dimarts, 29 de setembre del 2015

SANTA LLÚCIA DE L’ABELLA. VILALLONGA DE TER. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Pujàvem pel l’antic camí de Camprodon, ara pista asfaltada, a Cerdanya i visitàvem el lloc i l’església sota l’advocació de Santa Llúcia.

 
El poblet de l’Abella està a uns 1250 m. d’altitud a la vora esquerra de la riera d'Abella, afluent pel sector de la dreta del riu Ter. És situat a ponent de la Roca de Pelançà i arrecerat a la serra de Sant Bernabé. L'any 2009 hi havia 56 habitants. Les cases estan distribuïdes de manera irregular i separades unes de les altres. És format per quatre grups de cases coneguts pel veïnat de l’Església o de la Plaça i pels veïnats de Dalt, del Mig i de Baix, moltes de les quals deshabitades, i dues fora del nucli, Can Robera i Can Gallina.  
La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: El nom topogràfic Abella, que Balari (Oríg. 53) creia, tal volta encertadament, que entrava en la formació del nom Malavella, no s'explica satisfactòriament com a procedent de apĭcŭla, malgrat d'intentar-ho explicar l'autor citat. Sembla més obvi cercar l'origen de tal nom en l'etrusc-llatí Abella, antic nom de l'actual ciutat per Avella (Itàlia) (cf. Menéndez Pidal en ELH, i, lix).

L’antiga parròquia de Santa Llúcia d’Abella pertanyia al castell del Catllar. Comença a aparèixer en la documentació molt tardanament, l’any 1266, i encara només com a vila rural o una dependència de Sant Martí de Villalonga, parròquia de la qual devia ser probablement sufragània, puix ja no apareix a les llistes de Girona. 

La seva església, dedicada a Santa Llucia, és un edifici del segle XII, cos que l’hauria de fer aparèixer abans de la documentació. Per un document se sap que el lloc depenia de monestir de Sant Pere de Besalú, ja que l’abat d’aquest cenobi aixecà una protesta perquè els homes d’Abella havien prestat homenatge a Ponç Descatllar, senyor del terme de Villalonga.  

Hi ha dades que diuen que el titular antic d’aquesta església era sant Bernabé. Probablement el lloc de l’Abella es trobava inclòs en la donació feta l’any 977 i confirmada el 978 pel bisbe i comte de Besalú, Miró, quan funda el monestir de Sant Pere de Camprodon. 

La reta de notícies d’aquest terme són del segle XVI i XVII i no aporten cap novetat per al millor coneixement de la trajectòria històrica d’aquesta església intitulada ja de Santa Llúcia el segle XVI.

 
L'església de Santa Llúcia d'Abella és d'una sola nau rectangular, amb la volta una mica apuntada i sense absis diferenciat. A la façana de ponent hi ha una porta amb llinda de pedra i un petit ull de bou. Al capdamunt, la façana s'acaba amb un campanar d'aspecte molt pesant, amb dues obertures frontals per a les campanes, tapiades a la part inferior.  

D'estil clarament romànic, del qual potser només queda la pica d'aigua beneïda de l'entrada. El temple degués sofrir una gran transformació, potser als segles XVII o XVIII, en la qual s'eliminà l'absis, es refeu totalment la volta i es substituí l'antiga porta per l'actual amb llinda. El campanar d'espadanya com a Catllar, poder també es cobrí en aquesta època, formant l'actual.
 

La façana és de carreus ben escairats i sense polir. El lateral nord de la nau fa de mur de contenció de les terres d'un camí que passa quasi arran de teulada, la qual cosa produeix a l'interior de l'església moltes humitats. Aquest interior és enguixat i es troba en molt mal estat de conservació.  

A la porta d’entrada resten incorporades unes tires de ferro forjat d’època romànica. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 26 de setembre del 2015

LA PIETAT DE ROCA PELANÇA. VILALLONGA DE TER. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Pujàvem fins el poble de la Roca i visitàvem la seva esglesiola sota l’advocació de la verge de la Pietat

 
El poble de la Roca de Pelancà (34 h), situat a la dreta del Ter, a l’entrada del terme des de Llanars, es troba a la solana d’un gran penyal que cau a plom damunt el riu, a l’indret de la seva confluència amb la riera d’Abella. És format per un grup de cases esglaonades, que formen carrers estrets i tortuosos. En resten algunes cases habitades permanentment; queda algun llenç de les antigues muralles i un vell portal a l’entrada del nucli. Abans d’arribar a la portalada d’entrada hi ha un barri de noves construccions. 

L’esglesiola es troba al capdamunt de l’escarpada roca que dóna nom, al agregat de la Roca. La Pietat, també dita a voltes la Mare de Déu de Pelança, és al punt més alt d’un agrupament de cases esglaonades dalt de la serralada de Sant Bernabé. 

La capella castellera de la Pietat de la Roca és situada al costat de l'antiga fortalesa de Pelancà (o de la roca de Pelancà) que pertanyé als Milany (1244), als So (segle XIV-XVIII) i als Descatllar (des de 1621), que ja havien tingut abans drets senyorials. El "Castrum de Pellencha" és esmentat per primer cop l'any 1031, en un document entre el comte Ramon Guifré de Cerdanya i el vescomte Bernat.

 
La capella es tracta d’una construcció petita immersa en part dins els murs del castell. La nau és orientada seguint l'eix nord-sud. Té la planta rectangular i és coberta amb volta de canó. 

La façana on hi ha la porta d’entrada és de carreus tallats finament i disposats de forma acurada que contrasta amb la resta de l'aparell, més rústec. Segurament pertany a una construcció posterior. 

Al cim de la porta hi ha una finestra i un petit campanar de paret. El mur de tramuntana ha estat construït damunt la roca. El de ponent aprofita la paret del castell, i a l'altre costat la capella es comunica amb la rectoria d'època molt posterior.  

De fet, tota l’agrupació de cases té algun element de la seva estructura que ha format part del castell. 

L’any 1955-1956 fou restaurada i arranjada, hom tragué el guix i aparegué la pedra vista. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 24 de setembre del 2015

SANTA MARIA DEL CATLLAR. VILALLONGA DE TER. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Visitàvem en la nostra ruta per les terres del nord del Ripollès el lloc del Catllar i la seva església sota l’advocació de Santa Maria. Quan puges en direcció a Setcases dalt d’un penyal després de la cruïlla a Tregurà veus aquesta església o millor dit ermita.

 
L'ermita de Santa Maria del Catllar (o Nostra Senyora del Catllar) és situada en un turó (1165 m. alt) on hi hagué abans el castell del Catllar o «Castellario».                            

A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll, després de moltes disquisicions de les diferents tipus de parla catalana, ens dóna com a primera aquesta definició.: del llatí tardà castĕllāre, ‘lloc defensat per un castell. 

Santa Maria del Catllar és un petit edifici d’estructura romànica. Tanmateix, l’advocació a Santa Maria sembla posterior al 1150. perquè l’any 1121 hi ha documentada una definició de l’alou de Sant Pere del Catllar a favor del monestir de Sant Pere de Camprodon. i l’any 1150 encara es parla de Sant Pere del Catllar. En canvi, l’any 1202, Guillem de Catllar donava a l’església de Santa Maria del Catllar un conjunt de relíquies portades de Terra Santa i l’any següent enfranquia el seu ermità o deodonat de tota servitud i lliurava a la capella, (gener de 1203) i al seu sacerdot beneficiat un home cec, anomenat Joan. 

Quan al castell que dóna origen al llinatge Catllar o Descatllar, existia ja abans del 1070, i els seus senyors que arribaren a dominar tot el terme de Vilallonga, llevat de Tregurà i que foren senyors de Rocabruna, del castell de Besora i altres dominis, van assegurar amb llurs deixes,  el patrimoni de la capella de Santa Maria, administrat pels seus sacerdots fins a l'any 1768. Des d'aquest any fins al 1866, la capella tingué una administrador seglar. 

Al segle XIV, en un nomenclàtor on es relacionen les esglésies de l'ardiaconat de Besalú, s'hi esmenta «capella Beate Marie castri de Castllario in parrochia Sancti Martini de Vilallonga». 

D’ençà l’any 1956, el Catllar és integrat la diòcesis vigatana. 

És una senzilla església d'una sola nau i volta de canó seguit, un xic apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular tapat pel retaule de l'altar. L’absis fou substituït per un gran presbiteri arrodonit, tancat per una reixa de forja; diu la tradició que es forjà a l’antiga farga del Catllar (esmentada des del segle XVII) que hi havia sota el penyal.  Darrera questa reixa, i a la part nord de la nau, hi ha una porta que condueix a la sagristia.  

Adossats als murs laterals hi ha dos bancs d'obra, que deuen correspondre a l'època en que es va fer el cor. L'edifici és arrebossat per dins i per fora i no és possible esbrinar la forma de l'aparell constructiu. Sembla que tingué una ampliació vers ponent, la façana del qual conté la porta d'entrada d'arc de mig punt, i és sobremuntada per un ull de bou i al cim una espadanya de dos ulls que agafa tota l'amplada de la façana. 

D'acord amb l'estructura de l'absis, l'edifici es dataria vers el segle XI. Ja avançada l'època romànica, devia sofrir una ampliació doncs la forma de la volta de la nau, un xic apuntada la situaria en un moment posterior al de la construcció de l'absis. 

A l'absis hi ha un retaule de poc valor artístic, d'estil barroc. Fins al 1910 s’hi venerava una imatge romànica, que fou substituïda per una còpia en vendre's la propietat. Aquesta còpia es guarda en una masia propera.  A l’església hi ha una imatge de poc valor, vestida, que presideix un altar de columnes llises i capitells, de fusta. Davant de l’església hi ha l’antic mas del Catllar, convertit en una masoveria. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 22 de setembre del 2015

SANT MIQUEL DE SETCASES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS.

