dissabte, 29 d’agost del 2015

SANT JOAN DE MATAPLANA. GOMBRÈN. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Visitàvem a la vall de l'Espluga, la isolada església de Sant Joan de Mataplana, davant de les restes del castell de Mataplana.

 
La capella de Sant Joan era la capella de l’antic castell de Mataplana, centre d’una important baronia. Les seves restes, en curs de neteja i excavació són a tocar de la capella. Apareix documentada des de mitjan segle XIII, en el moment d’esplendor del casal de Mataplana, quan la pubilla Blanca de Mataplana (1266-1289) hi fundà un benefici, i el seu fill Ramon d’Urg, en fundà un altre el mateix segle. Aquests dos beneficis es refongueren en n de sol, que existí fins el segle XVIII. L’any 1349 consta que un sacerdot havia de residir a l’indret, per l’atenció de la capella.  

L’any 1376, amb la venda del terme de Mataplana al monestir de Sant Joan de les Abadesses i l’abandó del seu casal, la capella caigué en decadència  i passà a ser una simple capella rural, dependent de la parròquia de Sant Pere de Mongrony, i els beneficiats deixaren de residir-hi.

En les visites pastorals a partir del segle XVII, s’hi feren amonestacions per tal de millorar-hi el culte, en decadència després de l’abandó del casal. Així l’any 1618, els visitadors ordenaren l’acabament de les parets i la coberta, moment en que es pot situar l’estranya volta actual. i les refeccions que s’hi palesen als murs. Això, no atura la seva decadència, i el 28 de setembre de 1832, el bisbe Corcuera trobà l’església usada com a magatzem de fulles d’om per a porcs, fet que el portà a ordenar que no s’hi celebres culte. Aquest és tornà a celebrar l’any 1859. 

L’any 1936 fou profanada i pràcticament abandonada, fins el 1969, en que fou retornada al culte i reparada, procés que ha culminat recentment, quan el propietari actual i ha efectuat noves obres de rehabilitació. 

Actualment hi ha visites concertades un diumenge al mes per visitar el castell en fase de rehabilitació i el museu del comte Arnau a Gombrèn. 

És un edifici d'una sola nau trapezoïdal coberta amb volta de canó i absis semicircular ultrapassat amb volta de quart d'esfera, orientat a llevant. 

 La porta oberta a la façana de ponent és amb arc de mig punt i a damunt hi ha un campanaret d'espadanya de dos ulls. 

Els murs són de carreus vistos, ben treballats a l'exterior, i l'interior ha estat repicat però resten visibles petits elements de decoració mural pintats al fresc. 

La nau es cobreix amb volta de canó i al capdamunt amb teula àrab.

 
Segons les dades consultades a Enciclopèdia de Catalana l'església data del 1175 i ha estat objecte de diverses restauracions, els anys 1618, 1859 i 1969. 

La seva supervivència pot ser deguda a la devoció i ús dels habitants dels masos propers. Va ésser restaurada vers el 1970, i en l'actualitat depèn de Mogrony i té culte un cop l'any.  

Catalunya Romànica dóna la informació que es conserven dues taules pintades corresponents als dos laterals de l’altar. Una és conserva al Museu Episcopal de Vic i l’altra al Museu d’Art de Catalunya.  La manera de fer els laterals és relaciona estilísticament amb el frontal d’Avià, el de Rogers  i altres.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 27 d’agost del 2015

SANT MARTÍ DE VINYOLES. LES LLOSSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS.

Continuant nostra recerca pel terme de Les Llosses visitàvem l’església de Sant Martí de Vinyoles també anomenada de Vinyoles de Portavella degut a la propera i antiga casa senyorial de Portavella.
 


El poble i antiga parròquia de Sant Martí (11h. 2009) ocupa un lloc dominant (1.020 m alt.) als vessants meridionals de la serra de Santa Margarida. L’antiga parròquia era una de les sis parròquies integrades, originàriament en el terme del castell de la Guàrdia de Ripoll.
 
