu campanar ens va servir de  guia per la  visita. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

diumenge, 12 de gener del 2014

SANT MAURICI DE LA QUAR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Visitàvem el municipi de la Quar (61 h. 2009) que s'estén al sector esquerre del Llobregat, ja en contacte amb el Lluçanès (la riera de Merlès —dita antigament d’Adest—, límit oriental del terme, el separa de Lluçà). Limita al nord amb els municipis de Vilada i Borredà, que l’abraça a més per l’est, per on també limita amb Lluçà (Osona); al sud termeneja amb Sagàs i Olvan i a l’oestº amb Cercs. 

 
La major part de la seva extensió correspon a la capçalera de la vall de la Portella, entre la serra de Picancel, amb el pic de Salga Aguda (1 171 m) al nord i la serra de Campdeparets i el serrat de Sant Isidre (1 121 m) al sud, fins al peu del coll de Jovell a llevant. La riera de la Portella (o torrent de Sois) s’endinsa després al terme municipal d’Olvan i desemboca al Llobregat davant la colònia de la Plana (Avià). El límit septentrional del terme és format pel Margançol, que corre en direcció est-oest també vers el Llobregat, i drenen encara el terme diversos afluents de la riera de Merlès, al sector sud-oriental.

 
Pel que fa a l’origen del nom, Coromines proposa un ètim bascoide, lak-gorri, o 'roca roja', referit a la mola on es troba el Santuari de La Quar.

La població és disseminada; els principals nuclis de població són la caseria de la Quar, el poble disseminat de Sant Maurici de la Quar i el veïnat de les Heures. 

El poble de Sant Maurici de la Quar es troba al sector meridional del terme, a 887 m. Des del s XIV existia una capella de Sant Maurici, filial de la Quar, que era regida per un monjo de la Portella.

Domina el petit nucli el cementiri, sota el qual hi ha l’església i parròquia (des del 1873) de Sant Maurici de la Quar, obra del segle XVII ampliada al segle XIX. Hi ha també la rectoria, l’hostal (on es reuneix l’ajuntament) i algunes cases. 

És un edifici barroc d'una sola nau rectangular coberta amb volta i rematada per un presbiteri quadrat i flanquejada per quatre capelles laterals. La porta s'obre a migdia i és d'arc de mig punt, fruit de les reformes del s. XIX.

També és d'aquesta època l'òcul circular que il·lumina la nau i el campanar, de torre quadrada i coberta piramidal, que es troba a llevant de l'església, ocupant l'espai d'una capella lateral.

L'interior és enguixat i dignament ben conservat. 

La façana fou reformada al s. XIX amb la construcció d'un coronament abarrocat.
 
 
L’església de Sant Maurici conté, la imatge romànica de la Mare de Déu de la Quar, talla romànica dels segles XII-XII, molt restaurada i modificada, procedent de l'església de Santa Maria de la Quar. 
També hi ha dos sepulcres, un que segons el foli que el documenta diu:
ANNO DOMINI M.CCC.XXXI. IIII.
NONAS SEPTEMBRIS.
OBIT B.G. PORTELLA 

La seva traducció segons el mateix document seria: a 4 de les nones de setembre de l’any del senyor 1321, mori Bernat Guillem de Portella.  

L’altre diu:
HIC JACENT NOBILES DOMINUS
D.D PORTELLA ET G.R. GASCONUS
QUI ERANT OMNES FRATRES. 

La consegüent traducció seria: reposen aci les despulles dels nobles senyors Bernat de Portella amb Guillem i Ramon Gascó, els qual eren germans.  

Suposo que aquest dos sepulcres són provinents del proper monestir de la Portella. 

 
Hem d’agrair per damunt de tot l’amabilitat del rector de Sagàs i mossèn responsable de la contrada per las seva atenció i la seva paciència permetent-nos fotografiar l’església acompanyats per la seva conversa.

I perquè no dir-ho tot, en el restaurant que fa poc va ser reobert a la Quar és pot menjar molt satisfactòriament. 

La festa major de Sant Maurici de la Quar se celebra el 8 de setembre. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Fotografia Mare de Déu de la Quar: Internet.

divendres, 10 de gener del 2014

SANT JOAN DE L'ERM NOU. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Visitàvem el santuari de  Sant Joan de l'Erm Nou que va substituir a Sant Joan de l'Erm Vell destruït l’any 1936. 

 
L'antic santuari de Sant Joan de l'Erm patí un incendi el mes de desembre de 1935 i, durant la guerra civil, a causa de la seva proximitat al front del Pallars, va completar la seva ruïna.  