Visitàvem el poble de  Setcases i la seva església sota l’advocació de Sant Miquel. El poble de Setcases (177 h.2005) es troba al sector S. del terme, a la dreta del Ter, a la confluència amb el torrent de Vall-llobre.  

La seva arquitectura tradicional, que constituïa una bona mostra de l’arquitectura popular de la vall, ha estat alterada per noves construccions i per la restauració de cases antigues com a segona residència. L’únic sector que conserva el caràcter original són les cases que resten sobre el torrent de Vall-llobre, situades a l’esquerra del Ter. Un bon nombre de fondes, pensions i restaurants, amb vistes al turisme atret sobretot pels esports d’hivern, ha donat un nou caràcter a la població, que ha perdut, en part, l’aire rural tradicional.  

El lloc de Setcases s’esmenta en  unes donacions que el comte Sunifred de Besalú féu l’any 965 al monestir de Sant Pere de Camprodon. El 1017 mitjançant una butlla papal, de Benet VIII, confirmà al monestir de Camprodon diverses possessions, entre elles, el dret del cenobi a pescar al riu Ter des de “Septem Casis” als Calquers.  

Però el fet històric més important fou la donació, per part del comte Ramon Berenguer III de Barcelona, al monestir de Ripoll, el 1118, de l’extens alou que posseïa a la parròquia de Sant Miquel de Setcases i que devia comprendre la major part del terme. Des d’aleshores el monestir ripollenc fou senyor alodial, i les rendes de Setcases foren assignades al monjo cambrer. Malgrat el domini senyorial de Ripoll, la jurisdicció del terme era comtal i després reial, i fou exercida des del segle XVII pel veguer de Camprodon. Des del segle XVII endavant hi ha constància que continuava essent un lloc reial.  

La primitiva església romànica de Sant Miquel, edificada al segle XII, fou refeta totalment després dels terratrèmols del segle XV i refeta encara de nou a partir de l’any 1729, després d’un incendi que obligà a reparar-ne les voltes i la teulada. La parròquia, que des d’un principi pertanyia al bisbat de Girona passà a Vic l’any 1957. 

L’edifici, tot i pertanyent a l´època barroca, es construeix encara segons les línies gòtiques, sobretot en la nau de l´església, construïda amb volta apuntada, recolzada sobre arcs creuats que es tanquen amb claus centrals.  

Entre els esperons que suporten la volta s´allotgen capelles, algunes d´elles tancades. Segons la disposició d´aquestes capelles, la planta té la forma de creu llatina. Els arcs i angles dels esperons són de pedra treballada, essent la resta dels murs reomplerts de pedres i argamassa.  

Amb una restauració recent s´ha repicat l´arrebossat de les parets, deixant vista l´estructura de pedra. De l´antiga decoració barroca només resta la imatge de Sant Miquel, sobre la porta d´accés al temple i el retaule barroc de l’any 1754 de l´altar major. El conjunt de l’altar fou salvat dels actes vandàlics durant la guerra civil gràcies a la intervenció del darrer alcalde republicà, Jaume Pujol i Molas. Fou restaurat amb encert l’any 1983 sota el patrocini de la Diputació de Girona. (foto d'Internet) 

 
La imatge de Sant Miquel, es troba a la façana sobre la porta d'accés. Al 1936, la imatge fou treta del seu lloc i li desaparegué el cap. Al 1940, fou col·locada de nou, i els membres encarregats de la tasca, li van fer amb dues teules plegades, una mena de cap, molt estilitzat. Durant aquests anys, la imatge ha estat repintada en diverses ocasions per un artesà d'Olot. Té aproximadament 70 cm d'alçada. Està feta de terra cuita i policromada, deu ser de fabricació popular, ja que té unes proporcions molt particulars; els braços i cames són molt curts i gruixuts. El dimoni és representat amb monstruositat, és de color vermell. La testa de Sant Miquel insinua només les faccions de la seva cara, i és de color gris. Els vestits i l'armadura són de colors vius; blaus, vermells i roses. Sant Miquel està en posició d'atac, en una mà té l'espasa i a l'altre la llança, la qual clava sobre el dimoni caigut a terra. Aquestes peces estan desaparegudes.

 
En procedeix també d’aquesta església una casulla del final del segle XVII, conservada al Museu Diocesà de Girona.  

Setcases tingué el primer refugi de muntanya (el refugi d’Ulldeter) creat per l’excursionisme català (també fou el primer refugi muntanyenc de tot l’Estat espanyol),  gràcies a la iniciativa de Cèsar August Torras i Ferreri, promotor de l’excursionisme pirinenc. Fou construït a càrrec del Centre Excursionista de Catalunya, segons plans de l’arquitecte Jeroni Martorell, aleshores president de la secció excursionista del CEC, a 2 390 m d’altitud, prop del naixement del Ter. 

L’estació d’esquí Vallter 2000, inaugurada el 1975, és una de les estacions d’esports d’hivern més pròximes a Barcelona i la més oriental de Catalunya, i per tant, força concorreguda, gràcies a la destacable millora dels seus accessos.

Situats en tan bell entorn donàvem una volta fins l’estació d’esquí de Vallter gaudint de molts indrets, de la temperatura i d’unes vistes de muntanya meravelloses.  

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 19 de setembre del 2015

SANTA MARIA DE CERCS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA 

Sense viatjar gaire en aquesta ocasió visitàvem l’església de Santa Maria de Cercs. Cercs és un poble que antigament rebia el nom de Pont de Rabentí.

El poble de Cercs (322 h.2008/ 650 m. alt) no correspon amb l'enclavament històric més important (Sant Andreu de Cercs, Sant Salvador de la Vedella, Santa Maria de la Baells). L'actual centre del municipi ocupa una raconada coneguda amb el nom de Pont de Rabentí (nom que va mantenir fins al segle XIX), a l’esquerra del riu de Peguera, prop de l’indret on ara desaigua al pantà de la Baells.

El torrent de Peguera i el torrent de les Garrigues conflueixen en un únic curs d’aigua en un petit tram abans d’entregar les aigües al Llobregat; en aquest punt, esquerp i retallat per l’aigua es va construir en un pont estratègic que a més de facilitar el pas del camí ral va donar nom al lloc, fent al·lusió, sens cap mena de dubte, a les aigües vertiginoses, sovint violentes, que tantes vegades baixaven rebent.

 

La construcció que donà nom a l’indret sembla que fou aixecada en època medieval. El pont marcava els límits entre les parròquies de Santa Maria de Serchs, o del Pont de Rabentí, i la de Santa Maria de la Baells. Va ser ensorrat el 1848 en el decurs d'una batalla entre les forces carlines de Joan Castells i les liberals del Coronel Orio, dins de la segona guerra carlina o dels matiners. Fins a la construcció de l'antiga carretera comarcal 1411 es va substituir per dues palanques de fusta que creuaven els torrents de les Garrigues i Peguera, respectivament.  

La consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesat definició.: del llatí vulgar *cercos, var. de quercus, ‘alzines’ (cfr. Balari Oríg. 212 i Meyer-Lübke Noms lloc Urg. 19). En l'Acta Cons. Seu U., és citada la dita localitat amb la forma Cercos. Altra dada consultada en dóna roures com més apropiada definició. 

En els seus orígens, l’església de Santa Maria, propera a l’antic pont medieval, podia ser un temple romànic, que segons sembla apareix documentat ja al segle X. Sabem que majoritàriament tots els nuclis de població es formaren a l'entorn de les esglésies del terme. Existien diferents temples romànics situats molt a prop. La construcció del pantà de la Baells va modificar els antics termes i va crear-se el nou poble de Sant Jordi de Cercs.  

L’edifici està constituït per tres naus i l’alta torre del campanar, i al seu voltant va créixer, segurament a la segona meitat del segle XVIII el nucli del Pont de Rabentí o Cercs.
 


L'església de Santa Maria és un edifici religiós relativament modern, malgrat conserva una estructura força primitiva. És juntament al carrer Major, sobre ell, la part més antiga del poble de Cercs, formant carrers enfilats i estrets, on malauradament s'ha perdut molt de la construcció primitiva, substituïda per cases modernes, arrebossades i pintades.  

L’església de Santa Maria, que domina el poble, és l’actual parroquial. Cercs fou un centre d’indústria tèxtil menestral.  

D’ençà de la construcció del pantà de la Baells, l’aigua arriba fins a sota del poble. Hi ha una raconada amb fonts que brollen al peu de la carretera, amb una coveta dedicada a la Mare de Déu de Lurda al damunt. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia : M. Rosa Planell Grau.

dijous, 17 de setembre del 2015

SANT MARCEL DE PLANÈS. PLANOLES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS
Planès o Planès de Rigard actualment és un poble del municipi de Planoles, però fins el 1967 pertanyia al terme municipal de Toses. Amb una població de 32 h. 2009 és situat a 1.207 m alt., a l’esquerra del Rigard, vora la carretera de Ribes de Freser a Puigcerdà (on hi ha l’ hostal de Planès ).

 
Visitàvem l’església de Sant Marcel de Planès és situada en un revolt del camí, en el desnivell del terreny, i amb un terraplè al costat sud on hi ha el cementiri. I on l’ombra dels arbres vetllen pels difunts que hi descansen. És situada a la part alta de la població. 

En la recerca etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: contracció de Planers (Castell de parròquia des Pujol de Planers, Nombr. fochs Cat. 1359, p. 57). 

L’existència del lloc de Planès és documentada des de l’any 919, quan l’alou de “Planeces” i la seva església de Sant Marcel, foren donats al monestir de Sant Joan de les Abadesses pel rei Notari. Aquesta donació és veu confirmada en un altre document de donació de l’any 924.
 
L’església de Sant Marcel de Planès, anomenada també de Planès de Rigard, fou consagrada entre els anys 1018 i 1046, pel bisbe Oliba. L’acta de consagració fou trobada en una lipsanoteca dipositada a l’altar, l’ara el qual és avui al Museu d’Art de Catalunya, i presentava diferents grafits contemporanis de la consagració. La intervenció del bisbe Oliba en aquesta consagració es justifica perla seva pertinença a Sant Joan de les Abadesses. 

Sant Marcel de Planès, que sempre havia estat una part del domini de la vall de Toses, en 1967/68 passa a formar part del municipi de Planoles, era ja sufragània de Nevà el segle XV. 

L’edifici de Sant Marcel de Planès és d'una sola nau rectangular, relativament allargada, capçada a llevant amb un absis d'arc de ferradura, a l'interior, però de planta semicircular, a l'exterior. Tots dos espais s'enllacen per un arc triomfal. A l'exterior, sobre aquest arc, hi descansa el campanar d'espadanya de dues obertures, relativament esvelt.  
 

La coberta ha estat reformada per lloses de llicorella antiga. 

La forma de ferradura de l’absis és poc sensible, però es manifesta a simple vista. La volta de la nau, de canó , es relativament baixa i de mig punt, mentre que la de l’absis és de superfície esfèrica. 

Hi ha dues finestres a l’absis i dues més a la cara de migjorn de la nau totes elles de doble esqueixada. 

L'accés es fa a través del cementiri, per una porta, també al migjorn, amb una llinda plana amb carreus grossos sobre la qual es veu l'arc de la porta original.  

 
Adossada a la part de ponent a l'extrem de la nau, hi ha una gran casa de pagès que en un altre temps havia estat la rectoria. L’edifici ha estat restaurat.
 
Al Museu Nacional d’Art de Catalunya és conserven a més de l’ara del altar, l’acta de consagració del temple i el frontal de l’altar. 

Un grat lloc per descansar per la pau que transmet el petit poble. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 15 de setembre del 2015

SANTA MARIA DE LES LLOSSES. RIPOLLÈS

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Situats al Ripollès visitàvem el poble de les Llosses (43 h. 2005) de població disseminada. Es troba al mig de la vall, en un petit serrat a la dreta de la carretera de Ripoll a Berga, que travessa el terme i propera a la riera del mateix nom. Aquest lloc està centrat per l’església parroquial de Santa Maria de les Llosses.

 
L’església parroquial de Santa Maria de les Llosses, què adopta el nom del municipi al qual pertany, és una de les sis parròquies en què antigament era dividit aquest terme, totes elles adscrites a la jurisdicció del castell de la Guàrdia de Ripoll, centre històric del terme.

 
L’església de Santa Maria és esmentada l’any 912 com a propietat del monestir de Ripoll. La seva pertinença al bisbat de Vic queda palesa per la seva inclusió en les tres llistes parroquials d’aquest bisbat, que s’han conservat dels segles XI i XII. La seva pertinença al monestir de Ripoll es veié confirmada en el breu atorgat pel papa Alexandre IV, l’any 1260. I encara més en la sentència  sobre la jurisdicció d’aquesta església favorable al monestir de Ripoll, que es dóna l’any 1312 com a resultat d’un dels plets que sobre jurisdiccions parroquials tingueren en bisbat de Vic  i el monestir ripollès.

Al segle XVI foren aixecades les parets per damunt de les voltes i hom erigí un campanar de torre amb finestres dobles a la part superior de cada cara. Aquest campanar s’erigeix a l’angle superior del temple, vora la porta. 

A l'interior de la nau s'aprecia la modificació dels murs per instal·lar-hi tres capelles que ocupen part del gruix del parament. L’any 1854 fou afegida una sagristia a l’església prop de l’absis i a ponent. Com a conseqüència d’un incendi fou restaurada sota la direcció de mossèn Josep Gudiol, el qual neteja l’interior de l’església dels arrebossats i les decoracions afegides, i féu decorar la conca absidal amb pintures de Llucià Costa. 

Edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó seguit, bastant apuntada i capçada a llevant per un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera amb tres finestres de doble esqueixada, idèntiques i ben centrades. A l’exterior és decorat amb un fris de vint-i-quatre arcuacions cegues sota la cornisa treballada.
 


L'accés es troba al mur de migjorn. És per una senzilla portalada d'arc de mig punt extradossat i refós en relació amb el pla de la façana i amb una porta de fusta , on encara resten vestigis de la ferramenta primitiva, es troba al mur de migjorn. 

Actualment la rectoria és una casa rural. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 12 de setembre del 2015

SANT VICENÇ DE PLANOLES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Visitàvem el poble de Planoles i també la seva església sota l’advocació de Sant Vicenç.

 
El poble de Planoles (229 h el 2005), a l’esquerra del Rigard (1.136 m d’alt.), és situat prop de la via del ferrocarril i al peu de la carretera de Ribes a Puigcerdà. Mentre que per l’esquerra es va al poble, per la dreta hi ha la pista forestal que porta al collet de les Barraques. La minva de població no ha transcendit a nivell extern, aquest poble fins i tot fa la impressió de tenir un gran nombre d’habitants; però la realitat és que s’han construït moltes cases noves la majoria de les quals són de tipus residencial. 