La “serra de Vineolas” apareix esmentada en una afronaciódel terme de l’església de Santa Maria de Matamala, en l’acta de dotació del monestir de Ripoll, de l’any 888, document de controvertida originalitat. L’any 938 el lloc de “Vineoles” apareix en el precepte de Lluís d’ultramar de reconeixença de les possessions del monestir de Ripoll. La parròquia com a tal, és constatada ja des de l’any 925, en el moment que el bisbe Jordi de Vic cedí al monestir de Ripoll el domini de l’església i parròquia de Sant Martí de Vinyoles, que en l’aspecte civil depenia del castell de la Guàrdia de Ripoll. 

L’any 982 es confirma l’existència de la parròquia de Vinyoles en un reconeixement de propietats del monestir ripollenc. La parròquia de Sant Martí de Vinyoles torna a aparèixer en tres llistes parroquials del bisbat de Vic realitzades entre 1026 i 1154. 

La vida parroquial durant l’edat mitjana degué continuar parella a les altres possessions de Ripoll, i la seva vitalitat, relativa, es feu palesa al segle XVIII, quan, a partir de l’any 1703, fou reformada profundament amb l’afegitó de dues capelles, i posteriorment el campanar, la sagristia i noves capelles, malgrat que la seva població no passà mai de les quinze famílies, incloses les tres de la seva sufragània de Santa Maria de Tremolosa. 

Com s’ha dit anteriorment es tracta d’un temple molt modificat per l’additament de les capelles laterals, una sagristia i un campanar que descansa sobre l’absis. Originàriament l’edifici devia esser d’una sola nau, coberta amb volta de canó seguit i absis de planta semicircular, avui mutilat per la sagristia i l’escala de la torre-campanar. 

Com a elements arquitectònics singulars entre els paraments, només queda una finestra absidal de doble esqueixada, força malmesa i la porta a la façana de ponent, coberta amb una arquivolta senzilla.

 
Els paraments inferior de la nau estan enguixats i per fora arrebossats , la qual cosa fa que l’aparell només visible a la parta i a l’absis on s’aprecien uns carreuons col·locats en filades ordenades, ben tallats i units sense, en treballs, morter de calç que els travi. 

Un jove rector de Matamala, Pere Fradera, impulsà la recuperació d’aquesta ermita, dirigint un equip de voluntaris que treballaven fins i tot amb la participació d’estrangers.
L’any 1927 ingressà al Museu Episcopal de Vic una biga de baldaquí  procedent d’aquesta església.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 25 d’agost del 2015

SANTA MARGARIDA DE VINYOLES. LES LLOSSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

En la nostre afició, moltes vegades tenim sort del nostre mitja de transport, i en aquesta ocasió ens va mostrar el seu valor. Per tant hem d’agrair-li, apreciat 4x4, la seva col·laboració. 

 
Visitàvem en el terme municipal de Les Llosses l’església de Santa Margarida de Vinyoles situada en un pujol, a 1206 m. alt) de la serra del mateix nom. 

A la consulta etimològica del significat del nom el diccionari Alcover-Moll en dona aquesta definició. : De Vinyoles ens remet a Vinyola: Del llatí vineola, “vinya petita”.
 


El santuari de Santa Margarida ha esta considerat com la capella de l’antic castell de la Guàrdia de Ripoll, el lloc del qual es troba al peu del conjunt del santuari. 

Sembla que ja existia el segle XIII, però si la identificació anterior és correcta, deu ser força més antic. En el meu recull em surt una data d’una altre font que parla de 1208. De tota manera, sabem de cert que existia amb anterioritat a l’any 1324.

L’edifici actual fou bastit després de l’any 1854, englobant i substituint l’anterior edifici, com a resultat d’un vot popular fet durant l’epidèmia d’aquell any, tal com consta en la inscripció que hi ha a la porta.  

La petita església romànica queda annexionada a unes altres construccions de diferents èpoques, la de l’albergueria i la nova església, i ocupa l’extrem sud oriental del conjunt. 

La part romànica del santuari és una sala de planta lleugerament  trapezoïdal, sense absis diferenciat , amb una finestra d’esqueixada simple en el frontal del presbiteri i una altra de doble esqueixada a la façana de migjorn, on també hi ha la porta, d’arcada adovellada, amb grossos carreus.  

