dissabte, 15 de juliol del 2017

CASTELL DE FLOREJACS. SEGARRA

DETALL D’UN DORMITORI
 
El cos ens ho demana,

l’esperit i la ment també,

tot plegat ens manca,

un xic de lleure. 

Tal vegada

ens convé reflexionar

en recerca de noves idees o,

potser millorar, les seguides

fins ara. 


Si no hi ha cap contratemps fins el 14/08/2017. 

Bones vacances i gaudiu de l’estiu. 

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

divendres, 14 de juliol del 2017

SANT LLEÏR DE CASAVELLA. LA PEDRA. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS 

Aquesta església era dins l’antic terme del castell de la Pedra, dins el terme parroquial de Sant Sadurní de la Pedra. No degué passar de capella dependent del monestir dde sant Llorenç de Morunys.
 
 
Les primeres noticies es troben a l’acta de consagració del 1040 del monestir de  Sant Serni de Tavèrnoles, en la qual apareixen com a propietaris del monestir diverses esglésies de la vall de Lord i entre les quals hi ha Sant Lleïr. Aquesta vinculació és degué produir a través de la dependència del monestir de Sant Llorenç de Morunys , que també era vinculat des del 1019. L’any 1064, també es citada com a afrontació de l’església de Sant Serni de Vilamantells.
 
Està situada a 987 m. d'altitud a la falda del vessant nord del turó de Sant Lleïr, entre el torrent de la Barata (a l'est) i el Cardener (a l'oest). Sota mateix de l'ermita (a uns escassos 30 m. cap a la banda de llevant s'hi aixeca la masia de Cal Calat i 230 m. cap al nord-oest, a l'altre costat d'unes feixes que davallen cap al Cardener i actualment dedicades a prats, la masia de Casabella.
 
 
L'ermita consta de l'església pròpiament dita, un porxo i un cementiri. El cementiri és al nord del recinte i és clos per un mur de pedra sense cap porta ni cap altra mena d'obertura d'accés. El terra és cobert d'herba, hi creixen dos roures jovencells i no s'hi aprecia cap sepultura. 

El porxo, amb coberta de teules i inclinació cap al nord, s'obre cap al cementiri mitjançant tres arcs apuntats amb grans dovelles. Aquests arcs es pot dir que arrenquen del terra, ja que els pilars que els suporten són pràcticament inexistents. A la banda est del porxo hi ha una porta que s'obre a l'exterior i que és l'únic accés al recinte. A la paret oest hi ha una finestra d'arc de mig punt esculpit en una única pedra. Al terra del porxo i sota d'aquesta finestra hi ha una làpida d'un sepulcre amb la següent inscripció: VAS DEL RND. IOAN BELLA RECTOR DE LA COMA MORT LO ANY 1679.

 
Inicialment l'església, orientada a l'est, era d’una sola amb volta de canó i sense absis diferenciat. Al segle XIII fou ampliada amb les dues capelles laterals. Tant la nau com l'absis són coberts amb volta de canó. El parament és de pedres escairades a cop de maceta i disposades en fileres. Suportat directament per la façana oest hi ha un campanar d'espadanya amb dos ulls d'arc de mig punt adovellats i sense cap campana.  

Certes dades ens diuen que en cert moment va ser canviada la situació de la portalada. La portalada és l'element més destacable de l'edifici. És a la façana nord, sota el porxo. Té un arc de mig punt format per vuit grans dovelles. Cada un dels dos pilars que el suporten està format per sis carreus. El carreu superior de cada pilar, d'una alçada força superior als altres cinc, té una imposta formada per una pedra trapezoïdal amb bisell i està ornamentat per unes escultures.

 El grup escultòric del carreu de la dreta consta de tres personatges que se'ns presenten aixoplugats sota la imposta i drets damunt una mena de postada o lleixa. Les tres figures són de mides similars. 

La del mig apareix vestida de sacerdot amb roba talar i capa pluvial. Té el braç dret alçat amb la mà no se sap ben bé si en posició de beneir o d'agafar-se la capa mentre que la mà esquerra li reposa sobre la cintura. De sota la roba talar en surten els paus calçats amb sabates acabades en punta i es cobreix amb una caputxa. 