El poble de Planoles, és esmentat des de l’any 938, en què la devota Auresza va cedir un alou d’aquest lloc,  “in valle Petrariense in villa de Planezolas”, al monestir de Sant Joan de les Abadesses.
 


L’any 1011 en l’inventari que féu l’abat Oliba de les possessions del monestir de Ripoll, arran d’anar a demanar-ne a Roma la confirmació del papa Sergi IV, apareix esmentat un alou situat a Planoles. 

El 1079 un tal Guerau Guillem va fer donació a la catedral d’Urgell del seu alou de Croells (aquest nom encara subsistent en un mas), situat al comtat de Cerdanya. L’alou termenejava amb la muntanya de Toses, amb el terme del castell de Ribes, amb l’elevació d’Era Mala i amb la vila de Toses, noms tots ells vius encara a la contrada.  

Al segle XII el terme pertanyia en part als senyors de Mataplana, amos de Gombrèn i de la vall de Toses, i en part al rei. La població es considerava lloc reial, i la part del sobirà, la més important i poblada del terme.

 
Les primeres notícies que hi ha de l’església de Sant Vicenç de Planoles daten del 1114, tot i que cal suposar que existia molt abans. Ja que en els documents esmenats abans citats la primera donació data de 938. 

L’església parroquial de Sant Vicenç de Planoles és un edifici romànic notable, amb un campanar esvelt i de planta quadrada, més tardà, al seu costat. Inicialment era una esglesiola d’una nau, amb un absis ornat amb arcuacions de tipus llombard i arcs torals a l’interior, que al segle XVIII es va ampliar amb una segona nau, part de la qual correspon a un antic atri de l’església romànica.  

Una restauració moderna va posar en relleu tota l’estructura i la rusticitat de la primitiva nau romànica, com també quatre arcs de l’antic atri, enclavats en el parament del mur de migdia o de la segona nau. Conserva una pila baptismal del segle XII.

 
L'edifici fou construït al segle XI o XII, malgrat que existia una parròquia anterior; al segle XVIII va ser modificada. L'església romànica tenia una sola nau coberta amb volta de canó reforçada amb cinc arcs torals, un d’ells adossat al mur de ponent, que arrenquen de pilastres adossades al murs. Al cantó de tramuntana són complementats amb sengles contraforts. 

La nau és capçada a llevant per un absis semicircular, que s’obre mitjançant un simple plec. 

Al cantó de migjorn hi havia un petit atri porxat, el qual fou incorporat posteriorment en una segona nau, obrint el mur meridional de l’església, i que ha estat posat en evidència en el curs de treballs de restauració.


L'absis exteriorment és ornat amb arcuacions cegues, que curiosament està formada per un fris de arcuacions llombardes, seguides i sense lesenes.  Al costat sud hi havia un porxo que al segle XVIII fou transformat en una segona nau de l'església.

També en la reforma del segle XVIII s'hi afegí el campanar i una capella. Curioses les escales exteriors per pujar al campanar.

 
Proper a l’església hi ha un petit monument amb la reproducció d’una moneda ibèrica encunyada als voltants de la segona meitat del segle II aC. Pertany  als ausetans, tribus iberes que poblava l’actual comarca de Vic. A un costat hi ha una inscripció Ibera amb el nom de EUSTI ( nom d’una ciutats del ausetans que apareix també com EUSTIBAIKULA). 

Quantes informacions a conèixer de la història del nostre país. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 10 de setembre del 2015

SANTA MARIA DE MATAMALA. LES LLOSSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

Posats novament en marxa, un cop més, visitàvem el lloc de Matamala i la seva església sota l’advocació de la Mare de Déu.
 

La parròquia de Santa Maria de Matamala (62 h. 2009) es troba en un pujol a 986 m d’altitud, a la capçalera de la riera de Llimós (afluent de la de Merlès), prop de la carretera a Berga, presidint la vall de Matamala, que s’estén pel sector NW del terme. 
 
A la consulta etimològica el diccionari Alcover-Mollens facilita aquesta definició.: probablement d'origen pre-romà, almenys en el seu segon element (del mateix radical que Puigmal, etc.). 

L’antiga església parroquial de Santa Maria de Matamala pertany al conjunt de sis parròquies que formaven originàriament el terme de les Llosses, centrat pel castell de la Guàrdia de Ripoll. 

El primer esment conegut d’aquesta església és en el document de 20 d’abril de 888, de dotació de l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll quan fou donada al monestir amb l’església de Sant Pere (probablement de Serrallonga) i tota la vall de Matamala. Segons Catalunya Romànica hi ha certes dubtes sobre la interpretació del document. 

L’any 938, en un precepte de Lluís d’Ultramar (també Lluís IV) és concedeix l’església de Matamala al monestir de Ripoll. L’any 982, Lotari, fill de Lluís d’Ultramar, en un precepte de reconeixement de possessions apareix novament l’església. L’any 1011 surt novament esmentada en una butlla del papa Sergi IV de confirmació de possessions feta a instàncies de l’abat-bisbe Oliba.
 
A partir d’aquesta moment no hi ha dades de la seva història, fins arribar als segles XVII-XVIII, moment entre els anys 1696 i 1736 fou reformada totalment. Les obres foren represes l’any 1884, data gravada a la porta, i a més va aixecar-se la rectoria. 

L’edifici primitiu fou reedificat en època romànica, i ampliat i retocat totalment a partir del segle XVII, que s’allargà la nau amb un presbiteri que substituí l’antic absis.  

Posteriorment es construïren dues capelles laterals (una de les quals data del 1735), unes golfes i dos arcs als murs de la nau per allotjar-hi altars laterals, així com un nou campanar de torre, massís, amb una gran finestra a cada cara del pis superior. També li foren afegides una capella del Santíssim a l'esquerra del presbiteri i una sagristia a la dreta.

 
A la segona capella de la part sud es conserva una imatge de la Mare de Déu del Roser, dita de Moreta. És del segle XVIII.  

El Museu Episcopal de Vic conserva una imatge, tallada en fusta i policromada la qual conserva alguns vestigis de la pintura original, procedent d’aquesta església. Possiblement és una obra datada en els darrers anys del segle XII. 

De Santa Maria de Matamala en depèn l’església de Sant Vicenç de Maçanós. 
 

L’església de Santa Maria de Matamala és una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Davant del temple s’obre un ampli mirador amb una gran vista panoràmica. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 8 de setembre del 2015

SANT SADURNÍ DE SOVELLES. LES LLOSSES. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS. 

En la nostra recerca d‘indrets de la nostra  Catalunya, més aviat propers al Berguedà, en aquesta ocasió visitàvem l’església de Sant Sadurní de Sovelles.
 

Sovelles, un petit poble (18 h. 2005/ 970 m. alt) és situat  als vessants septentrionals de la serra de Massagalls, ja prop del Ter i al SE del terme de Les Llosses. 

Sant Sadurní de Sovelles és documentada des del 925 (Sovezillas), quan el bisbe de Vic, Jordi, la donà, amb Sant Martí de Vinyoles, al monestir de Ripoll. Aquesta donació es veu confirmada per la seva inclusió, en el breu donat pel papa Alexandre IV l’any 1260, al monestir ripollenc confirmant les seves possessions. 

L’any 1312 en el plet esdevingut entre el bisbat de Vic i el monestir de Ripoll, la sentencia es favorable al monestir, reconeixent –li la jurisdicció sobre aquesta parròquia. És esmentada un cop més l’any 1319 en la relació feta pel bisbe de Vic, Berenguer, as legats pontificis, de les esglésies en les quals l’abat de Ripoll anomenava els capellans, que el bisbe confirmava.
 
Fou reedificada de nou els anys 1714-17. En la seva demarcació hi ha importants masos, com la Sala, el Grau, el Camp, l’Aliguer, l’Om, el Prat, la Plana, les Muntades, la Vinyassa i altres. Prop de l’església hi ha un nucli de quatre o cinc cases, amb l’Hostal, que s’alça davant del cementiri.  


Una vella tradició local diu que abans l’església era dedicada a sant Martí i situada prop de la Vinyassa, a una hora de l’actual; és possible que es tractés de dues esglésies diferents, la segona de les quals desapareguda.  

Església d’estil barroc és de planta rectangular amb capelles laterals que s'obren mitjançant arcades cap a la nau central i única. El presbiteri es troba enlairat respecte la resta de l'església, gràcies a un entarimat al que s'hi accedeix per tres graons centrals. 

L'exterior és molt senzill, tenint només decoració a la façana principal. La coberta és a dos vessants composta per cabirons de fusta i teula àrab, a l'interior està formada per una falsa volta de canó feta amb totxo.  

L'interior de l'església es troba molt decorat i pintat, sobresortint al presbiteri un retaule pintat a la paret de fons, de força qualitat i domini de la perspectiva.  

Precisament aquesta part es troba molt afectada per humitats de filtracions i capil·laritats. Aquest afecten a la volta de canó així com les pintures del presbiteri. L'edifici es complementa amb un campanar molt peculiar per la zona.

 
La seva façana té un cert paral·lelisme amb el de Gombren, això pot donar base que fos construïda pel mateix arquitecte Josep Morató, de Vic. 

L’església de Sant Sadurní de Sovelles és un edifici religiós inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 5 de setembre del 2015

SANT PERE DE MOGRONY. GOMBRÈN. RIPOLLÈS

TERRES DEL RIPOLLÈS.                                                           

Una vegada fotografiada la capella de Santa Maria enfilàvem escales  amunt fins l’església de Sant Pere. 

Ja en la visita a l’església de Santa Maria parlen de la dualitat del lloc: Mogrony  o Montgrony, són els noms en que s’hi trobem dades. Segons diu Catalunya Romànica, Mogrony és l’antic i actualment s’utilitza popularment Montgrony.  

