dimecres, 31 de juliol del 2013

CONJUNT DE FAIA. GISCLARENY. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

Aquest cop els nostres passes ens conduïren a visitar Santa Magdalena de Faia i donar un cop d’ull a la resta del conjunt, la torre i la masia.


Parlar de Santa Magdalena de Faia, una petita capella, i el seu entorn, la torre de Faia i la masia del mateix nom és parlar de runes i oblit. La capella és manté dempeus, almenys la seva aparença exterior, dintre tot és desfet i no vull parlar del seu estat de neteja, tot podridura.

La torre també és una ruïna i la masia parets desfetes, trencades que no mostren res de la riquesa d’un moment determinat. Segons notícies darrerament s’hostejà una persona que encara ho va malmetre més tot el que pugues tindre el més mínim valor.

El lloc és documentat des del 983 i les notícies s'allarguen durant tota l'època medieval. Des del 1254 és documentada la família Faia, llinatge que es perd a finals del segle XIV. Fou Berenguer de Faia qui molt possiblement féu bastir la torre i l'església romànica de Santa Magdalena.

En aquest moment s'inicià la genealogia d'una família de cavallers que ostentaren importants càrrecs a la baronia de Pinós. Al segle XIV els Faia s'emparentaren amb els Estasèn i al segle XV, amb els Badia.

La torre és una fortificació del segle XIII de planta quadrada i tres nivells. El parament és a base de petits carreus desbastats, disposats en filades i units amb morter. Conserva bona part de les obertures espitllerades obertes a la façana de migdia i tramuntana.

Tot i que la torre fou adaptada en temps moderns, probablement entre els segles XVI o XVII, per a usos agrícoles i ramaders, fou des del moment mateix de la seva construcció, habitatge i residència dels senyors de Faia.

Fruit de les reformes és la petita porta amb llinda de fusta oberta al mur de tramuntana, així com la teulada a dues aigües de teula àrab i les últimes filades dels murs de migdia i tramuntana. La porta d'accés és de petites dimensions, amb llinda de fusta i muntants de pedra monolítics

La masia també la trobem esmentada en el fogatge de 1553. L'actual construcció, però, és una obra de finals del segle XVIII o inicis del segle següent. Masia construïda en diverses etapes a partir d'un cos d'estructura clàssica cobert a dues aigües amb teula àrab.

Al segle XVII era propietat dels senyors del castell de Roset que hi tenien pagesos emfiteutes, els quals ja deurien haver habitat la masia veïna.

Possiblement del XVIII o principis del XIX s'amplià per una nova campanya; es tracta d'un cos de planta rectangular adossat al mur de ponent amb una galeria d'arcs i finestres quadrades emmarcades amb obra vista; la construcció d'aquest cos integrà la vella masia, unint-la amb la torre medieval de planta quadrada, a llevant de la nova ampliació. 


L'església de santa Magdalena és documentada des del 1288 i probablement fou bastida pels senyors Faia. Mai passà de ser una simple capella familiar i com a tal fou reformada el 1666, aprofitant part dels materials de l'anterior edifici romànic en mal estat.

Durant l'època medieval la documentació enregistra llegats piadosos a favor de l'església per part dels senyors de Faia i dels mateixos barons de Pinós.

Petita capella barroca formada per una sola nau rectangular coberta amb volta de canó, amb un presbiteri quadrat i un petit campanar d'espadanya sobre el mur de llevant.

La coberta exterior és a dues aigües amb teula àrab i el parament, de carreus de pedra de diverses dimensions units amb morter.


La porta d'accés és un arc escarcer amb grans dovelles. A la zona superior es troba, un òcul que il·lumina la nau.

I aquí finalitzem la crònica de la nostra visita al lloc de Faia. En els seus temps de gloria una poderosa raó de força, ara a esperar l’oblit i l’enfonsament gradual de les seves parets.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 30 de juliol del 2013

SANT VICENÇ D’ESTAMARIU. ALT URGELL. UN TRESOR RETROBAT

TERRES DE L’ALT URGELL.

Anàvem feia temps volen visitar l’església de Sant Vicenç d’Estamariu. Ens era coneguda la seva situació però un cop per trobar-la tancada per obres de reforma i altres per preses per arribar a altres llocs ens havia quedat postergada com un propòsit a complir.


Seguint la CN 260 de Puigcerdà a la la Seu d’Urgell, passat Martinet, hi ha una cruïlla a mà dreta que mitjançant una estreta i revoltada carretera condueix fins al poble d’Estamariu. És situat a una alçada de 1084 m.

En la mateixa carretera que ens portaria a Bescaran, en l’antic cementeri del poble és situada l’església de Sant Vicenç, que va ser la parroquial fins al segle XVIII, que va ser substituïda per la de Santa Cecilia en el centre de la població. D’aleshores ençà va passar a ser la capella del cementiri caient en l’oblit.

En arribar-hi van veure era tancada però hi ha un cartell amb un número de telèfon per poder realitzar la visita de l’antiga parròquia. Amablement el Sr. Planes va acudir per obrí la porta i mostrar-nos l’església.


El nom d’Estamariu  que apareix documentat a la consagració de la catedral d’Urgell (Stamariz) segons Joan Coromines és preromà, d’arrel bascoide i sens dubte fa referència al fet que és troba en un lloc ‘clos’, aïllat, recondit,...

El topònim de Estamariu apareix documentat per primer cop l’any 893. Tot i que el temple es esmentat l’any 839 en la discutible acta de consagració de la Seu, les restes actuals corresponen a una edificació romànica de la primera meitat del segle XI. Així, l’església de Sant Vicenç consta per primera vegada l’any 1019 en el testament de la vescomtessa Sança.

Durant l’edat moderna, les visites parroquials aportaren noves informacions, concretament, en la visita de 1575, queda reflectida la disposició interna del temple. S'esmenten el baptisteri, els altars que hi ha a banda i banda de l'altar major; el de Santa Maria, Santa Cecília, el de Sant Pere i el de Sant Esteve. També parla de l'existència del campanar.

En la visita de 1758, es diu que és la parròquia vella, que només té culte per Tot Sants, i que havia estat substituïda per l'església del Roser anys enrere.

L'església de Sant Vicens, es va conservar acceptablement fins cap el 1950, moment en que va caure la coberta i van començar a créixer les bardisses. La construcció d'un cementiri nou, allunyat del poble, va accelerar la seva decadència, de tal manera que es trobava en estat ruïnós al clos del cementiri

L’edifici és de planta basilical, poc freqüent en les esglésies romàniques del Pirineu català i la data de la seva construcció és de voltants de l’any 1040 amb una claríssima influència de les tipologies constructives llombardes.

És un edifici romànic de tres naus, capçades a llevant per tres absis. S’ha reconstruït i netejat recuperant l’espai del enderrocada tercera nau i l’any 1999 s’ha reconstruït la teulada de fusta. En la seva primera construcció també era de fusta, però en reformes posteriors és va voler cobrir amb volta de canó i les parets no van resistir el pes de l’obra i es van esfondrar.

L’absis de la nau central és ornamentat amb arcuacions llombardes i lesenes del segle XI. L’absidiola meridional sense ornamentació i amb la finestra tapiada segurament podria ser del segle següent. Les naus estan separades amb cinc arcs que arrenquen de quatre columnes cruciformes.

L'àrea presbiteral queda aixecada respecte les naus. S'accedeix a l'edifici gràcies a una porta de mig punt situada al sud, on hi ha finestres que es corresponen amb les tres naus.


Els exteriors presenten una absidiola de mur llis, al costat de l'absis central, més gran, decorat amb arcuacions llombardes, cegues i lesenes, entre les quals s'obren finestres d'esqueixada doble. L'aparell és de pedra irregular, amb carreus més grans a les cantoneres, disposats ordenadament en filades uniformes.

Ens crida l’atenció el petit porxo-comunidor que dona entrada al cementeri i l’església.

La Fundació Sant Vicenç d’Estamariu ha tingut com a objectiu prioritari la restauració de l’església i dels seus frescos. El bisbat d’Urgell va cedir l’ús de l’edifici i moltes institucions públiques i privades van col·laborar per aconseguir el finançament necessari sense el qual no s’hagués poder fer el retrobament d’aquest tresor artístic.

La singularitat i importància del monument es troba en l'existència d'unes pintures murals del segle XII. Aquestes, juntament amb les que hi ha a Sant Serni de Baiasca, són les úniques pintures romàniques originals que es conserven in situ i són d'una qualitat excepcional.


Les pintures estan realitzades amb la tècnica del fresc, amb aplicació dels pigments damunt d’una capa de calç humida. Cal destacar la riquesa de la paleta cromàtica amb la utilització de pigments cars com l’atzurita i el cinabri. Hi ha representat, malgrat que només és visible la part inferior, el Crist en majestat. Amb el Tetramorf- els símbols dels Evangelistes- al seu entorn. A sota mateix hi ha un fris on s’alternen petits animals simbòlics i testes de màrtirs. Més avall hi ha dos registres més, un que representa el col·legi apostòlic i l’inferior un seguit de bustos de màrtirs dels qual es conserva clarament el de santa Àgata, amb  la inscripció que la identifica i un altre molt esborrat. Probablement incloïa també la figura de sant Vicenç, sota l’advocació de qui està dedicada l’església.

Al MNAC, des de l’any 1906, hi ha un baldaquí i un retaule procedents d’aquesta església. El retaule, gòtic, és dedicat a Sant Vicenç i conté escenes de la seva vida i martiri. Aquest retaule ha donat nom a un pintor, el Mestre d’Estamariu , del segle XIV, que feu altres obres al mateix bisbat d’Urgell. El baldaquí, amb capitell policromats de tradició romànica, conté a l’interior pintures del mateix pintor.

Benaurances pel retrobament tant pel seu valor artístic com per esser una part de la nostra història.

Text i recopilació dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau                   





dilluns, 29 de juliol del 2013

SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL BOSCALT. CAVA. ALT URGELL

TERRES DE L’ALT URGELL.

Crònica de la sortida a la recerca del santuari del Boscalt, prop d’Ansovell, del qual havíem rebut notícia en una visita al poble de Cava a la recerca d’un camí de muntanya. El santuari de la Mare de Déu de Boscalt es troba a un quilòmetre del poble d'Ansovell, en el municipi de Cava.


Les primeres notícies que es tenen de l'església de Boscalt són del segle XIII a partir d'algunes deixes testamentàries. Segons una llegenda recollida al segle XVII l'origen del santuari vindria donat per una imatge de la Mare de Déu trobada per un pastor sota d'un boix molt gran que està al costat de l'església. En els voltants del santuari es pot veure un magnífic boix de més de dos cents anys.

Del santuari, segons una notícia del 1558 en tenien cura els frares dominics. Al segle XVIII a més de l'altar de la Mare de Déu n'hi havia un dedicat al Sant Crist i un altre a Sant Antoni Abat.

Al segle XIX amb la desamortització de Mendizábal només van quedar amb mans de l’Església, l'església i el campanar. L'any 1855 la resta de dependències van passar a ser propietat de l'Estat que ho va vendre en subhasta a tres particulars al 1868.

Durant la Guerra Civil es van destruir i incendiar els altars i els objectes de culte. El mal estat de l'edifici va propiciar l'enderroc del cor, el primer arc i dos trams de teulada actualment ha estat tot reconstruït.




















L'església del santuari té una sola nau, amb capçalera plana orientada al nord-oest. La coberta és de doble vessant amb encavallades de fusta.


La nau es troba dividida en tres seccions per dos parells de pilastres. Sembla que aquestes inicialment suportaven dos arcs diafragma, dels quals en queda un pròxim a l'altar així com l'arrencada de l'altre.

La capçalera que pren forma de fornícula a l'interior comunica amb la nau mitjançant un arc de mig punt. A ambdós costats de la nau s'obren dues capelles poc profundes a través d'un arc mig punt. En el mur oriental hi ha una finestra de doble biaix que està cegada.

La part alta dels paraments interns estan arrebossats amb morter de calç i emblanquinats, mentre que la resta està en pedra vista. S'accedeix a l'església per un portal, situat al sud-est, d'arc de mig punt adovellat, el qual està coronat per un ull de bou.

El parament extern, sense obertures, és de reble amb carreus toscament desbastats a les cantonades. El campanar en forma de torre està adossat a la capçalera. A les cares nord i sud té sengles finestres d'arc de mig punt. La coberta és de teula a doble vessant. Per la seva aparença robusta recorda al campanar de Sant Climent de Cava. Al sector oriental hi ha les antigues dependències dels ermitans i els allotjaments dels peregrins.


Antigament s’hi situa en la casa annexa, a l’actualitat ocupada per particulars, una comunitat religiosa. Més tard, la comunitat va deixar pas a ermitans durant molts anys.

Per aquest indret passava el camí cardoner, una via de comunicació por on es transportava la sal de les mines de Cardona cap a les grans zones de la Cerdanya i el Conflent, on el bestiar en consumia en grans quantitats. També sembla haver hagut explotacions de ferro (mina dels sarracenos?)
      
El paisatge és fabulós mentre puges veus les vessants del poble i a l’altre cantó de la vall el poble de Cava. Des del santuari divises les valls que davallen cap a la Seu.

La imatge feta en fusta sense policromar és obra de l’escultor andorrà Sergi Mas. De factura contemporània, no oblida però, els seus orígens romànics.

La Mare de Déu és molt venerada i s’hi acumulen molts vots d’any en any. El primer diumenge del mes de maig hi ha la processó dels vots del poble que puja fins al santuari resant durant el camí.


Des d’antuvi el 8 de setembre, si escau en diumenge, o en tot cas el primer diumenge de setembre es celebra l’aplec que és molt assenyalat i visitat per persones de tota la contrada.

El santuari va ser un dels indrets on es va rodar la pel·lícula Solitud, basada en l'obra de Víctor Català.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau                                        

diumenge, 28 de juliol del 2013

SANTA MARIA DE SORBA. MONTMAJOR. BERGUEDÂ

TERRA BERGUEDANA

Crònica de la nostra visita a Santa Maria de Sorba en la recerca de llocs i llogarets de la nostra  geografia.
 

Havíem sentit parlar-ne de Sorba i en una altra ocasió havíem passat per davant de l’església sense fer-ne gaire cas, com una més entre les esglésies del nostre país. Des de fora no hi havia cap cosa a destacar, un campanar de planta quadrada, un edifici rectangular sense absis posterior i una casalot acoblat (antiga rectoria) i finalment uns garatges de nova construcció. Però aquest cop ens van acostar per fer una fotografia del cementiri proper i ja posats van dir-nos fem fotografies de l’església.

Ja en el recinte de davant de la porta, la nostra sorpresa va ser una placa feta amb rajoles de ceràmica que ens parla del XIV Centenari del Martiri de Sant Eudald amb la data del 14 de juny de 1981.

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Sant Eudald, també anomenat Sant Thou o Sant Hou, va ser un sant màrtir, la historicitat del qual presenta seriosos dubtes. És venerat com Sant i és patró de Ripoll.  

Al SW del municipi de Montmajor, a la vall de l'aigua d'Ora, hi ha el poble de Sorba (48 h. el 2005), que és format per un conjunt important de masies disperses. El lloc és esmentat per primera vegada el 982 (Suburbano) en una relació dels béns del monestir de Ripoll que havien estat donats pel comte Guifre el Pelós, i posteriorment formà part de la batllia de Cardona dins les terres de l'antic vescomtat de Cardona.

L'església parroquial de Santa Maria de Sorba és un edifici que conserva elements arquitectònics de diferents etapes constructives.

Al segle VI es construí el martyrium de Sant Eudald, d'època visigòtica, que ha estat excavat (1977) per Manuel Riu. Aquestes excavacions han demostrat que els fonaments interiors de la rotonda també són de planta circular.

El paviment original, d'opus signinum, fou trobat sota tres paviments d'èpoques posteriors, a una profunditat de 85 cm. L'alçada total de la rotonda era de 5,05 m i el diàmetre és de 3,92 m. Exteriorment és de planta quadrada i fou reconstruït almenys en dues ocasions: al segle X i al segle XVIII.