Aquest santuari gaudia d'una llarga tradició tan en la comarca del Pallars com en la de l'Alt Urgell, ja que es troba situat en el límit d'ambdues. El santuari nou s'edificà després de la guerra civil en el Pla de la Basseta, més proper a la vila de Castellbò, a uns 5 km de l'emplaçament de l'antic santuari.  

El fet que el nou santuari s'edifiqués en el Pla de la Basseta i no en el seu antic emplaçament produí certa consternació entre la gent del Pallars perquè perdien el predomini sobre el santuari ja que l'anterior es trobava en el vessant del Pallars.  

Va ser completat el 1959 per l'arquitecte Isidre Puig i Boada que fou seguidor i estudiós d'Antoni Gaudí.  

Aquesta edificació conjuga l'arquitectura tradicional pirinenca amb les tendències arquitectòniques contemporànies. Els murs han estat construïts amb pedra pissarrosa i blocs de granit en les cantonades i pissarra en els llosats.  

L'interior presenta una divisió tripartida amb capçalera a llevant que sobresurt de la nau, de forma rectangular, sobre la qual s'aixeca la torre campanar de perfil triangular.  
 

El presbiteri, més estret que la nau, s'obre a aquesta a través d'un arc de secció parabòlica. A ponent s'obre la porta flanquejada a costat i costat per una sèrie de tres finestrals per on entra molta llum. Tan la porta com les finestres presenten una llinda triangular.  

Una rosassa situada a certa altura per damunt de la porta il·lumina la nau. És un edifici modern, amb un teulat a doble vessant, pronunciat i un campanar triangular situat darrere seu. 

Sant Joan de l’Erm nou pertany al Bisbat d’Urgell i està protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. Una curiosa construcció en un lloc de gran bellesa.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 8 de gener del 2014

SANT FRUITÓS DE GUILS DE CANTÓ. MONTFERRER I CASTELLBÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Visitàvem el poble de Guils de Cantó ( 28 hab. 2009) pertanyen al municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), a la banda esquerra del riu de Guils, al vessant meridional de la serra de Sant Magí, al sud-oest del terme municipal. Les cases són situades en un vessant de la muntanya i al redós de la seva església. L’hora no era la més adequada per fer fotografies però són vàlides per justificar la nostra estada. 

 
Fou municipi independent fins el 1920, en què s’incorporà al de Castellbò, que el 1970/2 ho féu al de Montferrer i Castellbò. L’antic terme comprenia, a més, els pobles de Solans, de Vila-rubla, Rocamora i Sant Magí. Aquests dos darrers, amb el pas del vescomtat a la corona, al segle XVI, ja eren deshabitats. En el cas de Sant Magí no hi ha memòria que algú l'hagués vist mai poblat. 

De l'any 1860 hi ha constància documentada de les cabanes de Xacó i de Malgrat, corrals de bestiar i el Mas de Carlos. 

El lloc formà part del vescomtat de Castellbò, dins el quarter de Castellbò. La parròquia de Guils del Canto és esmentada a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell de l'any 839. El primer esment de l'església data de l'any 901, en un testament que explica com el temple fou consagrat pel bisbe Nantigis d'Urgell in villam que dicitur Equiles., a precs del prevere Adeodat, que havia reconstruït i engrandit l'edifici antic, i construït de nou un campanar. Adeodat dóna més tard al bisbe l'església i el seu alou, deixant un seguit d'ornaments i llibres litúrgics a Sant Fruitós. 

L'església actual és una construcció moderna, del segle XVII. No queda cap prova del temple medieval.  

És una església d'una sola nau, molt ampla, de planta basilical i capçada amb capçalera plana orientada a nord-oest, tot i que presenta evidències d'haver experimentat un canvi d'orientació del seu altar major en algun moment indeterminat.  

La nau és coberta per quatre trams de volta de canó amb llunetes, que descansa sobre un fris motllurat i que sosté un llosat a doble vessant. Presenta dues capelles laterals que s'obren a la nau a través d'arcs de mig punt. La façana occidental presenta petites finestres quadrangulars obertes en alt.  

La porta d'accés, amb llinda, es troba a la façana meridional i presenta la data 1676, i a la façana nord hi ha un ull de bou circular. El conjunt, construït amb la pedra rogenca típica del país, presenta un campanar de torre de dos pisos, de secció quadrangular i coronat per un teulat piramidal de llosa, adossat a la façana meridional.  

Sant Fruitós de Guils del Cantó és una església barroca protegida com a Bé Cultural d’Interès Local. 
 

Aprofitant-nos del mitjans facilitats per la Generalitat de Catalunya mitjançant internet afegim una fotografia de l’interior de l’església que desgraciadament no vam poder visitar. 

També hem de remarcar el bon tracte i les indicacions donades per persones del poble. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia : M. Rosa Planell Grau.

dilluns, 6 de gener del 2014

SANT CRISTÒFOL D'ANYÓS. LA MASSANA. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Visitàvem l’església de Sant Cristòfol d’Anyós situada a l'extrem de l'altiplà del poble, a uns 1.310 m d'alçada, sobre un espadat que cau sobre la vall de la Valira del Nord. Ja des de la carretera que condueix a La Massana podíem observar la seva presència i no podíem fer res més que acostar-nos per fotografiar-la i veure els seus voltants.

 
El Diccionari Alcover-Moll ens dona la següent definició etimològica sobre el topònim Anyós: incerta. Segons Rohlfs Stud. 54, seria un derivat del gentilici llatí Annius; sembla més probable que sigui d'origen pre-romà, i concretament basc (de angia, ‘devesa’), com opina Coromines Est. 177.

Sant Cristòfol d'Anyós és una església romànica del segle XII, ampliada i força modificada en el segle XVI. A la segona meitat del segle XX fou novament objecte de restauració, sota la direcció de Cèsar Martinell de l’exterior i Pere Canturri dels interiors.

L'església original era de dimensions reduïdes, de 5 per 4 m amb una nau rectangular i un absis semicircular fet de blocs de pedra regular cobert per una volta de quart d'esfera. Al segle XVI es va ampliar allargant la nau i la seva alçada amb una nova coberta. Es van enderrocar els murs sud i oest.

L’absis és molt petit i mostra, bé que també refet, un aparell fet amb blocs de pedra de mides regulars, escantonades a cops de martell, sense polir i posades capriciosament amb l’únic objectiu de pujar murs, sense formar filades i cap disposició ordenada. S’hi troben dues petites obertures a llevant i migjorn, de doble esqueixada, cobertes amb arc de mig punt, fet de dovelles de pedra tosca. El mur és rematat per una cornisa molt senzilla, a manera de mènsula contínua, que ressegueix tot el perímetre. Igual que la nau, la coberta de l’absis ha estat feta amb lloses de llicorella.

La nau presenta una coberta a dues aigües, d’encavallades de fusta i lloses de llicorella.

De l'obra d'època romànica es conserven l'absis i el mur nord. Es va aprofitar la part baixa del campanar de torre de planta quadrada, que era prop de l'absis, per integrar-la a la nau. Damunt el mur de ponent hi ha un petit campanar de torre o un comunidor, amb una sola finestra a cada cara i teulada de quatre vessants.

L’actual porta d’entrada, d’arc de mig punt fet de pedra tosca, a la qual ara es puja per set graons, és al costat e migjorn, al capdavall de la nau. En aquest mur només trobem una petita finestra de doble esqueixada. En la porta es conserva el tirador de tradició romànica.

Pel que fa a l’interior, als anys trenta es descobriren unes pintures murals romàniques a l’absis. Estilísticament s’inclouen en el cercle del Mestre de Santa Coloma i evoquen clarament les pintures de Sant Miquel d’Engolasters, de Sant Romà de les Bons i les de l’església de Santa Coloma.

El 1936 es van arrencar aquestes pintures murals romàniques, datades al segle XII. Van ser comprades per l’antiquari de Madrid Sánchez Villalba, del qual passaren a una col·lecció particular dels Estats Units. Instal·lades fins a l’any 1939 com a mínim a la Brummer Gallery de Nova York. Actualment se'n desconeix la seva ubicació. Representaven la Verge amb els apòstols sant Pere i sant Pau.

 
Avui en dia trobem pintures murals a la zona de l’absis i mur de ponent. A l’absis hi ha una representació del Sant Sopar, d’època franco-gòtica, envoltat de pintures del s. XVI, que s’estenen cap al mur de ponent -on trobem representat sant Cristòfol-, i a l’intradós de l’arc triomfal.

També es conserva una pila baptismal. El bloc de granet està tallat de forma irregular y encara conserva el pany i part de la tapa afegits amb posteriorment.
 
L’església de Sant Cristòfol d’Anyós està inventariada com a Bé d'Interès Cultural. El 10 de juliol, dia de Sant Cristòfol, patró dels automobilistes, se celebra en aquesta església la benedicció de vehicles. La festa ha estat declarada bé immoble d'interès cultural.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.