L’edifici actual és  d’una planta rectangular, molt modificat, amb una nau sobrealçada i coberta amb volta de canó, amb l'interior en disposició abarrocada i amb motllures de guix, i un campanar de torre posterior. Té afegit a una banda la sagristia i l'altra l'antiga casa d'ermitans.    

 
Durant força temps, tant el santuari com la residència foren abandonats, però al principi dels vuitanta, gràcies a la iniciativa del rector de Matamala, s’endegà una restauració que representà el cobriment del sostre amb una falsa volta, la reconstrucció del campanar i diverses reformes a la residència.
 
Santa Margarida de Vinyoles és una església inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 22 d’agost del 2015

SANT VICENÇ DE MAÇANÓS.LES LLOSSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Baixàvem per la carretera de Les Lloses en direcció a Berga quan en una entrada del camí ens sorprengué veure una església. Immediatament vam aturar el cotxe i ens ficàvem pel camí. Pocs metres després ens aturàvem en un petit grup de cases i visitàvem l’església.  Al costat de l’església hi havia un rètol que senyalitzava la domus de Maçanós.
 


Hom creu que la primitiva església, coneguda des del 982, es trobava en un dels puigs propers al mas Maçanós. Depenia del monestir de Ripoll, i abans de ser sufragània de Matamala ho fou de Sant Esteve de Comià (1607). El seu terme ja havia format una quadra civil sotmesa a Ripoll abans que el monestir adquirís la jurisdicció de tot el terme de la Guàrdia. A l’indret del mas Maçanós, documentat l’any 982, hi hagué una domus o casa forta, solar d’un antic llinatge dels cavallers, els Maçanós, documentat els segles XIII i XIV, com a feudataris del castell de la Guàrdia i del de Palmerola.
 
Aquesta domus en els seus orígens va estar habitada per nombroses persones, trobant a l'any 1173 el primer representant de la família Abernat de Maçanós. Essent Ramon de Maçanós, el jutge de Matamala durant l'any 1285. Gràcies al seu estatus, posseïa moltes propietats per les que els seus habitants pagaven un cens anual amb especies com el blat, carn, formatge, etc..., que només constituïa un preu simbòlic per recordar qui era el senyor de les terres, aigües i molins. Actualment és una casa rural. 

L’església del segle XVIII i estil barroc, és un edifici de planta rectangular, amb una sola porta d'accés des de l'exterior, sobre la que hi ha un petit ull de bou. A la banda d'esquerra del presbiteri, una altre porta condueix a la sagristia amb  llinda de pedra treballada, mentre la resta de murs, en pedra grollera, es troben arrebossats.  

La coberta a dos aigües està formada per cabirons de fusta i teula àrab, essent l'interior de la nau decorat amb una cornisa i una falsa volta de canó feta de maons arrebossats amb dibuix de carreus.  

La volta és reforçada per nervis d'obra en forma d'arcs, que es recolzen sobre falsos capitells. Els murs van ser repicats per deixar vista l'obra en pedra, segon és de moda en algunes restauracions.
 


Sobre la porta d'accés existir un petit cor de cabirons, llates i barana de fusta, i a l'exterior un petit campanar es troba al cantó esquerra de la façana, servint de prolongació a aquella. 

Davant del temple un petit cementiri, amb tan herbei que quasi tapava  el fossar.  

L’antiga parròquia de Sant Vicenç de Maçanós, des de fa segles és sufragània de la de Matamala, a causa del seu escàs poblament (tres famílies 1686).  

Sant Vicenç de Maçanós està inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 20 d’agost del 2015

SANTUARI DELS OMS. SANT JAUME DE FRONTANYÀ. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem el Santuari dels Oms, situat a poca distancia de Sant Jaume de Frontanyà i fàcil d’accedir per una pista cimentada. Al seu costat una ferma casa de pagès reconvertida actualment en casa de colònies.
 