 
Segons el Dr. Riu, aquesta església rotonda encaixa perfectament dins el tipus d'esglésies funeràries construïdes al segle VI i que han estat estudiades per Jean Hubert; molt probablement, corresponen a un tipus senzill que seguia la tradició de les grans rotondes sepulcrals de la millor època romana.

Al peu de l'edicle situat al mig de la rotonda fou trobat un sepulcre, que conté encara l'esquelet. Pel fet que hom venerava, des del segle XV, a l'església de Sorba, la figura de Sant Eudald al costat de la de Santa Maria, aquestes relíquies han estat atribuïdes a aquest sant, però sense prou fonament històric. Les restes corresponen a una persona adulta, del sexe masculí, morta entorn dels 50 anys d’edat, d’alçada mitjana i afectat de gota. Era el màrtir sant Eudald, sacerdot martiritzat pels visigots arrians, a 46 anys d’edat, l’onze de maig de l’a. 581?

Al segle XVI la rotonda del martyrium fou ampliada amb una nau i un atri, que posteriorment devia ser cobert amb volta de canó. Al segle XVII es va construir l'actual església, un edifici d'una nau flanquejat per capelles laterals i amb un presbiteri quadrat. La porta d’arc de mig punt pertany al Martiryum.

El campanar de torre quadrada s'alça al peu del mur de ponent, prop de la porta. Al segle XVIII es va construir la rectoria veïna.

Una construcció que ha sofert múltiples reconstruccions i afegits que han modificat totalment l’edifici original.

Els anys i els segles manen damunt tot allò construït pels humans.

Text i recull de dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dissabte, 27 de juliol del 2013

SANT SERNI DE CANILLO. CANILLO. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Un rere l’altre, aquests dies d’esbarjo andorrà ens van servir per resseguir la majoria de les esglésies d’Andorra.




















Sant Serni de Canillo és l'església parroquial del nucli antic de Canillo. Es troba al bell mig de l’antic poble de Canillo, envoltada de les cases més singulars i amb més història de la vila. Digne de visitar és el molí que trobem pujant a l’església. 

Església d’origen romànic aixecada en un moment indeterminat anterior a la segona meitat del segle XII, com denoten les restes de l’antiga construcció romànica que encara es conserven a l’exterior del mur de llevant. A l’edifici es fan una sèrie d’ampliacions barroques als segles XVII i XVIII, que li donen l’aspecte original que avui dia coneixem. És a la fase barroca quan s’hauria aixecat el campanar de torre.


L’església és de planta rectangular i absis quadrangular, amb capelles laterals, cor, coberta a dues aigües i campanar de torre. La porta és de mig punt amb dovelles i impostes, i està oberta al sud al final de la nau. En el parament sud s’observen dos contraforts i els forats de les bastides.

El campanar és una estructura adossada, situada al costat sud. És de planta quadrada, tres pisos amb finestres de mig punt i diverses espitlleres. Es cobreix amb cabies de fusta i lloses de pissarra disposades a quatres aigües.


La nau, amb un soler de fusta, conserva encara una part del mobiliari i el cor de fusta d’època barroca (segles XVII-XVIII). A l’interior, el mur sud té dues capelles amb dos altars. A la capella més a prop de l’altar major, al costat meridional, hi ha una pica baptismal d’època medieval.

També en el seu interior conserva altres elements d'interès. El més destacable d'aquests és una talla gòtica policromada del Crist Crucificat.

Al retaule de l'altar major, del segle XVII, tant pel seu estil pictòric, com per la data de pagament als escultors, del 1651. Hi ressalta una imatge de Sant Jordi, a la que dedicà un poema Josep Maria de Sagarra, i Sant Galderic, patró dels pagesos.

A la primera capella lateral de l’esquerra trobem un retaule dedicat a la Mare de Déu, datat del segle XVII, i a la capella més pròxima a l’altar, on actualment es troba ubicada la pila baptismal, un retaule del segle XVIII dedicat al Sant Crist. Al vessant oposat trobem una capella amb un retaule amb advocació a sant Antoni datat del segle XIX.

També es pot contemplar la Creu de Carlemany (segle XVI) procedent del camí de Meritxell a Prats.
La reixa de ferro forjat que originàriament separava el presbiteri de la nau, així com un rodet de campanes, són altres dels elements destacables. El 1968 va ser instal·lada la mesa de granit de l'altar major i unes llànties de ferro forjat.

L'any 2009, durant unes obres de millora, es van descobrir unes restes arqueològiques en el subsòl de la nau. Podrien ser estructures de la construcció inicial del segle XII o bé d'un temple anterior al romànic. Actualment aquestes restes estan museïtzades en el sòl de la nau central. A més de les estructures, s'han trobat una sèrie d'enterraments que van des del segle VII al XVIII.

L’església de Sant Serni de Canillo està declarada com a Bé d’Interès Cultural.

Visitar Andorra i els seus indrets culturals és una lliçó d’història que lliga amb la nostra pròpia història catalana.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.




divendres, 26 de juliol del 2013

SANT ROMÀ DE VILA. ENCAMP. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

En la nostra visita a Andorra també visitarem després de pujar unes quantes escales l’església romànica de Sant Romà de Vila.


Hi ha constància documental d'una capella romànica del segle XII en el lloc de Vila. Probablement el mur de la porta d'entrada i el campanar són els originals.

És una església de nau única i absis trapezoïdal que substitueix l’original semicircular en les reformes a principi del segle XX, moment en què es van fer diverses reparacions. A l’exterior encara es conserva la base de l’absis original romànic.

L’actual absis està cobert amb volta de canó, s’orienta a l’est, al mur sud hi ha una obertura amb arc de mig punt, i a la paret de ponent dues de rectangulars amb llinda de fusta.

A la paret sud, a la part superior, s’observen espitlleres cegades. La coberta és a dues vessants amb enllatat de fusta, i lloses de llicorella al damunt. Els paraments del murs són de pedres irregulars amb argamassa de calç com material d’unió.

El campanar d’espadanya amb obertura de mig punt i cobert a les dues vessants se situa en el mur oest de l’església. La campana segons dades consultades és de tradició gòtica.

Cal pensar que bona part de la resta de l’edifici és precisament d’origen romànic, inclosos la nau i el campanar d’espadanya.

El tret que la fa més atractiva, però, es troba al seu interior, on es pot veure una reproducció del frontal d’altar romànic.

Aquesta és l’única mostra de pintura romànica sobre fusta que existeix a Andorra, i que, a més, es conserva completa amb les tres cares. Els muntants, decorats amb motius vegetals i geomètrics, serveixen de suport a tres taules, la frontal representa la Maiestas Domini, flanquejada pel tetramorf i per quatre parelles d’apòstols, i a les laterals hi podem veure l’Assumpció de Maria i tres apòstols més.

L’original, del segle XIII, es troba al MNAC, Museu Nacional d’Art de Catalunya, a Barcelona.


L’església de de Sant Romà de Vila està qualificada com a Bé d’Interès Cultural

I com sempre Andorra, un bell país per visitar. Hi ha tantes coses a veure i fruir.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dijous, 25 de juliol del 2013

MONESTIR DE SANTA MARIA DE SERRATEIX. VIVER I SERRATEIX. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.

El monestir de Santa Maria de Serrateix va ser fundat al segle X, gaudint de la protecció del comtes de Cerdanya i dels senyors del Berguedà.


L’any 941 apareix documentat per primera vegada el monestir en dues donacions de terres que els esposos Auderic i Ermúncia i Onofre i Guinedella, aquests darrers vescomtes del Berguedà.

La fundació oficial del monestir va tenir lloc el 977. El principal impulsor  va ser el comte de Cerdanya i senyor d’aquestes terres, Oliba Cabreta, que el va dotar amb diverses propietats.

A cavall entre el segles XI i XII, es va construir una tercera església, ja d’estil  romànic (1077-1126) que és l’actual.

 
El Monestir tenia possessions a Serrateix, Viver, Castelladral, Avià, Alpens, Matamala i la Cerdanya principalment.
 

Al llarg de la seva història el monestir acumular un extens patrimoni i les seves rendes li van permetre fer importants obres arquitectòniques des de la seva fundació fins el segle XIX. 

Aquesta església romànica és una espaiosa construcció de creu llatina amb una sol nau i tres absis; avui només es conserva l´absis principal semicircular, decorat a l’exterior amb arcuacions cegues i bandes llombardes. La coberta és de volta apuntada reforçada amb arc torals.  

Sota el creuer hi ha una cripta. 

El campanar, a ponent, és una torra massissa del segle XIV. El rei Pere el Cerimoniós, manà aixecar-la per a la defensa del lloc, i s’ha convertit en l’element emblemàtic del Monestir. D’aquest segle són també el palau abacial, el patí i la torre.
 

Els segles XIV i XV foren temps difícils amb fams, pestes, guerres, que deterioraren les edificacions.

Al segle XVIII s’efectuaren importants obres de remodelació: les absidioles semicirculars que flanquejaven l’absis van se substituïdes per les actuals capelles quadrades; es va fer nova la porta d’entrada, s’enguixà la nau i es decorà tota l’església amb elements neoclàssics. 

El claustre gòtic va ser substituït a finals del segle XVIII per l’actual, d’estil a cavall entre el barroc i el neoclàssic. Forma un conjunt harmoniós i d’una serena bellesa. És poc habitual trobar-ne en monestirs benedictins i per tant constitueix un dels elements d´interès. 
 

El 1835 fou suprimit el cenobi arran de la Desamortització. Ha continuat subsistint com a simple parròquia fins avui. 

L´any 1936, al inici de la Guerra Civil, el Monestir fou saquejat i incendiat. Van desaparèixer els retaules, cal destacar els dels Sants Màrtirs i del Roser, el mobiliari i els objectes litúrgics de l’església. El foc va enrunar les dependències monàstiques de les ales est i sud del claustre. 

Després de la guerra civil només es va poder refer l’església i la rectoria. L’any 1950 la Diputació de Barcelona hi va dur a terme algunes obres de restauració. 

El 1977, arran de la celebració del mil·lenari de la seva fundació, va sorgir el Patronat d’Amics de Serrateix per vetllar pel monestir i aconseguir la seva restauració.  


El conjunt va ser declarat Bé Nacional d’Interès Cultural l’any 1999. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.                                      

dimecres, 24 de juliol del 2013

SANT CLIMENT D'ÚRUS. URÚS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Crònica de la nostra visita a l’església de Sant Climent d’Urús. Una vegada travessat el túnel del Cadí vam girar en la primera bifurcació en direcció a Alp-Puigcerdà. El primer poble que es troba a mà dreta és Urús i en el centre hi ha la bonica església de Sant Climent.


Urús com molts pobles de la Cerdanya ha estat renovat quasi totalment i avui en dia les seves teulades de llicorella brillen al sol com un mirall.

El municipi d'Urús ocupa una extensió de 17,60 km². Fou anomenat Grus el 1933 atenent a la pronúncia local; rebutjada aquesta, potser hauria estat més adequada l'adopció de la grafia Orús, profusament documentada i que ha esdevingut cognom indicador de procedència.

El rei Lluís, tal com havien ordenat els seus predecessors Carles i Ludovic en els anys 768 i 844, confirmà al Monestir de Cuixà, entre d'altres possessions, el poble d'Urús.

Urús, documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (Oruz), sembla que era un predi de procedència fiscal i com a tal pertanyia als comtes de Cerdanya. Era una de les parròquies pertanyents al bisbat d'Urgell quan es consagrà la catedral de La Seu al segle IX. El 965 va ser donat al monestir de Sant Miquel de Cuixà pel testament del comte Sunifred.

Aquest alou d’Urús, que en endavant i fins a la fi de l’Antic Règim restà vinculat a Cuixà, s’estenia aproximadament pel territori que constitueix el terme municipal actual, puix que a llevant confrontava amb Tartera i Das, a migdia arribava fins al Monte Calvo (que sembla que és la Tosa) i el collum Garrexer (coll de Jou); per ponent limitava amb Pedra i amb el coll d’Asino Mortuo.

El 1198 els exèrcits del comte de Foix i Arnald de Castellbó, entre les seves malifetes a Cerdanya inclogueren a aquesta església.

L'any 1285, el Pavorde de Cuixà ven per un esplet tots els censos, tercis, quarts i rèdits que dit monestir té i rep a la Torre de la Vall d'Urús per 56 modis de forment.

L’actual església és d’origen romànic i va ser consagrada l’any 1037. Està formada per una llarga i espaiosa nau flanquejada per quatre capelles laterals, una de les quals ha estat considerablement reduïda. Les capelles laterals del costat de l'altar formen una volta d'arestes, en el centre de la qual s'hi troba una clau de volta rodona.

La porta d'entrada és de mig punt i està datada del 1652. És senzilla i sense cap mena de decoració.
El campanar s'aixeca enganxat al costa nord de l'església, tocant la façana principal. El sostre és piramidal de pedra ben tallada.

A la seva façana exterior nord, a l'altura del primer pis, hi ha un escut episcopal.

L'altar forma un hemicicle ample. Cal destacar les làpides i inscripcions situades al corredor, i en el segon esglaó, segons notes complementàries.


La festa major del poble se celebra a l’agost, i al novembre hom celebra la festa petita de Sant Climent, patró del poble.

Al Museu Diocesà d’Urgell es conserva un vericle ( petit estoig per a posar-hi l'hòstia, format per dos cercles de vidre envoltats d'un marc d'or, que hom col·loca al centre de la custòdia) del segle XVIII procedent d’aquest temple.

Sant Climent d'Úrus és una església protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimarts, 23 de juliol del 2013

ERMITA DE SANT GRAU DEL PUIG D’URÚS. URÚS. BAIXA CERDANYA.

TERRES DE BAIXA CERDANYA.

Aquest vegada vam visitar l’ermita de Sant Grau del Puig d’Urús. Un cop situats en el poble d’Urús, continuarem fins l’àrea de jocs i la font i  safareig de la Font Freda. Seguim la pista asfaltada que s’enfila a la muntanya pel serrat i poc desprès de la cruïlla del nou cementiri aparquem al costat de l’ermita de Sant Grau.



Davant nostre un estimball que dona esgarrifances i des on observem la sortida nord del Túnel, les seves dependències i peatges. El lloc és un bon mirador sobre el torrent del Grau de l’Ós, a la dreta del qual, no gaire lluny de l’ermita, hi havia hagut les restes del despoblat de les Ferreres.

Ermita de Sant Grau d’Urús o Sant Pau del Puig d’Urús o també apareix com Sant Grau de Puigfrondí en l’acta de consagració, l’any 1037, de l’església de Sant Climent d’Urús. Va ser l’església del ara desaparegut llogaret de Vilagrau o del Puig d’Urús actualment despoblat.

Una altra dada ens parla del saqueig per part del homes del vescomte de Castellbò i del comte de Foix, partidaris del catarisme. La van saquejar i destruïren les relíquies de Sant Grau i també assotaren al capellà al peu de l’altar.

Uns metres enllà es conserva la base d’una antiga torre medieval de guaita, que devia controlar el torrent del Grau de l’Ós, i avui està encarada vers la boca nord del túnel del Cadí.

L’edifici actual no conserva cap vestigi romànic.

Ermita, damunt d'un turó, rectangular i sense absis. Una senzilla construcció d'una sola nau, la qual des de la meitat fins a l'altar és de volta de canó. La resta de la nau té una volta més aplanada. A la dreta de l'altar hi ha la sagristia que sobresurt a l'exterior. A l'esquerre de la porta hi ha unes escales.

La portalada és de mig punt sense cap mena d'ornamentació. Damunt de la porta hi ha un ull dóna claror a l'interior. No té campanar.

Destaca el blanc de les seves parets i el seu entorn ben cuidat.  


A la vigília de la festa major del poble (el tercer diumenge d'agost) es celebra un aplec a l'ermita de Sant Grau d'Urús.

L’ermita està considerada com a Bé Cultural d’Interès Local.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.