Les dues figures que el flanquegen porten una túnica curta fins a sota el genoll cenyida a la cintura amb un cinturó força ample i gruixut. Se'l veuen part de les cames tot i que no pas esculpides amb prou detall per a saber amb què les duen cobertes. Més que no pas amb mitges sembla que vagin calçats amb botes de canya alta i també acabades en punta. Ambdós personatges duen també una mena de caputxa similar a la del capellà però, a diferència d'aquest, no duen capa. 

El personatge de la dreta sosté, amb la mà dreta, un utensili format per un pal amb el qual sembla una mena de plomall al seu extrem i que bé podria representar un aspersori d'aigua beneita mentre que la mà esquerra reposa sobre el seu pit. 

La figura de l'esquerra sosté una mena de petita cistella amb la mà dreta per bé que si el que porta el seu company és un aspersori, el que duu aquest segon personatge podria ser molt bé el calderer de l'aigua beneita. La mà dreta també és sobre el seu pit tot i que més que en actitud de repòs sembla sostenir amb ella un objecte allargat i pla talment com una mena de capseta.

 
El grup escultòric del carreu de l'esquerra està integrat per quatre figures: dos homes (a ambdós costats), un Agnus Dei i una serp (ambdós al centre del grup amb la serp dessota l'Agnus Dei per bé que sense entrar en contacte). Els homes van vestits amb una túnica curta fins a sota el genoll similar a la dels dos escolans de l'altre grup escultòric per bé que en aquest els plecs de la faldilla estan força més treballats. Aquí també duen les túniques cenyides amb uns cinturons molt similars als dels escolans. Les cames i peus també tenen el mateix disseny tot i que en aquest grup el personatge de la dreta mostra les cames fragmentades i els peus han desaparegut. A diferència dels escolans, aquests dos homes van amb el cap descobert i mostren una cabellera llarga fins a l'alçada del coll que els hi tapa les orelles. 

El personatge de la dreta del grup sosté per l'empunyadura un objecte llarg i punxegut que li penja davant la falda de la túnica. Es creu que aquest objecte és una espasa. 

El personatge de l'esquerra del grup també sosté (amb les dues mans i a l'alçada del pit) un altre objecte allargassat (si fa no fa com la suposada espasa tot i que no tan gruixut) que en el seu extrem superior acaba amb un parell d'ales similars a un llibre obert i que a s'apunta que podria ser una clau. Aquest personatge de l'esquerra del grup està dempeus damunt d'una petita lleixa, detall que possiblement també presentava l'altre personatge, tot i que ara no es pot apreciar a causa de la ja esmentada fragmentació que presenten les seves extremitats inferiors.
 


La serp, ubicada de perfil, té el cap contactant amb la cama dreta del personatge que porta l'espasa i presenta el terç posterior del seu cos doblegat damunt del segon terç. Es considera que està mossegant la cama del cavaller armat mentre que s'interpreta que aquest s'hi enfronta amb la seva espasa. 

L'Agnus Dei, també ubicat de perfil com la serp de sota, té el cap girat i mira el cavaller armat amb espasa. No se li distingeixen les dues extremitats anteriors però si les posteriors. Damunt el llom i fent la impressió que està situada darrere del seu cos, en sorgeix una creu lleugerament inclinada cap a la dreta. 

A banda i banda de l'intradós de l'entrada i als mateixos carreus on hi ha esculpits els grups escultòrics descrits hi han dos cercles de la mateixa mida situats l'un damunt de l'altre. Al cercle superior hi ha una flor de sis pètals i al cercle inferior un card que representa el senyal heràldic dels Cardona. 

Sant Lleïr de Casavella (escrit també Casabella) és un monument protegit dins l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

dimecres, 12 de juliol del 2017

SANT PONÇ DE PRADES DE LA MOLSOSA. SOLSONÈS.

TERRES DEL SOLSONÈS 

Prades és una de les tres entitats de població del municipi de La Molsosa. El terme abasta la part nord-oriental del sector de llevant del municipi que està situada entre la Serra del Pal al sud i el terme municipal de Pinós, al nord.  