El santuari (la Mare de Déu dels Oms) és situat a 1 180 m alt., en un coll que separa les aigües de les rieres de Merlès i de Borredà.  

El santuari és un edifici del segle XVIII construït sobre una base romànica del segle XIII. Entre els anys 1410-1411 hi han notícies històriques referents a diferents llegats. L'any 1785 s'acabà la construcció actual. 

És una edificació aïllada situada en un amplia collada i carena coberta de prats, en un paratge compartit per la casa de pagès. És un temple d'una sola nau amb capelles lateral i un gran presbiteri de secció quadrada, coronat amb un llanternó, on s’hi troba el cambril de la Mare de Déu

La façana principal, orientada a migdia, té una àmplia porta de mig punt dovellada i un senzill òcul circular. Al costat de la façana principal s'aixeca un esvelt campanar de planta quadrada amb pinacle.  

L'exterior arrebossat amb teulada de teules aràbiga.  

La porta de fusta de la sagristia és d'un sol batent que gira sobre un sol eix i obre només en un sentit. Està ricament decorada amb tons de blau, vermell i daurats. La part de dins de la sagristia està força malmesa. Possiblement la porta pertany a l'ampliació feta al segle XVIII.  

El temple fou cremat en iniciar-se la guerra civil de 1936-39; s’explica però que se'n pogué salvar la imatge de la Mare de Déu.  

La Mare de Déu dels Oms és una imatge romànica per a uns i gòtica per altres. Està força restaurada i es representada asseguda amb les mans obertes i col·locades una a cada costat del seu fill que té assegut sobre els genolls.  

També hi ha pintures murals que decoren tot l’interior del santuari i que son l’únic exemplar a la comarca de pintura mural, que representen la gran processó feta l’any de la gran plaga de la llagosta que tanta desolació reportà als pagesos de Sant Jaume en veure destruïdes totalment les seves collites.

 
La imatge de la Mare de Déu és advocada per a les trencadures i les malalties del bestiar. 

S’hi celebra l’aplec del dilluns de Pasqua Florida. 

El santuari dels Oms està catalogat com a Bé Cultural d’Interès local. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 18 d’agost del 2015

SANT JULIÀ DE COSP. PALMEROLA. RIPOLLÈS

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Aquesta vegada ens hem quasi perdut per les oblidades terres del terme municipal de Palmerola. L’església de Sant Julià de Cosp es troba en un apèndix d’aquest municipi, però envoltada completament per terra berguedana pertanyen als termes de la Pobla de Lillet, Sant Jaume de Frontanyà i Castell de l’Areny.
 

Situada dalt d’un cingle de la serra del Catllaràs domina les valls que l’envolten. 

La recerca etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: incerta. Probablement d'algun nom propi pre-romànic. En llatí es troba el gentilici Cospius (Thes. L. Lat., Onom. ii). 

Sant Julià de Cosp malgrat pertànyer al terme de Palmerola sempre fou una església vinculada a Sant Jaume de Frontanyà. Formava part del comtat de Berga i, per tant de la jurisdicció del bisbal d’Urgell. 

El lloc de Cosp és esmentat ja l’any 880, quan el prevere Ariulf donava les seves possessions de la vall de Brocà i les viles de Cerdanyola, Riutort, Brocà i Cosp al monestir de Santa Maria de Ripoll. A desgrat de la citació cal pensar que la distància del lloc de Cosp de la vall de Brocà fa suposar que es tracta d’un lloc diferent.
 
 
El 22 de setembre de l’any 881 Sòria i el seu fill Ramió  vengueren una peça de terra i diferents animals, al pagus de Berga, al lloc anomenat Cosp. 

Terres del lloc de Cosp foren cedides pel comte Guifré, al comte Oliva i Bonfill, al monestir de Sant Pere de Camprodon, car l’any 1017 el papa Benet, en la confirmació al monestir de les seves possessions al comtat de Berga, esmenta masos al lloc de Cosp, Arderiu i Gardilans. El monestir de la vall de Brocà, Sant Llorenç prop Bagà, rebé importants donacions al lloc de Cosp entre els anys 1026 i 1052.
L’església de Sant Julià és poc documentada, però la seva advocació ens remunta als segles del pre-romànic. La primera església de Cosp devia ser parroquial, però lligada estretament a l’església veïna de Sant Jaume de Frontanyà, que fou consagrada l’any 905. Depenien d'ella tres masos molt aïllats degut a les condicions del terreny. 

 
El primer edifici pre-romànic de Sant Julià degué desaparèixer en els curs de les múltiples modificacions al llarg dels segles. La primera menció concreta de l’església és de l’any 1187, quan Ponç de Guàrdia, per remei de la seva ànima, la dels seus pares i parents, ofereix al monestir de Santes Creus  i el seu abat Hug, el mas de Cosp, situat a la parròquia de Sant Julià de Cosp, amb totes les seves pertinences. 

L’església era servida per un canonge de Sant Jaume de Frontanyà, i la documentació fins el segle XIV l’esmenta com parroquial, a pesar que no hi consta en la visita al deganat del Berguedà de l’any 1312; es podria explicar atenent la seva vinculació amb el monestir de Sant Jaume.
 

Aquesta vinculació encara tenia lloc després de l’any 1593, quan Sant Jaume de Frontanyà passà a ésser possessió del recent bisbat de Solsona. Fins i tot els drets de Sant Julià li pertanyeren fins al final del segle XVIII. 

L’edifici és d’una sola nau, de planta rectangular, coberta amb volta de canó seguit, bastant apuntat, coronat vera a llevant per un absis semicircular, que és cobert amb volta de quart d’esfera.  

L’entrada al absis es fa a través d’un arc triomfal que forma un plec que encaixa aquest cos d’edifici amb la nau. 

La porta d’entrada és troba oberta al mur de migjorn de l’edifici. És coberta amb dos arcs adovellats en degradació i no té cap ornament. Una escala de pedra permet accedir a l’interior del temple situat en un pla més baix. 

Disposa de dues finestres de doble esqueixada, una a migdia i l'altra a l'absis, en força mal estat. Són els únics elements que donen llum dintre la nau.
 

Es tracta d’un edifici de bones proporcions. Sobre el mur de ponent hi ha una campanar d’espadanya, de dos ulls, molt  alt i ample.

La coberta ha esta feta amb llosses de pedra, parcialment recoberta amb teules de ceràmica sobre una volta bastant deformada i esquerdada. 

Al costat de ponent és veuen els forats de les bigues que devien aguantar un cor, ara totalment desaparegut. 

En l'actualitat es troba sense culte i serveix de cort pels ramats transhumants, que a l'estiu pasturen per aquests rics prats. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
 


Curiosament Catalunya Romànica parla del mal estat de l’edifici i de fer alguna intervenció per conservar-lo, no creiem que en el pas dels trenta anys de separació de les visites s’hagi fet cap però continua dalt del cim guaitant el pas del anys.  

Potser en algun moment ploràrem la seva caiguda. L’edifici amb el seu gran  campanar i la seva situació dalt del cingle són agradables de veure.  

Malgrat l’arribar-hi és una mica costós. Potser tampoc era el millor camí el seguit per les nostres cames. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 15 d’agost del 2015

SANT MARTÍ DE FORNELLS DE LA MUNTANYA. TOSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS.  

Seguint el nostre recorregut per la comarca del Ripollès aquesta vegada visitaven el poble de Fornells de la Muntanya  i la seva església sota l’advocació de Sant Marti.

 
Fornells de la Muntanya és un bonic i esgraonat poble (26 h. 2009) , en plena vall de Toses a 1280 m. alt., a l'esquerra del riu Rigard. El veïnat es troba a mig camí entre Planoles i Toses. Antigament, en aquest veïnat, hi havia hagut la casa comunal de la baronia de Toses. Sembla que l’establiment de Fornells té el seu origen en el refugi hivernal dels habitants de Dòrria, que enlairada, és a l’hivern molt freda i ventosa, contràriament a Fornells, que està més a raser del fred i el vent, i on l’activitat no queda absolutament paralitzada a l’hivern.  Actualment és una entitat local menor amb junta administrativa pròpia.
 