L’església es troba situada al contrafort del puig de Coma Ermada o serra de Mogrony, al vessant de migjorn, a 1408 m. alt a l’anomenat pla de Sant Pere. 

El castell és esmentat ja el 885, quan el prevere Esclua de la Cerdanya, més tard bisbe intrús d'Urgell, el vengué a Guifré el Pelós. El topònim Mogrony , apareix documentat des de l’any 887, en la consagració de l’església de Sant Joan de  les Abadesses, quan el comte Guifré i la seva muller donaren al monestir el castell i les pertinences de  Mogrony (castro Mogronio). En altres documents dels anys 887,899,920 i 928 apareixen diferents variants del nom. 

Prop de l’indret del castell es troba l’església parroquial de Sant Pere, documentada l’any 899. en un precepte de l’emperador Carles el Simple, que confirmà totes les possessions del monestir de Sant Joan de les Abadesses.

L’existència de l’església i la seva advocació a Sant Pere consten fefaentment l’any 920 , en una donació que féu el prevere Teodored d’unes terres. Novament apareix com a receptora de donacions  el novembre de l’any 947 per un tal “Eibertus” i també a novembre de 949 per “Ansalon et uxor me Oresinda”. 

L’església de Sant Pere, juntament amb altres possessions de Sant Joan de les Abadesses, fou usurpada l’any 1017, coincidint amb l’expulsió de les monges, per Udalard, vescomte de Bas, i restituïda al monestir pel seu fill. 

L’església fou totalment renovada a partir de la segona meitat del segle XI, i la nova església no fou consagrada fins l’any 1138. El procés constructiu fou molt llarg i en la tardança concorregueren diversos factors. Així la usurpació de l’església i el castell, feta pels vescomtes de Besalú (Udalard i la seva esposa Ermessenda), que l’any 1084, juntament amb el seu fill Pere, tornaren al cardenal  Ricard- abat de Marsella- representat per Bernat - l’abat de Ripoll-,  i als monjos d’ambdues cases (Marsella i Ripoll) les esglésies de Sant Pere de Mogrony i de Sant Julià de Vallfogona, que retenien injustament. 

L’any 1114, gràcies a una butlla del papa Pasqual II els canonges expulsats de Sant Joan pels monjos de Sant Víctor de Marsella pogueren recuperar el monestir.  Aviat sorgiren conflictes entre els senyors de Mataplana i els abats de Sant Joan. Per exemple el 13 de maig de 1225, hug de Mataplana i l’abat Arnau de Corsavell pactaren que l’abat rebria tot el delme del gra i que el senyor de Mataplana rebria tot el delme del vi.

 El 23 de gener 1377, Pere Galceran de Pinós vengué a l’abat de Sant Joan les seves possessions a diversos llocs, enter ells la vall de Gombrèn  i la parròquia de Sant Pere de Mogrony.

La vida va anar desplaçant-se lentament vers la vall, al nucli de Gombrèn, procés que culmina quan l’any 1668 l’església de sant Pere fou destruïda en part i el 1695 s’establí la parròquia a la capella de Santa Magdalena de Gombrèn, que al segle XIX canvià l’advocació per la de   Sant Pere. Resten a Sant Pere de Mogrony només un capellà custodi i uns ermitans.

L’església de Sant Pere fou restaurada pels bisbes Morgades (1880) i Torras i Bages (1915); hom hi celebrà festes de tipus patriòtic i romàntic, per tal com Mogrony ha estat font d’una sèrie de llegendes èpiques sobre la reconquesta del país. Una última restauració fou realitzada a inicis dels 60.

L’edifici és romànic, d’una sola nau, amb una capçalera a llevant formada per l’absis i dues absidioles en disposició de creu o trevolada. Tant l’absis com les absidioles són ornats amb arcuacions i lesenes de tipus llombard. a l’absis central es complementen amb un fris en dents de serra. 
 
La porta s’obre a la façana de migjorn i és aixoplugada per un atri cobert amb volta de canó apuntada i obert per una porta flanquejada per dues finestres. Una altra finestra s’obre a ponent. 

El campanar d'espadanya de dos ulls, i de proporcions molt esveltes, s’alça damunt l’absidiola. Cal destacar la gran gruixària dels murs, construïts amb petits carreus, simplement escairat i disposats en filades irregulars, però uniformes.

El “Yale University Museum” sembla ser posseeix una majestat romànica provinent de aquesta església. Procedents de l’església de Sant Pere de Mogrony és conserven en el Museu Episcopal de Vic dos laterals d’altar pintats. En un és representat la figura de Sant Pau i l’altre Sant Pere. Semblen pertànyer al cercle d’influència del mestre de Soriguerola. També en el mateix Museu Episcopal és conserva una lipsanoteca també provinent d’aquesta església, amb un tema decoratiu molt simple, que fa situar-la vers mitjan segle XI. 

Una formosa església situada en un lloc encantador amb una gran panoràmica. La finestra de ponent de l’atri té una vista llunyana i però ben emmarcada del Pedraforca. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.