El petit poble de Prades(35h. 2009/800 m. alt.) guarda l’estructura de poble antic amb clos medieval, carrerons estrets i tortuosos amb passos coberts que condueixen a la plaça major.  

El seu nom prové del llatí “prata” que evolucionà en prada que significa camps d’herba. 

La primera referència documentada del lloc que s'ha trobat fins ara correspon a un contracte de compravenda de l'any 987. En aquella època el lloc pertanyia al castell de Castelltallat. 

L'església, dedicada a Sant Ponç, és del segle XII però dins la tradició de l’arquitectura del segle XI. Es troba documentada des de l'any 1040 entre les possessions de l'església de Sant Vicenç de Cardona constant ja com a pertanyent al terme de la Molsosa. 

Consta de dues naus, una de tradició romànica amb algun element pre-romànic – com són les creus dibuixades a les pedres – i l’altra, comunicada per grans arcades, del segle XVII. Malgrat les modificacions que ha sofert l’edifici, la façana sud correspon a l’original on s’hi obre la porta d’arc de mig punt adovellat.

 

El campanar porta inscrita la data de 1878.  

Al seu interior hi ha tres valuosos altars barrocs, també del segle XVII. El major, dedicat a Sant Ponç, el de Sant Abdó i Sant Senén —molt venerats al lloc—, tots dos amb notables relleus esculpits i valuoses imatges, i el del Roser, d'escultura i taules pintades, que data de 1679 

Davant de l'entrada del cementiri vell hi ha la creu del captaire. És una creu de l'any 1953 esculpida en pedra amb una curiosa història. Per aquella època va comparèixer al poble un captaire malalt. Durant uns mesos va estar convalescent en una cabana mentre era cuidat i atès per la gent del poble. Un cop va sentir-se curat, en agraïment a l'acolliment i atencions que generosament li havien donat els veïns, va manifestar que els hi volia regalar una creu que tenia a Biosca a mig esculpir. Els veïns van ajudar-lo a anar-la a buscar tot pensant-se que es trobarien amb una senzilla creu obra d'un afeccionat però la seva sorpresa va ser gran en veure-la doncs a primer cop d'ull hom s'adonava que aquella escultura no era en absolut una obra d'afeccionat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 7 de juliol del 2017

SANTA MAGDALENA DEL CASTELL DE CONAT. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT 

En la nostra ruta per terres del Conflent, en arribar a Conat, visitàvem l’església de Sant Joan. Aleshores, ens adonàvem de l’existència d’una segona església dalt del barri de castell, l’església de Santa Magdalena, dita del castell de Donat. Com la pujada és costeruda fotografiàvem l’edifici des del barri de baix.



La consulta etimològica al DCVB ens fa aquesta definició.: un doc. de l'any 1186 ja parla del «castellum de Chonato» (Vidal Guide 264). 

Les primeres noticies del lloc i els senyors de Conat són de final del segle XI. Segons dades del castell al sector més alt hi ha les restes de la torre sobirana, al replà intermedi , una gran construcció interna i a l’espai més baix, la capella de Santa Magdalena. 

De la capella es coneixen poques notícies del darrer quart del segle XIV. L’any 1375 Joan Maria d’Orbanyà, va fer una deixa a les capelles de  Santa Magdalena de Conat  i de Sant Serni d’Eroles. L’any següent, el 1376, consta que Joan Empeiris obtenia el benefici de la capella del castell de Conat. El 15 de juliol d’aquest any, Jaume Descamps, prior de Santa Maria de Cornellà, va fer una col·lació a favor del clergue esmentat de l’església o rectoria de Sant Jaume de Vilafranca. 
Santa Magdalena  és una esglesiola d’una sola nau i de planta rectangular, sense capçalera diferenciada, coberta amb volta de canó seguit. Els seus murs NE i SE s’integraven en el traçat de la muralla.

A la façana meridional hi ha la porta d’entrada. És molt simple, d’un sol arc de mig punt fet amb dovelles llargues i carreus grans, ben allisats però sense un perfecte escaire, tallats en pedra calcària. En aquest mateix hi ha una finestra petita i estreta i al centre del mur de capçalera una latra , aquesta més gran  i de doble esqueixada. A la part superior de l’esmentat mur de capçalera s’alça un campanar d’espadanya de dos ulls amb campanes. 