A la recerca etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: forma plural de fornell. I com això no ens va satisfer suficientment vam cercar també fornell amb aquesta nova solució.: del llatí furnellu, dim. de furnus, ‘forn’.  

La primitiva església parroquial de Sant Martí de Fornell de la Muntanya es troba a la part alta. No s’ha pogut recollir cap dada històrica relativa a aquesta església. només es pot dir que és sufragània de la de Sant Víctor de Dòrria, el que estaria justificat pel suposat origen de la població.

De l’edifici primitiu resta només una petita nau coberta amb volta de canó seguit, amb un arc toral al lloc que donava a l’absis. A causa d’una ampliació que fou duta a terme al costat de llevant d’aquesta nau, molt més ampla que aquesta, la capçalera primitiva del temple desaparegué. Actualment darrera el presbiteri hi ha la sagristia construïda sota el campanar. 

La seva imatge rústica i enlairada es veu reforçada per la graciosa escalinata a la façana oriental i pel robust campanar de cadireta. 

La porta d’entrada, coberta amb un arc adovellat, és oberta a la façana sud-oriental i encara serveix d’accés al temple. L’única finestra que té aquesta edifici és de doble esqueixada i dóna a la façana sud-occidental. 

La coberta està feta amb lloses de pissarra i l’aparell, al lloc on el deixa veure l’arrebossat , és molt irregular, fet amb pedra llicorella. 

 
L´interior està totalment arrebossat. La barana del cor, de ferro forjat, pot donar la data del segle XVIII, i hom pensa que la construcció del qual correspon amb l´ampliació de l´església. 

 
L’edifici es troba en bon estat de conservació . Hom diu que abans d’ésser-hi feta la pavimentació, encara eren visibles els fonaments de l’absis.
 
En el seu estat actual, es fa difícil aventurar una datació, puix d’irregularitat del seu aparell podria fer pensar en una data força avançada. No podem descartar tampoc una cronologia dintre el segle XII, expressada en les seves formes més rurals i arcaïtzants.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 13 d’agost del 2015

SANT ESTEVE DE VALLESPIRANS. LES LLOSSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

L’entrada a la pista, asfaltada en un principi, està força ben indicada a la carretera. Però ja més amunt la pista esdevé de terra, segons dades és l’antic camí ral a Ripoll, i finalment gràcies a un altre indicador,  seguíem i pujàvem per un camí força emboscat fins a l’església de Sant Esteve. Visitàvem el lloc, l’església, la casa anomenada la rectoria i el puig de la Creu des d’on hi ha una bona visió panoràmica del terme de Les Llosses i el seu entorn. Vam fer una agradable conversació amb els estadants que ens van donar forces explicacions i també ens van mostrar diferents punts a visitar. 



A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: forma plural de vallespirà, aplicada com a topònim per tractar-se d'un llogaret poblat originàriament per gent del Vallespir. 

L’església de Sant Esteve de Vallespirans es dreça dalt d’una petita serra, a 886 m d’altitud, al sector muntanyós del NE del terme, a la partió d’aigües entre la riera de les Llosses i la riera de Vilardell o de Carnalets. Des de la seva situació corona les poques masies més o menys disperses del seu terme. És una petita parròquia rural que arribà a tenir un màxim de 19 famílies a mitjan segle XIX i que el 2005 tenia 41 h.
 


L'església parroquial de Sant Esteve de Vallespirans apareix citada en un llistat d'esglésies del bisbat de Vic fet entre els anys 1026 i 1050 amb la denominació de “Valle espirans”. Posteriorment l’any 1154 surt esmentada en altres documents amb les variants etimològiques de “Valle espiranis” i “Valle spirans”. 

En 1123 apareix documentada com una possessió de Santa Maria de Ripoll i estava situada dins el terme del castell de la Guàrdia de Ripoll.  La seva pertinença a aquest monestir es veu repetidament confirmada en diferents documents i èpoques. L’any 1260, en el breu del papa Alexandre IV. L’any 1312, en la sentència favorable al monestir i en contra del bisbat de Vic.  per això el bisbe de Vic, Berenguer, declarà al legats pontificis que l’abat de Ripoll tenia la provisió i domini en aquesta parròquia. També en un document de permuta de l’any 1351, consta que l’abat de Ripoll confirma la transacció realitzada entre Romeu Cabot i Ramon de Tilia, per raó de domini.
 


Edifici era inicialment romànic. El temple que veiem en l'actualitat respon a la important reforma feta en el segle XVIII. L'absis romànic fou reemplaçat per un presbiteri rectangular, i és feu una nova porta, que duu la data de 1759, i també va construir-se el campanar de torre, baix i massís.

L'església té una sola nau, a la que se li ha canviat l'orientació, doncs el presbiteri es troba en el costat de ponent. Les restes més evidents de l'antic temple les trobem en els murs de tramuntana i el de ponent.  Aquest reforçat amb contraforts, deixa veure l’obra romànica del segle XII. Sota l'arrebossat s'entreveuen fileres de carreus. 

L'església és envoltada pel clos del cementiri. 

El dia de la Santa Creu els antics feligresos de Vallespirans pujaven als Munts d’Arquers, on hi havia un antic pedró, i des d’allí es beneïa el terme i es donava als assistents un pa de lliura de caritat.
 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 11 d’agost del 2015

SANT CRISTÒFOL DE VENTOLÀ. RIBES DE FRESSER. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Una vegada més voltàvem pel Ripollès, i en aquesta ocasió visitàvem un bonic poble dalt de tot d’una enrevessada carretera, però sincerament val la pena pujar-hi.

 
Ventolà és un poble( 36 h. 2009), situat al vessant meridional de la serra Estremera i de la serra del Far, a 1.300 m. alt., damunt la vall del Rigard. Quasi a dalt de tot hi ha l’església romànica sota l’advocació de Sant Cristòfol. 

Consultat el diccionari Alcover Moll sobre la seva definició etimològica ens dóna aquesta resposta.: d'una forma llatina vg. *ventŭlānu, ‘exposat al vent’. El topònim de la Vall de Ribes apareix escrit Ventolanus l'any 982 (Alsius-Pujol Nom. 248). 

Les primeres notícies relatives a l’església de Sant Cristòfol de Ventolà són del segle XIII (1279-1280). Amb tot devia existir de molt temps abans, puix que la vila o lloc de Ventolà surt esmentat des de l’any 982, quan el rei Lotari en confirmà per un precepte a l’abat Sunifredde Ripoll les seves possessions, entre les quals “in valle Petrariensi”. “in Ventolano, cases et terres, vineas”. Aquest esment torna a ésser confirmat l’any 1011 a la butlla del papa Sergi IV al monestir de Ripoll.

 
Les notícies directes sobre l’església són ja constants des de les visites arxiepiscopals  dels anys 1312 al 1325. 

L'església, d'una sola nau, molt llarga, coberta amb volta de canó i reforçada per tres arcs torals. Està orientada de llevant a ponent i té la capçalera amb absis semicircular, el qual s’obre a la nau amb un simple plec que fa la gradació d’amplades.  

També té la porta oberta en el parament sud de la nau i al fons de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada. A la façana de ponent hi ha un òcul de construcció posterior. 

Sobre les façanes de ponent i migjorn, de forma excèntrica, hi ha situat damunt la volta, un petit campanar de torre de planta quadrada, de coberta piramidal, amb un sol nivell de finestres, en arc apuntat, molt esveltes, obertes a cadascuna de les quatre façanes.
 
 
Se sap que al llarg del temps ha estat modificada, si bé d'aquestes modificacions, només en resta el campanar, (segle XVII-XVIII?). Modernament, entre els anys 1975 i 1984 va ésser restaurada pel Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Girona, sota la direcció de l'arquitecte Joan Mª de Ribot, recuperant tota la seva estructura originaria romànica, i en desaparegué qualsevol resta del passat proper. Entre elles es va eliminar una capella abans afegida. S'ha repicat tot l'arrebossat, com és moda, i s'ha afegit un porxo de tradició neomedieval.
 
Com era la migdia vam aprofitar per fer un refresc al restaurant de la plaça gaudint de l’entorn del poble. 

Text i recull dades. Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 8 d’agost del 2015

MARE DE DÉU DEL CARME DE NEVÀ. TOSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Després de visitar les restes de l’església de Sant Cristòfol a Nevà, situada a dalt del poble, els nostres ulls albiraven un bell campanar que sobresortia de les teulades del poble. Com el nostre desig és conèixer no ens va quedar més remei que baixar, nosaltres ho van fer a peu, però hi ha altres variants més còmodes.

 


Aquest és un temple de belles proporcions, que al segle XVIII va passar a ser l’església parroquial en substitució de la de Sant Cristòfol. 

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
El seu harmònic campanar i la senzillesa de formes fan d’ell un edifici completament integrat en el paisatge rural i bucòlic de Nevà.
 
Podem observar aquesta enigmàtica creu a la façana de la església de la Mare de Déu del Carme, al costat dret de l’entrada al temple. També hi ha una creu en baix relleu damunt la porta del campanar datat segons el gravat de sobre la porat del campanar l’any 1906. Popularment es creu que prové de les runes presumiblement càtares dels afores del poble.

A l’interior podrem veure un dels rars exemples de decoració litúrgica del segle XVIII que resten a la Vall de Ribes. 

Aquest església cada any acull concerts del cicle anomenat “Romànic en Viu” 

No he trobat cap dada més, això que m’hagués agradat ja que el lloc és molt agradable, ben urbanitzat i cuidat amb condícia. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dijous, 6 d’agost del 2015

SANT CRISTÒFOL DE NEVÀ. TOSES. RIPOLLÈS

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Retornant al nostre quefer habitual aquesta vegada visitàvem el poble de Nevà i les ruïnes de la seva església sota l’advocació de Sant Cristòfol. Actualment només són unes restes, les primeres filades del absis, possiblement l’arcada d’una porta i una part de la torre campanar. Situat tot això en l’àmbit de cementiri.
 
 
Nevà és un bonic poble (49 h. 2009) situat a 1 256 m alt., damunt la riba dreta del Rigard, al sector sud-oriental del terme. És l’únic municipi que es troba a la banda oposada de la vall. Actualment és una entitat local menor amb junta administrativa pròpia. 

Les restes de l’antiga església està situada en la part més alta del poble.  

El poble de Nevà , que històricament estigué sempre unit a Toses, encara que gaudia d’autonomia parroquial és esmentat ja a l’acta de consagració de la Seu de l’any 839, amb el nom de “Nevano”. Cosa que indica que clarament ja existia al final del segle X. 

La seva aparició en la documentació va sempre lligada a la del veí poble de Dòrria.

 
Al final del segle XII, el lloc era propietat d’un petit noble anomenat Hug de Nevà, acusat d’ésser un heretge càtar. Alguns cavallers cognominats Nevà apareixen com a feudataris de la vall de Toses.  

És desconeix l’evolució i vicissituds  d’aquesta església, que al segle XVIII fou abandonada per trobar-se en estat ruïnós, i la parròquia es va traslladar a una església nova dedicada a la Mare de Déu del Carme, situada dins el nucli de població.  

Les ruïnes d’aquesta edifici consisteixen en el murs de l’absis fins el nivell de l’arrencada de la volta, visible des de l’interior, ja que la part de fora és colgada de terra, i un campanar de torre quadrada d’un pis de finestres i sense coberta. Des d’aquest punt es dominen la vall del Rigat i les faldes de les muntanyes que hi ha sobre Neva i és probable que el campanar complís  també una finalitat defensiva.
 


L’aparell de carreus que es veu a l’interior de l’absis és molt regular i ben arrenglerat i s’adiu perfectament amb el tipus de parament comú en l’arquitectura del segle XI i part del segle següent, en edifici rurals que conservaren la tradició tecnològica del segle anterior.   

Una vegada més un lloc i una part de la nostra Història majoritàriament desconeguda. Quants indrets a descobrir! 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.