CONÈIXER EL SEGRIÀ
Apartant-nos del nostre habitual
territori de recerca, serralada pirinenca, en aquesta ocasió ens anàvem a prop
de l’aiguabarreig del Segre i el Cinca i, a la unió de les dues aigües, amb
l’Ebre. Aquesta sortida era com un mal somni, al no haver-la pogut fer, acompanyant
a una visita de Catalunya Sacra. No ens recordem de les causes, però sempre ho
hem tingut pendent de realitzar. Ara hem seguit l’itinerari.
El nom d’Avinganya prové del vàlid
almoràvit Yahya Ibn Ali ibn Ganiya, que al segle XI explotava una fèrtil finca
vora el Segre. De la qual resta el basament d’una torre quadrangular, en el
interior. Arran de la conquesta de Lleida l’any 1149, aquella propietat
islàmica va ser lliurada a Pere de Bellvís.
A les acaballes del segle XII, el
futur Sant Joan de Mata, fundà l’orde de la Santíssima Trinitat amb l’objectiu
de redimir els captius de l’Islam. Pere de Bellvís va donar Avinganya per crear
la primera casa trinitària de la península Ibèrica. L’any 1201 Sant Joan de
Mata consagrà l’església.
La tasca de redempció de captius de
l’orde trinitari va originar una greu crisi econòmica a Avinganya. A causa
d’això, l’orde es va veure obligat a tancar alguna de les seves cases.
Aleshores, la família Montcada, senyora del Baix Segre, es va fer càrrec de la
fundació religiosa per tal de poder salvar la casa trinitària. El 1250,
Constança de Montcada, germanastra de Jaume I, fundà a Avinganya el primer
monestir trinitari femení de la Península. A partir d’aleshores, els Montcada
convertiren el monestir en el seu panteó i hi efectuaren importants
modificacions.
Al segle XVI, una nova crisi va
afectar el monestir d’Avinganya i la comunitat es va veure reduïda a dues
monges. Aleshores, l’orde trinitari va instal·lar novament una comunitat
masculina al monestir. Aquest fet comportaria altres reformes a l’edifici per
adaptar-lo a les noves necessitats, entre les quals hi havia la creació d’un
noviciat i la construcció del campanar, del claustre i dels edificis laterals,
que encara resten en peu i que donen l’aspecte actual a l’antiga casa
trinitària.
Al segle XIX, durant la guerra del
Francès, el monestir fou destruït totalment. Amb la desamortització dels béns
eclesiàstics, passà a mans particulars a partir del 1835. Les conseqüències de
la desamortització foren nefastes per a la conservació de l’edifici, el qual
restà abandonat i ruïnós. A principis del segle XIX patirà l’exclaustració i
l’edifici restarà abandonat o puntualment emprat com establia.
El 1936, la finca i el monestir van
ser subhastats com a resultat de l’embargament de la propietat per un deute de
contribució. L’advocat Manuel Herrera, en nom de la Comissaria de la
Generalitat, l’adquirí per 3.333,34 ptes, encara que no en va transmetre la
propietat a la Diputació de Lleida fins al 14 de març de 1940.
El 1986, la Diputació de Lleida i la
Generalitat de Catalunya van iniciar el procés de recuperació de la vella casa
trinitària d’Avinganya, rehabilitant completament el temple i la meitat del
claustre. Al mateix temps, el Servei d’Arqueologia de l’IEI va desenvolupar el
projecte de recerca arqueològica del monument.
El 1996, la junta rectora de la
Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida
constituí el Centre d’Arqueologia d’Avinganya, adscrit al Servei d’Arqueologia
de l’IEI. Actualment, el Centre d’Arqueologia d’Avinganya desenvolupa una tasca
de divulgació de l’activitat arqueològica dirigida a tots els cicles educatius
i al públic en general.
El conjunt monàstic d'Avinganya té
dues parts ben diferenciades, tant funcionalment com estilísticament. Per un
costat, tenim l'àrea religiosa, formada pel temple i el campanar. La seva
cronologia va des dels inicis del convent, al segle XIII, fins a la
darrera etapa, segles XVII-XVIII, passant per la part més monumental del
segle XV, que és del més pur estil gòtic. Per l'altre, tenim l'àrea
residencial de la comunitat religiosa, formada pel claustre i les edificacions
que l'envolten per l'est, el sud i l'oest; amb una cronologia dels segles
XVII-XVIII, a excepció de la zona oriental del claustre, on hi ha encara en peu
un parament gòtic i probablement les restes de la primera torre islàmica.
En diferents campanyes
arqueològiques s'han identificat quatre zones de necròpolis o
d'enterrament: en l'interior del temple, a l'oest del temple (actual entrada al
monument), al nord-est del temple i un petit espai entre el temple i el claustre. Solament, la
necròpolis nord-est ha estat més àmpliament estudiada. Excavada l'any 2009, a
càrrec del Institut d'Estudis Illerdencs, es creu que es va recuperar el
30% del total del cementiri original.
En aquesta necròpolis s'hi van
localitzar 49 tombes i es considera la més antiga entorn el monestir (s.
VIII-XIV) i el seu ús seria, eminentment, civil. L'estudi antropològic
revela la presència tan d'homes i dones, amb una supervivència similar a altres
nuclis medievals rurals, entre 21-40 anys pels dos sexes, amb la presència
d'únic home que va superar els 60 anys.
També cal destacar l'alta presència
de patologies. Com a mínim, 34 individus presenten algun tipus
d'afectació, sobretot de caràcter articular (osteoartritis). Això es relaciona
amb la vida rural i l'activitat pròpia d'aquesta. De fet, per l'anàlisi
patològic es podria considerar una divisió del treball, ja que l'artrosis, en
homes és més present a l'esquena, i en dones, a les mans. Entre els casos
trobats, s'hi ha identificat un home adult afectat d'hiperostosis esquelètica
idiopàtica difusa (DISH o malaltia de Forestier) i una dona adulta
afectada d'una infreqüent osteoartropatia hipertròfica (OPH), entre d’altres
afectats de patologies congènites, i traumatismes i infeccions
post-traumàtiques.
Segons Catalunya Romànica el Sant
Crist de Vinganya és venerat a la parroquia de Seròs.
El monestir de Nostra Senyora dels Àngels d'Avinganya és un
monument inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
No podem amagar la nostra gratitud a
la persona que ens va facilitar la visita a l’interior de l Monestir i ens va
mostrar la video-guia. Molt amable sense dubte.
Text i recull dades: Miquel Pujol
Mur
Fotografia: M: Rosa Planell Grau
Fons documental: Pàg Web
Diputació de Lleida i Viquipèdia