La planta rectangular d’aquesta esglesiola és originada probablement per la seva condició de capella del castell  i la seva situació en l’angle del recinte fortificat. 

Des de la nostra posició veiem que la capella ha estat reconstruïda. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 5 de juliol del 2017

SANT SEBASTIÀ (SANT ESTEVE) DE GLORIANES. CONFLENT. CATALUNYA NORD

PETJADES PEL CONFLENT

Glorianes és un municipi (19 h.2009) situat al límit amb els Aspres del Rosselló, constituït per les capçaleres de les rieres de Rigardà (anomenada també riera de Glorianes) i de les Croses, des de la muntanya de Santa Anna dels Quatre Termes (que corona el santuari d’aquest nom) fins a la serra de Miralles. El municipi inclou els antics llocs d’Arenyanes, el Mas de l’Alzina, Sofrunys i Foixà.


El poble (792 m alt) és en un coster, a la riba dreta de la riera de Glorianes.  


Les primeres referències del lloc de Glorianes són del començament del segle XI. A Gluvianas i en el lloc proper d’Arenyanes ( Arenianes) hi tenia alous l’abadia de Sant Miquel de Cuixà, que van ser confirmats en la butlla del papa Sergi IV l’any 1011. La història de la seva església parroquial presenta alguns punts foscos. Segons Albert Cazes l’església de Glorianes  s’hauria construït al segle XIV en substitució de la propera església de Sant Esteve de Sofrunys , citada des del 1261. Altres autors com Alart, Monsalvatge i Ponsich la consideren més antiga i addueixen un document de l’any 1265 que ja esmenta l’església. L’any 1329 també consta com església.

En aquesta temple havia estat important el culte a Sant Salvador, En època tardana va adquirir també la dedicació a Sant Sebastià , sense desplaçar a la de Sant Esteve. 

La consulta etimologia al DCVB, ens fa aquesta definició.: segons J. Coromines (Misc. Fabra 130), deu venir del patronímic llatí Claudiānis, la qual cosa sembla confirmar-se per la forma Glosianis que apareix documentada antigament i que seria la forma intermèdia entre la llatina i la moderna.

L’església és un edifici d’una nau rectangular sense capçalera diferenciada. Al costat de ponent té un cos és estret i força curt. Hi ha una capella afegida a cada costat, a l’extrem de llevant i una sagristia al nord. 

La nau, coberta amb un fustam sobre tres arcs de diafragma, és construïda amb un aparell de lloses petites, d’esquist, només trencades, que es disposaren generalment inclinades, sovint en curtes filades d’espiga i lligades amb abundant morter. Els murs es drecen damunt la roca natural. Al centre del mur oriental hi ha una petita finestra sagetera rectangular. El cos occidental, més estret, presenta un aparell encara més bast d’esquist sense fer espiga i de to irregular.  

A la façana de ponent hi ha una finestra gran i ampla, d’arc de mig punt. Al damunt s’alça un campanar d’espadanya de dos ulls, més modern o potser modificat. En el mur meridional hi ha la porta d’entrada que consta de dos arcs de mig punt en degradació, de dovelles curtes, fets  amb peces de marbre rosat ben tallades i amb el caire bisellat. A l’arrancada dels arcs hi ha una franja feta amb grosses toves de terrissa.

 La nau probablement és romànica o de tradició romànica , mentre que el cos més estret , amb la portada poden ser posteriors. 

L’església probablement era integrada en el castell de Glorianes del qual queden alguns indicis a l’entorn.   

Una cita popular diu: És com el campanar de Glorianes que espera, encara, les campanes o Fiert (orgullós) com el campanar de Glorianes. Al segle XVII o XVIII l'església de Glorianes tenia un campanar, molt alt, mes que es va esfondrar en poc temps, d'aquí les burles. Fins i tot hi havia una cançoneta infantil que cantava la mainada fent castells de cartes, la construcció essent vàlida si aguantava a la fi de la cantarella: Campanar de Glorianes qui t'ha fer pujar tan alt? - Els fadrins de Marqueixanes que me paguen el censal. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau